Entrevista a Pilar Sierra, Directora-Secretaria General del Gremi de Cinemes de Catalunya
“Les sales de cinema no competeixen només amb les plataformes, sinó amb moltes altres formes d'oci. El cinema comparteix espai amb una gran varietat d'activitats culturals i d'entreteniment”
Per Joan M. Corbella
Pilar Sierra, directora-secretaria general del Gremi de Cinemes de Catalunya des de fa més de 20 anys (2003), amb la seva llarga trajectòria al capdavant de l’entitat, hem considerat que era una de les veus més autoritzades amb qui parlar de la salut de les sales de cinema. I al llarg de la conversa mostra el seu optimisme envers la capacitat del sector per a adaptar-se al present, malgrat les informacions i comentaris pessimistes que circulen per l’opinió pública.
M’agradaria conèixer el seu punt de vista sobre l’evolució del sector de l’exhibició. Després de la caiguda de les dades amb motiu de la Covid-19, la situació millora, però encara no s’ha arribat als nivells de 2019. Té una visió optimista?
Les previsions indiquen que el 2025 s'assolirà la total recuperació, amb nivells similars als de 2019. Hem de recordar que l'any 2019 va ser el millor any de la dècada a Catalunya, amb gairebé 19 milions d'espectadors, i la tendència era positiva fins al 2020, ja que els primers mesos les dades estaven un 10% per sobre de 2019. Des de llavors, hem anat creixent, tot i que aquest 2024 no aconseguirem els mateixos números de l'any passat. Les dades de previsió indicaven que estàvem un 12% per sota de 2023, recentment, però les darreres setmanes la situació ha millorat i ara estem un 8% per sota de l'any passat. No arribarem als 13,8 milions d'espectadors de l’any passat, però es preveu que aquest any arribarem a uns 12,8 milions. (Veure documents aportats per Pilar Sierra)
"Les previsions indiquen que el 2025 s'assolirà la total recuperació, amb nivells similars als de 2019. Hem de recordar que l'any 2019 va ser el millor any de la dècada a Catalunya"
Aquests canvis en les previsions, a què és degut?
Aquest any, els primers sis mesos van ser difícils, ja que no hi va haver gairebé cap gran estrena de pel·lícules blockbuster, a conseqüència de la vaga d'actors i guionistes l'any anterior, que va retardar moltes estrenes. A partir de juny, però, les coses van començar a millorar amb estrenes importants. A més, hi ha una distorsió estadística per l'èxit de pel·lícules com Barbie i Oppenheimer el 2023, que va alterar les dades. Tot i els mals resultats d'abril i maig, hem vist una millora significativa en el nombre d'espectadors, que ha permès passar del 12% per sota a només el 8%. Aquesta millora es mantindrà, ja que encara hi ha moltes estrenes destacades per als pròxims mesos. Alhora, alguns cinemes ja han superat els resultats de l’any passat, especialment els cinemes urbans, mentre que els centres comercials, que solen programar més blockbusters, són els que estan patint més. La manca de pel·lícules blockbuster i de cinema espanyol a principis d'any ha afectat els resultats, però ara estem veient una onada d'estrenes molt positiva. Per exemple, La infiltrada ha superat el milió d'espectadors, i hem tingut èxits destacats com La Casa en flames i El 47, dues pel·lícules catalanes que han tingut un rendiment excepcional. És una situació molt positiva per al sector, especialment perquè no s'havia vist mai una resposta tan bona a pel·lícules en català.
"alguns cinemes ja han superat els resultats de l’any passat, especialment els cinemes urbans, mentre que els centres comercials, que solen programar més blockbusters, són els que estan patint més"
Quins factors creu que expliquen aquesta situació tan positiva? La manca d'estrena de blockbusters pot haver contribuït a allargar l'estada d'altres pel·lícules a les sales?
No crec que sigui així. La Casa en flames es va estrenar el 28 de juny, i El 47 es va estrenar el 6 de setembre. Ja al juny van començar a arribar els blockbusters, així que la manca de grans estrenes no ha estat un factor determinant. El que sí que es veu clarament és que hi ha pel·lícules que necessiten una gestió més lenta, un ritme més gradual, i crec que els exhibidors han sabut gestionar-ho bé, mantenint-les a les sales durant més temps.
