JOAN MARTÍ I CASTELL*

Catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili
President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans  

Font: La figura i l'obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2007

En la història de les ideologies lingüístiques, sovint s'ha volgut amagar que les llengües són molt més que sistemes de comunicació. Que rere seu hi ha el pensament individual i col·lectiu de qui les empra, entès com idiosincràsia, és a dir, com una manera insubstituïble de percebre, analitzar i transformar la realitat.

És principalment entorn dels idiomes que els grups humans s’han identificat i diferenciat alhora. S’han identificat amb qui els comparteix i s’han diferenciat dels qui n’usen un de distint.

La diversitat de la realitat humana se sistematitza en les llengües i les cultures, les quals no són predeterminades metafísicament, sinó que es forgen a partir d’organitzacions socials, d’objectius i interessos compartits, de la dependència del medi, etc.

Aquesta és la raó que explica per què les llengües són temudes. Els governs d’estats en què en viuen més d’una procuren anorrear totes aquelles que entenen que no els distingeixen oficialment. Les llengües es temen en tant que referents per excel·lència de comunitats diferenciades, en tant que generadores de grups socials consolidats.

Un idioma és una realitat el futur de la qual depèn de les adhesions que incita; adhesions que comporten el consens dels parlants en el seu ús unitari i que suposen una identificació amb un país, una nació.

L’exercici de polítiques hostils envers una llengua s’adreça, doncs, al capdavall envers el grup social de què és l’instrument principal de comunicació. No preocupa l’idioma materialment, sinó allò que representa com a element que estreny una col·lectivitat.

Si avui els espanyols, els francesos, els italians, els catalans, etc., no diem que parlem encara llatí, no és per una qüestió de canvis estructurals en el sistema, sinó perquè els avatars pels quals passà l’Imperi Romà, sobretot a partir del segle III d. C., provocaren l’esmicolament de la llengua, que es disgrega en parlars que deixen d’anomenar-se llatí.

Pompeu Fabra va ser el primer lingüista que va entendre que la llengua catalana havia d’estudiar-se i normalitzar-se a partir justament d’una concepció nacional, és a dir, a partir de la comprensió de què significaven els territoris de llengua catalana. Mai ningú abans que ell no se n’havia ocupat des d’aquesta convicció. Així, doncs, la seva obra és el reflex d’una ideologia lingüística inèdita entre nosaltres.

Fabra no es proposà d’ordenar la llengua catalana basant-se exclusivament en l’anàlisi de les unitats foneticofonològiques, morfològiques, sintàctiques i lèxiques, sinó que la fita principal fou restituir-li el caràcter de símbol que distingeix la nació catalana. La primera virtut que havia de tenir la reconstrucció de la llengua era la capacitat real d’aglutinació: “... aquesta llengua que ja està preparada per això, un dia podrem dir que és la llengua nacional de Catalunya”, afirmava Pompeu Fabra.

Ell féu de gramàtic i de sociòleg. La recuperació de la llengua catalana era una tasca en favor de la normalitat de la comunitat on és pròpia. Fabra demanà sentit de responsabilitat per tal que no es tractés el procés de normativització com si cap regla fos intocable i, molt menys encara, com una disputa moguda per tendències i gustos personals. La comprensió que el futur del país passava per la fixació d’una normativa que no havia pogut establir-se quan ho van fer les altres llengües romàniques, perquè la catalana es trobava des del segle XVI foragitada dels nivells més formals de comunicació, conduí Pompeu Fabra a lliurar-se de ple a aquesta labor.

Fabra coneixia la història passada de la llengua catalana i sabia, doncs, del paral·lelisme entre la puixança del poder politicoeconòmic de la nació i de l’expansió de la llengua pròpia; expansió que implicava un control de la unitat, particularment en la plasmació en l’escriptura.

A l'època medieval fou la Cancelleria Reial la qui actuà de model de referència literària que n’assegurà la compacitat. En l'època de Fabra calia que fos el treball acadèmic de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creada l’any 1911, el que en controlés la integritat.

La seva obra i la seva figura són la demostració que un gramàtic ha de ser també polític. Si recorregué sovint a l’expressió llengua nacional fou perquè estava convençut que la llengua és la mateixa nació, igual que la nació és substancialment la llengua. Per aquestes equacions, la unitat o la fragmentació d’una és sempre la conseqüència de la unitat o la fragmentació de l’altra. En pocs científics de l’època o anteriors podem copsar una visió tan clara com en Pompeu Fabra que tot allò que hom fa és embolcallat d’ideologia i d’acció adreçada al desenvolupament social, polític, econòmic, cultural. Són molts els documents en què es referí al treball intel·lectual sense poder-lo desvincular de l’engatjament ideologicopolític.

Des d’aquesta òptica s’entén allò que se li retragué de la seva tasca normativitzadora. Des de la revolució industrial a Catalunya a finals del segle XIX, s’hi vis- qué la situació sociolingüística inèdita que mai més no desapareixerà: la presència de la llengua espanyola en tots els àmbits de la vida pública. Per la qual cosa, Fabra fou conscient que la feina que es proposà reclamava una depuració; en terminologia moderna, una discriminació positiva. Si el castellà havia penetrat abusivament en la societat i, per tant, interferit el català, a l’hora d’elaborar la preceptiva d’aquest s’havia de posar èmfasi a llevar-li la contaminació que havia patit. No fou una dèria de Fabra, sinó el resultat de la comprensió que era l’amenaça més perillosa, senzillament perquè era producte d’una subordinació de la nació catalana respecte als poders de Castella i d’Espanya. No podia acceptar-se que s’implantés el bilingüisme amb càrregues diglòssiques.

S’anticipà així a la teorització de les característiques de les situacions de contacte i conflicte de llengües. I volgué aprofitar-se del reviscolament del catalanisme i del nacionalisme, en el sentit que el retorn lent però imparable de l’autoestima que generà la realitat econòmica del país oferia la millor oportunitat per redreçar-hi el sentiment de lleialtat envers la llengua pròpia: “Per als governs de la Monarquia, era endebades que s’havia acomplert aquesta obra de redreçament del català: aquest continuava essent tractat com el més humil dels parlars provincians.” (La llengua catalana i la seva normalització, a cura de F. Vallverdú. Barcelona, 1980, pàg. 181).

Des de finals del segle XV i començos del XVI es concretà als territoris de llengua catalana l’equivalència entre la dominació política i la dominació lingüística; la puixança de la Corona castellana s’aparellà amb un predomini diglòssic progressiu de la llengua que li és pròpia, en perjudici de la de menys poder i influència, el català. Amb l’evolució economicolaboral cap a una societat basada en els principis del capitalisme modern, les allaus immigratòries de castellanoparlants provocaren que l’espanyol esdevingués un idioma normalment present en qualsevol espai de la vida social. És a dir, a la diglòssia habitual en les classes altes, s’hi sumà una expansió del castellà quantitativament aclaparadora, la qual no podia deixar de dur l’empremta de llengua de prestigi adquirida del poder.

Si és des d’aquesta perspectiva que es vol afirmar que Pompeu Fabra era anticastellanista o antiespanyolista, no ho podem negar; sabia que el castellanisme o l’espanyolisme eren –com ho són encara avui– doctrines de facto excloents per definició, buides de continguts positius; no construeixen res de concret; la finalitat única és aturar com sigui qualsevol realitat lingüística i, doncs, nacional que no sigui la seva. Fabra temia la intromissió d’allò que podia provocar el fracàs en la recuperació lingüisticonacional. Parlava sovint de la necessitat de depuració de la llengua catalana, la qual cosa es constata en els seus escrits; és, doncs, indiscutible que ho feia; tan indiscutible com imprescindible que ho fes, perquè la llengua catalana estava entacada de castellanismes fins a l’extrem d’haver esdevingut un idioma híbrid. Fabra comprengué el sentit de la subordinació que l’estat de coses manifestava: “... Desvetllava l’atenció sobre el perill que corríem d’anar a parar a una quasi identificació del nostre lèxic i de la nostra sintaxi amb el lèxic i la sintaxi de la llengua dominadora (...) si no posàvem aturador a la influència pertorbadora de l’espanyol, el nostre llenguatge literari esdevindria en certa manera un dialecte d’aquesta llengua.” (El català literari. Barcelona, 1932, pàg. 85-86). Aquesta concepció explica que Fabra remarqués la conveniència que determinades formes del català no tinguin traducció castellana, ni viceversa. Diu, per exemple: “Jo he arribat a vegades, quan se’m demana el substitut de tal o tal castellanisme, a no saber-me greu de dir que no n’hi ha cap; perquè, certament, en molts casos és convenient que no n’hi hagi per tal que el vocabulari català no sigui servil de l’espanyol [...] hi ha d’haver coses que no han de poder dirse en català com es diuen en espanyol.” (El català literari, op. cit., pàg. 96-97).

S’anticipà també en la visió del problema del bilingüisme desequilibrat, de la impossibilitat de mantenir en un estatus idèntic dues llengües que són expressió de dues organitzacions polítiques, administratives, econòmiques, socials. Fabra no acceptà la trampa de la bilingüització igualitària de Catalunya.

La ideologia lingüística fabriana tan peculiar és la que justifica que barregés la disciplina en l’ús de la llengua amb el patriotisme: “L’escriptor que menysprea o ignora la tasca del gramàtic és un mal escriptor i un mal patriota”, afirmava amb convicció. “Que no puguin dir això de vosaltres, escriptors actuals; perquè d’això sí que no sabrien absoldre-us, i us tindrien, amb raó, per uns mals escriptors i per uns mals patriotes.” (El català literari, op. cit., pàg. 30).

Aquest és un aspecte que, encara que fou plantejat tan clarament per Fabra, avui ha retornat a la penombra. La comunitat catalanoparlant és extremament sensible a la normativa gramatical i lèxica; li costa d’acceptar allò que, en can- vi, no s’entén o ni tan sols es planteja en qualsevol altra llengua de cultura que visqui en la normalitat: que la preceptiva, sense que sigui del tot arbitrària, s’estableix amb l’aprovació que suposa la satisfacció d’uns i la renúncia d’uns altres, però que, després que ha estat fixada, ningú no la pot rebutjar, si no és lesionant seriosament la cohesió lingüisticosocial.

En aquest sentit, la consideració que meresqué a Pompeu Fabra la variació diatòpica no ha estat prou ben assimilada, perquè tampoc no s’ha assimilat bé la seva idea de llengua. Fabra sabia que “molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya” (El català literari, op. cit., pàg. 78); per això remarca: “No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: [...] sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària.” (El català literari, op. cit.,pàg. 78). Fou, nogensmenys, conscient que les reivindicacions en favor del respecte a la diversitat poden amagar intencions secessionistes, adreçades a afeblir una realitat lingüística compacta, a trossejar-la. No li dolia afirmar contundentment que una llengua literària, una llengua nacional, és alguna cosa més que un conjunt de dialectes, i que calen tots els esforços per tal d’aconseguir la màxima unitat possible: “A tot arreu del món, quan en un domini lingüístic s’ha produït una literatura, veiem formar-s’hi, i regnar per damunt de la llengua parlada multiforme, una llengua unitària literària filla d’un llarg i acurat treball de selecció i de fixació; i això s’esdevingué en les terres de llengua catalana, i els catalans tinguérem la nostra llengua nacional, on traspuaven a penes les diferències dialectals de la llengua parlada.” (El català literari, op. cit., pàg. 76).

Selecció i fixació. És a dir triar, que, al seu torn, vol dir, marginar inevitablement determinades solucions en favor d’unes altres. Una renúncia que afecta tots els parlants, encara que sigui desequilibradament.

De vegades fa la impressió que anem en la direcció contrària a la que va saber redreçar Fabra; ens comportem diferentment dels parlants de les llengües amb més poder, més consolidades, les quals, tot i tenir en molts casos una diversitat dialectal incomparablement superior a la de la llengua catalana, disposen d’un estàndard i d’un registre literari que n’impedeix la fragmentació a partir de la identificació nacional.

Fabra superà la posició demagògica, superficial i fàcil de defensar d’introduir en la codificació totes les diferències possibles. Era conscient que la preceptiva de qualsevol llengua no pot confondre’s amb la seva descripció; que fer una gramàtica i un diccionari és una tasca que obliga a unes condicions estrictes: a delimitar, a partir essencialment dels criteris de la genuïnitat, de l’extensió d’ús, de la història, i del caràcter emblemàtic de les diferències dialectals.

El concepte peculiar de llengua que tenia Fabra és clar i sòlid. Fins al punt que renuncià a tenir un lloc a la Real Academia Española, on se’l reclamà per tractar-hi qüestions sobre el català, per tal d’evitar que des de Madrid s’ocupessin de la llengua catalana. Afirmava: “No pude aceptar el puesto que en la Real Academia Española me ofrecían, porque creí que el oficio de depurar la lengua sólo a catalanes, baleáricos y valencianos corresponde”. És conscient que essent dominant la llengua espanyola, si hagués acceptat l’oferiment, hauria suposat haver acceptat oficialitzar una situació subsidiària, subordinada del català.

En conclusió, el concepte de llengua de Pompeu Fabra es caracteritza, si més no, pels trets següents:

  1. La llengua és la nació, tant com la nació és la llengua.
  2. Cada idioma aglutina els seus parlants tot diferenciant-los dels qui en parlen un altre.
  3. Mantenir ben separades dues llengües és mantenir ben diferenciades dues comunitats, la qual cosa és especialment convenient per a la més feble quan hi ha diferències clares de poder.
  4. La fortalesa d’una llengua no es basa en res objectivable del seu sistema intern ni en cap predeterminació metafísica, sinó en la fortalesa econòmica, social, política, cultural del grup a quèpertany.
  5. Els estats plurilingües intenten el monolingüisme en favor de la llengua que els distingeix, per tal d’evitar la difuminació del seu poder.
  6. Redreçar el català és una tasca que va lligada directament amb el redreçament nacional.
  7. La unitat lingüística es correspon amb la unitat nacional. La fragmentació lingüística és reflex de la decadència d’un poble.
  8. El respecte a la unitat i, doncs, la disciplina lingüística, més que una actitud lletraferida és una actitud patriòtica.
  9. Les diferències que separen dos dialectes poden acabar separant dues comunitats, és a dir, dues llengües, no pas perquè aquelles diferències siguin més o menys marcades, sinó perquè preval la voluntat d’alguna de les parts de segregar-se, ja sigui com a col·lectiu diferenciat, ja sigui com a gregari del que representa l’estat.

* L’exposició de les idees es basa en el treball del mateix autor Aproximació a Pompeu Fabra. A: Pompeu Fabra. Obres completes. Gramàtiques de 1891, 1898, 1912. Vol. 1. A cura de Jordi Mir i Joan Solà. Amb la col·laboració d’Antoni M. Badia i Margarit, Joan Martí i Castell, Joan Julià-Muné i Sebastià Bonet. Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Proa / Editorial Moll / Edicions 3 i 4 / Grup 62 / Edicions 62, Barcelona: 2005. Pàg. 55-92. JOAN MARTÍ I CASTELL LA FIGURA I L’OBRA DE POMPEU FABRA.