Vés enrere “El canvi climàtic i la degradació ambiental no es poden tractar aïlladament de les qüestions relacionades amb les desigualtats”

“El canvi climàtic i la degradació ambiental no es poden tractar aïlladament de les qüestions relacionades amb les desigualtats”

Adrian Parr, pensadora i activista mediambiental, degana de la Facultat d'Arquitectura, Planificació i Assumptes Públics de la Universitat de Texas a Arlington (EUA), va visitar la UPF per impartir una conferència sobre justícia climàtica i benestar planetari.
09.05.2019

Imatge inicial

Adrian Parr (Sidney, Austràlia, 1967) actualment és degana de la Facultat d'Arquitectura, Planificació i Assumptes Públics de la Universitat de Texas a Arlington (Dallas Fort Worth metroplex, EUA), on ocupa la càtedra UNESCO d’Aigua i Assentaments Humans (UNESCO Chair on Water and Human Settlements).

Pensadora i activista mediambiental i cultural reconeguda internacionalment, el passat  2 de maig del 2019 va visitar l’Institut de Cultura (IUC) de la UPF per impartir la conferència “Climate Justice and Planetary Wellbeing”, convidada per Santiago Zabala, professor d’investigació ICREA-UPF del Departament d'Humanitats. L'activitat s'emmarca en el projecte estratègic de la UPF en relació amb el Benestar Planetari.

Vostè afirma que la degradació climàtica és un crim contra la humanitat. Qui és responsable d’aquest delicte?

Determinar qui és responsable particular de la degradació mediambiental és difícil, perquè ens enfrontem a una problema acumulatiu, que s’ha produït històricament, al llarg del temps. Però sí que es pot mirar si una nació o un estat en particular és responsable del crim. Els Estats Units serien un d'aquests països perquè, històricament, són responsables de l'emissió de bona part dels gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera. Si tenim en compte el percentatge de gasos d'efecte hivernacle que s’emeten actualment, entre la Xina i els Estats Units, conjuntament, són responsables del 40% del total. Així, tant en termes de responsabilitat històrica com de responsabilitat present, tenim un país que, de manera constant, és un dels principals responsables. Però hi ha altres països que es van sumant al grup mentre continuen desenvolupant-se.

Quan parlo d’aquesta idea de crim contra la humanitat, també estic incidint en el nivell més profund, filosòfic, existencial, que s’emmarca dins de la memòria del llenguatge dels drets humans. Però al mateix temps és un crim contra tots, contra l’essència interna del que significa ser humà: tenir empatia, tenir cura de les persones en països que no són propis, de les generacions futures, dels nens que encara no són actors polítics, d’altres espècies humanes, o dels animals que ara s'estan extingint com a conseqüència de la degradació ambiental. Així, quan parlo d’un crim contra la humanitat, parlo en tots aquests sentits.

 "La imaginació és fonamental per tenir una relació ètica amb altres éssers humans i altres entitats del món".

Què fa que la humanitat vagi contra ella mateixa? 

Fonamentalment és un fracàs de la imaginació, i la imaginació és inherentment a la política. Hanna Areendt va parlar de la importància de la imaginació en el canvi polític, de la idea que per canviar, en relació a on estem aquí i ara mateix, hem de poder imaginar més enllà de les circumstàncies actuals. La imaginació és fonamental per tenir una relació ètica amb altres éssers humans i altres entitats del món. Hem de ser capaços d’anar més enllà de la nostra pròpia realitat i projectar-nos a un altre tipus de realitat, i això requereix un exercici d’ imaginació.

Creu que la justícia està preparada per resoldre aquest problema?

En realitat, encara no estem preparats per solucionar-ho, per la simple raó que si tenim en compte els acords aconseguits sobre el clima, tots són voluntaris. Així doncs, de moment no hi ha cap manera de fer efectius els objectius que les nacions, individualment, diuen que tractaran d’aconseguir. Fins que no tinguem alguna cosa que sigui un acord realment vinculant, que es pugui aplicar d’alguna manera, inevitablement continuarà quedant per sota del nivell requerit.

Hi ha una relació causal entre el conflicte social i la degradació ambiental?

Crec que és així, moltes tensions socials es produeixen com a conseqüència de la degradació del medi ambient. La meva experiència a Kenya i a Tanzània reforçaria aquesta idea. Si mirem el creixement dels barris marginals arreu del món, en bona part és el resultat del fet que les persones s’han vist forçades a sortir de la seva terra perquè no poden alimentar les seves famílies ni proporcionar-los aigua potable.

La major part dels agricultors de subsistència, per exemple, són més vulnerables a l'atzar en tot aquest procés. Però també hi ha hagut connexions entre tensions i recursos ambientals que s’han establert en situacions de conflicte més importants. És el cas del conflicte entre els israelians i els palestins i la lluita pels recursos hídrics.

Com hauria d'actuar la humanitat per promoure solucions?

Sempre he proposat que necessitem allò que jo anomeno les “solidaritats bastardes” entre les diferents maneres que hi ha de produir moviments polítics. No es pot caure en el parany d’escollir entre una posició reformista, que s’organitza en gran mesura de manera vertical dins dels sistemes de governs i d’institucions polítiques, i una posició horitzontal, radical i revolucionària. Hem d’anar més enllà d’aquest discurs polític polaritzador, que separa entre l’esquerra i la dreta, la reforma i la revolució, que fractura la nostra capacitat de formar tot tipus de solidaritat. Hem de reconèixer que hi ha una humanitat compartida i sistemes de valor compartits que cal aprofitar.

"Hem de reconèixer que hi ha una humanitat compartida i sistemes de valor compartits que cal aprofitar".

El capitalisme un procés que s’apropia dels límits que se li presenten i els retorna per col·locar-los al servei de la generació de capital. Els moviments polítics han de ser conscients que qualsevol gest que facin serà fagocitat pel capitalisme de manera inevitable, per la qual cosa no podem sentir-nos encotillats en un mètode concret d’organització. Hem de poder moure'ns entre els diferents tipus d’estratègies polítiques i agendes, per tal de fer-les efectives, fins que s’acabi amb aquesta apropiació.

Quina és la seva opinió sobre l’activisme radical?

És necessari, en el sentit de la complementarietat entre la posició radical i la posició reformista. Necessitem aquest tipus d’actuacions, però també fan falta grans acords internacionals, de països com els Estats Units. Per exemple, que Alexandria Ocasio-Cortez aconsegueixi el nou Acord Verd és un pas molt esperançador que va en la direcció correcta i crec que representa una posició reformista en el marc dels àmbits institucionalitzadors de la política. Però sens dubte necessitem l’activisme radical simplement per seguir impulsant la política.

Quin és el millor camí per millorar la situació actual?

 

 

És necessari canviar el model social per crear un nou planeta?

El nou model passa per ser més responsables socialment. Hem de participar més socialment en la distribució, necessitem un model capaç de distribuir la riquesa de diferents maneres. La riquesa al món no és només una qüestió de riquesa financera: els recursos naturals, l’aigua potable o l’aire net, són altres tipus de riquesa, per la qual cosa hem de reorganitzar la manera de pensar sobre el valor de les coses i el valor social. Un cop comencem a treballar equitativament, podrem agafar la direcció correcta i reconèixer que les comunitats pobres són molt més vulnerables davant les amenaces ambientals.

"Hem de participar més socialment en la distribució, necessitem un model capaç de distribuir la riquesa de diferents maneres". 

Hi ha exemples arreu del món, especialment en països de renda alta, com els Estats Units, on hi ha comunitats pobres que viuen en zones on el medi ambient està més degradat. Algunes de les comunitats més pobres són aquelles que viuen en zones no saludables, on la mala qualitat de l’aire provoca alts nivells d’asma, o que viuen en “deserts alimentaris” (zones amb accés limitat a menjar assequible i nutritiu). Per tant, aquests dos àmbits funcionen simultàniament.

Quin paper juga l'amor en aquest nou model?

És fonamental. Considero l’amor com una manera de commoure’s, d’obrir-se a una altra experiència, de ser més sensibles, d’anar més enllà del paradigma que ens és més familiar i de la nostra tradició. Hem de ser més generosos, donar més, exposar-nos, ser més proclius a provar noves maneres d'estar entre nosaltres, i de cuidar-nos els uns als altres. Crec que l’amor és absolutament central en l’educació, i hi ha moltes filosofies que han fet aportacions sobre aquest tema.

Què es pot fer des de l'àmbit universitari per lluitar contra el canvi climàtic?

 

 

Què opina del moviment "Fridays for future", liderat per Greta Thunberg?

És fantàstic. I em refereixo no només específicament a aquest moviment, sinó als impulsats pels joves en general, que encara no són activistes polítics, per la qual cosa no poden votar. I en certa manera semblen el nostre inconscient, aquesta ombra estimulant, que ens mira a la cara i que ens interpel·la, i que està posant en perill el nostre benestar. Realment necessitem aquesta consciència més que mai, és absolutament crucial.

Però el que és interessant sobre aquest tema no és només que sigui un gest radical de vaga. Thunberg, amb la seva capacitat de seure amb els líders mundials i influir en les seves agendes, fa de nexe entre la posició reformista i la radical. Recentment, se n’han fet ressò des d’Antonio Guterres, secretari general de les Nacions Unides, fins al líder laborista Jeremy Corbin, que exigeix al Parlament britànic una emergència climàtica, per la manera com Thunberg el va impactar. Així doncs, penso que Thunberg és un exemple interessant de les solidaritats bastardes, perquè es tracta d'una persona revolucionària i reformista alhora.

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact

Per a més informació

Notícia publicada per:

Oficina de Comunicació