Pel que fa als cinemes, és important entendre que, com a empreses privades, no poden posar una oferta sense demanda. Si una producció autòctona atrau al públic, l'idioma no és un impediment. Sempre ho hem dit, i ara ho hem vist: no es tracta que els cinemes no vulguin programar pel·lícules en català, és que si no tenen demanda suficient, s’han de treure abans.
"hi ha pel·lícules que necessiten una gestió més lenta, un ritme més gradual, i crec que els exhibidors han sabut gestionar-ho bé, mantenint-les a les sales durant més temps"
Per què?
És una qüestió d’hàbit. Per exemple, el segon cinema que va projectar El 47 va ser Som Multiespai, en un barri que no és majoritàriament de parla catalana. A Cinesa van obrir diverses sales per a aquesta pel·lícula, i l'idioma no va ser una barrera. El que realment importa és la història de la pel·lícula, i si els espectadors poden veure les pel·lícules en versió original, ho fan, ja sigui en català, castellà o altres idiomes. Si les pel·lícules tenen matisos importants, la gent prefereix veure-les en la versió original. Per nosaltres, és una evidència que l'idioma no és un impediment. Hi ha pel·lícules en català que funcionen i d'altres que no, però el motiu no és l’idioma.
Aquests títols són també una mostra que el cinema independent pot funcionar, explotat adequadament. Fins fa poc, les pel·lícules s’estrenaven amb una explotació intensiva, amb els blockbusters arribant a tenir centenars de sales a Espanya, però ara sembla que aquesta pràctica ha disminuït. Tot el sector d'exhibició està intentant adoptar un model d’explotació més lent i gradual?
No diria que el sector estigui intentant "coure més lent". Això és més aviat una atenció especial que es dona a determinades pel·lícules, però també depèn dels resultats de cada setmana. Els cinemes reben un llistat cada dilluns amb les dades d’espectadors, i en funció d’això prenen decisions per a la setmana següent. Segons el nombre de sales disponibles, van adaptant la programació. Les pel·lícules de producció catalana han anat funcionant bé, i per això s’han mantingut a les sales. És tot una qüestió de demanda. Al final, la decisió es pren sobre el terreny, sempre ha estat així. És una selecció natural.
No és que hagi canviat l'estratègia d'explotació del cinema?
Les decisions que prenen els cinemes no només depenen de l’estratègia d’explotació, sinó també de la necessitat d’obtenir rendiments per cobrir els costos, com els salaris dels treballadors, els subministraments energètics i els lloguers. Tant els cinemes urbans com els de centres comercials, la majoria són multisales, i això suposa grans inversions. Inverteixen molt, no només en l’aspecte estètic, sinó també en tecnologia, com els tipus de projectors, pantalles, i diferents sistemes com 4DX, Macrox, Dolby Atmos, o IMAX. Tota aquesta tecnologia implica una gran inversió que s'ha de pagar. Les decisions que prenen els cinemes són empresarials i es basen en els rendiments que obtenen les pel·lícules. (document sobre Tecnologies Immersives aportat per Pilar Sierra)
Per això el manteniment a sales dels dos títols catalans? Això ja s’havia fet abans. Fa uns anys, quan des del Departament de Cultura es va apostar per pel·lícules com Pa negre, Herois, El timbaler del Bruc i El Floquet de Neu, es van produir menys pel·lícules amb un pressupost més alt. Aquesta mateixa estratègia s'ha tornat a aplicar ara. L’aposta era fer menys pel·lícules, però amb un pressupost més elevat, a Catalunya uns dos milions d’euros.
(En aquest punt, Pilar Sierra fa l’observació que a França el pressupost mitjà per pel·lícula és de 4 a 5 milions d'euros, però que també hi ha pel·lícules que arriben als 20 milions, mentre que als Estats Units el pressupost mitjà és de 200 milions d'euros).
I què consideraríem avui dia un èxit al cinema de sala? Mig milió d'entrades podria ser considerat un èxit, a Espanya o a Catalunya?
A veure, a Catalunya, menys. Però depèn de la pel·lícula. Si ha estat pensada per un públic objectiu i aconsegueixes arribar-hi, llavors pots considerar que ha tingut èxit, independentment de les xifres. Perquè no hem d'oblidar el vessant cultural d'això, també hem de treballar en la diversitat cultural. Per això és important que es facin pel·lícules que no siguin grans blockbusters, però que també mantinguin un bon rendiment a taquilla. No sabria dir quin és l'índex exacte d'èxit, ja que depèn de diversos factors: de la pel·lícula mateixa, de l'economia, de la inversió realitzada, de la rellevància que pugui aconseguir (premis, festivals, explotació internacional). És important que els comptes surtin, però també que puguin existir diferents tipus de pel·lícules més enllà dels blockbusters, perquè si no, sempre tindríem el mateix tipus de cinema. L'altre dia llegia una entrevista a un productor que deia que el crucial és innovar, arriscar-se a fer coses noves, cosa que no fan les plataformes. Les plataformes tendeixen a repetir el que saben que funciona. Això és el que passa amb els algoritmes: si t'agrada una pel·lícula, et recomanen més del mateix, sense arriscar-se. La diferència al cinema és poder veure pel·lícules com La Substància, que potser no s'assemblen a res de conegut. Aquesta pel·lícula està funcionant de manera més lenta que altres, però està aguantant, i és interessant veure que pel·lícules així tinguin continuïtat, perquè no es tracta només de cine sinó d’un missatge: No sempre volem anar al cinema només per divertir-nos o no pensar; de vegades també volem que ens faci reflexionar. I aquest tipus de pel·lícules són una novetat, no s'ha fet res igual fins ara.
"És important que els comptes surtin, però també que puguin existir diferents tipus de pel·lícules més enllà dels blockbusters"
Parlava de les plataformes. La seva posició respecte a les estrenes dels seus films a les sales sembla força diferent. Movistar no sembla que tingui cap problema amb estrenar a les sales, i ho considera un actiu, una finestra de visibilitat. Amazon diu que sí, però generalment no ho fa, i Netflix ho rebutja. Com veieu aquesta situació des de la indústria de l'exhibició?
D’entrada, l'arribada de les plataformes ha estat positiva, perquè abans de les plataformes hi havia molta pirateria, i tot i que encara existeix, ara és menys prevalent. La majoria de les famílies tenen almenys una plataforma. Durant la pandèmia, algunes distribuïdores americanes que també tenen plataformes, com Disney, van estrenar pel·lícules directament en streaming, com Mulan i Luca, ja que els cinemes estaven tancats. Però el que va passar és que es van adonar que la pel·lícula perdia rellevància, perquè la sala de cinema no només ofereix una altra manera de veure una pel·lícula, sinó que també aporta una experiència única. No és el mateix veure una pel·lícula a casa que al cinema, on el so i la pantalla són molt més impactants. A més, el temps dedicat al cinema és de qualitat, un temps que permet concentració, i això pot ser fins i tot terapèutic per a nens i adolescents, que no tenen el mòbil davant. Però durant la pandèmia tothom va prendre decisions a partir de les circumstàncies del moment. Algunes distribuïdores van apostar per estrenar a sala, esperant el moment de reobertura, mentre que altres que tenien plataformes van preferir llançar pel·lícules directament, tot i que en alguns casos, si s'ha fet una gran inversió, pot ser que no sigui rendible. Per exemple, Amazon va tenir una pel·lícula de Santiago Segura que va estrenar a sala i al cap d'un mes i mig va passar a la plataforma. Netflix, en canvi, té un altre model de negoci, amb finestres encara més reduïdes si estrena a les sales de cinema o fins i tot simultànies a les plataformes. Però als cinemes no els interessa això, ja que necessiten una finestra d'exclusivitat per sobreviure. En el projecte de la Llei del Cinema que s'està tramitant al Congrés de Diputats el sector ha presentat una proposta que planteja una finestra d'exclusivitat de 100 dies, tot i que pot ser flexible: Si una pel·lícula està dues o tres setmanes a la sala, després no té sentit que hagi d'esperar, com passa a França, on les pel·lícules han d'esperar fins a sis setmanes per poder ser estrenades a plataforma.
"la sala de cinema no només ofereix una altra manera de veure una pel·lícula, sinó que també aporta una experiència única"
(D’aquí, Pilar Sierra passa al cas de Netflix i La Sociedad de la Nieve)
La Sociedad de la Nieve, tots els cinemes volien tenir-la perquè era una pel·lícula molt esperada, però Netflix va decidir obrir una finestra molt curta de quinze dies,.. Moltes pel·lícules van directament a les plataformes, ja que no tot pot passar per les sales perquè la sobreproducció de pel·lícules fa impossible que totes hi arribin. Però algunes pel·lícules que podrien quedar més temps a les sales no ho poden fer perquè el ritme de l'exhibició és alt. I en aquest cas, finalment Netflix va decidir que La Sociedad de la Nieve tingués aquesta finestra curta, i per això algunes grans cadenes com Cinesa i Yelmo van decidir no estrenar-la, per reivindicar la finestra d'exclusivitat. No obstant això, la majoria dels cinemes van acabar estrenant-la, ja que no podien permetre's no fer-ho, i la pel·lícula va aconseguir mig milió d'espectadors a Espanya, una xifra que podia haver estat molt superior i lluny dels 5 milions de Lo Imposible i dels 4 milions de Un monstruo viene a verme.
La meva percepció és que ara s'inverteix menys en màrqueting i promoció de les estrenes, fins i tot per part de les multinacionals. Els responsables de les pel·lícules no arrisquen tant en pressupost de màrqueting?
No ho sabria valorar. Si preguntes als distribuïdors, fan igual d'inversió o més. És veritat que sempre es diu que això ha de ser una col·laboració entre distribució i exhibició, perquè la sala de cinema també té les seves eines de màrqueting i coneix més l'espectador. Ara hi ha eines per conèixer més els espectadors, els trams i tenim les bases de dades. En el cas de les grans pel·lícules, tothom sap que s'estrenen. Desconec els imports exactes, però sí que fan campanyes de màrqueting importants per als blockbusters. El que també és cert és que altres pel·lícules, les mitjanes o de producció local, necessitarien més màrqueting, però els pressupostos són més reduïts i segurament sacrifiquen el màrqueting per tenir més per producció, tot i que hi ha subvencions específiques en aquest sentit, però no tinc la informació concreta.
Ha canviat el perfil del públic actual de les sales?
Hi ha la percepció que el públic jove potser s'ha allunyat una mica, mentre que el públic més gran sembla ser un gran usuari de les sales. Disposen d'aquestes dades? Vam fer un estudi després de la pandèmia, crec que va ser al gener del 2022, per veure com estava la situació. En aquell moment, estàvem segurament un 50% per sota de les xifres de 2019, i l'estudi mostrava que la meitat de la gent havia abandonat el cinema, per passar a les plataformes. També va mostrar que la gent gran va deixar d’anar a les sales per por a la salut, un factor que havia influït molt durant la pandèmia. El Ministerio de Cultura va impulsar la campanya Cine Sènior, com a resposta a aquestes dades i per intentar recuperar el públic gran. Pel que fa als adolescents, no és que no vagin al cinema, però depèn de les pel·lícules. És cert, per exemple, que el cinema de terror continua sent molt popular entre ells, perquè els agrada veure'l en pantalla gran.
Des de les administracions, encara hi ha feina per fer, com ja fan a Portugal i a França, amb programes educatius a les escoles per fomentar la cultura del cinema entre els més joves. Però el més important és que, si la pel·lícula és atractiva, la gent hi va. Pel·lícules com El 47 o La Casa en flames han demostrat que quan hi ha una proposta innovadora, el públic respon.
A més, el màrqueting juga un paper fonamental, especialment amb grans produccions com Gladiator 2, però també hi ha casos com el de Joker: Folie à Deux, on la campanya de “contra-màrqueting” a través de les xarxes socials va fer que la pel·lícula generés un gran debat abans d'estrenar-se i va tenir uns resultats per sota de les previsions. Les xarxes socials han canviat molt la dinàmica, i avui dia el màrqueting i l'”automàrqueting” poden jugar un rol molt important per l'èxit o fracàs d'una pel·lícula.
En general, té una visió positiva sobre el futur de les sales de cinema?
Estem esperançats, tot i que aquest any, a causa de la conjuntura, no acabarem millor que l'any passat. Tanmateix, hi ha moltes estrenes que poden atreure públic. Aquest any, amb l'esdeveniment Cineeurope que es fa a Barcelona, vam veure que les principals distribuïdores tenien pel·lícules a punt, com Wicked, Mufasa, que poden moure molta gent.
Les sales tenen molts competidors, encara que estan aconseguint recuperar-se. Com veu el futur amb tanta presència de les plataformes?
Les sales de cinema no només competeixen directament amb les plataformes, sinó també amb altres formes d'oci. El cinema comparteix espai amb una gran varietat d'activitats culturals i d'entreteniment. Les plataformes són simplement una altra opció, com ho van ser el vídeo o la televisió en el seu moment. Els cinemes tenen molt clar que han de conviure amb aquestes noves realitats. Per això fan tantes inversions: volen oferir una experiència que sigui diferent de veure una pel·lícula a casa. Les sales volen que la gent valori no només la pel·lícula, sinó també l'experiència de sortir de casa per anar al cine, sigui amb amics, la parella... Aquest valor, aquesta vivència social, és el que fa que l'experiència del cinema sigui única. O cal destacar que a Catalunya i Espanya, les sales de cinema són de les més modernes d'Europa.
"Els cinemes tenen molt clar que han de conviure amb aquestes noves realitats. Per això fan tantes inversions: volen oferir una experiència que sigui diferent de veure una pel·lícula a casa"
No es preveu tancaments significatius per al volum total de sales a Catalunya? El pitjor ja ha passat?
Pel que fa a pantalles i cinemes, el 2016 hi havia 137 cinemes a Catalunya, i ara en tenim 134. A més, tenim 40 pantalles menys. Així que, en realitat, hi ha menys cinemes comercials. Aquestes dades provenen del cens de l'Observatori de les Empreses Culturals de l'ICEC. Al Gremi tenim 64 cinemes, i el 80% dels espectadors passa per aquests cinemes. Tanmateix, ens falten uns 10 cinemes comercials. I les dades de l'AIMC, quan fa el cens de sales, parlen de 600 sales a Catalunya, mentre que el cens de l'ICEC en registra 640. Tot i els tancaments dels últims anys, també hi ha sales noves. Ara (principis de desembre) s'inaugura un nou cinema a Lleida, que ha agafat el lloc de l'antiga Lauren i oferirà una experiència prèmium amb sales molt còmodes. Però hi va haver diversos tancaments, com el del Méliès, que ja estava en declivi abans de la pandèmia, i el Texas. El model de negoci del Texas funcionava bé a Catalunya, però quan van intentar replicar-lo a València no va tenir el mateix èxit. L’any passat va tornar a obrir amb uns altres gestors. El Palau Balañá també va tancar el febrer de 2020,. El Boliche també va tancar recentment, tot i que va haver-hi diverses empreses interessades en ell. Dit això, en general, el mapa de sales està força estable, però amb una activitat d'inversió i renovació constant.
Com veu el paper de l'administració en el sector de les sales de cinema?
A Catalunya, l'ICEC ofereix un suport molt important per a les sales. Comparat amb altres països d'Europa, som la regió amb més suport per al sector de les sales de cinema, excepte potser França. Pel que fa als ajuts de l’ICAA, a més del Cine Sénior, queda pendent una convocatòria d’ajuts de 14,5 milions d'euros per tot el país (Espanya). I a Catalunya tenim 900.000 euros per a obres de millora, sostenibilitat i accessibilitat, a més de 900.000 euros per a la programació de cinema català i en català, que inclou la creació de matinals per a les escoles.
Aquests ajuts són fonamentals per renovar els projectors. Encara hi ha pocs cinemes amb projectors làser, però la tendència és canviar-se a aquesta tecnologia, ja que estalvia molta energia. La despesa energètica amb làser és quatre vegades més baixa que amb els projectors de xenon, el que permet una amortització més ràpida. (document sobre Tecnologies Immersives aportat per Pilar Sierra)
Tenim una indústria que compta amb l'ajuda de l'administració catalana, i és cert que rebem més ajuts aquí a Catalunya que en altres llocs, tot i que la major part de la inversió continua sent privada. Ens sentim molt ben acompanyats per ells, i això és un missatge important. És veritat que, tot i que tenen recursos humans limitats, l’equip de l’ICEC fa una gestió molt eficient. Les empreses de cinema no volem ser un sector depenent de l'administració, però també és cert que col·laborem en iniciatives d'interès públic, com la promoció del cinema en català, i en aquest sentit el suport que rebem és valuós. També ens ajuden amb qüestions de les normatives de sostenibilitat i accessibilitat, fet que facilita complir amb les lleis.
Abans heu fet esment als cinemes urbans i de centres comercials.Voldria que parléssiu també sobre la situació dels cinemes rurals ...
Els cinemes urbans són els que estan funcionant millor actualment, mentre que els cinemes rurals tenen més dificultats. I en molts casos, si no hi ha cinemes privats en zones rurals, hi ha cinemes públics que són gestionats per programadors privats. Un bon exemple és el Circuit Urgellenc, que fa una tasca molt important portant cinema a llocs on, d’altra manera, no n’hi hauria, gràcies al suport dels ajuntaments.
Els models d’explotació de tarifa plana o subscripció anual, com els que van engegar els Cinemes Girona o el que Cinesa va intentar implementar, estan funcionant? Per què no s'han estès més?
Cinesa continua oferint models de subscripció. Té la Unlimited Card, que costa 15,90 € al mes. Si vas al cinema dues vegades al mes, ja et compensa. No tinc informació directa sobre el seu èxit, però aquests models de tarifa plana funcionen bé en altres països d'Europa. En alguns llocs, a més, aquestes tarifes no només són vàlides per a un cinema o una cadena concreta, sinó que són més universals i cobreixen diversos grups. A Espanya fa anys que es parla d'aquesta idea, però ningú no ha fet el pas de manera generalitzada, excepte els Cinemes Girona i, Cinesa. El punt més difícil abans de llançar aquest tipus de subscripció és arribar a acords amb les distribuïdores.
Per als joves, el preu de les entrades és sovint el principal obstacle per anar al cinema. Creu que aquestes propostes de tarifes planes podrien ser ideals per aquest segment?
El tema del preu sempre és un dels primers arguments que es mencionen. Però és important entendre com es distribueix aquest preu. Quan treus l’IVA i els drets d’autor, la distribuïdora rep, de mitjana, el 50% del total. Això deixa als cinemes uns 2 euros i escaig per entrada, prenent com a referència el preu mitjà de l’entrada, de 6 euros de l’any passat. Tot i això, caldria fer més comunicació sobre les promocions que ja existeixen, com els descomptes amb targetes de fidelització, els dies de l’espectador, les col·laboracions amb biblioteques i altres iniciatives. Hi ha moltes opcions que fan el cinema més assequible, però sovint no arriben de manera clara al públic. Els joves, tot i estar acostumats a cercar informació en línia sovint no s’assabenten d’aquestes promocions. La comunicació es basa més en el boca-orella que no pas en campanyes estructurades, com fan altres sectors. També hi ha altres iniciatives en desenvolupament, com el preu dinàmic que s’està provant en alguns països. Això ajusta el cost de l’entrada segons l’hora de compra, l’ocupació de la sala o la demanda. Però encara és un tema en evolució i genera opinions diverses.
El teatre fa anys que aplica aquestes estratègies. Com podria millorar la percepció sobre els preus del cinema, especialment entre els joves?
El cinema, teòricament, segueix un modelen el que els preus son més baixos els dies que la demanda és també més baixa. En general a més del dia de l’espectador, en molts cinemes el preu dels dies laborables pot ser inferior al dels caps de setmana on s’espera més assistència. . És diferent de les tarifes d'avió, on els preus varien en funció de l'aforament que està disponible. Però és cert que el cinema ha de millorar la manera de comunicar aquestes opcions per trencar la idea que els preus són fixos i rígids. Aquesta sensació de "rigidesa" no és real, però com que no arriba la informació correcta, la gent no sap que hi ha descomptes i opcions disponibles. És important que la comunicació sigui més clara perquè no hi hagi aquesta idea que el cinema és car. Però cal afegir que, a més, el cinema és la primera passarel·la cap a la cultura. Si ens preguntem quanta gent no ha anat mai al cine, és probable que molt poca. Però si ens preguntem quanta gent no ha anat a un museu o al teatre, segurament n'hi hauria moltes més. El cinema és una porta d'accés a altres activitats culturals, especialment per als joves, que potser comencen anant al cine i després ho amplien amb altres formes de cultura.
Altres documents aportats per Pilar Sierra:
FilmSource Spain 15-17 November 2024 (ComsCore)
