ÀLEX ALSINA
Professor del Departament de Traducció i Filologia de la Universitat Pompeu Fabra

Font: La figura i l'obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2007

L’objectiu d’aquest treball és analitzar un aspecte molt concret del treball de Fabra en l’àmbit de la sintaxi com a exemple per il·lustrar la seva manera d’estudiar la sintaxi. Concretament, ens detindrem en la classe d’oracions que Fabra anomenava proposicions del tipus IV. Aquestes oracions coincideixen a grans trets amb les que més endavant (a partir de Perlmutter 1978) s’anomenarien inacusatives. Podríem dir, doncs, que Fabra va descobrir l’existència d’aquesta classe d’oracions intransitives bastants anys abans que fos reconeguda en els fòrums internacionals de la lingüística. Atès que aquestes oracions es caracteritzen pel fet que l’únic argument nominal de l’oració té característiques tant de subjecte com de complement, examinarem les propietats que Fabra proposa com a diagnòstics de les funcions gramaticals. Un cop apliquem aquests diagnòstics a les proposicions del tipus IV, comprovem que, efectivament, l’argument nominal d’aquestes oracions té un comportament mixt entre subjecte i complement. La conclusió que traiem d’aquests diagnòstics –que l’argument nominal d’aquestes oracions és un complement, a més a més de ser un subjecte– ens porta a esperar un patró de concordança del participi passat dels temps compostos amb aquest argument quan s’expressa per mitjà del clític en diferent del que tindríem si analitzéssim aquest argument simplement com a subjecte. Així, veurem que la proposta de Fabra sobre les proposicions del tipus IV, portada a les seves últimes conseqüències, ens obre un interrogant sobre l’aplicació de la regla de concordança del participi passat segons la normativa.

Fabra (1956: 37-40) proposa l’existència de quatre tipus d’oracions (o proposicions, en la terminologia de Fabra). El tipus I, exemplificat per l’oració El nen plora, es caracteritza per tenir una estructura composta per subjecte i predicat (on predicat és tot allò que hi ha a l’oració llevat del subjecte). El tipus II, exemplificat per l’oració Aquest regle és curt, es caracteritza per incloure un verb copulatiu o predicatiu.1 El tipus III, exemplificat per oracions com Plou o És clar, es caracteritza per l’absència de subjecte. Finalment, el tipus que ens interessa –el tipus IV– es caracteritza per tenir una expressió nominal que, si bé té propietats formals de subjecte, també es comporta com un complement. Fabra exemplifica aquest tipus d’oració amb les oracions de (1):

(1)
  1. Ha arribat un parent meu.
  2. Ha sortit un tren.
  3.  

Fabra (1958: 40) observa que una proposició d’aquest tipus conté una expressió (o designació d’un ésser o cosa) que concorda amb el verb i que, per tant, s’hauria de classificar com a subjecte, igual com les proposicions del tipus I. I afegeix:

(2) […] però aquesta designació, a diferència del subjecte d’una proposició del tipus I, no apareix com una part de la proposició que, contraposada al predicat, serveix de base a la comunicació del nostre pensament, sinó darrera del verb com una mena de complement d’aquest, i, de fet, en certes ocasions es comporta gramaticalment com a tal […].

La intuïció que hi ha darrere la postulació del tipus IV és que l’expressió que hi fa de subjecte també té propietats formals típiques dels complements, cosa que no passa amb els subjectes del tipus I.2 Aquesta idea presagia la hipòtesi inacusativa de Perlmutter (1978): l’observació que hi ha una classe d’oracions intransitives l’únic argument nominal de les quals es comporta en certs aspectes com un complement.3 Les oracions del tipus IV coincideixen amb les oracions inacusatives, com ja han observat si més no Hernanz (2002: 1024) i Ros- selló (2002: 1886-87). Al costat d’aquesta classe d’oracions intransitives, hi hauria, segons Perlmutter (1978), la classe de les oracions inergatives, l’únic argument nominal de les quals tindria només propietats de subjecte. La classificació d’una oració intransitiva en una d’aquestes dues classes depèn en gran part de les propietats lèxiques del verb. Entre els verbs de les oracions inacusatives, hi trobem: venir, caure, arribar, cremar-se, aprimar-se, etc. Entre els verbs de les oracions inergatives, hi trobem: treballar, cantar, saltar, parlar, tos- sir, etc.

IDENTIFICACIÓ DE FUNCIONS GRAMATICALS SEGONS FABRA

Per veure en quins arguments es fonamenta la proposta de l’existència del tipus IV d’oracions, hem d’identificar els criteris i els diagnòstics que fa servir Fabra per atribuir una funció gramatical o una altra a les diferents expressions lingüístiques. Fabra tant fa servir definicions o criteris semàntics o lògics com criteris formals (és a dir, morfosintàctics) per caracteritzar les funcions gramaticals.4 Un exemple de definició semàntica o lògica de la funció de subjecte, el trobem al fragment citat a (2) i el podem explicitar com segueix:

(3) Subjecte: part de la proposició que serveix de base a la comunicació del nostre pensament.

Una altra definició de base semàntica de la funció gramatical de subjecte és la següent (Fabra 1956: 38):

(4) El mot o grup de mots que designa la persona (o persones), la cosa (o les coses) que fa (o fan) allò designat pel verb és el subjecte d’aquest verb.

La lingüística moderna (com, de fet, qualsevol enfocament científic que adopti la idea que l’explicació en la ciència teòrica s’ha de basar en el concepte de predicció demostrable) rebutja aquest tipus de definicions: la primera perquè és no falsable i la segona perquè és falsa. Pel que fa a (3), no hi ha manera de comprovar si una expressió serveix de base a la comunicació del nostre pensament. Si no hi ha un criteri demostrable independent del concepte de subjecte que ens indiqui si una expressió serveix o no serveix de base a la comunicació del nostre pensament, aquesta definició és inútil. El fet d’emprar aquest criteri per a la identificació de subjectes ens portaria a raonaments absolutament circulars: diríem que una expressió serveix de base a la comunicació del nostre pensament si i només si té les propietats formals que caracteritzen un subjecte. Pel que fa a (4), l’existència d’oracions en què no hi ha coincidència entre el concepte semàntic d’agent o actor i el concepte gramatical de subjecte demostra que és una caracterització errònia. Hi ha oracions que no impliquen que ningú ni res no faci res, com per exemple el nen té gana o m’agraden aquests colors. Vol dir això que no hi ha subjecte? Simplement, hi ha un subjecte que no té les característiques semàntiques d’agent o actor. A més, hi ha oracions, com són les passives, en què precisament l’entitat que fa alguna cosa no és el subjecte. Això deixa palès que les definicions semàntiques no serveixen per caracteritzar un concepte gramatical com és el de subjecte.

De totes maneres, Fabra també proposa propietats formals per caracteritzar les funcions gramaticals, i ens centrarem en aquestes. En primer lloc, podem citar el fenomen de la concordança del verb amb el subjecte —la dependència entre la forma del verb i els trets sintàctics (de persona i nombre) del subjecte:

(5) Concordança subjecte-verb: “De les diferents formes que pot revestir el verb […] la forma que adopta depèn de quin sigui el seu subjecte.” (Fabra 1956: 38)

Aquest diagnòstic, doncs, ens indica que l’expressió amb la qual el verb estableix aquesta dependència formal és el seu subjecte. En segon lloc, la posició dels elements sintàctics respecte al verb depèn, en part, de la funció gramatical. Com es veu al text de (2), Fabra considera que la posició postverbal és indicativa de la funció de complement. Si bé no es pot afirmar que la posició postverbal sigui exclusiva dels complements, ja que trobem subjectes indiscutibles en aquesta posició (com per exemple a M’ha signat el llibre l’Andreu Buenafuente), sí que podem afirmar el següent, que és compatible amb el text citat:

(6) Posició dels complements: Els complements del verb van darrere el verb.

Implícita en aquest diagnòstic hi ha una divisió o classificació de les funcions gramaticals en subjecte i complements. Per tant, mentre que els subjectes tindrien més llibertat de posició, els complements haurien d’aparèixer darrere el verb. En tercer lloc, Fabra fa la següent observació sobre el complement acusatiu:

(7) Forma del complement acusatiu: “El complement acusatiu és generalment introduït sense preposició.” (Fabra 1956: 63)

Això pressuposa la classificació dels complements en diferents tipus: complement acusatiu (o objecte directe), complement datiu (o objecte indirecte) i altres complements. En quart lloc, Fabra (1956: 63) observa que el complement acusatiu designa la persona o cosa “a la qual, en acomplir-se o acomplert el fet que s’expressa en la proposició, pot aplicar-se com a qualificatiu el participi passat del verb”. Així, doncs, podem fer servir aquesta observació com a diagnòstic de la funció d’objecte directe:

(8) Predicació del participi passat: El participi passat d’un verb es predica (com a modificador o predicatiu) de l’argument del verb que és l’objecte directe de les formes personals actives del verb.

Si agafem una oració transitiva com (9a), en què hi ha dos arguments expressats com a sintagmes nominals, veiem a (9b) i (9c) que el participi passat es pot predicar de l’argument que correspon a l’objecte directe de (9a), però no a l’argument que correspon al subjecte.

(9)

  1. La Marta comprarà el pis per molts diners.
  2. El pis, comprat per molts diners, li dóna maldecaps.
  3. *La Marta, comprada per molts diners, ...

Finalment, els clítics pronominals (o pronoms febles, en la terminologia de Fabra) també serveixen per definir diagnòstics per identificar funcions gramaticals. Cal distingir els objectes directes definits dels indefinits pel que fa a la seva expressió mitjançant clítics pronominals:

(10) Els pronoms febles que corresponen a un objecte directe definit de tercera persona són el, els, la, els. (Fabra 1956: 64)

(11) El pronom feble que correspon a un objecte directe indefinit és en. (Fabra 1956: 65)

Aquests diagnòstics formals de les funcions gramaticals ens permetran veure fins a quin punt l’únic argument nominal de les oracions del tipus IV (o inacusatives) és un subjecte o un objecte directe.

L’ARGUMENT NOMINAL DE LES ORACIONS DEL TIPUS IV

El primer diagnòstic formal proposat, el de la concordança subjecte-verb (5), ens indica que l’argument nominal d’aquest tipus d’oració es comporta com un subjecte. Els exemples de (12) demostren que la forma del verb estableix una dependència formal amb els trets d’aquest argument nominal –un parent meu, a (12)– i que, per tant, aquest s’ha d’analitzar com el subjecte.

(12)

  1. Ha arribat un parent meu.
  2. *Han arribat un parent meu.

El segon diagnòstic formal, el de la posició relativa al verb (6), indica que la posició postverbal de l’argument nominal de les oracions del tipus IV és compatible amb la funció gramatical de complement. Però, ja que, com hem dit, aquesta posició no és exclusiva dels complements, també és compatible amb la funció de subjecte.

El tercer diagnòstic, relatiu a l’absència de preposició en els objectes directes (7), és altre cop compatible amb el supòsit que l’argument nominal d’aquestes oracions és un objecte directe. Tanmateix, també és compatible amb la idea que aquest argument és el subjecte, ja que el subjecte també manca de preposició.

Si només tinguéssim aquests diagnòstics formals per distingir funcions gramaticals, la balança es decantaria decididament a favor de tractar l’argument nominal de les oracions del tipus IV simplement com a subjecte. Ara bé, el quart diagnòstic considerat, el dels participis passats (8), ens fa veure les coses d’una altra manera. Aquest diagnòstic indica que un participi passat només es pot emprar com a predicatiu o modificador si es basa en un verb que, en les formes personals actives, té un objecte directe. Si només els verbs transitius tinguessin objecte directe, arribaríem a la conclusió que els verbs intransitius no poden formar participis passats emprats com a predicatius o modificadors. El cas és que alguns verbs intransitius –els anomenats inergatius– no tenen aquesta possibilitat, com veiem a (13), mentre que d’altres sí que la tenen, com s’il·lustra a (14). Aquests darrers són precisament els verbs que apareixen en oracions del tipus IV, o verbs inacusatius.

(13)

  1. *La Marta, cantada com un angelet, ...
  2. *En Pep, tossit repetides vegades, ...

(14)

  1. El tren, arribat amb deu minuts de retard, ...
  2. Una idea sorgida d’una conversa intranscendent...

Per tant, segons aquest diagnòstic, l’argument nominal de les oracions del tipus IV és un objecte directe. El cinquè diagnòstic (10), es refereix als clítics pronominals que fan funció d’objecte directe quan és definit. Com veiem a (15), aquests clítics pronominals no poden correspondre a l’argument nominal de les oracions del tipus IV:

(15)

  1. *Ja l’ha arribat, el tren.
  2. *De seguida les sorgiran, les sorpreses.

