Nou Nou

Torna a la pàgina principal

ESTUDI

FINANÇAMENT DE LA PRODUCCIÓ CINEMATOGRÀFICA A CATALUNYA (2002-2013)

 

Per Carles José i Solsona

 

Descarregar en pdf

13.09.2018

L’elaboració d’un adequat pla de finançament per a un llargmetratge i l’aconseguiment de totes les peces que l’integren és essencial a l’hora de conferir vida a una pel·lícula i d’encarrerar-la vers les diferents finestres de visionat, tot assegurant, durant el transcurs de la seva explotació comercial, la rendibilitat econòmica del producte. L’addició dels costos de totes les obres incloses en el catàleg anual d’un país ens facilita la dimensió dinerària que ha implicat l’esforç inversor de la indústria cinematogràfica d’aquell territori als efectes de construir la seva filmografia de l’exercici. Sobre la base del coneixement exacte o bé de l’avaluació dels costos dels títols qualificats cada any s’arriba a la precisa mesura o a l’estimació del volum global d’inversió en pel·lícules de llarga durada i al seu repartiment ara entre modalitats de producció, adés entre el diversos gèneres.

 

Aquesta tasca fou realitzada en el precedent article Inversió cinematogràfica de Catalunya 2002-2013 [1], que actualitzava i eixamplava en el temps les estadístiques i els comentaris continguts en els meus llibres Producció cinematogràfica de Catalunya. Trets i dimensions [2] i Una dècada de producció cinematogràfica a Catalunya (2002-2001) [3]. Tal com explicitaven els paràgrafs inicials d’aquell article, el seu objectiu primordial, a banda de l’anàlisi de les dades, era la seva recollida i la contribució a la formació de sèries numèriques de llarg recorregut temporal que poblin la migrada galeria d’estadístiques sobre la indústria i el comerç de la nostra cinematografia. Si l’anterior treball es dedicà a la inversió, en aquesta avinentesa la tasca s’orienta a trossejar-ne la dimensió per tal de calibrar la significació quantitativa de cadascuna de les fonts de finançament que permeteren acarar la totalitat del cost dels llargmetratges, tot convertint els projectes en realitats.

 

El present estudi manté les característiques del seu antecessor: la dotzena d’exercicis resseguits inicia el seu trajecte l’any 2002 i el clou en el 2013; s’analitza tota la producció anual i no pas una mostra; la collita fílmica de cada any correspon a les pel·lícules qualificades en aquell exercici; hom considera producció cinematogràfica de Catalunya l’aplec de llargmetratges produïts mitjançant la participació total o parcial d’empreses assetiades en el seu territori; s’adopta com a inversió esmerçada en un títol el cost reconegut per l’ICAA (Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales) en aquells casos en què la xifra ha estat publicada i, pel que fa la resta, són fruit de dades facilitades per l’ICEC i de cerques o d’estimacions de l’autor; en els exàmens de les diverses variables sotmeses a estudi, les xifres de Catalunya es confronten sempre amb les corresponents magnituds del catàleg espanyol. En els full inicials d’Inversió cinematogràfica de Catalunya 2002-2013 és a l’abast una explicació més minuciosa de les fonts i dels criteris que nodreixen i que regeixen aquests informes.

 

El període triat aboca una producció de 737 títols amb participació catalana (quadre 1), 526 dels quals neixen de la indústria interna i 211 es realitzen amb el concurs de companyies estrangeres, enfront de la collita de 2.008 llargmetratges a tot Espanya (quadre 2), repartits entre 1.408 obres sense intervenció d’altres països i 600 coproduccions internacionals. L’agregació dels costos de les pel·lícules qualificades a cada exercici permeté efectuar l’estimació de la inversió efectuada en films de llonga durada, separant la fabricació interior de la cooperació amb d’altres cinematografies, tant a Catalunya com a Espanya (quadre 3), alhora que la seva segmentació per gèneres en ambdós territoris (quadres 4 i 5). A partir d’aquestes xifres es pot procedir al seu especejament, tot segregant-ne i mesurant-ne cada diferent modalitat de finançament que ha contribuït a assegurar la viabilitat de les obres durant tot el seu procés de fabricació fins a l’obtenció del producte enllestit. Tot seguit, els vinents paràgrafs es dediquen a practicar, de manera ordenada, aquest esbocinament.

 

En la base de dades que dóna suport al present treball han estat recollits títol a títol, fins allà on han permès les fonts accessibles, els components de la inversió adollada en la producció de cada llargmetratge cinematogràfic, tant a Catalunya com a tot Espanya. L’acumulació d’informació ens permet —en disposar de la informació quantitativa referent a diversos camps de cada registre de la nostra base de dades— de procedir tot seguit a la deconstrucció de la quantia global de la inversió que ens ha subministrat el cost de cada film. En aquest procés es tracta d’anar despullant el cos de la inversió de les successives escorces que el constitueixen amb l’objectiu final d’arribar al moll de l’os que ens interessa, que no és un altre sinó la delimitació de la magnitud dinerària de la contribució de les empreses catalanes de producció cinematogràfica (i, per comparança, de les espanyoles) al finançament de les seves pel·lícules. Malaventuradament, en el viatge cap a l’absoluta nuesa d’aquest nucli ens aguaiten esculls difícilment eludibles, que seran comentats en el transcurs de l’itinerari.

 

 

FINANÇAMENT DE LA PRODUCCIÓ CINEMATOGRÀFICA A CATALUNYA  (2002-2013)

 

 

 

 

 

 

 

Inversió estrangera

 

La primera capa que arrencarem serà la inversió estrangera i ho farem prenent com a punt de partença les estimacions de costos que s’acaben de comentar i consignar. En disposar, en tots els casos, de les quotes de participació de les empreses catalanes en cada pel·lícula, alhora que del percentatge de propietat estrangera dels films en què hi ha presència productiva forana, ha estat possible de separar les xifres d’inversió (quadres 6 i 7), tant de la producció interna com de les coproduccions internacionals, en funció de la procedència dels productors (catalans, resta d’Espanya, estrangers). El seu agrupament d’acord amb aquest tercet de categories (quadres 8 i 9) ens dóna una compartimentació que s’adapta perfectament a la nostra fita i a partir de la qual haurem de prosseguir el procés de decorticació de l’arbre de la inversió fílmica.

 

En aquesta primera segmentació, advertim que, a l’hora de finançar les pel·lícules catalanes, la meitat dels recursos emprats és originària de Catalunya, una mica menys de la cinquena part prové d’altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol i tres de cada deu euros són abocats per la inversió estrangera. Quant a la intensitat de la participació d’altres països en els nostres llargmetratges, la mitjana catalana dels dotze anys (29,49%) es revela tènuement inferior a la corresponent xifra espanyola (30,41%) i, òbviament, un xic més allunyada del nivell resultant quan la comparança (quadre 10) es realitza amb la resta d’Espanya (30,91%). Les xifres que acabem de mostrar ens assabenten de la fracció dinerària de la massa inversora anual que es cobreix amb diner encunyat a d’altres països, però, evidentment, en aquest garbuix d’inversions conviuen les obres de producció interna amb les coproduccions internacionals. Aleshores, si apartem les primeres i fem la comparança de la inversió estrangera únicament amb la dimensió monetària que ha comportat aquest darrer bloc de pel·lícules, advertirem que, com a mitjana en el conjunt dels dos sexennis, les productores foranes financen el 58,32% de les coproduccions internacionals en què intervenen companyies espanyoles, mentre que, quan hi ha firmes catalanes, l’esforç intern és una mica superior i el grau de propietat del negatiu per part dels estrangers baixa al 56,43%. L’examen per trams (quadre 11) evidencia que, tant a Espanya com a Catalunya, el gruix del diner estranger es concentra en les coproduccions en què la participació exògena supera el 70%. En tots dos àmbits geogràfics aquest segment es responsabilitza al voltant de dos de cada tres euros procedents de la inversió forana (68,18% en el primer territori i 64,65% en el segon).

 

 

 

 

 

 

L’escissió per gèneres de les xifres d’inversió estrangera en llargmetratges (quadre 12) revela que els títols amb participació catalana contribueixen amb el terç (amb el 34,75%, a tall de precisió) a la massa dinerària d’injecció forana. A l’entorn d’aquesta proporció es mouen la ficció i l’animació. En els dominis del documental l’altíssim percentatge emana de l’abassegadora influència d’un títol concret [4]; en sostraure’l de les xifres totals, tant a Catalunya com a Espanya, la proporció del 71,25% s’encongeix fins al 25,76%, clarament per dessota del pes mitjà ostentat per Catalunya quant a presència inversora en els títols nats de l’aliatge amb l’estranger. Quant a la significació del documental en matèria d’inversió estrangera, hom adverteix que l’aportació exterior a aquest  gènere, després de depurar el cas distorsionador, és força inferior (5,57% a Catalunya i 8,52% a tot Espanya). Si, per comptes de contemplar tots els films del gènere, la comparança s’efectua només amb els documentals fets en coproducció internacional, el diner exterior té una presència molt reduïda en les obres catalanes d’aquesta modalitat (28,06%) respecte a la proporció aconseguida per tot el bloc espanyol (42,03%), per bé que ambdós casos s’allunyen de la mitjana d’aportació de la inversió estrangera, que, tal com ha estat assenyalat fa unes línies, oscil·la entre la meitat i les tres cinquenes parts del cost de les coproduccions internacionals.

 

Després d’espellussar-ne l’escarrotxa de l’aportació estrangera, en el nostre viatge vers el nucli del finançament persistirem ara en el despullament dels diferents estrats i acararem tres successives escorces de l’arbre de la inversió cinematogràfica que exhibeixen totes elles densa espessetat. Deixant de banda d’altres brocs que contribueixen a irrigar la producció fílmica amb escanyolits i venturers rajolinets d’abocament monetari [5], els segments que examinarem de mantinent constitueixen el trespeus essencial del finançament de la inversió cinematogràfica: ajuts públics, operadors televisius i recursos propis del productor.

 

Ajuts públics

 

Obrirem el tercet amb les inversions de diner públic en els llargmetratges cinematogràfics, procedint a separar en aquest terreny les subvencions atorgades per l’Administració de l’Estat dels ajuts concedits per les comunitats autònomes. En relació a les primeres, mitjançant l’aplec de les subvencions sobre projecte [6] i dels ajuts a l’amortització, s’han confeccionat [7] els retaules tant de la injecció dinerària de l’ICAA (quadre 13), ara a tot Espanya, adés a Catalunya, com del seu repartiment per modalitats de producció (quadre 14) i per gèneres (quadre 15 i 16). I s’hi pot veure que els 234,06 milions d’euros de subvencions als films amb participació catalana del catàleg dels dotze exercicis investigats representen el 13,49% (mentre que a tot Espanya la proporció dels 567,29 milions rebuts és de l’11,71%) de la inversió total. Si efectuem la deducció de l’aportació estrangera i ens concentrem només en la part de cost de la qual s’ha fet càrrec la producció interna, conclourem que les subvencions ministerials cobreixen, com a mitjana i a Catalunya, el 19,13% d’aquesta inversió anual en cinema (la xifra equivalent per a la globalitat del cinema espanyol en el mateix període és el 16,83%). Uns percentatges no pas desnerits, però decididament allunyats de les tremebundes afirmacions sobre el finançament del cinema català —o de la producció fílmica espanyola— per part dels ajuts públics que etziben a la babalà tertulians tan desvergonyits com indocumentats, compulsius remitents de barroeres missives als diaris o periodistes, corpresos per la galvana, que s’estimen més el recurs al típic tòpic demagògic o al titular estrabul·lat i polèmic que no pas la tasca silent de comprovar acuradament el grau de certesa que contenen les seves afirmacions.

 

Quan segmentem l’anàlisi per gèneres, advertim que el pes específic de les subvencions de l’ICAA als títols de ficció sobre el cost total d’aquests llargmetratges és una mica superior (14,23% a Catalunya i 12,25% a Espanya) a la mitjana del total de la producció fílmica que hem consignat fa unes frases. La superioritat del bloc es compensa amb una participació més modesta del diner públic en els films d’animació (11,21% i 8,81% en aquests territoris) i contundentment retallada en els dominis del documental (7,97% i 7,43%). La comparança dels ajuts tan sols amb la part espanyola de la inversió total no altera gens el dibuix de la situació. En remembrar els percentatges mitjans de tota la producció, hom adverteix una lleugera superació d’aquest nivell en els integrants de la família de les obres de ficció (a Catalunya i a Espanya els percentatges de cobertura que procuren els diners de l’institut ministerial són, respectivament, 20,13% i 17,88%). A l’altre platet de la balança, tornem a trobar la inferior contribució en els films d’animació (15,51% i 11,71%) i, sobretot, en les pel·lícules documentals (11,74% i 9,44%). En relació a les xifres que acaben de ser mostrades val a indicar que, a l’hora d’avaluar la incidència de les subvencions en la cobertura del cost dels llargmetratges amb intervenció catalana, el 28,49% del diners de l’ICAA rebuts en els dotze anys per aquests títols és patrimoni dels coproductors d’altres comunitats autònomes que han participat en el finançament dels films.

 

Els percentatges que acaben de reproduir-se comparen la quantia de diners que l’Administració de l’Estat esmerça en llargmetratges amb la totalitat de la inversió —ara total, adés despullada de la participació dinerària estrangera— realitzada per la indústria. Puix que no pas totes les pel·lícules estan subvencionades, és evident que, en reduir el denominador del càlcul, la proporció serà superior en constrènyer l’anàlisi només a les obres que han meritat l’ajut. Dins del marc temporal que aquests fulls contemplen, el seu nombre ha estat de 1.136 a tot Espanya, dels quals 459 ostenten presència catalana de productors en els seus títols de crèdit. Els corresponents acaraments amb la collita íntegra del parell de sexennis (2.008 i 737, tal com s’ha indicat prèviament en el text i en els quadres) ens fan sabedors que el 62,28% del cens català de films de llarga durada ha aconseguit subvenció de l’ICAA a l’amortització o ajut sobre projecte. El percentatge equivalent a tot Espanya és el 56,57%; en contrastar les dues magnituds torna a venir a tomb recordar la participació inversora d’altres autonomies en la filmografia catalana. Dels 459 films adjudicataris de subvenció, 262 són totalment catalans, mentre que els altres 197 títols han comptat amb injeccions monetàries practicades des d’altres indrets de la geografia espanyola; aquestes 262 pel·lícules beneficiàries de l’ajut ministerial representen un pes del 53,58% respecte als 489 llargmetratges produïts en exclusivitat durant la dotzena d’anys per empreses de Catalunya, tot passant d’una proporció superior a una altra de desavantatge respecte a la mitjana espanyola quant a pes específic de les produccions cinematogràfiques seleccionades.

 

 

 

 

 

 

Tot traslladant-nos del nombre de pel·lícules ajudades a les magnituds dineràries de les subvencions i als imports de les inversions en producció dels llargmetratges, resulta que els títols de Catalunya recolzats per l’ICAA amb subvencions sobre projecte o amb ajuts a l’amortització [8] han tingut solucionat [9] el 25,11% del seu cost intern (en sintonia amb la mitjana espanyola: 23,94%). Quan a Catalunya separem les obres catalanes en la seva totalitat de les coproduccions amb firmes de la resta d’Espanya el percentatge retrocedeix fins al 24,58% en el primer grup i puja al 25,56% en el segon. Per nivells de cobertura del cost (quadre 17), tant a Catalunya com a Espanya, ressurt la franja de pel·lícules amb un percentatge que oscil·la entre el 25 i el 35% del cost intern, grup que ultrapassa les dues cinquenes parts del conjunt de llargmetratges recolzats. En circumscriure’ns exclusivament al subconjunt de les pel·lícules subvencionades per l’ICAA i efectuar la comparança de l’ajut rebut amb la inversió total (cost intern més aportació estrangera) el percentatge cobert per diners procedents del fons de protecció a la cinematografia es col·loca en el 17,45% en els llargmetratges realitzats amb intervenció total o parcial de productores catalanes, nivell un xic superior a la mitjana corresponent a tota la filmografia espanyola subvencionada en el període (16,88%).

 

Als diners abocats per l’Administració de l’Estat cal addicionar les quanties resultants de l’aplicació de les polítiques cinematogràfiques de les diferents comunitats autònomes que fomenten la producció de llargmetratges per a la gran pantalla. Atesa la significació que sobre aquest bloc tenen els ajuts procedents de Catalunya, mesurarem primer l’impacte d’aquestes subvencions i, havent-lo establert, es procedirà a l’aplec de les sumes que la filmografia espanyola del període estudiat ha rebut des de les altres comunitats autònomes. La recollida (quadre 18) de les xifres de l’ICEC [10] ens fa sabedors que aquesta entitat de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya injectà 12,44 milions d’euros mitjançant ajuts anticipats a 101 produccions de les collites cinematogràfiques catalanes del període 2002-2013; les subvencions “a posteriori” hi afegiren 56,30 milions d’euros repartits entre 381 llargmetratges [11]. En conjunt, doncs, des de l’ICEC es canalitzaren 68,74 milions d’euros a la producció fílmica que es disseminaren, tenint present la convivència de les dues modalitats d’ajut en un mateix títol, entre 402 pel·lícules. Aquestes quantitats afecten, per tant, el 54,55% del catàleg català dels dos sexennis i suposen una cobertura del 5,62% del cost intern de la producció del període. Si tot seguit fem la comparança d’aquest volum d’ajuts amb la inversió realitzada únicament pel segment de títols que els ha obtingut, el percentatge s’enlaira fins al 8,61%. La distribució de les subvencions per gèneres (quadre 19) torna a confirmar l’aclaparador pes de la ficció (86,58%) enfront dels documentals i de l’animació (amb pesos respectius del 9,94% i del 3,48%).

 

L’obtenció de la relació de llargmetratges ajudats per les altres comunitats autònomes i de les quanties atorgades a cadascun d’ells ha exigit un amplíssim i intens treball de percaça d’informació que, malgrat l’exhaustivitat de la recerca, no ofereix plenes garanties tocant a la completa recollida de títols [12]. Les aportacions per aquesta via durant la dotzena d’anys que aquests fulls contemplen injectaren 40,02 milions d’euros a la producció espanyola de llargmetratges cinematogràfics, que es repartiren entre 280 pel·lícules qualificades en el període (quadre 20). D’aquests títols 62 comptaren amb participació inversora catalana i reberen 8,73 milions d’euros. Aquestes xifres fan ressortir l’intens esforç efectuat a Catalunya, car els 68,74 milions d’euros que el nostre territori esmerçà en ajuts adreçats a produccions de llarga durada qualificades durant l’etapa estudiada ultrapassa en un 71,76%  la dedicació dinerària conjunta de les deu comunitats autònomes que, segons que resulta de la nostra recerca, han recolzat el llargmetratge [13].

 

 

 

 

 

La injecció de diner públic de les Administracions central i autonòmiques al cinema de llarga durada totalitzà 676,05 milions d’euros a Espanya en el transcurs dels tres quadriennis (quadre 21); a les obres amb participació catalana total o parcial en pertocaren 311,53. L’ICAA es responsabilitzà del 83,91% de la contribució monetària, mentre que a Catalunya la proporció fou del 75,13% atesa l’aportació d’un 22,06% des de la Generalitat. L’agregació de les subvencions ens diu que els seus ajuts s’han fet càrrec d’un xic més de la sisena part (del 17,96%, si hom vol exactitud) de la inversió cinematogràfica a Catalunya en el període que aquest treball examina. Si efectuem els càlculs detraient-ne la inversió forana, el percentatge grimpa fins al 25,47% de la inversió interior. Els percentatges respectius en el conjunt del catàleg cinematogràfic espanyol són el 13,96% i el 20,06%. Aquestes xifres experimenten un altre encimbellament en comparar els ajuts públics amb la inversió interna només en les pel·lícules que els han rebuts; dins d’una variada distribució per trams (quadres 22 i 23) a Catalunya, en el conjunt de 516 pel·lícules que n’han obtingut, la mitjana és del 31,62%, proporció superior al 27,10% emanat dels 1.254 films espanyols subvencionats. En dividir les xifres per gèneres (quadres 24 i 25), les proporcions a Catalunya i a Espanya tenen una enorme semblança. La ficció es fa càrrec de les nou desenes parts dels recursos abocats i l’animació no arriba a rebre’n un vintè, proporció que és lleument superada (una miqueta més per Catalunya) en el camp del documental.

 

La inversió dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual

 

En plantificar-nos just davant de les portes del càlcul de la inversió directament procedent de les productores en la realització dels seus llargmetratges cinematogràfics advertim que estan interdites al nostre immediat accés en no poder traspassar el fossar que ens en separa. La desconeixença de la magnitud de la inversió efectuada pels prestadors de serveis de comunicació audiovisual en el finançament de les pel·lícules és el destorb que, a les acaballes de la recerca, ens impedeix de cotnar la darrera escorça que deixaria al descobert el nucli desitjat, de manera tal que tots els canals de finançament quedarien ben delimitats en la seva dimensió quantitativa.

 

En aquesta secció del treball hem fet cap als prestadors de serveis obligats al finançament anticipat d’obres audiovisuals europees [14], que, d’acord amb la normativa vigent [15], són els prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva [16], els prestadors de serveis de catàleg de programes [17], sigui quina sigui la seva forma de difusió, i els prestadors de serveis de comunicació electrònica que difonguin canals de televisió [18]. Als efectes de l’elaboració d’aquest informe la investigació s’ha adreçat a totes les entitats consignades com a prestadors de serveis obligats a finançar producció audiovisual europea en els diferents informes anuals emesos pels organismes encarregats de controlar aquest deure inversor [19]. 

 

Els prestadors de serveis de comunicació audiovisual, per raons de privacitat, no fan públiques les xifres individuals abocades a les productores del país mitjançant l’adquisició dels seus drets d’antena o en qualitat de socis coproductors de les obres, tot contribuint al finançament de pel·lícules, i en el millor dels casos subministren la relació dels títols beneficiaris de la seva participació econòmica, però sense esbombar-ne mai la dotació dinerària. Malgrat que no podem accedir al nucli, intentarem, però, d’escurçar-hi distàncies, mitjançant l’intent d’aplegar la màxima informació possible tocant als diferents prestadors de serveis de comunicació audiovisual, ara en relació als drets d’antena, adés als imports bolcats en la coproducció de llargmetratges cinematogràfics.

 

En iniciar amb la Corporación RTVE (Radiotelevisión Española) el trajecte pels diferents prestadors de serveis de comunicació audiovisual, a banda d’obtenir les relacions nominals de projectes aprovats [20] no ens hem lluït gens a l’hora d’esbrinar els drets d’antena pagats a cada títol finançat o l’exacte volum dinerari adjudicat per aquesta televisió pública a cadascuna de les coproduccions en què ha intervingut, puix que en tots els intents realitzats [21] els imports delejats s’han fet testarrudament escàpols a la nostra perquisició. Enllà de la troballa de relacions nominals d’obres participades [22], també hem eixit malparats de l’excursió per les televisions privades i pels altres prestadors de serveis de comunicació audiovisual [23], car, en finir-la, la nostra ignorància sobre les quanties dedicades per aquestes entitats al finançament cinematogràfic era la mateixa que a l’hora d’endinsar-nos-hi. Malgrat tot, respecte a les televisions (tant la pública com les privades) i a d’altres prestadors de serveis de comunicació audiovisual que tenen tot Espanya com a àmbit d’emissió hem pogut efectuar una estimació de les quantitats que han injectat en llargmetratges cinematogràfics en concepte de coproducció [24] durant els dotze anys resseguits en aquest treball, però seguim instal·lats en l’absoluta desconeixença pel que fa a les sumes satisfetes a les pel·lícules de llarga durada en concepte de drets d’antena.

 

Tocant a aquesta qüestió cal introduir una necessària explicació. Des del document del 2004 ençà, els informes de la SETSI, en la fase inicial, i de la CNMC, en el darrer trienni, faciliten dades sobre aquesta qüestió a la part final del seu text. La secció darrera, que es dedica a realitzar el balanç de l’efectivitat de la mesura d’obligació d’inversió dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual en relació a la promoció de la indústria cinematogràfica espanyola, ofereix l’escissió de les dades d’esmerç en el cinema espanyol, tot dividint-les entre finançament directe i drets d’antena. Es tracta, però, de xifres globals de les quals, en el millor dels casos, s’ofereix la magnitud que correspon a cada prestador de serveis. No s’indiquen, però, ni el títol de les obres beneficiàries ni, òbviament, l’import esmerçat en cadascuna d’elles, ni el repartiment en cada pel·lícula entre la partida corresponent a drets d’antena i la dotació adreçada a coproducció [25]. Atès que, als efectes d’aquest acompliment, la inversió es computa l’any en què s’esdevé la signatura del contracte entre l’empresa productora i la companyia prestadora de serveis de comunicació audiovisual [26], el desconeixement dels títols afectats ens impedeix de redistribuir les xifres d’inversió tot ajustant-les al criteri que impera en aquests fulls. Cal remembrar que el present estudi estableix la collita fílmica d’un exercici en funció de la data de qualificació dels llargmetratges cinematogràfiques. En canvi les quantitats certificades per la CNMC (i abans per la SETSI) corresponen en la immensa majoria dels exemples a  anys en què les pel·lícules encara eren en fase de projecte o en els estadis inicials de la producció. Sense conèixer la relació nominativa dels llargmetratges triats, no pot fer-se la redistribució de les inversions tot traslladant-les, títol a títol, de l’any de signatura de contracte a l’exercici de qualificació del film enllestit. Si fos factible aleshores també es podria quantificar l’import acumulat dels drets d'antena obtinguts per la collita fílmica de cada anyada. De retruc aquest desconeixement impedeix la dilucidació de la magnitud dels drets d’antena posseïts per les pel·lícules cinematogràfiques de llarga durada amb presència catalana total o parcial, tant a tall individual com a escala col·lectiva.

 

 


 

 

 

Venturosament, el regne de les televisions autonòmiques ens acull amb un xic més de clemència per causa de la presència de l’operador televisiu català, puix que a la resta de cadenes les absències informatives i les solucions adoptades per emplenar-les no difereixen gens dels aspectes comentats en relació als prestadors de serveis de comunicació audiovisual d’àmbit espanyol. Gràcies a les dades subministrades per CCMA/TVC a les associacions catalanes de productors [27], hom ha pogut apreuar la grandor (quadre 26) de la seva compra de drets (37,74 milions d’euros esmerçats en 338 pel·lícules cinematogràfiques del període) i de la inversió duta a terme en forma de coproducció (20,76 milions d’euros repartits entre 107 films) durant els quatre triennis. En relació a la resta de comunitats, a banda de localitzar alguna relació nominativa [28], s’ha aprofitat, tal com hem fet en el cas de les cadenes d’àmbit espanyol, que el Boletín Informativo. Películas. Espectadores. Recaudaciones, de l’ICAA, o que l’anuari Cine español, del mateix organisme, detallen el percentatge de participació de cada companyia en la producció de les diferents pel·lícules que s’hi recullen [29]. En aplicar-lo sobre el cost en aquells títols amb televisions autonòmiques que hi intervenen, obtenim la seva participació com a coproductors (per bé que se’ns continuen esquitllant —tal com succeeix amb els prestadors de serveis de comunicació audiovisual que abasten tot Espanya—els drets d’antena de les televisions autonòmiques, llevat de la catalana), que, en el conjunt del període estudiat, ha inoculat un total de 19,15 milions d’euros a la coproducció de cinema espanyol, dels quals 3,14 milions (quadre 27) han estat esmerçats en pel·lícules catalanes per part dels seus socis de la resta d’Espanya. En el seu conjunt, la contribució televisiva (en concepte de coproducció i afegint-hi els drets d’antena satisfets només per CCMA/TVC) al finançament del cinema espanyol ha totalitzat 303,70 milions d’euros (265,96 de coproducció de totes les televisions i 37,74 de drets d’antena de CCMA/TVC) en el període 2002-2013, dels quals 128,30 milions (90,56 més 37,74) han fet cap a pel·lícules elaborades amb participació productiva, total o parcial, d’empreses catalanes. 

 

Gràcies a les informacions numèriques que hem anat aconseguint podem sostraure de la inversió dels productors la xifra de subvenció de l’ICAA rebuda (repartint, quan s’escau, l’import detret entre els productors catalans i els seus socis de la resta d’Espanya en la proporció que, en cada cas, correspongui al seu grau de participació en el finançament del film). D’altra banda, minorem la inversió dels productors catalans amb les subvencions de l’ICEC i amb les inversions de CCMA/TVC, alhora que rebaixem la inversió dels coproductors de la resta de l’Estat amb la contribució de les altres televisions autonòmiques i amb els ajuts rebuts de les respectives comunitats. Pel que fa a l’aportació en concepte de coproducció per part dels operadors televisius d’àmbit espanyol, les deduccions fetes a la inversió dels productors es distribueixen entre catalans i no catalans en acordança amb el grau de possessió del negatiu en cada cas. El procés engendra un mapa (quadres 28 i 29) —no pas complet encara per dissort, però que esdevé més acurat— de les escorces que integren la inversió fílmica a Catalunya i a tot Espanya. Les seves estructures percentuals, ara sobre el cost íntegre de la producció (quadre 30), ara sobre la inversió interna (quadre 31), ens revelen un esforç econòmic del productor català que —tot i no poder destriar-ne un important segment de la contribució televisiva— no pot pas ésser menystingut. Al seu torn, la repetició del procés mitjançant la fragmentació de les xifres per gèneres (quadre 32) ens confirma la superior participació del documental en la nostra quota sobre Espanya i revela que, de les tres modalitats, aquesta encapçala l’esforç inversor dels productors mesurat en termes relatius.

 

Llargmetratges sense estrenar

 

Tot enllaçant amb els paràgrafs finals del precedent informe sobre la inversió cinematogràfica de Catalunya [30] tampoc aquests fulls volen defugir l’atansament a la significació que en relació a les xifres globals tenen els llargmetratges que no arriben a estrenar-se a les sales de cinema. Si en aquell treball es mesurava la magnitud de la inversió abocada en la fabricació de les obres que poblen aquesta parcel·la del catàleg fílmic, pertocarà ara d’esbrinar en quina mesura, tan absoluta com relativa, cada font de finançament ha contribuït a sadollar les exigències dineràries necessàries per tal cobrir en tota la seva extensió el cost de les pel·lícules que integren el grup. Abans d’endinsar-nos-hi, però, serà útil de recordar els trets essencials d’aquest segment de films.

 

En el transcurs dels anys que aquestes línies visiten, 65 dels 737 llargmetratges produïts en els dotze anys amb participació catalana total o parcial no han estat estrenats en sales de cinema d’Espanya, mentre que, en el cinema espanyol en el seu conjunt, els títols absents de la gran pantalla en els locals de projecció de la pell de brau han totalitzat 313 pel·lícules de llarga durada sobre un catàleg de 2.008 títols (quadre 33). Això origina en el cinema català que una de cada onze pel·lícules (8,82%) dels sis biennis no hagi estat mai projectada en un cinema, proporció que resulta notòriament més benigna que la relació regnant en el cinema espanyol on la magnitud es mou entre una de cada set i una de cada sis (15,59%). En ambdós territoris els percentatges s’agreugen en limitar els recomptes a la producció interna i s’assuaugen en els dominis de les coproduccions internacionals. En resseguir la trajectòria anual d’aquests índexs es fa palès un fort contrast entre les dues meitats del període investigat. Dels 65 llargmetratges catalans no estrenats 13 s’inscriuen dins del sexenni inicial mentre que els altres 52 han fruitat durant els dos triennis posteriors; la divisió en la cinematografia espanyola del període procura, respectivament, 68 i 245 títols. Aquesta recrudescència de la situació en els anys més acostats ha comportat que pràcticament un quart de la producció fílmica espanyola qualificada en el darrer parell d’exercicis del període no hagi estat objecte d’estrena en el seu territori[31]; també advertim aquí una proporció menys punyent de la cinematografia catalana, car voreja la vuitena part dels títols.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La distribució per gèneres (quadre 34) delata ben a la clara la poderosa influència que els llargmetratges documentals han exercit en la progressió en el nombre de títols que no arriben a posar-se a disposició del públic a les sales de projecció cinematogràfica [32]. Un total de 39 films dels 65 llargmetratges amb intervenció catalana dels quatre triennis resseguits en aquests fulls pertany al gènere (pes del 60,00%). En estendre la mirada a tot Espanya comprovem que el documental contribueix amb 167 unitats a l’assoliment col·lectiu de 313 pel·lícules sense estrena (53,35%). Les proporcions que s’acaben de consignar-se dupliquen amb escreix les quotes que els documentals exhibits representen sobre la part de la collita fílmica que arriba a les pantalles de la xarxa exhibidora (26,49% a Catalunya i 23,30% a Espanya). Dins del documental la galopada a la segona meitat del període estudiat ha estat particularment vivaç tocant a llargmetratges del gènere que no han aconseguit desembocar en els cinemes. Els tres documentals del cens català dels dos triennis inicials de l’etapa multiplicaren per dotze l’estoc de títols reclosos als magatzems, en oferir-ne 36, en els sis anys que els succeïren, mentre que, en la filmografia espanyola de documentals, les xifres gairebé se septuplicaren, car es passà, d’un sexenni al següent, de 21 obres inèdites a les sales d’exhibició fílmica a 146. Pel que fa als àmbits de la ficció i de l’animació mostren unes quotes d’absència d’estrena sobre catàleg fílmic del grup  (10,00% i 11,84%, respectivament) que es col·loquen ben per dessota de la meitat del nivell assolit pel documental (29,72%) i que, en limitar l’anàlisi a Catalunya, es tornen a reduir a una altra meitat (5,03% i 4,35%), tot descendint així a nivells prou moderats. 

 

La significació dels llargmetratges quant a nombre de títols i en relació a la collita fílmica del període cal enfrontar-la al pes específic que representa la seva traducció dinerària en termes d’inversió. Aquest segment de pel·lícules en l’àmbit del catàleg fílmic participat per empreses catalanes (quadre 35) ha suposat l’abocament de 63,61 milions d’euros, el 3,67% de l’esmerç total de la nostra indústria de producció en films de llonga durada en el període. El percentatge no arriba (quadre 36) a la meitat del nivell equivalent a la indústria espanyola (8,02%), on els diners esmerçats en obres invisibles a les sales d’exhibició han totalitzat 388,54 milions d’euros. En el grup de títols catalans, el percentatge creix fins al 5,76% en la producció interna (11,08% per a tot a Espanya) i recula fins a l’1,75% en les coproduccions internacionals (el nivell espanyol equivalent és el 5,21%). Quan aquestes quotes d’inversió es comparen amb els percentatges que representen els títols no estrenats sobre el total de la producció es revelen més temperades en tots els casos. A Espanya la proporció que representen els llargmetratges no exhibits en cinema s’esprimatxa des del 15,59% fins al 8,02% en passar de la quota del volum de films al pes que el seu cost representa sobre la inversió total inoculada en el cens fílmic del període. L’encongiment transita des del 8,82% fins al 3,67% en examinar el catàleg català de films que no han trobat sortida en els cinemes.

 

La partició de les dades en funció dels gèneres (quadre 37) contribueix a esclarir la inferioritat mostrada pel percentatge d’inversió de les pel·lícules no estrenades sobre els diners totals esmerçats en producció de cinema en relació a la proporció del respectiu nombre de llargmetratges implicats. L’explicació cal anar a cercar-la en una doble influència. D’un costat, si parem atenció als costos mitjans de les pel·lícules que no han entrat en el circuit exhibidor, constatem que, en el cas espanyol, la seva magnitud en resseguir els tres diferents gèneres representa entre els dos terços i les tres quartes parts de la inversió mitjana per títol del respectiu catàleg íntegre de cada modalitat. Pel que fa a les obres amb participació catalana total o parcial, redueixen el seu cost, pel que fa a ficció i documental, en una proporció de l’ordre del 40% de la inversió mitjana en títols del gènere corresponent, mentre que l’animació escapça més de la meitat del nivell estàndard. D’altra banda aquest predomini de costos inferiors en el bloc de produccions que aquesta secció examina actua amb aliatge amb la intensa participació dels documentals que, ateses les seves característiques, necessiten menys volada en els seus pressupostos. Inversions més discretes com a tònica general dels llargmetratges no estrenats i rellevant participació en la composició de l’oferta fílmica d’aquest segment per part del gènere que requereix costos més modestos expliquen la moderança del pes específic de les pel·lícules inèdites a les sales de cinema quan, per comptes de nombre de títols, se n’examina la dimensió inversora.

 

 

 

 

 

Havent estudiat el nombre de títols no estrenats en sala i les inversions que els han fet possibles, caldrà, abans de tirar endavant amb l’anàlisi del finançament d’aquest segment concret de produccions cinematogràfiques, deixar ben clars quatre aspectes sobre aquest grup. Com a punt capdavanter d’aquest quartet, cal subratllar que els productors poden fer tantes pel·lícules de llargmetratge [33] —i òbviament de qualsevol altra mena— com els plagui. Sempre que tothom (els equips artístic i tècnic, els diversos proveïdors en qualsevol fase de producció, els organismes tributaris i la Seguretat Social) rebin els diners que, per contracte o per llei els pertoquen, no hi ha la més ínfima objecció a plantejar. I amb idèntic dret poden obtenir els seus films la nacionalitat espanyola i la qualificació que pertoqui si s’ajusten als requisits que exigeixen la llei de cinema i les posteriors normatives que la desenvolupen [34].

 

Com a segon aspecte a detallar cal tenir molt present que les sales de cinema no són l’única via de comercialització dels llargmetratges i que la rendibilitat de les empreses de producció fílmica dependrà de quins hagin estat els canals de finançament de les pel·lícules i de la dimensió que cadascuna de les fonts posseeixi, elements als quals s’annexionen els resultats econòmics del pla d’explotació. En la mesura en què els ingressos previs a l’enllestiment de l’obra (subvencions, coproducció, televisions del país o estrangeres, ... ) minimitzin el risc del productor i en què les diferents finestres d’explotació aboquin un corrent monetari suficient, la manca d’estrena en sala no serà tan neguitejant. En aquest sentit cal invocar els casos de les pel·lícules que, per designi de les seves productores i d’acord amb el pla de negoci d’aquelles obres, no compten, de cara al seu recorregut comercial, amb les sales d’exhibició cinematogràfica i s’encarreren de patac cap a la resta de circuits d’explotació. Atesa la normativa vigent [35], les pel·lícules cinematogràfiques o obres audiovisuals es presenten a qualificació per tal de poder procedir a la seva comercialització, difusió o publicitat per qualsevol mitjà o en qualsevol suport en el territori espanyol. En el cas concret de la base de dades de pel·lícules de cinema, on figura tot el cens de llargmetratges que s’ha utilitzat en aquest treball, es tracta [36] de films qualificats per a la seva explotació comercial a sales cinematogràfiques. Per tant sembla lícit inferir que, puix que demanaren aquest tipus de qualificació, els títols contemplaven l’opció de ser distribuïts en els locals comercials de projecció.

 

Si les pel·lícules es fan únicament amb recursos privats, les explicacions pels resultats dels films no estrenats hauran de donar-les el gestors o els consells d’administració de les productores només als seus accionistes. Des de fora d’aquest àmbit, —ara sigui des del propi sector, ara des de l’Administració pública, adés dels estudis que, com aquest, analitzen la producció cinematogràfica— la preocupació es limita a les potencials lesions que un nombre important de projectes sense reeixida econòmica puguin infligir a la solidesa del teixit industrial d’aquest segment econòmic. La manca de dades sobre els resultats de les pel·lícules en les diferents finestres d’explotació impossibilita la confecció d’una avaluació integral de les xifres tresorejades per les pel·lícules en el decurs de la seva vida comercial.

 

Sabentment que la manca de presència d’un llargmetratge en el primer aparador que són les xarxes d’exhibició en gran pantalla és un llast considerable de cara al visionat del títol en d’altres opcions de consum fílmic, hem intentat d’endinsar-nos en els poquíssims terrenys de comercialització que ens han permès de pouar-ne la incidència en el públic. El primer ha estat la base de dades Lumière, que ha creat i que alimenta periòdicament l’OEA (Observatoire Européen de l’Audiovisuel), per tal de poder calibrar l’impacte que els films inèdits en els cinemes espanyols qualificats en els dos sexennis han tingut quan han reeixit a escampar-se pels locals del Vell Continent. La perquisició ha revelat que només 14 (tots ells coproduccions internacionals) dels 313 llargmetratges espanyols no estrenats en el mercat interior han reeixit a aconseguir la seva projecció en cinemes del veïnatge europeu. Aquest petit col·lectiu no ha aconseguit traspassar, en acumular-ne les entrades despatxades en la seva sortida a l’estranger, els quatre-cents milers d’espectadors, els dos terços dels quals han estat contribució d’un sol film (precisament l’única pel·lícula de Catalunya entre els 65 títols del seu catàleg no estrenats a Espanya que ha arribat a cinemes del nostre continent). Dels altres 13 films, quatre han tingut espectadors en xifres que oscil·len entre 15.000 i 50.000, mentre que els altres nou llargmetratges s’han deturat abans d’ultrapassar la frontera dels 6.000 clients (i la collita de sis d’aquests films no ha arribat a les mil persones per obra). Certament, resta a incorporar els mercats —entre ells l’iberoamericà— dels altres quatre continents; de tota manera, el migrat nombre de títols i l’esquifit poder de convocatòria dels films viatgers, que en diversos casos comptaven amb el concurs dels seus coproductors en els països receptors, no són els millors motors d’esperonament de l’optimisme quant als resultats d’aquest escamot de llargmetratges a les sales de cinema del planeta.

 

Quant al territori de les plataformes de vídeo a la carta a Espanya [37], en aquest treball n’han estat visitades divuit [38] per tal de rasclar-hi aquells llargmetratges cinematogràfics espanyols que no hagin gaudit de distribució en el país i que sojornin en els seus catàlegs. Tot i que el nombre triat d’oferents pugui semblar modest, puix que es limita a la novena part del cens de plataformes amb carta fílmica a disposició dels seus clients, és significatiu perquè la selecció inclou les opcions més importants que poden trobar-se en el nostre mercat en aquesta modalitat de visionat. La cerca ha omplert el nostre sarró amb 52 títols de la llista de 313 pel·lícules inèdites en el circuit exhibidor; la presència que hi tenen les produccions amb participació catalana [39] és d’10 sobre 65, per tant en ambdós casos el vídeo sobre demanda permet l’accés a la sisena part d’un material que prèviament havia quedat vedat a l’interès o a l’encuriosiment dels espectadors en el circuit de sales. De tota manera, encara més important que no pas el volum de títols accessibles és el coneixement de la resposta dels visitants de les plataformes a cadascuna de les peces que ofereixen en els seus aparadors virtuals. Per dissort, però, no es fa públic el nombre de sol·licituds que cada títol ha convocat, tot barrant-nos el pas a l’hora de mesurar l’impacte de la clientela del vídeo a la carta en el públic atret pels llargmetratges en el curs de la seva trajectòria comercial. A més, ressurt la tremenda concentració dels títols que aquí ens ocupen l’atenció en poquíssimes plataformes. Filmotech aboca 39 films i Mubi, 12. Entre totes dues apleguen 49 pel·lícules, atès que n’hi ha un parell de comunes, mentre que un tercet de plataformes completa la llista amb l’aportació per cap d’un llargmetratge espanyol invisible en sala de cinema.  

 

En relació als possibles itineraris seguits a la petita pantalla pels llargmetratges espanyols del període sense estrena en cinema [40], la presència d’operadors televisius com a coproductors d’una parcel·la de films faculta l’arribada de les obres participades a les llars mitjançant aquesta via. De les 313 pel·lícules espanyoles sense estrena, un xic més de la dotzena part compta amb una televisió entre les seves empreses productores; a tall d’exactitud, són 27 llargmetratges, dels quals 13 estan participats per televisions que abasten tot Espanya (12 són documentals coproduïts per Televisión Española i una obra de ficció on és present Antena 3). Entre les 14 produccions amb intervenció de les televisions autonòmiques en la producció (13 documentals i un llarg de ficció) es destrien cinc títols catalans, coproduïts per CCMA/TVC, tots ells pertanyents al gènere documental. La televisió de Catalunya, a través dels drets d’antena, ha invertit també en sis films no estrenats (un d’ells ja figura en el bloc de coproduccions que s’acaba de comentar), repartits entre una pel·lícula de ficció i cinc documentals. Aquest pomell d’obres, més el desconegut grup de títols que comptin amb drets d’antena d’altres operadors o amb vendes a emissors estrangers, haurà tingut l’oportunitat de gaudir d’emissió televisiva, per bé que seria instructiu assabentar-se de quines cadenes les han ofert, a quines hores ho han fet i quines audiències han aplegat durant la seva emissió a la petita pantalla.

 

El tercer aspecte es refereix a la falsa imatge d’indústria potent induïda per l’elevat nombre de peces fabricades. L’aparença de puixança en aquest específic domini s’enterboleix tan bon punt hom constata la incapacitat d’escampar una parcel·la considerable de la producció per la xarxa de sales d’exhibició. Com a potencial solució, el canvi de la definició de llargmetratge cinematogràfic implicaria la modificació de la llei, alternativa sempre complicada, a banda de triganera per causa de tot el procés que requereix. O potser n’hi hauria prou de retocar l’article del Reial Decret que regula el procediment d’atorgament de la qualificació tot afinant les condicions per obtenir-la quan la destinació de l’obra sigui la xarxa de sales d’exhibició. I això, evidentment, sempre que els representants dels productors ho judiquin avinent en creure que és una qüestió que mereix de ser tractada i resolta [41]. Mentrestant convindrà separar les dades —tal com fan aquests fulls— en el terreny numèric, tot assenyalant la part de cada collita fílmica anual que no arriba als cinemes, per bé que la manca de la mateixa segmentació a les estadístiques subministrades per les cinematografies foranes impedeix una interessant comparança [42].

 

En comentar el segon dels aspectes a consignar sobre els films no estrenats hom destacava que, a banda de la imatge pública que pugui oferir la manca de reeixida comercial d’aquestes obres en el mercat immediat, la inquietud, quan els recursos de finançament són patrimoni exclusiu de la inversió privada, s’ha de circumscriure als propietaris de les productores implicades. Cal, però, completar l’asserció amb l’afegitó d’un matís fonamental: quan, a banda de la injecció monetària de les empreses —amb fons propis, amb vendes anticipades, amb diverses modalitats d’endeutament— hi ha recursos públics abocats en el finançament dels llargmetratges cinematogràfics, aleshores la preocupació s’estén a la ciutadania. L’examen de la incidència d’aquesta via de finançament en els films inèdits a la gran pantalla constitueix el quart i darrer aspecte a consignar, alhora que conclou aquest treball.

 

L’aplicació als títols no estrenats en sala del mateix procediment emprat per a tot el cens de films de llarga durada de la dotzena d’anys examinats ens permet de compartimentar la inversió, per a Catalunya (quadre 38) i per a tot Espanya (quadre 39), tot adjudicant a cada font de finançament la dimensió dinerària que li pertoca. La fragmentació ens procura una revelació ben tranquil·litzadora, car l’esforç inversor en el segment de títols que analitza aquesta secció es concentra en els recursos privats dels productors. En el conjunt del catàleg espanyol de llargmetratges del període, l’aliatge de subvencions i de participació televisiva en coproducció (més els drets d’antena satisfets per TVC/CCMA) cobria les tres desenes parts de la contribució espanyola al cost total del catàleg i un xic més del terç quan la selecció es limitava als films posseïdors de presència catalana en el grau que fos. Pel que fa als films absents dels cinemes, tant en el bloc espanyol com en el català la proporció experimenta una espectacular arronsada, car decau fins als volts del 5%. La menudesa del percentatge ja avisa que la incidència relativa del diner públic serà ben escassa, tal com confirma el fet que l’aplec de subvencions que han anat a parar al segment de títols catalans d’aquest col·lectiu només representa el 2,75% de la inversió sufragada per la part espanyola de la producció i el 2,91% quan es contempla el conjunt de l’oferta espanyola sense estrena.

 

Si de l’estructura de la composició interna del finançament dels films passem al pes que les obres no estrenades representen sobre la integritat del cens, assistirem a una nou empetitiment de les quotes. Alguns paràgrafs enrere es feia constar el retrocés del 8,82% al 3,67% quan per comptes de la relació entre nombre de títols es calculava la proporció d’inversions en la producció catalana. En circumscriure el contrast a les subvencions rebudes, la quota queda reduïda al 0,49%. Pel que fa a tot l’àmbit espanyol, del 15,59% en quantitat de títols es retrocedeix al 8,02% en inversió efectuada i el percentatge davalla fins a un 1,40% en el territori específic de les subvencions. En relació a les televisions i pel que fa a aquells operadors que estan enclavats en el sector públic, en línies anteriors ja ha estat detallada la seva incidència en els films no estrenats en sala, tot especificant-hi els pesos tant de TVE com de CCMA/TVC i de la resta d’operadors de les diferents comunitats autònomes.

 

Finalment, en el camp de les subvencions, l’examen dels gèneres (quadre 40) detecta, dins d’unes quotes minúscules, una proporció inferior en el cas de la ficció compensada per una més elevada intensitat en els documentals. L’esquifiment del pes relatiu no ha de desviar l’atenció de la xifra absoluta, car, entre les diverses entitats atorgadores d’ajuts i en el període 2002-2013, s’han destinat nou milions i mig d’euros de diner públic a pel·lícules que no han aconseguit de ser sotmeses a la consideració dels espectadors tot i que la seva desembarcada en els cinemes era volença de les subvencions; l’afegiment dels títols estrenats que han saldat la seva carrera comercial a les sales espanyoles de cinema sense superar-hi els 500 espectadors eleva el diner públic rebut a 22 milions d’euros. El recompte de subvencions a films espanyols de llarga durada no estrenats proporciona un total de 71 pel·lícules beneficiàries d’ajuts eixorcs, de les quals 10 són catalanes. L’ICAA n’ha atorgat 49, l’ICEC, 3 i la resta d’autonomies, 34; val a observar que els tres àmbits apleguen 86 ajuts i aleshores cal corregir la xifra amb els 15 llargmetratges que reberen diners de més d’una administració pública. Dins dels 71 títols ressurt la significació del capítol documental, car els 43 films d’aquest gènere que hi sojornen es responsabilitzen de les tres cinquenes parts d’aquest específic catàleg i han atret una mica més de les dues cinquenes parts de les subvencions improductives. En aquest panorama reconforta comprovar que els llargmetratges inèdits en el cinema no han rebut cap ajut “a posteriori” i que totes les subvencions atorgades a aquest grup són anticipades. Caldrà, doncs, que les comissions assessores que estudiïn i dictaminin les sol·licituds d’ajut, a banda de considerar la qualitat dels continguts, a l’hora d’efectuar la triada i de decidir les concessions s’afanyin a examinar amb rigorosa anàlisi i delerosa cura les possibilitats reals d’explotació que ofereixin els títols que es presentin a cada convocatòria quan aquells projectes esdevinguin pel·lícules enllestides.

 

 

 

 

 

NOTES

 

[1] L’article es localitza, dins de la secció d’informes del web de l’Observatori de la Producció Audiovisual, de la Universitat Pompeu Fabra, a https://repositori.upf.edu/handle/10230/32319. Se’n pot fer la lliure descàrrega a https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/32319/Jose_inversio_cinemat_Catalunya_2016.pdf?sequence=1&isAllowed=y.

 

[2] Producció cinematogràfica de Catalunya. Trets i dimensions. Documenta Universitaria i Unitat d’Investigació en Comunicació Audiovisual (UNICA), Estudis, nº 5, Girona, 2010, 176 pàgines. Text (sense els pròlegs) i quadres estadístics del llibre són a l’abast a https://repositori.upf.edu/handle/10230/13158, on es permet la descàrrega del fitxer a https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/13158/21_produccion_cinema_cat.pdf?sequence=1&isAllowed=y.

 

[3] Una dècada de producció cinematogràfica a Catalunya (2002-2011). El llibre es pot obtenir en el web de l’OPA, a http://opa.upf.edu/sites/default/files/documents/decada_produccio_cinema_catalunya_solsona.pdf. També és objecte de captura a https://issuu.com/icec_generalitat/docs/llibre, en el web de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals).

 

[4] Es tracta del documental Océanos, una coproducció internacional de la qual les empreses franceses s’encarregaren de cobrir el 90% del molsudíssim pressupost.

 

[5] Aquestes vies (avançaments de les distribuïdores o dels agents internacionals de vendes; merchandising; product placement; ...) —a banda de ser ocasionals i de tenir un pes relatiu de reduïda rellevància en el finançament global d’aquells films que han reeixit a aconseguir alguna d’aquestes modalitats— es regulen mitjançant contractes privats, zelosament vedats a l’encuriosiment de l’investigador.

 

[6] A l’hora d’identificar les pel·lícules beneficiàries, tant a les subvencions de l’ICAA com a les autonòmiques, els ajuts sobre projecte plantegen la dificultat, en un feix de films no gens escarransit, que el títol amb què el llargmetratge merità l’ajut no es correspon amb la denominació final de la pel·lícula quan fou modificada en el curs del seu rodatge o durant alguna de les fases de la seva postproducció. En aquests casos ha calgut esbrinar, mitjançant l’empresa productora del projecte o bé gràcies a la identitat de la persona encarregada de dirigir-lo o responsable de l’autoria del guió, a quina obra estrenada correspon la quantitat que en el seu moment s’adjudicà, sota un altre títol, a aquell projecte.

 

[7] En el BOE es poden espigolar les diferents resolucions relatives als ajuts de caràcter general i complementari per a l’amortització de pel·lícules cinematogràfiques de llarg metratge així com aquelles disposicions referents als ajuts per a la realització de llargmetratges que incorporin nous realitzadors, obres experimentals de decidit contingut artístic i cultural, documentals i pilots de sèries d’animació. Amb aquests vímets s’ha trenat el cistell de les subvencions de l’ICAA. A banda del recurs al butlletí oficial, esdevé també utilosa la consulta de la publicació Memoria de Ayudas a la Cinematografía, que l’ICAA començà a editar l’any 2006 i que, en escriure aquestes línies, ha estat perllongada amb nou edicions en els exercicis immediatament posteriors. La informació corresponent a la dècada es pot aconseguir a partir de  http://www.mecd.gob.es/cultura-mecd/areas-cultura/cine/mc/mac/2015.html. En aquesta adreça és abastable la darrera memòria publicada i s’hi troben les pestanyes que menen als diferents exemplars de cadascun dels anys dels tres triennis precedents.

 

[8] Cal deixar constància del fet que els ajuts a l’amortització habitualment triguen un parell d’anys a cobrar-se. La darrera convocatòria d’aquesta modalitat de subvencions, a l’hora d’embastar els presents paràgrafs, és datada el 17 de març del 2016 i es refereix a les pel·lícules estrenades en el 2014. La relació de llargmetratges beneficiaris —entre els quals hi ha sis films qualificats en el 2013, que, per tant, formen part del cens estudiat en aquestes pàgines— s’ha recollit a la Resolució de l’ICAA de 29 de juliol que és a l’abast en el web del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport però que, en el moment de lliurar aquest treball a publicació, encara no ha estat recollida en els fulls del BOE. De cara al futur val a advertir que la normativa ha canviat. L’ordre ECD/2796/2015 establí les bases reguladores dels ajuts previstos per la Llei 55/2007, de 28 de desembre, del Cinema. Dins del capítol III, la Secció Segona (articles 11 a 21) dicta les bases específiques dels ajuts generals per a la producció de llargmetratges sobre projecte, modalitat que és la transformació de les antigues subvencions per a l’amortització, per bé que ara les concessions a les empreses de producció són anticipades per comptes de ser atorgades “a posteriori”. Per tal de no perjudicar els títols realitzats sota la normativa derogada, els ajuts a l’amortització mantindran la vigència fins al 31 de desembre del 2018 d’acord amb la disposició transitòria de l’Ordre. D’altra banda, la Secció Tercera (articles 22 a 29) estableix les bases dels ajuts específics per a la producció de llargmetratges sobre projecte, que segueixen els principis rectors dels precedents ajuts anticipats. Durant 2016, en el marc dels ajuts als llargmetratges sobre projecte, foren convocats tant els generals (Resolució de 28 d’abril) com els específics (Resolució d’11 de març) alhora que se’n feren conèixer els resultats mitjançant sengles resolucions datades, respectivament, els dies 15 i 29 de juliol. També en aquest parell de casos, a l’hora actual, les disposicions són accessibles en el web ministerial, però encara no han estat incloses a les pàgines del Boletín Oficial del Estado. Atès el caràcter anticipat d’ambdós tipus d’ajut, els títols triats, si arriben a bona fi com a film enllestit i qualificat, formaran part del cens estudiat en potencials actualitzacions futures d’aquest treball, però no es contemplen en aquests fulls.  

 

[9] L’afirmació que tenen solucionada una part del finançament es fa perquè, sobre la base de l’ajut que el film rebrà (si els resultats de la pel·lícula, quan estigui enllestida i s’estreni, acompleixen les exigències de la convocatòria de l’ICAA), la productora pot sol·licitar l’avançament de la subvenció a l’ICO (Instituto de Crédito Oficial); la informació corresponent es localitza a https://www.ico.es/web/ico/ico-crtve-cine-produccion. O, en el cas dels ajuts de l’ICEC i bàsicament durant els anys de vigència del conveni de finançament entre l’entitat financera i les associacions catalanes de productors, a l’ICF (Institut Català de Finances). Actualment cal fer cap als “préstecs Cultura”, que s’especifiquen en el web  http://www.icf.cat/ca/productes-financers/prestecs/bens-culturals-financament-cultura. Quant al finançament de la producció cinematogràfica val a consignar també el valuós paper jugat per la societat de garantia recíproca creA SGR (entitat nada de la fusió d’Audiovisual Aval SGR i de Fianzas y Servicios Financieros SGR) mitjançant la concessió d’avals. La informació referent a aquesta companyia es troba a  http://www.creasgr.com/default.asp.

 

[10] Les informacions sobre les subvencions atorgades per l’ICEC poden obtenir-se a la relació d’ajuts concedits que l’Institut fa conèixer periòdicament (un cop l’any, des del 2001 fins al 2009, i per semestres o per trimestres fins al 2015) en el DOGC, sempre que superin els 3.000 euros o se’n pot efectuar la cerca a la Memòria de l’Institut Català de les Indústries Culturals, que, en els volums dels quatre triennis que constitueixen el període 2004-2015, es troben a https://issuu.com/icec_generalitat/stacks/b136959e10d54ec5ac568af25a9cbb9b. D’altra banda, les relacions i acords d’ajuts (concessions i denegacions) de les àrees culturals a càrrec de l’ICEC (entre elles, el sector audiovisual) en el quadrienni 2013-2016 es poden localitzar a http://cultura.gencat.cat/ca/tramits/resolucions-i-acords/.

 

[11] La recollida de dades en aquest treball, pel que fa al bloc d’ajuts “a posteriori”, es cloïa amb els llargmetratges que foren beneficiaris de la Resolució CLT/618/2015, de 19 de març, de convocatòria per a la concessió de subvencions, en règim de concurrència competitiva, a la producció de llargmetratges cinematogràfics i per afavorir-ne el rendiment industrial derivat de l'explotació i la difusió. La relació de títols, que corresponien  a pel·lícules estrenades en sala entre l’1 d’octubre de 2012 i el 30 de setembre de 2013, fou inventariada a la Memòria de l’ICEC de 2015. Amb posterioritat la Resolució CLT/1517/2016, de 15 de juny, de convocatòria per a la concessió de subvencions, en règim de concurrència competitiva, a la producció de llargmetratges cinematogràfics i per afavorir-ne el rendiment industrial derivat de l'explotació i la difusió es destinà als films estrenats en el darrer trimestre de 2013. Els títols de les nou obres ajudades del període que aquests fulls investiguen i els corresponents imports es poden consultar des del 23 de desembre de 2016 en el tauler electrònic de l’ICEC a https://tauler.seu.cat/inici.do?idens=1, i la quantia de cadascuna de les subvencions han estat incorporada a la base de dades que dóna vida a aquest estudi. Val a afegir que la Resolució CLT/2834/2016, de 2 de desembre, de convocatòria anticipada, per al 2017, per a la concessió de subvencions, en règim de concurrència competitiva, a la producció de llargmetratges cinematogràfics i per afavorir-ne el rendiment industrial derivat de l'explotació i la difusió s’ha adreçat a les pel·lícules estrenades en el 2014. Ben segur que a la llista no hi mancaran films qualificats en el 2013. Atès que el present informe ha quedat enllestit el gener de 2017 i que el període de presentació de sol·licituds per a aquesta darrera Resolució fineix el dia 6 de febrer d’aquest mateix any, obrint-se aleshores un termini per resoldre que es perllonga fins al 16 de maig, la nostra dada d’ajuts “a posteriori” del 2013 quedarà òrfena de la presència i de la significació monetària d’aquest pomell de títols pendents, que s’incorporaran a la propera actualització d’aquest treball.

 

[12] Als efectes de l’elaboració de les diferents llistes de pel·lícules subvencionades han estat consultats els diaris oficials de totes les comunitats autònomes. La captura s’ha orientat tant als films de curta durada com als llargmetratges, per bé que només aquests darrers es contemplen en el present treball. Malgrat el variat nombre de paraules o de combinacions de mots que han estat introduïts en els cercadors, les nombroses cerques no sempre han fruitat i ha calgut endinsar-se per d’altres caminois. Amb aquesta finalitat ha estat consultada, dins del web de l’ICAA, la pàgina que s’hi dedica a ajuts, subvencions i beques de les autonomies (http://www.mecd.gob.es/cultura-mecd/areas-cultura/cooperacion/cooperacion-ccaa/ayudas-becas-y-premios-de-las-ccaa.html), alhora que els webs i les memòries de les conselleries que tenen cura del cinema a cada comunitat, parant especial atenció a l’organisme o al departament que hi té encomanada la missió de fomentar el cinema del seu territori. En alguns casos, hom troba que s’han dissolt entitats que en el passat atorgaren subvencions al cinema i que els seus webs han estat retirats de la xarxa, D’altra banda, també cal tenir presents les notificacions únicament realitzades mitjançant la seva exposició en el tauler d’anuncis a les oficines de l’atorgador. Cal afegir que, ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya han estat recollits ajuts públics d’entitats d’àmbit territorial que sigui inferior a l’autonòmic (diputacions, consells comarcals, ajuntaments, …) ni d’organismes públics que tinguin encomanades parcel·les diferents del cinema, però que per alguna raó hi hagin abocat subvencions en algun moment concret.

 

[13] Euskadi, Galícia i el País Valencià són els aportadors de més de les quatre cinquenes parts (el 86,18%, a efectes d’exactitud) dels recursos abocats per les comunitats autònomes que destinaren diners a la producció de llargmetratges cinematogràfics. Altres dues ho feren fora dels límits temporals que abasta el present estudi. I tres comunitats més concentraren les seves aportacions només en els films de curta durada. Val a afegir que, tal com s’ha fet a Catalunya, a la resta de comunitats només s’han computat les subvencions a la producció i no han estat recollides d’altres modalitats d’ajut (elaboració de guions, preparació de projectes, ...).  

 

[14] Tot prenent com a antecedent immediat el Conveni Europeu sobre Televisió Transfronterera, de 5 de maig de 1989, ratificat per Espanya gairebé nou anys més tard, el Consell d’Europa adoptà la Directiva 89/552/CEE, de 3 d’octubre de 1989, sobre la coordinació de diverses disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres, tocant a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva (posteriorment, el 9 de setembre de 1989 se signava un protocol d’esmenes per actualitzar i donar coherència al conveni). Un lustre després, la Llei 25/1994, de 12 de juliol incorporava aquesta normativa a l’ordenament jurídic espanyol. Posteriorment, la Directiva 97/36/CE, de 30 de juny de 1997, i la Directiva 2007/65/CE, d’11 de desembre de 2007, modificaren la directiva del 1989. Pel que fa a la normativa espanyola, el text de la Llei del 1994 fou sotmès a modificacions per l’article únic de la Llei de 7 de juny de 1999 i per la Llei de Cinema del 2001 (en la seva disposició addicional segona, l’únic fragment d’aquell text que sobrevisqué la seva derogació global promulgada per la nova llei del 2007) i es complementà amb els Reials Decrets de 17 de setembre de 1999, que regulà el dret dels usuaris de televisió a ser informats de la programació a emetre, i de 9 de juliol de 2004 que reglamentà la inversió obligatòria per al finançament anticipat de llargmetratges i curtmetratges cinematogràfics i films per a televisió, tant espanyols com estrangers. Alguns anys després, la Llei 7/2010, de 31 de març, General de Comunicació Audiovisual procedí a efectuar la transposició a la normativa espanyola de la Directiva 2007/65/CE. L’article 5.3 d’aquesta llei recull l’obligació per part de diferents prestadors de serveis de comunicació audiovisual de finançar de forma anticipada la producció d’obres audiovisuals europees. Gairebé de forma paral·lela fou publicada la Directiva 2010/13/UE, sobre la coordinació de determinades disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres relatives a la prestació de serveis de comunicació audiovisual que refongué la normativa europea vigent sense introduir-hi canvis significatius. Finalment cal consignar que a Espanya fou derogat el Reial Decret 1652/2004, de 9 de juliol, i el nou reglament obeeix el Reial Decret 988/2015, de 30 d’octubre, que regula el règim jurídic de l’obligació de finançament anticipat de determinades obres audiovisuals europees.

 

[15] Segons que estableix l’article 5.3 de la Llei 7/2010, de 31 de març, General de Comunicació Audiovisual. Aquesta estipulació ha estat traslladada al segon article del Reial Decret 988/2015, de 30 d’octubre, que regula el règim jurídic de l’obligació de finançament anticipat de determinades obres audiovisuals europees.

 

[16] La Llei General de Comunicació Audiovisual, en el seu article 2.1, defineix com a prestador del servei de comunicació audiovisual: “La persona física o jurídica que té el control efectiu, això és, la direcció editorial, sobre la selecció dels programes i continguts i la seva organització en un canal o en un catàleg de programes. L’arrendatari d’una llicència de comunicació audiovisual té la consideració de prestador de servei”.

 

[17] La Llei General de Comunicació Audiovisual, en el seu article 2.16, defineix com a prestador d’un servei de catàleg de programes: “La persona física o jurídica reconeguda com a prestador de servei de comunicació audiovisual en la modalitat de «comunicació audiovisual a petició» que, directament o indirectament, ofereix sota demanda de clients detallistes el visionat de pel·lícules cinematogràfiques, pel·lícules per a televisió i sèries per a televisió en un reproductor fix, portàtil o mòbil amb accés a xarxes d’IP”.

 

[18] La Llei General de Comunicació Audiovisual, en el seu article 2.15, defineix com a prestador d’un servei de comunicació electrònica que difon canals de televisió: “La persona física o jurídica prestadora del servei de comunicació electrònica que ofereixi, conjuntament amb un servei d’accés a comunicacions electròniques, una oferta de canals de televisió que en els seus continguts incloguin pel·lícules cinematogràfiques, pel·lícules per a televisió o sèries per a televisió, ofertes en un paquet seleccionat pel prestador de comunicació electrònica”.

 

[19] Els informes dels exercicis 2003 a 2011 foren elaborats, dins del Ministerio de Industria, Energía y Turismo, per la SETSI (Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información). Amb l’aprovació de la Llei 3/2013, de 4 de juny, de creació de la CNMC (Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia), la supervisió i el control en matèria del mercat de la comunicació audiovisual correspon a aquest organisme públic. A hores d’ara la CNMC ha fet conèixer tres informes sobre acompliment de l’obligació inversora dels anys 2012 a 2014.  

 

[20] Durant la dotzena d’anys que aquest treball sovinteja, després de celebrar les reunions del seu Comitè de Cinema, TVE comunicà privadament a FAPAE (Federación de Asociaciones de Productores Audiovisuales Españoles) i, en diferents èpoques, també a APIC (Associació de Productors Independents de Catalunya), a BA (Barcelona Audiovisual), a PAC (Productors Audiovisuals de Catalunya) i a la federació PROA (Productors Audiovisuals Federats) la relació dels projectes que aconseguiren la seva participació econòmica, però no en detallà mai la quantia monetària, ni dels drets d’antena ni de l’esmerç en concepte de coproducció dels diversos llargmetratges recolzats.

 

[21] Entre ells, tal com indica la nota [19], el recurs en els anys que afecten la present investigació a l’Informe sobre el cumplimiento, por parte de los operadores de televisión, de la obligación de financiación anticipada de largometrajes y cortometrajes cinematogràficos y películas para televisión, europeos y españoles, contenida en el artículo 5 de la Ley 25/1994, de 12 de julio, modificada por la Ley 22/199, de 7 de junio y por la Ley 15/2001, de 9 de julio, de fomento y promoción de la cinematografía, emès anualment per la SETSI. Els informes, des del 2003 fins al 2011, es recullen a:  http://www.minetur.gob.es/telecomunicaciones/mediosaudiovisuales/contenidos/PromocionProduccion/1.Informes/Paginas/financiacion.aspx. Quant als informes de la CNMC, de 2012 a 2014, es localitzen a https://www.cnmc.es/informes. Per dissort tant la SETSI com la CNMC no ofereixen les relacions nominals de les obres audiovisuals que han estat objecte de finançament ni, atesa aquesta absència de títols, les quantitats adjudicades a cadascuna d’elles.

 

[22] Quant a les televisions privades, a http://www.telecinco.es/t5cinema/ apareixen els films participats per Telecinco. També es pot fer cap a http://www.mediaset.es/mediasetcom/Telecinco-Cinema_0_1838550107.html. Pel seu costat, a http://cine.atresmedia.com/catalogo/ es consignen les diferents obres cinematogràfiques que compten amb el suport inversor d’Antena 3 o, després de la fusió amb La Sexta, d’Atresmedia. Pel que fa a Telefónica, la llista de produccions participades figura a http://telefonicastudios.com/nuestras-producciones/.

 

[23] L’informe més recent emès per la CNMC, corresponent als acompliments de l’obligació d’inversió en producció europea per part dels diferents prestadors de serveis de comunicació audiovisual en el transcurs de l’exercici 2014 pot ser capturat a https://www.cnmc.es/sites/default/files/1541765_1.pdf. El document establí l’inventari dels prestadors de serveis que es consideraren subjectes obligats a invertir. En aquell exercici el nombre d’entitats obligades fou de 18.

 

[24] Atès que en el Boletín Informativo. Películas. Espectadores. Recaudaciones, de l’ICAA, o bé en el seu catàleg Cine español, a https://www.mecd.gob.es/cultura-mecd/areas-cultura/cine/mc/ace/portada.html, apareixen recollides totes les participacions percentuals de les diferents productores en el finançament dels films que integren la collita de l’exercici, el càlcul de la seva inversió com a coproductors de les empreses que són prestadores de serveis de comunicació audiovisual resulta factible mitjançant l’aplicació dels percentatges que corresponguin a cadascuna d’elles al cost reconegut (o, en el seu defecte, a l’estimació que se n’hagi fet) de les corresponents pel·lícules participades.

 

[25] El recurs a les resolucions corresponents a cada prestador de serveis es revela infructuós, car aquests documents no subministren la llista de títols beneficiaris de la inversió, absència que implica també el desconeixement de les quanties que reben. Val a assenyalar, a tall de curiositat, que —malgrat que els dos darrers informes (corresponents als exercicis 2013 i 2014) de la CNMC han subministrat l’inventari d’enllaços a les resolucions individuals per prestador— els URL (Uniform Resource Locator) no funcionen i tots menen, dins del web de la CNMC, a la indicació “Pàgina no trobada”. Si en el primer informe hom podria atribuir l’obsolescència de l’enllaç al temps transcorregut des de la seva aparició a la xarxa, la imputació no val en el document relatiu a 2014, car les cerques es feren una setmana després de la seva publicació a Internet. Per tal d’obviar aquest entrebanc els pertinents fitxers pdf (Portable Document Format) han estat capturats de forma directa en el web de la CNMC, a https://www.cnmc.es/acuerdos-y-decisiones.

 

[26] Així ho disposa el vuitè article del Reial Decret 1652/2004, de 9 de juliol, que aprovà el Reglament regulador de la inversió obligatòria per al finançament anticipat de llargmetratges i de curtmetratges cinematogràfics i de pel·lícules per a televisió, europeus i espanyols. El seu redactat estipula que: “El finançament efectuat s’aplicarà a l’exercici en què neixi l’obligació contractual dels operadors amb tercers, independentment de la seva data de pagament”. Aquesta disposició ha perseverat —amb la substitució del mot “operadors” per “prestadors obligats”— a l’article 20.1 del nou Reglament establert pel Reial Decret 988/2015, de 30 d’octubre, que regula el règim jurídic de l’obligació de finançament anticipat de determinades obres audiovisuals europees.

 

[27] El 12 de juny de 2002 les associacions de productors PAC i BA subscrigueren amb TVC (Televisió de Catalunya, S.A.) un conveni que abastà el període 2002-2005. L’acord signat regulava, entre d’altres aspectes, l’adquisició de drets d’antena. L’associació APIC s’hi afegí a mitjan 2004. El 15 de desembre de 2005 una addenda novatòria incorporà a l’acord les condicions que havia de reunir la inversió quan adoptés la forma de coproducció de llargmetratges cinematogràfics. Més tard, les tres associacions catalanes i l’operador televisiu procediren a signar, el 9 de juny de 2006, un nou conveni que establia les condicions de finançament de productes audiovisuals en el quadrienni 2006-2009. La seva vigència s’allargaria fins a la conclusió de 2010 per acordança entre les parts en el document que signaren amb data del primer dia d’aquell any. En virtut d’aquests lligams TVC ha anat informant mensualment la indústria de producció audiovisual de les inversions efectuades en cada modalitat estipulada en els convenis, fins i tot en els anys posteriors a 2010 en què la federació PROA no ha reeixit a aconseguir un nou acord, de manera que, ara com ara, no hi ha conveni vigent. Quant a TVC val a indicar que el 15 de novembre de 2013 es féu efectiva la fusió de TVC i de Catalunya Ràdio en una única societat anònima que ara s’anomena Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A. L’any 2011 ja s’havia produït la fusió per absorció de CCRTV Interactiva i d’Activa Multimèdia Digital per part de TVC, que en el 2012 també absorbí TVC Edicions i Publicacions. Totes les filials, doncs, han estat concentrades en una sola empresa.

 

[28] En aquest àmbit, la inversió de RTVA (Radio y Televisión de Andalucía) en el món audiovisual es recull a les seves memòries que, de 2001 a 2014, publica a http://www.canalsur.es/portal_rtva/impe/web/noticia?id=99252. Pel seu costat, en una de les seccions del seu web, a http://www.rtvv.es/cataleg/ficha_genero.asp?idioma=VAL&menu=21, RTVV (Radiotelevisió Valenciana) havia consignat films objecte de la seva inversió. D’altra banda, TVG (Televisión de Galicia) ofereix la seva llista de llargmetratges a http://www.crtvg.es/crtvg/crtvg-co-cine. En relació a Euskadi cal consignar que el 23 de març de 2005 ETB (Euskal Telebista) i la patronal de productors audiovisuals IBAIA signaren un acord orientat a millorar i a incrementar la producció audiovisual basca, que contemplava l’adquisició dels drets d’antena i la participació de l’operador televisiu com a productor associat. El conveni expirà en concloure 2007 i el 12 de març de 2008 fou signat un nou conveni, amb la incorporació a l’acord d’EPE/APV (Euskal Produktoreen Elkartea/ Asociación de Productores Vascos), que expirà al final de 2011. El document fou prorrogat per al 2012 i, el 20 de desembre de 2013, s’allargava fins a l’expiració de l’exercici 2014. Amb data 16 d’abril de 2015 una nova addenda perllongà, amb els oportuns retocs, el conveni de 2008 fins al finiment de 2015.

 

[29] Resten també a esbrinar els imports abocats a llargmetratges en concepte de producció associada i a esclarir a què s’està al·ludint quan es parla de participació. El cas més paradigmàtic, en aquest terreny i en el període estudiat en els presents fulls, correspondria a Sangre de mayo, el llargmetratge cinematogràfic dirigit per José Luis Garci i nascut, segons que en el seu moment esbombaren diferents mitjans de comunicació, d’un encàrrec emanat de la Comunidad de Madrid que hi abocà, a través de la concessió efectuada pel març de 2007, la totalitat del pressupost (que ha estat xifrat en quinze milions d’euros) mitjançant Telemadrid, l’operador televisiu d’aquella comunitat autònoma. A la fitxa de la base de dades del web de l’ICAA l’obra apareix com a pel·lícula de Nickel Odeón Dos, S.A., productora que en posseeix el 100%, tot esmentant la participació de Telemadrid, però sense que aquest operador televisiu consti enlloc com a coproductor del film.

 

[30] La referència a aquest treball ha estat consignada a la nota [1]. D’altra banda val a consignar que, en el transcurs del mes d’agost de 2017, s’ha efectuat la cerca de les dades actualitzades de públic i de recaptació dels 2.008 llargmetratges estudiats en aquest informe (https://icaa.mecd.es/Datos_tecnicos_Peliculas.aspx). El procés ha revelat l’estrena, posterior al treball anterior, de quatre títols que aleshores no havien arribat al circuit espanyol de sales d’exhibició fílmica. Es tracta de dues pel·lícules qualificades el 2012 (una d’animació i una obra catalana de ficció) i d’un altre parell de títols del 2013 (ficció i documental). Per dissort, tal com s’esdevé amb les pel·lícules d’estrena espectacularment tardana, els resultats són de notable esquifidesa, car cap dels títols ha arribat a interessar 400 espectadors en el mercat espanyol. Per tant, el quartet ha entrat a formar part del regiment de llargmetratges cinematogràfics del període estudiat en aquestes pàgines que, havent arribat a la gran pantalla, no han assolit els quatre centenars d’espectadors a tot Espanya. Aquest grup ressaguer en resultats a la xarxa exhibidora està constituït per 265 integrants, dels quals 108 tenen presència productiva catalana, i representen el 13,20% i el 14,65% dels respectius catàlegs de llargmetratges qualificats en els dos sexennis investigats.

 

[31] Els anys posteriors al nostre període de recerca no assenyalen canvi de rumb, per bé que amb quotes menys intenses. D’acord amb les cerques fetes l’agost del 2017 i tocant a 2014, 46 de les 216 pel·lícules de llonga durada qualificades a Espanya en aquell exercici encara no s’han pogut contemplar en els locals de projecció cinematogràfica del país, mentre que, respecte a la collita de 2015, n’hi ha 49 de 254. Les quotes respectives de llargmetratges sense estrenar ascendeixen, doncs, al 21,30% i al 19,29% respectivament. També a Catalunya, en aquest bienni, les proporcions oscil·len al girientorn de la meitat de les quotes de tot Espanya. Amb 8 títols no estrenats d’una collita de 75 en el 2014 i amb 9 de 91 en el 2015 les proporcions en cada cas queden situades en el 10,67% i en el 9,89%. Tot i posseir les dades de 2016 no es consignen aquí car un grapat de films d’aquest exercici encara no estrenats podria tenir opció d’arribar a la gran pantalla abans de concloure 2017.

 

[32] També en aquest segment es detecta que la tendència no ha estat arregnada en els anys posteriors als límits de l’espai temporal analitzat. En el cinema espanyol 31 dels 100 documentals qualificats durant l’any 2014 no han arribat a les pantalles de la xarxa exhibidora del país i, en el 2015, la proporció és de 25 sobre 108. Les quotes respectives són, en conseqüència, 31,00% i 23,15%. Tal com succeïa amb el conjunt de la filmografia, en aquest bloc torna a ressortir una notable moderança a Catalunya, que no estrenà 4 dels 34 documentals del 2014 (quota de l’11,76%) i que l’any següent mostrà un nombre de tres títols inèdits sobre un total de 40 (7,50%).

 

[33] L’article 4.c) de la Llei 55/2007, de 28 de desembre, del cinema defineix el llargmetratge com “La pel·lícula cinematogràfica que tingui una durada de seixanta minuts o superior, així com la que, amb una durada superior a quaranta-cinc minuts, sigui produïda en suport de format 70 mm, amb un mínim de 8 perforacions per imatge”. Aquesta exposició traslladava fil per randa a la nova llei el text que ja figurava a l’article 2.2 del derogat Reial Decret 526/2002, de 14 de juny, que regulà mesures de foment i de promoció de la cinematografia i la realització de pel·lícules en coproducció, tot desenvolupant la no menys extinta Llei 15/2001, de 9 de juliol, de foment i promoció de la cinematografia i el sector audiovisual. Amb les mateixes paraules es descriu el concepte a l‘article 2.17 de la posterior Llei 7/2010, de 31 de març, General de la Comunicació Audiovisual. Pel seu costat la normativa catalana recull la definició a l’article 3.e) de la Llei 20/2010, del 7 de juliol, del Cinema.

 

[34] El vuitè article del Reial Decret 2062/2008, de 12 de desembre, que desenvolupa la Llei 55/2007, de 28 de desembre, del Cinema regula l’expedició del certificat de nacionalitat espanyola. Posteriorment, mitjançant Reial Decret modificador de 23 d’abril de 2010, s’establia que l’atorgament el podien fer tant l’ICAA com els òrgans competents de les comunitats autònomes. En aquest sentit l’article 14 de la Llei 20/2010, del 7 de juliol, del Cinema confereix a l’ICEC la concessió del certificat de nacionalitat espanyola a les obres cinematogràfiques o audiovisuals produïdes per empreses productores amb domicili social a Catalunya i a les coproduïdes per empreses productores amb domicili social a Catalunya i empreses productores no espanyoles. Posteriorment l’article 5 del Reial Decret 1084/2015, de 4 de desembre, que desenvolupà la Llei 55/2007, de 28 de desembre, del Cinema, fixà la regulació actualment vigent tocant a l’expedició del certificat de nacionalitat espanyola. Quant a la qualificació de les obres cinematogràfiques i audiovisuals la realitzaren els articles 5 i 6 del Reial Decret 2062/2008, modificats en el seu redactat pels tres primers punts de l’article únic del Reial Decret 23 d’abril de 2010. Més tard, el Reial Decret 1084/2015, en els seus articles 6, 7 i 8, regulà la qualificació per edats, el procediment d’obtenció i la seva publicitat. Els criteris d’interpretació relatius al procediment de qualificació de pel·lícules cinematogràfiques i d’altres obres audiovisuals que són vigents a hores d’ara poden ser localitzats a l’adreça https://www.mecd.gob.es/cultura-mecd/dms/mecd/cultura-mecd/areas-cultura/cine/informacion-servicios/in/procedimientos-administrativos/explotacion-cinematografica-docus-comunes/criterios-interpretativos-calificacion.pdf. En el si del marc normatiu català, els articles 12 i 13 de la Llei de 2010 tenen cura de la qualificació de pel·lícules.

 

[35] El vuitè article de la Llei 55/2007, de 28 de desembre, del Cinema estableix en el seu punt primer que “Abans de procedir a la comercialització, difusió o publicitat d’una pel·lícula cinematogràfica o obra audiovisual per qualsevol mitjà o en qualsevol suport en el territori espanyol, aquesta s’ha de qualificar per grups d’edats del públic al qual està destinada, mitjançant una resolució del director de l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals amb l’informe previ de la Comissió de Qualificació o pels òrgans competents de les comunitats autònomes que tinguin competències per a la qualificació de les pel·lícules i els materials audiovisuals”.

 

[36] Segons que figura indicat en el web de l’ICAA a l’antesala de la seva base de dades de pel·lícules qualificades: a http://www.mecd.gob.es/cultura-mecd/areas-cultura/cine/industria-cine/base-datos-peliculas-calificadas.html.

 

[37] Segons l’informe Plataformas digitales de cine y series en España 2016, que ha estat desenvolupat per l’empresa Findanygame, a Espanya hi havia 338 plataformes digitals de VOD (Video On Demand), de les quals 158 oferien cinema entre els seus continguts.

 

[38] Es tracta de les plataformes ADN Stream, Amazon Prime Video, Atresplayer/Nubeox, Benecé Online, Cineclick, Filmin, Filmotech, HBO España, iTunes, Mitele, Mivideoclub, Movistar Plus/Yomvi, Mubi, Netflix, Plat, Totalchannel, Vodity i Wuaki.tv. D’altra banda, s’han efectuat les pertinents cerques dels llargmetratges inèdits en locals comercials de projecció cinematogràfica en el metacercador http://www.beodee.com.

 

[39] Un camp on projecta necessària i enriquidora llum l’estudi Presència del cinema català en les plataformes de vídeo a la carta, elaborat per Reinald Besalú Casademont i per Anna Medrano. El seu treball pot aconseguir-se a https://repositori.upf.edu/handle/10230/26749, mentre que el text complet de l’article pot ser aconseguit en lliure accés a https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/26749/presencia_cine_catala_plataformes.pdf?sequence=1&isAllowed=y. Havent conclòs aquest treball, Pablo Gómez-Domínguez ha publicat l’article Presència del cinema català en les plataformes de vídeo a la carta, 2017, que cal cercar a https://repositori.upf.edu/handle/10230/32484 i descarregar a https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/32484/Gomez_cinecat_VOD_2017.pdf?sequence=1&isAllowed=y.

 

[40] No s’ha trobat informació tocant a les pel·lícules que integren aquest col·lectiu en els acostaments realitzats a Kantar Media, Médiamétrie i Eurodata Tv.

 

[41] Val a confiar en què, si es bandeja la qüestió, serà per raons essencialment tècniques o en judicar que no es tracta d’una qüestió prioritària per a la indústria i no pas per causa de les veus —que hom espera minoritàries— d’alguns representants del sector que, amb nul esperit empresarial o amb l’interès de perpetuar determinades situacions, s’estimen més d’intentar silenciar i d’amagar els aspectes del seu àmbit econòmic que poden tenir aparença de ser desfavorables per comptes d’acarar-los amb uns coneixements i amb una eficiència que aleshores haurien de demostrar.

 

[42] La intenció de comparar aquestes dades amb el capteniment dels països de la Unió Europea es malmet pel fet que Espanya és l’únic país dels 28 que a hores d’ara la integren que, en el web del seu organisme encarregat del cinema, fa públics els resultats acumulats en el mercat interior de cadascun dels seus films qualificats. Per tant a la pàgina del Ministerio de Educación, Cultura y Deportes hom troba, sense cap excepció, el cens de llargmetratges no estrenats en cinema: a https://icaa.mecd.es/Datos_tecnicos_Peliculas.aspx. Tot i que no siguin abastables en els respectius webs de les entitats comunitàries que tenen cura de la cinematografia, les dades relatives a les pel·lícules de la resta de països de la Unió —i també les espanyoles— es poden obtenir a la base de dades Lumière, de l’OEA, a http://lumiere.obs.coe.int/web/search/, on aquests organismes les fan arribar periòdicament. Val a precisar, però, que els països membres hi comuniquen essencialment les dades de la seva producció estrenada i els títols d’algunes pel·lícules no exhibides en sales de cinema. Consegüentment, l’acarament del web de l’ICAA, que permet de destriar la relació exhaustiva dels llargmetratges no estrenats, amb la web de l’OEA, amb dades aïllades de la resta de cinematografies europees tocant a aquest grup, esdevé improcedent. En el camp acadèmic la “mémoire de master” elaborada per Laura Irjawski i presentada el setembre de 2007 a la Université Sorbonne Nouvelle-Paris 3 amb el títol La non-sortie des films en salles conté interessants aportacions sobre aquest assumpte tant a França com als Estats Units d’Amèrica, però en el terreny estadístic no forneix dades que puguin resultar útils quant a la comparança entre països de les quotes que els llargmetratges cinematogràfics no estrenats a les sales d’exhibició comercial representen sobre el cens de la respectiva producció fílmica. 

Categories: