Núria López-Bigas dirigeix el grup de Genòmica Biomèdica del Programa de Recerca en Informàtica Biomèdica (GRIB), programa conjunt de l’Institut Hospital del Mar en Investigacions Mèdiques (IMIM) i la Universitat Pompeu Fabra. És professora ICREA des de l’any 2006, i lidera el seu propi grup de recerca des del 2011. Acaba de rebre el Premi a la Investigació Biomèdica atorgat per la Fundació Banc Sabadell.

A principis d’aquest any vas guanyar una beca del European Research Council i ara acabes de guanyar el Premi a la Recerca Biomèdica de la Fundació Banc Sabadell. Com es compagina una carrera tan exitosa amb dues filles?

Treballant molt i envoltant-te de gent molt bona, amb qui t’entenguis i que estiguin tan il·lusionats per treballar com tu. Cap dels científics d’avui en dia fem la feina sols. Els premis són nominals i aquest me l'han donat a mi com a persona, però jo no faig res sola. Som un equip de deu persones, també col·laborem amb altres grups i formem part d’un consorci internacional. És una feina de col·laboració amb altres persones.

I la maternitat, com l’has conciliat?

Tenint molt de suport a casa i organitzant-me. Alguns dies treballo des de casa, això m’ajuda a conciliar. A vegades em desperto a les 6 del matí i, abans que les nenes es llevin, ja he avançat feina. És una qüestió d’aprofitar al màxim possible el temps que tens.

I treballar dur, oi?

Jo no diria dur, més aviat treballar moltes hores. No és una feina dura, és una feina molt agradable! Una feina dura seria fer alguna cosa que no et ve de gust o que requereixi un desgast físic. La recerca la fas perquè t’agrada, la gaudeixes, i no t’importa dedicar un munt d’hores. Sí que necessites organitzar-te bé, sobre tot si tens família. Però jo no tinc la sensació de no dedicar temps a les meves filles. Les porto a escola, les puc recollir un parell de dies a la setmana...

Creus que totes les dones científiques tenen aquesta possibilitat?

El fet de treballar en bioinformàtica a mi m’ho ha posat un pèl més fàcil. Al no fer projectes de laboratori amb animals o cèl·lules és més fàcil treballar des de casa: l’únic que necessito és un ordinador i Internet.  Però és qüestió d’organitzar-te bé. Durant l’embaràs i a l’inici de la maternitat t’has de plantejar un projecte adequat a la teva condició, has de triar projectes que puguis fer durant aquest període.

S’ha de ser molt endreçat per dedicar-te a la recerca.

En ciència és molt important gestionar bé el temps. Hem de mirar de ser eficients perquè el temps és molt limitat.

Quina ha estat la teva trajectòria científica?

Vaig estudiar la carrera de biologia a la Universitat de Barcelona  i el doctorat el vaig fer al grup del Xavier Estivill a l'Institut de Recerca Oncològica, estudiant la sordesa a nivell de genètica molecular. Quan vaig acabar el doctorat tenia ganes de fer alguna cosa nova, diferent. La bioinformàtica no era tan important com ho és ara però ja apuntava a ser-ho. Així que vaig marxar a l’Institut Europeu de Bioinformàtica, a Cambridge, a fer un postdoctorat. Va ser un canvi radical, aleshores jo no sabia programar, no sabia d’anàlisi de dades... Com pràcticament no sabia res, vaig aprendre molt: programació, estadística, anàlisi de dades, de genomes... Em va agradar. Així que, per obtenir la beca Ramón y Cajal i formar un grup aquí, vaig proposar un projecte sobre bioinformàtica. I fins ara.

I per què vas triar càncer?

No em vaig endinsar en càncer fins que no vaig iniciar el meu grup. És un tema que m’interessa molt i del que en queda molt per descobrir. Quan vaig començar a investigar-ho hi havia moltes dades, però ara n’hi ha encara més. Amb la millora de les tècniques de seqüenciació hi ha hagut una explosió de dades. Els genomes de tumors contenen  la resposta a moltes preguntes.

Quines preguntes vol respondre el teu grup de recerca?

Ara estem intentant esbrinar quins factors afecten als processos que causen les mutacions cancerígenes. Les dades estan allà, nosaltres desenvolupem algoritmes i programes bioinformàtics per explorar-les i trobar la resposta.

