JOSEP GIFREU

Catedràtic de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

Font: La figura i l'obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2007

PRESENTACIÓ

Va ser conscient Pompeu Fabra de la importància de la premsa en l’acceptació i popularització del procés de reforma i modernització del català? Fins a quin punt la premsa i els seus professionals li feren costat?

La comunicació que presento vol aportar unes primeres respostes en aquest sentit. Vol contribuir a situar les relacions de Pompeu Fabra amb la premsa del seu temps, atenent especialment als moments més significatius de la seva obra científica i institucional.

Aquesta pretensió es limitarà a explorar, de forma més o menys sistemàtica, bé que no exhaustiva, una doble línia d’interès: d’una banda, com la persona i l’obra de Fabra troben en la premsa aliats imprescindibles del seu compromís amb la modernització, la depuració i la normativització del català al llarg de cinquanta anys; i de l’altra, com la premsa i els seus professionals queden profundament afectats per la consolidació de la reforma fabriana.

Amb això ja avanço una primera resposta a les dues preguntes inicials. Per tal d’examinar amb detall l’evolució d’aquestes relacions, m’ha semblat oportú de subdividir el llarg i intens període vital i públic de Fabra en les quatre etapes o fases que es poden distingir força clarament en la seva trajectòria. El seguiment de les quatre fases, que esquematitzo en el quadre adjuntat al final com a annex, em permetrà d’argumentar la hipòtesi general, que formulo així: Pompeu Fabra va ser conscient de la necessitat de comptar amb el suport de la premsa sobretot en dos moments crucials: en el llançament de la campanya inicial del projecte modernitzador del català i en la posterior popularització dels grans eixos de les propostes normatives bàsiques.

Em plau deixar constància aquí de l’agraïment als organitzadors d’aquest homenatge –el Rectorat de la Universitat Pompeu Fabra, en coordinació amb la presidència de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans–, per l’honor que m’han fet en donar-me l’oportunitat d’estudiar una figura tan admirada de la nostra història cultural, com és Pompeu Fabra, des del punt de vista de la premsa i la comunicació.

PRIMERA FASE (1889-1906): CAMPANYA LINGÜÍSTICA DE“L’AVENÇ” I PROJECTE GENERAL DE MODERNITZACIÓ I DEPURACIÓ DEL CATALÀ “LITERARI”

La irrupció progressiva de la personalitat de Fabra en l’ambient “literari” de la que podríem anomenar “la Barcelona de l’Exposició Universal” (1888) s’ha d’emmarcar en dos fenòmens culturals generals: d’una banda, els dos segles de “desorientació lingüística” que sofrien les terres de parla catalana des del Decret de Nova Planta i la pèrdua d’oficialitat del català als propis territoris històrics; i de l’altra, el nou ambient cultural propiciat per la Renaixença catalana.

En termes més col·loquials, podríem escenificar la irrupció de Fabra d’aquesta manera: el jove Fabra té una idea sobre com s’ha d’escriure la llengua que parla, i busca una plataforma de llançament. La plataforma és L’Avenç, la revista que el 1891 endega justament la “Campanya lingüística de l’Avenç”, on Fabra fa costat a la inquietud inicial de Massó i Torrents (editor) i de Casas- Carbó, els quals signen els articles que obren la campanya.

Josep Miracle ha resseguit amb gran profusió de detalls en la seva magna biografia Pompeu Fabra (1968) l’eclosió i el desplegament de la campanya. De les converses inicials de 1889 entre Alexandre Cortada, Pompeu Fabra i Casas Carbó sobre la renovació del català, passen a plantejar-se com incidir entre els escriptors. La solució passa per utilitzar la premsa. Descarten la creació d’una publicació i decideixen d’aprofitar algun òrgan de premsa consolidat i amb prestigi. Revisen tot el panorama barceloní, i al final només troben dues possibles publicacions ajustades als objectius pretesos: La Il·lustració Catalana, dirigida per Francesc Matheu i Fornells, i L’Avenç, dirigida per Jaume Massó i Torrents, que havia reprès l’edició com a mensual en la segona etapa.1

Massó i Torrents es mostra totalment receptiu a la idea de la renovació, i el 1889 Fabra entra com a redactor a L’Avenç. Poc després, el 1891, Fabra publica la seva primera obra, Ensayo de gramática de catalán moderno, signada per “Pompeyo Fabra”.

