La COP26 fa passos endavant insuficients

La Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (Cop26) es va celebrar entre el 31 d’octubre i el 12 de novembre passat a la ciutat de Glasgow, a Escòcia, just un any després del seu ajornament al 2020 per la pandèmia de la Covid-19. El document final de la trobada d’aquest 2021, signat per gairebé 200 països, mostra alguns avenços però segurament no els desitjats ni els suficients tenint en compte les expectatives que s’havien generat. Científics i experts sobre el clima valoren positivament aspectes com per exemple la referència a l’eliminació gradual de l’ús dels combustibles fòssils, però alhora han mostrat la seva preocupació per la manca d’ambició en els objectius marcats i pels dubtes sobre el compliment de les mesures per part de la classe política.

Malgrat que no és un document legal vinculant, el que sí s’espera de l’acord firmat és que tingui la capacitat com a mínim d’establir una agenda global contra el canvi climàtic pels propers 10 anys. Per entendre les línies bàsiques de l’acord cal fixar-se en els aspectes clau del text:

1. S’insta els països desenvolupats a multiplicar per dos els fons per als països en desenvolupament per ajudar-los en l’adaptació al canvi climàtic.
2. Es demana als països que com a màxim l’any vinent actualitzin els seus objectius de reducció de carboni pel 2030.
3. Es fa una crida a reduir gradualment l’ús del carbó com a font d’energia, així com les ajudes als combustibles fòssils ineficients.

Malgrat les bones intencions, els interessos particulars de cada país i els consensos necessaris per assolir grans acords han desembocat en que no s’hagin pogut establir compromisos ferms per aconseguir el gran objectiu de la Cop26: limitar l’augment global de la temperatura del planeta a 1,5ºC per evitar una catàstrofe climàtica. Des de la ONG Greenpeace s’ha definit el text signat com a “dèbil”, tot i que també reconeix que el fet que existeixi és de per si una fita. Ara bé, la referència al descens gradual de l’ús del carbó -enlloc d’eliminació- o el fet que no hi hagi objectius clars per l’augment de finançament pels països pobres, entre d’altres mancances i falta de concrecions, fa que els avenços aconseguits es considerin insuficients.

Desforestació, metà i els diners

La cimera també ha deixat altres aspectes que cal considerar, com el fet que un total de 100 països s’han compromès a defensar els boscos de la desforestació; o bé el conveni firmat per 103 països per reduir en un 30% el gas metà d’aquí a 2030. Ambdós són elements vitals a l’hora de combatre el canvi climàtic i reduir l’escalfament del planeta.

En relació a temes estrictanment econòmics i per mirar de vincular les empreses privades amb l’objectiu del residu zero, unes 450 organitzacions financeres han acordat donar suport a les tecnologies netes i renovables, així com al finançament per aquells que deixin d’utilitzar els combustibles fòssils.

Compliment dels acords, una incògnita

L’única forma de controlar el compliment dels acords dependrà de la vigilància entre països. Teòricament seria possible imposar sancions als països que no compleixen amb els compromisos, però podria ser contraproduent. Algunes nacions podrien retirar-se d’aquests acords internacionals.

Amb tot això sobre la taula, algunes veus d’experts qüestionen la suficiència dels acords, entre ells el professor d’investigació del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) i un dels principals científics especialitzats en ecologia i canvi climàtic, Fernando Valladares. Per Valladares els governs haurien d’abordar el canvi climàtic de forma semblant a com ho han fet amb la pandèmia de la Covid, és a dir, “com una autèntica emergència global”. L’amenaça del virus va ser percebuda com algo proper i tangible, però no és el cas de l’emergència climàtica, que es percep “com una abstracció”, conclou.