Un estudi, a través de la genòmica, ha intentat reconstruir la història de les poblacions de cànids, les seves relacions i el fluxos de gens que es van produir. Ara es té una imatge molt més detallada i una mica sorprenent. L'estudi es publica a la revista PLoS Genetics,  el 16 de gener.

Abans que els humans formessin societats agrícoles, fa entre 11.000 i 34.000 anys, els gossos i els llops van evolucionar d'un ancestre comú. Els investigadors creuen que els primers gossos van poder conviure amb els primers humans caçadors i recol·lectors, adaptant-se posteriorment a la vida agrícola. 

La recerca ha consistit en l'anàlisi dels genomes de gossos moderns i de llops grisos i ha estat liderada per científics nord-americans de les universitats de Califòrnia i Chicago i han participat  Óscar Ramírez, Belen Lorente Galdos i Tomàs Marqués Bonet (ICREA), membres del grup de recerca en Genòmica Comparativa, de l'Institut de  Biologia Evolutiva (UPF-CSIC).   

El gos domèstic no descendeix directament del llop

Les seqüències de llop gris s'han obtingut del genoma d'animals provinents de la Xina, Croàcia i Israel, en representació de les tres regions en què es creu que els gossos es van originar. A més s'han emprat dues races de gos (basenji i dingo) provinents d'àrees (Àfrica central i Austràlia) que històricament s'han mantingut aïllades de les modernes poblacions de llops, i també s'ha analitzat el genoma d'un xacal, una espècie que aviat es va diferenciar de la resta de cànids.

L'estudi  mostra que, amb independència de la seva procedència geogràfica,  els genomes dels llops analitzats tenen més en comú entre sí que no pas amb els gossos. Això suggereix que part de la superposició genètica observada entre alguns gossos moderns i els llops seria el resultat de l'encreuament posterior a la domesticació dels cànids i no una línia de descendència directa d'un grup de llops.

Els resultats mostren que  tant les poblacions de llops com les de gossos,  històricament van reduir significativament el seu nombre després de la divergència entre ambdós grups. Aquest resultat implica que la diversitat de les poblacions de llop actual no és representativa de la variabilitat present en el moment de la domesticació.

El grup de científics catalans ha treballat en la duplicació d'un gen: l'amilasa (AMY2B) que facilita la digestió del midó. L'amilasa s'havia suggerit com a indicador fonamental per a la domesticació,  atès que els primers gossos van conviure al costat de l'espècie humana i es van haver d'adaptar a un règim alimentari majoritàriament vegetarià,  producte d'una societat agrícola.

Però en analitzar dotze races addicionals de gossos s'ha vist que la situació és molt més complexa del que es creia, atès que els dingo i els husky siberians tenen poques còpies d'aquest gen,  mentre que alguns llops actuals presenten més de dos còpies, la qual cosa indica que la duplicació de l'amilasa no és exclusiu ni dels gossos ni del procés de domesticació.  

Treball de referència:

Freedman AH, Gronau I, Schweizer RM, Ortega-Del Vecchyo D, Han E, Silva PM, Galaverni M, Fan Z, Marx P, Lorente-Galdos B, Beale H,Ramírez O, Hormozdiari F, Alkan C, Vilà C, Squire K, Geffen E, Kusak J, Boyko AR, Parker HG, Lee C, Tadigotla V, Siepel A, Bustamante CD, Harkins TT, Nelson SF, Ostrander EA, Marques-Bonet M, Wayne RK, Novembre J. (2014), "Genome Sequencing Highlights the Dynamic Early History of Dogs",  PloS Genetics, 16 de gener .