Vés enrere L'iceberg i la punta

L'iceberg i la punta

L'iceberg i la punta. Producció externa de la CCMA

 

Per Carles José i Solsona

 

Descarregar en pdf

07.09.2021

 

RESUM DE L’ESTUDI

 

  • Aquest estudi emana de la coincidència d’interessos entre les recerques de l’autor i el desig de la patronal Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC) de conèixer amb detall la dimensió de la destinació dinerària abocada per Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals SA (CCMA), a les productores independents de Catalunya, tot aprofundint en la seva evolució, en la distribució de les xifres en funció de les modalitats de producció i en l’anàlisi del repartiment dels diners entre el teixit empresarial d’aquesta indústria.

 

  • Com a primer acostament a l’assumpte, l’estudi recull, examina i interpreta les dues sèries a l’abast que connecten amb l’objecte de la recerca. D’una banda, les informacions periòdiques (2002-2020) que la televisió lliura a les patronals de la indústria de producció audiovisual sobre les inversions relatives a les modalitats contemplades en els antics (i extingits) convenis entre aquest sector i la CCMA. D’altre costat, les verificacions anuals (2000-2019) realitzades pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) de l’acompliment per part de l’operador televisiu de l’obligació de finançament anticipat d’obres audiovisuals europees. Atès que ambdues fonts es concentren en essència, en l’adquisició de drets d’antena i en les coproduccions, l’apropament permet d’entrellucar la punta de l’iceberg i de conjecturar-ne l’exacta magnitud, però roman encara oculta l’enorme extensió submergida.

 

  • L’opció permesa per la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern desllorigà els entrebancs. La petició formal efectuada per PAC obtingué com a resposta un fitxer amb els 956 registres vinclats a la producció externa de la televisió en el quinquenni 2016-2020. Val a subratllar, doncs, que les dades recollides en aquest estudi no emanen de cerques realitzades pel seu autor, sinó que han estat directament subministrades per la CCMA. La seva recepció ja permeté de prear de mantinent la dimensió adquirida per l’iceberg en el transcurs d’aquell lustre: 157.416.385,25 euros.

 

  • La inversió global s’escindeix entre 28,97 milions d’euros destinats a drets d’antena i a coproduccions i 128,44 milions que feren cap a la producció associada. La fragmentació revela que el segon bloc és gairebé quatre vegades i mitja més gran que el primer. Quan la comparança es trasllada a la documentació lliurada a les patronals del sector, la dimensió de les dades de les quals la indústria catalana de producció audiovisual no rep notícia és sis vegades i mitja superior al volum del qual són informades.

 

  • L’estudi analitza les inversions per tipus de producció, per programes i per empreses. En el primer cas, dins de l’esfera de les coproduccions i dels drets d’antena, ressurten les pel·lícules cinematogràfiques i les tv movies, mentre que els programes d’entreteniment mostren la seva preponderància en el terreny de la producció associada. En segon terme, l’examen per programes ens assabenta que el 3% del cens concentra les tres desenes parts de la inversió de la televisió en producció externa i que, en atansar-nos al 10%, s’abasten pràcticament les tres cinquenes parts de la dotació abocada a la producció externa,

 

  • En tercer lloc, el rànquing de companyies receptores ens diu que la societat que encapçala la relació rebé un de cada sis euros que la CCMA dedicà a producció externa en el lustre. Si hom eixampla el radi d’acció fins al tercet d’empreses que presideixen el rànquing, el seu aplec s’estén per les tres desenes parts de la inversió total. La proporció s’enlaira fins als dos cinquens quan ens fixem en el quintet capdavanter i, en allargar l’extensió fins a la desena de societats que nia en el cim de la llista, la proporció s’engrosseix fins als tres cinquens. Val a dir que la concentració s’agreuja quan es considera només la producció associada i que també, evidentment, s’endanya quan s’apleguen en la seva capçalera els diners rebuts per empreses d’un mateix grup.

 

  • Les conclusions de l’estudi —tot tenint ben presents els dictats de la Moció 76/VI i de la Moció 3/XIV del Parlament de Catalunya, alhora que les recomanacions del Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya —es concentren en la necessitat de recuperar els antics volums de finançament de la indústria catalana de producció audiovisual per part de la CCMA, després del molt considerable encongiment que han patit en els darrers anys. Una elevació que ha de ser flanquejada per un repartiment equilibrat dels recursos entre les companyies destinatàries, de manera tal que no hi apareguin quotes empresarials exorbitants. Als efectes de la consecució d’aquestes fites, convindria girar la mirada vers l’efectivitat dels darrers (i llunyans) acords entre la CCMA i la indústria, que crearen el necessari espai de diàleg i de consens entre televisió i indústria productiva; en aquest sentit, la signatura d’un conveni sobre la producció externa entre la televisió i les patronals de la producció amb la creació d’una comissió paritària esdevindria una eina de gran utilitat a l’hora d’assolir els objectius consignats.

 

Els conceptes

 

La CCMA és (o ha de ser) el motor de la indústria audiovisual catalana. Aquesta és una frase que, en el transcurs dels anys, s`ha anat repetint amb freqüència des de la fundació de la nostra televisió pública. Tot substituent el subjecte de l’oració per TVC [1] en els exercicis anteriors al canvi de denominació de la societat anònima o bé canviant-lo pel seu canal generalista TV3, sempre ha bategat el convenciment que aquest prestador de serveis de comunicació audiovisual ha d’estimular, potenciar i desenvolupar el sector audiovisual de Catalunya. El vocable “motor” pot haver estat substituït per d’altres mots (locomotora, tractor, pedra angular, far, pilar, referent, impulsor, dinamitzador, ...), però la idea ha romàs sempre la mateixa, amb independència de les diferents variacions en el redactat de la frase.

 

Aquesta missió dinamitzadora no es planteja només des d’una indústria que espera rebre’n els beneficiosos efectes, sinó que també està pregonament inserida en la mateixa televisió. Així ho mostra des de la seva pàgina web, on proclama que: “És especialment rellevant el paper de la Corporació en la indústria audiovisual. Motor del sector a Catalunya, la CCMA ha estat la base sobre la qual s'ha conformat un teixit empresarial sòlid i competitiu. Els acords amb companyies de producció han dotat de finançament i de finestres de difusió a centenars de creacions i han estat essencials a l'hora de crear un sector audiovisual potent i, ara ja, internacionalitzat” [2]. A la convicció del sector i de l’operador televisiu s’addiciona el dictamen de la legislació, del qual en tenim exemple en la passada aprovació del segon mandat marc del sistema públic audiovisual [3]: “El servei públic audiovisual és un motor cultural molt potent, tant per a la producció com per a la distribució de continguts i serveis”.

 

Tot compartint el fons d’aquesta idea, cal afegir-hi un parell de matisos força importants. En primer lloc, la frase hauria de bescanviar l’article definit “el” per l’indefinit “un”. Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), SA, ha de ser un element fonamental a l’hora d’enrobustir el teixit productiu de la indústria audiovisual del territori i d’estimular-ne l’expansió, però la indústria local ha de comptar amb d’altres eines de propulsió que contribueixin a garantir el seu enlairament. En comparança amb d’altres països, Catalunya té unes dimensions modestes de mercat; si l’acarem amb tot Espanya, els 7,78 milions de persones que habiten en el Principat representen la sisena part de la població espanyola (47,45 milions). No es poden demanar, doncs, a la CCMA preus equivalents a les quantitats que satisfà la Corporación de Radio y Televisión Española (RTVE), SA, puix que compta amb una audiència potencial que sextuplica la nostra.

 

En segon lloc hi ha una altra qüestió cabdal que connecta molt íntimament amb una de les motivacions que han afillat el present treball. L’energia generada per aquest motor de la indústria audiovisual de Catalunya ha d’esbarriar-se amb adequada homogeneïtat per la xarxa empresarial del sector. És ben evident que no té el mateix preu un documental que una sèrie de ficció i que això comportarà dotacions diferents abocades a les respectives productores. I és obvi també que les grans empreses, amb més recursos i projectes, acabaran tenint un pes específic més rellevant que no pas les seves competidores dins de les inversions de la televisió. Tot i així, l’aspecte essencial en aquest punt rau en el fet que aquesta significació sigui raonable i proporcionada, tot defugint l’excessiva destinació de recursos a un reduït pomell de firmes. Dues dècades enrere, el Parlament de Catalunya ja palesà la seva preocupació per l’assumpte. Ho efectuà a la sessió celebrada el dia 29 de març de 2001 mitjançant l’aprovació per unanimitat de la Moció 76/VI sobre la promoció i el desenvolupament del sector audiovisual, text que es va fer públic dinou dies després [4].

 

En el redactat d’aquella moció el Parlament de Catalunya instà el Govern a prendre les mesures necessàries per tal d’aconseguir que Televisió de Catalunya garanteixi “la igualtat d’oportunitats entre les empreses productores, eviti la concentració dels encàrrecs en un nombre reduït de companyies i contribueixi, mitjançant la diversificació de les adjudicacions, com resulta preceptiu tractant-se d’una televisió pública, i mitjançant l’optimització dels recursos, al creixement substancial del conjunt de la indústria audiovisual a Catalunya, el foment del pluralisme, l’estímul de la creativitat entre els professionals del sector i l’augment de la qualitat que deriva de la competència”. Serà interessant d’esbrinar, vint anys després d’aquella exhortació parlamentària, quin és el grau de diversificació de les adjudicacions realitzades per la CCMA i en quina mesura ha estat eludit l’amuntegament dinerari en un petit grapat d’empreses.

 

Als efectes de l’assoliment dels objectius d’aquest estudi convindrà definir en primer lloc l’àmbit de la recerca i tot seguit anar poblant-lo del material estadístic escaient, una tasca sovint arduosa en els dominis de la indústria audiovisual, on la manca de sèries elaborades sobre moltes variables importants és reparada mercès a l’esforç de qui les investiga i acaba construint-les a base de la depuració, recompte i agrupació de les dades individuals. En relació a la producció televisiva, la seva primera catalogació en funció del seu origen practica la seva escissió entre produccions pròpies i alienes. Quant a aquestes darreres i en relació a l’operador televisiu objecte de la nostra atenció, la Sindicatura de Comptes de Catalunya explica que “en els programes de producció aliena, CCMA, SA, no intervé ni participa en la producció, sinó que adquireix un dret d’emissió per un període i nombre de passis establerts en el contracte. Els programes de producció aliena s’adquireixen principalment mitjançant contractes amb distribuïdores, en els quals s’inclouen diversos títols amb períodes de llicència, durades i nombre de passis variables. El cost de les produccions alienes inclouen un cost de llicència i generalment un cost de canvi de format i de doblatge. Les produccions s’incorporen al Fons de programes quan estan en condicions de ser emeses (es disposa de la llicència i tècnicament es poden emetre)” [5]. Consegüentment, forallançarem aquest bloc del camp d’acció del present treball.

 

L’acostament a la producció pròpia s’inicia amb la seva definició i en aquesta tasca ve a tomb la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya (LCAC) [6]. D’acord amb l’article 1.g) d’aquesta disposició són considerats com a producció pròpia “tots els continguts audiovisuals en què la iniciativa i la responsabilitat de l’enregistrament, o bé la propietat o els drets d’explotació, corresponen al prestador de serveis de comunicació audiovisual que els difon de manera exclusiva o conjuntament amb altres prestadors de serveis de comunicació audiovisual. En cap cas, aquesta difusió conjunta no es considera emissió en cadena”. El redactat d’aquesta definició permet de besllumar de manera diàfana que, dins de la producció pròpia, conviuen les produccions interna i externa. El pas següent consistirà, doncs, a delimitar les fronteres entre els dos territoris.

 

En aquesta comesa esdevé ben utilós un antic treball de tres professores de la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquell text sobre la producció televisiva [7] María Rosario de Mateo Pérez, Laura Bergés Saura i Marta Sabater indicaren que “pel que fa als programes de producció pròpia, el model de producció vindrà determinat per la quantitat i tipus de factors de producció que s’utilitzen —personal, equipaments i matèries primeres— i el grau d’externalització de les diferents tasques i equipaments necessaris per dur a terme la producció. En aquest sentit, podem trobar diferents models intermedis entre la producció totalment aliena (compra de productes acabats, produïts per empreses independents, i llestos per emetre) i la producció realitzada totalment amb recursos propis interns. Enmig, podem trobar diversos graus d’externalització, amb la contractació d’alguns serveis externs, la compra de part dels continguts o els encàrrecs a empreses del grup”.

 

Els diferents graus intermedis d’externalització al·ludits per les tres autores revelen el caràcter mixt de diverses fórmules de producció audiovisual. Com a conseqüència, la seva catalogació com a interna o externa dependrà de quin dels dos segments que intervenen en la producció sigui prioritzat. Si l’accent es posa en la participació televisiva, aleshores l’obra serà titllada d’interna, mentre que, si el focus es concentra en l’aportació de les empreses de producció audiovisual, el títol es classificarà com a extern. En tenim exemples a la pràctica. La Sindicatura de Comptes de Catalunya, en el seu darrer informe sobre la televisió analitzada en aquestes pàgines, indicava que “en la producció interna tots els drets de propietat i d’explotació pertanyen a CCMA, SA, i els programes es poden realitzar només amb recursos propis de CCMA, SA, o bé en règim de producció associada (contractació d’una part o de tota la producció amb una productora externa)” [8]. Per tant, considerava la producció associada com a interna.

 

En la posició oposada trobem la classificació establerta per Enrique Bustamante Ramírez. En el seu llibre La televisión económica. Financiación, estrategias y mercados [9], el catedràtic malagueny fragmentava també la producció entre aliena i pròpia, tot segmentant aquesta última entre interna i externa. A partir d’aquest punt, aquest reconegut expert en economia i sociologia de la televisió divergia de parers com el que acaba de ser exposat i considerava que els elements integrants de la producció externa eren la producció finançada, la producció associada i la coproducció. Expliquem-ho tot seguit amb l’ajut de les seves paraules: “la producción propia incluye fórmulas diversas, desde la producción financiada completamente por la cadena a un productor externo (a menudo con aportación de recursos de la cadena, platós, personal, etc.) a la producción asociada en donde el productor ajeno asume inversiones y riesgos. Las coproducciones, reservadas en el lenguaje televisivo a las obras realizadas por acuerdo con productores o cadenas extranjeras, se incluyen también en este apartado. Queda fuera la programación ajena, en donde en principio deberían insertarse también los programas nacionales producidos sin intervención financiera previa de la cadena, aunque se trate en su inmensa mayoría de programas importados” [10].

 

Entre aquestes dues visions contraposades, apareixen intents de trobar-hi una via intermèdia. En aquesta direcció s’orientà el treball de Paco Huertas i de Mayte Martín del Caz, Estudio de las definiciones de producción aplicadas a la Corporación RTVE [11], on propugnaren una partició de la producció en tres blocs (interna, mixta i aliena). Pel seu costat, des de la Universitat Oberta de Catalunya, a la publicació Estructura del sector audiovisual, Judith Clares Gavilán, Josep Lluís Fecé Gómez i David Fernández Quijada oferiren una parcel·lació de la producció en cinc grups (producció interna, coproducció, producció externa, producció independent i adquisicions) [12]. Quant al present treball, el meu criteri coincideix plenament amb la formulació establerta per Enrique Bustamante i, d’acord amb la seva catalogació, han estat elaborades les dades que han afillat els quadres estadístics que es disseminen per aquests fulls i sobre aquesta base s’han estructurat les pertinents anàlisis.

