L’organització territorial de Catalunya

 

Situada en el nord-est de la Península Ibèrica i recolzada en la costa mediterrània occidental, Catalunya, amb una extensió de 32.107,97 km², representa el 6,35% de la superfície espanyola [1]. Sense retrocedir vers antecedents històrics ben allunyats [2], val a consignar que la divisió territorial feta per Javier de Burgos l’any 1833 [3] segmentà la superfície de Catalunya en les quatre províncies (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) que acabarien constituint la nostra comunitat autònoma. L’assoliment d’una divisió territorial de Catalunya que es recolzi en les comarques i que transcendeixi la tradicional parcel·lació provincial exigí un procés llong i laboriós. No és pas objecte d’aquest treball el detallat seguiment de l’itinerari [4] que mena des de l’Edat Mitjana fins a la cinquena de les Bases de Manresa [5] i, sobretot, a l’organització comarcal de 1936. Aquesta última tingué la seva llavor en la Ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya [6], creada l’octubre de l’any 1931 i que fruità —després d’un avantprojecte de divisió en demarcacions, l’abril del 1932— en el projecte de 38 comarques i 9 vegueries que fou aprovat pel Govern de la Generalitat el dia 12 d’octubre del 1932.

 

Com a complement del projecte, fou confegit un informe explicatiu dels antecedents de la divisió territorial de Catalunya i dels treballs de la ponència. El text Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de municipis (Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1933, Volum 1: Text, 367 pàgines, Volum 2: Mapes, 4 làmines) complementava, a mitjan abril de 1933, una altra important tasca de la ponència: l’elaboració, en treball conjunt amb la Secció de Filologia de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans), de la toponomàstica definitiva dels municipis. La nova nomenclatura, nada de l’aplec de criteris dels geògrafs i dels filòlegs, havia estat aprovada pel Consell Executiu de la Generalitat, mitjançant un decret de 13 de febrer del 1933.

 

El text romangué aturat molts de mesos, fins que, pel setembre del 1934, s’elaborà un projecte de llei basat en l’informe de la ponència. Els esdeveniments del dia sis d’octubre d’aquell any col·lapsaren la seva avançada cap al Parlament i calgué esperar les eleccions de 16 de febrer del 1936, amb el restabliment del Govern de la Generalitat, per tal de tornar-hi a pensar. L’esclat de la Guerra Civil provocà un altre empantanec, del qual seria resquitat pel Consell d’Economia de Catalunya, creat l’11 d’agost del 1936, que s’apressà a tirar endavant la tasca, puix que el dia 27 d’aquell mateix mes es promulgà el decret [7] del Departament d’Economia i Serveis Públics —el conflicte bèl·lic i la situació d’urgència desaconsellaren l’opció, molt més triganera, de la llei— que instaurà la nova divisió del país en regions (tot bandejant la denominació de vegueries, inicialment prevista) i en comarques i que seria flanquejat, un quadrimestre més tard, pel decret de 23 de desembre del 1936 que inventariava els municipis que constituïen cada comarca i n’establia els centres comarcals [8]. Ben dissortadament, la seva vigència no fou duradora; una llei de 5 d’abril del 1938 del Ministerio del Interior franquista [9] abolí l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i tornà a implantar la divisió en províncies.

 

Amb la fi de la dictadura i amb la recuperació de les llibertats democràtiques, tornà la possibilitat de procedir a una divisió territorial amb més acordança amb la realitat geogràfica i econòmica del país que no pas aquella que forneixen les províncies. La Constitució espanyola, aprovada per les Corts el 31 d’octubre de 1978 i ratificada en referèndum el 6 de desembre del mateix any [10], estipulà en el seu article 137 que “El Estado se organiza territorialmente en municipios, en provincias y en las Comunidades Autónomas que se constituyan”. I, més endavant, l’article 148 establí que les Comunitats Autònomes podien assumir competències en matèria d’ordenació territorial. En el cas que ens ocupa aquesta facultat es recollí en la Llei Orgànica de 18 de desembre de 1979 d’Estatut d’Autonomia de Catalunya [11]. Mentre que el segon article assenyalà que “El territori de Catalunya com a comunitat autònoma és el de les comarques compreses en les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, en el moment d’ésser promulgat el present Estatut”, l’article cinquè conferí la facultat de segmentar Catalunya en comarques. Concretament, en el seu primer punt, es digué que “La Generalitat de Catalunya estructurarà la seva organització territorial en municipis i comarques; també podrà crear demarcacions supracomarcals”, mentre que el tercer punt anuncià que “Una llei del Parlament regularà l’organització territorial de Catalunya d’acord amb el present Estatut, tot garantint l’autonomia de les diferents entitats territorials”.

 

La regulació fou acomplida per la Llei 6/1987, de 4 d’abril, sobre organització comarcal de Catalunya [12], que adoptà la divisió territorial de la Generalitat republicana com a base de consulta prèvia a tots els municipis de Catalunya. El Departament de Governació féu públic el Decret 216/1987, de 19 de maig, de convocatòria de la consulta municipal per a l'establiment de la divisió comarcal de Catalunya [13] a fi i efecte d’esbrinar si els ajuntaments acceptaven o bé rebutjaven la integració a la respectiva comarca prevista. D’altra banda, la Llei 8/1987, de 15 d’abril, municipal i de règim local de Catalunya [14] havia establert en el seu primer article que “els municipis i les comarques són els ens locals en què s’organitza territorialment la generalitat de Catalunya”, tot afegint-hi, en el segon, que “tenen també la condició d’ens locals de Catalunya la província, les entitats municipals descentralitzades, les entitats metropolitanes i les mancomunitats de municipis”. Els diferents títols de la llei disposaren, entre d’altres qüestions, les característiques, competències i funcionament dels diferents nivells d’ens locals.

 

La proposta d’organització territorial sotmesa a consulta rebé el suport majoritari dels municipis catalans; consegüentment la Llei 22/1987, de 16 de desembre, per la qual s'estableixen la divisió i l'organització comarcals de Catalunya i sobre l'elecció dels consells comarcals [15] establí la divisió de Catalunya en comarques, tot reafirmant l’esquema subministrat per la Llei 6/1987, de 4 d’abril. De tota manera i en aplicació de la primera disposició transitòria d’aquesta norma jurídica, la divisió aprovada s’hagué d’entendre sense perjudici del resultat final del procediment especial de modificació del mapa comarcal. En aplicació d’aquesta disposició i després d’estudiar les peticions municipals, amb l’afegiment de tres noves unitats, derivat de la Llei 5/1988, de 28 de març, de creació de les comarques del Pla de l'Estany, del Pla d'Urgell i de l'Alta Ribagorça [16], Catalunya assolí una configuració territorial que la repartí en 41 comarques.

 

Amb posterioritat, després de procedir a l’estudi de diverses peticions municipals, la Llei 3/1990, de 8 de gener, de modificació de la divisió comarcal de Catalunya [17] efectuà alguns transvasaments entre comarques; concretament 19 municipis canviaren de comarca i un total de 22 comarques —ara per segregació, adés per agregació— fou afectat per la modificació. Val a assenyalar, a efectes purament informatius, que des de la perspectiva de la planificació i de la política territorial, arran de la Llei 1/1995, de 16 de març, per la qual s'aprova el Pla territorial general de Catalunya (PTGC) s’estructurà una divisió en sis àmbits, que després de sengles lleis de 2001 i de 2010 han arribat a vuit [18]. Un lustre més tard i a instàncies del Govern de la Generalitat, el Parlament de Catalunya encomanà a una comissió d’experts, presidida per Miquel Roca Junyent, l’elaboració d’un informe tocant a la revisió del model d’organització territorial de Catalunya. La comanda quallà, pel desembre del 2010, en el document anomenat Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya. Aquest treball, que habitualment és conegut com a “informe Roca”, plantejà entre d’altres opcions [19] l’agrupació de municipis, per tal que no n’hi hagués cap per dessota de 250 habitants, la creació de sis noves comarques (amb les possibilitats d’estructurar-ne una altra al voltant de Sant Celoni i de crear, dins de l’Osona, la subcomarca del Lluçanès) i plantejà la creació de sis vegueries en la línia que ja havien traçat els àmbits establerts cinc anys abans pel PTGC.

 

Les vegueries reaparegueren, en el més enlairat rang normatiu, a la Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya [20]. De bon principi, ja figuren a l’article 2.3, on s’indica que “Els municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinin integren també el sistema institucional de la Generalitat”, mentre que l’article 9 estableix que “El territori de Catalunya és el que correspon als límits geogràfics i administratius de la Generalitat en el moment de l’entrada en vigor d’aquest Estatut”, això vol dir l’estructuració que ha estat descrita en els paràgrafs precedents. L’organització territorial és tractada a l’article 83, que en el seu punt 1 estipula que “Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries” (val a subratllar que no s’hi esmenta la província) i en el punt 2 disposa que “L’àmbit supramunicipal és constituït, en tot cas, per les comarques”. En el terreny de les definicions l’article 90 dicta que “La vegueria és l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l’organització territorial dels seus serveis” [21], mentre que, d’acord amb l’article 92, “La comarca es configura com a ens local amb personalitat jurídica pròpia i és formada per municipis per a la gestió de competències i serveis locals“.

 

La Llei 30/2010, del 3 d'agost, de vegueries [22], mitjançant el seu article 9, instaurà set demarcacions veguerials (Alt Pirineu, Barcelona, Catalunya Central, Girona, Lleida, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre) en sintonia amb el repartiment establert pel PTGC, per bé que l’article 10 introduí la variant de constituir l’Aran en una entitat territorial singular dins de Catalunya. Gairebé cinc anys més tard, la Llei 4/2015, del 23 d'abril, de creació de la comarca del Moianès [23] elevaria a 42 el nombre de comarques que integren la distribució territorial de Catalunya, tot agrupant en aquesta nova unitat deu municipis procedents de les comarques limítrofes del Bages, de l’Osona i del Vallès Oriental; alhora aquesta modificació implicà la inclusió del Moianès en la demarcació veguerial de la Catalunya Central. Finalment el mapa que dibuixa l’organització territorial de Catalunya conclogué la seva conformació actual amb l’entrada en vigor de la Llei 2/2017, del 15 de febrer, de modificació de la Llei 30/2010, de vegueries, per a crear la vegueria del Penedès [24]. El pas de set a vuit demarcacions veguerials implicà també transvasaments de comarques entre algunes d’elles, tot delimitant així la nova estructuració en vegueries [25].

 

El conjunt de disposicions que inicialment han configurat i que després han anat remodelant [26] l’organització territorial de Catalunya l’han distribuïda en 8 demarcacions i en 42 comarques [27], a banda de la divisió en quatre províncies [28]. Al seu torn, aquestes particions es reparteixen els 947 municipis actualment existents (l’11,65% de l’homòleg cens espanyol, que comptabilitzà 8.131 municipis amb data del primer dia de l’any 2019). Esdevindran, doncs, aquests els motllos geogràfics als quals s’hauran d’ajustar amb total rigidesa, en determinar-ne el repartiment geogràfic, les diferents variables estadístiques connectades amb l’exhibició fílmica catalana. La primera variable serà la demografia de les diferents unitats territorials, que permetrà de relativitzar la significació que en cadascuna d’elles tenen les diferents magnituds (nombre de sales, assistència, taquillatge, ...) del nostre comerç cinematogràfic en locals de projecció pública, una anàlisi que tractaran els paràgrafs que tot seguit s’atansen.

 

 

La població de Catalunya

 

La població és la primera magnitud estadística vinclada a l’àmbit territorial que convindrà examinar i, als efectes d’analitzar la seva evolució, convindrà determinar l’amplària de l’arc temporal que es resseguirà en relació a aquesta variable. Tot avançant la tria que serà establerta en el bloc vinent, el marc estudiat en aquestes pàgines abastarà la trentena d’exercicis que es congreguen en l’interval que transita entre 1989 i 2018. En conseqüència, hem de retrocedir fins a la Ley 7/1985, de 2 de abril, reguladora de las bases del régimen local [29] per tal de trobar les arrels dels mecanismes que han facilitat les dades demogràfiques que seran recollides en els vinents quadres; quasi onze anys després serien introduïts diversos canvis mitjançant la Ley 4/1996, de 10 de enero, por la que se modifica la Ley 7/1985, de 2 de abril, reguladora de les bases del régimen local, en relación con el padrón municipal [30].

 

L’article 15 d’aquesta última disposició dicta que “Tota persona que visqui a España està obligada a inscriure’s en el padró del municipi on resideixi habitualment”. Aquest registre administratiu on consta el veïnat d’un poble obeí, en els primers anys de l’etapa que examinem, l’article 17.2 de la Llei 7/1985: “La formació, manteniment i rectificació del padró correspon a l’ajuntament, que procedirà a la seva renovació cada cinc anys i a la seva rectificació anual, d’acord amb allò que estableixi la legislació de l’Estat”. La situació variaria amb la modificació de la llei, que, d’acord amb la seva denominació, introduïa canvis en el padró municipal, entre els quals ressurten la supressió de les renovacions quinquennals i la implantació d’un sistema de subministrament anual de dades.

 

El mateix article 17, en el seu primer punt, estipulà que “La formació, manteniment, revisió i custòdia del Padró municipal correspon a l’Ajuntament”, missions que aquest òrgan de govern i d’administració municipal ha de desenvolupar segons l’articulat del reglament que desplegà la llei [31]. L’INE (Instituto Nacional de Estadística) és l’organisme autònom (depenent de la Secretaría de Estado de Economía y Apoyo a la Empresa, del Ministerio de Asuntos Económicos y Transformación Digital) que periòdicament rep dels ajuntaments les variacions mensuals esdevingudes a les dades dels seus padrons municipals. Després de realitzar-ne les comprovacions escaients, l’Institut procedeix a obtenir la dada de població per a cadascun dels municipis i a elevar al Govern cada any la proposta de xifres oficials referides al primer dia de gener de cada exercici [32]. Tan bon punt són aprovades, es publiquen en el BOE i es poden consultar i capturar a diferents nivells territorials, que van des de les xifres de tot Espanya fins a les informacions individuals per municipi, a la pàgina web de l’INE [33].

 

Aquesta operació estadística de recollida, validació i elaboració de les xifres oficials de població gràcies a la revisió del Padró Municipal [34] ens fa avinent de presentar la seva sèrie històrica de dades des del 1996 ençà [35]. Com a afegitó que permeti de remuntar el corrent temporal fins a l’any triat com a punt de partença de l’anàlisi s’ha fet cap a les dades de població extretes de les rectificacions dels padrons municipals de les comarques catalanes, fruit del recull de les xifres també subministrades per l’INE per part de la COCINB (Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona) [36]. La conjunció de les dues sèries permet de completar la corrua numèrica del nombre d’habitants a Catalunya i a Espanya en tot l’itinerari calcigat pels deu darrers triennis seleccionats com a marc de temps a visitar en aquest estudi (quadre 1).

 

 

No és pas —ni de bon tros— l’objecte d’aquest treball l’establiment d’una acurada anàlisi de l’evolució de la població de Catalunya [37] o de la seva trajectòria en relació al capteniment demogràfic estatal o l’endinsament en els diferents aspectes de la distribució territorial de la població (creixement, natalitat, mortalitat, migracions, model centre-perifèria, incidència en la població activa, piràmide d’edats, etc.) [38]. En el context de la present investigació la demografia és una magnitud de comparança que ens permetrà de relativitzar la importància absoluta de les dades d’estricte caire cinematogràfic. El nombre de sales d’una localitat, la clientela que convoquen o la facturació que aconsegueixen poden assolir uns nivells que, a primer cop d’ull i de faisó intuïtiva, podem titllar de massissos o d’escardalencs. En acarar-los amb la corresponent dimensió demogràfica, els indicadors que neixen de la confrontació de la població amb una específica variable de l’exhibició fílmica (tals com la quantia de sales per cada deu mil habitants, índex d’assistència, despesa mitjana per persona en cinema, ...) ja tinten les conclusions d’un acoloriment força més objectiu i així s’intentarà de fer en les vinents parts que pròximament es publiquin d’aquest estudi.

 

Abans de comentar el primer quadre, deixarem sintètica exposició del capteniment demogràfic a l’època que precedí els anys que aquest treball contempla. Des dels inicis dels anys seixanta fins a mitjans de la dècada dels setanta, l’ascensió demogràfica de Catalunya s’aconseguí amb una grimpada de puixant embranzida. Aquest escalament, que enfonsà les seves arrels fins a l’inici de la segona meitat del passat segle, s’estroncà vers l’any 1975, en endinsar-nos per una sendera de taxes de natalitat veloçment descendents [39]. Si examinem l’arc temporal que va des de 1978 fins a les portes de l’interval d’anys que aquest estudi ressegueix, descobrirem que en aquella època la població de Catalunya navegà per un corrent de tènues ondulacions que al capdavall només li procuraren un increment del 0,87%, una proporció encara més modesta que el 3,35% d’avenç aconseguit per tot Espanya.

 

L’examen de la trentena d’exercicis que són objecte del present treball ens permet de discernir-hi un tercet de fases ben diferenciades, cadascuna de les quals pot assimilar-se a un dels tres decennis que la integren. El primer període (1988-1998) ostentà un llarga estabilitat que fou saldada per un creixement de l‘1,37% en el nombre d’habitants de Catalunya enfront l’67% a la resta d’Espanya, tot perllongant la moderança que ja havia caracteritzat els dos lustres anteriors. La situació canvià radicalment a la dècada 1998-2008 amb impetuosos ascensos, que respectivament foren del 20,40% [40] i del 15,52%. L’assossec tornà a instal·lar-se en l’evolució demogràfica en la recta final del trajecte de manera que, en els deu anys transcorreguts entre els finals de 2008 i de 2018, la població catalana augmentà un 2,67% i la crescuda a la resta d’Espanya es limità al 0,21%. En abastar els sis quinquennis escollits, detectarem que Catalunya elevà la seva població en 25,31%, allunyant-se del galop de cavalcada del 17,76% que regnà a la resta d’Espanya. Aquesta intensitat ha permès que el pes de Catalunya sobre Espanya hagi guanyat quasi un punt percentual en el transcurs de les tres dècades, tor representant-ne devora la sisena part en el darrer exercici de la filera (el 16,32%, a tall d’exactitud). Per províncies s’han revelat espectaculars les estirades de Girona (50,54%) i de Tarragona (48,22%), enfront a l’impuls menys vistent, però superior a la mitjana espanyola, que han exhibit Barcelona (20,16%) i Lleida (22,33%).

 

Quan enquibim les dades demogràfiques dins del motlle de l’estructura comarcal obtenim el retrat d’una distribució territorial de la població caracteritzada per un intens contrast, tant en magnitud com en direcció, entre els ritmes oferts pels itineraris que seguiren les diferents contrades en el decurs del deu triennis. L’evolució del repartiment comarcal del nombre d’habitants de Catalunya, fragmentada en tres taules numèriques (quadres 2 a 4), ens revela tot seguit el grau de creixença o bé de retrocés de cadascuna de les 42 comarques catalanes. Val a advertir que, tot perseguint l’homogeneïtat de les sèries estadístiques, a tots els exercicis s’ha considerat l’organització en 42 comarques vigent a hores d’ara; les xifres s’ofereixen, doncs, amb independència de quina fos l’organització territorial que regnà a cadascun dels trenta anys considerats i contenen els adequats transvasaments de població entre municipis i comarques afectades. Respecte a la mitjana del 25,31% a tot el Principat, en tres dècades el Baix Penedès gairebé triplicà el nombre de persones que hi eren aveïnades (augment del 183,24%) i el Garraf pràcticament el duplicà (93,02%). Amb taxes menys espectaculars, però que no pas per això deixen de ser enormement vigoroses, trobem a continuació les comarques de la Selva (75,81%), del Tarragonès (64,03%) i del Vallès Oriental (63,96%). En els estrats inferiors de la llista s’hi agombolen les vuit comarques afectades per la sagnia de població. Dins d’aquest grup, per causa del seu superior nivell d’escurçament, ressurten la Terra Alta (-13,54%), el Ripollès (-10,67%), la Ribera d’Ebre (-6,88%), el Priorat (-6,52%) i les Garrigues (-5,64%). Si de les magnituds absolutes ens traslladem a l’examen de les xifres relatives, constatem (quadres 5 i 6) que, quant al pes específic de cada comarca sobre el conjunt català, els principals guanys de significació els ostenten el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme, amb milloraments que es mouen entre un punt percentual i mig i un punt i quart. Les pèrdues han afectat 17 comarques, per bé que ho han fet amb dimensions lleus que oscil·len entre -0,01 i -0,15 punts percentuals, amb l’estrident excepció del Barcelonès que ha retallat la seva incidència en 9,26 punts.

 

 

 

 

Els controls de taquilla

 

Segons que ja s’avançava en les frases inicials de la primera part del present estudi, hi ha dues fonts de dades que permeten d’elaborar les estadístiques inherents a la projecció comercial de cinema a Catalunya. A la que avui és llargament cinquantenària aportació de l’ICAA (Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales) s’afegiria, ja dins de la democràcia, el doll informatiu que brolla de les bases estadístiques de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals). Tot seguit, doncs, es procedirà a exposar les característiques de les dues fonts d’informació, de les variables que són objecte de seguiment numèric i de les publicacions on tot aquest material estadístic es pot recollir per tal de poder-ne construir i estudiar les pertinents sèries temporals.

 

La creació d’un mecanisme de quantificació estadística de l’exhibició cinematogràfica fou instaurat gràcies a la reforma realitzada pel jurista, periodista i militar madrileny José María García Escudero quan, per segona vegada, ocupà el càrrec de Director General de Cinematografía y Teatro. El segon article del Decreto 2283/1964, de 16 de julio, por el que se determina la competencia del Ministerio de Información y Turismo en relación con los locales de espectáculos cinematográficos [41] autoritzà el ministeri a establir un sistema de control dels rendiments de les pel·lícules exhibides a Espanya. El mecanisme fou activat amb posterioritat gràcies a l’Orden de 22 de diciembre de 1964 por la que se establece el sistema de control de los rendimientos de las películas que se exhiban en España [42]. Per tal d’afermançar la solidesa del control i l’eficàcia inspectora de l’instrument acabat de posar en marxa es decidí també la implantació de la unitat de taquillatge a tot Espanya en els locals d’exhibició cinematogràfica. Com a conseqüència es dictà el Decreto 3224/1965, de 28 de octubre, por el que se crea un taquillaje nacional único para utilización por los locales de exhibición cinematográfica [43], complementat un parell de mesos després per l’Orden de 29 de diciembre de 1965 sobre taquillaje nacional único para utilización por los locales de exhibición cinematográfica [44].

 

El control de taquilla entrà en vigor el primer dia de gener de 1965 [45] i ha perviscut fins a l’hora present, per bé que modulat per diferents normatives que s’han anat succeint en el temps. En aquest sentit ens trobem amb l’Orden de treinta de septiembre de mil novecientos setenta y uno, por la que se regula el control de localidades en las salas de exhibición de la industria cinematográfica [46]. Més tard, amb l’impuls del tercer punt de la disposició final del Real Decreto 3071/1977, de 11 de noviembre, por el que se regulan determinadas actividades cinematográficas [47], s’obrí pas l’adequació de la normativa a l’experiència dels anys transcorreguts i a d’altres aspectes legislatius (en particular a la llei de 1966 sobre drets de propietat intel·lectual en les obres cinematogràfiques). Així doncs, el Real Decreto 1419/1978, de 26 de junio, por el que se establecen normas sobre control de taquilla en salas de exhibición cinematográfica [48] regulà en el seu articulat la gestió dels bitllets i el sistema de declaració setmanal per part de les sales de cinema, alhora que encomanà a la Sociedad General de Autores de España (SGAE) les tasques de subministrament i de recollida d’impresos de declaració. L’entrada en vigor de l’IVA (Impost sobre el Valor Afegit) en el 1985 i la necessitat de procurar una informació més acurada a l’SGAE confluïren en l’Orden de 30 de mayo de 1986 por la que se establece un nuevo modelo de parte-declaración que deben cumplimentar las empresas titulares de las salas de exhibición cinematográfica [49].

 

A hores d’ara el fonament del sistema cal cercar-lo en el setzè article de la Ley 55/2007, de 28 de diciembre, del Cine [50], que estableix el control d’assistència i de rendiments de les obres cinematogràfiques. L’article 17 del Real Decreto 1084/2015, de 4 de diciembre, por el que se desarrolla la Ley 55/2007, de 28 de diciembre, del Cine [51] fixa a les sales d’exhibició fílmica l’obligació de trametre de forma regular a l’ICAA els informes sobre la totalitat de pel·lícules cinematogràfiques programades, el nombre de títols d’accés generats i la recaptació consegüent. Les indicacions a seguir a efectes del correcte acompliment de les obligacions de control d’assistència i de declaració de rendiments es faciliten a l’Orden CUL/1772/2011, de 21 de junio, por la que se establecen los procedimientos para el cómputo de espectadores de las películas cinematográficas, así como las obligaciones, requisitos y funcionalidades técnicas de los programas informáticos a efectos del control de asistencia y rendimiento de las obras cinematográficas en las salas de exhibición [52]. Tres anys després experimentaria modificacions a través d’una resolució amb data 16 de setembre de 2014 [53].

 

Havent recorregut l’historial de les regles de fabricació de dades, continuarem ara amb els productes del control de taquilla que ens esdevindran proficus a l’hora de construir sèries de llarga durada sobre les més importants variables estadístiques del sector de l’exhibició cinematogràfica. L’eina més valuosa en aquest terreny és la publicació anual Boletín informativo del control de taquilla. Películas. Recaudaciones. Espectadores [54], efectuada per l’ICAA. Les seves pàgines ens documenten sobre les xifres relatives a producció, distribució, comercialització i exhibició. Són aquestes darreres les informacions que ens han interessat. Els butlletins recullen els volums d’espectadors i de recaptacions per províncies, els rendiments dels llargmetratges per nacionalitats, els cinemes per comunitats autònomes i províncies parcel·lats segons el nombre de sales que cadascun posseeixi, el cens de cinemes actius amb el seu nombre de sales i les dades de públic i d’ingressos de les sales X per autonomies. En èpoques més pretèrites es pogué disposar paral·lelament de l’edició de la publicació Cinematografía. Datos estadísticos, de la Subdirección General de Estudios, Documentación y Publicaciones, de la Secretaría General Técnica del Ministerio de Cultura, que n’edità 21 volums des de 1969 fins a 1991 [55].

 

Quan concentrem el focus a Catalunya advertim que l’Estatut d’Autonomia de l’any 1979 atorgà a la Generalitat, en el seu novè article, la competència exclusiva sobre cultura [56], patrimoni històric i artístic i espectacles entre una llista de trenta-quatre matèries. Posteriorment, el Reial Decret 1010/1981, de 27 de febrer, sobre traspàs de funcions i serveis de l'Estat a la Generalitat de Catalunya en matèria de cultura, normativa que fou escampada per l’ordre d’1 de juny de 1981 [57]. certificà, entre d’altres àmbits, la competència exclusiva en matèria de cultura. Amb posterioritat, fou publicada la Resolución de 30 de septiembre de 1983, de la Secretaría General Técnica, por la que se dispone la publicación del Convenio entre la Administración del Estado y la Generalidad de Cataluña sobre relación y comunicación de los servicios cinematográficos [58], conveni que no trigà a ser ratificat i publicitat gràcies a una ordre del Departament de Cultura [59].

 

La política cinematogràfica de Catalunya fou encomanada al Departament de Cultura (aleshores amb la denominació de Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, creat des de la Presidència de la Generalitat mitjançant el quart article del Decret 77/1980, de 6 de juny, reestructurant determinats òrgans de la Generalitat de Catalunya [60]. La seva naixença es recolzà sobre quatre eixos fonamentals: enfortiment de la indústria i del comerç dels audiovisuals en general, potenciació dels seus aspectes culturals, utilització racional dels audiovisuals com a eines de normalització lingüística i, last but not least, salvaguarda i avaluació del patrimoni cinematogràfic. Per tal de dur a terme aquesta política i d’assolir les fites que s’acaben d’esmentar, l’article 1.4 del Decret 220/1980, de 3 d'octubre [61], del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, instaurà el Servei de Cinematografia i Teatre. Després de canvis de denominació i de modificacions de l’organigrama del Departament de Cultura (Decrets de 5 d’octubre de 1981 i de 4 de març de 1987), la publicació del Decret 233/1988, de 12 de setembre i del Decret 84/1989, de 4 d’abril [62], implicà una reestructuració del Departament, dins de la qual aparegué l’Àrea de Cinematografia i Vídeo, encapçalada per la figura d’un delegat i depenent de la Direcció General de Promoció Cultural.

 

L’estructuració vigent a l’actualitat nasqué amb la Llei 20/2000, de 29 de desembre, de creació de l’Institut Català de les Indústries Culturals [63]. Conegut per la sigla ICIC, aquesta entitat de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia, té per objecte impulsar el desenvolupament de les indústries culturals a Catalunya. Havent transcorregut tres mesos des de la seva publicació, el Decret 100/2001, de 3 d'abril, d'aprovació dels Estatuts de l'Institut Català de les Indústries Culturals [64] esbombà les seves normes de funcionament. L’Institut s’organitzà a través de tres àrees (audiovisual, projectes i serveis) i òbviament la cinematografia quedà enclavada a l’Àrea de l’Audiovisual. Amb la posterior assumpció de les funcions competencials de diferents unitats que li traspassà el Departament de Cultura, en el 2006 l’ICIC estava parcel·lat en tres grans blocs que en conjunt abastaven sis Àrees. En els anys que seguiren s’hi incorporaren noves Àrees i la remodelació de l’any 2013 conduí a la present estructura de l’Institut [65], que, a banda de l’Àrea de Recursos, està formada per sis Àrees sectorials (Audiovisual, Arts Escèniques, Música, Llibre, Arts Visuals i Cultura Digital), tres Àrees transversals (Desenvolupament, Mercats i Públics) i la Filmoteca de Catalunya. L’Àrea de l’Audiovisual, que ha estat present a totes les fases de l’evolució, té cura de la indústria i del comerç cinematogràfic a Catalunya i la seva Unitat d’Exhibició és l’encarregada d’efectuar el control de taquilla de les sales de projecció fílmica del Principat. No deixaré de consignar, abans de continuar, el canvi que l’any 2011 [66] experimentà el nom de l’entitat, en substituir el mot “indústries” per la paraula “empreses”, de manera que el rètol imperant des d’aleshores és Institut Català de les Empreses Culturals, amb les sigles ICEC.

 

Des d’aquests esquemes organitzatius s’ha anat esgranant, en el curs del temps, la tirallonga de disposicions que han anat modelant i modulant el quefer de la indústria i del comerç cinematogràfics de Catalunya. D’aquesta carrandella de normes tan sols cal espigolar —de cara als interessos del present treball— el pomell de disposicions connectades amb l’obtenció de dades estadístiques sobre l’exhibició cinematogràfica a Catalunya, ara sigui per la via de l’arreplega periòdica d’informació, adés mercès a l’aplicació dels sistemes de control de les informacions rebudes que garanteixin que les quantitats consignades a les declaracions dels cinemes siguin fidedignes mesuraments de la realitat.

 

La Generalitat de Catalunya establí, mitjançant el Decret 264/1982, de 26 de juliol, sobre la regulació dels bitllets d'entrada a les sales d'exhibició cinematogràfica [67], els fonaments del seu control de taquilla. La normativa no trigà a ser impugnada per l’Administració de l’Estat davant del Tribunal Constitucional que admeté a tràmit el Conflicto positivo de competencia número 508/1982, planteado por el Gobierno contra el Decreto 264/1982, de 26 de julio, del Consejo Ejecutivo de la Generalidad de Cataluña [68], de 28 de desembre de 1982. El tribunal hi dictà la suspensió de la vigència i de l’aplicació del decret, decisió que mantingué mitjançant acte de 23 de juny de 1983 [69] fins que la Sentència 149/1985, de 5 de noviembre, del Tribunal Constitucional [70] fou favorable a la Generalitat de Catalunya, tot reconeixent-li la competència per a la regulació dels bitllets d’entrada als cinemes. Havent vençut el durador escull i tot exercint la competència que posseïa, el Departament de Cultura promulgà primer l’Ordre de 14 d'octubre de 1986, per la qual es regula el nou sistema de billetatge a les sales d'exhibició cinematogràfica [71], que introduí les noves exigències de facturació dels cinemes per causa de la implantació de l’IVA. A finals del mateix any féu públic el Decret 350/1986, de 18 de desembre, sobre la declaració setmanal de les sales d'exhibició cinematogràfica [72], que en l’exposició de motius del text legal palesava l’interès del Departament de Cultura adreçat a “obtenir una informació periòdica relativa als resultats de l'exhibició que en faciliti el control”.

 

Els decrets de 1982 i de 1986 i l’ordre d’aquest darrer any foren derogats pel Decret 267/1999, de 28 de setembre, sobre règim administratiu de la cinematografia i l'audiovisual [73], que establí els mecanismes aplicats en l’actualitat. A banda dels segments adreçats a qüestions tals com les certificacions de nacionalitat, la qualificació de films, la coproducció internacional o la creació del REAC (Registre d’Empreses Audiovisuals de Catalunya), el decret dedicà el seu quart capítol a les sales d’exhibició cinematogràfica. El capítol, que abastà des del tretzè fins al dinovè article del decret, configurà el marc regulador del control de taquilla, tot determinant els sistemes d’expedició de bitlletatge, el contingut dels bitllets d’entrada, el control del bitlletatge, la declaració setmanal de les sales i l’especificació corresponent a les sales X. Des d’una perspectiva més tècnica, la disposició afegí un annex tocant als requisits de dades informatitzades de les sales d’exhibició cinematogràfica (requeriments dels fitxers i de la seva transmissió). Més d’una dècada després, l’article 21 de la Llei 20/2010, del 7 de juliol, del cinema [74] reforçà el control del nombre d’espectadors i la declaració de rendiments, mentre que la seva disposició transitòria estipulà que “Mentre no s'aprovin les disposicions reglamentàries que calguin per a desplegar aquesta llei, continua vigent, en tot allò que no s'hi oposi, el Decret 267/1999, del 28 de setembre, sobre règim administratiu de la cinematografia i l'audiovisual”. Atès que, entre d’altres insuficiències en el compliment d’aquesta llei [75], el seu desenvolupament no ha estat efectuat, el decret continua regulant el control de taquilla de les sales de cinema de Catalunya.

 

Per tal d’assegurar l’escaiença de les dades que anaven nodrint les bases estadístiques del control de taquilla, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació elaborà el Decret 139/1982, de 4 de juny, que crea la Inspecció i regula el procediment sancionador en matèria de cinematografia, teatre i altres espectacles [76]. La normativa fou derogada i substituïda pel Decret 105/1991, de 7 de maig, que regula la inspecció de la Direcció General de Promoció Cultural [77], una disposició que, temps després, seria consolidada per l’article 20.2 del decret sobre règim administratiu de la cinematografia i l'audiovisual, que ja ha estat consignat. Després d‘algunes remodelacions internes, a hores d’ara té vigència el Decret 64/2019, de 16 de juliol, de reestructuració del Departament de Cultura [78]. El seu article 50.j) adjudica la inspecció que ens ocupa a la Sub-direcció General de Promoció Cultural, pertanyent a la Direcció General de Creació, Acció Territorial i Biblioteques. Finalment, val a subratllar en aquest terreny que, en el seu article 48, la llei catalana del cinema elevà a aquest rang normatiu la competència inspectora, que fou adjudicada a aquell departament que tingués la cultura al seu càrrec.

 

L’aplicació pràctica de la normativa permeté, primer a la Direcció General de Promoció Cultural i després a l’Àrea de Cinematografia de l’ICEC, d’estructurar un mecanisme del control de taquilla, que, des del 1989 ençà, està ja tresorejant les informacions individuals de totes les sales de cinema de Catalunya. Un aplec que permet de fornir dades agregades a escala municipal, comarcal, provincial o autonòmica. En un principi, les dades sobre l’exhibició cinematogràfica a Catalunya calia cercar-les a la Memòria del Departament de Cultura [79] de cada exercici econòmic. Anys després, el naixement de l’ICIC, després ICEC, afillà l’esclat d’una publicació anual pròpia on cada dotze mesos l’Institut ens assabenta de les seves actuacions a les diferents àrees que gestiona i de les magnituds estadístiques que hi són connectades. Pel que fa al nostre específic terreny analític, la Memòria de l’ICEC [80], entre les activitats i les xifres de cada any en els diversos sectors que l’Institut té encomanats, figuren les dades referents a l’exhibició cinematogràfica a Catalunya. Són aquestes magnituds les que resulten decididament rellevants per a la nostra finalitat: nombre de cinemes i de sales obertes al públic, volum d’espectadors, magnitud dinerària derivada de la venda d’entrades, aforament dels locals i nombre de sessions.

 

Les estadístiques d’aquestes fonts primigènies han estat recollides en una altra publicació del Departament de Cultura. Es tracta de les Estadístiques Culturals de Catalunya [81], que, dins de la secció dedicada a l’audiovisual, recull les dades referents al parc català de sales comercials de cinema. Aquestes informacions també han estat objecte de replega periòdica per part de l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya), que les ha acollides a la seva publicació Estadística de l'audiovisual a Catalunya [82]. Cal advertir, en el cas que es facin comparances de les xifres impreses a les memòries del Departament de Cultura o de l’ICIC/ICEC amb les dades traslladades a la publicació de l’IDESCAT, que s’hi poden detectar algunes diferències. Les discrepàncies, tot i que la informació emana del propi Departament, també s’observen a les quantitats contingudes en els volums sobre estadístiques culturals del Principat. El motiu dels desajustos rau en el fet que els arxius del control de taquilla experimenten contínues variacions. S’esdevé, doncs, que es traslladen les dades a les memòries quan es declara tancat l’exercici i que amb posterioritat encara es pot produir ara la recepció de diverses declaracions tardanes, ara la supressió d’algunes declaracions incorrectes o ara l’esmena de dades ja introduïdes. Com a conseqüència, les quantitats que en aquells moments siguin comunicades a d’altres publicacions no coincidiran amb les quanties que en primer lloc es feren conèixer. Ben segur que les dades que ara hi ha emmagatzemades en els ordinadors del control català de taquilla no coincideixen totalment amb cap de les publicacions que s’acaben d’enumerar. En qualsevol cas, cal dir, havent-ne fet comparances, que les diferències en magnitud absoluta són insignificants i que encara resulten més irrellevants de cara a l’anàlisi quan es consideren en termes relatius.

 

Quant a les estadístiques recollides en aquest treball, cal indicar que no procedeixen de les memòries oficials sinó que, des de la implantació del control de taquilla a Catalunya, han estat directament proveïdes a l’autor d’aquestes pàgines per la Direcció General de Promoció Cultural, del Departament de Cultura, en la primera fase, i per l’ICIC/ICEC durant la segona etapa. Tal com en anteriors avinenteses, l’autor vol deixar constància del seu regraciament a les entitats i a les persones que li feren costat [83] tot subministrant-li les dades per al coneixement de la realitat municipal, comarcal, provincial i global de l’exhibició cinematogràfica a Catalunya. Esdevé balder afegir que també en aquest cas es podran observar lleus divergències amb les xifres contingudes a les publicacions que els precedents paràgrafs han inventariat i també en aquest supòsit les dimensions, tant absolutes com percentuals, són irrisòries. Val a assenyalar, però, la introducció d’una petita diferència en el nombre de cinemes, de pantalles i d’aforaments per causa del criteri de l’autor. Quan, dins d’un exercici, un cinema canvia de propietari o de denominació, el còmput oficial recull la mateixa sala dues vegades i adjudica a cadascuna el públic, els ingressos, les sessions i l’aforament de cada local en el temps que ha pertangut a cada titular o treballat amb un nom concret. En el nostre cas s’han agregat les corresponents dades d’espectadors, de recaptacions i de sessions celebrades; per contra, han estat esporgades les duplicacions de cinemes, de sales i d’aforaments, amb les consegüents petites diferències en els totals respecte a les dades oficials sobre aquestes variables. I, un cap enllestides aquestes consideracions, ja podem afanyar-nos a elaborar l’anàlisi de les xifres.

 

Els resultats del control de taquilla

 

A l’hora d’iniciar l’endinsament per les sèries estadístiques que han estat extretes dels diferents informes anuals o d’informacions directament subministrades pel seu organisme emissor, convindrà parar atenció en el fet que els arcs temporals abastats són diferents en els dos controls. El raig de dades de l’ICAA s’escampa pels exercicis compresos entre 1965 i 2018, mentre que les xifres que ens ha procurat el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a través de les seves unitats administratives que les han elaborades en cada etapa, s’arrengleren en el curs de les tres dècades que van des de 1989 fins a 2018. Per tant, a l’hora de comparar-ne les variacions, les magnituds proveïdes des de Catalunya no podran ser acarades amb tota la sèrie de l’ICAA, sinó que la confrontació haurà de ser limitada als seus sis darrers lustres.

 

Tot començant amb les dades de l’ICAA i fent referència a les pantalles que mostraren activitat en cada exercici (quadre 7), l’examen de la taula numèrica ens assabenta de mantinent, per a tots els àmbits geogràfics que conté, sobre la tònica de retracció patida. En qualsevol cas hom adverteix que no s’ha assistit a un procés ininterromput de tancament de locals, sinó que, dins d’una tendència ben definida de baixada, es percep un vaivé que marca tres etapes en l’evolució de les xifres. En el transcurs del primer segment, que va des de 1965 fins a 1993, Espanya veié com s’apagava per sempre el 77,73% de les màquines de projecció de les sales d’exhibició fílmica actives a l’inici del període. La proporció catalana no se n’allunyà gaire (-76,06%), per bé que en el seu interior el galop més calm de la província de Barcelona (-65,17%) amorosí la cruor del ritme de les seves companyes (-82,14% a Girona, -85,98% a Lleida i -97,78% a Tarragona).

 

 

Enfront l’extermini de les tres quartes parts dels efectius del parc de sales —tant a tot Espanya, en general, com a Catalunya, en particular— el sector cercà solucions per tal d’arregnar la bravesa de la mortaldat. En la línia del capteniment mostrat per Europa, la resposta implicà un canvi del model imperant fins aleshores. La malvestat havia conduït a l’extinció sobretot a una munió de cinemes de poble (que en no pocs casos eren l’única oferta fílmica del municipi) i a les sales exhibidores de les barriades de les ciutats, per bé que a les grans capitals també sucumbiren sales de superior cabuda. El remei aplicat es recolzà en la voluntat d’incrementar la capacitat productiva dels establiments mitjançant la seva parcel·lació. La diversificació de l’oferta comportava que, amb diferents tipus de pel·lícules en cartell, s’augmentaven les possibilitats que el públic que no fos atret per un dels films en projecció se sentís interessat per un dels altres. En distribuir les obres per les diferents sales en funció de l’audiència esperada es contribuïa a la vegada a lluitar contra la infrautilització dels respectius aforaments.

 

Tot abolint l’imperi de les monosales, la compartimentació i la modernització de locals ja existents, combinades amb l’edificació de multicines de nova planta (amb freqüència allotjats en centres comercials, per tal d’integrar-se en nuclis de consum i d’ofertes per al lleure) canvià amb nitidesa el panorama. Després de deturar el puixant allau anihilador, s’encetà una segona etapa, que podem establir entre 1993 i 2005, marcada per la reviscolança del nombre de pantalles en funcionament. En el transcurs d’aquesta dotzena d’exercicis Catalunya multiplicà per 2,65 la flota de pantalles en activitat a inici del període, una mica per damunt del factor 2,46 que regnà a Espanya, Per províncies, Girona (3,43) i Tarragona (3,21) delataren superiors embranzides respecte a Barcelona (2,63) i sobretot en relació a la distant Lleida (1,40). A l’hora d’avaluar aquests ritmes de recuperació, tot i la seva innegable empenta, cal tenir ben present que parteixen d’unes bases de càlcul (les xifres de 1993) àmpliament retallades per l’esfondrament viscut a l’etapa precedent. Tot i aquesta enèrgica ascensió, doncs, les dades de 2005 eren molt més febles (3.640 pantalles menys a Espanya, de les quals 449 estigueren en terres catalanes) que les quantitats derivades del control de taquilla de quatre decennis abans.

 

A continuació del primer quintet d’exercicis del nou segle, que definí el tram final d’elevació dins de la sendera ondulada que estem transitant, s’instaurà la darrera etapa que ens mena fins a l’actualitat.

En aquest tercer tram les alternatives de contemplació d’imatges propiciades per les noves tecnologies i el paral·lel canvi dels hàbits de consum audiovisual per part de la població han afillat a Espanya una ininterrompuda sèrie de retallades anual en el nombre de sales actives des de la conclusió de 2005 ençà. Quant a Catalunya , el fet que quatre exercicis milloressin la xifra antecedent és un ben pobre pal·liatiu, car cap d’ells anà enllà de l’addició de set pantalles. En els tretze anys de la recta postrema del període, la minva soferta en el 2018 afectà una mica més de la quarta part del parc de sales vives en el 2005 (caigudes del 26,84% a Espanya i del 28,21% a Catalunya)

 

Quan reunim les tres etapes ens trobem amb un heretatge dels divuit triennis congregats dins de l’interval 1965-2018 que revela la desaparició de més de la meitat del nombre de pantalles que l’exhibició cinematogràfica espanyola havia ofert al públic a començ d’aquest mig segle i escaig. El seu escapçament del 55,01% perdé uns graus de virulència a Catalunya, on la liquidació de 614 sales es traduí en un retrocés del 49,84,%; Espanya perdé 3.589 pantalles i la caiguda afectà el 55,37% de l’oferta de salons de projecció comercial de pel·lícules. Aquest darrer percentatge ha derivat de la confluència de la turbulència de la província de Lleida (178 sales tancades i disminució del 83,18%), flanquejada per Tarragona (175 i 64,81%, respectivament) i per Girona (102 i 60,71%), compensades per la menor ebullició relativa de Barcelona (159 i 27,41%). Aquestes conductes han comportat, d’una banda, el traç d’una trajectòria de variada ziga-zaga en el pes de Catalunya sobre Espanya (quadre 8), saldat amb el trànsit d’una quota superior a la setena part del parc de pantalles a una proporció un xic per sobre de la sisena part.

 

 

Les repercussions del trajecte s’han fet notar en l’estructura interna de l’oferta de pantalles cinematogràfiques a Catalunya, on la província de Barcelona ha enrobustit força la quota de mercat, tot esgarrapant punts percentuals a les altres tres províncies, essent-ne Lleida la principal perjudicada pel ritme de closa de sales. Havent resseguit aquestes dades, es fa ben palès que la demolició generalitzada que ha endurat la xarxa de cinemes del territori i l’encorralament de l’oferta en un nombre progressivament reduït de punts de contemplació pública de pel·lícules connecten amb un aspecte que es va repetint en aquesta sèrie d’estudis i que no és un altre sinó el procés de concentració que, des de fa un bon feix d’anys, està afectant el sector de l’exhibició cinematogràfica.

 

 En acostar-nos ara a les dades del control de sales actives elaborat des de Catalunya (quadre 9) topem amb una amplitud de l’itinerari temporal que només ultrapassa una mica la meitat del recorregut que, per les raons històriques que han estat exposades, permeten de transitar les dades de l’ICAA. Aquests vint-i-quatre anys contenen quasi tota l’etapa de rabent declivi, que no podrà ser advertida quan les anàlisis es realitzin amb les taules numèriques 1989-2018 del control català. Atesa aquesta situació, per tant, en el moment d’efectuar-ne les comparances amb les variacions que detecten les xifres de l’institut ministerial, caldrà cenyir l’interval de càlcul a la mateixa trentena d’exercicis utilitzada en el còmput del Departament de Cultura. En ser acarats, els percentatges mostren conductes de creixement molt semblants en el conjunt del període, per bé que, en el tram final de reculada, les dades obtingudes a Catalunya s’insereixen en una decreixença més apaivagada que no pas la velocitat d’arronsament exhibida per les xifres de l’ICAA. Pel que fa al pes específic de Catalunya sobre Espanya (quadre 10), no es pot efectuar el càlcul car el control de taquilla català només abasta el Principat i estaríem acarant la dada total amb una xifra que no és un dels sumands que l’han generada.

 

 

 

La massacre de llenços de projecció cinematogràfica en el període 1965-1993 no fou pas un fenomen tancat en si mateix, sinó que obeí l’amalgama d’un conjunt de causes. La competència de la televisió, l’adquisició de segones residències o la difusió d’altres alternatives d’oci foren algunes de les diverses opcions d’ocupació del temps lliure que sostragueren al cinema una part de la clientela que durant anys li havia estat ben fidel. Aquesta relació entre la deserció del públic com a causa i el tancament de sales com a efecte no triga a evidenciar-se a través de l’obvi parentiu entre els tirats dels gràfics d’establiments i de pantalles i les siluetes que traça la ruta que ha seguit el volum de clientela aconseguida. Una semblança (minva fins a principis dels anys noranta; recuperació duradora fins als exercicis inaugurals del segle XXI; nou reflux, per bé que menys fogós que el seu predecessor, de les magnituds) ben difícilment evitable atès que la closa de centres d’exhibició ha estat la dolorosa resposta a la multitudinària deserció del públic. Les diferències existents cal anar-les a cercar en la velocitat de trajecte mantinguda per cada concepte analitzat (quadre 11) i a cada específic indret on aquesta evolució s’hagi esdevingut.

 

 

En el transcurs del llarg mig segle cobert per les dades de l’ICAA hom comprova que tant Catalunya com tot Espanya perderen les tres quartes parts del públic que sovintejava els seus cinemes a inici del període (75,57% i 75,46%, respectivament, si volem ser escrupolosament precisos). L’impacte es manifesta paral·lel a l’encongiment del parc de sales, però amb percentatges distanciats, puix que cal remembrar que les corresponents xifres de pèrdua de pantalles en el mateix interval retallaren, en cada cas, l’oferta de sales en un 49,84,% i en un 55,37%. El repartiment provincial de les sales actives ens avisa de la singularitat de la província de Barcelona, que havent enderrocat el 77,41,% de la clientela (en plena sintonia amb la tònica regnant), limità al 27,41% la minoració de la seva dotació de pantalles, la meitat del percentatge espanyol en aquesta variable.

 

Quan dividim l’interval total en el tercet de segments analitzats en parlar de les sales, hom comprova que les cadències percentuals observades entre les conductes de pantalles i de públic no oferiren gaire dissemblança. Per contra, s’evidencia que l’embranzida d’espectadors en el període de recuperació s’allunyà força de la impetuosa fogositat que desprengué la creixença del nombre de pantalles. Aquesta revifada menys embravida i seguida per un corrent de reducció d’espectadors que no desentonava respecte a la velocitat d’empetitiment del parc de sales explica en bona mesura les diferències produïdes en aquest llarg mig centenni entre els percentatges de pèrdua de les dues variables que han estat consignats línies enrere.

 

Aquesta llonga passejada temporal ha col·locat en un 17,22% la incidència de Catalunya sobre Espanya (quadre 12) quant a aportació de gent als cinemes, una taxa pràcticament coincident amb el 17,79% de les sales. En allò que afecta el repartiment intern de les xifres, la província de Barcelona, que havia guanyat una mica més de la vintena de punts de quota percentual de mercat de sales, perdé sis punts de dominació a la seva parcel·la d’entrades despatxades en aquests locals. La disminució, però, no ha fet baixar del pes específic de Barcelona per dessota les tres quartes parts de la clientela, mentre que Girona i Tarragona engreixaven la seva participació i Lleida l’aflaquia. Tot concloent el periple per les xifres d’espectadors, afegirem les dades sorgides del control català de taquilla (quadres 13 i 14), on torna a fer-se explícit que, per dissort, el ritme d’obertura de noves sales de projecció cinematogràfica no comportà una resposta de clientela que li fos equiparable en taxa de creixença.

 

 

 

 

Tot i la remodelació estructural del sector mitjançant les inauguracions de multicines i la modernització de les sales, la feblesa de la demanda abocà l’exhibició cinematogràfica a l’encariment de les entrades (que examinarem en una de les parts vinents d’aquest estudi) per tal de compensar la previsible caiguda de la facturació. La taula de l’ICAA sobre volums de recaptació (quadre 15) permet d’establir el contrast entre la pèrdua de les tres quartes parts dels parroquians en els 54 anys estudiats i la multiplicació per 19,45 dels ingressos apilonats a les taquilles dels cinemes de tot Espanya. A Catalunya, el factor d’engreix fou 17,66. L’escissió en les tres etapes que han estat definides ens fa sabedors que fins i tot en el nociu període 1965-1993 Espanya i Catalunya aconseguiren elevacions de la facturació per exhibició de films que foren propiciades, respectivament, per factors de 8,10 i de 8,72.

 

 

 

És evident que el tel monetari provocat per la inflació enterboleix, tot distorsionant-la, la lectura dels resultats. En etapes posteriors d’aquest treball caldrà anar esclarint si aquesta facturació creixent, que a més a més s’ha anat repartint entre un nombre minvant de sales, ha elevat o no l’estatura del seu poder adquisitiu. Un examen que haurà de ser reforçat, també més endavant d’aquesta secció de l’estudi, amb el seguiment del nivell dels preus d’entrada als locals de projecció fílmica. L’exploració de les sèries territorials de preus, en euros corrents i en euros constants, ens il·luminarà tocant al grau de reeixida que l’encariment de les entrades aportà al manteniment o bé a la millora de la situació de la branca exhibidora. Quant a la significació que Catalunya ha representat sobre Espanya (quadre 16), a tots els anys de la sèrie les quotes de recaptació han superat cada any, sense cap excepció, els pesos específics corresponents en matèria d’espectadors. També en aquesta avinentesa caldrà esperar els càlculs en termes reals de recaptacions i de preus dels tiquets d’accés als cinemes per tal de garantir la solidesa de les avaluacions que es facin d’aquesta superioritat d’uns percentatges envers els altres.

 

 

Finalment afegirem les dades nades del control català de taquilla (quadres 17 i 18) i ja disposarem del material necessari per decidir, en fer-ne l’acarament d’aquí a uns pocs paràgrafs, quina serà la font estadística que triarem a les anàlisis que efectuaran les futures seccions d’aquest estudi.

 

 

 

El pas d’euros corrents a euros constants (quadres 19 i 20) ha estat realitzat mitjançant la correcció de les xifres amb les corresponents magnituds de l’IPC (Índex de Preus de Consum) [84] per tal que totes elles, traduïdes a euros de 2018, conservin a data present el poder adquisitiu que tenien l’any en el qual es produí la compra de les entrades. Les dades de l’ICAA ens diuen que, en el conjunt dels nou sexennis investigats i tant a Espanya com a Catalunya, l’encariment de les localitats no aconseguí de compensar l’evaporació dels tres quarts de la clientela. Val a admetre, però, que des d’una perspectiva global n’assuaujà els efectes, car la caiguda de la facturació en termes reals fou del 26,75%. En aquesta trajectòria, la coratjosa grimpada del tram central fou contrarestada amb escreix per les etapes anterior i posterior. Si de la mirada general passem a l’anàlisi per capita, atesa la desfeta endurada per les sales, els ingressos mitjans per pantalla han avançat en capacitat de compra. Aquesta afirmació es fa només per al conjunt dels locals, puix que caldria una anàlisi de la situació per cinemes per tal de destriar amb certesa quin segment d’establiments ha guanyat poder adquisitiu i quina parcel·la l’ha vist depauperar-se.

 

 

 

Diferències entre els resultats dels dos controls de taquilla

 

El primer element a considerar en el moment de decidir quina de les dues fonts estadístiques serà adoptada a les vinents seccions d’aquest estudi és d’ordre quantitatiu i es fonamenta en la llargària de la sèrie temporal escollida. En base a aquest criteri és indiscutible l’avantatge del material que ens forneix l’ICAA, cal els divuit triennis que ens forneix aquesta entitat de dret públic gairebé dupliquen els sis lustres de dades facilitades des de les corresponents dependències del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Ben segur que la collita de registres anuals que cada font subministri és important, però no ha d’entelar gens la significació del criteri qualitatiu arrelat en el màxim acostament de les dades a la realitat que han de reflectir. Puix que els marcs temporals ja estan estrictament delimitats, pertocarà tot seguit acarar, per a les diferents variables, les dades d’ambdós orígens en els seus anys de coincidència, això vol dir en l’interval 1989-2018.

 

Amb aquesta finalitat ha estat efectuat l’aplec de la sèrie de dades corresponents als quatre conceptes tractats en el bloc precedent, tant per a les xifres emanades de l’ICAA (quadre 21) com per a les dades procurades pel corresponent àmbit del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (quadre 22) que en cada moment tingués cura de la seva confecció. Pantalles en funcionament, volum d’espectadors, ingressos en termes monetaris i recaptacions en euros constants han estat flanquejats per les sèries de cinemes actius. Als efectes d’aquest treball, definirem com a cinema (o complex cinematogràfic) aquell establiment comercial d’exhibició de pel·lícules que, amb independència del nombre de pantalles que ofereixi al públic dins de la seva instal·lació, efectuï la seva explotació sota la titularitat de la mateixa persona física o jurídica i que ho faci sota la identificació d’un mateix rètol.