Això ens pot portar a la conclusió que l’argument nominal de les oracions del tipus IV no és un objecte directe o bé que hi ha alguna condició que impossibilita que els objectes directes d’aquestes oracions s’expressin per mitjà dels clítics pronominals definits com el, la, etc. Finalment, el sisè diagnòstic (11) restringeix el clític pronominal en a la funció d’objecte directe quan és indefinit. A (16) veiem que l’argument nominal de les oracions del tipus IV es comporta com un objecte directe, perquè quan aquell argument s’expressa com un sintagma indefinit sense nucli el verb porta obligatòriament el clític en:

(16)

  1. Ja n’ha arribat un (de tren).
  2. De seguida en sorgiran (de sorpreses).

En resum, constatem que, tal com indicava Fabra, l’argument nominal de les oracions acusatives, o del tipus IV, té un comportament mixt entre subjecte i complement. Per explicar el fet que aquest argument té alhora propietats de totes dues funcions gramaticals (per exemple, concordança amb el verb i expressió per mitjà del clític en, com a l’exemple (16b)) sembla raonable dir que és totes dues funcions gramaticals alhora.

LA CONCORDANÇA DEL PARTICIPI PASSAT EN ELS TEMPS COMPOSTOS

Hi ha encara una altra propietat formal lligada a la funció gramatical d’objecte directe que no hem tingut en compte de moment: la concordança del participi passat dels temps compostos amb el clític pronominal d’objecte directe de tercera persona no reflexiu. En paraules de Fabra (1956: 67):

(17) Quan el verb està en un temps compost (format per l’auxiliar haver i el participi passat, per exemple, he rebut), el participi es pot fer concordar amb el complement-acusatiu del verb: La caixa, ja l’he rebuda. En general, però, és preferible deixar-lo invariable (en la seva forma masculina del singular: rebut), i solament fer-lo concordar amb el complement-acusatiu quan aquest és la, les, els o en (sobretot quan és la). […] ¿Quantes caixes heu rebut? —N’he rebuda una de petita.

Com a exemples d’aquest tipus de concordança podem donar els següents:

(18)

  1. Ja l’havien pintada dues vegades, aquesta paret.
  2. Els han sorpresos in fraganti.
  3. Les hem felicitades efusivament.
  4. De totes les cases que tenia, només n’ha venuda una.
  5. N’ha suspesos uns quants, d’estudiants.

Les oracions (18a-c) il·lustren la concordança del participi passat amb els clítics d’objecte directe definits de tercera persona. Les oracions (18d-e) exemplifiquen la concordança amb el clític d’objecte directe indefinit en. En aquest punt ens hem de preguntar quin és el comportament de l’argument nominal de les oracions del tipus IV o quin hauria de ser segons la norma reproduïda a (17). Ja hem vist a (15) que aquest argument no es pot expressar per mitjà d’un clític d’objecte directe definit; per tant, no podem trobar estructures equivalents a (18a-c) basades en oracions del tipus IV, ni amb concordança ni sense. En canvi, sí que podem trobar oracions del tipus IV amb el verb en forma composta en què l’argument nominal és expressat per mitjà del clític en, anàlogues a (18d-e). En estructures d’aquest tipus se’ns planteja la pregunta si, en aplicació de la regla normativa de (17), el participi passat hauria de concordar o no amb l’argument representat pel clític en. Per posar-ne algun exemple, la forma preferida per la normativa seria (19a) o (19b), (20a) o (20b), (21a) o (21b)?

(19)

  1. N’ha arribada una.
  2. N’ha arribat una.

(20)

  1. N’han sortits tres.
  2. N’han sortit tres.

(21)

  1. Se n’han venudes moltes.
  2. Se n’han venut moltes.

Si l’argument nominal de les oracions del tipus IV és un complement, com indica Fabra a (2), les formes concordades de (19)-(21) haurien de ser les formes preferides segons la normativa. Si, en canvi, aquest argument nominal no és un complement, sinó un subjecte pur i simple, les oracions no concordades, (19b), (20b) i (21b), serien les formes preferides. És possible que Fabra no s’adonés de la implicació que tenia per a l’aplicació de la regla de la concordança del participi passat dels temps compostos el fet de dir que l’argument nominal de les oracions del tipus IV és un complement. En tot cas, no es pronuncia sobre quina és la forma preferida entre les opcions il·lustrades a (19)-(21). Tampoc em consta que cap gramàtic posterior a Fabra s’hi hagi pronunciat.

Rosselló (2002: 1894), parlant de les construccions inacusatives, però sense fer referència en aquest punt al fenomen de la concordança del participi passat, dóna els dos exemples següents, en paràgrafs diferents, (22a) amb concordança i (22b) sense:

(22)

  1. Amb aquesta humitat no se n’ha eixugada ni una, de tovallola.
  2. A l’escola ja se n’han donat dos, de casos de meningitis.

Tots dos són exemples d’oracions inacusatives en què l’únic argument nominal del verb s’expressa en part mitjançant el clític en: aquest clític provoca la concordança del participi a (22a), però no a (22b). Cal tenir en compte que el participi passat dels temps compostos es deixa sense concordar en masculí plural molt més sovint que no pas en femení (singular o plural): això podria explicar per què la concordança es fa a (22a) i no a (22b).5 Més endavant, Rosselló (2002: 1934), parlant específicament de la concordança del participi passat dels temps compostos en els parlars mallorquins, observa que els inacusatius6 són reticents a la concordança llevat del cas que portin el clític en, com queda il·lustrat en el contrast següent:

(23)

  1. Ha faltada una cadira.
  2. N’han faltades dues (, de cadires).

Per tant, segons Rosselló (2002), la concordança del participi passat dels temps compostos amb el clític en corresponent a l’argument nominal de les oracions inacusatives és possible (i potser l’opció preferida) en els parlars mallorquins. Cal tenir en compte, però, que, segons la descripció de Rosselló (2002), la concordança del participi passat en mallorquí té una extensió més gran que la que preveu la regla normativa (17). També cal tenir en compte que el treball de Ros- selló (2002) té un objectiu descriptiu i, per tant, les observacions que hi fa no tenen una finalitat prescriptiva.

En resum, si bé hi ha un cert suport en la llengua parlada per a la interpretació que l’argument nominal de les oracions del tipus IV (o inacusatives) es comporta com un complement pel que fa a la concordança del participi passat, com demostren exemples com (23), la normativa presenta un buit en aquest sentit i no resol d’una manera clara si, en exemples com els de (19)-(21), les formes amb concordança són les preferides o no. Es tracta, per tant, d’una qüestió pendent per a la gramàtica normativa.

CONCLUSIONS

Aquest estudi s’ha centrat en un proposta innovadora de Fabra en l’àmbit de la sintaxi i n’ha ressaltat diversos aspectes:

  1. La proposta que hi ha un tipus d’oracions, el tipus IV, caracteritzades per la presència d’un únic argument nominal que té propietats de subjecte i propietats d’objecte directe converteix Fabra en un precursor de la proposta que es faria anys més tard sota el nom de la hipòtesi inacusativa, que és acceptada d’una manera general en la lingüística actual.
  2. Les definicions i els diagnòstics que proposa Fabra per a les funcions gramaticals presenten una barreja de criteris semàntics o nocionals i de criteris formals o morfosintàctics. Els primers són rebutjats actualment per caracteritzar el concepte estrictament gramatical de funcions gramaticals.
  3. Els criteris formals que proposa Fabra per caracteritzar les funcions gramaticals ens indiquen que, efectivament, l’argument nominal de les oracions del tipus IV té propietats de subjecte i d’objecte directe i, per tant, ens permeten afirmar que, en certa manera, aquest argument fa totes dues funcions gramaticals alhora.
  4. La constatació que aquest argument és, en certa manera, subjecte i objecte alhora ens planteja el dubte si, en adoptar la forma de clític pronominal en, hauria de provocar la concordança del participi passat en les formes verbals compostes, com ho fa aquest clític quan correspon a l’objecte directe d’un verb transitiu, o bé no ho hauria de fer ja que es tracta d’un subjecte. És una qüestió que Fabra no va resoldre explícitament i que queda pendent de resolució.

BIBLIOGRAFIA

BURZIO, Luigi. “Intransitive verbs and Italian auxiliaries”. MIT, 1981. [Tesi doctoral].

BURZIO, Luigi. Italian syntax: A Government-Binding approach. Dordrecht: D. Reidel, 1986. COSTA, Joan. “Norma i variació sintàctiques: la concepció de Pompeu Fabra (1891

1948)”. Universitat de Girona, 2005. [Tesi doctoral]. FABRA, Pompeu. Gramática de la lengua catalana. Barcelona: L’Avenç, 1912. FABRA, Pompeu. Gramàtica catalana. Barcelona: Teide, 1956. FERRATER, Gabriel. Sobre el llenguatge. Barcelona: Quaderns Crema, 1981. HERNANZ, M. Lluïsa. “L’oració”. A: Joan Solà; Maria Rosa Lloret; Joan Mascaró;

Manuel Pérez Saldanya (dir.). Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empú ries, 2002. Vol. 2, pàg. 993-1073. PERLMUTTER, David. “Impersonal passives and the Unaccusative Hypothesis”. A: Jeri

J. Jaeger; Anthony C. Woodbury; Farrel Ackerman (ed.). Proceedings of the Fourth Annual Meeting of the Berkeley Linguistics Society. Berkeley: Berkeley Linguistics Society. 1978. Pàg. 157-189. ROSSELLÓ, Joana. “El SV, I: verb i arguments verbals”. A: Joan Solà; Maria Rosa Lloret; Joan Mascaró; Manuel Pérez Saldanya (dir.). Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, 2002. Vol. 2, pàg. 1853-1949.

SOLÀ, Joan. L’obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Teide, 1987.

NOTES

  1. No és clar per què Fabra considera el tipus II diferent del tipus I i no un subtipus d’aquest darrer. Al capdavall, es pot argumentar que tots dos tipus d’oracions tenen l’estructura subjecte-predicat i que només es diferencien pel que fa al tipus de verb que tenen.
  2. Si bé la proposta que hi ha un tipus especial d’oració anomenat tipus IV es produeix clarament a la gramàtica (pòstuma) de Fabra de 1956, hi ha referències molt anteriors a aquest tipus d’oració, com a Fabra (1912: §123), on tracta de les “proposiciones del tipo Han llegado dos trenes” i d’haver-(n’)hi. Costa (2005) observa que Fabra (1912) ja considerava que l’argument nominal d’aquest tipus d’oracions era subjecte i complement alhora: “En parlar dels usos del pronom en, dóna com a “tipo” de proposició “Han arribat dos trens [fr. Il est arrivé deux trains]”, esmenta que “dos trenes” n’és el subjecte gramatical i lliga la substituïbilitat d’aquest sintagma per en a la condició de complement directe.” Vegeu també Ferrater (1981: 6–7) i Solà (1987: 87) per a observacions relatives al sincretisme subjecte/complement que, segons Fabra, presentava l’argument nominal de les oracions del tipus IV.
  3. La hipòtesi inacusativa va ser formulada per Perlmutter (1978) en termes del marc teòric de la gramàtica relacional: una oració inacusativa seria aquella en què, en algun estadi de la derivació sintàctica, hi ha un objecte directe i no hi ha subjecte. La idea que la derivació sintàctica pot incloure més d’un estrat expressat en termes de relacions sintàctiques permet que una mateixa expressió sintàctica sigui subjecte i objecte en diferents estrats. Burzio (1981, 1986) va adaptar la hipòtesi inacusativa al marc teòric de la recció i el lligam i va substituir el terme inacusatiu per ergatiu, cosa que ha generat una certa confusió.
  4. Vegeu Costa (2005) per a les diverses definicions que dóna Fabra de conceptes sintàctics com subjecte, predicat i altres.
  5. Rosselló (2002: 1915) dóna un altre exemple de concordança del participi passat amb el clític en corresponent a l’argument nominal d’una oració inacusativa: Se n’han rentades quatre. Aquest exemple el considera dolent amb una interpretació reflexiva, però bo amb una interpretació passiva. Aquesta oració és inacusativa si entenem, com sembla raonable, que l’argument agent del verb rentar no és el subjecte gramatical ni fa, de fet, cap funció sintàctica.
  6. Rosselló (2002: 1934), de fet, restringeix aquesta observació als inacusatius existencials, però no indica si els altres tipus d’inacusatius es comporten de manera diferent.