 

Val a comentar, però, que en concebre aquest estudi i delimitar-ne les línies rectores, la primera idea implicava la concentració de l’examen en la producció independent. Atès, però, que la voluntat de la recerca perseguia la universalitat dels casos i la determinació del volum total de diners adreçats a productores externes, la idea primigènia hagués deixat fora de la investigació aquelles empreses amb forts lligams amb la televisió i, com a conseqüència, la seva mancança hauria exclòs de la comptabilització quanties gens menyspreables, tot retallant així un bocí de la veritable dimensió de l’import que hom pretenia termenar. En qualsevol cas resultarà convenient, però, deixar constància d’algunes consideracions relatives al concepte de productora independent i de les condicions que provoquen la adscripció d’una societat a aquest grup específic de companyies.

   

La definició de productora independent ens l’ofereix l’article 1.g) de la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya [13]. D’acord amb el seu redactat és “el productor que compleix les condicions següents: té una personalitat jurídica diferent de la d'un editor de serveis; no participa de manera directa o indirecta en més del 15% del capital social d'un o diversos editors de serveis; el seu capital social no té una participació directa o indirecta superior al 15%, per part d'un o diversos editors de serveis, i en els darrers tres exercicis fiscals no ha facturat més del 90% del seu volum de facturació a un mateix editor de serveis”. Aquestes característiques serien rigorosament mantingudes a l’article 3.i) de la posterior Llei 20/2010, del 7 de juliol, del cinema [14].

 

Quan escampem la mirada per la normativa espanyola, no triguem gaire a advertir que la Ley 55/2007, de 28 de diciembre, del Cine [15] ignorà completament el precedent que la legislació catalana havia establert un parell d’anys enrere i en el seu article 3.n) elaborà la llarguíssima definició que es reprodueix tot seguit i que procurarà laboriosos exercicis de recerca i dilatades estonetes d’entreteniment a tothom qui vulgui esbrinar si una determinada companyia de producció mereix de ser etiquetada amb aquesta qualificació:

 

“n) Productor independent:

1. Aquella persona física o jurídica que no sigui objecte d’influència dominant per part d’un prestador de servei de comunicació/difusió audiovisual ni d’un titular de canal televisiu privat, ni, per la seva banda, exerceixi una influència dominant, ja sigui, en qualssevol dels supòsits, per raons de propietat, participació financera o per tenir la facultat de condicionar, d’alguna manera, la presa de decisions dels òrgans d’administració o de gestió respectius. Sense perjudici d’altres supòsits, s’entendrà, en tot cas, que la influència dominant existeix quan concorrin qualssevol de les circumstàncies següents:

1r La pertinença d’una empresa productora i un prestador de servei de comunicació/difusió audiovisual i/o un titular d’un canal televisiu a un grup de societats, de conformitat amb el que estableix l’article 42 del Codi de Comerç.

2n La possessió, de forma directa o indirecta, per un prestador d’un servei de comunicació/difusió audiovisual o un titular d’un canal televisiu d’un 20 per 100 del capital social, com a mínim, o d’un 20 per 100 dels drets de vot d’una empresa productora.

3r La possessió, de forma directa o indirecta, d’una empresa productora de, com a mínim, un 20 per 100 dels drets de vot d’un prestador de servei de comunicació/difusió audiovisual o d’un titular de canal televisiu.

4t L’obtenció per l’empresa productora, durant els tres últims exercicis socials, de més del 80 per 100 de la seva xifra de negocis acumulada procedent d’un mateix prestador de servei de comunicació/difusió audiovisual o titular d’un canal televisiu d’àmbit estatal. Aquesta circumstància no és aplicable a les empreses productores la xifra de negoci de les quals hagi estat inferior a quatre milions d’euros durant els tres exercicis socials precedents, ni durant els tres primers anys d’activitat de l’empresa.

5è La possessió, de forma directa o indirecta, per qualsevol persona física o jurídica de, com a mínim, un 20 per 100 del capital subscrit o dels drets de vot d’una empresa productora i simultàniament de, com a mínim, un 20 per 100 del capital social o dels drets de vot d’un prestador de servei de comunicació/difusió audiovisual i/o d’un titular de canal televisiu”.

 

Vés a saber si la voluntat de rescabalar o de vindicar la LCAC derivà dos anys i mig després en el fet que la llei catalana de cinema (tal com ja ha estat explicat) es reafirmés en la definició del 2005. Per si de cas la complicació creada fos insuficient, la pròpia normativa espanyola s’encarregà d’embolicar-la més i ho efectuà mitjançant la publicació de la Ley 7/2010, de 31 de marzo, General de la Comunicación Audiovisual (LGCA) [16], que en la definició de productor independent subministrada per l’article 2.22 escurçà extraordinàriament l’exposició que se n’havia fet per part de la llei espanyola de cinema. La retallada de la descripció originària limità la definició al següent parell de paràgrafs:

 

“El productor és la persona física o jurídica que assumeix la iniciativa, la coordinació i el risc econòmic de la producció de continguts audiovisuals. El productor independent és la persona física o jurídica que produeix aquests continguts, per iniciativa pròpia o per encàrrec, i a canvi de contraprestació els posa a disposició d’un prestador de servei de comunicació audiovisual amb el qual no està vinculat de forma estable en una estratègia empresarial comuna.

 

Es presumeix que estan vinculats de forma estable quan són part del mateix grup de societats de conformitat amb l’article 42 del Codi de comerç, o quan hi hagi acords estables d’exclusivitat que limiten l’autonomia de les parts per contractar amb tercers”.

 

Així doncs l’opció catalana ha de ser acarada amb les dues versions del concepte (extensa i lleugera) que subministra la legislació espanyola. La LGCA no derogà ni modificà explícitament l’article 3.n) de la segona llei de cinema. Hom podria pensar que la disposició derogatòria de la LGCA dirimeix la qüestió, puix que estableix que queden anihilades totes les disposicions del mateix rang o inferior que s’oposin al que aquesta específica llei disposa. Malgrat això, però, a l’hora d’embastar les frases d’aquest estudi, el Boletín Oficial del Estado continua consignant l’extens redactat de l’article 3.n) en el text consolidat de la vigent llei espanyola de cinema i, en el seu estat actual d’elaboració, no sembla pas que l’avantprojecte de la nova LGCA [17] esclareixi sense dubtes la situació. O tal vegada ho solucionarà l’avantprojecte, també en curs de desenvolupament, de modificació de la llei de cinema de 2007. Per fortuna, la indústria audiovisual ja té prou apamades les empreses catalogades com a productores dependents, de manera que, en conèixer les excepcions, es pot treballar, malgrat que amb cert marge d’error en alguna catalogació, amb la resta de companyies.

 

Abans d’endinsar-nos en el territori de les xifres, convindrà dedicar un petit espai (que les persones interessades en la matèria poden eixamplar gràcies a les notes explicatives que s’hi ofereixen) als procediments de presentació, selecció, tramitació i contractació de projectes que vulguin acollir-se a l'oferta de continguts de la CCMA. La televisió, de forma periòdica, emet en el seu web convocatòries públiques de projectes que responguin a determinades necessitats de programació de les seves cadenes [18], per bé que durant tot l’any són obertes les finestretes d’accés sense que calgui l’existència d’una convocatòria concreta. Pel que fa als projectes de coproducció (de ficció, de documental o d’animació) el web [19] indica les dades i la documentació que cal incloure, alhora que facilita el registre electrònic del projecte després de facilitar-ne el formulari. Quant al procediment relatiu a la presentació de projectes en règim de producció associada, el web subministra els formularis de registre i de pressupost desglossat [20], mentre que les instruccions es detallen en el document Norma reguladora del procediment de selecció i contractació de continguts audiovisuals per als mitjans de comunicació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals [21].

 

 

Les dades

 

Les més populars sèries estadístiques sobre les indústries culturals catalanes o relatives a l’específic segment de l’audiovisual no ens informen de les inversions de la CCMA en les diferents modalitats de producció. En el millor dels casos arriben a assabentar-nos dels títols que configuren la seva programació, de l’estructura de la graella i de la significació que tenen els diferents gèneres dins de les emissions dels seus diferents canals [22]. Tampoc l’endinsament en les memòries anuals d’activitat de la televisió, en els seus comptes auditats de cada exercici o en les relativament recents memòries d’informació no financera [23] assadollen el deler dels investigadors. En trobar ambdues rutes barrades, puix que ni les fons estadístiques a l’abast satisfan les necessitats d’aquest treball ni ho fan les dades esbombades per la companyia, caldrà ensenderar-se per d’altres caminois.

 

En el viatge pels mars de la inversió de la CCMA en obres de productores independents caldrà adreçar amb atenció la mirada vers aquells horitzons on es pugui detectar l’emersió d’algun fragment rellevant de la ingent xifra que, a l’hora d’engegar la recerca, es troba absolutament submergida. En aquesta percaça de la punta del voluminós iceberg el rumb de la investigació s’adreça vers les relacions entre la indústria audiovisual de Catalunya i l’empresa televisiva. Cal remembrar aquí que ambdues foren pioneres a Espanya en la consolidació de pactes reguladors sobre les inversions a realitzar en determinats tipus de produccions. Encara no havia celebrat el seu tercer aniversari quan Televisió de Catalunya signà el seu primer acord [24] amb la patronal que representava els interessos de les empreses de producció audiovisual del territori. En el transcurs dels anys posteriors foren rubricats cinc pactes més [25], el darrer del qual abastà el quadrienni 2006-2009, amb dues successives pròrrogues que n’allargaren la vigència fins al finiment de l’any 2011. Per dissort, d’aleshores ençà no hi ha hagut més acords (ni converses adreçades a celebrar-los) i les operacions d’inversió en produccions audiovisuals es realitzen en un marc desproveït de regles del joc consensuades per la indústria i per la televisió.

 

Tot i que el regnat dels convenis s’estengué durant un quart de segle, la qüestió xocant rau en el fet que les associacions de productors que els signaren no reberen informació regular de les operacions vinclades a les seves clàusules fins al cap de tres lustres. Arran de la meva incorporació professional l’any 2001 a una de les dues patronals de la producció aleshores existents, vaig cercar informació sobre les destinacions dineràries de la CCMA a projectes d’empreses del parell d’entitats signants de l’acord. La meva perquisició en els nostres arxius no obtingué reeixida i la consulta a l’altra associació em revelà que patien la mateixa mancança de dades que la nostra; és de justícia, però, afegir que tampoc mai vaig trobar ni el més petit indici de petició formal a la televisió de recepció d’informació periòdica relativa a l’acompliment del pacte subscrit. Havent vist esguerrada la meva esperançada temptativa, el recurs a la nostra persona de contacte a la televisió acabà de reblar el llong clau del meu inefable esbalaïment, puix que aquella rascanyosa senyora refusà de procurar-me la informació, tot al·legant que les dades sol·licitades eren de caràcter confidencial. Embolica que fa fort !

 

La fortuna i la pròpia televisió capgiraren els fets en substituir aquell contacte per una excel·lent parella de professionals i, a mitjan 2002, fou normalitzada la situació gràcies a l’assoliment del cinquè conveni entre indústria i operador televisiu [26], que en el seu article 5.4 constituí una comissió de seguiment paritària amb la volença de resoldre de bona fe les divergències sorgides per causa de la interpretació i aplicació del conveni. L’arribada en el 2006 del sisè conveni [27], darrer d’aquests documents que ha estat signat fins ara, renovellà la figura de la comissió i la seva dotzena clàusula rescatà la missió que li havia encomanat l’acord precedent, tot afegint-li la tasca de definir criteris i orientacions generals, sobre la base de l’experiència adquirida, que poguessin facilitar i millorar l’aplicació del pacte. Havent-ne format part des de la naixença fins a l’extinció, vull fer ressortir que, gràcies a la positiva disposició de les dues parts, aquelles reunions llimaren dissensions i evitaren innecessàries friccions entre indústria i televisió. Alhora, en el decurs d’aquella llarga (i fruitosa) dècada, permeteren la fluïditat en el desenvolupament del conveni i l’assoliment de punts d’encontre de posicions inicialment distanciades.

 

La Comissió de Seguiment, pel costat de la televisió, deixà el valuós llegat del subministrament de la informació periòdica referent a les modalitats de producte audiovisual que havien estat incloses a les clàusules de cadascun dels dos darrers convenis. Val a dir que, de la mateixa manera que, en els vuit biennis que constitueixen el període 1986-2001, la vigència dels acords no comportà l’obtenció d’informació per a les patronals signants, del 2012 ençà hem assistit al fenomen invers. Ara per voluntat informativa, adés per simple rutina, tot i la inexistència d’un conveni que l’obligui a fer-ho, la CCMA ha continuat facilitant a les entitats catalanes representants de la indústria de producció audiovisual informació regular sobre títols, empreses i dotacions relatives als diferents tipus de producció contemplats en l’extint conveni de 2006. Com a conseqüència, resulta factible la reconstrucció, per als dinou exercicis que integren el període 2002-2020, de les sèries estadístiques d’inversions en les modalitats de producció regulades pels dos pactes postrems.

 

Per tant han estat aplegades en sengles taules numèriques les xifres corresponents al cinquè conveni, al sisè acord més el seu duet de perllongaments i al tercet de triennis posterior al darrer pacte subscrit (quadres 1 a 3). El recull efectuat obeeix l’estructura mostrada en les trameses d’informació per part de la CCMA i comença a fer sortir a la superfície el promontori constituït pels diners que la televisió ha abocat tant a l’adquisició de drets d’antena de pel·lícules cinematogràfiques com a la coproducció de llargmetratges i de produccions encarrerades a la petita pantalla [28]. Per tal d’observar millor l’evolució de la magnitud d’aquesta punta emergida, resultarà pràctic concentrar les tres taules en una de sola.

 

 

 

 

En efectuar-ho tant amb les xifres absolutes (quadre 4) com en les distribucions percentuals (quadre 5), hom no triga gens a adonar-se del radical esllanguiment patit pels volums inversors a partir dels cims assolits en el trienni 2006-2008. Certament la crisi econòmica incidí amb força en l’esprimatxament de les inversions, de manera tal que, en el compte de pèrdues i guanys de la televisió, l’import net de la xifra de negocis (constituït en aclaparadora majoria pels ingressos publicitaris) davallà des dels 118,88 milions d’euros que emplenaven aquest epígraf en el 2008 fins als 45,91 que hi figuren una dotzena d’anys més tard. Aquesta guillotinada de les tres cinquenes parts del nivell d’ingressos podria explicar l’encongiment inversor, si no fos per l’existència d’un factor que contradiu l’argument, perquè el retrocés viscut en l’entrada de diners per anuncis ha estat compensat amb badívol escreix per les subvencions que, des del 2008 ençà, la televisió ha rebut de la Generalitat de Catalunya, en quantitats que han oscil·lat entre 232,74 i 293,59 milions d’euros en els tretze darrers anys.

 

 

 

Des de l’any 2009 ençà, el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya), de manera inexplicable i en flagrant vulneració de la legislació vigent i de les seves pròpies normes reguladores, està eximint del còmput les subvencions d’explotació incrustades en el compte de resultats de la CCMA a l’hora de determinar els ingressos sobre els quals s’aplica la quota del 6% que fixa l’obligació de finançament anticipat anual de la LGCA. La pirueta transformista esgrimida per la televisió i avalada pel Consell [29] vol fer creure que, en realitat, els pistrincs rebuts dels pressupostos de la Generalitat són aportacions de capital, malgrat que aquests diners figuren en el compte de pèrdues i guanys de la televisió amb la ben explícita denominació de subvencions d’explotació. No hi ha cap disposició que estableixi que el còmput dels ingressos depèn de la denominació de l’origen comptable dels recursos, sinó que, ben al contrari, totes les normes conflueixen a estipular que les quantitats computables són les que figuren en el compte d’explotació del subjecte de l’obligació inversora. Així ho estableixen l’article 5 de la LGCA en el seu el tercer apartat, l’exposició de motius del Reial Decret 988/2015 [30], l’article 24.1 de la Llei 11/2007, d’11 d’octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals [31] i, per acabar-ho d’adobar, l’article 10.1 de l’Acord 103/2008 del mateix CAC [32]. Quant a la inclusió de les subvencions entre els ingressos computables, el sisè article del Reial Decret 988/2015 en fa la llista, tot consignant entre les modalitats acceptables els “ajuts i aportacions públiques, sigui quina sigui la seva denominació, que tinguin la naturalesa jurídica de subvencions”. A aquesta incorporació s’afegeix el CAC, que dins de l’article 13.e) del seu Acord 103/2008 acull les “subvencions o qualsevol altre ajut públic”.

 

No pertoca pas a aquests fulls d’entrar en profunditat en l’exposició detallada de la llista d’arguments que demostren que realment es tracta de subvencions d’explotació, tot començant pel fet que com a tals consten en els comptes de pèrdues i guanys de la televisió dels tretze darrers exercicis i que així són considerades en els textos explicatius d’aquells documents auditats. La relació de raons pot trobar-se en quatre estudis anteriors [33] i n’hi haurà prou aquí de deixar constància d’unes petites consideracions. Per començar, resulta del tot inversemblant que els diners abocats per la Generalitat de Catalunya siguin aportacions de capital en primer lloc perquè la imputació al patrimoni net s’efectua mitjançant el compte anomenat “Subvencions, donacions i llegats de la Generalitat”, un epígraf que forma part del patrimoni net de l’empresa, però que, dintre d’aquest concepte, no és un element integrant del capital, ni tan sols dels fons propis, tal com es pot comprovar en el Reial Decret 1514/2007 del Pla General de Comptabilitat [34]. En segon terme, durant la tretzena d’anys aquests diners han anat rajant a dolls (per un total de 3.302,62 milions d’euros) cap als ingressos del compte de resultats sota el concepte de “Subvencions d’explotació incorporades al resultat de l’exercici”. Mentrestant, la suposada incorporació a capital de les aportacions de la Generalitat de Catalunya s’esvaneix en resseguir els balanços anuals de la televisió i descobrir que el capital no ha augmentat ni un cèntim en tot el període. Pitjor encara, puix que ha experimentat un parell de reduccions que s’han cruspit el 99,65% de la còrpora del capital escripturat [35] i han deixat els fons propis en engruixits i fulgurants números vermells. I, malgrat això, el Ple del CAC avalà, per unanimitat i sense cap reserva, les al·legacions de la CCMA arran del recurs de reposició presentat per PROA. Senzillament esplendorós!!!

 

No menys esplendent resulta el desinhibit desvergonyiment de la CCMA que, després de presentar al·legacions tot reivindicant el caràcter d’aportacions de capital que té la contribució dinerària procedent de la Generalitat de Catalunya, no ha dubtat gens a esbombar dins de les tres memòries d’informació no financera publicades fins ara que aquests calerons corresponen a subvencions: 220,61 milions d’euros en el 2018, 230,71 en el 2019 i 247,55 en el 2020 [36]. És inquietant que el CAC no ho hagi detectat, de la mateixa manera que resulta poc comprensible que hagi ignorat el parer de l’informe que encomanà la seva entitat homòloga de la comunitat autònoma del sud d’Espanya. Aquell document [37] dictaminà que les aportacions de la Junta de Andalucía per tal de finançar les activitats corrents de l’exercici constitueixen ingressos d’explotació computables per a l’acompliment de l’obligació de finançament establerta a l’article 5 de la LGCA. L’astorament no fineix aquí, car el CAC ha menystingut també el criteri de la Sindicatura de Comptes de Catalunya que, en el seu informe sobre empreses públiques [38], en referir-se a la CCMA parla sempre de subvencions i no pas d’aportacions de capital.

 

Aquesta (aparent) digressió no és ni casual ni innòcua, puix que la marrada duta a terme respecte a l’assumpte principal d’aquest treball té com a objecte subratllar l’execrable influència que el reiterat foragitament de les subvencions a l’hora de la determinació dels ingressos computables de la televisió (amb la no menys persistent aquiescència del CAC) ha exercit sobre el doll inversor de la CCMA adreçat a la indústria catalana. D’acord amb els càlculs que es presenten en els quatre estudis referenciats a la nota [33], des de l’any 2009 ençà l’aplicació d’aquest incomprensible criteri ha barrat el pas a la incorporació de més de cent milions d’euros a l’obligació inversora de la televisió. Per si de cas no n’hi havia prou amb la inflicció d’aquesta greu lesió, en rebaixar l’obligació inversora, es redueixen automàticament les xifres derivades dels quatre paràgrafs reguladors (del tercer al sisè) de la distribució del finançament obligatori consignats dins de l’article 5.3 de la LGCA, amb particular incidència negativa en els llargmetratges cinematogràfics i en les pel·lícules o mini-sèries destinades a l’emissió televisiva.

 

Aquesta situació, esperonada per l’absència d’un conveni subscrit entre la indústria de producció i l’operador televisiu, es trasllueix de forma diàfana quan agrupem per convenis les dades analitzades a les taules precedents (quadre 6). En els sis anys del darrer pacte, la inversió de la televisió s’elevà a 113,92 milions d’euros, mentre que en els nou exercicis posteriors la xifra conjunta es limità a 48,53 milions. Tot i superar-la en un trienni quant a durada del període d’acumulació, aquesta xifra representa la pèrdua de les tres cinquenes parts del volum assolit a l’etapa precedent; la reculada es mou entre les set desenes i les tres quartes parts tan bon punt es consideren les mitjanes anuals d’inversió. Atesa aquesta situació, estaria bé que algun dia el CAC i la CCMA donessin explicacions tocant al seu criteri en relació als arguments que han estat exposats en aquests fulls i en els quatre estudis precedents. Estaria bé també que les persones que integren la Comissió de Control de l'Actuació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals —i els partits polítics que representen— demandessin aquestes explicacions i que, si coincidissin amb els raonaments oferts en aquestes pàgines, instessin el Consell i la televisió a l’adequat acompliment de la normativa en vigor.

 

 

 

La punta de l’iceberg inversor que ha brostat de les profunditats gràcies a les dades periòdicament comunicades per la televisió a les patronals catalanes de la producció audiovisual pot ser examinada des d’un angle diferent. La nova perspectiva arrela en la ja llunyana transposició a l’ordenament jurídic espanyol del Conveni Europeu sobre Televisió Transfronterera i obeeix als resultats derivats de l’obligació de finançament anticipat de producció europea per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual [39]. En l’àmbit autonòmic, les comunitats foren facultades a exercir les funcions de control, d’inspecció i d’imposició de sancions [40], amb l’obligació d’elaborar un informe anual sobre els ingressos d’explotació computats i el finançament total realitzat [41]. En el cas de Catalunya, el CAC inicià les seves verificacions amb l’aparició de l’informe corresponent a l’any 2000 i ha anat publicant els corresponents documents cada exercici del present segle [42]. El reguitzell de verificacions anuals, que de moment es detura a l’exercici 2019, ha permès d’elaborar les taules numèriques que tot seguit seran presentades.

 

La congregació de les diferents quanties inversores verificades pel Consell, segmentada en les (variables) divisions que el seu informe ha facilitat cada any, ens mostra (quadre 7) la trajectòria seguida per aquestes magnituds en el transcurs de dues dècades. L’itinerari es pot superposar sobre l’evolució experimentada en les xifres subministrades per la televisió a les patronals de la producció audiovisual i aleshores hom observa que existeixen escasses dissemblances entre ambdós traçats. La progressiva fortitud dels nivells de finançament aconseguí el seu encimbellament en el 2008, que substituí per la incansable esfondrada dels anys posteriors. Cal advertir sense dilació que la retirança de les siluetes no implica en aquest cas la semblança entre les respectives xifres anuals. En el cas dels convenis, en els seus exercicis inicials no inclogueren les coproduccions cinematogràfiques i, en canvi, incorporaren les sèries d’animació, que aleshores no eren admeses com a inversió computable per la normativa sobre obligatorietat de finançament anticipat de la producció audiovisual europea. Des de la conclusió de la segona pròrroga del darrer acord, la informació lliurada per la CCMA obeeix a les modalitats de producte pactades en el conveni de 2006. Així doncs, no contempla ni les sèries de televisió permeses per l’article 2.1.d) del Reial Decret 988/2015 ni la producció pròpia de la televisió, que pot ser objecte d’inversió d’acord amb l’article 5.2.a) d’aquest text normatiu. Ateses aquestes diferències, difícilment podran coincidir els dos acostaments numèrics, ben en particular, tal com s’adverteix de manera vistent en el bienni 2018-2019, per causa de la incidència de les produccions associada i interna.

 

En el parell d’anys que s’han consignat, els títols que pertanyen a aquesta darrera modalitat [43] han distorsionat sensiblement la dimensió d’aquesta punta de l’iceberg que hem volgut fer surar. Tot i que el CAC, per causa de la normativa vigent [44], té vedada la revelació de les quantitats rebudes per cada projecte, s’ha pogut estimar la molt significativa dimensió monetària que la producció interna ha representat sobre la inversió total certificada pel CAC en les seves dues darreres verificacions [45]. Per tant, en revisar aquesta punta de l’iceberg, ens val la part integrada pels drets d’antena i les coproduccions fílmiques, però, quant a la resta i pel que fa als anys 2018 i 2019, caldrà extirpar-ne la participació de la producció interna. Atès, però, que les dues exploracions efectuades fins ara només ens han revelat un fragment de l’enorme bloc que pretenem de mesurar, convindrà cercar un viarany que faci sortir a la superfície no pas una punta d’alçària més o menys impressionant, sinó tota la gegantina vastitud de l’iceberg.

 

El corriol escaient per tal d’assolir aquest cobejat objectiu l’ha procurat la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern [46]. Els articles 5.4 a 5.7 erigeixen el portal de la transparència com a instrument bàsic i general de gestió de documents públics per tal d’acomplir les obligacions de transparència amb efectivitat. Pel seu costat, l’article 8 f) inclou els contractes i els convenis dins de la llista d’ informació subjecta al règim de transparència, mentre que l’article 13 detalla puntosament la informació exigida als efectes de la transparència en la contractació pública. Quan ens interessem per l’àmbit d’aplicació de la llei, el recurs a l’article 3.1 b) ens assabenta, entre la varietat de destinataris que s’hi contempla, que els ens públics en són un dels integrants. Aquí, doncs, arrela el deure de transparència i de divulgació de la informació per part de la CCMA, que ha resultat cabdal a efectes de l’aconseguiment de la informació desitjada per aquest treball.

 

El primer apartat de la quarta disposició final de la Llei 19/2014 dictà que la normativa entraria en vigor al cap de sis mesos d’haver estat publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Atès que figurà en el DOGC del darrer dia de l’any 2014, l’ajornament ens menà al començ del segon semestre de l’exercici següent. Aleshores entrà en funcionament l’espai de la transparència de la CCMA [47], que consta de set seccions (informació corporativa; activitat; gestió; contractació; informació laboral; control i avaluació; i pla d’igualtat). La immersió en els dominis de la contractació ens acara amb quatre camins divergents, dels quals haurem de triar el bloc “Contractes” [48] per tal d’assolir l’objectiu de la nostra perquisició. Aquest nou descens ens procura, d’una banda, els llistats trimestrals de contractació menor des del darrer quart de 2015 ençà i, d’altre costat, ens introdueix en el magatzem de la informació que ens interessa. En aquest dipòsit es publiquen els contractes formalitzats a partir del dia 1 de juliol del 2015, que resulten accessibles gràcies al “cercador de contractes de l'Espai del proveïdor i client” [49].

 

Gràcies a aquest instrument la ciutadania pot assabentar-se de les característiques dels contractes (referència; durada; tipus de contracte; import; empresa signant; descripció), tot introduint-hi el nom de la companyia o bé la denominació de l’obra audiovisual, amb indicació expressa de l’interval temporal de la recerca, sense retrocedir enllà de la segona meitat de 2015. El mecanisme presenta, però, l’inconvenient que cal fer la petició títol a títol, en no disposar d’una opció de recerca avançada que permeti de sol·licitar totes les obres d’una determinada modalitat i d’un any específic (per exemple, les produccions associades). Si hom no té la seguretat de posseir la relació completa dels títols que integren el catàleg d’un exercici, s’assumeix el risc que les xifres agregades que derivin del material obtingut no corresponguin plenament a la realitat.

 

Arran d’una trobada amb Norbert Pere Llaràs i Carles, president de la patronal PAC (Productors Associats de Catalunya), coincidírem en el nostre interès de conèixer l’embalum de la producció externa anual de la CCMA i d’analitzar-ne les distribucions, tant per tipus de producció com per empreses beneficiàries. Havent traslladat aquella conversa a la junta directiva de l’entitat, aquest òrgan acordà encomanar-me la realització d’un estudi sobre la qüestió [50], tot indicant-me que l’associació, tot acollint-se a l’article 18 de la Llei 19/2014 [51], tindria cura de tramitar la petició de les dades a la televisió. La sol·licitud de les dades relatives als cinc darrers exercicis es dugué a terme el dia 12 de maig de 2021 mitjançant l’aplicació informàtica de petició de dades garantida per la llei de transparència. La resposta es rebé per via electrònica, dins del termini legal, el primer jorn del mes següent en forma d’escrit signat per Núria Llorach i Boladeras, vicepresidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i administradora única de CCMA, SA, i acompanyat per un parell de fitxers Excel. El primer arxiu contenia relació de contractes de compra de producció audiovisual de la televisió en el període 2016-2020, mentre que el segon subministrava la llista de les cartes d’interès formalitzades, però pendents de contracte a 31 de desembre de 2020. Per tant, amb la recepció de les dades, s’obria finalment el pas al seu tractament i a la seva interpretació.

 

 

Coproduccions, drets d’antena i producció associada

 

L’exploració del primer fitxer revela que conté 956 registres, estructurats en onze camps informatius: modalitat de producció, nom de la persona o empresa proveïdora, NIF del proveïdor, data de contracte, número de contracte, nom de la producció, codi analític de l’obra, descripció del producte, grup de pertinença dins de cada tipus de producció, import del contracte i divisa en què ha estat fet. Cal apressar-se a advertir que el nombre de registres no equival a la xifra de projectes contractats, que és bastant inferior, atès que nombrosos títols apareixen en més d’una anotació. Per tant, quan en els vinents quadres s’ofereixin distribucions del nombre de registres per modalitat, caldrà entendre que aquests quanties no precisen el nombre de títols contractats dins de cada grup, sinó que es limiten a procurar-nos una pàl·lida i boirosa aproximació a la seva rellevància. Una significació que, ben al contrari, trobarem perfectament definida i mesurada a les taules numèriques elaborades per agregació dels imports dels contractes.

 

L’addició dels 956 registres procura un total de 157.416.385,25 euros, de manera que ja tenim fixada la magnitud de la producció externa de la CCMA en el quinquenni 2016-2020. Val a tenir sempre present, tant en relació a aquest càlcul com tocant a les xifres que els quadres vinents presentaran, que les dades de base per a la seva elaboració no són fruit d’un procés de recerca i de selecció per part de l’autor d’aquest treball, sinó que han estat directament fornides per la pròpia televisió a través de la seva màxima autoritat. Per tant, les absències o deficiències que pugui contenir el fitxer —ep!, si és que n’hi ha alguna— han de ser imputades a l’entitat emissora. En el meu cas, mitjançant les opcions subministrades pel full de càlcul, m’he constret a efectuar les segmentacions, els agrupaments o les redistribucions que solucionaven necessitats de la investigació, tenint estricta cura que l’addició d’aquests blocs quadrés sempre amb el nombre total de registres i amb la inversió de diners acumulada en el lustre examinat.

 

En agarberar les informacions en funció de la catalogació de modalitats de producció establerta en la documentació rebuda, s’obtenen les respectives taules numèriques corresponents als imports totals contractats per a cada tipus d’obra (quadre 8) i al nombre de registres que han estat comptabilitzats a cadascun dels grups (quadre 9). Quan tot seguit es procedeix a condensar les xifres d’aquests grups en els dos grans blocs que ens interessen (quadre 10), advertim un parell de coses. En primer lloc, que ja ha estat concretada la dimensió de l’iceberg i que disposem de les seves canviants mides en el viatge temporal que abasta els cinc darrers exercicis; l’envergadura ha anat oscil·lant entre 25,24 i 39,34 milions d’euros, amb una mitjana de 31,48 milions en el quinquenni. En segon terme, aquesta fixació de volums també ha revelat la veritable dimensió de la punta de l’iceberg (entre 4,02 i 8,24 milions d’euros), que abans hem intentat de precisar mitjançant d’altres procediments, i sobretot ha fet sortir a la llum la grandor dinerària de la producció associada (entre 20,47 i 31,10 milions), la part submergida de l’iceberg que es resistia al nostre mesurament.

 

 

 

 

Abans de prosseguir amb l’examen dels dos blocs, però, caldrà advertir quant al primer que les xifres anuals de drets d’antena i de coproduccions que ens lliura aquesta darrera aproximació a la seva magnitud ultrapassen tant les corresponents dades subministrades per la televisió a les patronals de la indústria com les quanties que recullen les verificacions del CAC. Es tracta d’una superació totalment previsible, car els arxius rebuts contenen varietats d‘obres que no estaven contingudes en els extints convenis ni són modalitats susceptibles de còmput inversor a efectes de les condicions exigides per la LGCA.

 

El càlcul de les estructures percentuals corresponents als epígrafs que formen la producció externa (quadre 11) ens fa sabedors que tenen un caràcter oposat, segons que el repartiment afecti els imports o el nombre de registres. En el primer cas el gruix monetari s’amuntega, amb notori avantatge, en el bloc de la producció associada, mentre que, en la parcel·la dels registres, es percep un cert equilibri amb l’altra part, per bé que resolt amb la predominança dels drets d’antena i les coproduccions. La contraposició s’explica de seguida per causa dels imports satisfets a la producció associada que són superiors a les quanties adreçades a l’altre bloc, puix que en un cas es tracta de contractes que impliquen la realització de diversos episodis i que en l’altre cada registre només afecta una sola peça.

 

 

Els diners esmerçats en l’adquisició de drets d’antena i en la intervenció en coproduccions han representat entre la sisena i la cinquena part del volum monetari exhibit per la producció externa en el transcurs dels cinc anys analitzats. A tall d’exactitud, la quota mitjana en el període ha estat del 18,41%, tot zigzaguejant entre el 13,22% de 2018 i el 20,94% de 2016; així doncs, en el conjunt de l’etapa estudiada, tres de cada setze euros invertits feren cap als drets d’antena i a les coproduccions, mentre que els tretze restants nodriren la producció associada. Si tot seguit examinem les xifres des de la perspectiva de la informació rebuda per la indústria de la producció audiovisual, en acarar presentats amb els volums que acabem de veure les dades totals del període que es recullen en el tercer dels quadres que han estat, advertim que, en matèria de producció externa, la dimensió de les dades de les quals no reben informació és sis vegades i mitja superior al volum del qual són informades. Caldria, doncs, per raons de transparència amb el sector, obrir la informació periòdica a tots els estrats de la producció externa, una remodelació sobre la qual es tornarà a insistir d’aquí a algunes pàgines.

 

L’existència en la base de dades d’un camp relatiu al tipus de producte ens permet de mostrar els imports (quadre 12) i el nombre de registres (quadre 13) que corresponen a cadascuna de les seves parcel·les. Respecte als primers i dins de l’esfera de les coproduccions i dels drets d’antena, ressurten les pel·lícules cinematogràfiques i les tv movies que les productores externes presentaren com a projecte a la televisió i foren acceptades. Amb 15,26 milions d’euros rebuts en el quinquenni ocupen un xic més de la meitat d’aquest bloc, seguides de considerable distància pel grup de coproduccions d’obres d’animació que cobreixen la novena part d’aquest territori concret. En desplaçar-nos al regne de la producció associada podem constatar de seguida que els programes d’entreteniment, amb 76,11 milions d’euros, abasten les tres cinquenes parts de la producció associada (i quasi la meitat del total de la producció externa), perseguits a distància pels 25,37 milions d’euros dedicats a la producció de ficció enquibida en aquest segon gran segment. Mes allunyats trobem els programes de nous formats (12,84 milions) i els programes culturals i especials (7,23 milions). Si, per comptes d’efectuar els càlculs sobre la dada parcial de cada bloc, els realitzem en relació al total de la producció externa podrem detectar (quadre 14) que l’aliança dels programes d’entreteniment i de ficció s’enduu els dos terços dels diners abocats al capítol estudiat en aquests fulls.

 

 

 

 

Finalment, abans de tancar aquesta tercera secció del treball, caldrà fer esment del segon fitxer que PAC rebé de la vicepresidenta de la Corporació. A diferència del seu company, l’arxiu tramès (que recull les obres que, en acabar l’any 2020, comptaven amb el compromís inversor de la CCMA, però que tenien pendent la signatura de contracte) facilita la informació per projectes i no pas per registres d’operació. Per a cadascun dels títols s’ofereixen sis camps: data d’aprovació, data de la carta de compromís, identitat de la productora, denominació del projecte i import del futur contracte. El recompte dels títols de la relació subministra un total de 85 obres (49 produccions de ficció, 25 documentals i 11 títols d’animació). L’import aparaulat conjunt ascendia a 8.117.557 euros, que es repartien entre els gèneres, respectivament, a raó de 5,87, 0,45 i 1,80 milions d’euros. En el decurs dels gairebé set mesos transcorreguts des que acabà l’any passat, han estat signats 18 projectes (13, 2 i 3). La seva quantia acumulada ascendeix a 2.007.020 euros (1,50, 0,04 i 0,47 milions), un quart de la xifra de partença, que ja formarà part de la inversió de la televisió en el 2021 en companyia dels diners col·locats en els projectes que hagin estat compromesos i rubricats en el present exercici.

 

 

Produccions, empreses, grups

 

L’ordenació de la base de dades en funció del camp que conté els codis analítics dels diferents programes ens permet, després d’agrupar-ne i d’addicionar-ne els epígrafs pertinents, d’obtenir els imports injectats a cada peça única, a cada estol d’obres d’un mateix espai de programació o a cada temporada d’una sèrie específica. Posteriorment el resultat de totes aquestes operacions ha estat sintetitzat mitjançant una taula numèrica (quadre 15) que detalla tots els programes del període que han rebut quantitats superiors als 800.000 euros (56 programes d’un cens total de 596 en el quinquenni). Val a subratllar que, als efectes d’aquest quadre i quan es parla de programes, es fa referència a una temporada concreta d’un títol i no pas es consignen tots els diners que aquest espai ha rebut en el conjunt de les seves diverses etapes. N’hi ha prou de fer una ràpida llambregada al quadre per adonar-se que hi apareixen esparpallades algunes temporades d’una mateixa producció. A la vegada, en realitzar aquest examen, també es pot ataüllar la freqüència d’aparició d’algunes companyies i tenir la immediata premonició que tornarem a trobar-les acabdillant les llistes de les productores amb superior destinació dinerària per part de la CCMA.

 

 

El resseguiment del quadre ens informa que, quan abastem els divuit primers títols del rànquing d’imports, el 3% del cens concentra les tres desenes parts de la inversió de la televisió en producció externa (el 31,12%, si volem primfilar la dada). Quan eixamplem el cercle fins a la trentena de firmes, resulta que el 5% dels programes s’emporta les dues cinquenes parts dels calerons (el 43,29%, tot persistint en la precisió). En arribar als 56 codis analítics que s’ajusten al criteri de triatge establert, hom adverteix que un xic menys de la desena part del cens (el 9,40%) abasta pràcticament les tres cinquenes parts (el 59,60%) de la dotació efectuada en el lustre examinat. Aquest poderós atapeïment de les magnituds en els graons superiors de l’escala descendent que ofereix el quadre es deu a la presència, gairebé unànime, d’obres de producció associada. Els superiors preus que, lògicament, es satisfan a sèries integrades per diferents capítols enfront a les quanties abocades a peces úniques es troben a l’arrel d’aquesta acumulació. Caldrà, però, comprovar tot seguit en quina mesura aquestes produccions associades s’han repartit pel teixit empresarial de la indústria o bé s’han apilotat en un reduït manoll de societats; els vinents quadres ens ajudaran a treure l’entrellat de la qüestió.

 

L’execució de la classificació dels registres en funció del camp on figura el nom de l’empresa i l’agrupació, dins seu, de tots aquells que pertanyen a una mateixa denominació condensa en 267 el nombre d’integrants de la relació de productores destinatàries del finançament de la CCMA. Un total de 178 firmes accediren només a drets d’antena i a coproduccions, mentre que d’altres 57 es dedicaren en exclusiva a la producció associada; per tant, hi ha 32 companyies que varen simultaniejar ambdues modalitats. Com a conseqüència, resulta que 210 de les societats que formen part d’aquest cens reberen drets d’antena o/i foren participades en coproducció per la televisió durant els cinc anys que examinen aquests fulls i es repartiren els 28.972.758,51 euros que rebé aquest bloc; quant a la producció associada, la distribució dels 128.443.626,74 euros que hi foren assignats afectà només 89 firmes.

 

La llista de les empreses que, en el conjunt del quinquenni, reberen un mínim d’un quart de milió d’euros consta de 60 companyies i es presenta en una taula numèrica per ordre descendent de quantitat acumulada rebuda de la televisió pel conjunt de les diferents produccions recolzades de cadascuna d’elles (quadre 16). En examinar els diferents pesos relatius que representen sobre el cens de companyies i respecte al volum total de recursos que ha estat distribuït, hom descobreix que la societat que encapçala la relació rebé un de cada sis euros que la CCMA dedicà a producció externa en aquest lustre. Si hom eixampla el radi d’acció fins al tercet d’empreses que presideixen el rànquing, el seu aplec s’estén per les tres desenes parts de la inversió total. La proporció s’enlaira fins als dos cinquens quan ens fixem en el quintet capdavanter i, en allargar l’extensió fins a la desena de societats que nia en el cim de la llista, la proporció s’engrosseix fins als tres cinquens. El descens per la llista ens dibuixa la successiva evolució dels pesos específics; entre ells val a fer ressortir que els 25 primers títols (quasi la desena part del cens) s’emportaren quatre de cada cinc euros invertits i que tres quartes parts de les empreses beneficiàries (el 77,53%) hagueren de repartir-se únicament el 8’52% dels diners.

 

 

La separació dels dos blocs ens donarà accés a l’avaluació de les diferències d’intensitat que la situació que s’acaba de descriure presenta a cadascun d’ells i de veure quins trets comuns tenen les distribucions del parell de sèries numèriques d’inversions televisives. En el bàndol dels drets d’antena i de les coproduccions, la concentració és mostra força més amorosida i les companyies enfilades al capdamunt de la llista exhibeixen quotes de participació en el total dotades ja de moderança (quadre 17). L’empresa que lidera la classificació no arriba a ensenyorir-se del 8% d’aquest mercat específic, mentre que calen 14 empreses per arribar a la meitat dels recursos, quan en el quadre anterior n’hi havia prou amb set. A mesura que anem baixant graons del rànquing tornem a trobar-nos amb aquesta duplicació del nivell, puix que en l’àmbit que ara examinem el repartiment dels tres quarts dels recursos globals del bloc s’ha realitzat entre 40 firmes, mentre que en la taula precedent ha estat suficient la intervenció de 19 companyies.

 

 

En confrontar-nos a un mecanisme de vasos comunicants, l’assuaujament de la situació en un plat de la balança implica de manera inexorable l’encrueliment de l’altre. No triguem a constatar-ho tan bon punt enfoquem l’atenció a l‘àrea de la producció associada (quadre 18). L’empresa situada en el punt més alt de l’escala obtingué un de cada cinc euros que la CCMA destinà durant el quinquenni a aquest específic àmbit. El quintet col·locat en el capçal de la classificació atragué pràcticament la meitat d’aquests recursos totals, mentre que només calgué una quinzena de companyies per tal d’abastar els quatre cinquens de la dotació global. Un nivell allunyat de les 25 societats que s’havien congregat per tal d’assolir aquesta quota en el setzè quadre, que ens ha mostrat l’estat de la qüestió pel que fa a l’aplec dels dos blocs d’inversió.

 

 

Tot i aquestes diferències en la intensitat de la concentració, hi ha alguns trets comuns quan es fa l’acarament de les característiques de les dues sèries i de les distribucions que dibuixen. Ambdues tenen una elevada variància, que ens delata una considerable dispersió de les dades entorn de la mitjana, de manera que aquesta no resulta representativa del conjunt quan es té present el seu coeficient de variació de Pearson. D’altra banda, els respectius indicadors detecten que ambdues distribucions tenen asimetria positiva, això vol dir que la cua a la dreta de la mitjana (els valors superiors) és més llarga que no pas el tram situat a la seva esquerra. Val a assenyalar que aquesta és només una primera aproximació, que exigiria, per tal d’obtenir un minuciós coneixement de l’assumpte, la realització de noves parcel·lacions en la base de dades. Tots dos blocs contenen modalitats de preu que oscil·len dins de ventalls ben amplis i que, al seu torn, varien dins de cadascun d’ells segons el seu gènere de pertinença. Ben segur que la realització d’aquestes fragmentacions farà possible subtilitzar les anàlisis i fer front a distribucions menys disperses.

 

El recorregut pel catàleg de denominacions de firmes beneficiàries del finançament televisiu ha desembocat en el trobament de 23 receptors d’inversió connectats a d’altres companyies de la llista. En alguns casos són societats pertanyents al mateix grup empresarial i en d’altres avinenteses es tracta d’AIE’s (Agrupacions d´Interès Econòmic) [52], creades als efectes de la producció de llargmetratges cinematogràfics. L’assignació d’aquestes firmes al seu respectiu grup o bé a la productora del film que pertoqui [53] ha rebaixat a 244 el saldo de l’inventari d’empreses implicades. D’aquesta xifra total, 164 s’orientaren només vers els drets d’antena o les coproduccions, mentre 51 entitats es concentraren en la producció associada, de manera que el nombre de destinataris que compartiren les dues opcions queda situat en 29.

 

Aquestes addicions han espesseït una mica més la concentració prèviament detectada, de manera que la macrocefàlia que impera en la llista d’empreses pot ser comprovada amb més precisió quan es contempla l’ordenació en la qual han estat considerades les quanties rebudes pels diferents grups que hi habiten (quadre 19). Mentre que, quan s’examinava la relació d’empreses en la setzena taula estadística, en calien vuit per abastar quasi la meitat de la dotació abocada a la producció externa en el quinquenni, descobrim aquí que, havent fet aquestes agrupacions, n’hi ha prou d’aplegar-ne cinc. Quan tot seguit s’estén la tria fins als deu primers classificats, es constata que ara controlen els dos terços de la quantia global mentre que en l’anàlisi precedent la quota es deturava abans d’abastar-ne les tres cinquenes parts.

 

 

Abans de relinquir aquesta secció de l’estudi, caldrà deixar-constància del fet que, amb antelació a l’elaboració dels seu redactat i també durant la confecció del text, fou efectuada una àmplia recerca de treballs que, de manera similar a la tasca desenvolupada en aquests fulls, s’apropessin a la producció externa en tota la seva dimensió monetària i amb una mirada que transcendís el curt termini. Tal vegada per imperícia, desencert o escassa fortuna de l’autor o potser per causa de la seva inexistència, les troballes es limitaren a esporàdics i breus articles en els diaris de paper o digitals sobre les inversions de la CCMA en algunes companyies específiques [54] o bé a diverses intervencions parlamentàries efectuades des de la Comissió de Control de l'Actuació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals [55]. Més regulars són d’altres dades en l’àmbit espanyol, per bé que aleshores les xifres ja no fan referència als diners esmerçats per les televisions i a les productores que els reben, sinó a les hores d’emissió per productora o a les empreses amb més elevat nombre d’hores per cadena; en aquest terreny són summament útils les dades fornides pels informes de producció de l’agència audiovisual Dos30’ [56] i, sobretot, per la veterana GECA [57]. Pel que fa al terreny acadèmic ressurt el llunyà article de David Fernández Quijada La producció independent de televisió a Catalunya davant d’un mercat canviant [58]. En els seus fulls, l’actual directiu de l’European Broadcasting Union (EBU) examinà les quotes de presència de les productores catalanes en el mercat televisiu espanyol.

 

 

De cara al futur

 

Les dades exposades en els quadres precedents i les subsegüents consideracions tocant a la seva significació fan aflorar la necessitat d’escometre, sense cap trigança i de cara al futur, accions tan decidides com enèrgiques que acabin anorreant els aspectes negatius que han ressortit en recórrer el circuit de les pàgines anteriors. És ben possible que el grau de concentració de les quotes de mercat aconseguides per les empreses destinatàries del finançament de la CCMA copsi la major part de l’atenció i dels comentaris. És un material inflamable i propici a la redacció de titulars cridaners, salpebrats, quan convé, amb subtils (o bé desaforats) tocs de demagògia. En qualsevol cas, és una qüestió summament preocupant que cal resoldre per tal d’encloure els índexs de domini de mercat dins dels nivells de diversificació raonable proclamats per la Moció 76/VI del Parlament de Catalunya. Limitar-se, però, només a l’escapçada de les quotes dissonants esdevindrà una actuació insuficient, puix que s’estarà oblidant la necessària correcció de l’entorn que les afavoreix i per tant la situació serà abordada amb una anàlisi esbiaixada.

 

En acostar-nos al problema, no podem bandejar la directa incidència que en el grau de concentració empresarial ha exercit la damnosa estimbada patida per les dotacions de la CCMA a la producció externa. Si cometem la miop i maldestra errada de circumscriure l’anàlisi a l’exclusiva franja de les quotes de participació sobre el volum d’inversió, ens estarem atrinxerant en l’eixorc debat relatiu al repartiment de les despulles del naufragi, tot desatenent la qüestió més cabdal. Una qüestió que no és pas una altra sinó l’exigència del retorn del finançament televisiu als nivells regnants abans que s’esgalabressin els volums dineraris adreçats a la indústria catalana de producció audiovisual. Es tracta, sense dubtances, de corregir adequadament les quotes, però sobretot cal injectar suficients recursos en les venes del sector, de manera tal que se n’assoleixi el creixement substancial que reclamà la moció aprovada en el parlament català fa dues dècades.

 

Les sèries històriques sobre drets d’antena i coproduccions, forjades amb les informacions trameses per la CCMA a les patronals catalanes, ens assabenten de la magnitud de l’ensulsiada en aquest bloc concret de finançament. El daltabaix representa la pèrdua del 85,68% de la dimensió de la dada de partença quan es confronten les xifres màxima i mínima de la llista oferta a la quarta taula numèrica d’aquest treball. Si la comparança és efectuada entre la inversió mitjana en el transcurs del darrer conveni signat (incloent-hi el bienni de perllongament) i la dada corresponent al quintet d’exercicis més recents, aleshores l’ensorrada en relació al període comprès pel conveni 2006-2011 és del 77,87%. Aquests radicals percentatges d’enfonsament ens remembren que aquest bloc havia sojornat en estrats d’alçària entre quatre i sis vegades superiors a l’actual. Per dissort la mancança de sèries històriques tocant a la producció associada impedeix de completar el dibuix del catastròfic retaule, per bé que les dades que es veuran tot seguit deixen albirar amb prou claredat la potent corpulència de l’encongiment.

 

El recurs a la consulta dels comptes d’explotació de CCMA, SA [59], ens manifesta que, tot retrocedint també aquí fins al 2006, el nivell inicial dels ingressos d’explotació de la televisió rebé una espectacular revifalla en el 2008 mercès a la cabalosa torrentada de subvencions inoculada per la Generalitat de Catalunya. Així i tot, tres anys després, es visqué un cert declivi (al qual no foren aliens els retrocessos en publicitat i en d’altres vendes i serveis) que conduí a l’estabilitat al girientorn dels tres-cents milions d’euros que ha caracteritzat el volum d’ingressos en el quinquenni 2016-2020 que aquests fulls examinen. A la vegada, dins de la paral·lela trajectòria de les despeses, l’evolució viscuda per una de les seves partides integrants no ha deixat de cridar l’atenció de qui s’hagi acostat a seguir l’itinerari del compte de pèrdues i guanys de l’operador televisiu.

 

L’enlluernador llampurneig de les despeses de personal en el seu trànsit anual ha incrementat l’import de l’epígraf en un 51,98% des del 2006 fins al 2020, mentre que les despeses anuals s'arronsaven un 16,63% en el decurs del parell de septennis. L’any 2000, el pes de la massa salarial de la CCMA sobre les despeses del compte d’explotació en representava la quarta part. Onze exercicis més tard la quota havia guanyat set punts percentuals i s’acostava al terç del total; d’aleshores ençà, en afegir tres nous triennis a la sèrie, hom comprova que el pes específic de les despeses de personal ocupa quasi les tres cinquenes parts (un 58,61%, si en fem el puntós còmput) de la despesa global. Amb aquest radical estrenyiment de l’espai restant, no ha d’estranyar gens el dolorós empetitiment de les dotacions adreçades a la producció externa [60].

 

De cara al futur caldrà, doncs, anar revertint la situació, tot fent grimpar els volums d’inversió fins que recobrin les pretèrites forteses, a la vegada que des del primer moment, a l’hora d’aprovar les concessions de finançament a les productores, s’haurà de vetllar zelosament pel manteniment dels pesos específics de la seva dotació acumulada dins de paràmetres sensats i per la intensificació de la progressió en la tasca d’aconseguiment de la diversificació preconitzada per la Moció 76/VI. Quedi escrit aquí que mai no s’ha d’entendre aquesta distribució com l’exercici d’un eixelebrat repartiment de recursos a tort i a dret per part de la CCMA. Des del meu punt de vista, la distribució entre empreses hauria d’exhibir cert justificable parentiu entre la dimensió i la potència de les companyies i el seu grau de participació en l’aportació total de la televisió. De tota manera (i sempre segons el meu parer) aquesta correlació hauria d’evitar l’absoluta rigidesa, tot introduint en les seleccions dosis de flexibilització que, tot respectant la significació de les grans firmes, inclinessin prou la balança cap a productores mitjanes i petites amb estimable potencial de desenvolupament. D’aquesta manera, tal com en el seu moment feren les empreses avui capdavanteres, noves entitats podrien anar-se enfortint i incorporant-se a la disputa pels més elevats graons del podi, evitant la consolidació d’una estructura oligopolística en aquesta branca del sector audiovisual.

 

A banda de l’atenció parada a la recerca de l’equilibri a l’hora de les concessions de finançament a les productores, la recuperació de cotes globals d’inversió més enlairades jugarà a favor de la llimada de quotes desproporcionades. Les grans reduccions en el volum de les dotacions afavoreixen l’engreix dels pesos específics de les empreses grans. Podem extreure’n exemples de la sèrie històrica de drets d’antena i coproduccions i, amb aquesta voluntat, ha estat reconstruït el rànquing de dotacions relatives a aquest bloc aconseguides una dècada abans del període examinat en el dissetè quadre; això fa el lustre 2006-2010, interval temporal que coincideix amb la durada inicial del darrer conveni entre indústria i televisió, flanquejat pel seu primer any de pròrroga. El tirat de la gràfica de la distribució mostra menys atapeïment que no pas la corba que la succeí deu exercicis després; en aquella llunyana època el nivell màxim de captació de recursos per una sola companyia es deturà abans del 5%.

 

En aquesta comparança de quinquennis esdevé força il·lustratiu l’exemple de la primera empresa classificada a la llista del quadre 17, que obtingué 2,24 milions d’euros (un 7,72% del total). Una dècada abans, la mateixa companyia aconseguí en el període equivalent una quantia dinerària superior (2,45 milions) i, tot i aquesta creixença de la seva gruixa, el seu pes relatiu sobre el total no passà (2,51%) de la tercera part del nivell que assoliria al cap de cinc biennis. També aquí la fretura de dades històriques sobre la producció associada es tradueix en la impossibilitat de dur a terme en aquest terreny l’exercici homòleg. És, però, força plausible que, per causa de la presència que les grans productores tenen en les produccions seriades d’elevada estatura inversora, la incidència que la reducció del volum de les dotacions encarrilades cap a aquest bloc exerceix sobre l’increment de les quotes sigui encara més punyent en aquest cas.

 

L’augment dels recursos adreçats anualment a la producció externa s’hauria de fer, al seu torn, dins de la millorança dels ingressos de la CCMA. Per malaventura constitueix una funesta i llarga tradició l’oblit de les recomanacions de ben elaborats estudis. Sembla que la seva utilitat fineixi amb l’oripell del simpàtic i ben publicitat acte de presentació de l’obra i que comenci aleshores la seva pausada, però inexorable, immersió en l’oblit. Han transcorregut més de quatre anys des de la presentació de l’excel·lent Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya, propulsat pel CAC i elaborat per un grup de quatre experts en la matèria [61]. Potser ja va tocant l’hora que es considerin els diferents objectius i les nombroses recomanacions que el text proposa, de manera que les entitats que corresponguin i les persones que pertoquin posin el necessari fil a les idònies agulles per tal de teixir les polítiques propugnades pel document.

 

Entre les accions plantejades, dintre de les estratègies de desenvolupament del nostre sector audiovisual, figura precisament l’augment de manera progressiva del finançament del servei públic audiovisual de Catalunya [62]. Amb aquest objectiu es persegueix l’assoliment d’una dotació per al prestador d’aquest servei que garanteixi un finançament adequat i estable en el temps, d’acord amb la mitjana de recursos per habitant que es dóna als països i regions de la Unió Europea que tenen entre cinc i deu milions d’habitants. La potent embranzida que aquesta actuació provocaria en el pressupost d’ingressos de la CCMA garantiria un molt notable frèndol en la futura evolució de les assignacions de recursos a la producció externa. Convindrà recollir aquí l’opinió del Comitè d’Empresa de la CCMA tocant a aquesta qüestió, puix que afirmava que “el sector audiovisual privat no està contraposat amb una CCMA forta amb un pressupost suficient” [63]. Tot recordant la recomanació del Llibre blanc del CAC que acaba de ser evocada, afegia que “fa anys que els sindicats i els Comitès d'empresa de TV3 i Catalunya Ràdio reclamem un Contracte Programa que doni estabilitat als mitjans públics i que reservi per a la producció externa entre el 25% i el 35% del pressupost”. Sobre els nivells mostrats en el compte de resultats dels darrers anys, amb l’aplicació d’aquests percentatges la destinació a la producció externa es col·locaria entre 75 i 100 milions d’euros. Si a més es produís l’increment d’ingressos de la CCMA que el Llibre blanc preconitzà, la vigoria de la nostra indústria audiovisual experimentaria un afermament de magnitud força considerable.

 

Per tal d’assegurar la correcta evolució i la conciliació dels dos objectius (augment dels recursos i evitació de desmesurades quotes empresarials) no hi ha millor camí, de cara al futur, que la incessant col·laboració i la persistent recerca de compromisos entre la CCMA i la indústria catalana de producció audiovisual. Arran de l’anàlisi de les situacions viscudes a diferents comunitats autònomes, el professor Miguel Ángel Casado del Río, en el seu article Nuevas estrategias para el desarrollo del sector audiovisual en las comunidades autónomas, assegurà que “la creación de unos mecanismos en forma de convenios o protocolos genera un marco de estabilidad para el mantenimiento del sector” [64]. En aquest sentit no es pot deixar de recordar que, a Catalunya, el primer contracte programa ja estipulà el manteniment de convenis amb les associacions de productors de Catalunya [65], ni es pot oblidar el clima de cooperació que presidí l’acord signat aquell any i que, quatre exercicis més tard, s’instal·là amb més rotunditat i fluïdesa en el sexenni de durada del darrer pacte firmat fins a hores d’ara.

 

En aquest punt tornen a constituir valuosa referència les recomanacions del Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya. En concret, la seva defensa —com a eix estratègic d’actuació— de la inclusió en els contractes programa plurianuals dels prestadors públics de serveis audiovisuals de la previsió d’inversions segons els diferents modes de producció (pròpia, externa i aliena) i els diferents gèneres o formats (animació, documentals, ficció, etc.) per tal d’impulsar el creixement de les empreses i del sector amb instruments de planificació i suport a l’estabilitat. Segons que explica el llibre [66], l’objectiu d’aquesta actuació consisteix a renovar el marc de relació entre la CCMA i les empreses de producció audiovisual per tal que conjuntament facin el paper de motor del sector a Catalunya. En aquest sentit el document acaba aconsellant que sigui establert “un marc de col·laboració entre el sector de la producció audiovisual i l’empresa filial CCMA”. No estaria gens malament que, si el contracte programa que el govern lliurés al CAC per tal que n’emetés l’informe preceptiu no contemplés una signatura de conveni que abastés tota la producció externa de la televisió, el Consell la inclogués en obligadíssima coherència amb les recomanacions del llibre blanc que impulsà.

 

La confluència d’augment de les dotacions, control de les quotes empresarials de mercat i consens entre indústria i televisió cristal·litzat en un conveni sobre la producció externa contribuirà, de cara al futur, a fer quallar amb solidesa els anhels de la vella Moció 76/VI. En la consecució d’aquesta fita haurà de tenir un paper ben rellevant la comissió de seguiment de l’acord, que ha d’erigir-se com a pont de fruitós diàleg entre sector i operador televisiu. Aquest òrgan paritari ha d’esdevenir un marc de col·laboració i d’estudi recíproc amb l’objecte de resoldre de bona fe les divergències derivades de l’execució del pacte, trobant solucions conjuntes per als problemes abans que creixin i s’enverinin. Alhora haurà d’estar dotada d’elasticitat suficient per decidir sobre aquelles qüestions no previstes per les clàusules de l’acord i fins i tot també per proposar l’alteració d’alguna condició que hagi acabat produint efectes no desitjats. D’altra banda, des de la comissió s’haurà de dissenyar i de coordinar la tramesa a les patronals de la informació sobre la trajectòria de la contractació de producció externa, per tal que els documents de seguiment facin viable la correcció a temps de qualsevol desviació respecte a les directrius del pacte que pugui començar a ser detectada.

 

Les ignotes raons que guien l’atzar han volgut que l’itinerari que aquest estudi ha iniciat a partir de la Moció 76/VI, de cinc quadriennis enrere, trobi la seva terminació poc temps després de la naixença de la Moció 3/XIV del Parlament de Catalunya, sobre el compliment de l’article 64 de la Llei de l’Estat 9/2017, de contractes del sector públic, per part de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals [67], aprovada encara no fa un trimestre. En el seu redactat el Parlament de Catalunya instà els responsables de la CCMA a donar compliment a l’article 64 (lluita contra la corrupció i prevenció dels conflictes d’interessos). A aquests efectes se sol·licità l’adopció de les mesures adequades per tal de «lluitar contra el frau, el favoritisme i la corrupció, i prevenir, detectar i solucionar de manera efectiva els conflictes d’interessos que puguin sorgir en els procediments de licitació amb la finalitat d’evitar qualsevol distorsió de la competència i garantir la transparència en el procediment i la igualtat de tracte a tots els candidats i licitadors”. És una missió en la qual la comissió podrà exercir un paper molt important.

 

Amb el junyent dels tres elements (dotacions robustes, quotes controlades i conveni signat) s’haurà assegurat la coneixença anual, mitjançant la comissió de seguiment, de les dimensions de la producció externa, degudament especificades per a cadascun dels seus components. L’iceberg podrà surar aleshores amb total transparència i amb minuciosa cognició de tots els seus indrets. Serà potser el moment d’adreçar la mirada cap als mars de la producció interna de la televisió i intentar de calcular el tonatge d’altres extensions que hi flotin. Caldrà especialment activar en aquelles aigües l’emersió d’una mola colossal, puix que la dimensió actual de la producció externa és un glaçó mitjanet en comparança amb la imponent grandària de les despeses de personal. Aleshores resultarà interessant de veure quin és el cost real dels programes de producció interna de la CCMA quan s’hi assignin les masses salarials de la plantilla que correspongui [68], la part dels actius de la televisió que hi sigui imputable i les despeses directament generades per la realització de l’obra. Però, tal com el taverner Moustache (interpretat per Lou Jacobi a la pel·lícula Irma la Douce, del gran Billy Wilder) deia en la frase que repetia en el transcurs de tot el metratge i que cloïa el film, aquesta és ja una altra història.

  

 

Notes

 

[1] TVC (Televisió de Catalunya, SA) fou constituïda el dia 7 d’octubre de 1983 sota la normativa de la Llei 10/1983, de 30 de maig, de creació de l'ens públic Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i de regulació dels serveis de radiodifusió i televisió de la Generalitat de Catalunya. El seu text fou publicat en el DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya) del dia 14 de juny de 1983 (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/337/5784.pdf). La llei havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya a la sessió plenària del 18 de maig de 1983. Les diferents intervencions que es feren en aquella jornada estan recollides en el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie P, nº134, corresponent a aquesta data i que es pot aconseguir a https://www.parlament.cat/document/dspcp/56847.pdf. Quant a TVC, el dia 13 de novembre de 2013 fou elevada a escriptura pública la fusió de Televisió de Catalunya, SA, i de Catalunya Ràdio Servei de Radiodifusió de la Generalitat, SA, en una única societat anònima que ara s’anomena Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, SA (https://www.boe.es/borme/dias/2013/10/11/pdfs/BORME-C-2013-12490.pdf). Amb anterioritat, el dia 15 de juny de 2011 ja s’havia produït la fusió per absorció de CCRTV Interactiva i d’Activa Multimèdia Digital per part de TVC (https://www.boe.es/borme/dias/2011/06/24/pdfs/BORME-C-2011-23962.pdf), que el dia 29 d’octubre de 2012 també absorbí la companyia TVC Edicions i Publicacions (https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BORME-C-2012-28836). Totes les filials, doncs, han estat concentrades en una sola empresa. Pel que fa a la CCRTV, la normativa que l’havia creat fou derogada i l’ens públic canvià el seu nom en ser publicada (després d’obtenir la seva aprovació en el Ple del Parlament del dia 3 d’octubre de 2007: https://www.parlament.cat/document/dspcp/57616.pdf) la Llei 11/2007, d'11 d'octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. El seu text es recollí en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del 18 d’octubre de 2007 (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4990/882254.pdf). Posteriors disposicions legals en modificaren alguns articles. A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4990/1770822.pdf es localitza el text consolidat de la llei, actualitzat a 19 de novembre de 2019.

 

[2] Aquesta citació es localitza a https://www.ccma.cat/corporatiu/ca/com-funciona/collaboracio-entitats/.

 

[3] El dia 18 de desembre de 2020, en el transcurs de la sessió que celebrà el seu Ple, fou aprovada la Resolució 1125/XII del Parlament de Catalunya, per la qual s’aprova el segon Mandat marc del sistema públic audiovisual per al període 2020-2026. El text d’aquesta disposició fou recollit a les pàgines 54 a 60 del Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, nº 770, corresponent al dia 28 de desembre d’aquell exercici. La descàrrega del document es realitza a l’adreça https://www.parlament.cat/document/bopc/151051274.pdf; a la pàgina 58 del butlletí es troba el fragment de text que es reprodueix en el present estudi.

 

[4] Les intervencions dels diferents parlamentaris en relació al text i a les esmenes presentades a la moció poden ser consultades en el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya – Ple del Parlament, sèrie P, nº 49, del dia 29 de març de 2001, pàgines 26 a 31. El document s’obté a https://www.parlament.cat/document/dspcp/57427.pdf. Pel que fa al text definitiu de la Moció 76/VI del Parlament de Catalunya sobre la promoció i el desenvolupament del sector audiovisual aparegué a la pàgina 17 del Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, nº 173, de 17 d’abril de 2001. El redactat de la moció es pot llegir a https://www.parlament.cat/document/bopc/50106.pdf.

 

[5] El text s’ubica a la pàgina 26 de la publicació Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A. Producció de programes, exercici 2016, elaborada i editada per la Sindicatura de Comptes de Catalunya (“Informe 28/2018”, Sindicatura de Comptes de Catalunya, Barcelona, 2019, 40 pàgines). L’obra resulta accessible mitjançant lliure descàrrega a l’adreça http://www.sindicatura.cat/reportssearcher/download/2018_28_ca.pdf.

 

[6] La LCAC es publicà en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 3 de gener de 2006. El seu contingut pot ser capturat a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4543/531253.pdf. Pel que fa al text consolidat (a data 11 de juny de 2018), es troba a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4543/1684425.pdf.

 

[7] A la pàgina 86 de la publicació La producció informativa a la televisió, de María Rosario de Mateo Pérez, Laura Bergés Saura i Marta Sabater (“Informes de recerca”, CAC, Barcelona, juliol de 2007, 185 pàgines). Aquest treball és a https://www.cac.cat/sites/default/files/migrate/study/recerca/estudis_recerca/produccio_informativa_a_la_tv_Charo_de_Mateo_i_Laura_Berg_s_juliol_07.pdf.

 

[8] A la pàgina 15 de la publicació Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A. Producció de programes, exercici 2016. Veure’n la referència a la nota [5].

 

[9] Bustamante Ramírez, Enrique: La televisión económica. Financiación, estrategias y mercados (Col·lecció ”Estudios de televisión”, nº 1, Gedisa Editorial, Barcelona, 1999, 220 pàgines). La catalogació de les produccions audiovisuals està recollida en el cinquè quadre del llibre, a la pàgina 108. Tres lustres més tard l’autor mantenia aquesta estructura en els resums de la seva docència als alumnes de la Universidad Complutense de Madrid (UCM). La part relativa als tipus de producció s’aconsegueix a https://webs.ucm.es/centros/cont/descargas/documento39398.pdf.

 

[10] A la pàgina 107 del llibre objecte de referència a la nota precedent.

 

[11] Huertas, Francisco i Martín del Caz, María Teresa: Estudio de las definiciones de producción aplicadas a la Corporación RTVE (Secretaría de Producción Propia de CCOO‐RTVE. Madrid, 6 de març de 2012, 8 pàgines). El text és a http://extra.rtve.es/ccoo/documentos/2012/Estudio_def_produccionCCOORTVE.pdf. Havent efectuat un recull d’acostaments de diversos autors (José Martínez Abadía, Federico Fernández Díez, Luis Alberto Cabezón García, Félix González Gómez-Urdá, Antonio Cuevas Puente, Miguel Sáinz Sánchez) a les definicions de producció, planteja aquest tercet de modalitats a les pàgines 7 i 8 del document: “Producción interna es aquella que utiliza para la preproducción, realización, producción, postproducción y emisión de un programa de radio, televisión o cualquier otro contenido en formato digital, únicamente recursos técnicos y humanos pertenecientes a CRTVE. [...]. Producción Mixta es aquella en la que CRTVE participa con un porcentaje, contractualmente delimitado, de recursos técnicos y humanos bien sea en la producción, en la explotación de derechos o en ambas. [...]. Producción Ajena o Externa es aquella que es encomendada a un equipo de producción que no pertenece a CRTVE. Programa alquilado o comprado a otra emisora, empresa, cadena de TV o de Radio, etc”.

 

[12] Clares Gavilán, Judith; Fecé Gómez, Josep Lluís; i Fernández Quijada, David: Estructura del sector audiovisual (Recursos d'aprenentatge UOC, Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona, setembre de 2012, 75 pàgines). El text és a http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/62366/1/Estructura%20del%20sector%20audiovisual_M%C3%B2dul%201.pdf. En el capítol 4, signat en solitari per David Fernández Quijada, s’estableix aquesta catalogació de la producció (pàgines 26 i 27):

 

“Pel que fa al tipus de producció, diferents autors en proposen diverses classificacions. Algunes d’aquestes tipologies, com la producció associada o la producció finançada, funcionen en determinats països però no en d’altres, de manera que aquí oferim una classificació àmplia que pugui ser aplicada a diferents realitats:

• Producció interna o in-house: és la produïda per la mateixa cadena de televisió que després l’emetrà o per una productora de la seva propietat.

• Coproducció: els continguts produïts o finançats per diferents companyies associades, entre les quals hi ha el canal de televisió que posteriorment l’emetrà.

• Producció externa: és la realitzada per una productora i finançada, en part o en la totalitat, per un canal de televisió que normalment fa un encàrrec previ, amb independència que la iniciativa del programa provingui de la productora o de la televisió.

• Producció independent: és una variant de la producció externa caracteritzada per ser produïda per aquelles companyies que, d’acord amb la legislació vigent en cada territori, poden ser qualificades com a independents. Si més d’una productora participa d’aquest encàrrec es pot parlar de coproducció independent.

• Adquisició: tota producció que el canal televisiu adquireix en el mercat de programes sense un encàrrec previ”.

 

En paral·lel a allò consignat a la nota [9], també els apunts de la UOC mantenen la classificació nou anys després a https://www.studocu.com/ca-es/document/universitat-oberta-de-catalunya/estructura-del-sector-audiovisual/practic/pac2-estructura-del-sector-audiovisual/7759017/view..

 

[13] Veure’n la referència a la nota [6].

 

[14] La llei s’obté a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/5672/1096475.pdf i la seva versió consolidada és a l’abast a l’adreça https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/5672/1795147.pdf. La darrera modificació incorporada a aquest text correspon al primer dia de maig de 2020. El seu article 3.i) defineix com a empresa productora independent “l'empresa productora que té una personalitat jurídica diferent de la d'una empresa prestadora de serveis de comunicació audiovisual, i que compleix les condicions següents: Primera. No participar de manera directa ni indirecta en més del quinze per cent del capital social d'una o diverses empreses prestadores de serveis de comunicació audiovisual. Segona. No tenir el capital social participat, directament o indirectament, en més d'un quinze per cent per una o diverses empreses prestadores de serveis de comunicació audiovisual. Tercera. No haver facturat, en els darrers tres exercicis fiscals, més del noranta per cent del seu volum de facturació a una mateixa empresa prestadora de serveis de comunicació audiovisual”.

 

[15] Com a successora de la normativa de 2001, la segona llei espanyola de cinema fou publicada en el BOE del dia 29 de desembre de 2007. A https://www.boe.es/boe/dias/2007/12/29/pdfs/A53686-53701.pdf en trobem el text, del qual la versió consolidada s’ofereix a https://www.boe.es/buscar/pdf/2007/BOE-A-2007-22439-consolidado.pdf. Dins d’aquest document la darrera modificació tingué lloc el dia 15 de maig de l’any 2015.

 

[16] El seu articulat s’obté a http://www.boe.es/boe/dias/2010/04/01/pdfs/BOE-A-2010-5292.pdf. El text consolidat amb els canvis introduïts després es localitza a http://www.boe.es/buscar/pdf/2010/BOE-A-2010-5292-consolidado.pdf. La darrera modificació d’aquest document correspon al primer dia de maig de 2015. Pel seu costat, el web del CAC facilita a https://www.cac.cat/sites/default/files/migrate/normativa_sa/Llei_7_2010_cat.pdf el text consolidat de la LGCA en la seva transcripció al català.

 

[17] La Secretaría de Estado de Telecomunicaciones e Infraestructuras Digitales (Ministerio de Asuntos Económicos y Transformación Digital) obrí una segona audiència pública per presentar al·legacions a l’avantprojecte de LGCA, que ha de substituir la corresponent llei encara en vigor. El document que, fins al proppassat 12 de juliol, fou ofert a la ciutadania espanyola per tal que hi pogués fer arribar les aportacions pertinents pot ser localitzat a l’adreça https://portal.mineco.gob.es/RecursosArticulo/mineco/ministerio/participacion_publica/audiencia/ficheros/210628-APL-Com-Audiovisual-2.pdf. A diferència de la seva predecessora, que barrejava el concepte de productor independent amb les altres definicions que emplenaven el seu segon article, la nova llei, en l’actual estat del seu avantprojecte, dedica al productor independent un article especial (concretament el 110) amb una redacció diferent de l’actual article 2.22, però que manté intactes tots els seus components de l’hora present. En el seu moment el text derogarà l’actual Ley 7/2010, però no hi consta derogació ni modificació específica de la definició establerta a la llei espanyola de cinema.

 

[18] A l’adreça https://www.ccma.cat/presentacio-projectes/.

 

[19] A https://www.ccma.cat/presentacio-projectes/coproduccions/.

 

[20] A https://www.ccma.cat/presentacio-projectes/produccio-associada/.

 

[21] Document aprovat pel Consell de Govern de la CCMA el dia 10 de febrer de 2016 i actualitzat per darrera vegada el 4 de març de 2020. El fitxer que el conté es troba a http://statics.ccma.cat/multimedia/pdf/4/8/1583434684684.pdf.

 

[22] Aquesta informació ens l’ofereix l’informe anual L’audiovisual a Catalunya, que inicià la seva caminada a l’exercici 2000 i que, en escriure aquesta nota, ha arribat al volum corresponent a 2019. Aquests anuaris s’obtenen a https://www.cac.cat/acords-recerca/informes-del-sector-audiovisual?text=&month=all&year=all&page=0.