D’altra part, considerarem com a sala cadascun dels recintes oberts al públic que, amb el nombre que pertoqui a cada cas (des d’un fins a vint-i-vuit en el parc català), ofereixen sessions de projecció fílmica dins de cada cinema; esdevé sobrer afegir que el volum de sales coincideix amb el nombre de pantalles.

 

 

 

L’elaboració del parell de quadres precedents ens faculta a fer-ne la immediata comparació. N’hi ha prou d’efectuar una llambregada a les distàncies entre els resultats dels dos controls de taquilla (quadre 23) i a les diferències en termes percentuals que les dades del Departament de Cultura mostren en relació a les xifres que l’ICAA proporciona (quadre 24) per adonar-se de la generalitzada superació de les primeres en relació a aquestes últimes. La contrastació de les quantitats de cinemes i de sales detectades pels dos mecanismes de control aboca sempre —i de manera ben notòria en els nou primers exercicis de la sèrie— magnituds més elevades en el cas català, amb la breu excepció d’un parell d’exercicis.(1998 i 1999). Fins i tot, però, en aquests dos exemples el signe negatiu en establiments i en pantalles no fou seguit per dades inferiors en públic i en ingressos. Val a suposar, per tant, que el control català recollí sales de gran aforament o d’elevada activitat que s’esmunyiren de les deteccions de l’ICAA, mentre que l’organisme del Ministerio de Cultura trobà un nombre de sales més gran que aquest grup, però d’inferior cabuda o de més modest dinamisme quant a sessions anuals celebrades.

 

 

 

És en els resultats de l’explotació on es manifesta sense dubtança la major adequació de quantitats que ofereix el control fet a Catalunya. Tret de l’escarransida xifra negativa en diferència d’espectadors de l’any 2004, totes les altres dades sorgides dels fitxers de l’ICAA sobre entrades despatxades i diners percebuts no assoleixen els corresponents nivells de l’altre control. Dins d’aquest corrent de diferències, les distàncies adquiriren dimensions ben inquietants en el quadrienni 1995-1998, però pagarà la pena de destil·lar els efectes del conjunt de l’arc temporal visitat. En els trenta exercicis que recorre la nostra anàlisi, les diferències entre els dos centres de control revelen que la suma dels recomptes que es feren a Catalunya ultrapassaren en un 6,81% l’equivalent magnitud de l’ICAA quant a espectadors i superaren en un 8,16% unes recaptacions que han estat homogeneïtzades, en convertir-les totes elles en euros de 2018. Tal vegada aquests percentatges puguin aparençar una estatura prou modesta; quant a aquesta qüestió, però, l’examen de les dades absolutes permetrà tot seguit de calibrar-ne la veritable significació.

 

En el transcurs dels cinc sexennis examinats un total de 43.204.678 espectadors de Catalunya es feren escàpols al seguiment de l’ICAA i per tant, d’acord amb la mitjana anual de diferències en el període, els seus recomptes han permès la volatilització del seguiment complet d’un parell d’exercicis. Aquesta evaporació no afilla només repercussions en el pla estadístic, sinó que causa lesions en el terreny monetari. En aquest sentit i per a aquella part de la diferència que estigui assignada a pel·lícules espanyoles, la infravaloració d’espectadors i de recaptacions ha incidit, tot minorant-la, en la percepció de les subvencions d’import vinculat als resultats de taquilla. D’altra banda, quan traslladem les diferències al taquillatge, comprovem que, en termes reals (euros de 2018) i en el total de les tres dècades, al Ministeri de Cultura se li han esfumat 329.293.704,55 euros en el seu control del territori català, això equival a l’absència de les dades de taquillatge de dos anys i mig.

 

Com a conseqüència d’aquestes consideracions adoptarem les dades que actualment elabora l’ICEC com a base dels futurs blocs que integrin aquest estudi. És ben considerable el pes que exerceix la populosa sèrie històrica de l’ICAA, però el seu recull en aquesta secció del treball ja ens ha servit per explorar les vicissituds de l’exhibició cinematogràfica, tant a tot Espanya com a Catalunya, en els sis quadriennis que van des de 1965 fins a 1988. A més, l’examen de la trentena d’exercicis que integren l’historial del control català de taquilla es troba ben lluny de poder ser considerat com una mirada a curt termini. D’altra banda, el control de proximitat garanteix el millor coneixement dels cinemes del territori i de les seves programacions i els desplaçaments de les persones que efectuen les inspeccions són més manegívols, per nombre d’establiments a visitar i per distància, a escala autonòmica que quan abasten tota la pell de brau. En el futur, doncs, amb aquesta base de dades ens endinsarem en l’observació de la distribució comarcal de les variables recollides en aquesta part del treball i podrem procedir al dibuix dels trets de l’exhibició cinematogràfica de Catalunya mitjançant aquestes i noves variables, flanquejades per diversos indicadors econòmics.

 

 

 

NOTES

 

[1] En el transcurs dels anys l’INE (Instituto Nacional de Estadística) havia anat recollint la superfície provincial, autonòmica i total d’Espanya en el seu Anuario estadístico. Ho féu per darrera vegada l’any 2008 en què els 32.113 km² de Catalunya havien de ser comparats (https://www.ine.es/prodyser/pubweb/anuario08/anu08_01entor.pdf) amb l’extensió de 505.990 km² del territori espanyol. D’aleshores ençà, cal anar a cercar les dades a una altra de les seves publicacions anuals; España en cifras 2019 (https://www.ine.es/prodyser/espa_cifras/2019/54/index.html) és la més acostada en el temps i ens subministra unes dimensions un pèl retocades: 32.106 km² per a Catalunya i 505.979 km² per a tot Espanya.

 

[2] Segons que consigna Sergio Suárez Martínez a la seva tesi doctoral Les vegueries com a institució pròpia de govern

local intermedi a Catalunya (https://ddd.uab.cat/pub/tfg/2019/206921/TFG_ssuarezmartinez.pdf), que fou presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la vegueria esdevingué la base de l’organització territorial de Catalunya des del segle XII (amb deu unitats) fins a començ del segle XVIII (amb quinze). Amb l’absolutisme borbònic, la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña establecida por su Magestad con Decreto de 16 de enero de 1716 abolí les constitucions, les lleis i les institucions del Principat de Catalunya i obrí les portes per tal de poder establir a Catalunya el model castellà de demarcacions administratives que es fonamentava en els corregiments. Catalunya fou repartida entre dotze corregiments (Barcelona, Manresa, Mataró, Vic, Vilafranca del Penedès, Girona, Puigcerdà, Cervera, Lleida, Talarn, Tarragona i Tortosa) més la Val d’Aran com a districte especial. Amb aquesta organització s’arribaria a la distribució provincial de 1833, per bé que durant l’ocupació napoleònica Catalunya, tot aplicant-hi el model francès, es dividí en quatre departaments (Boques de l’Ebre, Montserrat, Segre i Ter), distribució que tingué vigència des de gener de 1812 fins a maig de 1814.

 

[3] Mitjançant Reial Decret del dia 30 de novembre de 1833 s’establí la divisió territorial d’Espanya en 49 províncies, elaborada sota el guiatge del motrileny Francisco Javier de Burgos y del Hoyo, aleshores Secretari d’Estat del Ministeri de Foment en el Govern de Francisco de Paula de Cea Bermúdez y Buzo. Es coronà així un procés que s’havia decidit a la Constitució de Cadis de 1812 i que ja havia quallat, durant el Trienni Liberal, mitjançant el decret de 27 de gener de 1822 que compartimentava Espanya en 52 províncies. D’aleshores ençà les alteracions experimentades han consistit en la seva majoria en moviments interprovincials de municipis o en canvis de denominació. La modificació més rellevant fou procurada pel Decret-llei de 21 de setembre de 1927, que practicà l’escissió de l’arxipèlag canari en dues províncies. Amb l’aprovació d’aquella partició el nombre total de províncies espanyoles assolí la cinquantena actual.

 

[4] Joan Vilà i Valentí féu aquesta tasca en el seu article L’evolució històrica de les unitats territorials majors a Catalunya (a La regionalització del territori, Jornades sobre la regionalització del territori i els ens intermedis, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1990, pàgines 53 a 57). Les persones interessades a aprofundir en el coneixement de l’organització territorial de Catalunya i de la seva trajectòria en el curs del temps poden fer cap al recull de textos del geògraf sabadellenc Pau Vila i Dinarés, La divisió territorial de Catalunya. Selecció d’escrits de geografia (Editorial Curial, Barcelona, 1977, 330 pàgines). També els resultaran summament utiloses les obres de Jesús Burgueño Rivero, Història de la divisió comarcal (Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2003, 212 pàgines); de Lluís Casassas i Simó i de Joaquim Clusa i Oriach, L'organització territorial de Catalunya (Publicacions de la Fundació Jaume Bofill, Barcelona, 1981, 326 pàgines); de Santiago Cucurella i Fernández, L'equilibri territorial de Catalunya (Col·lecció "La Rella", El Llamp; Barcelona, 1984, 93 pàgines); de Josep Iglésies i Fort, La realitat comarcal a Catalunya (Editorial Bruguera, Barcelona, 1966, 109 pàgines) i La divisió comarcal catalana (Editorial Bruguera, Barcelona, 1967, 110 pàgines); de Marc-Aureli Vila i Comaposada, Els municipis de Catalunya (Generalitat de Catalunya, 1983, Barcelona, 112 pàgines), Les comarques de Catalunya. Notes geohistòriques (Col·lecció “Població i Territori”, nº 3, Departament de la Presidència, Generalitat de Catalunya, 1983, Barcelona., 144 pàgines) i Les comarques i els municipis de Catalunya (Col·lecció "Població i Territori", nº 4, Departament de la Presidència, Generalitat de Catalunya, 1989, Barcelona, 368 pàgines); i de Joan Vilà i Valentí i de Josep Sarrión i Gualda, El sentit històric de la comarca a Catalunya (presentació de Josep Gomis i Martí i introducció de Joan Sala i Morell, Col·lecció “Estudis Comarcals”, I, Direcció General d’Administració Local, Departament de Governació, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1992 185 pàgines). Aquest paquet d’obres pot eixamplar-se amb el treball d’Enric Lluch Martín i d’Oriol Nel·lo, El debat de la divisió territorial de Catalunya: Edició d'estudis, propostes i documents (1939-1983) (Diputació de Barcelona, Barcelona, 1984, 1.491 pàgines) i amb diversos texts de la Generalitat de Catalunya: La comarca com a ens territorial (Escola d'Administració Pública de Catalunya, Barcelona, 1984, 130 pàgines) i La nova organització territorial de Catalunya. Text de les lleis i comentaris (Departament de la Presidència, Barcelona, 1987, 300 pàgines). Aquest amàs de llibres s’arrodoneix, des de la perspectiva toponímica amb l’aportació de Pere Balañà i Abadia, Els noms de lloc de Catalunya (Col·lecció "Població i Territori", nº 5, Departament de la Presidència, Generalitat de Catalunya, 1989, Barcelona, 298 pàgines) i, des del vessant gràfic, amb el Mapa topogràfic de Catalunya 1:250.000 (https://www.icgc.cat/Descarregues/Mapes-en-format-d-imatge/Mapa-topografic-1-250.000), de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

 

[5] Es tracta de les Bases per a la Constitució Regional Catalana establertes per la Unió Catalanista a l’Assemblea duta a terme a Manresa i presidida per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner els dies 25, 26 i 27 de març de l’any 1892. La base cinquena establí que la divisió territorial tindria per fonaments la comarca natural i el municipi. En el llibre Les Bases de Manresa de 1892 i els orígens del catalanisme (Col·lecció “Textos i Documents”, nº 10, Departament de la Presidència, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1992, 186 pàgines), de Josep Termes i Ardèvol i d’Agustí Colomines i Companys, hom podrà trobar ampla informació sobre la matèria, que pot completar amb els treballs de Josep Maria Gasol i Almendros, Les Bases de Manresa. Un episodi de la història del catalanisme polític (Caixa d’Estalvis de Manresa, Manresa, 1977, 39 pàgines) i Les Bases de Manresa. 1ª Assemblea de la Unió Catalanista (Manresa, 25-27 de març de 1892) (Col·lecció “Episodis de la Història”, nº 268, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1992, 85 pàgines) i de Joan Lluís Pérez Francesch, Les Bases de Manresa i el programa polític de la Unió Catalanista (1891-1899) (Fundació Caixa de Manresa, Manresa, 1992, 272 pàgines). També es pot fer cap al web (http://www.basesdemanresa.cat/) de commemoració dels 125 anys de les Bases, que fou activat l’any 2017, i ben particularment se’n pot obtenir l’exacte contingut a l’adreça http://www.basesdemanresa.cat/les-bases-de-manresa/.

 

[6] La ponència fou creada per Bonaventura Gassol i Rovira, conseller de Cultura, que en fou el president. Pau Vila i Dinarés tingué cura de la vice-presidència, mentre que la secretaria anà a càrrec de Josep Iglésies i Fort. Inicialment en foren ponents Antoni Bergós i Massó, Pere Blasi i Maranges, Manuel Galés i Martínez, Miquel Santaló i Parvorell i Felip Solé i Olivé. S’hi afegirien Antoni Esteve i Subirana i Antoni Rovira i Virgili. Del grup originari havia format part Ferran Valls i Taberner, que dimití.

 

[7] El text del decret es troba a les pàgines 1.379 i 1.380 del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 9 de setembre del 1936. A https://dogc.gencat.cat/web/.content/continguts/serveis/republica/1936/19360253.pdf es pot accedir a aquest document.

 

[8] L’adreça https://dogc.gencat.cat/web/.content/continguts/serveis/republica/1936/19360360.pdf subministra aquest decret del Departament d’Economia, contingut en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia de Nadal de 1936.

 

[9] Aquesta disposició es localitza a https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1938/534/A06674-06674.pdf, on es descarrega el Boletín Oficial de Estado del dia 8 d’abril de 1938.

 

[10] La Constitució fou sancionada pel rei Juan Carlos I el dia 27 de desembre de 1978 i entrà en vigor un parell de dies després en ser publicada en el Boletín Oficial del Estado. El text de la norma suprema de l’ordenament jurídic d’Espanya és a l’abast a https://www.boe.es/boe/dias/1978/12/29/pdfs/A29313-29424.pdf.

 

[11] Publicada el darrer jorn de 1979 en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. El text d’aquest Llei Orgànica s’aconsegueix a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/38/212.pdf.

 

[12] A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/826/17700.pdf es troba aquesta llei que aparegué en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el dia 8 d’abril de 1987. Parant atenció a les modificacions rebudes en el curs del temps i a d’altres disposicions paral·leles, es recollí aquesta normativa en el Decret Legislatiu 2/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’organització comarcal de Catalunya. Fou publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya quinze dies després i és a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4013/328890.pdf.

 

[13] A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/864/17093.pdf s’aconsegueix el text d’aquesta normativa, que fou publicada el dia 15 de juliol de 1987 en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Per raons ignotes el fitxer que la descàrrega subministra conté la versió castellana del decret. L’original en català d’aquesta concreta disposició es troba a https://dogc.gencat.cat/ca/pdogc_canals_interns/pdogc_resultats_fitxa/?action=fitxa&documentId=32678&language=ca_ES.

 

[14] Aquesta llei s’obté a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/832/17305.pdf amb el seu contingut publicat el dia 27 d’abril de 1987 en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

 

[15] La Llei aparegué en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 18 de desembre de 1987 i el seu text és a l’abast a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/929/15377.pdf.

 

[16] A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/992/11285.pdf s’ofereix aquesta llei, publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 16 de maig de 1988. La creació de les tres noves unitats modificà les comarques de les Garrigues, del Gironès, de la Noguera, del Pallars Jussà, del Segrià i de l’Urgell.

 

[17] Llei accessible a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/1243/21893.pdf, on es recull el text aparegut en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 17 de gener de 1990.

 

[18] El PTGC (Pla Territorial General de Catalunya) nasqué amb la seva inclusió en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 31 de març de 1995, que s’obté a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/2032/59023.pdf. Amb la Llei 24/2001, de 31 de desembre (a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/3563/261217.pdf) els sis àmbits s’elevaren a set amb la inclusió de l’Àmbit de l'Alt Pirineu i Aran i arribaren a vuit mercès a la Llei 23/2010, del 22 de juliol (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/5681/1099643.pdf) en afegir l’Àmbit de Penedès. Aquesta llei fou desplegada pel Decret 208/2013, de 30 de juliol, per tal que els municipis de la comarca de l’Anoia poguessin manifestar la seva voluntat d’adscripció a l’àmbit funcional de planejament territorial parcial de les Comarques Centrals (a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6430/1312483.pdf). Amb aquestes incorporacions la distribució dels àmbits ha quedat així: a) Àmbit Metropolità: el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental; b) Àmbit de les Comarques Gironines: l'Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l'Estany, el Ripollès i la Selva; c) Àmbit del Camp de Tarragona: l'Alt Camp, el Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i el Tarragonès; d) Àmbit de les Terres de l'Ebre: el Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta; e) Àmbit de Ponent: les Garrigues, la Noguera, el Pla d'Urgell, la Segarra, el Segrià i l'Urgell; f) Àmbit de les Comarques Centrals: el Bages, el Berguedà, Osona, el Solsonès i 8 municipis de l'Anoia; g) Àmbit de l'Alt Pirineu i Aran: l'Alta Ribagorça, l'Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i la Vall d'Aran; h) Àmbit del Penedès: l'Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i l'Anoia, tret de 8 municipis d'aquesta comarca.

 

[19] El mateix Miquel Roca en féu una detallada exposició a la conferència que impartí a la Societat Catalana de Geografia (SCG), de l’IEC, amb el mateix títol del document, Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya (“Treballs de la Societat Catalana de Geografia”, nº 53-54, SCG, IEC, Barcelona, 2002, pàgines 191-208). A l’adreça https://www.raco.cat/index.php/TreballsSCGeografia/article/view/10429/271560 se’n pot llegir el text.

 

[20] Publicada el dia 20 de juliol de 2006 en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. La Llei Orgànica pot ser consultada a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4680/490110.pdf mitjançant el Decret 306/2006. El text actualitzat, amb la incorporació de les corresponents sentències del Tribunal Constitucional, es recollí a la publicació Estatut d’autonomia de Catalunya (Parlament de Catalunya, Barcelona, 2016, 403 pàgines) i aquest document consolidat pot ser capturat a https://www.parlament.cat/document/cataleg/48089.pdf.

 

[21] Tocant a aquest qüestió resulta interessant el llibre de Ricard Gracia Retortillo, La vegueria com a govern local intermedi a Catalunya. Encaix constitucional de la seva regulació estatutària (“Col·lecció Institut d’Estudis Autonòmics”, nº 62, Institut d’Estudis Autonòmics, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2008, 243 pàgines).

 

[22] A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/5708/1104494.pdf es localitza el contingut d’aquest text publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 6 de setembre de 2010. La disposició fou modificada per la Llei 4/2011, del 8 de juny, inclosa en el butlletí el dia 15 (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/5900/1186592.pdf).

Les alteracions afectaren la disposició transitòria primera de la Llei 30/2010.

 

[23] Aquesta llei, que s’ofereix a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6862/1422168.pdf, veié la llum pública en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 30 d’abril de 2015.

 

[24] La creació de la nova demarcació veguerial fou objecte de publicació en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 20 de febrer de 2017 (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/7312/1590552.pdf).

 

[25] Les modificacions que l'article 2 de la Llei 2/2017 introduí dins de l'article 9 de la Llei 30/2010 deixaren així la distribució en vegueries ara vigent:

 

a) La demarcació veguerial de l’Alt Pirineu comprèn els municipis integrats en les comarques de l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà.

b) La demarcació veguerial de Barcelona comprèn els municipis integrats en les comarques del Baix Llobregat, el Barcelonès, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.

c) La demarcació veguerial de la Catalunya Central comprèn els municipis integrats en les comarques del Bages, el Berguedà, Osona, el Moianès i el Solsonès, i els vuit municipis de l'Alta Anoia: Calaf, Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, els Prats de Rei, Pujalt, Sant Martí Sesgueioles, Sant Pere Sallavinera i Veciana.

d) La demarcació veguerial de Girona comprèn els municipis integrats en les comarques de l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany, el Ripollès i la Selva.

e) La demarcació veguerial de Lleida comprèn els municipis integrats en les comarques de les Garrigues, la Noguera, el Pla d’Urgell, la Segarra, el Segrià i l’Urgell.

f) La demarcació veguerial del Camp de Tarragona comprèn els municipis integrats en les comarques de l'Alt Camp, el Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i el Tarragonès.

g) La demarcació veguerial de les Terres de l’Ebre comprèn els municipis integrats en les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

h) La demarcació veguerial del Penedès comprèn els municipis corresponents a les comarques de l'Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i l'Anoia, llevat dels vuit municipis de l'Alta Anoia, a què fa referència la lletra c.

 

[26] El geògraf Xavier Mateu i Llevadot documentà l’etapa inaugural de la nostra present organització territorial a l’article L’evolució del mapa comarcal de Catalunya. 1987-1990 (“Nota d’Economia”, nº 38, Departament d’Economia i Finances, Generalitat de Catalunya, Barcelona, juliol de 1990, pàgines 13 a 19). Des d’aquells inicis s’han esdevingut variades modificacions en municipis mitjançant fusions, divisions o retocs en els seus límits territorials. En aquest aspecte vénen a tomb la publicació de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT), Informe sobre la segregació de municipis (“Quaderns de la SCOT”, nº 5, SCOT, IEC, Barcelona, abril de 1993, 15 pàgines) i el recull de municipis de nova creació o de municipis que han experimentat alteracions (ara per agregació, ara per modificació parcial, ara per correcció de disfuncions territorials) des del començament de la dècada dels anys vuitanta fins a hores d’ara. Aquestes dades s’ubiquen a http://municat.gencat.cat/ca/Temes/El-mapa-municipal/canvis-en-el-mapa-local/municipis/.

 

[27] De fet són 41 comarques acompanyades per l’Aran, que és una entitat territorial singular amb el Conselh Generau d'Aran com a govern autònom. D’acord amb l’article 4 de la Llei 1/2015, del 5 de febrer, del règim especial d'Aran, publicada (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6810A/1597707.pdf) en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 13 de febrer de 2015, el territori d’Aran és format pels sis terçons històrics de Pujòlo, Arties e Garòs, Castièro, Marcatosa, Lairissa i Quate Lòcs. En conjunt el sextet conté trenta nuclis de població, que en termes comarcals equivalen als nou municipis que integren l’entitat singular.

 

[28] Per bé que les fronteres siguin pràcticament coincidents, no hi ha una correlació absoluta entre províncies i agrupació de comarques. Llevat del cas de Tarragona, hom adverteix transvasament de municipis des d‘una comarca integrada en la seva majoria en una província determinada a una província veïna (onze municipis en total). Vegem tot seguit les diferents equivalències. La província de Barcelona està constituïda per una dotzena de comarques, menys quatre municipis pertanyents a dues d’elles, més un municipi procedent d’una comarca (i d’una província) fronterera. Les dotze comarques barcelonines són l’Alt Penedès, l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Berguedà (llevat del municipi de Gósol), el Garraf, el Maresme, el Moianès, Osona (tret d’Espinelves, de Vidrà i de Viladrau), el Vallès Occidental i el Vallès Oriental; cal addicionar-hi el municipi de Fogars de la Selva, de la veïna comarca de la Selva. La província de Girona es compon de vuit comarques, dues de les quals cedeixen set municipis, alhora que rep tres municipis d’una comarca barcelonesa. Les comarques són l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Cerdanya (menys Bellver de Cerdanya, Lles de Cerdanya, Montellà i Martinet, Prats i Sansor, Prullans i Riu de Cerdanya), la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany, el Ripollès i la Selva (amb l’excepció de Fogars de la Selva); la província es completa amb els municipis d’Espinelves, de Vidrà i de Viladrau (tots tres originaris d’Osona). Quant a Lleida, és la suma de dotze comarques, augmentada amb set municipis originaris d’un duet de comarques aveïnades (i assetiades a dues províncies diferents). Les comarques lleidatanes són l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, les Garrigues, la Noguera, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, el Pla d’Urgell, la Segarra, el Segrià, el Solsonès, l’Urgell i la Val d’Aran, flanquejades pels municipis de Gósol (de la barcelonina comarca del Berguedà) i de Bellver de Cerdanya, Lles de Cerdanya, Montellà i Martinet, Prats i Sansor, Prullans i Riu de Cerdanya (tots sis subministrats des de terres gironines per la Cerdanya). Finalment, Tarragona coincideix amb exactitud amb l’agregació de deu comarques: l’Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Ebre, el Baix Penedès, la Conca de Barberà, el Montsià, el Priorat, la Ribera d’Ebre, el Tarragonès i la Terra Alta.

 

[29] El Boletín Oficial del Estado del dia 3 d’abril de 1986 contingué aquesta llei dins de les seves pàgines. El seu text figura a https://www.boe.es/boe/dias/1985/04/03/pdfs/A08945-08964.pdf.

 

[30] Aquest llei de modificació, publicada en el Boletín Oficial del Estado del dia 12 de gener de 1996, es localitza a https://www.boe.es/boe/dias/1996/01/12/pdfs/A00813-00815.pdf. A efectes pràctics resultarà força més operatiu fer cap a https://www.boe.es/buscar/pdf/1985/BOE-A-1985-5392-consolidado.pdf, que ens procurarà el text consolidat de la Ley de bases reguladoras del régimen local.

 

[31] El Real Decreto 1690/1986, de 11 de julio, por el que se aprueba el reglamento de población y demarcación territorial de les entidades locales (https://www.boe.es/boe/dias/1986/08/14/pdfs/A28645-28652.pdf), publicat en el Boletín Oficial del Estado del dia 14 de juliol de 1986, establí els procediments en matèria padronal. Anys després experimentà diversos canvis amb l’aparició del Real Decreto 2612/1996, de 20 de diciembre, por el que se modifica el reglamento de población y demarcación territorial de les entidades locales aprobado por el Real Decreto 1690/1986, de 11 de julio (https://www.boe.es/boe/dias/1997/01/16/pdfs/A01665-01673.pdf), publicat en el Boletín Oficial del Estado del dia 16 de gener de 1997. Si en consultem el text legislatiu consolidat a https://www.boe.es/buscar/pdf/1986/BOE-A-1986-21944-consolidado.pdf, ens interessarà la part compresa entre els articles 53 a 107, ambdós inclosos. Quant a la regulació a Catalunya, les disposicions sobre el padró municipal es troben a la Llei 8/1987, de 15 d'abril, Municipal i de Règim Local de Catalunya, publicada una dotzena de dies després en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/832/17305.pdf). La vigent consolidació d’aquesta normativa s’efectuà mitjançant el Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d'abril, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/3887/340149.pdf), aparegut a la mateixa publicació el dia 20 d’aquell mes; els seus articles 39 a 42 s’ocupen del padró.

 

[32] Amb el nou sistema de gestió padronal que fou activat per la Llei 4/1996 s’inaugurà aquell any, amb xifres referides al seu primer dia de maig, la sèrie de dades que, després de l’aturada de 1997, continuà amb les revisions anuals del padró, ja amb data d’inici de l’exercici, des de 1998 fins a 2019, darrera revisió publicada a l’hora de redactar aquest estudi.

 

[33] A https://www.ine.es/dynt3/inebase/index.htm?padre=523 l’INE ofereix les dades demogràfiques de tot Espanya i el seu repartiment per comunitats autònomes, mentre que a https://www.ine.es/dynt3/inebase/index.htm?padre=522 ens introduïm a la distribució provincial. Si les dades que hom desitja han de ser obtingudes amb detall municipal, aleshores l’adreça indicada és https://www.ine.es/dynt3/inebase/index.htm?padre=525, on poden ser efectuades les sol·licituds per a cada província que es requereixi. Cal advertir que la revisió corresponent al dia que inaugurà l’any 1999 (que en el nostre treball figura com a dada demogràfica de 1998) l’INE facilità per a Portbou una magnitud de 283 habitants. Ha estat corregida la dada, tot substituint-la per 1.567 en sintonia amb les xifres de 1.590 i 1.511 que oferí l’Institut per als exercicis immediatament anterior i posterior. La diferència de 1.284 persones ha estat addicionada a la comarca de l’Alt Empordà i a tot Catalunya. Aquesta és la causa del desnivell que es podrà observar entre aquestes dues dades recollides en el nostre treball per a l’any 1998 i les corresponents xifres de l’INE.

 

[34] El conjunt d’activitats que s’adreça a l’aconseguiment i a la difusió de resultats estadístics es recull a l’IOE (Inventario de Operaciones Estadísticas). Pel que fa als interessos específics d’aquest treball, l’operació estadística que convé és l’operació 3245 “Cifras Oficiales de Población de los Municipios Españoles: Revisión del Padrón Municipal”. Des de l’òptica del Pla Estadístic Nacional (Real Decreto 410/2016, de 31 de octubre, por el que se aprueba el Plan Estadístico Nacional 2017-2020 [https://www.boe.es/boe/dias/2016/11/18/pdfs/BOE-A-2016-10773.pdf]), publicat en el Boletín Oficial del Estado del dia 18 de novembre de 2016, es tracta de l’operació 7863, de la qual es pot trobar la detallada explicació en el darrer Programa Anual aparegut a hores d’ara, corresponent a l’any 2020 (Real Decreto 308/2020, de 11 de febrero, por el que se aprueba el Programa anual 2020 del Plan Estadístico Nacional 2017-2020), publicat en el Boletín Oficial del Estado del dia 13 de febrer de 2020 (https://www.boe.es/boe/dias/2020/02/13/pdfs/BOE-A-2020-2111.pdf).

 

[35] Als efectes del present treball, les dades de població subministrades a data 1 de gener d’un any concret s’adopten com a xifra demogràfica de l’any anterior. D’altra banda, atès que les estadístiques de població passaren dels volums d’habitants computats a data 01/01/1996 a les magnituds inventariades el dia 01/01/1998, a les xifres intermèdies ha estat aplicada la mitjana aritmètica dels dos extrems i els resultats de cadascun dels diversos àmbits territorials s’han traslladat a les corresponents caselles de les estadístiques de 2007.

 

[36] Foren aplegades a la desapareguda publicació bimestral Boletín de Estadística y Coyuntura (COCINB, Barcelona, el darrer exemplar, nº 168, sortí pel febrer de 1993). Quant a les dades d’Espanya i de les seves províncies són a disposició del públic a https://ine.es/inebaseweb/25687.do, on, dins de la base històrica de l’INE, es poden aconseguir els fitxers corresponents a la publicació Anuario Estadístico de España, des de 1857 fins a 1997.

 

[37] En aquesta direcció ve a tomb l’article de Jordi Oliveres i Prats, Joaquim Capellades i Cebolla i Mireia Farré i Mallofré, Població i territori a Catalunya en el primer decenni del segle XXI (“Nota d’Economia”, nº 68, Departament d’Economia i Finances, Generalitat de Catalunya, Barcelona, setembre-desembre del 2000, pàgines 41 a 53). En els seus fulls aquest text examina la dinàmica de la població catalana durant la segona meitat del segle passat, el canvi sofert per les estructures demogràfiques i els escenaris d’evolució demogràfica que es besllumaven a l’hora de redactar l’obra. A http://economia.gencat.cat/web/.content/70_economia_catalana/arxius/publicacions_periodiques/nota_d_economia/ne_68/NE_68.pdf es localitza el butlletí que conté l’article. Si cal retrocedir en el temps, resulta recomanable aleshores el text de Lluís Recolons i Arquer, La població de Catalunya. Distribució territorial i evolució demogràfica (1900-1970) ("Treballs de la Secció de Filosofia i Ciències Socials", volum V, IEC, Barcelona, 1976; 268 pàgines). La visita a l’adreça https://books.google.es/books/about/La_poblaci%C3%B3_de_Catalunya.html?id=NmN0Vc5KMUUC&redir_esc=y ens permet la consulta dels diferents capítols que formen aquest llibre. Amb l’aportació conjunta d’Isabel Pujadas Rúbies i d’Enric Mendizàbal Riera, La població de Catalunya 1975-1986: de l’explosió demogràfica al creixement zero (“Perspectives territorials”, nº 1, Direcció General de Planificació i Acció Territorial, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Generalitat de Catalunya, Barcelona, novembre del 1991, 175 pàgines) i amb l’article L’evolució de la població de Catalunya 1986-1991. Estancament demogràfic i canvis en la distribució territorial de la població (“Papers de demografia”, nº 74, Centre d'Estudis Demogràfics, Bellaterra, 1993, 89 pàgines), treball conjunt de Marc Ajenjo Cosp, Ramon Arribas Quintana, Amand Blanes Llorens, Enric Mendizàbal Riera, Juan Antonio Módenes Cabrerizo (a l’abast a https://ced.uab.cat/publicacions/PapersPDF/Text74.pdf), es constitueix la baula que enllaça el text de Lluís Recolons amb el contingut de l’article dels tres membres de l’IDESCAT que obre aquesta nota.

 

[38] És molt interessant, en relació a la situació i a l’evolució a tot Espanya, el treball de tres investigadors del Centre d'Estudis Demogràfics. Es tracta de l’obra d’Amand Blanes Llorens, F. Gil i Julio Pérez Díaz, Població i activitat a Espanya: evolució i perspectives (“Col·lecció Estudis i Informes”, nº 5, Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, Barcelona, 1996, 242 pàgines). A https://www.caixabankresearch.com/documents/10180/54281/ee05_cat.pdf s’accedeix al document. També és profitosa la consulta de l’aportació col·lectiva coordinada per Juan Antonio Fernández Cordón i per Jesús Leal Maldonado, Análisis territorial de la demografía española 2006 (Fundación Fernando Abril Martorell, 2006, Madrid, 537 pàgines). Entre d’altres textos, val a afegir l’article elaborat en conjunt per Teresa Menacho Montes, Anna María Cabré Pla i Andreu Domingo i Valls, Demografía y crecimiento de la población española durante el siglo XX (“Mediterráneo económico”, nº 1, Cajamar [Caja Rural Intermediterránea], Almeria, 2002, pàgines 121 a 138).

 

[39] El procés fou narrat amb gran claredat per Joaquim Capellades i Cebolla a l’article La població de Catalunya (recollit a L’economia de Catalunya, d’avui i de demà, Banco de Bilbao, Barcelona, 1984, pàgines 43 a 83). L’autor hi assenyalava que “a partir de l’any 1950 la població catalana té un pes cada vegada més gran dins del conjunt de la població resident a l’Estat espanyol a causa de l’arribada massiva d’immigrants que cerquen millors oportunitats d’ocupació. Aquesta nova població, a més de reforçar la demografia catalana per la seva incidència directa en les xifres de població absoluta, va incidir-hi indirectament tot provocant una forta recuperació de les taxes catalanes de natalitat i creixement vegetatiu tradicionalment baixes. D’aquesta manera la població catalana pràcticament s’ha duplicat durant els últims 30 anys; és a dir, que en aquest període s’ha incorporat tanta població nova (migracions i creixement vegetatiu) com població hi havia a la data inicial” (pàgina 47). El text no triga a afegir que “el tancament del cicle inicial als voltants de l’any 1950 sembla que es produeix en els anys centrats a l’entorn de 1975, ja que les mitjanes de creixement anual de població catalana entre 1976 i 1981 són les més baixes des de l’any 1950, de manera que se situen aproximadament a la meitat de les fites màximes del període” (pàgina 47). Aquest canvi de rumb fou recollit també per Isabel Pujadas Rúbies i Enric Mendizàbal Riera a La població de Catalunya 1975-1986: de l’explosió demogràfica al creixement zero (veure’n referència a la nota 37), on subratllaven que “finalment, de de 1975, comença una nova etapa marcada per la reducció brusca i constant del creixement demogràfic, que ha esdevingut quasi nul en els anys vuitanta. L’acció conjunta del moviment migratori, que de positiu ha passat a negatiu, i del moviment natural, amb la dràstica reducció de la natalitat, ha modificat completament la dinàmica demogràfica de Catalunya” (pàgina 7).

 

[40] L’article d’Andreu Domingo i Valls, Resiliència i estrès demogràfic a la Catalunya del segle XXI (“Perspectives demogràfiques”, nº 2, Centre d'Estudis Demogràfics, Bellaterra, abril de 2006, 4 pàgines), atribuïa el fort ritme de creixença a l’evolució del saldo migratori. A https://ced.uab.cat/PD/PerspectivesDemografiques002_CAT.pdf es pot aconseguir la publicació.

 

[41] A https://www.boe.es/boe/dias/1964/08/18/pdfs/A10842-10843.pdf es pot obtenir el text d’aquesta disposició que veié la llum en el Boletín Oficial del Estado del dia 18 d’agost de 1964.

 

[42] L’ordre (https://www.boe.es/boe/dias/1964/12/30/pdfs/A17486-17487.pdf) formà part del conjunt de disposicions que el Boletín Oficial del Estado recollí en el seu exemplar del dia 18 de desembre de 1964. Quasi dos anys i mig després

el diari de l’Estat espanyol retocava el decret mitjançant l’Orden de 9 de mayo de 1967 por la que se modifican los artículos segundo, quinto y sexto de la de 22 de diciembre de 1964 que estableció el sistema de control de los rendimientos de las películas que se exhiban en España. A https://www.boe.es/boe/dias/1967/05/22/pdfs/A06905-06907.pdf es troba aquest text publicat el dia 22 de maig de 1967. La unificació de la normativa sobre control de taquilla es realitzà en el diari oficial del dia 5 d’agost de 1968 (https://www.boe.es/boe/dias/1968/08/05/pdfs/A11596-11598.pdf) gràcies a l’Orden por la que se modifican y refunden las de 22 de diciembre de 1964 y 9 de mayo de 1967 dictadas en materia de control de taquillas.

 

[43] L’ordre fou publicada (https://www.boe.es/boe/dias/1965/11/12/pdfs/A15358-15359.pdf) en el Boletín Oficial del Estado del dia 12 de novembre de 1965.

 

[44] El Boletín Oficial del Estado del dia 30 de desembre de 1965 inclogué aquesta disposició complementària de l’ordre consignada a la nota precedent. És a https://www.boe.es/boe/dias/1965/12/30/pdfs/A17550-17550.pdf.

 

[45] Tocant als anys inicials del control de taquilla, resulta curiós el No-Do (acrònim del cinematogràfic Noticiario Documental) nº 1.291 B, del dia 2 d’octubre de 1967. N’és permès el visionat a http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-1291/1486867/.

 

[46] A https://www.boe.es/boe/dias/1971/10/22/pdfs/A17022-17022.pdf queda recollida l’ordre dins del Boletín Oficial del Estado del dia 22 d’octubre de 1971.

 

[47] Publicat en el Boletín Oficial del Estado (https://www.boe.es/boe/dias/1977/12/01/pdfs/A26420-26423.pdf) del primer dia de desembre de 1977.

 

[48] El Reial Decret està allotjat a https://www.boe.es/boe/dias/1978/06/27/pdfs/A15203-15205.pdf, dins de les pàgines del Boletín Oficial del Estado del dia 27 de juny de 1978.

 

[49] Accessible a https://www.boe.es/boe/dias/1986/06/13/pdfs/A21526-21528.pdf. L’ordre consta en el Boletín Oficial del Estado del dia 13 de juny de 1986.

 

[50] La Llei del Cinema de l’any 2007 (que derogà la seva antecessora de 2001) fou publicada en el Boletín Oficial del Estado del dia 29 de desembre de 2007 (https://www.boe.es/boe/dias/2007/12/29/pdfs/A53686-53701.pdf).

 

[51] A https://www.boe.es/boe/dias/2015/12/05/pdfs/BOE-A-2015-13207.pdf hi ha ubicada aquesta norma difosa pel Boletín Oficial del Estado del dia 5 de desembre de 2015. Val a indicar que la seva disposició derogatòria única liquidà la vigència del seu antecessor de set anys enrere, el Real Decreto 2062/2008, de 12 de diciembre, por el que se desarrolla la Ley 55/2007, de 28 de diciembre, del Cine (https://www.boe.es/boe/dias/2009/01/12/pdfs/BOE-A-2009-503.pdf).

 

[52] L’adreça https://www.boe.es/boe/dias/2011/06/28/pdfs/BOE-A-2011-11110.pdf permet l’accés a l’ordre publicada en el Boletín Oficial del Estado del dia 28 de juny de 2011.

 

[53] Es tracta de la Resolución de 16 de septiembre de 2014, del Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales, por la que se modifican los Anexos de la Orden CUL/1772/2011, de 21 de junio, por la que se establecen los procedimientos para el cómputo de espectadores de las películas cinematográficas, así como las obligaciones, requisitos y funcionalidades técnicas de los programas informáticos a efectos del control de asistencia y rendimiento de las obras cinematográficas en las salas de exhibición, publicada en el Boletín Oficial del Estado del dia 24 de setembre de 2014 (https://www.boe.es/boe/dias/2014/09/24/pdfs/BOE-A-2014-9665.pdf).

 

[54] Inicialment la publicació tingué com a títol Boletín informativo del control de taquilla. Películas. Recaudaciones. Espectadores, fins que l’exemplar corresponent a l’exercici 1990 experimentà l’escurçada que ha perdurat fins al moment present. Començà el seu trajecte l’any 1965 editada per la Dirección General de Cultura Popular y Espectáculos. L’organisme en el 1973 es convertí en la Dirección General de Cinematografía que en el 1977 es transformà durant uns anys en la Dirección General de Promoción del Libro y de la Cinematografía fins que recobrà la seva precedent denominació en el 1982. Un parell d’anys després la publicació ja era patrimoni de l’ICAA que ha continuat fent-la aparèixer cada dotze mesos fins avui. Quant als ministeris dels que depengueren aquestes unitats foren el Ministerio de Información y Turismo fins a la publicació del butlletí relatiu a 1975 i, d’aleshores ençà, el Ministerio de Cultura, amb les diferents variants de denominació que ha tingut fins al seu rètol actual de Ministerio de Cultura y Deporte. El butlletí es publicà en paper (primer, cada trimestre fins a la conclusió de 1974 i després un cop l’any) fins a la seva darrera sortida en el 2010. Els posteriors volums (fins a l’exemplar de 2018, últim publicat a l’hora d’embastar aquests paràgrafs) són abastables en versió electrònica a https://www.culturaydeporte.gob.es/cultura/areas/cine/mc/anuario-cine/portada.html. L’oferta digital començà l’any 2002, tot i que no era subministrada tota la informació continguda en el butlletí, que no s’hi incorporà fins a l’exercici de 2008, de manera que ambdues modalitats de butlletí només convisqueren plenament durant un trienni. Val a afegir que la recol·lecció d’informació sobre les àrees de producció, exhibició, distribució i protecció cinematogràfica correspon a l’operació estadística 7627 del Plan Estadístico Nacional 2017-2020, les característiques específiques de la qual es descriuen a https://www.ine.es/dyngs/IOE/es/operacion.htm?numinv=50061.

 

[55] En els exemplars que abastaren el període 1973-1991 es proporcionaren les distribucions de les sales de cinema per intervals de població municipal o per tipus de zona on eren assetiades (rural, mitjà i urbà), per nombre de dies de projecció, alhora que el repartiment d’espectadors i recaptacions en funció dels diferents trams d’ingressos on es col·locaven les sales. Aquestes informacions es perllongaren un any més gràcies a la publicació, també per la Secretaría General Técnica del Ministerio de Cultura, de Cinematografía, d’Estudio estadístico [Col·lecció “Datos Culturales”, nº 3], però l’obra mancà de continuïtat i per tant aquestes sèries han romàs estroncades des de fa més d’un quart de segle.

 

[56] L’Estatut ho va fer atès allò que havia disposat el Real Decreto 2210/1979, de 7 de septiembre, sobre transferencia de competencias de la Administración del Estado a la Generalidad de Cataluña en materia de Agricultura, Cultura, Sanidad y Trabajo (https://www.boe.es/boe/dias/1979/09/21/pdfs/A22058-22066.pdf), publicat en el Boletín Oficial del Estado del dia 21 de setembre de 1979. Anys després, a l’Estatut de 2006 i en el seu article 127, que de forma específica es dedicà a aquest àmbit, s’establi també que “correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de cultura”.

 

[57] L’Ordre d'1 de juny de 1981, donant publicitat al Reial Decret 1010/1981, de 27 de febrer, sobre traspàs de funcions i serveis de l'Estat a la Generalitat de Catalunya en matèria de cultura, publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 5 de juny de 1981, oferí (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/132/572672.pdf) tant el seu únic article, que obligava a fer públic el Reial Decret, com el contingut íntegre d’aquesta disposició de rang superior.

 

[58] A https://www.boe.es/boe/dias/1983/10/11/pdfs/A27631-27634.pdf es captura aquesta resolució que aparegué publicada en el Boletín Oficial del Estado del dia 11 d’octubre de 1983.

 

[59] Es tracta de l’Ordre de 20 d'octubre de 1983, per la qual es dóna publicitat al Conveni signat entre el Ministeri de Cultura i el Departament de Cultura sobre relació i comunicació dels serveis cinematogràfics, publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/386/6629.pdf) del segon dia de desembre de 1983.

 

[60] A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/71/915.pdf es localitza aquest decret, que figura a les pàgines del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 2 de juliol de 1980. El nou Departament assumí les competències i funcions en matèria de cultura transferides per l’Estat. S’hi afegiren també aleshores aquelles que havien estat atribuïdes a la Direcció General de Cultura pel Decret de 5 de novembre de 1979, d'estructuració orgànica del Departament d'Ensenyament i Cultura (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/35/665.pdf), publicat en el DOGC del posterior dia 1 de desembre. També li foren addicionades, procedents de la Direcció General de Mitjans de Comunicació (dins del Departament de Presidència de la Generalitat), les competències i funcions relatives a mitjans de comunicació que fins aleshores havien estat adjudicades a aquella unitat administrativa.

 

[61] El Decret 220/1980, de 3 d'octubre, creant diversos Serveis en el si de la Direcció General d'Activitats Artístiques i Literàries, de la Direcció General de Política Lingüística i de la Direcció General de Difusió Cultural del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/95/999.pdf) aparegué en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 19 de novembre de 1980.

 

[62] En consignem les denominacions completes. La primera disposició és el Decret 233/1988, de 12 de setembre, de reestructuració del Departament de Cultura (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/1044/16456.pdf), publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 16 del mateix mes. La segona correspon al Decret /84/1989, de 4 d’abril, de reestructuració del Departament de Cultura, publicat tretze dies després en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/1132/24945.pdf).

 

[63] A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/3304/194264.pdf es localitza la llei de creació de l’ICIC, dins del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 12 de gener de 2001. Aquesta llei experimentà retocs per causa de la Llei 8/2019, del 28 de novembre, de modificació de la Llei 7/2011, de mesures fiscals i financeres i de la Llei 20/2000, de creació de l'Institut Català de les Indústries Culturals, publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del subsegüent dia 12 (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/8014/1773212.pdf). Els canvis, però, no incidiren en l’objecte d’aquest treball.

 

[64] Els estatuts de l’ICIC aparegueren en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 17 d’abril de 2001 i el seu text pot ser consultat a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/3369/224609.pdf. Un lustre més tard, nasqué el Decret 266/2006, de 20 de juny, pel qual es modifiquen els Estatuts de l'Institut Català de les Indústries Culturals, aprovats pel Decret 100/2001, de 3 d'abril (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4665/512521.pdf). El seu contingut, que introduí canvis en la composició del Consell General i del Consell d’Administració de l’ICIC, alhora que en els requisits de quòrums per a les reunions d’ambdós organismes, figurà en el DOGC del posterior 29 de juny.

 

[65] L’organigrama intern de l’ICEC i de les seves deu àrees repartides en tres blocs pot ser contemplat en el seu web, a https://icec.gencat.cat/web/.content/06_sobre_ICEC/equip_huma/pdfs/Organigrama-generic-ICEC-2018-1.pdf.

 

[66] El canvi fou dictat per l’article 53 de la Llei 11/2011, del 29 de desembre, de reestructuració del sector públic per a agilitzar l'activitat administrativa (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6035/1215891.pdf), publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del penúltim jorn d’aquell any. La tercera secció del tercer capítol del seu Títol II (articles 53 a 61) modificaren algun articles de la llei de creació de l’Institut.

 

[67] A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/253/3869.pdf tingué lloc la publicació del decret dins del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 25 d’agost de 1982.

 

[68] La providència està localitzada a https://www.boe.es/boe/dias/1983/01/08/pdfs/A00359-00359.pdf, a les pàgines del Boletín Oficial del Estado del dia 8 de gener de 1983.

 

[69] El Conflicto positivo de competencia número 508/82, planteado por el Gobierno contra el Decreto 264/1982, de 26 de julio, del Consejo Ejecutivo de la Generalidad de Cataluña fou publicat en el Boletín Oficial del Estado del dia 5 de juliol de 1983 (https://www.boe.es/boe/dias/1983/07/05/pdfs/A18677-18677.pdf).

 

[70] Es tracta de Pleno. Conflicto positivo de competencia número 508/1982. Sentencia número 149/1985, de 5 de noviembre. La decisió del Tribunal Constitucional (https://www.boe.es/boe/dias/1985/11/26/pdfs/T00030-00035.pdf) es recollí en el Boletín Oficial del Estado del dia 26 de novembre de 1985.

 

[71] A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/756/18907.pdf hi ha aquesta Ordre publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 22 d’octubre de 1986.

 

[72] El darrer jorn de l’any 1986 es produí la publicació s les pàgines del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya d’aquest decret, que pot ser consultat a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/784/10960.pdf.

 

[73] Mitjançant l’adreça https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/2994/183283.pdf es pot acomplir la descàrrega del decret, que sortí a la llum pública en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 14 d’octubre de 1999.

 

[74] La llei de cinema de Catalunya (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/5672/1096475.pdf), publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 16 de juliol de 2010, entrà en vigor al cap de sis mesos d’aparèixer en el DOGC. A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/5672/1626597.pdf pot obtenir-se’n el text consolidat.

 

[75] Mai no s’ha fet l’acord marc per al foment de la indústria cinematogràfica i audiovisual, establert per l’article 6 i que s’havia de formalitzar dins el termini de tres mesos a partir de l’entrada en vigor de la llei (un discret retard de gairebé nou anys). Tampoc es va elaborar, en les condicions exigides per la disposició addicional tercera de la llei, l’informe sobre la millora de la qualitat, les garanties i l’ocupació dels treballadors dels sectors cinematogràfic i audiovisual. Quant a la creació i gestió de la Xarxa Concertada de Pantalles de Catalunya (articles 24 i 25 de la llei), som allà on érem quan la llei començà a estar activa. A http://www.federaciocatalanacineclubs.cat/ca/filmoxarxa.html la Federació Catalana de Cineclubs explicava que el projecte FilmoXarxa, impulsat l’any 2018 per la Filmoteca de Catalunya amb la col·laboració de l’FCC, pretenia de donar compliment a l’article 24 de la Llei del Cinema. Una iniciativa enormement lloable, però val a recordar que, d’acord amb l’article 24.2, la Xarxa havia d’estar integrada per les sales d’exhibició cinematogràfica, públiques i privades, que voluntàriament s’hi adherissin mitjançant convenis de col·laboració estable amb la Generalitat. Un cas a banda el conforma l’article 18 de garantia d’accés lingüístic a les obres cinematogràfiques. El Recurso de inconstitucionalidad n.º 7454-2010, en relación con diversos preceptos de la Ley 20/2010, de 7 de julio, del cine de Cataluña, de 3 de novembre de 2010 (https://www.boe.es/boe/dias/2010/11/16/pdfs/BOE-A-2010-17570.pdf) presentat en el Congrés dels Diputats per més de cinquanta diputats del Grupo Parlamentario Popular anava contra l’article 18.1, 2 i 3, en companyia d’altres punts dels articles inherents a les empreses distribuïdores, a les sales d’exhibició i a la regulació del règim sancionador. El recurs fou desestimat —gairebé set anys més tard!— per la Sentència 89/2017, de 4 de julio de 2017, del Tribunal Constitucional (https://www.boe.es/boe/dias/2017/07/19/pdfs/BOE-A-2017-8474.pdf).

 

[76] A https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/231/3270.pdf es troba aquest decret, dins del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 11 de juny de 1982.

 

[77] El decret es localitza a les pàgines del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya que fou publicat el dia 27 de maig de 1991 (https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/1447/32599.pdf).

 

[78] El text que permet de conèixer l’actual estructuració interna del Departament de Cultura es publicà en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (a https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/7920/1754314.pdf) del dia 18 de juliol de 2019.

 

[79] Durant 1984 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya edità la seva primera memòria que inicià l’activitat tot informant, des de 1980, de les activitats i de les dades corresponent a les àrees sotmeses al seu càrrec. Els diferents volums connectats a cada successiu exercici permeten de construir sèries de dades relatives a la producció, a la distribució i a l’exhibició cinematogràfica. En aquest darrer terreny, atesos els interessos d’aquest estudi, ressurten les xifres referents a les seves principals variables. Les memòries, publicades fins al 2006 en paper, són totes a l’abast en la seva versió digital i fins a l’any 2018 a https://cultura.gencat.cat/ca/departament/publicacions/departament/memories/.

 

[80] Les memòries de l’Institut iniciaren el seu trajecte l’any 2004. Des d’aleshores ençà, la seva sortida anual ens ha facilitat les dades de la nostra cinematografia. A https://icec.gencat.cat/ca/sobre_icec/memories/ se’n subministren, des del 2012, els exemplars que pertoquen a cada exercici. A hores d’ara, el darrer volum a l’abast correspon a l’any 2018.

 

[81] Els divuit volums apareguts fins a l’hora actual de la versió digital de l’obra són a disposició de la ciutadania a l’adreça https://dadesculturals.gencat.cat/ca/estadistiques_culturals_catalunya/. El darrer exemplar publicat correspon a les Estadístiques Culturals de Catalunya 2019.

 

[82] Tot prosseguint la tasca inaugurada en col·laboració amb el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) a El sector audiovisual a Catalunya: estadístiques principals (https://www.idescat.cat/serveis/biblioteca/docs/cat/eac04.pdf), en els anys següents l’IDESCAT ha anat fent aparèixer, ja en solitari, els seus exemplars de la publicació Estadística de l'audiovisual a Catalunya. Els volums de 2005 a 2011 s’obtenen a https://biblio.idescat.cat/publicacions/Record/15363, mentre que les seves posteriors aparicions cal anar a cercar-les a https://biblio.idescat.cat/publicacions/Record/20470, on, ara com ara, les darreres dades corresponen a l’any 2015. De tota manera, en el seu web es poden allargar les sèries fins a 2017 (en el moment de redactar aquestes frases) a http://www.idescat.cat/pub/?id=eac. En el bloc “Índex” i dins del grup “Oferta audiovisual”, la secció “Cinema” procura les dades d’establiments, pantalles, sessions, entrades, aforaments i pel·lícules projectades. Hi són accessibles els onze anys del període 2007-2007 i cadascun d’ells ens recorda les dades d’alguns dels seus anys immediatament precedent, de manera que les xifres subministrades retrocedeixen fins a 2002.

 

[83] En el transcurs dels darrers trenta anys ben diverses persones de la Direcció General de Promoció Cultural del Departament de Cultura i de l’ICIC/ICEC han posat la seva amable cooperació i la seva diligent eficiència al servei de l’autor d’aquests paràgrafs per tal d’esvanir-li els dubtes plantejats o de procurar-li les dades avinents als efectes d’obtenir una exhaustiva visió de la nostra xarxa d’exhibició de cinema. Malgrat que la memòria pot bandejar injustament algun d’aquests noms, l’autor no vol deixar d’expressar la seva profunda reconeixença a Joaquín Bejarano Ródenas, Ramon Castells Ros, Maria Dolors Clemente Lucas, Cristina Gómez Lacueva, Antoni Kirchner i Masdéu, Antoni Lladó Gomà-Camps, Ignasi Llorens Caralt, Marc Lòpez Ribes, Xavier Parache Calvet, Salvador Piera Amoedo, Maria Jesús Sànchez Fernàndez, Jaume Serrats Ollé, Ferran Tomàs Olalla i Francisco José Vargas Echevarría.

 

[84] El càlcul de l’Índex de Preus de Consum a Espanya és una missió encomanada a l’INE. Actualment està previst en la fitxa 7341 del Plan Estadístico Nacional i, en el si de l’Inventario de Operaciones Estadísticas de l’INE, figura com a operació 30138. Estadísticament es basa en el mètode de Laspeyres encadenat i obté les dades de càlcul d’una enquesta mensual realitzada en una mostra de 177 municipis i tocant a 479 béns i serveis de consum; es recullen 220.000 preus en uns 33.000 establiments de tot Espanya. A http://www.ine.es/calcula/calcula.do l’INE ofereix a la ciutadania la possibilitat de calcular el valor actualitzat d’una quantitat de qualsevol mes de l’any que es triï des de 1954 fins al darrer mes de l’hora present per al qual l’Instituto hagi fet conèixer la variació de preus. Mitjançant la utilització d’aquesta eina ha estat elaborada en aquest treball la conversió en termes reals de les sèries històriques en termes monetaris de recaptacions, preus de les entrades i despeses en cinema per habitant.