Amb aquest informe de la producció de cinema a Catalunya, pretenem donar continuïtat als treballs periòdics realitzats per l’Observatori de la Producció Audiovisual sobre aquesta temàtica. L’informe es basa sobretot en les dades facilitades per l’Institut d’Empreses Culturals de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya, i es completa amb dades de l’Observatori Europeu de l’Audiovisual per a les comparacions amb d’altres països. La metodologia que s’ha seguit és també la mateixa que en els informes precedents, i permet així facilitar les comparacions, que han de permetre avaluar la trajectòria del sector al llarg del temps.

 

Fets destacats

 

• L’any 2015 hi va haver un important ascens de les produccions catalanes. No obstant, aquesta xifra no es va mantenir durant els anys 2016 i 2017, quan el total de produccions va tornar a situar-se al voltant de les 70.

 

• Les produccions espanyoles, que havien assolit el seu màxim històric l’any 2015 amb un total de 255, sí que es consoliden a l’alça. Aquesta xifra només cau fins a les 254 produccions l’any 2016. L’any 2017 el total descendeix una mica més, però segueix obtenint uns grans resultats amb 241 pel·lícules. 

 

• La producció de cinema a Espanya s’ha mantingut més o menys estable durant els darrers anys, amb unes dades força similars a les del cinema alemany i per sota de les del cinema britànic i francès. La producció de cinema a Catalunya se situa en unes xifres molt semblants a les de països com Holanda, Bèlgica i Dinamarca.

 

• La quota de participació catalana en els llargmetratges va ser, principalment, majoritària, ja que el 67% dels films de 2016 i el 79% de 2017 van comptar amb una participació de les empreses catalanes superior al 50%.

 

• Mentre que la quantitat de pel·lícules de ficció s’ha mantingut més o menys constant durant els darrers anys, els documentals han patit més variacions. Durant els anys 2014 i 2015 sembla que la producció de documentals s’estabilitza i que el seu pes en el total de la indústria cinematogràfica es consolida. No obstant, els anys 2016 i 2017 suposen una baixada considerable de la producció de documentals, ja que dels 42 títols de 2015 passem a 25 l’any 2017.

 

• Més del 80% de les productores catalanes actives només van treballar en un film per any. En els darrers anys s’ha reduït la quantitat d’empreses que produeixen més d’una pel·lícula anual.

 

• Tornant a la dinàmica anterior a l’any 2014, les coproduccions tornen a imposar-se als llargmetratges d’un únic productor. Aquesta tendència s’havia trencat entre els anys 2014 i 2015. L’augment dels documentals en aquests anys podria haver influït en el creixement dels films d’un sol productor. Com hem vist, el nombre de documentals baixa els anys 2016 i 2017, fet que també podria explicar, en part, el descens dels llargmetratges d’un únic productor.

 

• Dins de les coproduccions, hi ha un predomini de la participació catalana majoritària (gairebé del 50% l’any 2016 i per sobre l’any 2017).

 

• Tot i el pes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals en el sector cinematogràfic català, la seva participació en els llarmetratges de 2016 i 2017 va ser inferior que en anys previs. L’any 2016 va participar en la coproducció de set dels 75 films que es van produir aquell any i el 2017 només va participar en tres de les 70 pel·lícules.

 

• Les coproduccions espanyoles segueixen sent la principal fórmula de coproducció, però la distància amb les coproduccions catalanes i les europees cau lleugerament. En concret, l’any 2016 les coproduccions espanyoles suposen el 33% del total, però les coproduccions catalanes les segueixen de prop, amb un percentatge del 27%. Pel que fa a l’any 2017, les dades són força similars, ja que les coproduccions espanyoles constitueixen el 34% del total, mentre que les catalanes cauen fins al 24%.

 

• Tant en les coproduccions espanyoles com en les europees, la participació catalana s’havia mantingut com a majoritària durant els anys anteriors. En canvi, l’any 2016 es diversifica extraordinàriament el tipus de participació catalana i, concretament, la participació simbòlica es converteix en la principal en el cas de les coproduccions espanyoles. De totes formes, però, l’any 2017 la participació catalana majoritària torna a imposar-se de forma contundent en totes les coproduccions.

