Amb aquest títol no pretenc aportar cap novetat, ja que és prou conegut per tothom qui segueix l’actualitat, sinó certificar l’abast que té aquest moviment dins el paisatge audiovisual arreu del món, a partir d’algunes coses que han passat els darrers temps.

En primer lloc, bona part de les cròniques del recent MIPCOM celebrat a Cannes a meitats d’octubre coincideixen a indicar que tots els ulls estaven posats en les plataformes de streaming (Netflix, Amazon i companyia). En el cèlebre mercat de compra i venda de programes i formats de televisió, el que més ha destacat és que productores i programadors de canals estaven més pendents d’arribar a tractes amb els nous entrants que no pas entre ells com havia passat sempre. Les plataformes, àvides de continguts per omplir els catàlegs i amb la cartera a punt per a tancar els tractes, s’han erigit -com era totalment previsible- en els amos i senyors de la fira de la televisió. I els prestadors de televisió tradicional, amb unes expectatives de creixement d’audiència i ingressos pràcticament nul·les, els han cedit el pas.

Amazon i Apple disposen de tots els recursos econòmics imaginables per a plantar cara en el cada cop més competit terreny del vídeo a la carta (VOD), i ho fan amb propostes que “empaqueten” el servei audiovisual formalment a cost zero o reduït per a l’usuari dins la contractació d’altres serveis (Prime d’Amazon, i amb avantatges exclusius per als usuaris de dispositius d’Apple).

Al seu costat, Netflix malda per mantenir l’avantatge que els porta quant a implantació entre el públic d’arreu del món, encara que sigui a base d’anar augmentant la quota de subscripció i també de recórrer als bancs per a seguir alimentant la seva màquina de producció i compra de continguts, amb dos grans riscos que ells afirmen que estan calculats per a mantenir la primacia: alentir el creixement i augmentar el deute. Netflix està esdevenint, així, cada cop més una “major” audiovisual, però del segle XXI. I el gran competidor des d’aquest terreny mediàtic és la veterana Disney, que en el procés de reciclatge permanent que va emprendre fa ja més de 40 anys ha vist que és el moment d’empaquetar tots els seus serveis de televisió (infantils, generalistes, esports, etc.) en una macroproposta de streaming per subscripció, per a la qual portava ja temps preparant-se. I també provinent de la tradició audiovisual, caldrà veure com s’integra HBO en la nova Warnermedia que posa en marxa el seu nou propietari, l’operador de telecomunicacions AT&T.

Paral·lelament, a Cannes es van anunciar novetats en els serveis de VOD finançats amb publicitat, entre els quals el que posarà en marxa Rakuten (l’antiga Wuaki), per a mossegar una mica en un camp de joc on ha regnat plàcidament des de fa anys YouTube, amb la complicitat dels prestadors de televisió de tot el món, que l’usen de plataforma preferent d’expansió en l’entorn d’internet i l’han ajudat a consolidar. De forma idèntica al que observen que estan fent els darrers anys amb les plataformes dedicades a sèries i programes (Netflix, HBO, Amazon).

Pel seu costat, va creixent el nombre d’operadors de telecomunicacions que signen acords amb aquestes plataformes per integrar el seu servei i catàleg en l’oferta múltiple play amb què batallen per a capturar i retenir abonats, i de retruc ajuden a reforçar la posició de les empreses de streaming en el conjunt de l’oferta audiovisual. El cas de Movistar/Telefónica amb Netflix és una excel·lent mostra d’aquesta dinàmica davant els acords d’Orange i Vodafone amb les plataformes.

El resultat combinat dels moviments d’uns i altres pot resumir-se en unes idees clau:

• Les televisions tradicionals no tenen força suficient per a competir eficaçment pel mercat de continguts de gran cost i/o risc, i estan cedint terreny davant les plataformes de streaming. Alhora han optat per recórrer a oferir serveis propis de VOD a internet, que podria anar en detriment de la seva audiència en el mercat televisiu lineal.
• En un intent per a mantenir-se competitius en els mercats nacionals, aquestes televisions -públiques i privades- estan posant també en marxa serveis comuns de VOD (a l’estil de l’originari Hulu, als Estats Units) a partir dels continguts que disposen i eventualment d’altres específics, com ara Salto a França o Britbox al Regne Unit. Però amb pocs recursos econòmics i en un moment que les marques de streaming global ja s’han apoderat del mercat, no resultarà fàcil que es facin un lloc en el paisatge audiovisual digital.
• Alhora, les plataformes tradicionals de televisió de pagament redueixen la seva competitivitat perquè perden usuaris (o no creixen), pel cost superior de contractar-les respecte al de les ofertes “desempaquetades” de baix preu (HBO, Netflix, DAZN).
• A més, poden anar perdent continguts d’interès en la mesura que alguns dels canals temàtics dominants traslladin continguts a serveis propis de VOD, i en la mesura que els esports -contingut clau- es traslladen a serveis en streaming.
• A tall de mostra, és significatiu que aquesta temporada el campionat de motociclisme (MotoGP) s’ha comercialitzat ja quasi tot al marge de la televisió de pagament a l’estat espanyol, que al seu dia va desplaçar la televisió en obert. La plataforma DAZN, que ha fet les retransmissions, a més, segueix invertint per a obtenir l’exclusiva d’altres competicions en els múltiples països en què actua.
• Una vegada que els serveis de streaming s’han erigit en el centre del negoci de la ficció seriada, i amb els esports a l’ull de l’huracà pels preus exagerats que han arribat a tenir els drets de retransmissió, cosa que ha de pertorbar ben aviat el negoci audiovisual, cal ja des d’ara començar a observar que passarà amb concursos i altres espais non script que fins ara s’havien mantingut en l’òrbita de la televisió.

A totes aquestes consideracions cal afegir també els canvis des de la perspectiva dels usuaris. Sovint es parla que els infants i joves “han abandonat la televisió”. Però aquí hi ha una altra trampa, ja que si bé estadísticament es pot confirmar la caiguda del consum diari d’aquestes generacions en la pantalla televisiva, no es pot ometre que aquests “nadius digitals audiovisuals” de menys de 20 anys no han tingut ja la televisió en el centre del seu oci audiovisual. La generació que va néixer amb el wifi a la seva habituació han desenvolupat unes pautes de consum en què el televisor és només un circuit més entre els que optar per veure continguts audiovisuals, al costat de l’ordinador, la consola i el mòbil.  I, en conseqüència, que un partit de futbol o una sèrie no es pugui veure en el televisor és absolutament irrellevant.

I, també en conseqüència, quin sigui l’actor audiovisual que proporciona l’accés i el servei els és també irrellevant. En tot cas compta el preu, la qualitat i la ubiqüitat del contingut. Per això la televisió ha estat desplaçada per les plataformes de streaming de la centralitat del paisatge audiovisual. I els prestadors i les productores no poden fer res més que adaptar les seves estratègies a aquesta realitat i oblidar esquemes mentals més propis del segle passat, quan la connectivitat dels serveis basats en internet era escassa i protegia la televisió per ones.