La campanya de L’Avenç, que s’estén al Centre Excursionista de Catalunya amb sengles conferències, convoca i provoca la reacció dels “tradicionalistes”, que contraataquen. És justament el que busquen els impulsors de la campanya. Un clar exemple fou l’article de Fabra a La Vanguardia (22 de març de 1892), titulat “Sobre la reforma lingüística y ortográfica”, amb el qual contestava un d’anterior d’Omar y Barrera al mateix diari, i presentava en síntesi el seu programa d’actuació.2

La campanya de L’Avenç durà tot el 1892 i va consistir, com escriu Sebastià Bonet, en una “sèrie de denses notes, generalment no signades, que la revista va publicar sota la rúbrica de “La Reforma Lingüística” a partir del número de març, i que “aportaven una justificació teòrica dels canvis ortogràfics que s’anaven adoptant sobre la marxa” (Bonet, 1993: 24).3

Eren propostes que llavors es podien considerar “revolucionàries”, difícils d’acceptar per la “majoria conformista” (Bonet), que eren no sols els floralistes, sinó també els escriptors més reconeguts de la Renaixença (Narcís Oller, Víctor Català, Àngel Guimerà, etc.). La campanya de L’Avenç provocà reaccions negatives tant en els medis literaris com en els periodístics, cosa que “alegrà” l’equip de L’Avenç i el mateix Fabra. Les rèpliques publicades a L’Avenç contestaven articles de personatges notablement reaccionaris, com fou el cas del canonge Jaume Collell, que escrivia a Revista Catalana i a La Renaixensa, el de Ferrer i Carrió des de les pàgines de La España Regional o fins i tot d’anònims publicats a L’Esquella de la Torratxa. D’altra banda, L’Avenç edità també llibres amb la nova ortografia. Publicà per exemple les traduccions que féu Fabra de L’intrusa de Maeterlinck i Espectres d’Ibsen, sense les hacs etimològiques.

Cap a finals de dècada i de segle XIX, Fabra ja té bona part de la proposta de reforma a punt (el 1898 publica Contribució a la gramàtica de la llengua catalana i dirigeix la revista Catalònia). I serà entorn d’aquell final de segle quan s’experimenta una convulsió notable entorn de la depuració i fixació del català. Cal recordar la importància de la iniciativa “Lletra de convit” de mossèn Alcover, de 1901, reclamant col·laboracions per al seu projecte de “Diccionari de la llengua catalana”. Però la campanya de Fabra i de l’equip fidel de L’Avenç no aconseguia el ressò suficient en la Barcelona de tombant de segle, i el 1902, empès per elementals raons de subsistència, Fabra opta per marxar a Bilbao com a professor de química.

Tres anys més tard, després que Enric Prat de la Riba fos elegit president de la Diputació de Barcelona, comencen a articular-se les primeres iniciatives i institucions del projecte noucentista. El 1906 té lloc el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el qual es debatrà entre la visió “assembleista” de la llengua (Alcover) i la visió “científica” de la reforma (Fabra). La creació de l’IEC el 1907, primera gran iniciativa cultural de Prat de la Riba, representa un pacte entre les dues visions; però a poc a poc hi predominarà, amb la creació el 1911 de la Secció Filològica, la perspectiva de Fabra.

SEGONA FASE (1907-1917): PROCÉS DE DEFINICIÓI D’INSTITUCIONALITZACIÓ DE LA NORMATIVA (NORMATIVITZACIÓ)

A partir de la seva comunicació al I Congrés de la Llengua Catalana (“Qüestions d’ortografia catalana”), i malgrat la seva etapa de “marginació” a Bilbao, Pompeu Fabra emprèn la difusió de la seves propostes gramaticals en una primera sèrie de col·laboracions a la premsa. Concretament, el 1907 publica a El Poble Català (editat pel Centre Nacionalista Republicà, escindit de la Lliga) un total de vint-i-tres articles sense regularitat fixa sota la rúbrica de “Qüestions gramaticals”.

Prat de la Riba buscava la manera de fer tornar Fabra a Barcelona. Finalment, el 1911 Fabra és nomenat membre de la nova Secció Filològica (llavors anomenada Institut de la Llengua Catalana), i el 1912 Fabra torna definitivament a Barcelona (amb residència a Badalona), gràcies a la creació d’una càtedra de llengua catalana subvencionada per la Diputació de Barcelona. El mateix any, Fabra és nomenat director de les tot just creades Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.

Com és sabut, del 1912 al 1917 Fabra assoleix la maduració i la definitiva institucionalització de la seva proposta global de normativa: Gramàtica de la llengua catalana (1912), Normes ortogràfiques (1913, que l’IEC fa seves i que després Prat de la Riba farà aplicar a l’administració de la Mancomunitat) i Diccionari ortogràfic (1917, obra de l’IEC, però adoptant la reforma fabriana).

Durant aquells anys –de 1908 a 1917– no hi ha a penes col·laboracions de Fabra en premsa: el Mestre es concentra en la labor de sistematització i de fixació de la nova normativa. Sembla com si no es pogués “distreure” en campanyes de premsa, i se centra exclusivament a assegurar la solidesa de les normes i del diccionari. En realitat, Fabra estava aconseguint, gràcies al suport decidit d’intel·lectuals noucentistes (Carner, Pijoan, Riba, Corominas, etc.) i de polítics (Prat, Puig i Cadafalch), la culminació del procés de normativització del català “literari” (escrit) a partir del català de Barcelona. Quedava per garantir, d’una banda, l’acceptació social de la normativa, i de l’altra, la integració dels principals dialectes del català en l’acord general de la reforma.

Una mostra del suport de Prat de Riba és un article que escriu a La Veu de Catalunya (31 de gener de 1913) cridant a la unitat del català i demanant que s’acceptessin “patriòticament” les Normes ortogràfiques. Comenta Mila Segarra (1991: 94): “I així ho van fer, amb més unanimitat i rapidesa que no es pensava el president, els escriptors, els editors i la premsa”. Però, no pas sense problemes. En realitat, com explica la mateixa autora, els modernistes antinoucentistes i els gramàtics antifabrians (Narcís Oller, Víctor Català, Josep Pin i Soler, Francesc Matheu, Ramon Miquel i Planas, etc.) van mostrar-se “molt combatius” contra les Normes “amb articles de gran virulència”, sobretot en publicacions comarcals “i més rarament en diaris barcelonins”. Matheu abanderà la campanya antinormes, defensant l’ortografia prefabriana a través de la secció de llengua de La Il·lustració Catalana, i de 1918 a 1926 en la revista Catalana (Segarra, 1991: 95 i s.).

TERCERA FASE (1918-1931): PROCÉS D’EXTENSIÓI D’UNIFICACIÓ DE LA NORMATIVA A TOTS ELS TERRITORIS DEL CATALÀ (UNIFICACIÓ)

El 1918, Fabra culmina la institucionalització de les seves propostes normatives amb la publicació com a autor de Gramàtica catalana, que l’IEC fa seva.

És el moment de buscar la màxima expansió i extensió social de la normativa. Ho fa amb importants intervencions públiques: per exemple, el discurs als Jocs Florals de Mataró de 1918, titulat “Filòlegs i poetes”, que va reproduir La Veu de Catalunya (18 de juliol de 1918) o la publicació per a l’ensenyament del Curs mitjà de gramàtica catalana (1918).4

Fabra emprèn el 1918 la seva més important i contínua col·laboració a la premsa a través del diari La Publicidad/La Publicitat (el segon en difusió a Barcelona, amb uns 85.000 exemplars el 1920, darrere La Vanguardia, que en venia uns 100.000). Es tracta de les dues sèries de “Converses filològiques”: la primera, de 1919 i 1920; la segona, de 1922 a 1928, amb menys regularitat, quan el diari s’havia catalanitzat. Són un total de més de vuit-cents articles al llarg de deu anys! Avui són considerades “el corpus més important de doctrina sobre el català modern” (Segarra, 1991: 107).

Les “Converses” incitaven les comunicacions dels lectors, que es recollien en una secció específica (“El lector diu...”). Fabra aprofitava sovint les manifestacions o les preguntes dels lectors per donar-hi resposta en la “Conversa” següent. La secció durà fins al 1925: en la “Conversa” del 13 de març de 1925 Fabra explica que la direcció ha decidit de no publicar-ne més perquè “sovint són tractades qüestions delicadíssimes sobre les quals és certament perillós que cadascú hi pugui dir la seva, sense cap control ni comentari” (cit. a Rafael, 1983: VI).

Aquesta sèrie tan llarga d’articles va contribuir “d’una manera prou decisiva a la propagació dels principals aspectes de la reforma lingüística i a la seva consolidació” (Rafael, 1983: VII). Més en general, l’impacte positiu i l’expansió de la normativa fabriana i de l’IEC a partir de les Normes, del Diccionari i de la Gramàtica fou molt notable en el món de la premsa (sobretot fora de Barcelona), en el de l’edició de llibres i en l’ensenyament, els tres àmbits, a part del de l’administració de la Mancomunitat, més relacionats amb l’ús escrit de la llengua. Cal pressuposar que la reforma contribuí positivament a la catalanització de la premsa. Així, per exemple, entre 1913 i 1920 es va duplicar el nombre total de periòdics en català a Catalunya, que passaren de 70 a 143 (Gómez Mompart, 1992: 123). La presència del català en els periòdics de fora de Barcelona era d’entorn el 44% i a Barcelona d’un 10% (vegeu Roig Rosich, 1997: 109).

Pompeu Fabra féu un important balanç de la reforma en el seu article de 1927, “La depuració de la llengua literària”, publicat al primer número de La Nova Revista. Era en l’ortografia on veia especialment l’èxit de la reforma i de la seva popularització. “Mentre el català escrit –afirmava– no era sinó una llengua emprada per un nombre reduït de poetes i literats, l’existència d’una ortografia única tenia escassa importància: del moment que esdevé una llengua emprada per tothom, el problema ortogràfic adquireix una importància capital” (Fabra, 1980: 168). El 1930, en ocasió de la publicació de la cinquena edició de Gramàtica catalana (de 1918), Fabra fa constar en el pròleg que “tots els escriptors” han acceptat ja la normativa.

Encara el 1929 Fabra volgué continuar publicant nous articles al diari La Publicitat, que foren un total de deu, ara sota la rúbrica de “Qüestions lingüístiques”.

QUARTA FASE (1932-1939): OFICIALITAT DEL CATALÀA CATALUNYA I EXTENSIÓ SOCIAL (PROCÉS DENORMALITZACIÓ)

Després de l’adveniment de la Segona República espanyola, tenen lloc el 1932 dos fets de primera magnitud en el procés general de normalització i unificació del català: el reconeixement de l’oficialitat del català a Catalunya a través de l’Estatut d’Autonomia i l’adopció de les conegudes com a Normes de Castelló.

Aquests fets tenen lloc el mateix any de l’èxit més definitiu i la culminació de l’obra magna de Pompeu Fabra: la publicació, primer en dinou fascicles per la Llibreria Catalònia (1931), i després en un únic volum, del Diccionari general de la llengua catalana, conegut immediatament com el “Diccionari Fabra”. Escrivia Bladé Desumvila: “La publicació del Diccionari va ser un veritable esdeveniment; un dels més grans sens dubte, dels que, des del punt de vista cultural, s’havien produït de feia molts anys a la nostra terra” (citat a Pons, 1998: 59). 5

A partir del seu nomenament (1933) com a president del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pompeu Fabra esdevé ja un personatge públic amb alta representació institucional (de fet, per això serà pres amb el Govern arran dels Fets d’Octubre de 1934).

A causa de la seva nova responsabilitat institucional, serà escassa l’activitat de Fabra en relació amb la premsa durant els anys trenta. Com he destacat, ell devia considerar que la labor de normativització ja estava consolidada, i la de normalització, en vies de desplegament adequat gràcies a l’oficialitat del català a Catalunya. En aquesta etapa, Fabra té especial cura a preparar “Cursos” de català, tant per a l’escola com per a la formació superior.

D’altra banda, l’acceptació de la normativa ortogràfica a tot el domini (Normes de Castelló, 1932) i la definitiva acceptació (1934) per part de l’últim reducte antinormatiu a Barcelona, el dels Jocs Florals de Barcelona, marquen la culminació del triomf de l’obra de Fabra. Més esporàdicament escriu algun article, com per exemple el de 1937 a Nova Ibèria, de gran interès sobre “La llengua catalana en la cultura”.

Finalment, i ja des de l’exili de Prada, després de la Guerra, Fabra encara prepararà noves “Converses filològiques” en forma d’articles per a La Humanitat que els exiliats d’ERC publicaven entre Montpeller i Perpinyà. Com ha precisat Joan Costa, es tracta d’un total de vint-i-tres “Converses”, publicades el 1945 (cinc), el 1946 (disset) i la darrera a 11 de gener de 1947.6

CONCLUSIONS

En resum, en el llarg, intens i complex procés històric d’ordenació del català modern, Pompeu Fabra va ser conscient de la importància de la premsa almenys en dues etapes clau: la fase d’irrupció entre el públic il·lustrat de la seva idea general, és a dir, del projecte renovador i modernitzador que necessitava el català “literari” o escrit a finals del XIX (campanya de L’Avenç); i la popularització dels grans eixos de les propostes normatives bàsiques (ortogràfiques, lèxiques i gramaticals) institucionalitzades a través de l’IEC (anys vint: sobretot a través de les “Converses filològiques” de La Publicidad/La Publicitat).

En termes més generals, Pompeu Fabra sembla ben conscient de la necessitat de recórrer a la premsa per aconseguir dos dels objectius bàsics de la reforma proposada: la discussió pública entorn de l’estat deplorable del català (escrit) a finals del XIX i de les seves propostes generals i particulars de transformació del català en llengua moderna de cultura; i la imprescindible acceptació popular de la normativa, que passava per la seva adopció per la premsa en català, la qual progressivament s’anava estenent a tot Catalunya, així com als altres territoris del català.

L’èxit “final” del Diccionari Fabra, de 1932, i les successives edicions marquen clarament la culminació d’aquest incomparable procés i progrés, conduït amb seny, saviesa i decisió pel Mestre Fabra.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

BONET, Sebastià (1993). “Pròleg”. A: Pompeu Fabra. Ensayo de gramática de catalán moderno (1981) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898). Barcelona: Alta Fulla (edició facsímil).

CACHO VIU, Vicente (pròleg i antologia a cura de) (1984). Els modernistes i el nacionalisme cultural (1881-1906). Barcelona: La Magrana.

CASASÚS, Josep Maria (1987). El pensament periodístic a Catalunya. Barcelona: Curial.

COSTA CARRERAS, Joan (2005). Norma i variació sintàctiques: la concepció de Pompeu Fabra (1891-1948). Tesi doctoral. Departament de Filologia i Filosofia, Universitat de Girona (recurs electrònic).

D. A. (1998a). Homenatge a Pompeu Fabra, 1868-1948. Barcelona: Generalitat de Catalunya. D. A. (1998b). Pompeu Fabra, en el cinquantenari de la seva mort. Barcelona: Funda ció Jaume I. FABRA, Pompeu (1891 i 1898). Ensayo de gramática de catalán moderno. Contribució a la gramàtica de la llengua catalana. [Facsímil de les edicions de L’Avenç].

FABRA, Pompeu (1980). La llengua catalana i la seva normalització. Barcelona: Edicions 62 (Col·lecció MOLC).

FABRA, Pompeu (1983). Converses Filològiques I. Barcelona: Edhasa. GÓMEZ MOMPART, Josep Lluís (1992). La gènesi de la premsa de masses a Catalunya (1902-1923). Barcelona: Pòrtic.

MIRACLE, Josep (1968). Pompeu Fabra. Barcelona: Delos-Aymà.

PEREA, Maria Pilar (2006). El centenari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona: Biblioteca de Catalunya [Catàleg d’exposició]. PEREA, Maria Pilar; COLÓN, Germà (ed.) (2006). El Primer Congrés Internacional de

la Llengua Catalana. Reflexos i projeccions. Barcelona: PPU.

PLA, Josep (1969). “Pompeu Fabra (1868-1948)”. Homenots. Primera sèrie. Barcelona: Destino. [2a. ed. 1980]. PONS, Agustí (1998). “Pompeu Fabra. La llengua moderna”. A: D. A. 1998a, pàg. 23

76. RAFAEL, Joaquim (1983). “Introducció”. A: Pompeu Fabra. Converses filològiques I. Barcelona: Edhasa.

ROIG ROSICH, Josep Maria (1997). “Normalització lingüística, premsa i activitats editorials”. A: Història de la cultura catalana, vol. VIII. Barcelona: Edicions 62, pàg. 103

124. SEGARRA, Mila (1998). “Pompeu Fabra. Notes d’una vida consagrada a la llengua”. A:

D. A. 1998b, pàg. 8-38. SEGARRA, Mila (1991). Pompeu Fabra. Barcelona: Empúries.

SOLÀ, Joan (2006). Pompeu Fabra i Poch. Semblança biogràfica. (34 pàg.). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

SOLÀ, Joan; MARCET, Pere (1998). Història de la filologia catalana 1775-1900: repertori crític. Vic: Eumo.

TORRENT, Joan; TASIS, Rafael (1966). Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera, volums I i II.

 

ANNEX

FASES PRINCIPALS DE L’OBRA DE FABRA I REPERCUSSIONS EN LA PREMSA

 Fases principals de l’obra fabriana

i fets significatius

Obres de Fabra 

Repercussions

en la premsa 

Primera fase (1889-1906):
campanya lingüística de L'Avenç
i projecte general de modernització
i depuració del català literari
- 1888: Exposició Universal
de Barcelona
- Escissió del Centre Català
(Almirall) i naixement de la Lliga
de Catalunya (Prat) i el 1892
el setmanari i després diari La Veu
de Catalunya
- 1892: Bases de Manresa (impulsades
per la Unió Catalanista)
- 1901: "Lletra de convit" d'Antoni
M. Alcover: reclama col·laboracions
per a la preparació d'un
"Diccionari de la llengua catalana"
- 1902-1911: Fabra resideix a Bilbao
- 1904: Fundació d'El Poble Català,
primer setmanari i després (1906)
diari del Centre Nacionalista
Republicà (escissió de la Lliga)
- 1906: I Congrés Internacional
de la Llengua Catalana
- 1907: èxit electoral de Solidaritat
Catalana
1891: Ensayo de
gramática de catalán
moderno
1893: aplicació
de les noves normes a
traduccions (L'intrusa, de
Maeterlinck, o Espectres,
d'Ibsen)
(p. ex., publicades sense
hacs etim.)
1898: Contribució a la
gramàtica de la llengua
catalana
1904: Tractat d'ortografia
catalana.
1906: "Qüestions
d'ortografia catalana"
(comunicació al I
Congrés Internacional
Llengua Catalana)
1889: Fabra entra de
redactor a L'Avens (ara
segona etapa, fundat el
1881 per Massó i Torrents)
1891: "Campanya
lingüística de l'Avenç"
(Massó Torrents, Casas-
Carbó i Pompeu Fabra),
més sèrie de conferències
al CEC
1892: "La reforma
lingüística", del col·lectiu a
L'Avenç, centra la
polèmica contra els
tradicionalistes
1898: Fabra dirigeix la
revista Catalònia
1899: Fundació del diari
La Veu de Catalunya
(òrgan de la Lliga), dirigit
per Prat de la Riba
1905-07: Col·laboracions
de Fabra a El Poble Català
Segona fase (1907-1018): procés de
definició i d'institucionalització de
la normativa (normativització)
- 1907: Prat de la Riba, elegit
president de la Diputació de
Barcelona (abril de 1907), crea
l'Institut d'Estudis Catalans
- 1911: Fabra és nomenat membre de
la Secció Filològica de l'IEC
- 1912: Fabra és nomenat director
de les Oficines Lexicogràfiques de
l'IEC
- 1914: Prat crea i presideix la
Mancomunitat de Catalunya
- 1917: mor Prat de la Riba. El
substitueix Puig i Cadafalch a la
presidència de la Mancomunitat
- 1918: Alcover trenca amb l'IEC
1907: "Qüestions
gramaticals"
1912: Gramàtica de la
llengua catalana
1913: Normes
ortogràfiques, de l'IEC
1917: Diccionari
ortogràfic, de l'IEC
1907: sèrie de vint-i-tres
articles "Qüestions
gramaticals" a El Poble
Català, sense periodicitat
estricta
Aplicació de les
"Normes", primer només
a l'IEC, però després a
tota l'administració de la
Mancomunitat, i
progressivament a la
premsa en català
Aplicacions del
"Diccionari" en el mateix
sentit que les "Normes"
Tercera fase (1918-1932):
procés d'extensió social i
d'unificació de la normativa a tots
els territoris del català
(normalització i unificació)
- 1923: dictadura de Primo
de Rivera
- 1924: Fabra, elegit president
de l'Ateneu Barcelonès (lliçó
inaugural: "L'obra de depuració
del català")
1918: Gramàtica
Catalana (considerada
oficial per l'IEC)
1918: Curs mitjà
de gramàtica catalana
1925: Ortografia
catalana
1925: Les principals
faltes de gramàtica
1926: La conjugació
dels verbs en català
1928: Abrégé de
grammaire catalane
La Veu de Catalunya
(28-7-1918) es fa ressò del
discurs de Fabra als Jocs
Florals de Mataró
Article a Nostra Parla sobre
"La tasca dels escriptors
valencians i balears"
(desembre de 1918)
Revista Catalana (1918-
1926), exemple de revista
creada per Francesc Matheu
per a la campanya
antifabriana
1919-20: Primera sèrie de
"Converses filològiques"
al diari La Publicidad
- 1931: adveniment de la Segona
República espanyola. Macià
proclama la República Catalana
1929: Compendio de
gramática catalana
1922-28: Segona sèrie de
"Converses filològiques"
al diari La Publicitat (ja
catalanitzat), amb menys
regularitat (total: més
de vuit-cents articles!)
1927: "La depuració de la
llengua literària", La Nova
Revista, núm. 1 (balanç global)
1929: nous articles a
La Publicitat amb el títol
de "Qüestions lingüístiques"
(uns deu)
1930: Fabra fa constar en
el pròleg de la cinquena edició
de Gramàtica catalana (1918)
que "tots els escriptors" han
acceptat la normativa
Quarta fase (1932-1939): oficialitat
del català a Catalunya i extensió
social (procés de normalització)
- 1932: aprovació de l'Estatut
d'Autonomia de Catalunya,
que atorgava l'oficialitat del català
a Catalunya
- 1932: Fabra, nomenat catedràtic
de Llengua Catalana a la
Universitat de Barcelona
- 1932: aprovació de les "Normes
de Castelló"
- 1932: mor Mossèn Alcover, que
ha fet les paus amb Pompeu Fabra
(i que ha incorporat la normativa
al seu Diccionari) 
1931-32: Diccionari
general de la llengua
catalana ("el Fabra"),
primer publicat en
dinou fascicles (per
Llibreria Catalònia)
1932: el català literari
Escassa activitat de Fabra
a la premsa a partir dels anys
trenta: deu considerar la labor
de normativització
ja consolidada i la de
normalització, en vies
de desplegament gràcies
a l'oficialitat. Té especial cura
a preparar cursos de català,
tant per a l'escola com per
a la formació superior
L'acceptació de la normativa
ortogràfica a tot el domini
(1932) i la dels Jocs Florals
de Barcelona (1934) marquen
la culminació del triomf de
l'obra de Fabra
- 1933: Fabra, elegit president
del Patronat de la Universitat
Autònoma de Barcelona
- 1934: Fabra presideix els Jocs
Florals de Barcelona (que accepten
les normes ortogràfiques)
- 1936: inici de la Guerra Civil
espanyola
- 1939: derrota de la República
i victòria de Franco
- 1939: Fabra s'exilia a França.
Al final, resideix a Prada,
al Conflent
- 1948: el dia de Nadal, Pompeu
Fabra mor a Prada
  1937: "La llengua catalana
en la cultura". Nova
Ibèria, núm. 3-4
1945-47: noves
"Converses filològiques"
(vint-i-una en total)
a La Humanitat, de
Montpeller-Perpinyà

 

NOTES

  1. El panorama periodístic barceloní en català dels anys 1890 estava dominat pels setmanaris humorístics i satírics com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, La Tomasa, La Cigala i d’altres. De publicacions culturals prestigioses només hi havia La Il·lustració Catalana i L’Avenç. Segons Josep Miracle, la decisió dels tres joves reformistes va ser obligada: no podien acudir per raons òbvies als setmanaris humorístics, ni tampoc a la revista dirigida per Francesc Matheu, malgrat la seva qualitat, perquè el consideraven poc receptiu a les seves tesis innovadores (de fet, Matheu fou després i fins al 1933 un dels principals impulsors de les campanyes contra la reforma fabriana). Per tant, l’única opció viable era L’Avenç.
  2. L’article de Pompeu Fabra es publicava un mes després de l’article de Claudio Omar y Barrera, titulat “Las innovaciones ortográficas” (La Vanguardia, 17 de febrer de 1892), on qualificava de “perturbadora” l’obra dels “innovadors” perquè “no sólo tiende a enmarañar más y más las discusiones lexicológicas, sino porque viene a destruir las bases del idioma escrito –que en la actualidad lee ya sin esfuerzo alguno nuestro pueblo, con el pretexto de adaptarlo a principios científicos, y concordarlo con el lenguaje hablado”. Fabra respon explicant el procés i les conclusions dels seus estudis lèxics, ortogràfics i gramaticals, tot reblant el seu desig “de adoptar el mejor sistema y de contribuir a la unificación tan deseada” reafirmant-se en la necessitat de la reforma ortogràfica i argumentant que “el moderno catalán literario no ha de ser otro que el hablado, depurados su vocabulario y sintaxis”.
  3. Exemples de canvis significatius: adopció de la terminació del plural en -es dels noms acabats en -a; substitució de la y grega per la i llatina; supressió de la h medial i de la inicial; o accentuació a la italiana (només en mots aguts, en alguns monosíl·labs i amb valor diacrític). A cent anys de distància, resulta encara sorprenent la gosadia de Fabra en proposar per exemple les anomenades “quatre batalles contra la h”, que continuà sostenint en la seva comunicació al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906 i que acabà guanyant en tres de les quatre en la formulació posterior de les Normes ortogràfiques (vegeu S. Bonet. “Les aportacions de Pompeu Fabra al Primer Congrés”, a Perea i Colon [ed.] 2006).
  4. En el discurs dels Jocs Florals de Mataró, Fabra fa honor a la incipient obra de depuració del català endegat pels iniciadors de la renaixença literària, però es mostra convençut que “cap d’ells no tenia una idea exacta de la magnitud de la tasca a realitzar”, que és “en el fons una tasca de descastellanització”. En aquesta labor convoca per igual i distingeix la tasca del filòleg, la del literat i la de l’escriptor (Fabra 1980: 141 i seg.).
  5. De l’èxit i del prestigi que obtingué el “Diccionari Fabra” entre els intel·lectuals i periodistes en poden ser un compendi aquestes paraules de Gaziel: “Si mai m’hagués de tocar l’estranya sort de Robinson, els dos llibres que almenys voldria salvar del naufragi, en la meva illa deserta, foren: una antologia de Jacint Verdaguer i el Diccionari de Pompeu Fabra” (citat a Pons, 1998: 61).
  6. Agraeixo a Joan Costa i a Jordi Mir les referències a aquestes últimes col·laboracions de Pompeu Fabra en la premsa de l’exili.