 

• La participació catalana en els documentals coproduïts durant 2016 i 2017 també va ser majoritària. La coproducció espanyola va seguir essent la principal en els documentals. L’augment de les coproduccions europees de documentals durant el 2015 no es consolida durant el període posterior, ja que el 2016 no hi ha cap coproducció europea de documental i el 2017 només en trobem una.

 

• En els últims anys el castellà ha anat guanyant terreny al català com a llengua de producció. L’any 2017 els films en castellà arriben al 59% del total, mentre que els produïts en llengua catalana es queden molt per darrere amb el 21%.

 

 

1. Panorama de la producció a Catalunya 2016-2017

 

La producció de llargmetratges a Catalunya va seguir una tendència similar a l’observada durant els períodes anteriors. Així doncs, entre els anys 2006 i 2017 la producció catalana de llargmetratges s’ha estabilitzat entorn de les 75 produccions a l’any. No obstant, cal destacar alguns alts i baixos. Sobresurten especialment les pujades dels anys 2010 i 2015, on les produccions totals van arribar a les 96 i les 93 respectivament.

 

El creixement de la producció durant l’any 2015 va resultar ser un augment puntual, ja que durant els anys 2016 i 2017 el total de produccions catalanes decreix fins a les 75 i 70 pel·lícules. També la pujada anterior de l’any 2010 va ser seguida per un descens progressiu durant els dos anys posteriors, arribant a les 67 produccions l’any 2012, la xifra més baixa des de l’inici de la crisi.

 

QUADRE 1: Evolució de la producció de llargmetratges catalans (2000-2017)

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

En relació amb la producció del conjunt de l’Estat espanyol, la producció catalana ha perdut pes percentual (Quadre 2). Mentre l’any 2010 gairebé una de cada dues pel·lícules fetes a Espanya tenia participació catalana, el 2013 les productores catalanes només participaven, aproximadament, en una de cada tres pel·lícules espanyoles. Es tracta del percentatge més baix des del 2006. Amb l’informe actual, podem constatar que la pèrdua de pes s’ha consolidat durant els anys 2016 i 2017. Concretament, l’any 2016 la participació catalana representava el 30% del total de les produccions d’Espanya. L’any 2017 el percentatge va caure lleugerament i se situà al voltant del 29%. 

 

L’any 2012 també és el que registra les pitjors dades per Espanya, d’igual forma que succeeix amb el cinema català. Malgrat aquest punt en comú, cal destacar la tendència diferenciada entre Catalunya i Espanya a partir de llavors. Si a Catalunya hem observat que la producció s’ha estancat durant els darrers anys, a Espanya hi hagué una crescuda notable entre els anys 2012 i 2013, quan es va passar de 182 produccions a 230. Tot i que l’any 2014 la producció espanyola va baixar a les 216 produccions, la xifra segueix essent superior a la dels anys previs. És més, l’any 2015 la producció de llargmetratges a Espanya va protagonitzar un nou creixement, tot assolint la xifra de 255 pel·lícules. Aquesta dada s’ha mantingut estable durant els anys 2016 (254 produccions) i 2017 (241 produccions).

 

QUADRE 2: Evolució de la producció de llargmetratges catalans en comparació amb el conjunt de l’Estat espanyol (2000-2017)

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

Pel que fa a la producció de llargmetratges als diferents països europeus, observem que Gran Bretanya i França s’han mantingut al capdavant durant molts anys (la caiguda de Gran Bretanya l’any 2017 s’explica perquè per a aquell any no es comptabilitzen els films amb pressupostos inferiors a 500.000 Lliures). Podem situar Espanya en un segon bloc de països que durant els darrers anys han assolit entre 200 i 250 produccions anuals. Les dades d’Alemanya i Espanya són força similars en aquest sentit. Des de 2016, Itàlia segueix de prop els bons resultats del cinema espanyol i alemany. Mentre que l’any 2015 produïa al voltant de 150 pel·lícules, el 2017 la xifra va créixer fins al voltant de les 230.

 

Catalunya, per la seva banda, es trobaria en un tercer conjunt de països amb una producció menor, però considerable. En aquest segon grup, països com Dinamarca, Holanda o Bèlgica acompanyen Catalunya amb una producció anual que oscil·la entre les 50 i les 100 pel·lícules. En un tercer lloc, tenim Àustria, Polònia i Hongria, amb una producció anual que frega els 50 films. Cal destacar, però, la forta crescuda de la producció cinematogràfica polonesa l’any 2017, superant amb escreix la cinquantena de llargmetratges. Contràriament al cas polonès, el cinema d’Hongria pateix una caiguda molt pronunciada des de 2014.

 

QUADRE 3: Nombre de films produïts entre 2011 i 2017 a diversos països europeus

Font: Observatori Europeu de l’Audiovisual

Nota: les dades de 2017 són provisionals. En el cas del Regne Unit, no es tenen en compte les produccions amb pressupostos inferiors a 500.000 Lliures per a l’any 2017.

 

Però quin és el pes real de les productores catalanes en la producció de cinema?[1]  En un mercat interconnectat i global, moltes de les pel·lícules es fan en coproducció amb altres empreses espanyoles, europees o d’arreu del món. Tot i això, la participació de les productores catalanes als llargmetratges ha estat, principalment, majoritària durant els darrers anys. La tendència segueix essent aquesta per als anys 2016 i 2017. El 66% dels llargmetratges catalans de l’any 2016 van ser de producció majoritària catalana. L’any 2017 aquest percentatge puja fins al 79% i se situa igual que en el període 2014-2015. La participació catalana va ser altament significativa en un 12% de les produccions de l’any 2016 i en un 4% dels films de 2017. Així doncs, la participació catalana va ser menor al 30% en només un 21% dels llargmetratges del 2016 i en un 17% dels de l’any 2017.  

 

QUADRE 4: Quotes de participació catalana en la producció de cinema

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

Gènere de les pel·lícules catalanes

 

De mitjana, fins l’any 2013 pràcticament dues de cada tres produccions catalanes eren ficcions, mentre que la resta eren documentals (Quadre 5). Ara bé, l’evolució que han seguit tots dos gèneres en els últims anys ha estat ben diferenciada. Entre els anys 2011 i 2013, la ficció es va mantenir en xifres molt semblants (2011: 44, 2012: 48 i 2013: 45). Aquestes xifres van protagonitzar una certa variació entre els anys 2014 (37 produccions de ficció) i 2015 (51 produccions de ficció), però entre els anys 2016 i 2017 s’ha tornat a les 46 i 45 produccions. El documental, per la seva banda, té grans canvis (2011: 36, 2012: 19, 2013: 32, 2014:34, 2015: 42, 2016:29 i 2017:25). La producció de documentals, per tant, influeix significativament en el nombre total de produccions i determina que aquesta xifra pugi o baixi. Observem, per exemple, que l’any 2012, quan la producció global de llargmetratges catalans va disminuir notòriament, la quantitat de documentals produïts va ser tan sols de 19.

 

Durant els anys 2016 i 2017, sembla que la producció de documentals pateix una considerable davallada si la comparem amb el període immediatament anterior. Dels 42 documentals produïts l’any 2015, passem als 25 de 2017. Així doncs, mentre que durant els anys 2014 i 2015 els documentals van aconseguir representar pràcticament la meitat de la producció global de llargmetratges catalans, en el període 2016 i 2017 el percentatge cau fins al 36-38%. Malgrat això, les xifres segueixen essent força millors que les d’anys enrere. L’any 2006, per exemple, els documentals només representaven poc més del 20% del total de pel·lícules. Així doncs, el pes dels documentals en el conjunt de la indústria cinematogràfica ha augmentat considerablement, però caldrà estar atents a futurs informes per comprovar si la baixada dels anys 2016 i 2017 segueix pronunciant-se o si, contràriament, els documentals aconsegueixen remuntar i consolidar el seu protagonisme.

 

QUADRE 5: La producció catalana de 2006 a 2017: proporció de documentals i films de ficció

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

Dins de la ficció, el gènere clarament predominant continua sent el drama (Quadre 6). Tot i així, cal destacar l’augment rellevant de les comèdies, ja que van arribar a significar el 27 i 28% del total dels films de ficció els anys 2016 i 2017. Les pel·lícules dramàtiques van arribar al 35% l’any 2016 i gairebé al 45% l’any 2017. Un altre gènere amb una presència significativa és el thriller, que va suposar el 22% de la ficció de 2016 i el 13% de la ficció de 2017.  

 

QUADRE 6: Gèneres dels films de ficció (2016-2017)

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

És interessant centrar-nos també en la nacionalitat de les produccions. Les pel·lícules són exclusivament de nacionalitat catalana o hi han participat empreses de la resta de l’Estat o internacionals?

 

Segons aquesta classificació, i com ja s’havia detectat en els anys anteriors, s’aprecia clarament que hi ha una predominança del documental en les produccions exclusivament catalanes. L’any 2016 més del 52% dels llargmetratges produïts només per empreses catalanes eren documentals. Tot i així, l’any següent la xifra va caure 6 punts i es va quedar en el 46%. Un dels motius pot ser, com s’ha comentat amb anterioritat, el menor cost de producció dels documentals, fet que els converteix en més assequibles per a les empreses catalanes.

 

Des del punt de vista de les coproduccions internacionals, i com ja havíem observat en els informes anteriors, el documental ha estat un dels gèneres menys freqüents durant els darrers anys. Aquesta dada va canviar significativament l’any 2015, ja que de les 17 coproduccions internacionals 8 van ser documentals. Es tracta, per tant, del 47%. No obstant, aquest augment no s’ha sostingut en el temps, ja que dels 19 films coproduïts internacionalment l’any 2016 només 2 van ser documentals. La xifra encara és menor l’any 2017, amb un sol documental en el total de coproduccions internacionals.   

 

Pel que fa als llargmetratges de coproducció espanyola, les dades dels anys 2016 i 2017 són força similars. Aproximadament, més de la tercera part de les coproduccions espanyoles van ser documentals, essent, doncs, majoritaris els films de ficció.

 

QUADRE 7: La producció catalana 2016-2017 per tipus de producció i proporció de documentals i films de ficció

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

Les limitacions del sector cinematogràfic català també es poden comprovar amb les possibilitats de les productores per rodar més d’un film cada any. En els últims anys, al voltant del 80% de les productores catalanes actives només van elaborar una pel·lícula a l’any (Quadre 8). De fet, la capacitat de les productores catalanes per fer més llargmetratges ha minvat especialment des del 2011, quan el percentatge de productores que fan un sol film en un any va començar a superar aquest 80%. Així doncs, durant els últims cinc anys, el nombre d’empreses catalanes amb capacitat per fer més d’un llargmetratge a l’any ha patit una certa davallada.

 

QUADRE 8: Estructura de la producció a Catalunya (2009-2017)

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

Només Televisió de Catalunya i Lastor Media SL (Les amigues de l’Àgata, Priorat, El rei borni i La substància) van poder produir quatre o més llargmetratges durant l’any 2016. L’any següent TVC va reduir la seva capacitat empresarial, ja que les 6 produccions de 2016 es van reduir a la meitat el 2017. Per la seva banda, la productora Mediaproduccion SLU va ser l’única companyia que va ser capaç de produir més de quatre llargmetratges durant l’any 2017 (Barcelona, la rosa de foc, Esteban, La estratègia del silencio, Fe de etarras i Sergio & Sergei).

 

En relació amb les productores que poden participar en dos o tres films a l’any, ens fixem que la xifra s’ha estabilitzat des del 2013 i fins i tot va aconseguir créixer una mica durant el 2015 i 2016. Partint de la dada més baixa en aquest sentit obtinguda el 2012, durant els anys 2013 i 2014 dotze productores van participar en dues o tres produccions anuals. Durant el 2015, aquesta xifra va aconseguir pujar fins a les catorze productores i es va mantenir igual l’any 2016. L’any següent observem una certa caiguda, ja que van ser onze les productores que van participar en dues o tres produccions.

 

Centrant-nos en els documentals, la majoria de les productores participen també en un sol film del gènere a l’any. De fet, tan sols tres productores el 2016 (Lastor Media SL, Mediaproducción SLU i Siwa Productions SL) i dues el 2017 (TVC i Mediaproducción SLU) van participar en dos o tres documentals. Així doncs, només una empresa va poder produir dos o tres documentals ambdós anys. Si ens aturem en les empreses que participen en més de quatre documentals a l’any, només trobem TVC l’any 2016. Malgrat això, el 2017 TVC va participar solament en tres documentals.

 

QUADRE 9: Estructura de la producció de documentals a Catalunya

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

En el cas de les ficcions, hi ha més productores que executen més d’un projecte cada any. Mentre que entre els anys 2014 i 2015 havíem observat una gran davallada respecte d’anys anteriors, l’any 2016 augmenten les empreses que participen en dos o tres projectes anuals. La xifra assoleix les 10 pel·lícules de ficció per a l’any 2016 i 9 per al 2017. D’altra banda, des del 2013 cap productora és capaç de produir més de quatre pel·lícules de ficció. TVC només va participar en dos films de ficció durant l’any 2016 i el 2017 no va col·laborar en cap, ja que va centrar-se en la producció de tres documentals.

 

QUADRE 10: Estructura de la producció de films de ficció a Catalunya

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

Les coproduccions cinematogràfiques dels anys 2016-2017

 

La coproducció segueix sent considerable en la producció de llargmetratges a Catalunya. Aquesta col·laboració permet dividir els costos de les pel·lícules i sumar esforços entre diferents empreses. En el període 2016-2017 les coproduccions s’han erigit de nou com la fórmula principal. De fet, el 64% de les pel·lícules de 2016 van optar per la coproducció, percentatge que va caure fins al 54% l’any 2017. Tot i aquest descens de 2017, les coproduccions han tornat a ser majoritàries, com ja ho havien estat fins l’any 2013. En futurs informes caldrà analitzar si aquesta recuperació es manté o si les pel·lícules d’un sol productor creixen altre cop.

 

QUADRE 11: Evolució de la producció i la coproducció (2006-2017)

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

Arribats a aquest punt, és necessari determinar també el rol de les productores catalanes en les coproduccions. Participen de forma majoritària o amb uns percentatges testimonials? Es detecta que més de la meitat dels llargmetratges coproduïts van tenir una participació majoritàriament catalana (Quadre 12). Concretament, l’any 2016 es produeix una lleu baixada de la producció majoritària catalana, però aquesta segueix sent la principal. De fet, un 48% de les coproduccions de 2016 van comptar amb una participació catalana majoritària. El percentatge puja fins al 60% l’any 2017.

 

Per altra banda, durant els anys 2016 i 2017 les produccions minoritàries anuals també van ser sis. L’any 2016 es produeix un augment significatiu de les produccions simbòliques, que passen a representar gairebé el 21% del total de les coproduccions. No obstant, el 2017 la xifra decau i s’assembla novament als valors d’anys anteriors, amb un percentatge de prop del 16%.

 

Si ens fixem en el quadre 12, observem una important caiguda de les coproduccions durant l’any 2017. Mentre que l’any 2016 tenim 48 coproduccions, l’any següent se’n fan 10 menys. Caldrà esperar, però, a futurs informes per comprovar si aquesta baixada es manté o si es tracta d’un fet puntual.

 

QUADRE 12: Coproduccions per tipus de participació (2006-2017)

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

Si es té en compte el nombre de productors dels llargmetratges amb participació catalana, l’any 2016 baixen molt les pel·lícules produïdes per dos productors, mentre que aquelles produïdes per tres o més productors augmenten de forma considerable. És a dir, la tendència que havíem vist des de l’any 2012, amb més films de dos productors que de tres o més, canvia completament durant els anys 2016 i 2017, quan els llargmetratges de tres o més productors superen amb escreix els de dos productors (Quadre 13).  

 

QUADRE 13: Coproducció per nombre de coproductors (2009-2017)

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

Sobre les nacionalitats de coproducció, la fórmula de coproducció més important dels anys 2016 i 2017 va deixar de ser amb la resta de l’Estat espanyol, tot i que el seu paper va seguir essent destacat. L’any 2016 el 33% de les coproduccions es va fer amb alguna altra empresa de l’Estat. Aquest percentatge es va mantenir pràcticament idèntic durant l’any 2017, amb una xifra del 34%. Pel que fa a les coproduccions catalanes, i contràriament a la tendència sostinguda durant els anys precedents, l’any 2016 van augmentar notòriament i van assolir un percentatge del 27%. Certament, l’any 2017 les coproduccions catalanes van disminuir de nou, però el percentatge només va caure fins prop del 24%.

 

Cal subratllar, d’altra banda, el clar augment de les coproduccions internacionals a partir de 2015. De fet, durant els anys 2016 i 2017 les coproduccions internacionals es converteixen en la principal fórmula de coproducció. L’any 2016 gairebé el 40% de les coproduccions van comptar amb empreses d’altres països i aquest percentatge va pujar fins al 42% l’any 2017. Tot i que hi ha un petit predomini de les coproduccions europees, podem parlar d’un equilibri entre els diferents tipus de coproducció internacional.

 

Mirant l’evolució dels darrers anys, observem que durant el primer període de la crisi econòmica, entre 2009 i 2011, es van imposar les fórmules de coproducció nacional enfront de les participacions estrangeres. L’any 2012 les col·laboracions amb empreses iberoamericanes van recuperar-se i el 2013 les coproduccions europees van augmentar. El 2014 suposa un decreixement de les coproduccions internacionals, tant europees com iberoamericanes, tot i que la xifra de coproduccions amb altres països va mantenir-se. Durant el 2015, tant les coproduccions iberoamericanes com especialment les europees van créixer extraordinàriament respecte del 2014. Entre els anys 2016 i 2017 els bons números de les coproduccions internacionals es consoliden, sobretot pel que fa a les coproduccions europees i amb d’altres països. Les coproduccions iberoamericanes obtenen bons resultats durant el 2016, però cauen força l’any 2017. En definitiva, doncs, es recuperen i fins i tot es milloren els valors d’anys anteriors en relació amb les coproduccions internacionals.

 

QUADRE 14: Coproducció per fórmula de coproducció (2009-2017)

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

Però més enllà d’haver-hi més o menys coproduccions, cal estudiar el paper de les productores catalanes en els títols coproduïts. En aquest punt, les productores catalanes van tenir una participació majoritària només en 3 de les 16 coproduccions espanyoles de l’any 2016. Durant el 2017, el percentatge de coproduccions espanyoles amb una participació majoritària catalana va pujar una mica respecte l’any anterior, però el percentatge només va arribar al 38%. Cal tenir en compte, a més, que van augmentar les coproduccions espanyoles amb una participació catalana simbòlica, sobretot durant l’any 2016, quan van representar el 37,5%. L’any 2017 aquest percentatge va caure fins gairebé al 31%.

 

Pel que fa a les coproduccions europees, de les set pel·lícules coproduïdes sota aquesta fórmula l’any 2016 només una va comptar amb una participació catalana majoritària i dues amb una participació catalana simbòlica. La situació, però, canvia radicalment l’any 2017, quan les set coproduccions europees d’aquell any van disposar d’una participació catalana majoritària. Haurem de seguir atents a futurs informes per veure si aquestes xifres tan positives aconsegueixen afermar-se.

 

En el cas de les coproduccions amb Llatinoamèrica i amb altres països, no s’entreveu una tendència sòlida, ja que cap tipus de participació s’imposa als altres de manera contundent. Durant l’any 2016, la participació majoritària catalana és la fórmula imperant en les coproduccions amb altres països no europeus i no llatinoamericans, però l’any 2017 observem una gran diversitat en quant als tipus de participació catalana en aquestes coproduccions. Així doncs, no podem parlar de línies d’actuació definides ni estables.

 

QUADRE 15: Coproduccions per tipus de participació i fórmula de coproducció (2016-2017)

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

La coproducció és tradicionalment una fórmula més pròpia de la ficció que del documental. Alguns motius econòmics ens poden ajudar a entendre-ho, ja que la ficció implica costos de producció més elevats i, per tant, una major participació d’empreses facilita més inversió. La coproducció internacional, a més, beneficia l’exportació i la comercialització internacional de la pel·lícula. Així doncs, incrementa les seves possibilitats d’explotació. El Quadre 16 mostra que el 66% de les coproduccions de 2016 i gairebé el 74% de les coproduccions de 2017 van ser films de ficció. No obstant, cal destacar que des de 2012 han crescut les coproduccions de documentals, ja que el percentatge de coproduccions de ficció de 2012 arribava al 80%, mentre que va baixar 15 punts en els tres anys posteriors. Tot i així, poc més del 26% de les coproduccions de 2017 van ser documentals, xifra que implica un descens notable si la comparem amb els anys immediatament anteriors. En futurs informes comprovarem si l’augment de les coproduccions de ficció torna a imposar-se amb força o si, pel contrari, les coproduccions de documentals mantenen l’espai assolit durant els darrers anys.  

 

QUADRE 16: Gènere de les coproduccions (2016-2017)

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

En relació amb el tipus de participació en els documentals coproduïts, entre el 2016 i 2017 hi ha un clar predomini de la coproducció majoritària. Centrant-nos en el detall, el 62,5% dels documentals coproduïts l’any 2016 van tenir una participació catalana majoritària. Aquest percentatge es va incrementar fins al 80% l’any 2017. Mentre que les coproduccions minoritàries i simbòliques van créixer l’any 2015, l’any 2016 i 2017 descendeixen de forma evident, ja que el 2016 les primeres només signifiquen el 12,5% dels documentals coproduïts. És més, l’any 2017 no es va coproduir cap documental amb participació catalana minoritària. És rellevant també que cap dels documentals coproduïts els anys 2016 i 2017 no va optar per una participació catalana simbòlica.

 

QUADRE 17: Coproducció del gènere documental per tipus de participació

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

En quant a la coproducció espanyola de documentals, els anys 2015 i 2016 aquesta fórmula va decréixer. Mentre que entre els anys 2012 i 2014 més de la meitat dels documentals coproduïts van fer-se amb col·laboració amb empreses de l’Estat, l’any 2015 les coproduccions espanyoles només van representar el 41% del total i el 2016 el 37,5%. No obstant, l’any 2017 les coproduccions espanyoles recuperen el terreny perdut i tornen a representar el 50% del total dels documentals coproduïts. Pel que fa a les coproduccions europees, aquestes van protagonitzar un increment excepcional durant l’any 2015.  D’acord amb les dades del període 2016 i 2017, aquest augment va ser esporàdic i no s’ha sostingut en el temps, ja que l’any 2016 no hi va haver cap coproducció europea de documental i el 2017 només una. Les coproduccions iberoamericanes, per la seva banda, s’han mantingut més o menys estables durant els darrers anys, amb una presència força discreta.

 

QUADRE 18: Coproducció de documentals per fórmula de coproducció

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

2. La llengua del cinema català

 

El cinema produït a Catalunya té dues llengües principals de producció: el castellà i el català. Entre les dues llengües, l’any 2016 es van rodar el 75% de les pel·lícules i el 2017 el 80%. Sens dubte, la tercera llengua de producció és l’anglès, que representa entre el 10 i el 14% de les produccions d’ambdós anys.

 

Fixant-nos en la balança entre el català i els castellà, ens adonem que l’equilibri entre llengües sembla força llunyà. L’any 2009 s’havia aconseguit una equitat entre ambdues llengües, ja que es van rodar 27 films en català i uns altres 27 en castellà. No obstant, els anys posteriors s’han caracteritzat per un augment dels llargmetratges rodats en castellà, amb una distància entre llengües major o menor en funció de l’any.

 

Centrant-nos en els anys 2016 i 2017, observem que el 2017 la diferència entre llengües s’aguditza respecte els anys previs. Les pel·lícules en castellà van representar el 59% del global, mentre que les rodades en català van quedar-se tan sols en un 21%. Ja l’any 2015 s’havia produït un augment de la distància entre ambdues llengües, però el 2016 va reduir-se amb uns percentatges del 49% per a les pel·lícules en castellà i del 25% per als films en català. Com hem vist, però, l’any 2017 la diferència entre llengües torna a créixer. De fet, el castellà s’ha imposat amb contundència des de l’any 2010, però no podem definir una tendència clara en el creixement, ja que hi ha alts i baixos constants de les produccions rodades en ambdues llengües. Mentre el 2012 la distància entre films en català i en castellà es va escurçar, l’any 2013 va tornar a accentuar-se. El 2014 la diferència va ser de nou més curta, però el 2015 es va engrandir de forma palesa. En el període 2016 i 2017, torna a reproduir-se aquesta dinàmica oscil·lant, amb una lleu baixada de la distància entre llengües l’any 2016 i una nova pujada el 2017.   

 

QUADRE 19: Nombre de pel·lícules catalanes segons la llengua de producció (2009-2017)

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

El perfil de les produccions catalanes amb versió original en català

 

Des de la perspectiva de gènere i llengua, l’any 2016 9 de les 19 pel·lícules rodades en català van ser documentals. De les 10 de ficció, 7 van ser dramàtiques, dues van ser comèdies i una de caire històric. Això implica que un 47% dels llargmetratges en català de 2016 van ser documentals, un percentatge que es manté pràcticament igual al de l’any 2015, quan es va aconseguir un equilibri absolut entre els documentals i els films de ficció rodats en llengua catalana.

 

Pel que fa a l’any 2017, les pel·lícules de ficció en català superen contundentment els documentals, ja que es van rodar 9 films de ficció en català i 6 documentals. Per tant, la ficció suposa el 60% de les produccions en català mentre que els documentals es queden en un 40%. Així doncs, sembla que la ficció en català comença a imposar-se als documentals. En propers informes, ens encarregarem d’analitzar si es tracta d’una tendència que acaba imperant.   

 

Des del punt de vista de la fórmula de producció, és deduïble que les pel·lícules en català estiguin produïdes per una sola empresa catalana o que aquesta tingui un pes rellevant en el cas de tractar-se de coproduccions. De fet, fins l’any 2015 sí que observem que la fórmula d’un únic productor és la predominant per a les pel·lícules en català. No obstant, l’any 2016 les xifres canvien radicalment en aquest sentit, ja que els films en llengua catalana són, principalment, coproduccions. Fixant-nos en les dades, un 42% dels llargmetratges en català van ser produïts per un sol productor. Això significa, per tant, que la fórmula principal per als films en català va ser la coproducció amb un 58%.

 

En relació amb l’any 2017, és cert que hi ha més pel·lícules en català produïdes per un sol productor, però aquesta majoria és mínima, ja que 8 films en català van comptar amb un únic productor i 7 van ser coproduccions. Això equival a uns percentatges pràcticament equilibrats, amb un 47% per a les coproduccions i un 53% per a la fórmula del productor únic.

 

Analitzant amb més detall les coproduccions, ens adonem que l’any 2016 la majoria de les que van triar el català com a primera llengua van ser coproduccions catalanes. Hi va haver també dues coproduccions amb la resta de l’Estat (Brava i L’Ovidi. El making off de la pel·lícula que mai no es va fer) i una coproducció europea en el cas del film La propera pell. 

 

L’any 2017, en canvi, només una de les set coproduccions rodades en català va ser una coproducció catalana. Entre les sis restants, trobem tres coproduccions espanyoles i tres europees. El percentatge de les coproduccions amb altres països d’Europa arriba, per tant, a gairebé el 43%. Aquest increment de les coproduccions internacionals en llengua catalana ja havia despuntat l’any 2015, però el 2016 no va seguir aquesta lògica. Així doncs, de moment no podem parlar d’una tendència a l’alça de les coproduccions internacionals rodades en català, sinó d’alts i baixos en alguns anys.

 

Per destriar el pes real del català en cadascuna de les fórmules de coproducció, és interessant determinar el percentatge de films rodats en català en cada cas (Quadres 20 i 21). Del total de 27 llargmetratges amb un sol productor de 2016, 8 van ser en català i 16 en castellà. Això significa, doncs, que el català, que anteriorment havia estat majoritari en aquesta fórmula, deixa de ser-ho. També en les coproduccions els films en castellà guanyen aquells rodats en català. Els segons només representen el 23% del total de les coproduccions mentre que els primers s’apropen al 44%.

 

En aquest sentit, les dades no van millorar per al català l’any 2017, ja que el castellà va seguir essent la llengua majoritària tant per a les pel·lícules d’un sol productor com per a les coproduccions. El 56% dels films d’una única empresa productora van ser en llengua castellana i el 25% en llengua catalana. Pel que fa a les coproduccions, només un 18% es van rodar en català. En canvi, el castellà va ser la llengua triada pel 60% de les coproduccions d’aquell any.

 

QUADRE 20: Llargmetratges d'un únic productor segons la llengua

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)

 

QUADRE 21: Coproduccions segons la llengua

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC)