Com tots els anys, el Festival de Sant Sebastià va organitzar una retrospectiva consagrada a un director de cinema clàssic. L'homenatge de la passada 65 edició es va centrar en la figura de Joseph Losey, amb la projecció dels seuss 32 llargmetratges i la publicació d'un llibre col·lectiu entorn del seu cinema. El volum, coordinat per Quim Casas i Ana Cristina Iriarte, intenta oferir una perspectiva de la seva trajectòria, des dels inicis en la Metro Goldwyn Mayer fins a les seves últimes pel·lícules, passant per la incursió en la indústria britànica i l'època daurada de la seva carrera durant els 60. Són diversos els professors de cinema que han contribuït a la publicació:

Xavier Pérez en el seu article "Ciutadà M" aborda l'estudi de M, el remake dirigit per Losey a partir de l'obra mestra de Lang, i per a això ens convida a recórrer un sender alfabètic, uns mots encreuats de sigles i lletres capitals que xifren connexions insospitades entre l'obra de Losey, les seves influències brechtianes i la pròpia deriva de l'autor durant la caça de bruixes, en plena era del maccarthisme americà. Com si es tractés d'una col·lecció de segells, les lletres emblemàtiques que Xavier Pérez identifica a Losey, i assenyalen la "denominació d'origen" de moltes de les obsessions i preocupacions del director nord-americà.

"L'ombra de Brecth és allargada. Sobre el gest social en quatre adaptacions literàries de l'obra de Losey" és el text de Sergi Sánchez, una anàlisi sobre la manera en què Losey tibava el material original de les seves adaptacions. Des de “Eva” (1962) fins a “Galileu” (1975) passant per “La dona maleïda” (1968) i “Xantatge contra una dona” (1973) es posa de manifest com Losey emprava els principis brecthians (fins i tot quan, en aparença, els ignorava) a l'hora de produir distàncies respecte a les obres originals. Els anacronismes i els xocs contextuals donaven lloc a contrastos dramàtics que Losey no dubtava a emprar per als seus propis interessos, elevant un discurs personal, ple de subtils meandres i decisions iròniques que el text s'encarrega de rastrejar.

Carlos Losilla a "Un estil expandit: alguns fragments sobre miralls i altres fugues" es proposa qüestionar la condició "moderna" que plana sobre la figura de Joseph Losey i reflexionar sobre com la marca de l'exili ha portat la seva producció cinematogràfica per lleres híbrides que compliquen la seva categorització. El particular "cronòtop" del cinema de Losey precipita, al seu torn, una interpretació ambigua del lloc que ocuparia el seu estil, a mig camí entre la fugida experimental i el respecte originari a una contenció clàssica. Losilla indaga l'articulació d'aquesta paradoxa en el cinema de Losey, la contradicció d'un origen del qual no es pot fugir sense expandir el seu punt de partida, sense prolongar-lo.