La història

 

Les televisions d’un país exerceixen una tasca rellevant de dinamització de les empreses de producció audiovisual del territori, ara gràcies a la intervenció en el finançament de les seves obres amb l’adquisició anticipada dels drets d’emissió o mitjançant la participació com a coproductores dels projectes, adés amb la cooperació de les companyies del sector en l’elaboració de programes de les diverses cadenes. A Catalunya, la creació de Televisió de Catalunya (TVC), S.A. [1], que des de finals de 2013 té com a denominació Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), S.A., eixamplà sensiblement les opcions que la nostra indústria havia tingut fins aleshores. La mateixa televisió fou ben conscient que havia d’esdevenir una peça cabdal en l'impuls, en la creixença i en el desenvolupament de la indústria catalana de cinema i de televisió. Així ho continua proclamant ara mateix l’ens públic CCMA en el seu web: “És especialment rellevant el paper de la Corporació en la indústria audiovisual. Motor del sector a Catalunya, la CCMA ha estat la base sobre la qual s'ha conformat un teixit empresarial sòlid i competitiu” [2]

 

Aquesta bona disposició per part de la televisió pública coincidí amb les demandes emeses pel sector privat, de manera tal que, tres anys després de la naixença de TVC [3], la trobada d’ambdues voluntats quallà en la signatura d’un pacte que regulà la mútua col·laboració entre la televisió i la producció audiovisual catalana. Aquell document inaugurà un historial de sis acords que perllongaren la regulació d’un considerable segment de les relacions entre televisió i indústria, alhora que, sobretot tocant al darrer parell de convenis, serviren d’inspiració i de vegades de model per a d’altres regles del joc entre televisions autonòmiques i associacions de productors [4]. Són regles que, havent analitzat les situacions de diferents comunitats autònomes, convidaren a creure al professor Miguel Ángel Casado del Río que “la creación de unos mecanismos en forma de convenios o protocolos genera un marco de estabilidad para el mantenimiento del sector” [5].

 

L’historial dels convenis entre la televisió pública catalana i les patronals de la producció audiovisual s’inicià el 20 d’agost de 1986. Aquell dia Enric Canals i Cussó, com a representant de Televisió de Catalunya, S.A., i Jordi Tusell i Coll, en la seva qualitat de president de l’Agrupació Catalana de Productors Cinematogràfics Independents signaren un acord de col·laboració al qual s’afegí la firma de Josep Maria Forn Costa, aleshores titular de la Sots-Direcció General de Cinematografia de la Generalitat. Entre les seves deu estipulacions destacaren l’establiment de tarifes dels drets d’emissió, tant de llargmetratges (d’acord amb una taula de quantitats a satisfer) com de curtmetratges (amb tarifa fixa per la primera emissió i preus per minut per a les posteriors) i l’estipulació d’un benefici industrial del 15% (que s’enlairava fins al 17% quan els pressupostos no arribaven a trenta milions de pessetes) en el cas de les produccions associades.

 

L’acord contemplà l’adquisició de drets d’antena sobre projectes de pel·lícules de cinema per a dos llargmetratges en el 1986 i de 2 a 6 en el 1987. La quantia establerta per al primer exercici era de vint milions de pessetes, que s’estiraven fins a vint-i-cinc en el segon, i en ambdós casos la xifra s’engruixia amb cinc milions de pessetes en anuncis publicitaris. Aquestes magnituds s’acompanyaren dels preus establerts per als curtmetratges i de les quanties destinades a les produccions ja enllestides, així com de l’establiment de la reciprocitat dels preus per a l’adquisició de fragments de material d’arxiu amb destinació a produccions d’explotació comercial. El pacte fixà una quota de pantalla per als llargmetratges cinematogràfics (un film espanyol com a mínim per cada quatre pel·lícules estrangeres) i fixà el compromís d’emissió, pel cap baix, de 52 curtmetratges de producció catalana en el transcurs de la programació anual. D’altres punts del document regularen aspectes de la coproducció i de la compravenda de sèries i de programes, els principis aplicables a la coproducció de pel·lícules i de sèries, la gestió de TV3 en el mercat internacional i la publicitat de les produccions catalanes a la cadena. La desena estipulació d’aquell primer conveni estengué la vigència de l’acord fins a la conclusió de 1987, per bé que disposant-ne un règim de revisions anuals.

 

El següent pacte fou signat el dia 29 de maig de 1992 i revestí la forma d’acord marc quinquennal. Per part de Televisió de Catalunya, el signatari fou el seu director Jaume Ferrús i Estopà, que aleshores n’era el director general, i la firma de l’altra part provingué de Pere Ignasi Fages Mir, president de la patronal que figurà en el primer acord, però que en el 1987 i en aquell mateix any havia canviat successivament el seu nom per arribar a denominar-se ACPCA (Associació Catalana de Productors Cinematogràfics i Audiovisuals). A l’exposició de motius es féu constar que l’objectiu del document era contribuir a desenvolupar la producció catalana i aconseguir que esdevingués un sector sa i estable. Les produccions afectades per l’acord marc foren els llargmetratges i els curtmetratges cinematogràfics, els documentals i les obres audiovisuals de ficció i els mecanismes d’inversió els constituïren la coproducció, la pre-compra de drets i la compra de drets. A les coproduccions TVC acceptà que la quota de propietat de l’obra per part de l’empresa productora computés fins al doble del seu valor amb un límit màxim del 30%. El document disposà la formació d’una taula constituïda per representants de les dues parts que, mitjançant trobades trimestrals, havia d’efectuar el seguiment del desenvolupament de l’acord.

 

Per part de TVC, el compromís inversor per a cadascun dels exercicis del període ascendí a mil dos-cents milions de pessetes constants adreçats a la producció independent a través de l’adquisició, pels mecanismes establerts, d’obres audiovisuals i cinematogràfiques de procedència catalana. L’acord marc fou signat seguit del conveni referent al primer exercici del quintet d’anys abastat pel pacte. Allí foren detallats amb superior precisió alguns trets de l’acord. Entre les especificacions val a consignar l’encarrerament de 300 dels 1.200 milions de pessetes d’inversió a l’adquisició de drets d’antena de llargmetratges de producció catalana, el detall dels mecanismes i de les condicions d’inversió que regirien per a les diferents modalitats (obra de comanda, coproducció, compra de drets d’antena i adquisició de drets), les directrius sobre contractes de comercialització, les normes sobre el nombre d’emissions dels productes seleccionats, les condicions de publicitat i promoció aplicables a aquestes obres i l’establiment d’un termini màxim de resposta als projectes de seixanta dies des de la seva presentació. També en aquesta avinentesa fou estipulada una quota de pantalla consistent en l’emissió de 40 llargmetratges de producció catalana o espanyols doblats al català; quant als curtmetratges, el compromís afectà un mínim de deu obres inèdites per televisió i de sis títols ja emesos.

 

Poques setmanes abans del venciment de l’acord marc quinquennal, concretament el dia 17 d’abril de 1997, ACPCA i TVC firmaren un nou conveni que limitava la seva influència a la durada d’aquell exercici. Els signants del document foren el periodista Lluís Oliva Vázquez de Novoa, director de l’operador televisiu, mentre que Josep Maria Forn Costa rubricà l’acord en la seva qualitat de vicepresident de l’associació [6]. El principal canvi respecte al precedent acord marc el procurà el sistema de preus d’adquisició dels drets d’antena, on les diferents alternatives es feren sota una condició de disponibilitat de l’obra durant set anys. Si el territori era la cobertura hertziana de TVC més l’àmbit del satèl·lit en català, el nombre de passis era de tres i el preu constava d’una part que era fixa (dotze milions i mig de pessetes més tres milions en publicitat) i d’una altra, variable. Aquesta última depenia de la recaptació bruta del film en taquilla durant els sis primers mesos d’exhibició i oscil·lava entre dos i deu milions de pessetes. Quan el territori era tot Espanya, hi havia un preu fix augmentat en cinc milions de pessetes en publicitat i la part variable obeïa la mateixa gamma de preus que l’opció precedent. Pel que fa a la part fixa era de quaranta milions de pessetes si l’adquisició incloïa pay-tv i satèl·lit en català i de trenta-cinc milions, si no ho feia. La resta de qüestions regulades (pre-compra de drets, compra de drets, quota de pantalla, publicitat i promoció, termini de resposta al projecte) romangué inalterada o experimentà retocs poc significatius. El conveni afegí l’emissió d’un cicle de cinema català en prime time.

 

Malgrat que a l’exposició de motius del conveni de 1997 es declarava la voluntat d’aconseguir en aquell mateix exercici un acord marc per als propers anys, el desig es retardà fins a 1999, de manera tal que ja fou signat sota l’ombra d’una normativa que, des d’aleshores ençà, ha esdevingut fonamental als efectes de la inversió televisiva en producció audiovisual. La transposició a la normativa espanyola del Conveni Europeu sobre Televisió Transfronterera [7] havia trigat gairebé cinc anys a efectuar-se i s’hi introduí mitjançant la Llei 25/1994, de 12 de juliol, per la qual s’incorporà a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva 89/552/CEE, sobre la coordinació de diverses disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres, tocant a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva [8]. En el transcurs dels anys la directiva europea anà experimentant transformacions; fou el cas de la Directiva 97/36/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 30 de juny de 1997 [9] que, a la seva consideració 45, determinà la necessitat de donar suport a la producció audiovisual a Europa i d’establir una missió d’interès públic per a alguns organismes de radiodifusió, tot incloent l’obligació de contribuir substancialment a la inversió en la producció europea.

 

Òbviament la directiva tingué directa repercussió en la legislació espanyola i podem trobar-la a la Llei 22/1999, de 7 de juny, de modificació de la Llei 25/1994, de 12 de juliol, que incorporà a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva 89/552/CEE, sobre la coordinació de diverses disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres, tocant a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva [10]. Un dels canvis essencials injectats per aquell text legislatiu establí en termes quantitatius el ritme d’inversió que hauria de ser obeït pels subjectes passius de la disposició. Mitjançant la redacció que li conferí el nou text, l’article 5 de la Llei 25/1994 fou eixamplat amb l’obligació per als operadors de televisió de destinar, com a mínim i cada any, el 5% de la xifra total d’ingressos acreditats durant l’exercici anterior d’acord amb el seu compte d’explotació al finançament de llargmetratges cinematogràfics i de pel·lícules per a la televisió europea.

 

Tretze dies després de la publicació de la Llei 22/1999 en el Boletín Oficial del Estado, el 21 de juny de 1999 es procedí a rubricar un conveni marc entre TVC i els representants del sector. Respecte als pactes precedents aquell acte incorporà un nou signant, puix que, pel març de 1998, un grup d’empreses de producció audiovisual que s’havia escindit de l’ACPCA creà l’associació BA (Barcelona Audiovisual). Per part de la televisió signà el seu director, Lluís Oliva Vázquez de Novoa, i des de les associacions de productors les firmes pertocaren a Maria Lluïsa “Isona” Passola i Vidal, com a presidenta de l’ACPCA, i a Julio Fernández Rodríguez, president de BA. Els eixos rectors del conveni marc foren la priorització del component industrial sobre el factor lingüístic, l’encaminament de les accions vers l’obra i no pas cap a les estructures materials necessàries i la potenciació de la indústria televisiva per tal de desenvolupar el cinema. La inversió conjunta del període es fixà en tres mil cinc-cents milions de pessetes, amb la condició que cap any del tercet disposés de menys de mil cent milions. El pacte mantingué les condicions de compra de drets d’antena i de pre-compra de drets que s’aplicaren durant l’acord de 1997 i rebaixà el termini de resposta a trenta dies. L’abast temporal del conveni marc fou el trienni 1999-2001.

 

A banda de la introducció per part de la modificació de la Llei 25/1994, poc abans de l’inici del conveni, de l’obligació de dedicació d’un 5% dels ingressos computables dels operadors televisius al finançament de la producció audiovisual europea, diversos fets esdevinguts durant els tres exercicis del conveni marc incidiren sobre la inversió televisiva en producció audiovisual. Passem a examinar-los tot seguit. En primer lloc trobem el debat general sobre els mitjans de comunicació de Catalunya celebrat en el Parlament el dia 15 de desembre de 1999. Del seu contingut [11] derivà la Resolució 3/VI del Parlament de Catalunya, sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya [12], que en el seu apartat VI considerà que “s’ha de garantir un marc de finançament estable i de sanejament econòmic per als mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. A partir de l’any 2000, basat en un contracte programa plurianual que especifiqui els objectius a partir de la definició del servei públic”.

 

D’altra banda, l’apartat X, en el seu punt 2, declarà la conveniència que Televisió de Catalunya col·laborés en el futur en la potenciació de la indústria audiovisual catalana. En el punt 3 s’instà al Govern a fer les gestions oportunes per tal d’assolir una participació proporcional de la indústria audiovisual catalana en la programació de Televisión Espanyola i de les televisions privades en acompliment de la directiva “televisió sense fronteres”. Finalment, en el punt 4 i d’acord amb aquesta directiva, el Parlament de Catalunya encomanà al Govern l’acompliment de les disposicions relatives als percentatges de producció local audiovisual independent. A mitjan 2001, l’aprovació de la Llei 15/2001 de 9 de juliol, de foment i promoció de la cinematografia i el sector audiovisual [13] implicà, mitjançant la seva disposició addicional segona, un canvi en el redactat de l’article 5 de la Llei 25/1994. La modificació obligà els operadors televisius afectats per la normativa a destinar el 60% del seu finançament anticipat a produccions que tinguessin com a idioma original qualsevol de les llengües oficials a Espanya.

 

Uns mesos abans, mentre a Madrid es discutia la proposta de la primera llei del cinema, a Barcelona, en el transcurs de la sessió celebrada el dia 29 de març de 2001 es debaté i aprovà finalment per unanimitat la Moció 76/VI del Parlament de Catalunya sobre la promoció i el desenvolupament del sector audiovisual [14]. El seu text definitiu, que es va fer públic dinou dies més tard [15], conté dos punts remarcables als efectes del present treball. En primer lloc, en el redactat de la moció el Parlament de Catalunya insta el Govern a prendre les mesures necessàries per tal que Televisió de Catalunya garanteixi “la igualtat d’oportunitats entre les empreses productores, eviti la concentració dels encàrrecs en un nombre reduït de companyies i contribueixi, mitjançant la diversificació de les adjudicacions, com resulta preceptiu tractant-se d’una televisió pública, i mitjançant l’optimització dels recursos, al creixement substancial del conjunt de la indústria audiovisual a Catalunya, el foment del pluralisme, l’estímul de la creativitat entre els professionals del sector i l’augment de la qualitat que deriva de la competència”. El segon punt que destaquem és la insistència en l’acompliment dels punts 2, 3, i 4 de l’apartat X de la Resolució 3/VI, que han estat exposats vàries frases enrere.

 

Quant a aquesta resolució i abans d’endinsar-nos en el cinquè protocol entre Televisió de Catalunya i la indústria catalana de producció audiovisual, cal fer ressortir que el seu sisè apartat acabà fruitant, de manera tal que el dia 29 de gener de 2002 es firmà a Barcelona el Contracte Programa de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per al període 2002-2005. Per part de la Generalitat de Catalunya, en foren signataris el conseller en cap, Artur Mas i Gavarró, i el conseller d’Economia i Finances, Francesc Homs i Ferret, mentre que la rúbrica de la CCRTV correspongué al seu director general, Miquel Puig i Raposo. La seva segona clàusula inclogué entre les funcions de servei públic de la Corporació la promoció del desenvolupament de la indústria audiovisual catalana i, en relació als objectius per a l’acompliment de les seves funcions, consignà (en el document annex i dins de l’apartat “V.8 Promoció de la indústria audiovisual catalana”) deu accions entre les quals ressurten, als efectes que ens ocupen, la inversió en producció audiovisual catalana i, en particular cinematogràfica, l’establiment d’una estratègia d’inversió en projectes audiovisuals que beneficiï la industrialització del sector i el “manteniment de convenis amb les associacions de productors de Catalunya segons els quals TVC es compromet a invertir en produccions audiovisuals catalanes”.

 

Mesos després, el dia 12 de juny del 2002, televisió i sector signaren un nou conveni marc. El firmaren Joan Olivé i Fontanet, com a director de TVC, Julio Fernández Rodríguez, president de BA i Antoni Llorens i Olivé, president de PAC (Productors Audiovisuals de Catalunya), nova denominació de l’ACPCA. El dia 1 d’octubre de 2004, mitjançant una addenda novatòria [16], s’incorporà al conveni APIC (Associació de Productors Independents de Catalunya) [17], entitat sorgida d’una altra fragmentació de l’ACPCA (ja amb el seu nou nom). L’exposició de motius col·locava aquell pacte sota l’advocació de la Moció 76/VI i de la Llei 25/1994 i tornava a invocar els tres eixos rectors que havien orientat l’acord predecessor. TVC es fixà, a termini mitjà, l’aconseguiment d’una producció anual de 36 tv movies en règim de coproducció. En matèria de documentals televisius, l’objectiu foren vint títols d’una hora de durada, dels quals, amb una inversió de 36.060 euros per peça, coproduiria de l’ordre d’un terç de l’obra. Quant a sèries d’animació es volia assolir la coproducció, pel cap baix, de 78 episodis de 26 minuts, repartits entre 13 i 26 capítols. L’aportació suposava 34.673 euros per capítol i abastava pels volts del 20% del pressupost de l’episodi. La inversió total destinada per l’acord al conjunt d’aquestes modalitats d’obra audiovisual fou de quaranta-tres milions cinc-cents mil euros.

 

El conveni marc creà un nou mecanisme de càlcul del preu a pagar a l’empresa de producció per l’adquisició dels drets d’antena d’un llargmetratge per emissió hertziana analògica, TDT i satèl·lit en català, amb quatre passis per modalitat d’emissió. La part fixa d’aquest preu era de 36.000 euros per als pressupostos que no ultrapassessin el mig milió d’euros; entre aquesta magnitud i el milió, creixia fins a 60.000 euros la quantia a percebre i, si l’obra superava el milió de cost, aleshores l’import rebut ascendia a 80.000 euros. Aquests diners es complementaven amb una part variable consistent en un 2% del pressupost de la part catalana del projecte i fins a un màxim de 120.000 euros. El conveni també tractava la compra de drets d’emissió de productes de catàlegs d’animació i de llargmetratges cinematogràfics i les normes sobre publicitat i promoció, contractació de personal en pràctiques i comissió de seguiment.

 

L’acord tingué una durada quadriennal i coincidí amb el tram temporal del contracte programa 2002-2005. Abans de la seva conclusió el text del conveni marc fou objecte d’algunes variacions introduïdes mitjançant tres addendes. La primera, que incorporà APIC al pacte, ja ha estat inventariada. El dia 15 de desembre de 2004 fou signada la segona addenda novatòria per Jaume Ferrús i Estopà (APIC), Sergi Schaaf i Casals (BA), Carles Balagué Mazón (PAC) i Francesc Escribano i Royo (TVC). El document redistribuí sis milions d’euros de la dotació global, afegí alguns requisits referents als drets d’antena i introduí la possibilitat de destinar fins a un milió d’euros a la coproducció d’un màxim de cinc llargmetratges. Aquestes mesures s’acordaren per un període de prova que s’estengué fins a la conclusió del primer trimestre. La darrera addenda, datada el dia 1 d’abril del 2005 i signada per les mateixes persones que rubricaren el document precedent, prorrogà la gran majoria d’aquelles decisions fins al finiment de l’exercici.

 

En el darrer mes de vigència d’aquest conveni fou aprovada i publicada la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya [18]. Amb caràcter general, el seu article 26.3.n) especificà que el servei públic audiovisual de la Generalitat té com a missió “la contribució al desenvolupament de les indústries culturals catalanes, especialment les audiovisuals”. Tocant als instruments necessaris per tal de garantir el compliment de la funció de servei públic, el primer punt de l’article 30 ordenà que “el Parlament ha d'aprovar cada sis anys un mandat marc que estableixi els objectius que ha d'assolir el sistema públic audiovisual en conjunt”. Per la seva part, el segon punt especificà que “el contingut del mandat marc s'ha de desenvolupar en el corresponent contracte programa, el qual ha d'establir de manera concreta i precisa els objectius per un període de vigència de quatre anys revisable cada dos anys”. Una mica més endavant, dins del text legal, l’article 31.2 consignà algunes precisions sobre el contracte programa.

 

Aquestes precisions foren eixamplades en el títol vuitè de la llei, que es dedicà al foment, a la promoció i a la protecció del sector audiovisual. Més detalladament, dins del seu primer capítol, l’article 121 tractà les obligacions dels prestadors de serveis de televisió de contribuir al desenvolupament del sector audiovisual i de la cinematografia. El seu text dictà que “correspon al contracte programa pel que fa als prestadors públics, i al títol habilitant pel que fa als privats, delimitar l'abast i els termes en què han de complir l'obligació de contribuir al desenvolupament del sector audiovisual i de la cinematografia”. Amb aquesta finalitat s’estipulà que el contracte programa inclogués disposicions relatives a diferents percentatges de destinació (obres europees, producció pròpia, ...), entre els quals es troben també els títols dels productors independents així com les obres que són objecte de referència a l’article 120.2 de la llei. Aquest punt de la normativa estableix que, als efectes del foment, la promoció i la protecció de l'audiovisual, s'han de prioritzar les obres i els continguts que siguin produïdes originalment en català o en aranès i que tinguin un 51% dels responsables artístics, tècnics i de continguts residents en els territoris compresos en àmbits lingüístics de parla catalana.

 

D’altre costat, quasi un mes després de la signatura del sisè conveni entre Televisió de Catalunya i les patronals de la indústria catalana de producció audiovisual es procedia a la firma del segon (i, ara com ara, últim) contracte programa. El document, amb el títol Contracte programa. Generalitat de Catalunya – Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. 2006-2009 [19], fou signat a Barcelona el dia 5 de juliol de 2006 amb la intervenció de Joaquim Nadal i Farreras, conseller de la Presidència, Antoni Castells i Oliveres, conseller d’Economia i Finances, i Joan Majó i Cruzate, director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. En el seu text, concretament a la clàusula 2.2.h), fou consignada com a obligació de servei públic la contribució a la promoció de la indústria audiovisual catalana. A l’apartat 4.3 de l’annex, respecte al foment d’altres activitats tals com la indústria audiovisual catalana, es fa constar que “la Corporació accepta amb gust mantenir aquestes funcions clarificant-les, explicitant-les i valorant-les, i fent-ne, per tant, un capítol a part del pressupost”.

 

Mig any abans de la conclusió del cinquè conveni, concretament el dia 26 de juny de 2005, començaren les negociacions del següent pacte, que foren tan duradores (pràcticament abastaren un any) com arduoses. Tot i així, com a testimoni que vaig ser d’aquelles reunions, puc deixar constància del lloable clima de concòrdia que hi regnà sempre i, dintre de l’òbvia defensa dels respectius interessos per cada part de la taula, cal subratllar la constructiva volença que l’equip negociador mostrà per tal d’assolir unes regles del joc que fossin satisfactòries per a tothom. Havent transcorregut un feix d’anys des d’aleshores i feta la comparança entre els sis protocols signats en el passat, segons el meu parer el conveni 2006-2009 fou l’acord més beneficiós per a la indústria, millor estructurat i de superior completesa de tota la sèrie. I descompti d’aquesta opinió cadascú el grau de subjectivitat que m’atribueixi. Per part de Televisió de Catalunya els artífexs d’aquell pacte foren Jordi Serra i Llena i Susanna Jiménez Fuster. Quant a les associacions, Jaume Ferrús i Estopà i Raimon Masllorens Escubós representaren APIC, Antoni Camín Díaz i Joan Cruells Mercadé hi assistiren en nom de BA, mentre que Jaume Vilalta Golet i Jordi Castelltort Ferran foren la veu de PAC.

 

El conveni se signà el dia 9 de juny del 2006, amb les rúbriques de Joan Majó i Cruzate, com a director general de l’ens públic Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, i Francesc Escribano i Royo, director de Televisió de Catalunya. Pel costat de les tres associacions de productors firmaren els seus respectius presidents. Jaume Ferrús i Estopà ho féu per APIC, Ricard Figueras Marco actuà en nom de BA i Carles Balagué Mazón fou el representant de PAC. El conveni fou quadriennal (2006-2009) i la xifra anual d’inversió s’elevà a divuit milions d’euros, quantitat que cada exercici es corregí a l’alça mitjançant l’aplicació de la variació percentual experimentada per l’Índex General Nacional de Preus de Consum del conjunt de l’Estat espanyol en els dotze mesos immediatament anteriors.

 

La quantia anual es repartí en tres blocs, que al seu torn foren segmentats per modalitats de producte. La coproducció i adquisició de drets d’emissió de pel·lícules per a televisió (telefilms), documentals per a televisió i animació per a televisió fou el primer dels blocs. Quant als grups que l’integraren, cinc milions cinc-cents mil euros es destinaren a la coproducció de telefilms i a l’adquisició dels respectius drets d’emissió. La inversió inicial de referència de TVC es fixà en el 25% del pressupost de producció, fins a un cim de 225.000 euros, i l’aportació màxima s’establí en el 49% del pressupost fins a un límit superior de 600.000 euros. Un milió d’euros es reservà a la coproducció de documentals per a televisió i a l’adquisició dels respectius drets d’emissió. En aquest cas, la inversió inicial de referència de TVC era el 33% del pressupost de producció, fins a un màxim de 40.000 euros, i l’aportació màxima podia abastar el 49% del pressupost, sense límit de quantitat. Quant al darrer grup d’aquest bloc, dos milions cinc-cents mil euros s’ensenderaren vers la coproducció d’animació per a televisió i l’adquisició dels respectius drets d’emissió. En aquest supòsit l’aportació de la televisió tingué caràcter discrecional.

 

El segon bloc congregà la coproducció i l’adquisició de drets d’antena dels llargmetratges cinematogràfics, tot adreçant-hi una inversió de quatre milions d’euros, dels quals, a tot estirar, un milió i mig podia ser abocat a la coproducció. El mecanisme de càlcul del preu a satisfer pels drets d’antena (dels quals un mínim de cinc haurien de ser títols dirigits per nou realitzadors) primfilà la tècnica inaugurada en el conveni precedent. La part fixa depenia del cost definitiu del llargmetratge i es calculava en funció d’una taula numèrica amb vint-i-dos graons de cost. El preu mínim eren 40.000 euros per a films amb un cost de 300.000 i la retribució grimpava fins a 160.000 euros quan el cost de les pel·lícules fos com a mínim de sis milions d’euros. La part variable brollava de la multiplicació del nombre d’espectadors obtinguts pel llargmetratge a Catalunya en els dotze mesos consecutius transcorreguts des de la data de l’estrena comercial en cinemes per un factor específic. Al seu torn, aquest factor emanava de l’operació de sumar a 1,30 euros l’import resultant d’aplicar sobre 1,20 euros el percentatge que l’aportació de l’empresa de producció representava sobre el pressupost total del llargmetratge. Per tant, l’import màxim del multiplicador quedava situat en 2,50 euros per espectador. Quant a la combinació dels dos ingredients, la quantitat màxima a pagar per la suma dels imports de les parts fixa i variable fou limitada a 550.000 euros. El mecanisme afegí primes d’èxit en funció de l’obtenció de determinats premis o de la presència de les pel·lícules en seccions concretes de diferents festivals.

 

Per tal de conferir flexibilitat al sistema, el tercer bloc fou de lliure disposició, de manera tal que cinc milions d’euros pogueren ser destinats discrecionalment per TVC a incrementar la seva participació en els productes o projectes de producció dels altres dos blocs o bé a elevar la dotació econòmica de cada modalitat d’inversió. El conveni es completà amb l’establiment de les normes que havien de governar la coproducció, tant de llargmetratges cinematogràfics com de produccions televisives, i amb les condicions a observar en relació a publicitat i promoció i quant a contractació de personal en pràctiques. També fou creada una comissió de seguiment que, durant tota l’extensió temporal de l’acord, mostrà una regularitat i una activitat ben acceptables.

 

El pacte conclogué amb l’acabament de l’any 2009, per bé que totes les parts judicaren la conveniència d’estendre’n la vigència i, per tant, se n’allargà la durada un parell de vegades. La pròrroga del conveni 2006-2009 a tot l’any 2010 nasqué de la signatura efectuada amb data del primer jorn d’aquest darrer exercici, tot acordant l’allargament del conveni durant dotze mesos més i escapçant el compromís inversor en un parell de milions d’euros, deixant-lo, com a conseqüència, en setze milions. Des de la televisió les signants foren Rosa Cullell i Muniesa, directora general de l’ens públic Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i Mònica Terribas i Sala, directora de TVC. Jaume Ferrús i Estopà (APIC), Ramon Colom Esmatges (BA) i Xavier Atance Yagüe (PAC) tingueren cura de la firma en representació de les associacions de productors audiovisuals de Catalunya. L’any següent, concretament el dia 7 de setembre, fou firmat el document que perllongava la vigència de l’acord (i els setze milions d’euros d’inversió anual a realitzar) fins al finiment del 2011. Els signants foren els mateixos que rubricaren la pròrroga precedent, amb l’excepció de la persona responsable de la direcció general de l’ens públic CCMA, que en aquesta avinentesa fou Ramon Mateu i Llevadot.

 

Per dissort en els anys posteriors a la conclusió del 2011 no ha estat signat un nou conveni entre les patronals catalanes de productors audiovisuals —que es reparteixen entre la federació PROA (Productors Audiovisuals Federats) [20] i l’associació PAC, tot constituint conjuntament la representació d’aquesta branca del sector— i la televisió, ni quan aquesta encara era TVC, ni ara com a CCMA. En un altre terreny i ben deslligat de l’historial de convenis bilaterals entre la televisió pública i el sector privat de producció audiovisual, en el 2015 hi hagué una vergonyosa aliança a tres bandes [21] entre el Departament de Cultura, a través de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals), la CCMA i la federació PROA. L’objectiu de l’acord consistí a arribar a una inversió de 25 milions d’euros mercès a l’actuació conjunta de les dues entitats del sector públic. La contribució del Departament de Cultura se situà en 15 milions d’euros, 5 dels quals procedien del Fons per al Foment de la producció d'obres cinematogràfiques i audiovisuals; i 10 milions de l'impost sobre la provisió de continguts per part de prestadors de serveis de comunicacions electròniques i de foment del sector audiovisual i la difusió cultural digital.

 

Fins aquí res a objectar, llevat de la sospita que el Departament de Cultura s’afegí al pacte amb les xifres que hagués invertit igualment si no s’hagués plantejat l’acord, de manera que amb la seva incorporació es feia bullir l’olla i s’engreixava la dada final d’inversió, que quedava més afavorida de cara a la seva presentació als mitjans. La crítica s’adreça al segment que interessa als efectes del present treball, puix que meravella comprovar que PROA s’avingués amb dòcil mansuetud a acceptar una inversió de la CCMA de deu milions d’euros, però amb la condició que, si els ingressos de publicitat no arribaven a 70 milions d’euros en aquell exercici, el compromís es reduïa a 7 milions d’euros més una quantitat variable en funció del grau de superació del nivell de 65 milions en publicitat. Si les persones de PROA que negociaren l’acord s’haguessin molestat a examinar la comptabilitat del prestador de serveis televisius [22], haurien advertit que les quantitats ingressades per l’operador televisiu en concepte de publicitat i altres vendes havien estat de 62,52 milions d’euros en el 2013 i de 65,77 en el 2014. Atesos els vents de minva que des de 2012 bufaven sobre aquesta partida d’ingressos, no semblava gens probable assolir els setanta milions recollits a l’acord. I, si a més, des de la federació s’haguessin esforçat a depurar les xifres en detraure’n els ingressos per altres vendes, no haguessin trigat a adonar-se, d’acord amb les dades proveïdes per les verificacions del CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) [23], que els ingressos per publicitat verificats pel Consell totalitzaren 52,11 milions d’euros en el 2013 i 57,35, en el 2014. Dins de la reductora tendència que mostrava l’epígraf (i que prosseguí en els anys subsegüents), arribar a un acord que n’exigia com a mínim un volum d’ingressos de 65 milions d’euros foren ganes de signar un paper mullat.

 

Encara més greu fou, però, que PROA —sabedora que la inversió obligatòria de l’operador televisiu està vinclada als ingressos del compte d’explotació— acceptés que el pacte es constrenyés només a una part del compte de guanys i no inclogués en el còmput les subvencions d’explotació rebudes per la CCMA. D’acord amb l’obligació legal de finançament avançat, en funció dels ingressos computables de 2014, era exigible una inversió de 18,25 milions d’euros i, en servil submissió, PROA n’acceptà deu, que podien ser rebaixats a set. Si no fos entristidora, la reacció que provocaria aquest deplorable pacte de claudicació seria una fenomenal i eixordadora riallada, que esdevindria estrepitosa riota en examinar el resultat de l’acord. La verificació del CAC corresponent a l’exercici 2015 certificà uns ingressos publicitaris de 59,74 milions d’euros i una inversió computable en finançament anticipat d’obres audiovisuals de 5,08 milions [24]. Tot i que a la clàusula 2.1 de l’acord s’especificava que “independentment de quins siguin els seus ingressos, la CCMA invertirà set milions d’euros”, PROA mai no emeté ni la més ínfima nota pública en protesta per l’incompliment de la televisió. Hi ha dues possibilitats. O la federació no en féu mai el seguiment perquè l’objectiu ja havia estat aconseguit amb la parenceria i l’enrenou de la presentació del pacte als mitjans o bé l’infamant resultat de l’acord aconsellà PROA d’optar pel més estricte dels silencis. Per fortuna aquell irresponsable i malaurat protocol ja no s’ha tornat a repetir.

 

Tal com es deia fa uns paràgrafs, aquest pacte de l’any 2015 de cap manera pot ser considerat un conveni. Històricament la televisió pública catalana ha signat els convenis sobre inversió en producció audiovisual amb totes les entitats representatives d’aquest àmbits que existien en el moment de la firma. A més, el protocol establert determinava l’embalum monetari del pacte, en contemplava amb detall la distribució per modalitats de producte o per tipus d’inversió (dret d’antena, coproducció, compra de productes enllestits, ...), tot establint alhora els preus a satisfer i les condicions inherents a cada tipus d’operació. A més els convenis establien normes tocant a d’altres aspectes com la publicitat, la promoció, la formació o la regulació d’una comissió de seguiment. El pacte de 2015 no anà enllà d’un sorollós i inútil acord bilateral entaforat en el si d’un document que hi barrejava les xifres que l’ICEC havia previst de dedicar a la indústria audiovisual.

 

Ens trobem, doncs, amb el fet que, després d’un quart de segle de fructuosa col·laboració entre el prestador de serveis de comunicació televisiva i la indústria catalana de producció audiovisual, en el moment actual hem arribat al novè exercici orfe d’unes regles del joc plenament consensuades per ambdues parts. I, si la parella de patronals no s’espavila a remeiar-ho, la situació no s’arreglarà gens en el futur immediat. En el supòsit que s’escarrassin ferventment a intentar-ho, gaudiran de l’avantatge, respecte als acords pretèrits, de poder comptar amb el suport addicional de les diverses normes aparegudes des de l’inici del darrer conveni, que tot seguit es procedeix a examinar abans d’endinsar-nos en l’anàlisi de les inversions derivades dels pactes entre indústria i televisió a Catalunya.

 

La primera disposició a considerar és la Llei 11/2007, d’11 d’octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals [25], amb particular atenció als articles 21 i 24 del redactat. El primer es dedicà al contracte programa i en el seu apartat 21.1.d) ordenà que el document “ha d’establir les quotes de producció exigides per la normativa europea, l'estatal i la catalana que ha de complir cada mitjà, i també els criteris de selecció”. Quant a l’article 24, la seva primera secció eixamplà en un punt percentual l’exigència inversora de la CCMA, en regular que “la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals cada any ha de destinar, com a mínim, un sis per cent de la xifra total dels ingressos obtinguts en l'exercici anterior, d'acord amb el seu compte d'explotació, al finançament avançat de la producció de llargmetratges i curtmetratges cinematogràfics, de pel·lícules per a televisió, de pel·lícules de nous realitzadors, de pel·lícules experimentals, de documentals, de programes pilot i de sèries d'animació”.

 

En el 2010 la llei espanyola que serà referenciada més endavant estenia aquest percentatge a les televisions públiques de tota la pell de brau. Pel seu cantó, el segon punt de l’article dictà que ”El contracte programa ha de concretar la proporció de finançament que s'ha de destinar a obres catalanes i, com a mínim, ha d'establir un percentatge específic per a les obres i per a les sèries d'animació produïdes per productors catalans independents”. Per tant, quan, tard o d’hora, televisió i Govern de la Generalitat negociïn el proper contracte programa, les patronals de la indústria catalana de producció audiovisual hauran d’estar molt amatents a les proporcions que les dues parts hi pretenguin incorporar. A la darreria d’aquell mateix exercici la Llei 55/2007, de 28 de desembre, del cinema [26] liquidava la seva precursora de l’any 2001, eximint només de la derogació la disposició addicional segona, que xifrava en el 5% el percentatge a aplicar sobre els ingressos computables a l’hora de determinar el nivell obligatori de finançament de l’audiovisual europeu, per bé que en el cas de Catalunya tenia prevalença el 6% exigit per l’article 24 de la Llei 11/2007 de la CCMA.

 

L’article 30.1 de la Llei 22/2005 acabà fruitant quan, el dia 11 de febrer de 2010, el Ple del Parlament de Catalunya adoptà la Resolució 612/VIII per la qual s’aprova el primer Mandat marc del sistema públic audiovisual [27]. El mandat marc és el document regulador que fixa les línies bàsiques d’acció del sistema públic audiovisual català. El seu cinquè objectiu general perseguí el foment del sector audiovisual, tot establint que els operadors públics han d’aprofitar i potenciar el teixit industrial existent en llurs àrees d’influència, i cregué necessari l’augment del pes dels sectors de la producció i de la distribució de productes audiovisuals a Catalunya. A la tercera part del document, dedicada al finançament dels mitjans audiovisuals públics, es tractà el contracte programa i es fixà un termini de dos anys a comptar de l’aprovació del mandat marc per tal que el Govern n’elaborés una proposta.

 

Ha transcorregut una dècada des d’aleshores i, malaventuradament, ni el mandat marc (que expirava al cap de sis anys) ni el contracte programa han tingut continuïtat. A inicis de l’any 2017 el Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya [28], entre les accions estructurants que propugnà, destacà la importància d’elaborar i d’aprovar tant el segon mandat marc del sistema públic de l’audiovisual de Catalunya com un nou contracte programa plurianual de la CCMA. Pel que fa al mandat marc, en el mes d’octubre de 2019 Núria Llorach i Boladeras, presidenta en funcions de l’ens públic CCMA, reclamà al Parlament de Catalunya l’aprovació d’un nou mandat marc [29] que recollís els importants canvis produïts en matèria audiovisual durant els darrers anys, per tal d’edificar un nou contracte programa a partir d’aquesta base normativa. Tocant a aquest últim document, després dels intents d’aconseguir un text acceptat per les parts [30], el dia 7 de juny de 2019 Núria Llorach anuncià que “el consell de govern ha aprovat la creació d’una comissió per elevar al Govern una proposta de contracte programa per als propers quatre anys” [31]. Mesos després, arran de la pregunta formulada per Raquel Sans Guerra, del Grup Parlamentari Republicà, la presidenta en funcions explicà [32] que la comissió ja havia elaborat un document preliminar que recollia les qüestions essencials connectades amb el servei públic audiovisual i havia construït els indicadors de mesura d’assoliment d’objectius. Nou mesos després no s’han fet públiques més notícies rellevants sobre l’assumpte.

 

Un mes després de l‘aprovació del mandat marc entrava en funcionament, a escala espanyola, la Llei 7/2010, de 31 de març, General de la Comunicació Audiovisual (LGCA) [33]. Aquesta important disposició introduïa aspectes essencials a l’hora d’incidir en el volum d’inversió anticipada que s’orienta cap a les produccions audiovisuals de segell europeu. En primer lloc s’eixamplà el ventall d’obres susceptibles d’inversió amb la introducció de les sèries per a televisió i, en segon terme, el percentatge a aplicar sobre els ingressos computables experimentà una modificació de la seva magnitud en funció de la titularitat (privada o pública) del prestador, per bé que a Catalunya aquest punt addicional ja s’anava aplicant a conseqüència de l’article 24.1 de la Llei 11/2007 de la CCMA. El tercer apartat del cinquè article de la llei establí les disposicions a respectar tocant a la inversió en audiovisual europeu. El seu primer bloc determinà la base de càlcul (que continuava estant formada pels ingressos meritats consignats en el compte d’explotació del prestador de serveis) i el percentatge a aplicar-hi en cada supòsit, que es mantenia fixat en el 5%, amb l’excepció dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual de titularitat pública de cobertura estatal o autonòmica que veieren la seva obligació augmentada fins al 6%.

 

A més a més de l’augment dels productes beneficiaris de les inversions i de l’elevació del percentatge per a les entitats públiques, l’article 5.3 de la LGCA dictà diversos requisits de distribució del finançament anticipat entre les diferents modalitats d’obra audiovisual [34]. Ho féu concretament a través dels seus paràgrafs tercer, quart, cinquè i sisè. [35]. Com a mínim, el 60% de l’obligació inversora i el 75% en el cas dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual de titularitat pública s’ha de dedicar a pel·lícules cinematogràfiques de qualsevol gènere. Així mateix, els prestadors de serveis de comunicació audiovisual podran dedicar fins al 40% restant (fins al 25% en el cas dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual de titularitat pública) de la corresponent obligació de finançament a pel·lícules, sèries o minisèries per a televisió. Dins d’aquests percentatges, els subjectes passius de titularitat pública hauran d’esmerçar un mínim del 50 % en pel·lícules o minisèries per a televisió. En aquests paràgrafs foren establerts també els percentatges de dedicació de finançament tant a obres realitzades en les llengües oficials d’Espanya com a títols nascuts de la producció independent. Aquestes condicions [36] ja prevalgueren sobre les clàusules dels darrer conveni en les seves respectives pròrrogues per a 2010 i 2011 i hauran de ser inevitablement considerades en el cas d’un hipotètic futur acord entre CCMA i el sector català de la producció audiovisual.

 

Com a colofó d’aquesta petita rastellera de normes jurídiques que, de manera directa o bé de forma tangencial, incideixen en la potenciació de la indústria audiovisual catalana per part de la televisió resta encara deixar constància de la repercussió (inexistent ara per ara) en aquest terreny de la Llei 20/2010, del 7 de juliol, del cinema [37]. El seu sisè article establí l’Acord Marc per al Foment de la Indústria Cinematogràfica i Audiovisual, que fou concebut com un instrument de coordinació de les polítiques públiques de la Generalitat en el foment de la indústria cinematogràfica i audiovisual. La CCMA havia de formar part de la seva composició en aplec amb l'Institut Català de les Indústries Culturals, l’ICF (Institut Català de Finances), el departament competent en matèria d'innovació i empresa i, si escaigués, amb d’altres òrgans o entitats.

 

L’Acord Marc tenia, entre d’altres missions assignades, la tasca d’establir la quantia i la naturalesa dels recursos públics que serien objecte d'aportació per cadascuna de les parts signants. Quant a la CCMA, les obligacions que se’n derivessin havien de ser incloses en el contracte programa. L’Acord Marc per al Foment de la Indústria Cinematogràfica i Audiovisual, segons que ordenà la disposició addicional quarta de la llei, s’havia de de formalitzar dins el termini de tres mesos a partir de la seva entrada en vigor i, segons l’article 6.6 de la llei, tindria una durada que podia oscil·lar entre tres i cinc anys. Per desgràcia, ha transcorregut un decenni des d’aleshores i l’Acord Marc mai no ha estat una realitat. És un penible exemple d’incompliment de les obligacions legals per part de l’Administració i de desinterès pel costat dels partits polítics (que votaren la llei favorablement!). Si els productors audiovisuals es retarden un dia respecte al termini de presentació dels seus projectes, queden fora de la convocatòria en la qual esperaven concursar, però, si l’Administració es passa deu anys sense executar una específica obligació de la llei, la seva inobservança d’aquesta norma superior no pateix ni la més ínfima conseqüència. Summament edificant per a la ciutadania!.

 

 

Les inversions

 

L’enumeració dels volums d’inversió pactats en els sis convenis entre TVC / CCMA i les patronals catalanes de la indústria de producció audiovisual, alhora que els trets específics i les condicions inherents al seu repartiment per modalitats d’obra, ja fan preveure un seguici d’importants inoculacions dineràries en tots aquests tipus de producte. Lamentablement, quan hom intenta de reconstruir les sèries històriques de finançament avançat corresponents a les diferents varietats de producció, ha d’acarar la manca de les dades relatives als quatre primers quadriennis (1986-2001) del període abastat pels acords. En el meu cas vaig topar amb aquesta decebedora realitat en incorporar-me a la gerència de l’ACPCA a l’època en què el quart conveni (1999-2001) es trobava a les seves acaballes. Havent regirat aleshores els arxius de l’associació no vaig detectar-hi ni un sol rastre quant a dades d’inversió ni trobar-hi cap acta de la taula de seguiment trimestral del segon acord (1992-1996), que fou l’únic integrant del primer quartet de pactes que comptà amb una comissió mixta de control.

 

També resultà ben eixorc el resultat de la meva consulta efectuada a l’associació Barcelona Audiovisual. Sabentment que no disposaven d’informació sobre els tres primers acords, puix que eren anteriors a la creació d’aquella patronal, confiava amb què disposessin de dades tocant al quart, del qual havien estat signataris amb l’ACPCA. També en aquest cas la manca de documentació existent fou total, de manera que només em restà el recurs de sol·licitar les dades d’inversió directament a TVC. Quan vaig demanar a la meva interlocutora que, en virtut de l’acord subscrit per les nostres respectives entitats, em facilités la relació de títols beneficiaris de finançament i de les quantitats que hi havien estat esmerçades, em respongué, per a la meva immensa estupefacció, que no em subministraria cap mena d’informació sobre aquell assumpte car es tractava de dades confidencials. Per fortuna, després de la conclusió d’aquell conveni, ens fou canviada la via de contacte amb la televisió i tinguérem la fortuna de tractar amb dues persones d’exquisit tarannà cooperatiu i de magnífica qualitat professional, que m’esvaniren l’atziac record de la seva pintoresca predecessora.

 

L’excel·lent tasca desenvolupada per Jordi Serra i Llena i per Susanna Jiménez Fuster —a més del seu exemplar capteniment durant la negociació de l’últim conveni— desembocà, pel que fa al terreny que aquests fulls calciguen, en dues valuoses aportacions. En primer lloc, el periòdic i fluid funcionament de la comissió de seguiment que (primer gràcies a la clàusula 5.4 de l’acord 2002-2005 i a continuació mitjançant la dotzena clàusula del conveni 2006-2009) esclarí les nombroses i variades qüestions que s’hi plantejaren, solucionà les discrepàncies que sorgiren i aportà acordança mútua a l’hora d’adoptar solucions tocant a aspectes no definits en el pacte global. En segon terme, aquest parell de representants de la televisió establí un model d’informació a la indústria que cada mes l’assabentava minuciosament de les informacions que permetien d’avaluar el grau de compliment del conveni rubricat. Tot agrupant les dades per cada mena d’inversió (drets d’antena cinematogràfics; coproducció fílmica; coproducció televisiva de documentals i d’animació; tv movies), la televisió oferia a les associacions signants la llista de títols seleccionats, acompanyats de l’import adjudicat i de quatre dates significatives.

 

La primera data, coincident amb la seva incorporació a la llista, corresponia al moment de selecció del títol per part del comitè de triatge de l’operador televisiu. En segon terme, quan es produïa, s’afegia la data de signatura de contracte entre la televisió i l’empresa productora. Una data essencial, puix que, a efectes del seguiment del conveni, la inversió computa quan es firma aquest document i no pas quan s’efectua el pagament dels imports aparaulats. L’afegiment de la data de lliurament a TVC del material enllestit subministrava, a través de l’acumulació d’exemples, una radiografia prou acurada dels temps de maduració de les diferents tipologies de producte des de l’instant de la seva selecció fins a la total conclusió de l’obra. Una quarta data, en consignar el dia de la primera emissió de cadascuna de les produccions finançades, contribuïa a dibuixar una molt àmplia parcel·la del retaule de la presència de les produccions catalanes a la televisió pública del país.

 

Aquest sistema d’informació ens ha permès de reconstruir les sèries anuals des de 2002 fins a l’hora present. Val a indicar aquí que —ara per rutina, ara per decidit esperit de transparència informativa— la televisió, després de la defunció del darrer conveni, ha persistit a fer arribar a les entitats representatives del sector aquesta informació amb la mateixa estructura i elements integrants que els seguiments posseïen quan l’acord era vigent. És ben curiós que algunes de les persones amb més veterania en el camp de la producció encara es refereixin a aquests documents com a les “dades del conveni”, quan el darrer pacte 2006-2009, perllongat mitjançant dues addendes novatòries fins al 2011, morí aleshores sense successió ni sense cap clàusula que n’allargués automàticament la durada, llevat de denúncia de l’acord per alguna de les parts. Per tant, des del primer jorn del 2012 ençà, no es poden qualificar com a “xifres del conveni” aquestes informacions sobre una part de la inversió de TVC / CCMA en la indústria audiovisual de Catalunya ni les trobades entre sector i televisió de cap manera poden ser titllades de reunions de la comissió de seguiment.

 

Comptat i debatut, en aquest treball es ressegueixen les inversions del període que s‘enceta l’any 2002 i que es tanca amb l’exercici econòmic de 2019 [38] i tant de bo que, quant als anys precedents, des de dins de la televisió algú es decideixi a remenar polsoses carpetes de vells expedients i a recuperar antics fitxers dels seus ordinadors per tal de treure a la llum la part de la història d’aquestes relacions entre la televisió i la indústria audiovisual que ja només la CCMA pot reconstruir i salvar de l’oblit. Quant a les taules que tot seguit s’ofereixen (quadres 1 a 3), cal deixar constància que recullen les darreres dades que per a cada exercici econòmic han estat remeses per TVC /CCMA a les patronals de sector. Hi ha la possibilitat que, amb posterioritat al seu lliurament, algun contracte hagi estat rescindit en no tirar endavant el projecte receptor del finançament o bé que s’hagi modificat la quantitat a invertir o tal vegada que s’hagi signat algun contracte nou.

 

 

Òbviament si, en el supòsit d’haver-se esdevingut, aquestes modificacions no foren comunicades a les entitats representatives del sector, els canvis no figuraran en les dades que aquí s’ofereixen. En qualsevol cas, puix que s’ha efectuat un examen individualitzat de les trajectòries de tots els títols que han aparegut a les llistes de la CCMA en aquests divuit anys, el risc d’aquesta teòrica incidència és molt minso, sobretot en el primer i en el darrer dels tres supòsits que han estat indicats. Resta encara a assenyalar que en els vinents quadres estadístics s’ha realitzat un reajustament intern de xifres, motivat pel fet que hi havia barrejats alguns títols de drets d’antena de llargmetratges documentals i d’animació entre les coproduccions d’aquestes dues modalitats. Els pocs retocs derivats de l’operació han provocat sempre impactes molt lleugers en les línies afectades i, en tractar-se de transvasaments, incideixen només sobre epígrafs intermedis, però no pas sobre la dimensió inversora de tot l’any.

 

L’acostament als tres primers quadres ens fa avinent de resseguir una trajectòria de divuit anys dels quals, a banda de la corresponent normativa legal vigent en cada moment, la primera meitat es desenvolupà sota el signe dels convenis, mentre que la segona transcorregué sense regles del joc formalment consensuades entre indústria i televisió. L’examen de l’evolució dels diferents epígrafs revela, a grans trets, una concentració de les quanties més significatives a la part central de la sèrie, seguida d’un període d’emmusteïment de les inversions que ha perdurat fins a l’hora present. Ressurten particularment la raquítica presència dels curtmetratges (focalitzada en el conveni 2006-2011) i la desaparició del complements lligats a la participació en festivals o a l’obtenció de premis per part de les pel·lícules finançades. Puix que ja s’havia extingit el darrer conveni, deixaren de ser aplicables les condicions que hi figuraven tocant a la satisfacció de primes d’èxit. L’aplec de les quanties invertides en els nou biennis voreja els dos-cents milions d’euros (196,59 milions, si es vol la precisió) i, tot i que els seus pesos específics sobre els totals anuals són fluctuants (quadres 4 a 6), les proporcions més molsudes, en considerar el conjunt del període, pertoquen a la coproducció de pel·lícules per a televisió (36,65% del finançament global) i als drets d’antena dels llargmetratges cinematogràfics de ficció (21,35%).

 

 

La concentració de tota la sèrie en una sola taula numèrica (quadre 7) ens permet una detecció més còmoda de les vicissituds de l’itinerari temporal. En recórrer aquest trajecte es revela que l’any 2012 marcà un crucial punt d’inflexió en la intensitat inversora de la televisió, que anà encongint la seva dimensió fins arribar als nivells mínims que poden observar-se en el darrer trienni de la sèrie. Quan efectuem la comparança entre el finançament anticipat que caracteritzà l’any 2006 (primer exercici del darrer conveni) i el postrem volum de la sèrie, s’adverteix que el doll d’inversió adreçat a la indústria audiovisual catalana, pel que fa als tipus de producció que en el seu moment integraren el conveni, s’ha arronsat fins a situar-se en la sisena part de la magnitud abocada als projectes tretze anys enrere. No gaire dissemblants es mostren els factors de minoració exhibits pels dos grans blocs que configuren el finançament global, per bé que la velocitat de caiguda en el territori del cinema (reducció a la setena part en el període 2006-2019) es revela superior al ritme imperant en els camps televisius (on per cada onze euros rebuts en el passat n’han sobreviscut dos), que en el conjunt dels nou biennis examinats s’endugueren les tres cinquenes parts de la inversió total (quadre 8).

 

 

Quan, per comptes de segmentar les xifres en funció del bloc de pertinença, la fragmentació obeeix el període abastat per cada conveni i per la llonga etapa sense cap signatura d’acord (quadre 9), refulgeix la significació del conveni 2006-2011. Aquest sextet d’exercicis contribuí a la magnitud total del període estudiat en aquests fulls amb les seves tres cinquenes parts (el 57,95%, si hom desitja primfilar la proporció) [39], mentre que els altres dos cinquens es forjaren en una etapa que duplicà la durada del darrer conveni. Si subtilitzem l’anàlisi, observarem que, dins d’aquests dotze exercicis, els vuit anys sense acord només s’han limitat a ultrapassar un 15,35% de la inversió abocada per un sol quadrienni (concretament el període abastat per l’acord 2002-2004). En comprovar que l’etapa 2012-2019, que ha abastat entre les dues cinquenes parts i la meitat (exactament un 44,44%) del trajecte temporal examinat, només ha contribuït a nodrir el conjunt amb una quota que no arriba a assolir-ne el quart (un 22,53%), ens tornem a trobar acarats amb el punt d’inflexió que significà l’any 2012 i amb la transcendència que suposa per a la indústria disposar o no d’un conveni de finançament.

 

Ben cert és que l’impacte de la crisi econòmica i la subsegüent política de retallades tingueren una significativa incidència en l’encongiment de les quanties encarrilades cap a la producció audiovisual de Catalunya. Aquesta repercussió va ser analitzada amb detall per Juan Carlos Miguel de Bustos, Josep Àngel Guimerà i Orts i Miguel Ángel Casado del Río en el seu article Impacto de los recortes en las televisiones autonómicas en la industria audiovisual: los casos de Euskadi y Cataluña (2007-2014) [40]. Els tres professors universitaris hi analitzaren les rebaixes pressupostàries patides per la televisió en aquells anys, quantificant-ne les seqüeles en coproduccions, producció aliena i producció associada i examinant l’impacte de la crisi econòmica en el sector de la producció audiovisual a Catalunya.

 

No ha estat, però, aquesta l’única causa de l’esprimatxament de la inversió televisiva. Des de l’any 2009 ençà el CAC, de manera incomprensible i contràriament a la legislació en vigor i a les seves pròpies normes reguladores, està eximint les subvencions d’explotació a l’hora de determinar els ingressos computables sobre els quals s’aplica la quota del 6% que fixa l’obligació de finançament anticipat anual de la LGCA i de la CCMA. L’argúcia esgrimida pel Consell vol fer creure que, en realitat, els diners rebuts dels pressupostos de la Generalitat són aportacions de capital, malgrat que aquests diners figuren en el compte de resultats de la televisió amb la ben explícita denominació de subvencions d’explotació. El CAC hauria d’explicar per quina raó la seva posició és radicalment oposada al criteri que anys enrere fixà el CAA (Consejo Audiovisual de Andalucía). El seu organisme homòleg a la comunitat autònoma del sud d’Espanya, arran de l’informe jurídic que sol·licità [41], conclogué que “los ingresos comprendidos en dichos apartados [el text es refereix a vendes, prestacions de serveis, ingressos accessoris i subvencions d’explotació], entre los que se incluyen las aportaciones de la Junta de Andalucía para financiar las actividades corrientes del ejercicio, constituyen ingresos de explotación computables al objeto del cumplimiento de la obligación de financiación establecida en el artículo 5 de la LGCA”. Des del 2009 fins a 2018, la injustificable posició del CAC ha barrat el pas d’una inversió de l’ordre de cent milions d’euros en els epígrafs que aquest treball consigna [42], a banda que la baixada del nivell d’exigència ha repercutit en el repartiment del finançament entre les modalitats de producte [43]. Amb tota evidència aquesta cataracta de bitllets hauria enrobustit sensiblement la inversió realitzada en els anys sense conveni i hagués reduït la seva distància respecte als resultats aconseguits en el passat.

 

Els volums d’inversió mostrats pels quadres precedents foren el resultat d’una considerable feina de selecció de projectes. Alguns d’ells, malgrat que havien estat triats, acabaren desapareixent de les llistes trameses per la televisió a les associacions en no aconseguir completar el seu finançament, però un amplíssim nombre del cens escollit signà contracte i acabà convertint en realitat el projecte presentat. És precisament aquest eixam de títols receptors de finançament anticipat la variable que s’examinarà tot seguit (quadres 10 i 11). A l’hora d’interpretar aquestes xifres cal tenir present, pel que fa a la coproducció d’animació, que es comptabilitzen les temporades seleccionades i no pas el nombre d’episodis que conté cadascuna d’elles. Per contra, en el cas de les minisèries es computen dos tv movies per peça per tal de no distorsionar el càlcul de la inversió mitjana per film de ficció destinat a la petita pantalla.

 

El balanç inversor dels divuit anys implicà un exèrcit de projectes que vorejà els mil tres-cents títols. No es consigna aquí la dada exacta que resulta de l’acumulació dels saldos finals de cada epígraf, perquè, en el camp de la cinematografia, hi ha pel·lícules que, a banda de la venda dels seus drets d’antena, han gaudit de la coproducció televisiva. Entre els diversos components de la xifra global sobresurten els 362 llargmetratges beneficiaris de drets d’antena (combinats amb les 130 pel·lícules que comptaren amb la televisió com a soci), les coproduccions de documentals televisius (301 títols) i el catàleg de 301 tv movies que rebé finançament. L’atenta lectura de les llistes de títols triats en el transcurs dels divuit anys i de les seves productores afectades revela un molt acceptable grau de repartiment de les inversions en la línia d’evitar la concentració d’encàrrecs en un nombre reduït de companyies, que havia estat propugnada en el 2001 per la Moció 76/VI del Parlament de Catalunya.

 

La segmentació de les dades d’acord amb els períodes de durada dels dos darrers convenis i dels anys viscuts sense el recolzament d’un acord (quadre 12) torna a evidenciar la concentració del gruix dels títols en els anys de vigència de l’últim conveni signat. El sexenni 2006-2011 aportà un xic més de la meitat dels drets d’antena dels llargmetratges de ficció, dels documentals coproduïts per a la petita pantalla i dels tv movies [44]. Des d’aleshores el pomell d’obres triades ha escurçat el nombre d’unitats que el constitueixen fins a sedimentar-lo a una de les majors fondàries de la sèrie en el seu últim tercet d’exercicis. La combinació d’inversions consumades amb la quantia d’obres receptores ens forneix l’evolució de les quantitats rebudes per cada mena de producció i revela detriments a totes les línies, que en diverses modalitats són de notòria significació. És el cas, quan comparem els finançaments del conveni 2006-2011 amb les dades conjuntes dels vuit anys sense acord que el succeïren, de les coproduccions cinematogràfiques (rebaixa del 53,73% en la inversió), de les coproduccions de documentals televisius (retallada del 52,03%) i del preu pagat per l’adquisició de llargmetratges per a la gran pantalla (menyscabament del 41,64%). Empitjoren més les escapçades inversores quan la comparança s’efectua amb el tercet final d’exercicis (2017-2019), puix que els detriments s’enfilen, respectivament, fins a 75,25%, 67,29% i 50,74%.

 

 

Abans d’endinsar-nos a la recta final d’aquest treball convindrà deixar diàfana constància del fet que les xifres que aquests fulls agombolen corresponen amb exclusivitat a les modalitats de producte que foren objecte de destinació de recursos en els dos últims convenis (des del 2002 fins al 2011). En els posteriors anys sense acord mutu (2012-2019) les dades també es concentren en aquest mateix conjunt d’alternatives. Les quantitats exposades en aquestes pàgines no s’han de confondre —puix que mai se’n produirà la coincidència— amb les dades d’inversió certificades a les diferents verificacions anuals efectuades pel CAC tocant a l’acompliment de l’obligació de finançament avançat d’obres audiovisuals per part de TVC / CCMA [quadre 13]. A tall d’exemple cal recordar que, en els dos quadriennis abastats pel darrer parell de convenis, les sèries d’animació no eren produccions computables a efectes dels càlculs del CAC, però sí que eren admeses en els acords entre indústria i televisió. A més, en la totalitat d’anys de la sèrie, l’obligació inversora s’ha adreçat a obres audiovisuals europees. En conseqüència les certificacions del Consell contindran també produccions espanyoles o procedents d’altres països del Vell Continent, a diferència dels convenis, que constrenyen els seus límits a títols de fabricació amb intervenció catalana total o parcial. Per tant, tot i que la intersecció dels dos conjunts pugui ser molt extensa, les dades verificades pel CAC seran sempre diferents de les xifres allotjades a les taules numèriques d’aquest treball.

Malgrat aquestes diferències, les xifres extretes de les verificacions del CAC esdevenen un utilós complement per tal d’analitzar la tendència inversora de TVC / CCMA en aquest segle. El recull de la sèrie històrica de dades mostra de faisó ben palesa que —després d‘uns anys esplendorosos que, a la majoria dels exercicis del decenni inaugural del present centenni, deixaren ben enrere l’objectiu legal d’acompliment— la reculada de la inversió fou el tret perseverant de la trajectòria. L’enlluernadora superació del nivell exigit en els primers exercicis de la sèrie obrí pas a l’etapa de notable arronsament de les xifres, que, ara com ara i en funció de les dades a l’abast, cobreix els anys transcorreguts de l’actual dècada. Deixant de banda el cas singular de 2018 [45], en examinar el capteniment de la sèrie, hom detecta a la recta final de les dades d’inversió certificades pel CAC que la xifra mínima assolida en el 2017 representà poc més de la sisena part de la magnitud màxima injectada en el 2008. En realitzar la comparança per exercicis agrupats, es pot percebre que l’etapa inversora 2014-2017 rebé un doll de diners que rebaixà en un 57,49% la mitjana anual procurada pel quadrienni 2010-2013 i en un 74,59% respecte a la dosi monetària del quartet 2006-2009.

 

Aquesta arronsada dels volums de finançament coincideix amb la retracció generalitzada del nivell inversor per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual de cobertura autonòmica (quadre 14). Aquest declivi quantitatiu s’inicià en el 2012, per bé que, en el tercet final de la sèrie anual, els casos singulars d’un parell de comunitats autònomes hagin emmascarat la reculada. En aquests dos territoris la tremenda canalització de diners vers les sèries televisives ha enrobustit unes xifres aflaquides: les irrigacions monetàries de Corporación Radio e Televisión de Galicia vessades en aquestes produccions ascendiren a 29,49 milions d’euros en el 2016, a 29,14 en el 2017 i a 23,74 en el 2018, mentre que en aquest darrer exercici la CCMA nodrí les sèries amb 17,37 milions. Les dimensions creixents de les contribucions abocades pels prestadors de serveis de comunicació audiovisual de cobertura estatal, esperonades per l’augment d’entitats subjectes a l’obligació inversora dins d’aquest bloc, han coincidit amb el decandiment a la secció dels prestadors autonòmics. La conjunció d’ambdós factors s’ha traduït en la pèrdua del pes específic que aquests prestadors suposaren en el passat sobre el finançament total abocat per la via de l’obligació inversora. L’aportació d’un quart del finançament global en el quartet que inaugura la tirallonga d’exercicis perd la meitat de la seva rellevància en els dos anys finals de la sèrie, però la nova proporció torna a malbaratar la meitat de la seva desgruixada còrpora quan les dades es depuren de l’impacte de les sèries a Catalunya i a Galícia.

 

 

Dins de la pèrdua d’influència dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual de cobertura autonòmica en la composició del volum total d’inversió es detecta, a més a més, el retraïment del grau de participació de Catalunya sobre aquesta xifra. Així es pot comprovar tot escometent una excursió temporal per les quanties que, a cadascun dels exercicis del període 2006-2018, esmerçà cada comunitat autònoma en finançament d’obres computables d’acord amb la normativa sobre la matèria (quadres 15 i 16). Tot i així és de justícia assenyalar que, entre les tretze comunitats que han efectuat inversions en aquesta etapa, Catalunya es col·loca en el capçal de la classificació amb 167,89 milions d’euros acumulats. Propulsada per les sèries televisives, la segueix Galícia (amb 113,12) i, a superior distància, es troben situades Euskadi (81,79) i Andalusia (71,60). Aquesta primacia en volum no ha impedit el deteriorament de la significació relativa de la inversió catalana. En el primer quadrienni de la sèrie el nostre territori aportava dos de cada cinc euros de procedència autonòmica, un ritme que va descendir fins a un de cada quatre en el bienni 2014-2015. Les magnituds dels anys posteriors foren enterbolides per la irrupció de les sèries en els casos i anys ja assenyalats, però tan bon punt se’n sostrau la repercussió hom adverteix que, en el darrer bienni de la tretzena d'exercicis, la proporció s’ha ensorrat fins al girientorn d’un de cada set euros.

 

 

A les envistes de la duradora ruptura de la continuïtat en la història dels convenis entre la indústria de producció audiovisual i la televisió a Catalunya i atesa l’evolució experimentada pels finançaments anticipats de producció, val a vaticinar que se li gira força feina a PAC i a PROA. Sempre en el supòsit —això és ben clar— que les patronals tinguin alguna intenció de ressuscitar el conveni i que el propòsit sigui tan ferm com persistent, de manera que, enllà de benintencionades i agradoses paraules, es tradueixi en actuacions incessants i decidides orientades a la conquesta del seu objectiu. Caldrà en primer lloc incidir sobre el retaule normatiu, tot instant als partits polítics, als grups parlamentaris, a la Comissió de Control de l'Actuació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i, ben especialment, al govern i a la CCMA a fer realitat el (temps ha retardat) segon mandat marc. En aquesta avinentesa es tractarà d’un nou document que haurà de parar atenció a les noves necessitats nascudes arran de la transformació del panorama audiovisual i d’afrontar els reptes afillats per la brostada de plataformes digitals. En executar aquesta comesa caldrà maldar amb insistència per tal que la secció del document dedicada a l’aprofitament i a la potenciació del teixit industrial del sector audiovisual català reivindiqui la firma de convenis quadriennals entre indústria i televisió pública.

 

Havent assolit aquest objectiu, les patronals hauran de seguir, amb amatent vigilància i procurant influir-hi en la mesura de les seves possibilitats, les converses entre govern i televisió que hauran de cristal·litzar en el text final del tercer contracte programa. Caldrà assegurar-se aquí que el seu redactat hagi incorporat la celebració d’un conveni (tot enllaçant amb l’acció estipulada a l’apartat V.8 del primer contracte programa), alhora que controlar que les inversions que s’hi decideixin s’ajustin escrupolosament a l’article 121 de la Llei 22/2005 i a l’article 24.2 de la Llei 11/2007. Però també —i molt, molt, molt especialment— que, tocant als ingressos computables, respectin la LGCA a l’hora de calcular el finançament anticipat exigible a la CCMA, de manera que incloguin les subvencions d’explotació, tal com mana la normativa vigent. Una tasca que haurà de ser complementada amb l’enfrontament de la indústria amb les verificacions del CAC si, tal com sembla tristament previsible, persisteix a desterrar les subvencions a l’hora d’establir la dimensió dels ingressos computables.

 

Paral·lelament a les activitats que acaben de ser exposades, les persones que representin el sector hauran d’encetar i de desenvolupar converses amb la CCMA encaminades a estructurar els trets essencials definidors d’un futur conveni. Sempre sota l’ègida de la LGCA i amb ben particular atenció tant a les disposicions contingudes en el seu article 5.3 quant a la determinació del volum obligatori de finançament avançat i al seu repartiment per modalitats de producte com a les especificacions contingudes en el Reial Decret 988/2015 [46]. A banda de les varietats d’obra audiovisual previstes pel segon article d’aquest darrer text normatiu, caldrà intentar l’eixamplada de l’estol de modalitats sotmeses al conveni amb produccions de tipus no afectats per l’obligatorietat inversora, tal com succeí amb les sèries d’animació en el llunyà acord 2002-2005.

 

No haurà de mancar en aquestes converses el disseny de la informació mensual [47] que s’haurà de rebre a les dues patronals i que servirà de guia d’acompliment dels pactes quan, ja en ple funcionament de l’acord, se’n reuneixi la comissió de seguiment per tal d’avaluar-ne el ritme d’evolució. Tot i que, en el portal de transparència de la televisió [48], es poden localitzar els imports que figuren en els contractes entre la CCMA i les productores, seria coherent addicionar als fitxers adreçats a PAC i a PROA les dades corresponents a les sèries de televisió [49], alhora que les quanties adreçades a aquelles noves modalitats de producció que puguin afegir-se al futur pacte. Val a esperar que, si les dues patronals decideixen d’actuar sense treva en tots el fronts necessaris, s’acabi retornant a la via del consens de les regles de joc entre indústria i televisió. Una tornada al fèrtil camí, que, després de llargs anys de col·laboració, ha estat lamentablement relinquit durant els nou últims exercicis.

 

Notes

[1] TVC fou constituïda el dia 7 d’octubre de 1983 sota la normativa de la Llei 10/1983, de 30 de maig, de creació de l'ens públic Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i de regulació dels serveis de radiodifusió i televisió de la Generalitat de Catalunya. El seu text fou publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 14 de juny de 1983 (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/337/5784.pdf). La llei havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya a la sessió plenària del 18 de maig de 1983. Les diferents intervencions que es feren en aquella jornada estan recollides en el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie P, nº134, corresponent a aquesta data i que es pot aconseguir a https://www.parlament.cat/document/dspcp/56847.pdf. Quant a TVC, el dia 13 de novembre de 2013 fou elevada a escriptura pública la fusió de Televisió de Catalunya, S.A., i de Catalunya Ràdio Servei de Radiodifusió de la Generalitat, S.A. (https://www.boe.es/borme/dias/2013/10/11/pdfs/BORME-C-2013-12490.pdf), en una única societat anònima que ara s’anomena Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A. Amb anterioritat, el dia 15 de juny de 2011 ja s’havia produït la fusió per absorció de CCRTV Interactiva i d’Activa Multimèdia Digital per part de TVC (https://www.boe.es/borme/dias/2011/06/24/pdfs/BORME-C-2011-23962.pdf), que el 29 d’octubre de 2012 també absorbí TVC Edicions i Publicacions (https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BORME-C-2012-28836). Totes les filials, doncs, han estat concentrades en una sola empresa. Pel que fa a la CCRTV, la normativa que l’havia creat fou derogada i l’ens públic canvià el seu nom en ser publicada (després de la seva aprovació en el Ple del Parlament del dia 3 d’octubre de 2007: https://www.parlament.cat/document/dspcp/57616.pdf) la Llei 11/2007, d'11 d'octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. El seu text es recollí en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del 18 d’octubre de 2007 (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4990/882254.pdf). Posteriors disposicions legals en modificaren alguns articles. A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4990/1770822.pdf es localitza el text consolidat de la llei, actualitzat a 19 de novembre de 2019.

 

[2] Ho podem llegir a https://www.ccma.cat/corporatiu/ca/com-funciona/collaboracio-entitats/.

 

[3] Un termini de trigança força admirable quan hom té present que la desapareguda FAPAE (Federación de Asociaciones de Productores Audiovisuales Españoles), nascuda el 16 d’abril de 1991, tret d’algun acord parcial limitat a una modalitat de producte o bé a qüestions de finançament, no aconseguí un conveni general ni amb Televisión Española ni amb cap televisió privada en el transcurs de la seva activitat, que conclogué de forma ben funesta pel febrer de 2018.

 

[4] A tall d’exemple esmentarem, a Andalusia, el Convenio Marco de Colaboración entre la Empresa Pública de la Radio y Televisión de Andalucía, la Asociación de Empresas y Productores Independientes de Andalucía (AEPAA-APRIA) y la Plataforma de Empresarios y Creadores del Audiovisual Andaluz (PECAA), signat a Sevilla el dia 12 d’abril de 2007. El document és a l’abast a http://www.aepaa-apria.es/admin/legislaciones/pdf/96_ley.pdf. Pel que fa a Euskadi, el 23 de març de 2005 ETB (Euskal Telebista) subscrigué un acord amb l’associació Ibaia (Ikus-entzunezkoen Euskal Ekoizle Burujabeen Elkartea). Li seguiren cinc convenis més, amb la incorporació d’EPE/APV (Euskal Produktoreen Elkartea / Asociación de Productores Vascos), signats els dies 12 de març de 2008, 27 de setembre de 2012, 20 de desembre de 2013, 16 d’abril de 2015 i 26 d’abril de 2019. Els documents es troben a http://epe-apv.com/legislacion/otros-convenios/.

 

[5] Casado del Río, Miguel Ángel: Nuevas estrategias para el desarrollo del sector audiovisual en las comunidades autónomas (Ámbitos, revista internacional de comunicación, nº 13-14, Sevilla, 2005, pàgines 109 a 131). L’article és a l’abast a https://revistascientificas.us.es/index.php/Ambitos/article/view/9583/8381.

 

[6] Les eleccions celebrades a l’ACPCA el mes d’octubre de 1996 havien atorgat la presidència de l’associació a Helena Matas Vallabriga. Probablement la malaltia que patia no li permeté d’assistir a la signatura del conveni. Per dissort, el càncer que afligí l’excel·lent productora se l’emportà mesos després, a mitjan desembre de 1997.

 

[7] L’Instrument de Ratificació del Conveni Europeu sobre Televisió Transfronterera, fet a Estrasburg el 5 de maig de 1989, fou signat pel monarca Juan Carlos I el 19 de gener de 1998 i publicat en el BOE (Boletín Oficial del Estado) del posterior 22 d’abril. El text es localitza a http://www.boe.es/boe/dias/1998/04/22/pdfs/A13384-13394.pdf i la seva ulterior correcció d’errada es troba a http://www.boe.es/boe/dias/1998/05/29/pdfs/A17774-17774.pdf. Sobre la base d’aquest precedent el Consell d’Europa adoptà la Directiva 89/552/CEE, de 3 d’octubre de 1989, sobre la coordinació de diverses disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres, tocant a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva (http://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:31989L0552&from=ES).

 

[8] Aquesta llei entrà en vigor el dia 14 de juliol de 1994, l’endemà de la seva publicació en el Boletín Oficial del Estado. A https://www.boe.es/boe/dias/1994/07/13/pdfs/A22342-22348.pdf se’n pot obtenir el text.

 

[9] El títol complet de la disposició és Directiva 97/36/CE del Parlament Europeu i del Consell de 30 de juny de 1997 per la qual es modifica la Directiva 89/552/CEE del Consell sobre la coordinació de determinades disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres relatives a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva. El seu text és a l’abast a https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:31997L0036&from=ES.

 

[10] A http://www.boe.es/boe/dias/1999/06/08/pdfs/A21765-21774.pdf es recull aquesta llei que publicà el Boletín Oficial del Estado en el seu exemplar del dia 8 de juny de 1999. Un parell d’anys més tard, la Llei 15/2001 de 9 de juliol, de foment i promoció de la cinematografia i el sector audiovisual (http://www.boe.es/boe/dias/2001/07/10/pdfs/A24904-24909.pdf), en la seva disposició addicional segona, retocà el redactat del cinquè article de la Llei, però mantingué el percentatge en el 5%. Quan, al cap d’un sexenni, aquest text normatiu fou substituït per la Llei 55/2007, de 28 de desembre, del cinema (https://www.boe.es/boe/dias/2007/12/29/pdfs/A53686-53701.pdf), aquella disposició addicional segona fou el solitari article que s’escapolí de la derogació general de la llei prèvia.

 

[11] Al text íntegre del debat es dedicà sencer el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya – Ple del Parlament, sèrie P, nº 6, del dia 15 de desembre de 1999. A https://www.parlament.cat/document/dspcp/57384.pdf es poden seguir les intervencions que es feren en aquella sessió.

 

[12] Publicada en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, nº 8, de 27 de novembre de 1999, pàgines 5 a 8. Aquest document s’obté a l’adreça https://www.parlament.cat/document/bopc/49936.pdf.

 

[13] Veure nota [10].

 

[14] Les intervencions dels diferents parlamentaris en relació al text i a les esmenes presentades a la moció poden ser consultades en el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya – Ple del Parlament, sèrie P, nº 49, del dia 29 de març de 2001, pàgines 26 a 31. El document s’obté a https://www.parlament.cat/document/dspcp/57427.pdf.

 

[15] Aparegué en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, nº 173, de 17 d’abril de 2001, pàgina 17. El text de la moció es pot llegir a https://www.parlament.cat/document/bopc/50106.pdf.

 

[16] Jaume Ferrús i Estopà en fou el signant en la seva qualitat de president d’APIC. A les altres associacions firmaren també els seus presidents. Sergi Schaaf i Casals representà a BA i Carles Balagué Mazón ho féu amb PAC, mentre que Francesc Escribano i Royo, com a director de la televisió, actuà en nom de l’entitat.

 

[17] APIC fou creada a Barcelona el primer dia de juny de 2004 i, amb data 3 de maig de 2018, es va fer públic l’anunci de la dissolució d’aquesta organització empresarial (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, de 30 de maig de 2018).

 

[18] La llei es publicà en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 3 de gener de 2006. El seu contingut pot ser capturat a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4543/531253.pdf. Pel que fa al text consolidat (a data 11 de juny de 2018), es troba a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4543/1684425.pdf.

 

[19] El document és a https://statics.ccma.cat/multimedia/pdf/nohash/contracte-programa.pdf.

 

[20] L’acta fundacional de PROA fou signada el 28 de març de 2008 per nou representants de les associacions APIC, BA i PAC. Aquests signants, per associació, foren: per APIC, Jaume Ferrús i Estopà (president), Carles José i Solsona i Raimon Masllorens Escubós; per BA, Ricard Figueras Marco (president), Joan Antoni González Serret i Sergi Schaaff Casals; i per PAC, Xavier Atance Yagüe (president), Jaume Vilalta Golet i María Victoria de Villanueva Suárez. Els seus estatuts foren admesos a dipòsit en el registre de la Subdirección General de Programación y Actuación Administrativa —secció depenent de la Dirección General de Trabajo (dins de la Secretaría General de Empleo del Ministerio de Trabajo e Inmigración) — el 4 de juny d’aquell any (BOE del dia 23 de juny de 2008). Posteriorment, la federació es reestructurà. BA i APIC cessaren la seva activitat i PAC sortí de PROA. A hores d’ara, doncs, la representació de la indústria de producció audiovisual independent de Catalunya es reparteix entre l’associació PAC i la federació PROA. Quant a la composició de la federació, actualment està integrada per set associacions: cinc són sectorials —Pro-Ficció, Pro-Docs, Pro-Tv, Pro-Animats i DEVICATS (Associació de Desenvolupadors i Editors de Videojocs a Catalunya) i les altres dues —APAIB (Associació de Productores Audiovisuals de les Illes Balears) i la valenciana Avant— són associacions generalistes. PAC (una de les tres associacions fundadores de l’entitat) hagué de marxar de PROA perquè en la seva remodelació la federació volgué que totes les patronals que la integressin fossin cadascuna d’un sol sector (ficció, documental, televisió, animació, videojocs). Amb posterioritat a la sortida de PAC la federació obrí la seva porta a associacions generalistes on es barregen empreses de totes les modalitats.

 

[21] En l’acte de signatura del document datat el dia 29 de gener de 2015 participaren l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas i Gavarró, el conseller de la Presidència, Francesc Homs i Molist; el conseller de Cultura, Ferran Mascarell i Canalda; el director general de l’ICEC, Jordi Sellas i Ferrés; el president de l’ens públic CCMA, Brauli Duart i Llinares, i el president de PROA, Raimon Masllorens i Escubós.

 

[22] La sèrie històrica de documents comptables (balanç de situació, compte de pèrdues i guanys, notes i informes d’auditoria) resulta abastable per als anys que transcorren del 2000 al 2019 a http://www.ccma.cat/corporatiu/ca/com-funciona/memoria-anual/. A cada exemplar d’aquesta vintena de memòries anuals, fins a la publicació del 2012, es pot trobar la informació corresponent a Televisió de Catalunya, SA. Des de l’any 2013 ençà se subministren els comptes anuals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, SA (Societat unipersonal).

 

[23] El CAC recull a https://www.cac.cat/acords-recerca/acords-del-cac els seus diferents acords sobre verificació del compliment per part de TVC / CCMA de la normativa referent al compliment de les obligacions de finançament anticipat d’obres audiovisuals europees.

 

[24] Si ens guiéssim per les dades que CCMA forneix periòdicament a PROA i a PAC, la inversió arribà a 5,55 milions d’euros.

 

[25] Publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 18 d’octubre de 2007, la llei de la CCMA és a l’abast a l’adreça http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4990/882254.pdf. El text consolidat de la disposició, a data 19 de novembre, es localitza a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4990/1770822.pdf.

 

[26] Veure la nota [10]. A https://www.boe.es/buscar/pdf/2007/BOE-A-2007-22439-consolidado.pdf pot ser capturat el text consolidat (a 15 de maig de 2015) de la llei.

 

[27] La resolució es recull des de la pàgina 81 fins a la 84 del número 636 del Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, de 22 de febrer de 2010 (https://www.parlament.cat/document/bopc/51472.pdf). El text havia estat aprovat en el ple del Parlament del dia 11 de febrer de 2010. El document, que conté el debat que precedí l’aprovació del mandat marc, és a l’abast a l’exemplar del Diari de Sessions del Parlament de Catalunya – Ple del Parlament corresponent a aquella jornada (https://www.parlament.cat/document/dspcp/57695.pdf).

 

[28] A https://www.cac.cat/sites/default/files/2018-03/Acord_6_2017_llibre_blanc_0.pdf es pot accedir a aquest treball elaborat pel CAC i per Eurecat, Centre Tecnològic de Catalunya. L’obra fou dirigida per Jaume Ferrús i Estopà, que tingué com a col·laboradors a Joan Maria Corbella i Cordomí, Xavier Cubeles Bonet i Marià de Delàs Malet. Les accions estructurants relatives al mandat marc i al contracte programa hi figuren a les pàgines 272 a 275.

 

[29] La seva petició s’efectuà durant la sessió de la Comissió de Control de l’Actuació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals del dia 19 d’octubre de 2018, recollida a la pàgina 30 del Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie C, nº 95, corresponent a la mateixa data. A https://www.parlament.cat/document/dspcc/284693.pdf s’apleguen les seves intervencions en el transcurs d’aquella jornada.

 

[30] A https://www.comitetv3.cat/p/contracte-programa.html s’ofereixen el document de treball del contracte programa 2013-2016 i l’informe dels comitès d’empresa de la Corporació sobre la proposta de contracte programa 2017-2020.

 

[31] Tal com es pot comprovar a la pàgina 9 del Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie C, nº 275, d’aquell mateix dia. El document es recull a https://www.parlament.cat/document/dspcc/10530290.pdf.

 

[32] Explicacions efectuades a la sessió de la Comissió de Control de l’Actuació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals del dia 29 de novembre de 2019, recollida en el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie C, nº 387. La seva intervenció es recull a https://www.parlament.cat/document/dspcc/83461502.pdf#page=35.

 

[33] El seu articulat s’obté a http://www.boe.es/boe/dias/2010/04/01/pdfs/BOE-A-2010-5292.pdf. El text consolidat amb els canvis introduïts després es localitza a http://www.boe.es/buscar/pdf/2010/BOE-A-2010-5292-consolidado.pdf. La darrera modificació d’aquest document correspon al primer dia de maig de 2015. Pel seu costat, el web del CAC facilita a https://www.cac.cat/sites/default/files/migrate/normativa_sa/Llei_7_2010_cat.pdf el text consolidat de la LGCA en la seva transcripció al català.

 

[34] Aquestes condicions tornaren a ser precisades en el quart article del Reial Decret 988/2015, de 30 d’octubre, que regula el règim jurídic de l’obligació de finançament anticipat de determinades obres audiovisuals europees. El text és a https://www.boe.es/boe/dias/2015/11/07/pdfs/BOE-A-2015-12053.pdf. El primer apartat d’aquest article detalla la distribució per als prestadors de serveis audiovisuals de titularitat privada, mentre que el segon ho fa respecte a aquells que són de titularitat pública.

 

[35] El cinquè paràgraf de l’article 5.3 de la LGCA va experimentar la modificació que hi efectuà el primer apartat de la disposició final quaranta-unena de la Llei 2/2011, de 4 de març, d’Economia Sostenible. El text d’aquesta llei es pot trobar a http://www.boe.es/boe/dias/2011/03/05/pdfs/BOE-A-2011-4117.pdf. Al seu torn, el sisè paràgraf fou retocat per la disposició addicional tercera del Reial Decret Llei 14/2011, de 16 de setembre, de mesures complementàries en matèria de polítiques d’ocupació i de regulació del règim d’activitat de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. La localització del seu contingut figura a https://www.boe.es/boe/dias/2011/09/20/pdfs/BOE-A-2011-14910.pdf. En realitat aquesta disposició es limità a esmenar l’incorrecte redactat original d’aquest paràgraf de la LGCA, on es deia que, en el cas de prestadors de serveis de comunicació audiovisual de titularitat pública, la dedicació a cinema havia de representar, pel cap baix, el 75% de la inversió obligatòria i que a pel·lícules sèries o minisèries per a televisió calia destinar-ne, com a mínim, un 25% (60% i 40%, si la titularitat era privada). Resulta obvi que, si un grup ultrapassava el seu límit assignat, l’altre no podria fer-ho, perquè l’addició dels dos percentatges no pot anar enllà del 100%. El “com a mínim” del segon grup fou convertit en un “com a màxim”.

 

[36] Una explicació i una anàlisi força més minuciosa d’aquesta distribució i de la seva incidència en les produccions audiovisuals catalanes es contenen en el meu article Allò que el film no s’endugué: el CAC i l’afebliment de la indústria cinematogràfica de Catalunya. El treball, que fou efectuat el maig de 2020 per a l’OPA (Observatori de la Producció Audiovisual), de la Universitat Pompeu Fabra, es pot descarregar a https://repositori.upf.edu/handle/10230/44534.

 

[37] La llei s’obté a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/5672/1096475.pdf i la seva versió consolidada resulta abastable a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/5672/1795147.pdf, amb la darrera modificació corresponent al primer de maig de 2020.

 

[38] Tot i disposar de dades del 2020, no s’afegeixen a la corrua d’exercicis que integren la sèrie temporal car abasten només alguns mesos de l’any actualment en curs i, per acabar-ho d’adobar, cadascun dels tres gèneres ofereix les seves magnituds en una data diferent. La inversió en ficció, a juny del 2020, ascendia a 860.000 euros. Si hi afegim els 73.500 euros abocats a documentals en acabar març i parem atenció al fet que a la fi de maig encara no hi havia finançament anticipat de cap projecte d’animació, la inversió total coneguda per a l’any 2020 a hores d’ara suma 933.500 euros. Pel que fa als títols que han meritat l’aprovació de la televisió, però que encara no han signat contracte, representaven 1,78 milions d’euros. Aquesta quantitat s’engreixarà força quan CCMA comuniqui a PAC i a PROA el total de diners que ha estat compromès als 36 títols que, durant el transcurs d’aquest passat mes de juliol, foren aprovats per la comissió de ficció de l’operador televisiu.

 

[39] Les proporcions més vistents són patrimoni dels drets d’antena dels llargmetratges cinematogràfics d’animació (que aboquen el 85,95% de la xifra acumulada per aquest epígraf en els divuit anys), de la coproducció cinematogràfica (72,52% de la corresponent quantia global) i de la coproducció de tv movies i minisèries (61,31%). Quant al capítol de les primes d’èxit (78,21%), l’explicació ja ha estat efectuada en el text d’aquest treball.

 

[40] Miguel de Bustos, Juan Carlos; Guimerà i Orts, Josep Àngel; i Casado del Río, Miguel Ángel: Impacto de los recortes en las televisiones autonómicas en la industria audiovisual: los casos de Euskadi y Cataluña (2007-2014) (Comunicación y sociedad = Communication & Society, volum 29, nº 4, Universidad de Navarra, Pamplona, 2016, pàgines 9 a 28). Es pot consultar l’article a https://revistas.unav.edu/index.php/communication-and-society/article/view/35803/30442.

 

[41] Es tracta del treball encomanat pel ple del CAA del dia 13 de novembre de 2012 a l’equip jurídic format per Josefa Aguilera Partida i José Antonio Barrera Castaño. El dictamen, signat el 13 de desembre d’aquell any, es recollí en un document encapçalat pel segell del CAA i titulat Informe jurídico sobre los ingresos computables para el cumplimiento por parte de los prestadores de la obligación de financiación anticipada de obra europea. El fitxer que el conté ha estat recollit en el web de l’Asociación de Empresas de Producción Audiovisual y Productores Independientes de Andalucía (AEPAA-APRIA) i resulta accessible a l’adreça http://aepaa-apria.org/admin/legislaciones/pdf/90_ley.pdf.

 

[42] Aquest assumpte ha estat examinat amb detall en dos treballs meus elaborats per a l’Observatori de la Producció Audiovisual. Es tracta d’I les subvencions ¿què?: Una qüestió que el CAC hauria d’aclarir (OPA, Barcelona, agost de 2018, 37 pàgines) i d’Una (altra) discutible verificació del CAC (OPA, Barcelona, desembre de 2019, 18 pàgines). Els fitxers es troben a https://repositori.upf.edu/handle/10230/44534 i a https://repositori.upf.edu/handle/10230/43224.

 

[43] Veure la nota [36].

 

[44] En el transcurs del mes d’octubre de 2001, durant la celebració del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, l’aleshores conseller en cap de la Generalitat, Artur Mas, anuncià un pla de producció triennal d’un centenar de tv movies. La realitat rebaixà a la meitat el nombre de títols que tiraren endavant en els anys 2002-2004 (un total de 51 obres d’aquesta modalitat de producció), però inicià un camí que acabaria acostant-se a la voluntat inicial, amb les 86 obres del gènere finançades en el període 2006-2008.

 

[45] La inclusió de quatre sèries de ficció (Si no t’hagués conegut, Benvinguts a la família II, Les de l’hoquei i Com si fos ahir) en la inversió computable originà la descomunal superació de les xifres dels anys precedents. A l’article Allò que el film no s’endugué: el CAC i l’afebliment de la indústria cinematogràfica de Catalunya (veure la nota [36]) s’examinaren amb detall les conseqüències d’aquest capítol del finançament a la llum de l’inadequat criteri del CAC tocant al foragitament de les subvencions d’explotació a l’hora de procedir a la formació dels ingressos computables.

 

[46] El reglament que desenvolupà la LGCA aparegué mitjançant el Reial Decret 988/2015, de 30 d’octubre, que regula el règim jurídic de l’obligació de finançament anticipat de determinades obres audiovisuals europees. S’accedeix al seu text gràcies a l’adreça https://www.boe.es/boe/dias/2015/11/07/pdfs/BOE-A-2015-12053.pdf.

 

[47] Caldria retornar a l’enyorada periodicitat que permetia disposar cada mes de l’aplec de les informacions de les tres branques genèriques (ficció, documental i animació), totes elles subministrades a una mateixa data. El sistema actual fomenta el desgavell, car cada bloc s’ofereix amb una periodicitat diferent; en tenim un exemple prou il·lustratiu a la nota [38]. D’aquesta manera, quan posseïm les dades actualitzades d’un grup, els altres dos encara presenten xifres de mesos anteriors i, quan aquest parell subministra les magnituds d’aquell mes més avançat, el bloc capdavanter ja ens ha tornat a procurar informacions encara més acostades. Així doncs, per tal d’estalviar-se aquest innecessari desori i de tenir una visió relativament ràpida i global de la marxa del conveni que permeti a la comissió de seguiment de detectar els aspectes que grinyolen i tractar de cercar-hi conjuntament les solucions escaients, la informació ha de ser unificada i el seu ritme de lliurament no ha de ser superior al mensual.

 

[48] Dins de l’espai de transparència de la televisió, a l’adreça https://epc.ccma.cat/Proveidor/transparencia.jsf es fa pública la informació relativa als contractes formalitzats per l'ens públic CCMA i les seves empreses filials des del primer dia de juliol de 2015. Com a complement, a https://www.ccma.cat/corporatiu/transparencia/contractes/document/110/ és permès d’accedir als llistats trimestrals de contractació menor. Aquest recent juliol, en el diari La Vanguardia, es publicaren dos articles sota el títol general El estado de la televisión pública catalana, elaborats per l’equip periodístic constituït per Ignacio Orovio Monreal, Santiago Tarín Alonso i Jaume Vallés Aroca. El dia 26 del mes, a la primera part titulada TV3, el espejo borroso de Catalunya, tot referint-se a aquest espai informatiu, s’explicà que “la principal herramienta para averiguar en qué y cómo se gasta el dinero en TV3 es el portal de transparencia de la CCMA, en el que se anuncian los concursos de adquisiciones de bienes y donde existe también un repositorio donde se anotan nominalmente los gastos –desde las grandes producciones a las minutas de los tertulianos– pero no los contratos en sí mismos, como sí hacen otros portales de la administración catalana. / En el caso de la televisión pública la transparencia es muy importante porque, por su propia naturaleza, parte de las producciones de televisión escapan a la mecánica de la contratación pública. / Sólo los contratos con las productoras externas de TV3, donde figuran algunos de los programas de mayor éxito y a menudo también los más controvertidos políticamente –que se negocian a partir de ofertas recibidas de las productoras– superaron en el 2019 los 40 millones”. El text íntegre de la primera part d’aquest article col·lectiu s’obté a l’adreça https://www.lavanguardia.com/vida/20200726/482514238795/polonia-tv3-catalan-audiencia-plantilla.html. La segona part de l’escrit (a https://www.lavanguardia.com/vida/20200727/482531906733/tv3-polonia-mediapro-dlo-batabat.html), amb el títol Los exteriores de TV3, passà revista a les principals productores externes que en els darrers anys han treballat per a l’operador televisiu.

 

[49] D’acord amb la definició que n’estableix l’article 2.21 de la LGCA.