Programa

Presentació: Andrés Lewin-Richter

Latido  (1996, 5') - Carlos Lupprian (1965) | violoncel i electrònica

Convex II  (1990, 10')  - Agustí Charles (1960) | violoncel i electrònica

Intangible IV  estrena  (2024, 10') - Oriol Graus (1957) | violoncel i electrònica      

Inclinations vers l'instable (2009, 8') - Oriol Saladrigues (1975) | violoncel

Violoncello-Concert  (2009, 14') - Gabriel Brncic (1942) | violoncel i electrònica   

Notes al programa

Latido, de Carlos Lupprian, obre els 50 anys des d'una perspectiva eclèctica, reflexiva, espontània i mesurada. La revisió que ofereix en conjunt tot el cicle és polimòrfic, com ho és la mateixa peça que l'obre. El leit-motiv connecta amb referents populars com un esquer que serà usat tot seguit per trencar qualsevol vincle entre materials. Ens deixa així, com per art de màgia, oberts per gaudir d'insòlites relacions sonores. L'obstinat es dissol deixant-nos preparats per obrir un diàleg amb "l'altra banda", encarnada pel soroll. Davant del violoncel, el soroll serà un concepte que configura l'aspecte mecànic i inhumà. Així, com un apunt suggerent, l'obra apunta, distesa, cap a una dialèctica entre estranys, emmarcada en la brevetat (5').

Agustí Charles, a Convex II, és plàstic, poètic i dramàtic. Tumultuós, en un llenguatge que remet a certa abstracció romàntica: des de la llunyania, manté fils daurats que evoquen l'antic serialisme (un lligam amb la tradició). A l'oient el subjecta el violoncel, dialogant amb una electrònica concisa. En l'àmbit electrònic predominen densitat, respostes, ecos, progressions microtonals alliberades de la norma escrita. Cerca la proximitat amb l'espectador sense enganxar-se en subtilitats innecessàries, preferint la claredat del contrast al detall. L'atenció està posada en diferenciar el món sonor del violoncel d'un context despietat i absorbent del so electrònic. (10')

Oriol Graus ens té acostumats a sorpreses que trenquen el context comú. Aquí, el seu tresor rau en inspirar-se en diatonismes i repeticions (un context que altres van acceptar, rebutjant-lo quan va deixar d'estar de moda). A Intangible IV (estrena) veiem com el compositor no ateny a contingències forçades: mostra la força, el silenci, l'espera, decidint què vol a cada moment. No es deixa endur per l'expectativa del públic, sinó que gestiona la tensió i la contemplació sense demanar-nos permís. (10')

La música d'Inclinations vers l'instable fa pensar en una maduració lliure de l'obra de Scelsi. Es fa referència a l'ús del pedal com a centre segur i demandat. A través de la dinàmica i del timbre, que són les grans eines del discurs, Oriol Saladrigues persegueix una única nota que fuig, que desapareix i que retorna, fugaç i transformada. Gràcies a aquest joc d'estabilitats sense resolució es desenvolupa un nou llenguatge format pel so i pels matisos de l'articulació. Descobrim el rerefons mentre l'autor ens distreu amb aquest joc de mans melòdic. Una part de la música deixa de banda el centre de gravetat, o hi retorna, indistintament, mentre ens descobreix de manera fascinant la nova paleta del so. (8')

A Violoncello-concert les múltiples idees que ens mostra Gabriel Brncic contenen eixos substancials de la història de la música. El diàleg bestial entre el solista i l'orquestra, per la seva realització i com a concepte, la repetició mecànica integrada amb naturalitat en variacions, la sobrietat crua i maquinal que és ara un element poètic i precís amb el qual l'antic instrument romàntic desvetlla nous recursos. Els sons, abordats amb casual intenció, són deixats aquí i allà sense dirigir discursos ni conclusions. Amb l'escolta cadascú pot reconstruir una obra sòlida a través d'una proposta oberta. Insistència, claredat, diferència: sobre aquests elements treballa el compositor, suggerint reflexió enmig del plaer. (14')

(J. Rossinyol)

Jean-Baptiste Texier

Jean-Baptiste Texier (París, 1978) va formar part del Trio amb piano 'Eusebius'. És cridat per l'Orquestra Mundial de Jeunesses Musicals (Kurt Masur, Anne-Sophie Mutter...). Formà part de l'Orquestra Jove Mahler (Claudio Abbado, Pierre Boulez, Seiji Ozawa, Mariss Jansons, Martha Argerich, Anne-Sophie Von Otter, Radu Lupu). Tocà a la Berliner Philarmoniker, al Musikverein, al Festival de Lucerna, a Tokyo. Concerts al Japó (Bernard Haitink, Edo de Waart). Ha format part de la Filharmonic de Liège i de l'Orchestre de la Suisse Romande. Acompanyà a Hélène Grimaud i Fabio Luisi. Entra a formar part de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Desenvolupa la carrera cambrística amb l'ensemble 'Diapason' (Espanya, Korea, Argentina). Acompanya a cantants com David Rendall o Diana Montaigue.

Amb el suport de: