Nou Nou

Torna a la pàgina principal
Vés enrere

Les estratègies de la televisió per adreçar-se als joves

Les estratègies de la televisió per adreçar-se als joves

Anàlisi de l’actuació d’una selecció de televisions públiques europees

 

Per Ona Anglada

 

Descarregar en pdf

03.09.2021

 

 

Introducció

Aquest estudi és la segona part de l’anàlisi publicada al mes de març de 2021 per l’Observatori de la Producció Audiovisual, que consistia en una radiografia de les estratègies d’operadors de televisió públics i privats a l’Estat espanyol per adreçar-se al públic juvenil.  En aquesta part fixem la mirada en vuit televisions públiques europees per intentar veure de quina manera estan enfrontant aquest repte.

El descens de l’audiència juvenil (13-25 anys) a la televisió lineal és un fet estès i que preocupa totes les televisions arreu d’Europa. L’informe elaborat per la Unió Europea de Radiodifusió (UER) l’any 2020 permet posar xifres a les tendències quant a audiències a les televisions públiques de tota Europa. Si ens fixem en el consum diari de televisió, el juvenil (15 – 24 anys) se situa a 1h 33 minuts de mitjana per dia respecte a la mitjana de la població general (3h 22 m), una dinàmica de descens que es va mantenint al llarg dels anys.

Si posem el focus en un operador en concret, com France Télévisions, la corporació de televisió pública francesa, ja l’any 2015 expressava la preocupació per l’envelliment de la seva audiència i la responsabilitat de rejovenir-la de la següent manera:

Malgrat tots els esforços per diferenciar-se, per evitar el descens i envelliment de les audiències, l’edat mitjana dels telespectadors [...] és d’entre 58 i 60 anys [...]. Finançada per tots els contribuents, la televisió pública s’ha d’adreçar a tots els ciutadans i arribar al màxim d’audiència.

Davant d’aquesta pèrdua de l’audiència jove i la voluntat de recuperar-la, ens fixem en les estratègies dels vuit operadors de televisió públics europeus següents: BBC (Gran Bretanya), RAI (Itàlia), France Télévisions (França), SVT (Suècia), YLE (Finlàndia), NRK (Noruega), DR (Dinamarca) i RTBF (la televisió francòfona de Bèlgica). Davant la impossibilitat de realitzar un anàlisi detallat de totes les cadenes europees, s’ha limitat només a les televisions públiques d’aquests països. El criteri principal per incloure aquests nou operadors s’ha fonamentat principalment en la proximitat i l’interès i innovació de la proposta d’oferta dirigida públic juvenil. S’ha procurat que hi hagi una diversitat geogràfica i lingüística, així com de continguts, per tal que la panoràmica resulti d’interès, útil i propositiva per als debats sobre aquesta qüestió.

Posem el focus en els mateixos aspectes que en la primera part d’aquest estudi:

  • Presència i prominència de la ficció
  • Estratègies transmèdia
  • Plataformes específiques per al públic juvenil
  • Dicotomia entre emissió lineal o estratègia exclusivament digital
  • Pes de programes informatius o de divulgació.

En primer es presenta una anàlisi per cadenes i posteriorment, a tall de conclusions, un repàs comparatiu de les similituds i diferències de les diferents propostes.

 

Anàlisi per televisions

França: France Télévisions i la plataforma France.tv Slash

 

El 5 de febrer de 2018 France Télévisions va llançar la plataforma France.tv Slash, disponible únicament online i d’accés obert i lliure, dirigida al públic d’entre 18 i 25 anys. France TV ja tenia un canal dedicat al públic infantil i juvenil, France 4, que havia d’aturar l’emissió lineal a l’agost del 2020 i passar a ser exclusivament en línia, però aquest trasllat finalment es va posposar a l’agost del 2021. Aquest “tancament” aniria en la mateixa línia del canal BBC Three, una decisió que explorarem més endavant.

France.tv Slash es va definir com “la tele sense la tele”, emfatitzant aquesta presència exclusiva online que és on s’acostuma a situar al públic juvenil. La plataforma també s’estén cap a altres xarxes socials, concretament, Facebook, Twitter, Snapchat, Instagram, i més recentment, Twitch. France.tv Slash ha realitzat la versió francesa de SKAM, que ja té 7 temporades, i que es caracteritza per una estratègia transmèdia en diferents formats i plataformes. Alguns altres programes, com Sexy Soucis, un programa de càpsules divulgació sobre sexualitat i afectivitat, es pot trobar íntegrament a l’Instagram de France.tv Slash. El documental híbrid Sur le front, dedicat a persones que lluiten contra l’emergència climàtica, s’emet per la televisió, a la web de France.tv i al perfil d’Instagram de Slash.  El contingut que s’emet a Twitch és una extensió d’un programa anomenat Génération 2021, una sèrie documental sobre les persones joves. A Twitch també es fan entrevistes a alguns dels protagonistes i es promou una interacció amb el públic. Tot i així, l’activitat i programació a Twitch no és ni estable ni regular.

France.tv Slash fa una gran aposta per la ficció, recollida sota la secció de “Dramaaaa”, on podem trobar-hi fins a 17 sèries diferents, la majoria de producció pròpia. Una de les sèries amb més recorregut és la versió de SKAM (la mateixa versió s’emet a la cadena belga francòfona, RTBF), que ja té set temporades. De fet, SKAM France i la plataforma Slash van estrenar-se alhora, i SKAM va servir com a reclam per la plataforma. De totes les altres adaptacions que s’han fet del format arreu d’Europa, la versió francesa-belga és la que més temporades té.

La majoria de sèries són formats curts: Mental, sobre uns adolescents ingressats en una clínica psiquiàtrica, consta de 10 capítols de 20 minuts; Derby Girl, una sèrie sobre una noia que practica l’esport roller derby, té una durada similar i consta d’una única temporada; The Brain Company, una sèrie humorística de capítols d’uns 10 minuts; DoXa, una comèdia de 6 capítols de menys de 20 minuts de durada, o La Confinerie, una sèrie sobre el confinament on tot passa a través de les pantalles del mòbil i els capítols duren tan sols 5-6 minuts. A France.tv Slash també podem trobar-hi sèries produïdes per altres televisions o plataformes estrangeres, com Féminin/Féminin, una websèrie quebequesa o Meilleurs Espoirs, de la cadena noruega NRK.

Derby Girl

France.tv Slash fa una proposta força singular, ja que ofereix sèries d’animació. Per exemple, Monsieur Slap, una “romcom” protagonitzada per alienígenes; La Petite Mort, una comèdia protagonitzada per la mort intentant aprendre el seu ofici; Rap Fighter Cup, petites píndoles de batalles de rap entre personatges famosos; Bitmuch, animada en píxels i que parodia l’entorn de grans corporacions i Le Bien Chasser, una comèdia que dona consells sobre la vida de caçador. Totes aquestes sèries són breus, amb temporades curtes i capítols d’uns 5-6 minuts, enfocades a la comèdia.

En definitiva, totes les ficcions, animades o no, semblen anar adreçades en la seva majoria al públic young adult i no tant al públic adolescent. Tot i així, una de les sèries amb més continuïtat, SKAM, està dirigida als adolescents.

A Slash també podem trobar-hi una gran quantitat de documentals, especialment en format serial. Alguns d’aquests documentals es dediquen al món de l’esport, com Tribunes Ultres, una mini sèrie de 5 capítols realitzada per diferents directors sobre ultres en clubs de futbol arreu d’Europa; Octogone, centrat en Morgane Ribout, una jugadora de MMA (Arts Marcials Mixtes); Icônes Bleues, que segueix a la selecció femenina francesa de futbol durant la Copa Mundial de Futbol Femení o Putain de Nanas, centrat en les experiències d’un equip de rugbi femení. També es posa un cert èmfasi en explorar diverses cultures laborals, com en el cas de Youtubers. Les Risques du Métier, que com indica el seu nom indaga en la feina de ser youtuber, Infirmier·e·s, que segueix el dia a dia de quatre infermeres a un hospital de Lyon; Serial Slasheur, dedicat a persones que compaginen dues professions completament diferents o també Invisibles. Les Travailleurs du Clic, dedicada a les feines en l’entorn digital, com micro-treballs.

El feminisme i l’interès per qüestions de gènere també hi són molt presents, com a Clit Revolution, sobre el cos de les dones; Océan, un documental que segueix durant un any la transició de gènere del comediant Océan Michel o Bon Sang, que explora qüestions al voltant de la regla. D’altres documentals exploren temes d’actualitat política o social, com Les Vrais Bails, Le Masque et la Brume o L’Intox C’est Nous, Finalment, algunes sèries documentals s’estructuren al voltant de realitzar retrats de persones, com Hors Norme, Suvivalistes o Immersion.

Una part de la proposta de Slash s’articula al voltant de la cultura, especialment de la música. Programes com Ferber Session, Bâtiment B, Innuendo, o Basique, les sessions consisteixen en concerts del panorama musical francès, oferint una gran varietat d’estils i gèneres. També hi ha alguns programes dedicats exclusivament a entrevistar persones de l’àmbit de la cultura, com Insomnie, Jump! o Moonwalk, Affronte tes Peurs. També hi ha un petit espai dedicat a l’stand-up amb els programes Autour De... i Stand-Up Vie.

Finalment, una altra aposta ferma de France.tv Slash se centra en debats sobre l’actualitat política, social i cultural, com Etiquette, un format que agrupa persones de diferents generacions, orígens i context al voltant d’una mateixa temàtica per parlar-ne en un debat informal; Génération 2021, que hem esmentat anteriorment, Sex Talk, un debat amb joves de 18 a 25 anys sobre sexe, Les garçons bleus, micro retrats de diferents homes per abordar qüestions sobre la masculinitat, o Première Rencontre, on es parla amb individus “desconeguts” sobre experiències extraordinàries.

En resum, la proposta de France.tv Slash destaca per la seva aposta per la ficció, de temporades i capítols curts, i per les sèries documentals, d’una gran diversitat i enfocaments. Les qüestions d’actualitat política també ocupen espai a la plataforma, concretament donant veu a persones “anònimes” en forma de debat o d’entrevista. Destaca l’absència de programes d’entreteniment, com ara concursos, talent shows o magazines. Slash es dirigeix tant al públic adolescent com al young adult, tot i que segurament hi ha més programes enfocats a aquesta segona franja, tant pels temes tractats, la forma de fer-ho i pels propis protagonistes de les històries, de ficció o documentals.

 

Bèlgica: la plataforma Tipik i les websèries de RTBF

 

RTBF és la cadena francòfona de Bèlgica, i al setembre de 2020 va estrenar la plataforma Tipik, que substitueix l’anterior cadena “La Deux”, destinada al públic juvenil. Concretament, Tipik es d10’efineix com una cadena per als millennials i es dirigeix a la franja 25 – 39 anys. RTBF també té una cadena per al públic infantil, de 0 a 12 anys, anomenada “OUFtivi”. Per tant, la franja 12–25 anys no està coberta de forma explícita per cap cadena o plataforma. Convé destacar que RTBF és l’única televisió que decideix interpel·lar explícitament a una generació i no “al públic juvenil”.

Tipik es va estrenar el 7 de setembre de 2020, mantenint part de la programació que es podia trobar anteriorment a La Deux. Tipik es pot veure a la televisió lineal a partir de les vuit del vespre i fins les 23h, aproximadament. La resta de continguts es poden trobar en línia, tant a la pàgina web de Tipik com a les xarxes socials del programa (Facebook, Instagram, Youtube, Twitter, Snapchat). RTBF també està present a Twitch amb el programa Tarmac, sobre cultura urbana, tot i que no es troba dins de la programació de Tipik.

La majoria de programes de Tipik que s’emeten pel canal lineal són d’entreteniment. Per exemple, Stress en Cuisine, un concurs sobre cuina; The Love Experiment, un reality sobre cites i L’Escape Show, un concurs amb persones famoses que simula un escape room. També hi trobem magazines i informatius, com ara La tribune, sobre la primera lliga de futbol belga; Le Grand Cactus, un magazine nocturn; Internet Show, un resum del més rellevant que ha passat a internet durant la setmana i Culture Club, un programa cultural en forma de magazine.

Alguns programes només els trobem de forma exclusiva a la plataforma de Tipik o a xarxes socials, com és el cas de Le Vlog de Béné, que funciona amb un format similar als videoblogs de Youtube; Tipik Décrypte, sobre les últimes tendències musicals o Fais-le, un programa de bricolatge. A la pàgina web també podem trobar-hi notícies d’actualitat cultural i petites píndoles informatives, així com alguns programes musicals, especialment gravacions de sessions amb músics o retransmissions de concerts. Tipik es centra gairebé de forma exclusiva en l’entreteniment i informació cultural.

La ficció dirigida al públic juvenil la trobem fora de Tipik, sota el paraigües de “RTBF Webcréation”. Tots aquests continguts només es poden veure online, i es dirigeixen a una audiència jove i sovint també estan creats per persones joves. De fet, “Webcréation” té convocatòries obertes a nous creadors i creadores, tant audiovisuals com formats d’àudio. Algunes de les sèries que trobem són La théorie du Y, Boldiouk & Bradock, #PLS, Jezabel, Burkland, Presque Normal, Typique, Euh o Le Centre. Totes aquestes sèries, menys La théorie du Y, tenen una única temporada. Els capítols son molt breus, ja que duren menys de 10 minuts. #PLS és una sèrie feta per veure a través de Snapchat i l’única que no pot veure’s a la pàgina web. Menys Burkland, que és un thriller, totes les sèries tenen un to bastant naturalista i quotidià, explicant històries de persones joves de forma realista.

La théorie du Y

A “Webcréation” també hi trobem documentals: Virages, una mini-sèrie documental a IGTV (Instagram TV) sobre diferents joves que han canviat el rumb de la seva vida després de la pandèmia; Première Vague, una sèrie de documentals fet per joves directors i directores sobre les experiències del confinament; Metal, l’autre visage, que explora la cultura de la música metal o Hors-Jeu, una sèrie documental animada sobre el negoci del futbol. Finalment, també es produeixen continguts transmèdia, com Génération Quoi?, un projecte amb la col·laboració del públic per definir la generació que té entre 18 – 34 anys o Élèves en liberté, un documental transmèdia sobre pedagogia i educació.

La proposta de RTBF es troba dividida en dues potes: per una banda, la plataforma híbrida Tipik i per l’altra, continguts exclusivament web sota el paraigües de “Webcréation”. A diferència de moltes de les altres cadenes europees, l’aposta per la ficció juvenil a RTBF és més reduïda. Tipik també es diferencia per dirigir-se a una franja d’edat més elevada, i per mantenir l’emissió lineal – encara que limitada a l’horari de tardes – combinada amb la plataforma en línia.

 

Gran Bretanya: BBC Three, de l’emissió lineal a la virtualitat

 

L’any 2014, per tal de complir amb les retallades pressupostàries, la BBC va decidir traslladar la cadena BBC Three (dirigida al públic d’entre 16 i 34 anys) a l’emissió exclusivament en línia. Aquest canvi es va fer finalment efectiu al febrer del 2016, i va ser rebut amb moltes crítiques. Però segons l’últim pla anual de la BBC del 2021/22, a inicis de l’any 2022 BBC Three tornarà a emetre’s a la televisió lineal, en un horari de tarda limitat, de les set de la tarda a les quatre de la matinada, compartint canal amb CBBC (destinat al públic infantil)

Malgrat que les retallades pressupostàries també van impactar en la producció de sèries i programes, BBC Three ha aconseguit crear alguns continguts de gran èxit, que explorarem a continuació. De fet, podem trobar-hi molta diversitat de propostes, des de formats d’entreteniment i concursos a ficció serial, reportatges i documentals de temàtiques vàries. A les xarxes socials els podem trobar presents a Twitter, Youtube, Instagram i Facebook.

Començant per la ficció, trobem una àmplia oferta de produccions pròpies i coproduccions amb plataformes com Hulu o Amazon Prime Video. Algunes d’aquestes coproduccions han estat els productes de més èxit, com per exemple la minisèrie Fleabag, coproduïda amb Amazon Prime Video i que va guanyar l’Emmy a millor sèrie de comèdia, entre d’altres premis. Un altre cas seria el drama Normal People, la sèrie basada en el llibre de Sally Rooney, coproduïda amb Hulu i RTÉ (la televisió pública irlandesa). Normal People va ser la sèrie més vista a la BBC l’any 2020 i va tenir molta audiència entre el públic de 16 a 24 anys.  The Young Offenders ha estat coproduïda amb la BBC, i segueix les vides de dos nois adolescents a Cork. Finalment, un altre cas d’èxit de coproducció va ser la sèrie Killing Eve, una comèdia d’espies, coproduïda entre la BBC i la BBC America (que és propietat de la BBC i AMC Networks).

Normal People

Però la BBC Three també ha produït una gran quantitat de sèries de ficció originals, especialment de comèdia. A diferència de les tendències que hem identificat en altres cadenes i països, les sèries de BBC Three son de capítols més llargs, d’entre 25 i 30 minuts aproximadament. Les temporades sí que es mantenen breus, habitualment d’únicament 6 capítols. És a dir, capítols més llargs però temporades curtes. Tal i com hem dit, abunden les comèdies: In my skin, un coming-of-age d’una noia gal·lesa i que és l’extensió d’un curt encarregat per BBC Wales; This Country, una comèdia sobre uns cosins que viuen als Cotswolds; Famaland¸ basat en sketches o Man Like Mobeen, una comèdia sobre un noi que vol dur una bona vida però està permanentment perseguit pel seu passat criminal, entre d’altres sèries.

Pel què fa al drama o thriller, més enllà de les coproduccions que hem apuntat, no hi ha tanta abundància de sèries. Trobem el cas de Clique, un drama que tracta de dues amigues que es veuen atretes per un grup d’elit corrupte al seu primer any d’universitat o Thirteen, una minisèrie sobre una dona que aconsegueix escapar del soterrani on ha estat segrestada durant 13 anys.

A diferència d’altres cadenes, però, BBC Three produeix pel·lícules, com per exemple Make Me Famous, un drama que explora l’impacte que té a les vides de les persones que participen a “reality shows”; The Left Behind, basada en fets reals i que tracta sobre un noi que comet un crim d’odi, atret pels discursos d’extrema dreta, o Don’t Take My Baby, també basada en fets reals sobre uns pares amb discapacitat intel·lectual a qui els hi volen treure els seus fills.

A la BBC Three també hi ha una gran oferta de documentals tant en sèrie com en pel·lícules. Alguns d’aquests documentals se centre en figures mediàtiques, com per exemple I Am Greta, sobre Greta Thunberg; Roman Kemp: Our Silent Emergency, que a través de l’experiència de Roman Kemp s’exploren temes de salut mental i suïcidi; Defending Digga D, que segueix al raper Digga D després de la seva sortida de la presó o Jesy Nelson: ‘Odd One Out’, sobre Jesy Nelson, la cantant del grup Little Mix i els efectes que ha tingut la fama online a la seva salut mental.

Altres documentals versen al voltant d’un tema d’actualitat política i social: The Surrogates, que segueix diversos casos de famílies i gestació subrogada; Gaming and Me: Connections, Identity and Support, que parla amb diversos gamers de Gran Bretanya per conèixer les seves experiències; Rap Trip: Underground Scenes Uncovered, una sèrie documental que explora diverses escenes del rap desconegudes d’Irlanda i Gran Bretanya; Skin, que es centra en una clínica dermatològica que tracta problemes de la pell dels adolescents i s’exploren temes sobre el cos; Deep in Vogue, sobre el món del voguing;  Step into the ring, una sèrie documental sobre diverses persones al voltant del món de la boxa i Fight for First: Excel Sports, que segueix a jugadors de e-sports.

La BBC Three també dedica un espai als documentals sobre crim, alguns en format de “true crime” i d’altres que exploren temàtiques més generals al voltant d’aquest fenomen, com per exemple Tagged, una sèrie sobre les vides de diverses dones després d’haver sortit de la presó i de la dificultat d’adaptar-se; Zara McDermott: Revenge Porn, que a través d’un cas particular adreça el “porn venjança” o Can Sex Offenders Change?, que explora el procés de rehabilitació de delinqüents sexuals. Pel què fa al true crime, alguna de les propostes son Stacey Dooley Investigates, una sèrie que investiga diferents casos criminals; Scam Stories: The Money Drop, que explora algunes estafes que es fan en línia o The Mysterious Murder of Nipsey Hussle, un “true crime” sobre el cas del raper Nipsey Hussle.

Finalment, a la BBC Three podem trobar-hi programes d’entreteniment, com concursos, talent shows o programes de cites. Per exemple, BBC Three ha sigut l’encarregat de produir el talent show estatunidenc de drags RuPaul’s Drag Race UK a Gran Bretanya, que actualment té dues temporades i ja se n’està produint la tercera. També podem trobar-hi Models: Street to Catwalk¸ un concurs que busca potencials models sense experiència a Manchester; School of Hard Tricks, un talent show en el que seguim una sèrie d’aspirants de mags o Deadstock: Ultimate Resellers, un format on dos experts ajuden a persones joves a vendre objectes de segona mà. En l’àmbit dels programes de cites, trobem Eating with my Ex, on una ex-parella es reuneix per sopar i han de decidir si volen tornar a estar junts o no; Just One Night, on una persona que ja té parella, va a una cita amb algú desconegut i ha de decidir si vol quedar-se amb aquesta persona nova o tornar amb la seva parella o Hot Property, on el participant ha de decidir si vol tenir una cita amb l’altra persona després d’haver conegut els seus companys de pis.

La proposta de la BBC destaca per una gran quantitat de programes de formats i temàtiques molt variades: ficció, documentals, entreteniment... Tot i així, cal tenir en compte que altres programes exitosos dirigits als joves poden trobar-se a altres cadenes de la BBC, com per exemple, la sèrie de ciència-ficció Doctor Who, que s’emet per la BBC One. Com que en aquest estudi només ens hem limitat a l’oferta de la BBC Three, alguns programes i sèries han pogut quedar exclosos al no estar a la BBC Three.

Un altre aspecte interessant del cas britànic és que les sèries de ficció de més èxit de la BBC Three han estat coproduccions, com Killing Eve, Normal People o Fleabag, tant amb plataformes de streaming com amb altres cadenes públiques. En canvi, no s’han detectat propostes que tinguin una vocació transmèdia o amb una forta presència a xarxes socials.

 

Televisions nòrdiques: NRK, DR, SVT i Yle

 

A continuació analitzarem les televisions públiques de Norega (NRK), Finlàndia (Yle), Suècia (SVT) i Dinamarca (DR). Malgrat que es farà un anàlisi específic per cadascuna, s’ha decidit agrupar-les ja que coprodueixen moltes sèries de ficció. Des del 1990 existeix la Nordisk Film & TV Fond’s, dedicada a promoure la producció de sèries i pel·lícules dels països nòridics (Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Islàndia i Noruega). En formen part diversos actors, com les televisions públiques i els instituts cinematogràfics de cada país. Els països nòrdics tenen una tradició de coproducció, i aquesta institució la  fomenta i la facilita, ja que funciona de forma molt flexible.

Així doncs, explorarem les propostes d’aquestes quatre televisions, que tenen molts punts en comú i comparteixen moltes sèries. La majoria de les sèries de ficció estan coproduïdes per dues o més cadenes, i per tal de no repetir l’explicació en cada cas, s’ha exposat per a la televisió que n’és la principal productora o bé on se situa l’acció de la sèrie.

Noruega: NRK i l’èxit de SKAM

A la televisió pública noruega hi ha la cadena NRK P3, dirigida al públic d’entre 12 i 29 anys. Comparteix freqüència amb NRK Super, la cadena destinada al públic infantil. Per tant, NRK P3 només emet de 19h a 7h. A NRK P3 s’emeten principalment sèries i programes britànics o dels Estats Units, tot i que també té producció pròpia, en què podem trobar una àmplia oferta de continguts juvenils, en general caracteritzats per l’exploració de nous formats. Estan presents a Instagram, Facebook, Snapchat, Youtube i a Twitter només pels continguts de SKAM.

NRK són els creadors originals de la sèrie SKAM, que va estrenar-se l’any 2015, va acabar l’any 2017 i va tenir un total de 4 temporades. Anteriorment hem vist com la sèrie d’SKAM s’ha adaptat a altres països europeus, concretament a França (en curs, 7 temporades), Alemanya (6 temporades, en curs), Itàlia (4 temporades, en curs), Espanya (4 temporades, finalitzada), Holanda (2 temporades, finalitzada) i Bèlgica (4 temporades, en curs).

SKAM es caracteritza per la innovació en el format: durant una setmana es van penjant clips del capítol, simulant que ocorren al mateix temps o a temps real, i a final de setmana es pot veure el capítol sencer i muntat, construït a partir de tots aquests clips. Cada temporada gira al voltant d’un o una protagonista, que va canviant a cada temporada. A més a més, els protagonistes tenen perfils a les xarxes socials, on els seguidors poden veure allò que pengen i interactuar-hi durant la durada de l’episodi.

 

SKAM

NRK ja havia experimentat amb aquest tipus de format anteriorment, amb estrenes en temps real i a través de les xarxes socials: Jenter l’any 2013, on la protagonista parlava amb el públic a través d’un videoblog, que a mesura que va anar avançant la sèrie es va anar traslladant a xarxes socials (Instagram i Snapchat). També van explorar aquest tipus de format amb MIA (2010-2013), una sèrie de ficció on tres amigues publicaven videoblogs sobre el seu dia a dia, que també feia públics els vídeos en temps real, és a dir, al mateix moment en què passava a la ficció es publicava el clip. Paral·lelament a MIA també es va fer BIFF, que es referia al mateix univers que MIA però els protagonistes eren quatre amics. BIFF, però, no va tenir tant d’èxit i va acabar-se abans.

NRK també ha produït ficció seriada juvenil en un format narratiu més clàssic: Unge Lovende, que segueix les vides de tres noies acabades de graduar de la universitat; Nudes, coproduïda amb DR, SVT i Yle, que explora les conseqüències de la filtració de fotografies nues de tres adolescents noruecs, i 16, coproduïda amb DR, sobre la història de l’Ibo, un noi de setze anys. Posteriorment se’n van fer les següents temporades, anomenades 17 i 18, també coproduïdes amb DR.

 

Dinamarca: DR i la els documentals de DR3

En el cas de la televisió pública danesa la seva oferta pel públic juvenil es vehicula a través del canal DR3, que existia des del 2013 en obert, però al gener del 2020 es va convertir únicament en un canal en línia. Aquesta decisió es va prendre en un context de retallades de la radiotelevisió pública danesa, ja que es van tancar tres emissores de ràdio i de sis canals en obert es va passar a únicament tres. Tenen presència a Youtube, Facebook i Instagram.

DR3 va dirigida al públic d’entre 15 i 39 anys, i la seva oferta és força variada, ja que hi trobem des de sèries de ficció a documentals i formats d’entreteniment. Moltes de les sèries de ficció tenen formats curts, d’uns 20 minuts com a màxim i amb temporades curtes. A més a més, la majoria son coproduccions amb altres cadenes nòrdiques. Acabem de veure algunes sèries coproduïdes amb NRK (com 16 o Nudes), però hi podem trobar moltes altres propostes: Doggystyle, sobre la vida de l’Asta, que s’està endinsant en l’edat adulta i vol evitar tornar a viure a casa els seus pares, una coproducció amb NRK i Yle; Natten Til Lørdag, una mini sèrie de 3 capítols que explora la mateixa nit però cada capítol des del punt de vista d’un dels tres protagonistes, una coproducció amb NRK, SVT i Yle; Alt Er Hvidt, coproduïda amb NRK i Yle, sobre dos joves que utilitzen el consum de drogues per evadir-se de la seva realitat, i Noia, un drama fosc i inquietant sobre la Nadja i les conseqüències d’una nit de festa, coproduïda amb NRK, SVT i Yle.

Hemmeligheder fra Nuuk

A DR3 també hi trobem contingut d’entreteniment, com per exemple Koden til kærlighed, un programa de cites però que se centra en buscar la compatibilitat a partir del big data. Però sobretot trobem una oferta de continguts documentals. La sèrie Født på TV - 7 år efter segueix els protagonistes d’un documental que s’havia fet a DR anys abans, anomenat Hjælp, vi skal føde, en el qual se seguien famílies que volien tenir fills, i set anys després, DR es retroba amb les deu famílies i els seus infants. Mit liv er stjålet és un documental d’investigació periodística que a partir de l’exploració del robatori d’identitat en línia acaba tractant el costat fosc de les xarxes socials i internet. Un altre exemple de documentals seriat és Hemmeligheder fra Nuuk. Nuuk és la ciutat més gran de Groenlàndia, i aquest documental posa al centre els joves groenlandesos, que parlen sobre el seu país i afronten alguns dels tabús i problemàtics que  hi ha presents, com per exemple el suïcidi.

Com en el cas de NRK, DR3 aposta principalment pel contingut de ficció serial, tot i que també ofereix programes d’entreteniment i especialment documentals, enfocats a les problemàtiques dels joves. La majoria de la seva oferta va dirigida a un públic young adult, i és que de fet, si ens fixem a la franja a la que es dirigeixen (15 – 39), veiem que té un ventall més ampli que no la d’altres cadenes de televisió.

 

Suècia: SVT i els docurealites

La televisió pública sueca, SVT, no té cap cadena ni plataforma específica pel públic juvenil. Alguns dels seus continguts es poden trobar a la cadena infantil (SVT Barn), d’altres s’emeten per SVT 1 o SVT 2 i alguns només estan disponibles en línia. Per tant, no hi ha un lloc que centralitzi l’emissió dels continguts juvenils, ni a la televisió ni a la plataforma de visionat a la carta (SVTPlay). Podem trobar perfils de SVT a la majoria de xarxes socials: Facebook, Instagram, Youtube, Twitch (on van emetre contingut de slow tv sobre la migració dels ants) i Twitter.

La major part de la seva oferta se centra en els continguts de ficció, dirigits a un públic young adult. Algunes de les sèries disponibles a la cadena ja les hem esmentat anteriorment, ja que es tracten de coproduccions amb altres televisions nòrdiques.

Per exemple, The chosen ones, un thriller sobre dotze noies tancades en una mansió que formen part d’un experiment mèdic sense saber-ho, coproduïda amb DR, NRK i Yle; Eagles, sobre la vida d’un grup d’adolescents en un petit poble suec, i tot el què succeeix al voltant de les relacions i l’equip d’hoquei local, coproduïda amb NRK i Yle; Sjukt, centrada en l’Alice, una noia jove que torna a casa després d’haver superat un càncer i ha de decidir quin rumb vol que prengui la seva vida; Filip och Mona, coproduïda amb NRK i Yle, que tracta d’una amistat inesperada entre una ginecòloga que deixa la feina per treballar a un supermercat i el seu supervisor, un noi de vint anys, o Den sista sommaren, una sèrie que reconstrueix les pistes que la Klara ha deixat en forma de vídeo abans de desaparèixer. Les ficcions sueques també són breus, tant pel què fa a la durada dels capítols com de les temporades, ja que acostumen a estar al voltant dels sis o vuit capítols i amb una durada d’entre 10 i 20 minuts.

Flip och Mona

En relació a la programació d’entreteniment, destaca el format Svenska Nyheter, una mena late night setmanal que es caracteritza per fer sàtira de les notícies polítiques d’actualitat, Vem ljuger bäst?, un concurs on dues celebrities s’enfronten en un duel i per guanyar han d’enganyar l’altra a base de mentides; o Första dejten, la versió sueca del format First Dates. També trobem una sèrie de docurealities –programes a la frontera entre el documental i el reality–, com ADHD: extra allt, una sèrie on en Ture, un noi de 14 anys amb TDAH, dislèxia i ansietat grava el seu dia a dia per fer entendre com és conviure amb aquests diagnòstics; Min kropp och jag, que consisteix també en què la Hanna, una noia de 22 anys amb un TCA, un trastorn de la conducta alimentària, grava el seu dia a dia amb la malaltia, i finalment Good Boys, sobre un noi que explora els seus fetitxes sexuals.

L’oferta de documentals és força variada, habitualment en format serial. Per exemple, Tasha 17K, que segueix la rapera romaní Tasha i com s’enfronta a la decisió de ser mare; Målet är målet segueix el repte d’un famós jugador de futbol que ha d’entrenar dos equips de futbol juvenils i aconseguir que guanyin la temporada o Firhet är dunder, que en un format serial similar al true crime, segueix les passes abans de la mort d’una noia de 20 anys i la seva perillosa relació amb el costat més “fosc” d’internet.

Un dels aspectes més destacables de SVT, són aquests formats de docurealites, ja que se situen entre el documental i el reality. Tot i així, la majoria d’aquests docurealites tenen una vocació pedagògica i de divulgació, com per exemple sobre malalties com el TDAH o un TCA.

 

Finlàndia: YLE / YLE2 i l’aposta per l’entreteniment

Per acabar el recorregut per les televisions nòrdiques, ens fixarem en el cas finlandès. La televisió pública finlandesa és Yle, i al canal Yle TV2 conviu la programació cultural, d’esports i la dirigida al públic infantil i juvenil. Yle TV2 no té perfils específics a les xarxes socials, però Yle té presència a Instagram, Twitter, Facebook, Youtube i Twitch (on emeten e-sports).

Pel què fa a la ficció, a part de les sèries coproduïdes que ja hem exposat, destaquen les propostes de Pirjo, una mini comèdia de capítols de màxim 5 minuts sobre les situacions ridícules que viu la Pirjo, la protagonista; AIKUISET, un dramedy sobre la vida de l’Oona i els seus amics al voltant d’una cafeteria; Kellot soi, una comèdia sobre professors d’institut que s’han d’enfrontar a les absurditats de reformes educatives; Kakarat, un drama sobre l’Asta i la Joona, dues amigues que volen marxar del seu poble el més aviat possible i ser lliures, però tot canvia quan l’Asta descobreix que està embarassada, coproduïda amb SVT, o HasBeen, un drama sobre la vida d’un músic jove. Les ficcions finlandeses destaquen pels capítols d’una durada més llarga (entre 20 i 30 minuts) i temporades de més de 10 capítols, a diferència de la majoria de casos que hem vist prèviament. També segueixen el mateix patró que les altres cadenes nòrdiques, ja que la majoria de ficcions tenen com a protagonistes persones joves de més de vint anys, i en canvi, trobem menys sèries teen.

A Yle TV2 també hi ha una oferta de documentals extensa: Naissotilaat, una sèrie de tres temporades que segueix l’entrada de noies joves a l’exèrcit; Some Deep Story, càpsules documentals (d’entre 5 i 15 minuts) d’experiències de joves finlandesos, sobretot al voltant de temes de salut mental, bullying, addicció al joc i pobresa, entre d’altres, i Pornovallankumous, una mini sèrie documental que explora els efectes de la pornografia entre les persones joves. Finalment, hi ha un programa-contenidor anomenat Docventures que produeix diferents formats de documental i tracta temes d’actualitat política i social, i també fa podcasts, articles i talk shows on es debaten els temes que s’han plantejat als documentals. Alguns dels temes que tracten són, per exemple, l’ús i abús de drogues, la masculinitat, les fake news o el #metoo. També emeten documentals produïts a d’altres països i produeixen contingut al seu voltant, com per exemple l’emissió de Leaving Neverland (coproduït per Channel 4 i HBO), sobre Michael Jackson i l’abús a menors, que es va acompanyar de debats i entrevistes sobre la pederàstia.

Karvat kiharaan – koirien stailauskisa

Finalment, Yle TV2 aposta per l’entreteniment. Hi ha talent shows com Karvat kiharaan – koirien stailauskisa, que enfronta diferents perruquers i estilistes de gossos, o Kandit, on estudiants de veterinària han de respondre i resoldre emergències veterinàries reals. També hi ha realities com Koiraperheet käytöskoulussa, on diverses famílies porten els seus gossos a escoles de millora del comportament; Muuttopäiväkirjat, on se segueix parelles joves que s’acaben de mudar juntes, o Inactive, que consisteix a mostrar el dia a dia de cinc persones joves durant els mesos més durs de confinament. Per acabar, destaca el cas del reality show Au pairit, una sèrie sobre au pairs en diferents països i ciutats que compta amb 7 temporades. A cada temporada, una sèrie de noies joves marxa a una destinació (Miami, Australia, Los Angeles, Londres...) i veiem el seu dia a dia, així com els problemes amorosos i conflictes amb les famílies que les acullen. És un dels formats d’entreteniment de més durada, ja que s’emet des del 2014.

En resum, la proposta d’Yle TV2 consisteix en una àmplia oferta de ficció, que destaca per tenir una durada més llarga, tant els capítols com les temporades, respecte als altres països nòrdics. A més, aquesta ficció té com a protagonistes i target una audència young adult, més que no pas adolescents. Un altre aspecte que podem ressaltar de l’oferta de Yle TV2 és l’àmplia oferta de programes d’entreteniment disponibles.

 

Itàlia: la cadena Rai 4 i continguts a la carta

 

La televisió pública italiana (RAI), té l’oferta juvenil repartida a diferents canals i plataformes. Alguns d’aquesta es troben a Rai 4, un canal que existeix del 2008 i que es caracteritza pel contingut d’entreteniment, sèries de suspens, fantasia i terror, tot i que la majoria de producció és importada, especialment de televisions dels Estats Units. Per altra banda, a la pàgina web de continguts a la carta (Raiplay), a la categoria de “Teen”, de forma oberta, podem trobar-hi continguts només disponibles en línia o bé programes d’altres cadenes, com Rai 1 o Rai 2. A les xarxes socials, Rai 4 o Rai es troben a Instagram, Twitter, Facebook i Youtube.

Començant pels continguts de ficció, la majoria són serials de televisions dels Estats Units (per exemple, Game of Thrones, Crazy Ex-Girlfriend, Once Upon a Time...). De producció pròpia trobem Ognuno è perfetto, una minisèrie de 6 capítols sobre en Rick, un noi amb síndrome de Down que comença una feina en una xocolateria i coneix un grup de joves també amb la mateixa situació, amb qui forja una gran amistat; Mental, situada en una clínica psiquiàtrica i que explora les relacions d’amistat d’una sèrie de joves que es coneixen allà; Martha & Eva, dues adolescents patinadores sobre gel, que comencen competint entre elles però acaben creant un gran vincle, o Mare fuori, sobre un centre penitenciari de joves a les afores de Nàpols. En general son sèries de deu o menys capítols, però la durada d’aquests és o de 20 minuts o entre 45-50 minuts, i no trobem micro sèries de durada de menys de 10 minuts, a diferència de molts altres cadenes europees.

Pel què fa a l’oferta d’entreteniment, algunes de les propostes són Pigiama Rave, un late night que es caracteritza per no realitzar-se a un plató presencialment, sinó que està fet de forma virtual i descentralitzada, connectant amb tots els convidats mitjançant videoconferències, o el magazine cultural Wonderland, de Rai4, centrat en el cinema, sèries de televisió, videojocs i còmics, amb un focus especial en la ciència ficció i la fantasia.

Pigiama Rave

Els documentals no tenen molta presència a la RAI. Hi trobem algun cas concret, com POV – I primi anni, un documental sobre els primers anys d’institut, rodat tan per un equip professional com pels propis protagonistes; Worktrotter, un documental seriat sobre un backpacker, o Stranger Tape in Town, on descobrim diferents escenes musicals de rap a ciutats italianes, com Roma, Nàpols, Torí o Milà.

En definitiva, l’oferta de la RAI no és tan àmplia com la d’altres cadenes europees, a més a més que es troba repartida en diferents cadenes o plataformes. Rai sobretot se centra en oferir continguts serials de ficció, tot i que la gran majoria de producció estrangera, i també aposta per programes d’entreteniment o culturals.

 

Anàlisi comparativa i tendències

Després d’haver vist amb detall les propostes de cada cadena, abordarem les tendències i patrons de totes aquestes televisions, les similituds que comparteixen les i diferències entre elles, a partir de diferents eixos temàtics.

 

 

Plataformes, canals i presència a xarxes socials

 

Podem identificar tres patrons adoptats per les vuit televisions analitzades:

  • Aquelles que han convertit un canal lineal a l’emissió exclusivament en línia, com és el cas de la BBC amb BBC Three (un canvi que es va produir al 2016) i DR amb el canal DR3 (canvi fet al 2020);
  • La creació de plataformes ad hoc pel públic juvenil i només disponibles en línia, com France Télévisions amb la plataforma France.tv Slash (estrenada el 2018) o RTBF amb la plataforma Tipik (estrenada el 2020);
  • Les cadenes que han mantingut el canal lineal destinat al públic juvenil –de vegades compartit amb l’infantil– però també generen contingut que només es pot veure en línia, a la pàgina de continguts a la carta, com és el cas de NRK (amb el canal NRK3), SVT (que no té cap canal ni plataforma específic), Yle (amb el canal Yle TV2) i Rai (Rai 4).

Totes aquestes plataformes son d’accés lliure i obert, tot i que algunes requereixen registrar-se prèviament, però la totalitat de continguts es pot consultar gratuïtament.

 

Pel què fa a la presència a xarxes socials i altres plataformes, totes les televisions es troben a Instagram, Facebook i Youtube, i gairebé totes tenen perfil a Twitter (menys DR). La majoria tenen un perfil propi per als canals o plataformes juvenils, tot i que per a algunes només trobem un perfil únic de la cadena (com és el cas de Yle o SVT). Només France.tv Slash, RTBF i NRK tenen perfil a Snapchat;. I només SVT, Yle i France.tv Slash tenen presència a Twitch, pedrò cada cadena li dona un ús molt diferent a aquesta plataforma de streaming.

 

Temàtiques i target

 

A grans trets, la majoria de televisions comparteixen una sèrie de temàtiques a nivell transversal, és a dir, tant pel que fa a continguts de ficció com als documentals o formats d’entreteniment.

  • Gènere, feminisme i sexualitats: moltes cadenes tenen documentals que reflexionen al voltant d’aquests temes, com per exemple Clit Revolution a France.tv Slash, The Surrogates a la BBC Three, Naissotilaat i Pornovallankumous a Yle TV2 o Good Boys a SVT. En ficció també trobem moltes sèries que aborden aquest tema de forma explícita, com La théorie du Y a RTBF, Nudes a NRK 3, Kakarat a Yle 2 o la pel·lícula Don’t Take My Baby de la BBC Three.
  • Emergència climàtica: la preocupació per aquesta situació es tracta a diverses cadenes en els formats d’actualitat o documentals, com per exemple a Docventures de Yle, però també trobem alguns programes que versen sobre aquest tema de forma exclusiva, com Sur le front, un format híbrid de France.tv Slash o I Am Greta, un documental de la BBC.
  • Salut mental: tant en format de ficció com en documental, hi ha molts continguts que visibilitzen les realitats de persones amb problemes de salut mental, com la sèrie Mental de France.tv Slash, els docurealities de SVT Min kropp och jag i ADHD: extra allt o el documental Roman Kemp: Our Silent Emergency, de la BBC Three.
  • Esport femení: en diverses cadenes trobem un espai destacat per a l’esport femení, com per exemple en la ficció Derby Girl de France.tv Slash o a Marta & Eva de la RAI, però també en documentals, com Målet är målet de SVT o Icônes Bleues, també de France.tv Slash.
  • Música urbana: la majoria de programes musicals son sobre aquest gènere, ja sigui en format magazine com Tipik Décrypte de RTBF o Bâtiment B de France.tv Slash, com en documentals centrats en figures importants d’aquest camp, com per exemple Defending Digga D de la BBC o Tasha 17K de SVT.

Pel què fa als targets, cada cadena entén per “públic juvenil” franges bastant diferents, ja que algunes comencen abans, com NRK P3 que l’inicia als 12 anys, i en canvi, Tipik comença als 25. Algunes també s’allarguen fins als gairebé 40 anys, com Tipik, DR3 o Rai 4, i en canvi d’altres acaben als 25, com France.tv Slash, o als 29, com NRK P3. En el cas de Yle i SVT no s’ha pogut trobar en cap font a quin segment d’edat explícit es dirigeixen. A la següent taula es poden consultar aquestes franges d’edat de les diferents cadenes i plataformes.

 

El que sí que es pot constatar, tant per les franges autodefinides de cada cadena com pel tipus de contingut que emeten, que no cerquen un públic tan adolescent (per sota de 15) sinó més aviat juvenil o young adult. Tot i així, també cal destacar que algun dels productes amb més èxit, com SKAM, sí que es dirigeix a una audiència adolescent.

 

Tendències de la ficció

 

Com hem pogut veure anteriorment, la majoria de ficcions seriades són breus: capítols curts i temporades curtes. En general, son sèries de 6 o 10 capítols per temporada, i moltes vegades tenen només una única temporada. També trobem força casos de mini-sèries, d’uns 3 capítols com a màxim. Pel què fa a la durada dels capítols, destaca l’abundància de sèries amb entregues de 10 minuts o menys, i en menor mesura, de capítols al voltant dels 20 minuts. Les úniques cadenes que defugen aquest format són la BBC Three, Yle TV2 i la RAI, que no produeixen sèries de formats tan curts.

A nivell de gènere i de temes de les sèries, més enllà dels ítems identificats a l’apartat anterior, la majoria adopten un to quotidià, naturalista, i es basen en reflectir experiències de persones joves de manera realista. Malgrat que trobem algun thriller o alguna sèrie de caire més fantàstic, acostumen a ser les excepcions. A més a més, la majoria de les obres se situen en entorns urbans, amb algunes excepcions com les sèries This Country o In My Skin, de la BBC Three, o la sèrie Eagles coproduïda per SVT, DR, NRK i Yle o Kakarat, una coproducció de SVT i Yle.

Un altre aspecte a destacar és que només la BBC Three produeix pel·lícules de ficció, com Make Me Famous o The Left Behind. En les altres cadenes no s’ha pogut identificar cap pel·lícula de producció original recent.

Una altra absència que val la pena assenyalar és l’animació. L’únic cas és el de France.tv Slash, que té una petita oferta d’animació que consisteix en micro-ficcions seriades, de to humorístic, com Monsieur Slap o La Petite Mort.

 

Documentals

 

L’oferta de documentals és molt àmplia, i també acostuma a ser seriada, de temporades úniques de pocs capítols. Com en el cas anterior, és la BBC Three qui té més propostes documentals en format llargmetratge, com amb I Am Greta o Roman Kemp: Our Silent Emergency. La resta de cadenes proposen documentals que aborden moltes temàtiques d’actualitat política i social, així com retrats de personatges concrets, com per exemple Hors Norme, de France.tv Slash.

Els documentals també serveixen per explorar formalment, com per exemple Hors-Jeu, de RTBF, una sèrie documental feta amb animació i que tracta sobre el negoci del futbol; Født på TV - 7 år efter, de DR, que recupera els protagonistes d’un documental de la mateixa cadena gravat set anys abans o POV - I primi anni, de la RAI, que segueixen el primer any d’institut d’una sèrie d’adolescents i està gravat tant per un equip professional com pels propis protagonistes.

 

Nous formats

 

Pel què fa a l’experimentació amb nous formats i formats transmèdia, val la pena destacar especialment els casos de NRK i de RTBF. NRK és molt coneguda per haver creat SKAM, on la forma d’emetre els continguts destaca per ser innovadora i emetre’s en “temps real”. Però abans de SKAM, NRK ja havia experimentat amb aquest format d’estrenes a temps real i a través de les xarxes socials: MIA, BIFF o Jenter en son alguns exemples.

En el cas de RTBF, tant a la plataforma Tipik com Webcréation trobem propostes innovadores, per exemple, Le Vlog de Béne o Virages, que només es pot veure a IGTV o Première Vague, documentals fets per realitzadors joves durant la primera onada del confinament o Élèves en liberté, un documental transmèdia sobre pedagogia i educació.

 

Entreteniment

 

Les ofertes d’entreteniment varien molt a cada ens de televisió pública. Algunes, com France.tv Slash o NRK, gairebé no tenen cap programa d’aquest estil, i d’altres, com la BBC Three, SVT o Yle ofereixen un ventall ampli de continguts d’entreteniment.

Els programes de cites estan presents a gairebé totes les televisions, com per exemple The Love Experiment de RTBF, Eating With my Ex, Hot Property i Just One Night de la BBC Three, Koden til kærlighed de DR o Första dejten de SVT.

També hi trobem talent shows, com Stress en Cuisine de RTBF, RuPaul’s Drag Race UK, School of Hard Tricks i Models: Street to Catwalk, de la BBC Three o Karvat kiharaan – koirien stailauskisa, de Yle, entre d’altres.

Algunes cadenes també ofereixen reality shows, com Ay pairit, de Yle, que compta amb 7 temporades, o els formats híbrids de docurealities de SVT com Good Boys. Finalment, algunes televisions aposten pel format de late night, com SVT amb Svenska Nyheter, de format satíric, Le Grand Cactus de Tipik o Pigiama Rave a RAI4.

 

Conclusions

Per acabar aquest estudi, podem constatar que l’oferta per al públic juvenil a les televisions públiques europees és molt variada, tant a nivell de format com de temàtiques.  Cada cadena adopta diferents estratègies: emeten el contingut en línia o a través de la televisió lineal, aposten per alguns gèneres concrets, experimenten amb nous formats... Més enllà de les tendències apuntades anteriorment, sembla que no hi ha un únic patró per aproximar-se a aquest públic.

Cal dir també que, com que moltes d’aquestes cadenes opten per l’emissió exclusivament en línia, resulta complicat obtenir dades d’audiència i comparar quina proposta resulta més exitosa, si més no, en termes d’audiència.

Aquesta panoràmica que hem realitzat ens planteja algunes preguntes:

  • És un encert haver tancat canals i haver-se traslladat exclusivament a plataformes en línia? La BBC, per exemple, vol fer-se enrere d’aquesta decisió.
  • Les mini sèries amb tant poc recorregut, poden enganxar el públic jove davant de l’oferta de les plataformes de streaming?
  • El públic juvenil anirà expressament a la web de la televisió pública a buscar el contingut?
  • La solució es traslladar-se a plataformes privades com Twitch o YouTube?
  • Hi ha prou creadors i creadores joves darrere aquestes estratègies?

Cada televisió pública europea ens pot donar pistes de com acostar-se i buscar a aquest públic juvenil. El cas francès, que aposta exclusivament pel contingut a la web, ofereix una gran quantitat i diversitat de propostes innovadores, que tracten problemàtiques socials d’actualitat. A la BBC, la coproducció amb grans plataformes de streaming els ha permès arribar a grans públics i crear sèries de ficció amb gran rellevància. Les televisions dels països nòrdics, mitjançant la coproducció, comparteixen recursos i públics i alhora aposten per generar un estil propi de ficció. A l’operador públic italià RAI vertebren la seva programació al voltant d’uns gèneres determinats i de la importació de continguts anglosaxons d’èxit. En el cas belga, s’exploren nous formats híbrids i destaquen per confiar en nous creadors i creadores.

Segurament cap d’aquestes propostes és la fórmula exitosa i màgica davant del problema. Tampoc poden mantenir-se com a estratègies monolítiques i estàtiques. Per aconseguir atraure el públic juvenil és indispensable una innovació constant, realitzar un seguiment de les noves xarxes, plataformes i formes de consum audiovisual, i comptar amb la participació de creadors i creadores joves que coneguin bé l’audiència i el mitjà. I sobretot, arriscar amb nous formats i propostes, i assumir que potser hi haurà fracassos amb aquestes apostes. El cas de SKAM ens pot oferir una pista, una guia: SKAM no va ser una idea que va aparèixer del no res, sinó que és el fruit de molts anys d’innovació a NRK P3, de prova i error amb altres sèries, i d’una exploració i coneixement profund de les formes de consum de l’audiència juvenil.

Multimèdia

Multimedia

Multimedia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

ODS - Objetivos de desarrollo sostenible:

SDG - Sustainable Development Goals:

Els ODS a la UPF Los ODS en la UPF The ODS at UPF