La televisió pública a Europa avui (primera part): evolució dels indicadors
L’estiu passat vam publicar un article sobre les “Les turbulències de la televisió pública a Europa”, en el qual presentàvem el seguit de problemes que afronten les corporacions públiques arreu del continent. Després de tancar l’any 2024, el panorama no només no s’ha esclarit, sinó que s’enrareix en més països degut als resultats de les eleccions polítiques i les negociacions per a la formació de govern.
Hi ha tres vectors que justifiquen la tesi que el panorama pinta cada cop més negre, malgrat els discursos afalagadors de governants cap a la importància dels serveis que presten i malgrat la defensa i protecció que en fa el Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació (EMFA, en les sigles en anglès) aprovat per la Unió Europea l’abril de 2024. Els tres vectors són la pressió política sobre aquestes corporacions, cada cop més visible i a més països; la pressió econòmico-financera a que estan sotmeses per als propers anys, que afecta a molts del països i es fa palesa en retallades pressupostàries directament o en congelació de les contribucions, i la pressió estructural en el sistema audiovisual/comunicatiu, que afecta les condicions de funcionament de les corporacions i el ventall de serveis que oferexien, en competència amb un entorn de competència privada creixent.
A l’OPA vam fer un seguiment sistemàtic del tema en els països d’Europa occidental al llarg de tot l’any 2024, que ens permet fer una actualització del text i de les taules estadístiques i apuntar un seguit de consideracions per als propers temps. El resultat: un panorama amb núvols molt negres en molts països, que exposarem a la segona part d’aquest informe. En aquesta primera entrega, proposem una mirada a les dades disponibles més actualitzades, que permeten posar en context l’anàlisi posterior.
Les dades
Les dades estadístiques, compilades i consolidades (fins al 2023) per l’Observatori Europeu de l’Audiovisua1 ofereixen una imatge que pot semblar de capacitat resistència per part dels prestadors públics de serveis audiovisuals, tant pel que fa al resultat anual en la retenció de quota d’audiència o al resultat en l’obtenció dels ingressos econòmics. Però en les properes pàgines es podrà comprovar que en els rànquings segon la facturació anual les organitzacions públiques més grans, la britànica (BBC) i l’alemanya (ARD), han estat sobrepassades definitivament per companyies nord-americanes, que fa temps que tracen les línies mestres del paisatge audiovisual europeu (i mundial), ja sigui pel creixement i èxit de la seva activitat arreu del continent europeu (Netflix) o per l’adquisició de jugadors veterans de la televisió de pagament a Europa (Comcast amb Sky, amb activitat al Regne Unit (+Irlanda), Alemanya (+Àustria) i Itàlia.
Pel que fa als indicadors relatius al mercat d’audiència, que aparentment són força positius en molts casos, l’any 2023 va augmentar fins a 14 el nombre de països en què la quota dels prestadors públics baixava, mentre que l’any 2022 això només passava en 9 casos. [2]
Gràficament, aquesta és l’evolució que en resulta:
Amb tot, els prestadors públics mantenien una posició prou important en termes de consum, respecte a la televisió privada, ja sigui d’accés gratuït com de pagament. A més, les dades de 2024, amb esdeveniments esportius de caire internacional que a bona part d’Europa ofereixen totalment o parcialment els canals públics, podran emmascarar un temps més el fenòmen de la pèrdua d’audiència.
Però una altra línia d’explicació aporta més llum a la situació: la part de consum audiovisual domèstic fora del televisor no és contemplada en aquestes dades (ja sigui de televisió lineal, a la carta o VOD d’altres proveïdors), i aquí hi ha una de les vies importants de fuga d’usuaris, juntament amb l’ús del televisor per a activitats audiovisuals no vinculades als prestadors televisius.
Per a enriquir i matisar aquesta perspectiva sobre l’audiència dels operadors públics i el seu pes en el mercat televisiu, les dades dels informes Audience Trends Radio 2024 i Audience Trends TV 2024 de l’European Broadcast Union (EBU-UER, que agrupa les corporacions públiques estatals) posen de manifest una de les seves dificultats: arribar als joves i que usin els seus serveis. Reproduïm un gràfic de síntesi publicat per “La revue des médias”[1], en què es pot comprovar el dèficit en l’ús dels mitjans públics, de manera molt notòria ente els joves.
Font: La Revue des médias (2024/12)
Les pinzellades sobre l’audiència les complentem amb la taula que segueix, que mostra la posició -en termes de quota de pantalla- dels operadors públics i privats en cada país, i la xifra de cadascun. Espanya, Suècia i Grècia són els tras casos en què el prestador públic no obté la primera posició. En la resta de casos, l’avantatge que obté és considerable.
La dimensió econòmica dels prestadors públics audiovisuals aporta altres indicadors que ajuden a perfilar què esta passant. La taula que segueix mostra l’evolució dels ingressos per les quatres vies principals de finançament de l’audiovisual domèstic. El conjunt d’aquests serveis evoluciona els darrers deu anys de forma moderadament creixent (1,7% de 2022 a 2023), però de forma desigual entre els seus components. L’estadística diu que els fons públics augmenten molt moderadament i que la publicitat (amb el parèntesi de l’any 2020, de la Covid-19) es manté al voltant dels 23.000 milions des de 2017, però amb un escenari de dos anys successius de baixada, i a l’espera de les xifres definitives de 2024 per confirmar la tendència.
Pel cantó del pagament directe dels consumidor-susbcriptors, els serveis de televisió de pagament afronten un panorama de quasi estancament des de 2017, però alhora cal dir que al llarg dels darrers deu anys han aconseguit mantenir-se com a primera font d’aportació d’ingressos a l’audiovisual domèstic. Ara bé, el principal vector de creixement és –de forma rontunda- el VOD per subscripció: Netflix i els seus competidors mantenien un augment superior al 10% respecte al valor generat l’any anterior, i els indicis corresponents a 2024 són encara positius.
Pel que pertoca a l’objecte d’aquest informe, però, el fenòmen més significatiu és que es pot considerar definitivament trencat l’esquema dels tres terços de valor equiparable en el finançament de l’audiovisual domèstic: aportació pública, publicitat i pagament d’usuaris. El gràfic que segueix mostra que els usuaris dels serveis de pagament ja aporten quasi la meitat de tot el finançament de l’audiovisual domèstic a la Unió Europea, amb la suma de televisió i VOD. Això, forçosament té impacte en la capacitat dels prestadors tradicionals (públics i privats) per a participar en el mercat de continguts.
En les finances dels prestadors públics, els darrers anys hi ha hagut una estabilitat generalitzada pel que fa al pes dels recursos públics en el total d’ingresos, amb independència que s’obtinguin via pressupostos generals de l’estat o via cànon o llicència a les llars. Entre les excepcions controlades per l’Observatori europeu destaca el cas de la CCMA, que va passar del 78% al 85% de finançament públic, i el de l’alemanya ZDF en sentit invers, que baixà del 87% al 75%, a banda de la molt minoritària BRF, televisió en llengua alemanya de Bèlgica (del 100% al 76%).
En tot cas, cal assenyalar que en la mostra de països d’Europa occidental només tres casos compten amb finançament públic per sota de dues terceres parts del pressupost (l’ORF d’Àustria, amb el 65%, la VRT flamenca dels Països Baixos amb el 60%, i sobretot la RTE d’Irlanda amb el 56%). Al límit se situa Itàlia, ja que la RAI té un finançament públic del 67%. A l’altre extrem, per damunt del 90% hi havia set casos el 2023, igual que en els anys anteriors.
Pel seu valor emblamàtic entre els prestadors públics, cal destacar el cas de la BBC britànica, que tot i no incloure publicitat ha reforçat el seu braç comercial (venda de drets i programes i producció a través de BBC Studios) ha rebaixat la dependència dels ingressos procedents del cànon fins al 75% del total. La congelació els darrers anys d’aquesta taxa que han de pagar les llars amb accés a la televisió explica part d’aquesta data, però també l’esforç esmentat per a esprémer el rendiment de la filial de producció.
Ateses les dificultats de tots els operadors televisius per mantenir el nivell d’ingressos per publicitat degut a la competència de les plataformes i altres serveis d’internet, la captació de recursos per aquesta via per part dels prestadors públics previsiblement generarà una nova onada de conflictes amb els prestadors comercials, més tard o més aviat. I la tendència a la congelació o retallada d’ingressos públics que s’ha anat plantejant els anys 2023 i 2024 en molts dels països no ajudarà a resoldre’ls.
Les dades absolutes d’ingressos (amb la prevenció que no tots els països computen aquest concepte de la mateixa manera) constitueixen un altre indicador important de la situació dels prestadors públics, que depèn alhora de la capacitat de generar recursos amb l’activitat (publicitat, venda de programes o drets, etc.) i del pressupost públic o import de les taxes que cada país estableix.
Els dos prestadors amb més recursos econòmics l’any 2023 seguien essent l’ARD alemanya i la BBC, agran distància del francès i l’italià. Si se sumen les dades dels dos operadors públics alemanys, la distància creix, ja que arriben pràcticament als 10.000 milions anuals.
L’operador que va tenir la davallada més significativa en ingressos totals va ser la BBC, per les polítiques governamentals de congelació i retallada de recursos, mentre que l’any 2023 l’augment o pèrdua de finançament de la majoria es va moure en xifres molt discretes. Cal dir, però, que en un període d’inflacció elevada això representa per a molts una pèrdua real de capacitat de maniobra, que el 2024 es va accenturar per les decisions de les autoritats d epúbliques en els casos que esmentem en l’apartat següent.
Pel que fa a les televisions d’abast inferior a l’estatal, són els prestadors dels länders alemanys els capdavanters en recursos econòmics, amb pressupostos comparables amb els d’alguns dels països mitjans d’Europa, i després segueix -a molta distància- la CCMA. Al rànquing de l’Observatori europeu, la resta d’operadors, d’altres països, apareixen amb unes xifres d’ingressos molt limitades.
Un altre indicador útil per a avaluar la situació de la televisió pública s’obté del càlcul dels ingressos totals en relació amb la població. Sense tenir en compte el cost de la vida, amb grans diferències entre els estats d’Europa, la taula que segueix permet contrastar la desigualtat existent, i també el fet que els països mediterranis són els que disposen de mensy recursos. L’estats espanyol, sumant tots els operadors públics, destina pràcticament un 25% del que dediquen Suïssa i Dinamarca per habitant. Aquests països superen amb escreix la televisió pública d’Alemanya i del Regne Unit.
El gràfic que segueix, de l’EBU/UER, aoirta la inforació més recent (2024) pel que fa als països que es financen amb cànon i taxa específica per a la televisió.
El conjunt de dades econòmiques d’aquest informe es completa amb el rànquing de les corporacions (públiques i privades) que participen en el mercat audiovisual europeu fins al 2023.
Com ja hem advertit, les empreses de propietat dels Estats Units estan netament al capdavant, per l’adqusició de Sky per Comcast i per la forta progressió de Netflix o Youtube, juntament amb la veterana Disney.
La competència entre agents purament europeus es produeix entre els líders públics ARD i BBC i el privat amb base a Alemanya però amb activitat en diveros països, la RTL del gegant Bertelmann. Però a la vista de les xifres d’aquesta taula i la seva evolució, sembla que els jugadors tradicionals de la televisió tenen un horitzó difícil per davant.
Un estudi recent de la consultora Ampere Analysis ofereix una perspectiva dels darrers anys i la previsió per al 2025 sobre el pes de cada tipus de jugador en el volum total de despesa en continguts al món. Tot i que la progressió és lenta, el reduït grup de serveis de streaming estan a punt per assolir el 39% del total i desplaçar els operadors comercials de televisió com a primer inversor, mentre que els prestadors públics i els operadots de televisió de pagament es mantenen en una posició molt secundària. En el cas dels operadors públics, la suma dels jugadors queda per sota del 25% de la despesa que realitzaran les grans plataformes aquest 2025, simptomàtic de la seva capacitat d’intervenir en l’ecosistema audiovisual global.
Segona part: Crònica dels esdeveniments a la televisió pública europea l’any 2024
A partir del seguiment durant tot l’any de la informació procedent de fonts múltiples, l’OPA aporta una síntesi de la situació, limitada als països d’Europa occidental, ja que hi ha una semblança en el rol que han jugat els prestadors públics en les societats respectives i en la seva tradició. En alguns països de l’Europa oriental, la televisió pública està patint els efectes de la convulsió política, que implicaria obrir una altra línia d’anàlisi.
Segona part (properament):
Crònica de la televisió pública a Europa, 2024. Els temes candents per a la televisió pública
[1] La-rem.eu 2024/12: Les médias de service public en Europe retiennent encore les 15-24 ans
https://la-rem.eu/2024/12/les-medias-de-service-public-en-europe-retiennent-encore-les-15-24-ans/