"A la Rebotiga del True Crime" és el títol de la xerrada organitzada per El País i la UPF a l'auditori del campus del Poblenou, en la que han participat periodistes de renom com Carles Porta (Crims), Rebeca Carranco (El País), Guillem Sánchez (El Periódico), Anna Punsí (The True Crime Factory) i Andrea Villoria (La Ser). La taula rodona ha girat al voltant del fenomen en ple auge del True Crime, amb l'objectiu de reflexionar i discutir els límits d'aquest gènere que es troba entre la ficció i el periodisme, el reportatge i el cinema. Tanmateix, entre els ponents ha sorgit el debat sobre les fronteres que hi ha entre el True Crime i el periodisme de successos, dues modalitats semblants, però essencialment dispars.

"Juntament amb el periodisme local, el periodisme de successos és una de les grans escoles on tot periodista s'hauria de formar" va afirmar Carles Pont, degà de la Facultat de Comunicació de la UPF, en el parlament d’obertura de l'acte. A més, ha explicat que "el periodisme de successos i el True Crime català han marcat una clara distància amb altres països, gràcies a la seva mirada pròpia, professional i pulcra deontològicament parlant", fet que queda reflectit en el clar èxit de sèries com Crims —que ha rebut el premi Ondas al Millor Programa de Ràdio— o al ressò mediàtic d'obres com "El cas dels Maristes", de Guillem Sánchez.

"El periodisme de successos i el True Crime català han marcat una clara distància amb altres països, gràcies a la seva mirada pròpia, professional i pulcra deontològicament parlant"

Miquel Noguer, director a Catalunya de El País, també va mostrar la seva admiració cap aquest moviment periodístic i literari de narrar, aprofundir i entendre les històries que desemboquen en crims esgarrifants. Així mateix, va fer referència a la necessitat de finançar els mitjans i les plataformes que ofereixen als periodistes el temps, els recursos i la dedicació necessària que exigeix tant el periodisme de successos com el True Crime: “D’aquestes seccions han sortit grans periodistes amb gran capacitat de relatar i d’explicar històries. Per tant, s’ha d’entendre el True Crime no només com una forma d’entreteniment, sinó com una font d’informació que s’ha d’ajudar a pagar a través de, per exemple, les subscripcions als mitjans de comunicació i diaris”.

Una xerrada arrelada a l’actualitat

La sessió ha arrencat amb els darrers avenços vinculats a la detenció del presumpte agressor de la menor d'Igualada, un cas de violació que va sacsejar Catalunya quan els mitjans van revelar el violent atac a la víctima. Ana Pantaleoni, redactora a El País i professora del Departament de Comunicació de la UPF, moderadora de la taula rodona, ha qüestionat fins a quin punt els ponents, com a periodistes, podien explicar els detalls del cas.

"És difícil establir una norma universal" explica Rebeca Carranco "En el cas d'Igualada era fonamental que quedés clar que es va tractar d'una violació molt greu". Guillem Sánchez, un dels periodistes que va publicar les proves mèdiques de l'agressió i que va contactar amb la família de la víctima en persona, explica com va dubtar sobre si publicar o no la informació a El Periódico: "La família em va contactar perquè volia que se sabessin els fets. Vaig anar a l'hospital personalment per parlar amb ells i, tant el padrastre com la mare van demanar que es publiquessin els detalls per atrapar a l’assaltant". Quan moltes d'aquestes evidències es van fer públiques, va sorgir el debat sobre la necessitat informativa de certes dades: les seqüeles mèdiques que es van publicar eren rellevants informativament o eren una forma de contribuir al morbo sensacionalista dels mitjans?

"La policia ho negarà, però és cert que el fet de publicar-ho va provocar una pressió mediàtica per trobar l'agressor" argumenta Anna Punsí. "Va haver-hi experts en feminisme que van criticar el tracte que van donar els mitjans, però més tard han celebrat la detenció de l'agressor. Potser, si no s'hagués explicat la magnitud de la violació no s'haurien dirigit tants recursos econòmics i tantes energies a atrapar-lo".

"Va haver-hi experts en feminisme que van criticar el tracte que van donar els mitjans, però més tard han celebrat la detenció de l'agressor. Potser, si no s'hagués explicat la magnitud de la violació no s'haurien dirigit tants recursos econòmics i tantes energies a atrapar-lo".

"El sentit comú són els límits", va sentenciar Anna Punsí. Andrea Villoria, a més, va afegir que els límits també els marquen "el respecte a les víctimes, les quals algunes vegades no volen que es publiqui certa informació o adverteixen que donar a conèixer pistes clau dels casos pot posar en perill la investigació".

El True Crime, entre la ficció i el periodisme

"El True Crime és un marc narratiu, però no és periodisme de successos", va aformar Carles Porta. "Nosaltres podríem parlar de l'agressió d'Igualada, però al cap dels anys i un cop tinguéssim tota la perspectiva de la detenció, el judici i la condemna". Carles Porta és un dels referents de True Crime o Crim Real a Catalunya. L'èxit de la seva sèrie Crims i reportatges com "Tor, la muntanya maleïda" han posat el focus en una nova forma d'executar aquest gènere d'origen americà, on els límits rauen en explicar la realitat, els fets de forma honesta i les informacions necessàries per entendre la complexitat de les històries.

“El més difícil és no caure en l’efecte Netflix” va raonar Andrea Villoria “Al True Crime és fàcil caure en el sensacionalisme pels crims i la forma de narrar-los”. Però, Carles Porta té clar que des de Crims no han frivolitzat mai ni tenen pensat fer-ho: “No ens preocupa frivolitzar perquè fem les coses ben fetes. No ens agrada el sensacionalisme i volem la confiança de les fonts. De moment, si tenim tan poques queixes és perquè alguna cosa estem fent bé.”

“El True Crime és un marc narratiu, però no es periodisme de successos”

La xerrada es va centrar en els límits del True Crime, les diferències amb el periodisme de successos i el potent nínxol d'aquesta barreja entre gènere periodístic i literari. Lluny d'acabar en un consens col·lectiu sobre qüestions deontològiques i nous estils narratius, la sessió es va caracteritzar per una reflexió conjunta d’un gènere que no fa més que atrapar espectadors.