Quan busqueu les mutacions cancerígenes, mireu els genomes de moltes persones diferents. Com diferencieu les mutacions que cada persona té d’aquelles mutacions que són comunes per a cada tipus de tumor?

Totes les cèl·lules del nostre cos venen d’una cèl·lula original que es va dividint fins a donar lloc a un organisme sencer. Quan són adultes, les cèl·lules continuen dividint-se per regenerar teixits, i cadascuna d’aquestes divisions implica una taxa d’error. Hi ha mutacions que ocorren de manera natural i altres són agreujades per factors ambientals: raigs UV, fum de tabac, dieta... Les cèl·lules acumulen mutacions i algunes d’aquestes mutacions poden provocar que la cèl·lula es divideixi sense parar: apareixerà un tumor. Quan seqüenciem un tumor trobem totes les mutacions que han ocorregut durant tota la història d’aquestes cèl·lules. Podem arribar a trobar centenars de milers! La majoria, però, no són mutacions causants del tumor, creiem que aquestes són unes poques, les anomenades driver mutations. Quan seqüenciem el genoma d’un tumor, també seqüenciem genoma de cèl·lules no malaltes de la mateixa persona. Primer comparem ambdós genomes, per detectar les mutacions pròpies del tumor i centrar-nos en elles, i després, amb la comparació amb les mutacions d’altres tumors, identifiquem les driver mutations.

Cap a on es dirigeix la recerca en càncer?

Malgrat compartir algunes característiques, quan parlem de càncer estem parlant de moltes malalties diferents. Cada càncer és diferent de l’altre i les causes moleculars varien, per això no pot haver una sola cura del càncer. La medicina personalitzada busca la causa del tumor del pacient i intenta aplicar un tractament dirigit. Com hi ha una heterogeneïtat molt gran en les causes de cada tumor, segurament necessitem tractaments diferents depenent de quines siguin aquestes causes. Mai arribarem a tenir una sola cura contra el càncer. El que sí que podrem aconseguir és un conjunt de tractaments classificats segons el tipus de càncer.

I com classifiquem els tumors?

Sovint es classifiquen segons el teixit d’origen. Es tracta d’una classificació útil, però n’hi ha d’altres. Nosaltres mirem les mutacions que originen el càncer i fem una classificació complementària. Moltes teràpies dirigides no depenen tant del teixit on es trobi el tumor sinó del tipus de mutacions que el causa. És una classificació que en alguns casos ens permet definir la teràpia més adequada pel pacient.

Segons el teu últim descobriment, publicat a Nature, moltes mutacions s’acumulen a regions del genoma on s’hi uneixen proteïnes necessàries per portar a terme altres funcions. És a dir, que la causa d’aquesta acumulació de mutacions és una funció natural de la cèl·lula. És un descobriment positiu o ens fa llençar la tovallola amb el càncer?

És positiu que haguem estat capaços de veure que les mutacions s’acumulaven a aquests llocs i entendre perquè. Ja sabem una cosa que abans no sabíem. El fet en sí no és positiu ni negatiu. Les mutacions passen, és part del que som. Per a mi el càncer és molt interessant.

El càncer és interessant?

Evidentment les conseqüències clíniques no són interessants, però ens ajuda a entendre moltes coses del funcionament de la cèl·lula. Tots els científics tenim la vocació d’intentar que el que fem sigui útil algun dia. Però el que ens mou principalment és la curiositat. La ciència bàsica ha de ser així, no pots buscar la utilitat a curt termini. Has d’intentar respondre preguntes que senzillament siguin interessants per a tu. Tard o d’hora, les respostes seran útils. Però si féssim recerca pensant només en la seva utilitat, no sabríem moltes coses que sabem ara. Hi ha recerca en càncer que és molt interessant i tota aquesta recerca algun dia portarà a avenços en la teràpia. Però moltes vegades la recerca no té un objectiu clar, simplement volem entendre les coses.

Quin consell donaries als joves investigadors?

Que gaudeixin de la feina. Si la gaudeixen, que continuïn. En el moment que deixin de fer-ho, que busquin una altra cosa. És una feina que l’has de fer només si t’agrada molt. Si no, és una feina dura.