P​erquè l'estrès postvacacional no apar​egui, p​oden posar-se en pràctica algunes conductes que tendeixen a limitar-ne l'aparició, com ara:

• Programar la tornada a casa de manera anticipada i relaxada.
• No tornar de les vacances justament el dia abans de reincorporar-se a la Universitat, sinó que és recomanable tornar un parell de dies abans, per preparar-nos físicament i mentalment per reprendre l'activitat.
• En arribar a la Universitat, no s'ha de començar l'activitat de manera brusca i intensa, sinó que és beneficiós permetre's un temps per compartir les experiències vacacionals amb els companys i així crear un bon ambient d'inici laboral.
• Mantenir reunions relaxades d'inici de cicle, per definir i detallar els objectius per al període que s'inicia, els mitjans i les expectatives de l'equip.

No obstant​ això​, si apareixen símptomes -malestar, ansie​tat, depres​s​ió, disminució del rendim​ent, palpitacions, sudoració, ​augment de les freqüències respiratòria i cardíaca,​ tremolors, ca​nvis d'humor, etc.-, s'ha de tenir present que molts pocs ​casos d'estrès postvacacional necessiten un tractament professional, ja sigui mèdic o psicològic. Per superar les molèsties derivades d'aquesta mala adaptació al canvi de vida des de les vacances a la vida quotidiana, es recomana, quan sigui possible:

• Començar de manera gradual amb la intensitat del treball o estudi, de menys a més intensitat, sempre intentant començar per les tasques més agradables.
• Aprofitar els temps dels descansos o del dinar per tornar a alguna activitat agradable, per a les relacions socials o familiars.
• Dormir adequadament, al voltant de les vuit hores.
• Mantenir horaris regulars tant durant el dia com en les hores d'anar a dormir i de llevar-se.
• No "emportar-se treball a casa", deixar-lo a la feina.
• Practicar exercici físic moderat, si és possible diàriament.
• Seleccionar aquelles activitats que podem portar a terme, i delegar aquelles per a les quals no estem preparats.
• Mantenir una actitud realista i proactiva, sense sospesar una vegada i una altra, de manera repetitiva i poc productiva, totes les alternatives a les qüestions plantejades.
• Plantejar els problemes laborals de la manera més simple i essencial possible, prescindint dels detalls i sospesant-ne l'essència per trobar-hi les solucions.
• Afalagar el treball ben fet de les persones del nostre voltant i corregir les conductes inapropiades o negatives quan sorgeixin, de manera subtil però ferma.
• Practicar la relaxació en intervals regulars, eliminar pensaments erronis o idees irracionals que puguin causar-nos ansietat.

 

Font: Síndrome post-vacacional. Mapfre.

http://www.mapfre.es/salud/es/cinformativo/sindrome-post-vacacional.shtml.

En general, l'estrès és un estat que s'acompanya de queixes o disfuncions físiques, psicològiques o socials i que és resultat de la incapacitat dels individus d'estar a l'altura de les exigències o de les expectatives posades en ells.

No és una malaltia, però una exposició perllongada a l'estrès pot causar problemes de salut.  

De manera resumida, podem definir l'estrès com una resposta general de l'organisme davant de demandes internes o externes que requereixen la mobilització dels recursos psicològics i fisiològics per part de la persona per tal de fer-hi front, cosa que es tradueix en un descens posterior de la seva energia.

Així doncs, és una resposta adaptativa necessària per fer front als reptes de la vida en moments en què cal mostrar un rendiment i unes capacitats més grans.

La nostra resposta a qualsevol aspecte de les nostres vides que percebem com un repte o amenaça es coneix com estrès i es tradueix en una activació fisiològica de l'organisme que repercuteix en la nostra manera de pensar, sentir i comportar-nos.

Les conseqüències negatives de l'estrès es manifesten quan les persones senten que no poden fer front adequadament a les exigències de l'entorn, o a les que un mateix s'imposa, i amenacen el seu propi benestar. Tot això en circumstàncies en què l'afrontament és important per a elles i quan adverteixen una sensació d'ansietat o de depressió.  

L'individu és capaç de gestionar la tensió a curt termini, el que es pot considerar com positiu; però té dificultats per resistir una exposició perllongada a una pressió intensa. La reacció a les situacions estressants pot ser diferent entre individus i, fins i tot, variar en un mateix subjecte en moments diferents de la seva vida.

L'estrès es produeix quan una cognició amenaçadora incrementa l'activació d'un organisme més ràpidament que la seva capacitat per atenuar-la. Així, entenem l'estrès com un desequilibri percebut entre la demanda i la capacitat de resposta de l'individu sota condicions en què el fracàs davant aquesta demanda posseeix importants conseqüències percebudes per a ell.

Tothom requereix nivells moderats d'estrès per respondre satisfactòriament, no solament davant les seves pròpies necessitats o expectatives, sinó de la mateixa manera davant les exigències de l'entorn. Segons l'equilibri entre aquestes exigències i la capacitat de resposta, poden distingir dos tipus d'estrès:

1. L'eustrès o estrès positiu, que exerceix una funció de protecció de l'organisme en representar el nivell d'activació necessari i òptim per dur a terme les nostres activitats quotidianes, especialment aquelles que requereixen una resposta immediata. Seria el nivell de resposta proporcional a l'estímul, que compliria una funció adaptativa i que ajudaria l'individu a enfrontar-se amb èxit a la situació.

   S'obtindrà quan la persona rendeixi físicament i psicològicament a nivells d'activació, però sense arribar a estats d'esgotament. Aquest fet és possible perquè es crea un equilibri entre les demandes de l'entorn i les possibilitats de l'individu (capacitat de resposta) que rendeix en tot el seu potencial.

2. El distrès o estrès negatiu, que representa el nivell d'activació de l'organisme, tant físic com psicològic, excessiu o inadequat a la demanda de la situació, i que si es perllonga pot tenir conseqüències negatives per a la persona. Hi tenen molt a veure les demandes de l'entorn i els recursos propis per fer-hi front, així com la valoració que en fem nosaltres mateixos.

   Per això, els nivells molt baixos d'estrès estan relacionats amb desmotivació, conformisme i desinterès, i el distrès per excés d'activació pot aparèixer quan les demandes es perllonguen excessivament en el temps o, tot i ser puntuals, es repeteixen incessantment, o bé, són excessives i poden provocar una intensitat de resposta desmesurada, tant físicament com psicològicament.

Centrant-nos en l'estrès a la feina, aquest pot, potencialment, afectar qualsevol lloc de treball i qualsevol treballador, independentment de la dimensió de l'empresa, del seu àmbit d'activitat o del tipus de contracte o relació laboral. En la pràctica, no tots els llocs de treball ni tots els treballadors estan necessàriament afectats.

Així doncs, el nivell d'estrès dependrà de:

1. El tipus de situació que l'origina, és a dir, de la situació estressant o estressor.
2. La interpretació que se'n fa: com un repte o com una amenaça.
3. La resposta de la persona exposada.

En termes de prevenció de riscos laborals, els factors psicosocials representen l'exposició, l'organització del treball, l'origen de l'exposició i l'estrès, el precusor de la malaltia o trastorn de salut, que és un estat que es caracteritza per alts nivells d'excitació i d'angoixa, amb la sensació freqüent de no poder afrontar la situació.

 

Font: MC Mutual, Mútua d'Accidents de Treball i Malalties Professionals, a la qual la UPF està associada.

Hi ha diferents aspectes de caire individual que poden contribuir que la persona sigui més vulnerable a l'estrès o, pel contrari, afronti amb èxit una situació estressant o n'esmorteeixi les conseqüències. Els valors i les creences que formen part de la personalitat, juntament amb l'actitud que un individu prengui davant d'una determinada situació, determinaran que respongui amb estrès o, pel contrari, que utilitzi estratègies correctes per adaptar-se a la situació. Així doncs, els moderadors individuals d'estrès més destacables són:

En canvi, són estils d'afrontament que redueixen l'estrès:

1. Variables demogràfiques, com l'edat, la formació i capacitació, l'experiència i antiguitat en el lloc de treball i l'estat emocional respecte a les relacions interpersonals.
2. L'estil d'afrontament utilitzat, és a dir, la disposició específica de l'individu per fer front a les situacions estressants.
   Els estils que afavoreixen la resposta d'estrès són:
   • Percebre com amenaçadores les situacions ambigües.
   • Negar l'esdeveniment en no voler acceptar-lo.
   • Provar d'evitar la situació estressant.
   • Auto-culpar-se d'allò que passa.
   • Afrontar la situació d'una manera irracional i impulsiva.
   • Cercar racionalment solucions.
   • Auto-controlar-se.
   • Avaluar positivament la situació.
3. La percepció sobre la qualitat del suport que es rep de companys i de superiors en el treball.
4. Variables de personalitat, que poden canviar al llarg de la història vital de l'individu. Les variables de personalitat que es relacionen amb menys nivell d'estrès són:

• El patró de conducta tipus "B"

La personalitat de tipus A és la que més es relaciona amb l'estrès. Correspon a individus que destaquen per la seva impaciència, esforç per la consecució, interès desmesurat per la perfecció, competitivitat i implicació excessiva en la feina (fins al punt de considerar-la el centre de la seva vida). Segons diversos estudis, aquesta mena de patró es relaciona directament amb el patiment de malalties coronàries i l'estrès, atès que correspon a individus amb una alta autoexigència que forcen l'organisme en excés.

Contràriament, la personalitat de tipus B correspon a individus que poden mostrar el mateix interès per l'èxit i el mateix nivell d'aspiracions i consecució que el Tipus A, però sense arribar a experimentar graus tan elevats d'estrès que puguin resultar nocius per a l'organisme. No es tracta d'un tret de personalitat estàtic, sinó d'un estil de comportament davant les situacions que es presenten.

• L'autoestima i l'extraversió

Els individus amb una alta autoestima consideren que disposen dels recursos necessaris per fer front a les situacions que se'ls presenten i, fins i tot, si no aconsegueixen una solució factible, els protegeix del sentiment de fracàs personal.

Les persones introvertides acostumen a reaccionar més negativament i pateixen més tensió davant d'una situació conflictiva que les extravertides, ja que aquestes últimes són capaces d'expressar les seves emocions i necessitats d'una manera més positiva, i són més receptives al suport social.

• Personalitat resistent

Segons Kobasa (1982), la personalitat resistent (hardy personality) és una diferència individual de personalitat positiva que redueix la probabilitat d'estrès i en minimitza els resultats i les conseqüències. Es basa en tres preceptes:

1. El compromís, entès com la capacitat de creure en la importància, l'interès i el valor d'allò que es fa i, per tant, de comprometre's amb la feina.
2. El control, entès com la tendència a creure i actuar suposant que es pot influir sobre el decurs dels esdeveniments.
3. El repte, entès com la creença que el canvi és la norma de la vida. Es veu el canvi com una oportunitat de millora i d'evolució professional, i la persona és més tolerant a les situacions ambigües.

• La tolerància a l'ambigüitat

L'ambigüitat fa referència a situacions que poden resultar poc clares i en què no hi ha unes normes a seguir al peu de lletra. Els individus amb una elevada tolerància a l'ambigüitat se sentiran menys inquiets i insegurs davant d'aquests escenaris i estaran oberts a noves interpretacions, amb la qual cosa afrontaran la situació d'una manera oberta i més flexible. • La motivació i el grau de satisfacció La motivació són aquelles necessitats, desitjos i propòsits que empenyen l'individu a assolir una fita. Els individus duen a terme una feina per diversos motius: cobrir les necessitats bàsiques (habitatge, alimentació...), expectatives econòmiques (comprar una casa fora de la ciutat...), d'èxit professional i reconeixement, relacionar-se amb altres persones, etc. Quan assolim les nostres fites i propòsits hi ha un alt grau de satisfacció i ens sentim altament motivats, la qual cosa contribueix a la reducció de l'estrès.

• La motivació i el grau de satisfacció

La motivació són aquelles necessitats, desitjos i propòsits que empenyen l'individu a assolir una fita. Els individus duen a terme una feina per diversos motius: cobrir les necessitats bàsiques (habitatge, alimentació...), expectatives econòmiques (comprar una casa fora de la ciutat...), d'èxit professional i reconeixement, relacionar-se amb altres persones, etc. Quan assolim les nostres fites i propòsits hi ha un alt grau de satisfacció i ens sentim altament motivats, la qual cosa contribueix a la reducció de l'estrès.

 

Font: MC Mutual, Mútua d'Accidents de Treball i Malalties Professionals, a la qual la UPF està associada.

L'estrès té un efecte objectivable sobre la salut. Hi ha relació entre l'organització del treball, els factors psicosocials i la salut, encara que pot no semblar tan evident com la que hi ha entre altres factors de risc (el soroll, per exemple) i la salut. Això s'explica perquè els efectes de l'organització del treball són més intangibles i inespecífics, i es manifesten a través de diversos mecanismes:

• Emocionals: augment del nerviosisme i de l'ansietat, sentiment d'irascibilitat, tristor, apatia, esgotament, pensaments negatius recurrents, etc.
• Cognitius: restricció de la percepció, la concentració, la creativitat o la presa de decisions.
• Conductuals: elusió de la situació estressant, augment del consum d'estimulants o de tranquil·litzants, conducta hostil i agressiva, disminució de l'activitat, assumpció de riscos innecessaris, comportaments associals, irritabilitat i mal humor, augment o disminució de la ingesta d'aliments i alimentació poc equilibrada, etc.
• Fisiològics: reaccions neuroendocrines que es manifesten en tensió i dolor muscular, alteracions osteomusculars, indigestió, acidesa, úlcera gastroduodenal, restrenyiment, palpitacions, arítmies, hipertensió arterial, dificultats per respirar o respiració anormalment ràpida o profunda, trastorns de la son, mals de cap, cansament, vertigen, etc.

L'estrès pot ser precursor de malaltia en determinades circumstàncies d'intensitat, freqüència i durada, i davant la  presència o absència d'altres interaccions. La gravetat i la irreversibilitat estan condicionades en gran mesura per la magnitud de l'esforç de l'organisme per fer front a les demandes i la seva prolongació en el temps. Així, podrem trobar descripcions de símptomes relativament lleus en contrast amb d'altres d'una gravetat molt més gran i un ampli ventall de trastorns associats a l'estrès laboral, que van des dels situats a l'esfera psicosocial a curt termini (ansietat, depressió, trastorns psicosomàtics) fins a l'esfera biològica a més llarg termini (infarts, úlcera d'estómac o mal d'esquena).

L'evidència científica ha posat de manifest que, quant a la salut física, pot tenir un efecte potencialment negatiu sobre els sistemes següents:

• Cardiovascular: hipertensió, arítmia. Hi ha estudis que demostren la relació amb l'infart (Euro Heart Network, 1998; Kristensen, 1996; Kivimäki, 2002).
• Respiratori: hiperventilació (respiració ràpida, accelerada i superficial que provoca sensació de mareig), respiració fatigada. Hi ha estudis que demostren la relació amb la hiperreactivitat bronquial, l'asma (Smyth 1999).
• Immunològic: nombre més elevat de refredats, grips i risc de desenvolupar malalties. Hi ha estudis que demostren la relació amb l'artritis reumatoide (O'Leary, 1990; Peters, 1999).
• Gastrointestinal: nàusees, pesantor de l'estómac, estrenyiment. Hi ha estudis que demostren la relació amb la dispèpsia, l'úlcera pèptica, la síndrome del còlon irritable, la malaltia de Crohn, la colitis ulcerosa (House, 1979; Räihä, 1998; Fukudo, 1987;  Drossman, 1998; Paar, 1998; Duffy, 1991; Levenstein, 2000).
• Dermatològic: aparició d'acne, erupcions, herpes. Hi ha estudis que demostren la relació amb la psoriasis, la neurodermitis, les al·lèrgies (Park, 1998; Martínez, 2001).
• Endocrí (Lipton, 1976).
• Musculoesquelètic: tensió excessiva, tremolors i contractures, "bruixisme" (pressió involuntària de la mandíbula amb refregament de les dents). Hi ha estudis que demostren relació amb el mal d'esquena, les contractures (Hemingway, 1997; Bongers, 1993).

Respecte a la salut mental, es relaciona amb altres símptomes com la disminució de l'apetit sexual; trastorns de la son com l'insomni, desvetllament precoç, problemes de conciliació de la son; migranyes; dolor menstrual (Colligan, 1977; Stansfeld, 1999).

Els efectes de l'estrès laboral sobre el benestar mental s'han arribat a associar amb una major risc de suïcidi i una major prevalença de consum de fàrmacs hipnòtics i sedants, especialment entre les dones i els treballadors de més de 45 anys.

No es pot oblidar que l'estrès també té conseqüències per a una organització o empresa, com l'absentisme, la inhibició, la resistència al canvi, la manca de motivació, la fugida de l'empresa, accidents, la baixa productivitat, augment de conflictes interpersonals, comportaments temeraris, mobilitat laboral interna, etc.

 

Font: Mètode ISTAS.

Les diferents mesures de prevenció orientades a evitar o a minimitzar les conseqüències de l'estrès laboral es poden dividir, segons el nivell d'intervenció, en:

1. Mesures centrades en l'individu, dirigides a reduir els nivells d'ansietat, els pensaments negatius i les relacions socials conflictives, i ser aplicades directament per la persona afectada. Són tècniques individuals d'afrontament de l'estrès.

2. Mesures d'intervenció sobre la tasca, dirigides a reduir els problemes que puguin sorgir durant la realització de la feina i també a augmentar l'eficiència del seu desenvolupament (enriquiment del lloc de treball, creació de grups autònoms de treball, rotacions horitzontals, administració de descansos i torns...).

3. Mesures d'intervenció sobre l'organització, dirigides a reduir els problemes d'estrès relacionats amb factors de l'organització com ara la comunicació i la participació, les relacions personals i el desenvolupament de la carrera dins d'aquesta. Alguns exemples d'intervencions centrades en l'organització són:

• Fomentar el suport social entre els treballadors, potenciant el treball en equip i la comunicació efectiva, eliminant el treball aïllat o en condicions de competitivitat entre companys i/o departaments.
• Incrementar les oportunitats per a l'aprenentatge i el desenvolupament de les habilitats i coneixements, evitant el treball monòton i repetitiu; diversificant, allargant o enriquint les tasques, etc.
• Promoure la gestió participativa en l'empresa augmentant l'autonomia, potenciant la participació efectiva en la presa de decisions relacionades amb els processos i els mètodes de producció o control de qualitat i dotant les persones de control sobre el ritme i els temps de treball (pauses, descansos, permisos, vacances...) i l'ordre de les tasques.
• Garantir el respecte i el tracte just a les persones, proporcionant estabilitat en l'ocupació i salaris justos, d'acord amb les tasques efectivament realitzades i qualificació del lloc de treball; garantint l'equitat i la igualtat d'oportunitats entre sexes i ètnies.
• Fomentar la claredat i la transparència organitzativa, definint llocs de treball, tasques assignades i marge d'autonomia.
• Proporcionar tota la informació necessària, adequada i a temps per facilitar l'adaptació als canvis.
• Dotar el conjunt dels treballadors de la formació necessària i suficient per al correcte desenvolupament de la seva feina.
• Canviar la cultura de comandament i proporcionar formació i habilitats directives no autoritàries.
• Facilitar la compatibilització entre la vida laboral i familiar, introduint mesures de flexibilitat horària i de jornada d'acord amb les necessitats de les persones i no solament de la producció.
• Dissenyar els llocs de treball atenent les condicions mínimes de seguretat i de salut establertes legalment en relació amb les condicions estructurals, ambientals i ergonòmiques.

 

Fonts: MC Mutual, Mútua d'Accidents de Treball i Malalties Professionals, a la qual la UPF està associada. Mètode ISTAS.

Quan una persona pateix estrès salta sovint d'una activitat a una altra i no respecta ni el temps dels àpats ni manté una dieta equilibrada. Més aviat ingereix ràpidament qualsevol cosa per tornar a la feina. En general, trobem dues conductes alimentàries molt associades a l'estrès:

1. La ingesta de productes ensucrats (productes de pastisseria, begudes ensucrades gasoses, etc.), atès que el sucre exerceix un efecte tranquil·litzant.
2. La ingesta de menjar ràpid, que acostuma a ser una alimentació de mala qualitat massa rica en greixos i que acaba creant problemes de colesterol, circulatoris o d'altres.

Però això no és tot. També es veu afectada l'activitat física que es fa. Tot i les dificultats per mantenir una vida ordenada, en una situació d'estrès, s'han de trobar uns minuts per practicar alguna activitat física, ja que té un paper moderador de l'estrès atès que:

• El disminueix en descarregar l'adrenalina acumulada durant el dia.

• Augmenta el rendiment intel·lectual i físic.

Recordeu que, com s'ha recomanat en temes anteriors de la campanya, és important com a mínim seguir els 10 consells exprés per portar una alimentació saludable i els 10 consells exprés per tenir una activitat física saludable.

L'estrès també afecta la qualitat del son, que té un paper fonamental per a una recuperació física i psíquica. La manca de son fa que patim problemes d'atenció i de memòria, que augmenti la irritabilitat i els nivells d'estrès.

En aquest cas, les recomanacions que s'han de seguir són les següents:

• Provar de mantenir horaris regulars de feina, de menjar i de dormir durant almenys sis dies (temps en què el cos s'acostuma a un ritme).
• No prendre substàncies estimulants ni tranquil·litzants com a mínim unes 5 hores abans d'anar a dormir.
• Intentar relaxar-se una hora abans d'anar-se'n al llit (prendre un bany calent, escoltar música tranquil·la...).
• No fer just abans d'anar-se'n a dormir activitats que requereixin molt d'esforç físic o intel·lectual.
• No utilitzar el llit per treballar; només per dormir.
• Climatitzar adequadament el dormitori i aïllar-lo de la llum i el soroll. El dormitori ha d'estar a una temperatura adequada (ni fred ni calor excessius), sense llum o amb una de molt tènue i aïllat de possibles sorolls.
• Si no podem dormir no ens hi hem d'esforçar, perquè això pot causar l'efecte contrari i augmentar el nerviosisme; el que hem de fer és prendre alguna cosa calenta, aixecar-se i practicar tècniques de relaxació o fer una activitat monòtona/avorrida fins que reaparegui la son.

A més, quan una persona pateix estrès acostuma a incrementar el consum de substàncies tòxiques per a l'organisme, la qual cosa sembla que en un primer moment "ajuda" a mantenir el ritme o a relaxar-se, però que a mig termini té unes conseqüències nefastes per a la salut, a més d'afavorir un augment de l'estrès, ja que el cos es troba "forçat" a reaccionar per sobre de les seves possibilitats i d'una manera antinatural. En general s'acostuma a prendre:

• Substàncies que ajuden a mantenir el ritme com el cafè i el tabac.
• Substàncies que relaxen de tanta tensió com l'alcohol.

El consum de tabac està altament relacionat amb l'estrès. Els seus efectes sobre el sistema nerviós, en produir les sensacions de fals benestar, són utilitzats molts cops com a mètode per fer front a l'estrès. De la mateixa manera, la seva restricció produeix un increment de l'ansietat i del nerviosisme, cosa que pot incrementar la resta de conductes relacionades amb l'estrès. Tanmateix, deixar de fumar quan es pateixen alts nivells d'estrès pot suposar una càrrega addicional. En aquests casos és més beneficiós tractar altres problemes més immediats. Només quan aquesta situació d'estrès hagi millorat serà aconsellable començar un programa per deixar de fumar.

A més, la nicotina present a les cigarretes afecta el sistema nerviós central i augmenta els nivells de beta endorfines, que expliquen la dependència física i psicològica que aquesta substància pot produir. D'altra banda, els efectes negatius del tabac provenen del quitrà i del monòxid de carboni que inhalem. El primer és un important agent carcinogen; el segon s'uneix a l'hemoglobina i redueix la seva capacitat transportadora d'oxigen, cosa que pot causar lesions cardíaques greus i irreparables.

Pel que fa a l'alcohol, cal destacar que és un depressor del sistema nerviós central, és a dir, actua disminuint els símptomes psicològics d'ansietat. Per aquest motiu, sovint l'abús de begudes alcohòliques pot començar després d'un període de gran tensió o d'un esdeveniment vital negatiu.

La tolerància a l'alcohol augmenta en relació directa amb la quantitat consumida, per la qual cosa, a mesura que s'instaura l'hàbit d'ingesta, calen quantitats més grans per començar a notar els efectes sobre el sistema nerviós central, i es crea dependència. Aleshores, les seves conseqüències són:

• Impossibilitat de relaxar-se sense el seu consum i augment.
• L'embriaguesa i la impossibilitat de dur a terme una vida sana i organitzada.
• Problemes de memòria i de concentració; a la llarga, alteracions neurològiques greus.
• Alentiment dels reflexos (augmenta la probabilitat de patir accidents).
• Menor control de les emocions i de les pròpies accions (augment de l'agressivitat).
• Problemes familiars, laborals i socials.

No obstant això, es pot fer un consum responsable d'alcohol, que es quantifica amb unitats de beguda estàndard (UBE). Segons els estudis fets, se'n considera un consum moderat:

• En homes, MENYS de 4 UBE/dia.
• En dones, MENYS de 2 UBE/dia.

1 UBE equival a una copa de cervesa, de vi o de cava i 2 UBE, a una copa d'una beguda destil·lada (whisky, brandi, anís, ginebra, etc.).

 

Font: MC Mutual, Mútua d'Accidents de Treball i Malalties Professionals, a la qual la UPF està associada.