 

[23] Tota aquesta documentació resideix a https://www.ccma.cat/corporatiu/ca/com-funciona/memoria-anual/. A hores d’ara s’hi poden trobar els comptes anuals des de l’any 2000 fins al 2020, les memòries anuals 2000-2019 i el tercet de memòries d’informació no financera (2018, 2019 i 2020).

 

[24] El dia 20 d’agost de 1986 Enric Canals i Cussó, com a representant de Televisió de Catalunya, SA, i Jordi Tusell i Coll, en la seva qualitat de president de l’Agrupació Catalana de Productors Cinematogràfics Independents signaren a Sant Joan Despí un pacte de col·laboració al qual s’afegí la firma de Josep Maria Forn Costa, aleshores titular de la Sots-Direcció General de Cinematografia de la Generalitat.

 

[25] Una detallada explicació de la història i dels continguts dels sis convents signats per la televisió i la indústria de producció audiovisual de Catalunya es proporciona en el meu treball Producció audiovisual catalana i CCMA: nou anys sense conveni (OPA [Observatori de la Producció Audiovisual], UNICA [Unitat d'Investigació en Comunicació Audiovisual], Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, setembre de 2020, 39 pàgines). L’article resulta disponible a l’adreça https://repositori.upf.edu/handle/10230/45274.

 

[26] El dia 12 de juny del 2002, televisió i sector signaren el seu cinquè acord. Aquest conveni el rubricaren Joan Olivé i Fontanet, com a director de TVC, Julio Fernández Rodríguez, president de BA (Barcelona Audiovisual) i Antoni Llorens i Olivé, president de PAC (Productors Audiovisuals de Catalunya), nova denominació de l’ACPCA. El dia 1 d’octubre de 2004, mitjançant una addenda novatòria, s’incorporà al conveni APIC (Associació de Productors Independents de Catalunya), entitat sorgida de la segona fragmentació de l’ACPCA. Jaume Ferrús i Estopà en fou el signant en la seva qualitat de president d’APIC. A les altres associacions firmaren també els seus presidents. Sergi Schaaf i Casals representà a BA i Carles Balagué Mazón ho féu amb PAC, mentre que Francesc Escribano i Royo, com a director de la televisió, actuà en nom de l’entitat.

 

[27] El conveni se signà el dia 9 de juny del 2006, amb les rúbriques de Joan Majó i Cruzate, com a director general de l’ens públic Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, i Francesc Escribano i Royo, director de Televisió de Catalunya. Pel costat de les tres associacions de productors firmaren els seus respectius presidents. Jaume Ferrús i Estopà ho féu per APIC, Ricard Figueras Marco actuà en nom de BA i Carles Balagué Mazón fou el representant de PAC. El conveni nasqué amb una durada quadriennal (2006-2009) i la xifra anual d’inversió s’elevà a divuit milions d’euros, quantitat que cada exercici es corregí a l’alça mitjançant l’aplicació de la variació percentual experimentada per l’Índex General Nacional de Preus de Consum del conjunt de l’Estat espanyol en els dotze mesos immediatament anteriors. El pacte conclogué amb l’acabament de l’any 2009, per bé que totes les parts judicaren la conveniència d’estendre’n la vigència i, per tant, se n’allargà la duració un parell de vegades. La pròrroga del conveni 2006-2009 a tot l’any 2010 brollà de la signatura efectuada amb data del primer jorn d’aquest darrer exercici, tot acordant l’allargament de l’acord durant dotze mesos més i escapçant el compromís inversor en un parell de milions d’euros, deixant-lo, com a conseqüència, en setze milions. Des de la televisió les signants foren Rosa Cullell i Muniesa, directora general de l’ens públic Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i Mònica Terribas i Sala, directora de TVC. Jaume Ferrús i Estopà (APIC), Ramon Colom Esmatges (BA) i Xavier Atance Yagüe (PAC) tingueren cura de la firma en representació de les associacions de productors audiovisuals de Catalunya. L’any següent, concretament el dia 7 de setembre, fou firmat el document que perllongava la vigència de l’acord (i els setze milions d’euros d’inversió anual a realitzar) fins a l’exhauriment del 2011. Els signants foren els mateixos que rubricaren la pròrroga precedent, amb l’excepció de la persona responsable de la direcció general de l’ens públic CCMA, que en aquesta avinentesa fou Ramon Mateu i Llevadot.

 

[28] Entre les diverses comunicacions que, al llarg de l’any, la televisió facilita a les patronals catalanes per tal que puguin anar seguint l’evolució inversora, òbviament ha estat triat el darrer document de cada exercici. Hi ha la possibilitat que, amb posterioritat al seu lliurament, algun contracte hagués estat rescindit en no tirar endavant el projecte receptor del finançament o bé que s’hagués modificat la quantitat a invertir. En aquests supòsits, puix que les modificacions no foren comunicades a les entitats representatives del sector, els canvis no figuraran en les dades que aquí s’ofereixen. En qualsevol cas, atès que s’ha efectuat un examen individualitzat de les trajectòries de tots els títols que han aparegut a les llistes de TVC/CCMA en els dinou anys, el risc d’aquesta teòrica incidència és molt minso. Resta encara a assenyalar que en els tres primers quadres estadístics s’ha realitzat un reajustament intern de xifres, motivat pel fet que hi havia barrejats alguns títols de drets d’antena de llargmetratges documentals i d’animació entre les coproduccions d’aquestes dues modalitats. Els pocs retocs derivats de l’operació han provocat sempre impactes molt lleugers en les línies afectades i, en tractar-se de transvasaments interns, incideixen només sobre epígrafs intermedis, però no afecten gens ni mica la dimensió inversora de tot l’any.

 

[29] A https://www.cac.cat/sites/default/files/2020-02/Acord_17_2020_ca.pdf es pot localitzar i descarregar l’Acord 17/2020, de 19 de febrer, del Ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, de resolució del recurs de reposició interposat per Productors Audiovisuals Federats (PROA) contra l’Acord 83/2019, de 2 d’octubre, del Ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, de verificació del compliment de les obligacions de finançament d’obres audiovisuals (Expedient núm. 7/V/2019). En aquest text es recull l’aval del CAC a l’argument de la CCMA segons el qual els diners rebuts de la Generalitat de Catalunya no són subvencions, sinó aportacions de capital.

 

[30] El Reial Decret 988/2015, de 30 d’octubre, que regula el règim jurídic de l’obligació de finançament anticipat de determinades obres audiovisuals europees, que aparegué en el Boletín Oficial del Estado del dia 7 de novembre de 2015, es pot descarregar a https://www.boe.es/boe/dias/2015/11/07/pdfs/BOE-A-2015-12053.pdf.

 

[31] Publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 18 d’octubre de 2007, la llei de la CCMA és a l’abast a l’adreça http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4990/882254.pdf. El text consolidat, amb actualització datada el dia 19 de novembre de 2019, es localitza a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4990/1770822.pdf.

 

[32] El CAC —que des del començ del control del compliment de l’obligació inversora s’havia fonamentat en l’Acord 5/2001, de 31 d’octubre, adreçat als operadors de televisió per tal definir un procediment que permeti verificar el compliment de les obligacions que estableixen els articles 5, 6 i 7 de la Llei 25/1994, de 12 de juliol, per la qual s’incorpora a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva 89/552/CEE— derogà la disposició inicial i la substituí per l’Acord 103/2008, de 18 de juny. A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/5177/961415.pdf se’n troba el text del qual a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/5300/989130.pdf se’n corregeix una errada.

 

[33] Aquest assumpte ha estat examinat amb detall en un quartet de treballs meus elaborats per a l’OPA (Observatori de la Producció Audiovisual), de la Universitat Pompeu Fabra. Es tracta d’I les subvencions ¿què?: Una qüestió que el CAC hauria d’aclarir (agost de 2018, 37 pàgines; https://repositori.upf.edu/handle/10230/44534), d’Una (altra) discutible verificació del CAC (desembre de 2019, 18 pàgines; https://repositori.upf.edu/handle/10230/43224), d’Allò que el film no s’endugué: el CAC i l’afebliment de la indústria cinematogràfica de Catalunya (maig de 2020, 45 pàgines; https://repositori.upf.edu/handle/10230/44534) i, en darrer lloc, d’El CAC ho ha tornat a fer (febrer de 2021, 42 pàgines; https://repositori.upf.edu/handle/10230/46603).

 

[34] El Pla General de Comptabilitat, hereu dels antecessors plans de 1973 i de 1990, es publicà en el Boletín Oficial del Estado del dia 20 de novembre de 2007. A https://www.boe.es/boe/dias/2007/11/20/pdfs/A47402-47407.pdf se’n recull l’aprovació, mentre que el suplement d’aquell BOE (https://www.boe.es/boe/dias/2007/11/20/pdfs/C00001-00152.pdf) conté tot el text del PGC. A https://www.boe.es/buscar/pdf/2007/BOE-A-2007-19884-consolidado.pdf es localitza la darrera versió consolidada del Reial Decret; la seva última modificació correspon al dia 30 de gener de 2021. A la pàgina 104 d’aquest text consolidat, dins del model de comptes anuals relatiu al balanç es pot advertir que el patrimoni net d’una empresa s’escindeix en tres grans epígrafs independents: fons propis; ajustos per canvis de valor; i subvencions, donacions i llegats rebuts.

 

[35] Les disminucions s’iniciaren el dia 18 de juny de 2014 amb una retallada de 123.004.084 euros de la seva dimensió inicial de de 148.014.399 euros. Cinc anys més tard, el dia 12 de juny de 2019, es tornà a minorar la seva dimensió, tot rebaixant-la fins a 516.120 euros. L’objectiu bàsic d’ambdues operacions consistí a eixugar les pèrdues acumulades en exercicis anteriors. El sanejament d’aquest epígraf acabà de completar-se amb l’extinció de les irrisòries reserves i amb la total consumpció de la partida “Altres aportacions de socis”. Precisament aquest compte hauria d’haver estat el receptor de les hipotètiques aportacions de capital (més de dos-cents milions d’euros anuals) que la CCMA proclama. Quant a la dimensió negativa dels fons propis, el passiu del balanç de tancament de l’exercici 2020 ens fa sabedors que ofereixen un saldo de -29.086.602 euros.

 

[36] A https://statics.ccma.cat/multimedia/pdf/4/5/1559232935254.pdf, a la pàgina 29 i dins del quadre de les subvencions atorgades a la CCMA, SA, la quantitat procedent de la Generalitat l’any 2018 ascendí a 220.611.510 euros. Quant al 2019, la dada és a la pàgina 4 (https://statics.ccma.cat/multimedia/pdf/0/9/1589182639090.pdf), per un import de 230.709.098 euros, mentre que l’any 2020 (https://statics.ccma.cat/multimedia/pdf/7/4/1619009908947.pdf), també a la pàgina 4, es recullen quatre subvencions de la Generalitat que totalitzen 247.552.668 euros.

 

[37] El treball fou encarregat a l’equip jurídic format per Josefa Aguilera Partida i José Antonio Barrera Castaño, que exactament un mes després de l’acord (el 13 de desembre d’aquell any), signaren l’informe sol·licitat. El seu dictamen es recollí en un document encapçalat pel segell del CAA i titulat Informe jurídico sobre los ingresos computables para el cumplimiento por parte de los prestadores de la obligación de financiación anticipada de obra europea. El fitxer que conté aquest dictamen ha estat recollit en el web de la patronal Asociación de Empresas de Producción Audiovisual y Productores Independientes de Andalucía (AEPAA-APRIA) i és un document de lliure accés per al públic a l’adreça http://www.aepaa-apria.es/admin/legislaciones/pdf/90_ley.pdf..

 

[38] Es tracta del seu informe 1/2019, Empreses públiques, consorcis, fundacions i entitats autònomes no administratives de la Generalitat de Catalunya. Anàlisi dels comptes, exercicis 2015 i 2016 (Sindicatura de Comptes de Catalunya, Barcelona, març de 2019, 300 pàgines). L’accés al seu contingut esdevé abastable mitjançant l’adreça http://www.sindicatura.org/reportssearcher/download/2019_01_ca.pdf?reportId=10601. En el seu text, les al·lusions als imports de les subvencions s’ofereixen a la pàgina 150, mentre que la proporció que representen sobre els ingressos (els tres quarts del total) es recullen a la pàgina 153. D’altra banda, la seva comptabilització com a subvencions d’explotació figura en el quadre 44 de la pàgina 140.

 

[39] L’Instrument de Ratificació del Conveni Europeu sobre Televisió Transfronterera, fet a Estrasburg el 5 de maig de 1989, fou signat pel monarca Juan Carlos I el 19 de gener de 1998 i publicat en el BOE (Boletín Oficial del Estado) del posterior 22 d’abril. El text es localitza a http://www.boe.es/boe/dias/1998/04/22/pdfs/A13384-13394.pdf i la seva ulterior correcció d’errada es troba a http://www.boe.es/boe/dias/1998/05/29/pdfs/A17774-17774.pdf. Sobre la base d’aquest precedent el Consell d’Europa adoptà la Directiva 89/552/CEE, de 3 d’octubre de 1989, sobre la coordinació de diverses disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres, tocant a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva (http://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:31989L0552&from=ES). L’aterratge de la directiva a la normativa espanyola trigà gairebé cinc anys a efectuar-se i s’hi introduí mitjançant la Llei 25/1994, de 12 de juliol, per la qual s’incorporà a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva 89/552/CEE, sobre la coordinació de diverses disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres, tocant a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva, que entrà en vigor el dia 14 de juliol de 1994, l’endemà de la seva publicació en el Boletín Oficial del Estado. A https://www.boe.es/boe/dias/1994/07/13/pdfs/A22342-22348.pdf se’n pot obtenir el text. L’obligació inversora s’establí per primer cop mitjançant la publicació de la Llei 22/1999, de 7 de juny, de modificació de la Llei 25/1994, de 12 de juliol, que incorporà a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva 89/552/CEE, sobre la coordinació de diverses disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres, tocant a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva (http://www.boe.es/boe/dias/1999/06/08/pdfs/A21765-21774.pdf). Amb posterioritat la LGCA de 2010 modificà les normes de finançament anticipat.

 

[40] La Llei 25/1994, en el seu article 18, ja establí que “Les Comunitats Autònomes exerciran les funcions de control i inspecció i imposició de sancions respecte als continguts de la programació dels tercers canals propis i dels serveis de televisió sobre els quals els pertoca d’atorgar els títols d’habilitació”, mentre que la disposició addicional única les facultà a requerir la informació necessària a les entitats sota el seu control. La Llei 22/1999, que modificà l’anterior, refongué els apartats 2 i 3 de l’antic article 18 en el segon apartat del nou article 19, amb un redactat que mantenia les funcions de control i d’inspecció i la capacitat sancionadora. Els articles 5.3 i 56 de la LGCA confirmaren aquestes funcions. D’altra banda, l’apartat c) de la disposició addicional segona de l’extint Reglament de 2004 fixà les condicions de presentació dels informes anuals de compliment de l’obligació inversora; en l’actualitat, el Reial Decret 988/2015, que l’ha reemplaçat, recull les regles a l’apartat b) de la disposició addicional tercera. D’altra banda a Catalunya la LCAC, en l’article 121.2.4, dictaminà que el CAC “mitjançant una instrucció, ha de determinar les condicions d’aplicació del percentatge de finançament d’obra europea”.

 

[41] Tal com ha estat indicat a la nota precedent, el derogat Reglament de 2004 regulà la presentació dels informes anuals de les comunitats autònomes tocant a l’acompliment de l’obligació de finançament anticipat, aspecte que actualment es regeix pel Reial Decret 988/2015. En acordança amb les disposicions, abans del primer dia d’octubre de cada any les autoritats audiovisuals autonòmiques o, quan escaigui, els òrgans competents de les comunitats autònomes han de trametre, abans a la SETSI (Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información) i ara a la CNMC (Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia), un informe sobre el compliment de l’obligació de finançament durant l’any immediat anterior per part dels prestadors del servei de comunicació audiovisual, públics o privats, que tinguin sota la seva competència. L’informe ha de recollir, desglossats per prestador, els ingressos d’explotació computats i el finançament total realitzat. La informació ha de distingir les quantitats adreçades a produccions en qualsevol de les llengües oficials d’Espanya i a la resta de les produccions europees. D’altra banda, dins de les dues modalitats, cal detallar les xifres destinades a films cinematogràfics, a pel·lícules i sèries per a televisió i a d’altres obres, tals com documentals i produccions d’animació.

 

[42] Els diversos acords de verificació s’han d’anar cercant a adreça https://www.cac.cat/acords-recerca/acords-del-cac.

 

[43] Es tracta de la sèrie de ficció Com si fos ahir, que ha vist computades les inversions que la CCMA va fer en aquest producte seu el 2018 i en el 2019.

 

[44] El Reial Decret 988/2015, en el seu article 14.4 i tot perllongant el contingut de l’article 2.3 del difunt Reglament de 2004, establí com a confidencial “tant l’informe de declaració com les informacions addicionals requerides” que presentin els prestadors de serveis de comunicació audiovisual. D’altre costat, la LCAC estableix en el seu article 73.2.d) que el CAC no pot revelar cap mena d'informació si aquesta pot afectar la confidencialitat de dades de caràcter comercial i industrial. Com a conseqüència, el Consell traslladà aquesta exigència al seu Acord 103/2008. A l’article 18.1 dictaminà que: “El contingut dels formularis tramesos al Consell de l’Audiovisual de Catalunya, als quals fa referència l’article 16, i les informacions addicionals que requereix l’article 17 resten subjectes al que estableix la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal”.

 

[45] L’estimació de l’import computat per a la producció interna en l’exercici 2019 fou realitzat a la pàgina 32 de l’estudi El CAC ho ha tornat a fer. Veure’n referència a la nota [33].

 

[46] Aquesta disposició es recull a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6780/1395384.pdf, mentre que el seu text consolidat és a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6780/1793329.pdf, amb les darreres modificacions fetes el primer dia de maig de 2020. Un any abans havia est publicada a Espanya la Ley 19/2013, de 9 de diciembre, de transparencia, acceso a la información pública i buen gobierno. Aparegué en el Boletín Oficial del Estado el dia 10 de desembre de 2013. L’articulat és a https://www.boe.es/boe/dias/2013/12/10/pdfs/BOE-A-2013-12887.pdf. Quant al seu text consolidat, es troba a https://www.boe.es/buscar/pdf/2013/BOE-A-2013-12887-consolidado.pdf; fou modificat per darrera vegada el dia 6 de desembre de 2018.

 

[47] L’entrada al portal s’efectua mitjançant l’adreça https://www.ccma.cat/corporatiu/transparencia/.

 

[48] Accessible a través de l’adreça https://www.ccma.cat/corporatiu/transparencia/contractes/document/110/.

 

[49] El cercador es troba a https://epc.ccma.cat/Proveidor/transparencia.jsf.

 

[50] L’autor es complau a explicitar el seu regraciament a Norbert Llaràs i a les persones que formen part de l’equip directiu que l’acompanya (Xavier Atance Yagüe, David Ciurana Hernández, Joan Sebastià Ginard Gràcia, Sebastià Mery Díaz, Xènia Puiggrós Ferrer, Montserrat Triola Teixidor i Alfonsina Vega Rubio) per la confiança i per la col·laboració rebudes. Particular agraïment mereix Marta Forn Mayor, responsable de les relacions amb les empreses associades a l’entitat. El seu interès, fonamentat en una sòlida creença en la necessitat d’estudis que ajudin a aprofundir en la coneixença de la nostra indústria audiovisual, i la seva incandescent eficiència han esdevingut valuosíssims aliats a l’hora de superar els esculls que s’han presentat durant l’elaboració d’aquest treball.

 

[51] L’article 18 disposa que: “Les persones tenen el dret d’accedir a la informació pública, a què fa referència l’article 2.b, a títol individual o en nom i representació de qualsevol persona jurídica legalment constituïda”. Quant a la definició d’informació pública establerta per l’article 2.b, hom considera com a tal “la informació elaborada per l’Administració i la que aquesta té en el seu poder com a conseqüència de la seva activitat o de l’exercici de les seves funcions”.

 

[52] Desenvolupades a l’empara de la Ley 12/1991, de 29 de abril, de Agrupaciones de Interés Económico, publicada en el BOE de l’endemà. A l’adreça https://www.boe.es/buscar/pdf/1991/BOE-A-1991-10511-consolidado.pdf se n’obté la versió actualitzada a 4 d’abril de 2009.

 

[53] En aquesta tasca, a banda del coneixement del sector que l’autor d’aquest treball pugui posseir, han resultat de valuós ajut les consultes realitzades a les pàgines web de les productores i les informacions i confirmacions obtingudes a les adreces http://www.infocif.es/, https://www.datoscif.es/, https://www.einforma.com/ i https://www.axesor.es/, així com les cerques fetes a http://catalanfilms.cat/ca/empreses. En elaborar les diferents agrupacions no han estat considerades les participacions minoritàries a d’altres companyies. Com a resultat les condensacions han afectat la següent dotzena d’epígrafs: 1) Grup Mediapro: S’han aplegat les empreses Mediaproducción, SLU, El Terrat Gestiones XXI, SL, Media 3.14, SL Mediapro Cine, SL, i Ovideo TV, SA; cal tenir present que la incorporació d’El Terrat a The Mediapro Studio es féu pública el 19 de desembre de 2019 i, per tant, no s’han afegit a aquest grup les quanties d’ El Terrat de Produccions, SLU, que ja no rebé finançament de la CCMA a partir d’aquesta data; 2) Grup Banijay: Diagonal Televisió, SLU, Magnolia TV España, SLU i Gestmusic Endemol, SA; 3) Grup Lavínia: Goroka Contents, SL, Glop a Glop Planet, SLU i Spurna Visual, SLU; 4) Grup Filmax: Les empreses Castelao Pictures, SL, i Arca Audiovisual, SL, més tres AIE’s (Muse Film, Sin Retorno la Película.i.Pan de Limón); 5) Grup Cooperatiu SOM: Batabat, SCCL i Sàpiens, SCCL; 6) Massa d'Or: Massa d'Or Produccions Cinematogràfiques i Audiovisuals, SL i Ja Som Dos Produccions, AIE; 7) Grup Zeta: Zeta Cinema, SL, més tres AIE’s (El Silencio Producciones Cinematográficas, On Cinema 2017 i On Cinema 2018); 8) A Contraluz: A Contraluz Films, SL, i Los Europeos la Película, AIE; 9) Funky Monkey: Funky Monkey 2007, SCP, i Funky Monkey Producció Audiovisual, SL; 10) Rodar y Rodar: Rodar y Rodar Cine, SL, i We Produce 2017, AIE; 11) Fasten Seat Belt: Fasten Seat Belt, SL, més dues AIE’s (Uno Para Todos la Película i El Nieto de Marisa); i 12) el director de cinema Lluís Miñarro Albero amb la seva firma com a persona física més l’empresa Eddie Saeta, SAU.

 

[54] Des del meu parer entre aquestes aportacions n’excel·leix una que no vull deixar d’esmentar. Em refereixo als dos articles que, pel juliol del 2020, publicà el diari La Vanguardia sota la denominació general El estado de la televisión pública catalana, elaborats per l’equip periodístic constituït per Ignacio Orovio Monreal, Santiago Tarín Alonso i Jaume Vallés Aroca. El dia 26 d’aquell mes n’aparegué la primera part, titulada TV3, el espejo borroso de Catalunya. A https://www.lavanguardia.com/vida/20200726/482514238795/polonia-tv3-catalan-audiencia-plantilla.html es localitza el document. L’endemà, la segona part de l’escrit, amb el títol Los exteriores de TV3, passà revista a les principals productores externes que en els darrers anys havien treballat per a l’operador televisiu català. El recurs a l’adreça https://www.lavanguardia.com/vida/20200727/482531906733/tv3-polonia-mediapro-dlo-batabat.html en possibilita la captura.

 

[55] Entre les veus que s’han fet sentir sobre aquesta qüestió ressurten les intervencions de la diputada socialista Beatriz Silva Gallardo. A https://static23.mediaplay.tv/vid/25329/4fa1cf5de8bf058db2ac44518623dc46_med.mp4 es pot seguir la més recent interpel·lació que la periodista i parlamentària adreçà a la vicepresidenta de l’ens públic CCMA.

 

[56] Els informes estan elaborats sobre dades de Kantar Media. El darrer exemplar publicat (any 2020) està ubicat a https://www.dos30.com/actualidad/wp-content/uploads/2021/01/INFORME-PRODUCCI%C3%93N-2020-1.pdf.

 

[57] Fundada l’any 1993 per José Miguel Contreras Tejera, l’empresa GECA (Gabinete de Estudios de la Comunicación Audiovisual) publica nombrosos informes d’anàlisi de les audiències i de la programació de la televisió, entre els quals, als efectes del present treball, poden interessar les obres enfocades a la producció. En el seu web a hores d’ara s’hi poden trobar aquests textos:

 

  • La producción en la televisión en abierto: balance del año 2019

https://www.geca.es/geca/informes/20200115--La%20producci%C3%B3n%20en%20la%20televisi%C3%B3n%20en%20abierto%20-%20Enero%202020.pdf

 

  • La producción en la televisión en abierto: balance temporada 2019/20

https://www.geca.es/geca/informes/20200624--Informe%20producci%C3%B3n%20emitida%20-%20Junio%202020.pdf

 

  • La producción en televiión: Temporada 20/21

https://www.geca.es/geca/informes/20210702--%20Informe%20producci%C3%B3n_Temporada%202020_21_vf.pdf

 

[58] L’article es publicà a la revista Quaderns del CAC, nº 30, Consell de l’Audiovisual de Catalunya, Barcelona, gener-juny de 2008, pàgines 91 a 101. A https://www.cac.cat/sites/default/files/migrate/quaderns_cac/Q30web.pdf#page=92 es pot aconseguir aquest text.

 

[59] La sèrie històrica de documents comptables (balanç de situació, compte de pèrdues i guanys, notes i informes d’auditoria) resulta abastable per als anys que transcorren del 2000 al 2020 a http://www.ccma.cat/corporatiu/ca/com-funciona/memoria-anual/. A cada exemplar d’aquestes vint-i-una memòries anuals, fins a la publicació del 2012, es pot trobar la informació corresponent a Televisió de Catalunya, SA. Des de l’any 2013 ençà se subministren els comptes anuals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, SA (Societat unipersonal).

 

[60] En parlar del suport a la indústria audiovisual catalana, a la pàgines 14 i 15 del document La refundació de la CCMA (PSC, Barcelona, maig de 2021, 37 pàgines), el Partit dels Socialistes de Catalunya afirma que “la CCMA no pot ser un tap al desenvolupament d'un sector essencial del nostre teixit industrial, ni una estructura que fagociti tots els recursos existents per a la seva supervivència, perpetuant la seva decadència endogàmica”. Aquesta publicació pot ser capturada a l’adreça http://www.socialistes.cat/wp-content/uploads/2021/05/REFUNDAR-LA-CCMA-1.pdf.

 

[61] Consell de l’Audiovisual de Catalunya: Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya (CAC, Barcelona, gener de 2017, 556 pàgines). El text proposà 51 actuacions estratègiques a desplegar, que contenien un total de 130 recomanacions i accions específiques. El treball fou elaborat des de l’empresa Eurecat. Centre Tecnològic de Catalunya, on Jaume Ferrús i Estopà dirigí l’equip integrat per Joan Maria Corbella i Cordomí, Xavier Cubeles Bonet i Marià de Delàs i Malet. L’obra s’obté a https://www.cac.cat/sites/default/files/2018-03/Acord_6_2017_llibre_blanc_0.pdf.

 

[62] A l’actuació 4.2.3, especificada a les pàgines 276 i 277 del Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya. Veure’n referència a la nota anterior.

 

[63] En el text publicat el 23 de març d’enguany en el seu web amb el títol Torna l'ofensiva contra TV3 i la seva plantilla. Pot ser llegit a https://www.comitetv3.cat/2021/03/torna-lofensiva-contra-tv3-i-la-seva.html.

 

[64] Casado del Río, Miguel Ángel: Nuevas estrategias para el desarrollo del sector audiovisual en las comunidades autónomas (Ámbitos, revista internacional de comunicación, nº 13-14, Editorial Universidad de Sevilla, Sevilla, 2005, pàgines 109 a 131). L’article és a l’abast a https://revistascientificas.us.es/index.php/Ambitos/article/view/9583/8381.

 

[65] El dia 29 de gener de 2002 es firmà a Barcelona el Contracte Programa de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per al període 2002-2005. Per part de la Generalitat de Catalunya en foren signataris el conseller en cap, Artur Mas i Gavarró, i el conseller d’Economia i Finances, Francesc Homs i Ferret, mentre que la rúbrica de la CCRTV correspongué al seu director general, Miquel Puig i Raposo. La seva segona clàusula inclogué entre les funcions de servei públic de la Corporació la promoció del desenvolupament de la indústria audiovisual catalana i, en relació als objectius per a l’acompliment de les seves funcions, consignà (en el document annex i dins de l’apartat “V.8 Promoció de la indústria audiovisual catalana”) deu accions entre les quals ressurten, als efectes que ens ocupen, la inversió en producció audiovisual catalana i, en particular cinematogràfica, l’establiment d’una estratègia d’inversió en projectes audiovisuals que beneficiï la industrialització del sector i el “manteniment de convenis amb les associacions de productors de Catalunya segons els quals TVC es compromet a invertir en produccions audiovisuals catalanes”.

 

[66] A l’actuació 4.4.3, especificada a la pàgina 312 del Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya. Veure’n referència a la nota [61].

 

[67] Moció 3/XIV del Parlament de Catalunya, sobre el compliment de l’article 64 de la Llei de l’Estat 9/2017, de contractes del sector públic, per part de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, XIVª legislatura, nº 65, Barcelona, 22 de juny de 2021, pàgines 14 i 15). El text d’aquest document es troba a l’adreça https://www.parlament.cat/document/bopc/199137915.pdf. La moció fa referència a la Ley 9/2017, de 8 de noviembre, de Contratos del Sector Público, por la que se transponen al ordenamiento jurídico español las Directivas del Parlamento Europeo y del Consejo 2014/23/UE y 2014/24/UE, de 26 de febrero de 2014, publicada en el BOE del jorn posterior. A https://www.boe.es/buscar/pdf/2017/BOE-A-2017-12902-consolidado.pdf se n’ofereix l’articulat amb actualització a 23 de abril de 2021.

 

[68] En el seu informe sobre la CCMA relatiu a l’any 2016 la Sindicatura de Comptes de Catalunya indicà que el 48% de les despeses directes imputades al fons de programes foren despeses de personal. Així consta a la pàgina 16 del document objecte de referència a la nota [5].

 

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact