L'audiovisual és un mitjà molt poderós que crea imaginari, cultura i referents. Qui crea els continguts audiovisuals a través del cinema, les sèries o la televisió són majoritàriament els homes. Els rols que veiem al cinema molt sovint no responen a la societat moderna que volem ser. Per tant no aconseguim explicar el món que tenim al davant de manera prou representativa i diversa. I si entrem en el terreny de la publicitat, el problema es magnifica. El febrer d'aquest any el Consell de l'Audiovisual de Catalunya alertava d'un augment d'un 20% de la presència d'estereotips femenins en la publicitat de joguines: 9 de cada 10 anuncis n'incorporen. Per primer cop la mostra inclou, a més de la televisió, plataformes de distribució de vídeo amb canals de YouTube protagonitzats per menors d'edat. Molt em temo que amb aquests referents és difícil poder transformar la societat patriarcal. Els infants reproduiran els mateixos patrons una vegada i una altra.

Però retornem ara al cinema i la indústria audiovisual, i fixem-nos en les xifres:

• El 64% de l’alumnat en formació audiovisual a Catalunya són dones (aquesta dada inclou les facultats de comunicació audiovisual i escoles de cinema).
• El 16% dels projectes cinematogràfics catalans estan liderats per dones (entenem per lideratge les posicions de: direcció, guió i producció).
• El 26% dels departaments de producció audiovisual tenen una dona al capdavant, només el 9% pel que fa a càrrecs de difícil accés (aquests són: directora de fotografia, muntadores, compositores i caps d’efectes especials. Els percentatges de presència femenina són 4%, 14%, 17%, 3%, 7% respectivament).
• El 10% de les pel·lícules catalanes tenen una dona com a productora executiva.

Les dades parlen per si soles: la presència de les dones a l'audiovisual és molt lluny de ser paritària. Actualment el lideratge de projectes, que són les posicions de presa de decisions sobre el contingut, no es troba en mans de les dones. I per tant no podem no parlar d’igualtat en el cinema i l’audiovisual català.

Per a revertir aquesta situació de desigualtat històrica, cal generar un ecosistema que permeti la igualtat d’oportunitats per a aquelles professionals dones. I no només es tracta que les dones tinguin accés a llocs de decisió, que també, sinó que ens estem perdent altres formes de veure el món i altres sensibilitats. Necessitem incorporar a la indústria dones directores, guionistes i productores que ens expliquin noves històries i ens plantegin nous punts de vista. Quan es parla d'implementar mesures correctores, com ara quotes de gènere en els sistemes de selecció de projectes per reequilibrar la infrarepresentació de les creadores, sovint s'apel·la a la meritocràcia donant per fet que forçar la presència de les dones perjudicarà la qualitat de les obres. En si, aquesta afirmació és bastant ofensiva. No ens adonem que la meritocràcia real i objectiva simplement no existeix. El sistema de selecció, sigui a través d'entitats públiques o privades, nega la igualtat d'oportunitats, ja que en l'imaginari col·lectiu existeix la creença que ells són millors, cosa que tanca les portes a les dones. Anna Serner, al capdavant del Swedish Film Institute, va assolir el 50/50 en tres anys, alhora que va millorar la cinematografia sueca de forma sorprenent. Casos com aquest ens demostren que quan s'intenta pal·liar els prejudicis aplicant mesures d'acció positiva, la qualitat de les creacions audiovisuals augmenta. Això no passa perquè les dones estiguin més ben dotades, passa perquè la incorporació del talent femení ve a ocupar un espai fins ara habitat per una mediocritat masculina que tenia uns privilegis. Perquè no ens enganyem, el pastís no es fa més gran, simplement es reparteix de forma més equilibrada i igualitària, i aquest nou repartiment expulsa la mediocritat i incorpora l’excel·lència. De retruc, el talent masculí s'estimula davant una nova competència. I com a exemple d’això, tornem al cas suec. Des que l’Anna Serner és al capdavant del Swedish Film Institute, el nombre de pel·lícules de la cinematografia sueca, dirigides tant per homes com per dones, que són cridades a competir en Festivals de classe A no para d’augmentar, fet que demostra que efectivament, està augmentant la qualitat d’aquesta cinematografia. I l’any 2018 van guanyar la Palma d’Or al festival de Cannes amb ‘The Square’ de Ruben Östlund, premi que no guanyaven des de 1951. Realment fascinant! Però no és màgia, és voluntat transformadora.

Sembla obvi que el debat no és si s'ha de fer alguna cosa per solucionar-ho, el debat és què s'ha de fer, quina és la millor manera de canviar les coses. Quan parlem dels recursos públics que financen la producció de pel·lícules no hi ha dubte que les institucions tenen una responsabilitat. No poden subvencionar projectes que perpetuïn els estereotips i tampoc poden girar l'esquena a una realitat que s'anomena 'inferioritat d'oportunitats'. És urgent la incorporació d'experts en perspectiva de gènere per evitar que continguts sexistes continuïn sent subvencionats amb diners públics. De totes les possibles accions, la voluntat política és l'única realment eficaç. Aquesta voluntat no sempre hi és, perquè les mateixes estructures de poder són gestionades per homes que sovint no volen canviar les coses o encara pitjor, que simplement no veuen per què s'haurien de canviar. Respecte al com, n'hi ha grans exemples i el cas suec n’és un. Però també associacions feministes del sector saben com fer-ho, només les han d'escoltar.

Una altra fal·làcia sovint utilitzada per qui té la responsabilitat de contractar dones creadores o tècniques és que no n'hi ha. I sí, no les veiem perquè estan invisibilitzades. També això es pot corregir. Dones Visuals, l'Associació Promotora de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals de Catalunya, ho està fent. Tot just ara està enllestint un directori que aplegarà les dones del sector audiovisual de Catalunya: directores, guionistes, compositores, directores de fotografia... Ben aviat no hi haurà excusa per contractar-les, ja sabrem on trobar-les. Aquest directori recollirà les fitxes professionals de totes elles amb les seves biografies, fotografies, vídeos i tràilers de les seves feines. No només hi haurà professionals consagrades sinó que podrem trobar nous talents. Vull pensar que els productors i les productores confiaran en el seu potencial i no només en la seva experiència.