Carles José i Solsona

Podeu consultar el document en format .pdf en aquest enllaç

 

Introducció

En el procés de finançament d’un llargmetratge la participació dels operadors televisius acostuma a esdevenir peça fonamental a l’hora d’assegurar la viabilitat del projecte, en injectar-hi una apreciable dosi d’inversió que permet transformar-lo en pel·lícula enllestida. La normativa de la Unió Europea i la seva translació a les legislacions dels seus diversos països membres han amplificat i vivificat aquest canal, tot abocant a la cinematografia del Vell Continent un cabdal d’inversió tan considerable com regular. Havent transcorregut ja un bon feix d’exercicis des que el nou escenari i els mecanismes que el regeixen entraren en funcionament, pot resultar il·lustratiu elaborar un recull del seu impacte en el cas espanyol, tot analitzant la dimensió dels recursos —i la seva evolució— que els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiva han abocat a l’elaboració del catàleg fílmic del país.

Les fonts de naixença d’aquest corrent dinerari cal anar a cercar-les en el Conveni Europeu sobre Televisió Transfronterera, de 5 de maig de 1989, celebrat a Estrasburg i signat aleshores pel plenipotenciari espanyol anomenat amb aquesta finalitat, per bé que l’instrument de ratificació del Conveni trigaria gairebé nou anys a aparèixer en el BOE[1] amb la firma del rei Juan Carlos I. A l’empara d’aquest precedent el Consell d’Europa adoptà la Directiva 89/552/CEE, de 3 d’octubre de 1989, sobre la coordinació de diverses disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres, tocant a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva[2]. Amb posterioritat, el dia 9 de setembre de 1998 i també a la ciutat d’Estrasburg, es produïa la signatura del Protocol d’Esmena del Conveni Europeu sobre Televisió Transfronterera[3], tot introduint alguns canvis als efectes d’assegurar la coherència entre el Conveni i la Directiva.

Caldria esperar gairebé cinc anys des de l’aprovació de la Directiva 89/552/CEE per tal que el seu contingut fos integrat a la legislació d’Espanya. El trasllat de la normativa es produí mitjançant la Llei 25/1994, de 12 de juliol, per la qual s’incorporà a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva 89/552/CEE, sobre la coordinació de diverses disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres, tocant a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva[4]. El seu redactat consignava les diferents definicions connectades amb l’aplicació de la normativa i establia disposicions relatives a la promoció, difusió i producció de determinats programes televisius (ben en particular el temps d’emissió anual d’obres europees i, al seu torn, el temps de reserva que, dins d’aquesta quota, corresponia a les obres europees en expressió originària en qualsevol llengua espanyola). Les normes tocant a publicitat per televisió i sobre patrocini televisiu, les disposicions relatives a la protecció dels menors i l’establiment d’un règim sancionador completaren l’articulat d’aquella llei.

 

Regulació de l’obligació d’inversió en cinema per part dels prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiva

La Directiva de 1989 fou modificada en funció d’un molsut nombre (46 en total) de consideracions, entre les quals la número 45 especificava la necessitat de recolzar la producció audiovisual a Europa i d’establir una missió d’interès públic per a alguns organismes de radiodifusió, tot incloent l’obligació de contribuir substancialment a la inversió en la producció europea. Els canvis foren produïts per la Directiva 97/36/CE del Parlament Europeu i del Consell de 30 de juny de 1997 per la qual es modifica la Directiva 89/552/CEE del Consell sobre la coordinació de determinades disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres relatives a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva[5].

Pel que fa a la normativa espanyola en aquest terreny, experimentà noves transformacions amb la publicació de la Llei 22/1999, de 7 de juny, de modificació de la Llei 25/1994, de 12 de juliol, que incorporà a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva 89/552/CEE, sobre la coordinació de diverses disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres, tocant a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva[6]. Aquest text legal conté un punt essencial als efectes del present treball car l’article 5 de la llei de 1994 s’eixamplà amb l’obligació per als operadors de televisió de destinar, com a mínim i cada any, el 5% de la xifra total d’ingressos acreditats durant l’exercici anterior d’acord amb el seu compte d’explotació al finançament de llargmetratges cinematogràfics i de pel·lícules per a la televisió europea.

La Llei 15/2001, de 9 de juliol, de foment i promoció de la cinematografia i el sector audiovisual[7] establí un nou redactat del segon paràgraf de l’apartat 1 de l’article cinquè de la Llei 25/1994, de 12 de juliol, que ja havia estat modificat per la Llei 22/1999, de 7 de juny. Després dels canvis el primer bloc d’aquest fragment de l’article quedà estipulat així: “Els operadors de televisió que tinguin la responsabilitat editorial de canals de televisió en la programació dels quals s’incloguin llargmetratges cinematogràfics de producció actual, és a dir, amb una antiguitat menor de set anys des de la data de producció, han de destinar, com a mínim, cada any, el 5 per 100 de la xifra total d’ingressos meritats durant l’exercici anterior, conforme al seu compte d’explotació, al finançament anticipat de la producció de llargmetratges i curtmetratges cinematogràfics i pel·lícules per a televisió europeus, inclosos els supòsits que preveu l’article 5.1 de la Llei de foment i promoció de la cinematografia i del sector audiovisual. El 60 per 100 d’aquest finançament s’ha de destinar a produccions la llengua original de les quals sigui qualsevol de les oficials a Espanya”. Val a assenyalar que la disposició addicional segona de la Llei de Cinema del 2001, que efectuà la modificació que acaba de ser consignada, fou l’únic bocí d’aquell text que sobrevisqué a la seva derogació global que promulgà la nova llei de cinema del 2007.

Amb la publicació del Reial Decret 1652/2004, de 9 de juliol de 2004, que aprovà el reglament regulador de la inversió obligatòria per al finançament anticipat de llargmetratges i curtmetratges cinematogràfics i pel·lícules per a televisió, europees i espanyoles[8] quedaren establertes les normes de còmput de les obligacions inversores dels operadors de televisió. Els ingressos computables sobre els quals havia d’aplicar-se el 5% quedaren constituïts, segons que estipulà l’article 4, pels ”ingressos nets d’explotació derivats de la programació i de la gestió productiva del canal o dels canals de televisió que originen l’obligació d’inversió. En qualsevol cas, integraran aquests ingressos els derivats de la publicitat, les quotes d’abonament i les subvencions, quan escaigui”. L’article 6 fixà els llargmetratges i els curtmetratges cinematogràfics entre les obres audiovisuals el finançament de les quals constituiria objecte de còmput. Pel que feia a les tasques d’inspecció i control foren encomanades a la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información (SETSI), que depenia de l’aleshores anomenat Ministerio de Industria, Turismo y Comercio, que en els dos darrers anys en què tingué encomanada aquesta missió ja havia canviat la seva denominació per Ministerio de Industria, Energía y Turismo.

Amb la volença d’actualitzar la normativa vigent, tot prenent en decidida consideració l’evolució tecnològica i comercial del sector audiovisual en el Vell Continent, la Comissió Europea procedí a efectuar una nova revisió de la Directiva de Televisió Sense Fronteres (TSF). A banda de simplificar la legislació existent sobre la matèria (particularment pel que feia a la publicitat), el nou redactat distingia entre serveis “lineals” (televisió tradicional, Internet i telèfon mòbil) i serveis “no lineals” (televisió i notícies a la carta) i subratllava el concepte de “serveis de comunicació audiovisual”. La Directiva 2007/65/CE del Parlament Europeu i del Consell, d’11 de desembre de 2007, per la qual es modifica la Directiva 89/552/CEE del Consell sobre la coordinació de determinades disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres relatives a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva[9] —a banda de modificar-ne la denominació en substituir, mitjançant el seu primer article, “relatives a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva” per “relatives a la prestació de serveis de comunicació audiovisual” i d’ofrenar-ne el títol reduït de Directiva de serveis de comunicació audiovisual— havia d’incidir en la normativa espanyola.

L’impacte arribà amb la Llei 7/2010, de 31 de març, General de la Comunicació Audiovisual (LGCA)[10]. Si la llei espanyola de 1994 era aplicable a les entitats que efectuessin, directament o indirecta, el servei públic de televisió, la llei de 1999 indicava que els destinataris eren els operadors de televisió, entenent com a tals les persones físiques o jurídiques que assumissin la responsabilitat editorial de la programació televisiva i que la transmetés o que la fes transmetre per un tercer. La LGCA eixamplà l’àmbit dels subjectes de la normativa en designar els prestadors del servei de comunicació audiovisual com els seus destinataris. La LGCA defineix com a tals “les persones físiques o jurídiques que tenen el control efectiu, això vol dir la direcció editorial, sobre la selecció dels programes i continguts i la seva organització en un canal o en un catàleg de programes. L’arrendatari d’una llicència de comunicació audiovisual té la consideració de prestador de servei”. Quant als serveis de comunicació audiovisual, la llei considera com a tals ”els serveis la responsabilitat editorial dels quals correspon a un prestador del servei i la principal finalitat dels quals és proporcionar, a través de xarxes de comunicacions electròniques, programes i continguts amb l’objecte d’informar, entretenir o educar el públic en general, així com emetre comunicacions comercials”.

La LGCA contempla tres modalitats essencials del servei de comunicació audiovisual televisiva. En primer lloc, el servei de comunicació audiovisual televisiva que es presta per al visionat simultani de programes sobre la base d’un horari de programació. En segon terme, cal afegir el servei de comunicació audiovisual televisiva a petició, que es presta per al visionat de programes i continguts en el moment elegit per l’espectador i a petició pròpia sobre la base d’un catàleg de programes seleccionat pel prestador del servei de comunicació. I la darrera addició cal fer-la amb el servei de comunicació audiovisual televisiva en mobilitat o “televisió en mobilitat”, que es presta per al visionat de programes i continguts en un dispositiu mòbil.

En relació a aquests subjectes obligats a l’acompliment de la LGCA, el tercer apartat del cinquè article de la llei estableix les disposicions a respectar tocant a la inversió en audiovisual europeu i el pes que ha de representar-hi l’esmerç dinerari en cinema. Tot seguit es reprodueix el text complet inherent a aquesta qüestió:

“Els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiva de cobertura estatal o autonòmica han de contribuir anualment al finançament anticipat de la producció europea de pel·lícules cinematogràfiques, pel·lícules i sèries per a televisió, així com documentals i pel·lícules i sèries d’animació, amb el 5 per 100 dels ingressos meritats en l’exercici anterior conforme al seu compte d’explotació, corresponents als canals en els quals emeten aquests productes audiovisuals amb una antiguitat menor a set anys des de la seva data de producció. Per als prestadors de serveis de comunicació audiovisual de titularitat pública de cobertura estatal o autonòmica aquesta obligació és del 6 per 100.

El finançament de les esmentades obres audiovisuals pot consistir en la participació directa en la seva producció o en l’adquisició dels drets d’explotació d’aquestes obres.

Com a mínim, el 60 per 100 d’aquesta obligació de finançament, i el 75 per 100 en el cas dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual de titularitat pública s’ha de dedicar a pel·lícules cinematogràfiques de qualsevol gènere.

D’aquest import, almenys el 50 per 100 s’ha d’aplicar en el conjunt del còmput anual a obres de productors independents. En les coproduccions no s’ha de comptabilitzar a aquests efectes l’aportació del productor independent.

Així mateix, els prestadors de serveis de comunicació audiovisual han de dedicar com a mínim un 40 per 100, i el 25 per 100 en el cas dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual de titularitat pública, del total de la seva respectiva obligació de finançament a pel·lícules, sèries o minisèries per a televisió. Dins d’aquests percentatges, els prestadors de serveis de comunicació audiovisual de titularitat pública han de dedicar un mínim del 50% a pel·lícules o minisèries per a televisió.

Els prestadors de serveis de comunicació audiovisual l’obligació d’inversió dels quals sigui derivada de l’emissió, en exclusiva o en un percentatge superior al 70% del seu temps total d’emissió anual, d’un únic tipus de continguts, on aquests són pel·lícules cinematogràfiques, sèries de televisió, produccions d’animació o documentals, poden materialitzar-la invertint únicament en aquest tipus de continguts sempre que es materialitzin en suport fotoquímic o en suport digital d’alta definició.

En tot cas, el 60 per 100 del finançament conjunt previst en aquest article s’ha de destinar a la producció en alguna de les llengües oficials d’Espanya”.

Aquest redactat seria sotmès, més endavant a un parell de modificacions. El primer canvi obeí la disposició final quadragèsima primera de la Llei 2/2011, de 4 de març, d’Economia Sostenible[11]  i estipulà una alteració del lloc i del redactat del setè paràgraf de l’apartat 3 de l’article 5 (el darrer paràgraf que tot just s’acaba de reproduir). El text passà a constituir el quart paràgraf i en la seva nova escriptura diu “En tot cas, el 60 per cent d’aquesta obligació de finançament es destinarà a la producció en alguna de les llengües oficials d’Espanya”. D’acord amb els antecedents jurídics exposats en el seu informe sobre compliment del deure inversor en el 2011, la SETSI interpretà que el canvi d’ordre dels paràgrafs implica que aquesta obligació concreta s’ha d’aplicar exclusivament al cinema. L’altra modificació emanà de la disposició addicional tercera del Reial Decret Llei 14/2011, de 16 de setembre, de mesures complementàries en matèria de polítiques d’ocupació i de regulació del règim d’activitat de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat[12]. El retoc correspongué al paràgraf sisè (el cinquè del bloc aquí reproduït) de l’apartat 3 de l’article 5 i establí el següent redactat: “Així mateix, els prestadors de serveis de comunicació audiovisual podran dedicar fins el 40 per 100 restant, i fins el 25 per 100 en el cas dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual de titularitat pública, del total de la seva respectiva obligació de finançament de les pel·lícules, sèries o minisèries per a televisió. Dins d’aquests percentatges, els prestadors de serveis de comunicació audiovisual de titularitat pública hauran de dedicar un mínim del 50 % a pel·lícules o minisèries per a televisió”.

Gairebé coincidint amb l’aparició de la LGCA, es produí la publicació de la Directiva 2010/13/UE de serveis de comunicació audiovisual[13], que, als efectes d’aconseguir una major racionalitat i una superior claredat, procedí a la codificació de la Directiva 89/552/CEE i de les seves modificacions, tot substituint-la i procedint a derogar-la mitjançant el seu article 34. Dins d’un escenari que ha experimentat transformacions substancials per causa de la convergència dels mitjans de comunicació, la nova Directiva ha anat preparant el camí vers el mercat únic europeu dels serveis de comunicació audiovisual, alhora que ha procedit a l’harmonització de les normes audiovisuals dels diferents Estats que integren la Unió Europea i que ha contribuït a facilitar i a agilitzar la prestació de serveis de comunicació audiovisual, d’acord amb el principi del país d’origen, segons el qual els prestadors de serveis només hauran d’obeir les regulacions que regeixin en el territori on estan establerts. De cara al futur, la Comissió Europea efectuà, de juliol a setembre de 2015, una consulta pública sobre la Directiva 2010/13/UE i el 25 de maig publicà la seva proposta de nova Directiva de Serveis de Mitjans Audiovisuals (AudioVisual Media Services Directive [AVMSD])[14].

Abans de concloure aquest itinerari pels fonaments legals de l’obligació de finançament anticipat a efectuar en obres audiovisuals europees per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva i d’inventariar els requisits de la inversió (en particular en allò que afecta el cinema), deixarem constància, a efectes de completar el retaule normatiu, de tres disposicions més, per bé que no afecten l’objecte del nostre treball. La primera es refereix al Reial Decret 1582/2012, de 23 de novembre[15], que introduí lleus canvis en el Reglament de l’any 2004 per tal d’adaptar el seu redactat a la nova denominació i a l’estructura dels departaments ministerials. La segona normativa a assenyalar és la Llei 3/2013, de 4 de juny, de creació de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC)[16], organisme al qual, d’acord amb el primer apartat del novè article, pertoca “controlar el compliment per part dels prestadors del servei de comunicació televisiva de cobertura estatal, i dels altres prestadors als quals sigui aplicable, de les obligacions relatives a l’emissió anual d’obres europees i al finançament anticipat de la producció d’aquest tipus d’obres, en els termes del que disposa l’article 5 de la Llei 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual”. La tercera disposició no ha tingut incidència en les sèries que es resseguiran en els vinents paràgrafs, però tindrà cabdal importància en el resultat del informes que emeti la CNMC des de l’exercici 2016 enllà. Es tracta del Reial Decret 988/2015, de 30 d’octubre, que regula el règim jurídic de l’obligació de finançament anticipat de determinades obres audiovisuals europees[17], disposició que deroga i substitueix el Reglament de 2004.

Atès que els paràgrafs precedents s’han dedicat exclusivament als prestadors de serveis audiovisuals de cobertura estatal, resta a incloure la normativa inherent a aquells que tenen cobertura autonòmica. La Llei 25/1994, en el seu article 18, ja establí que “Les Comunitats Autònomes exerciran les funcions de control i inspecció i imposició de sancions respecte als continguts de la programació dels tercers canals propis i dels serveis de televisió sobre els quals els pertoca d’atorgar els títols d’habilitació”, mentre que la disposició addicional única les facultava a requerir la informació necessària a les entitats sobre el seu control. La Llei 22/1999, que modificà l’anterior, refongué els apartats 2 i 3 de l’antic article 18 en el segon apartat del nou article 19, amb un redactat que mantenia les funcions de control i d’inspecció i la capacitat sancionadora. Els articles 5.3 i 56 de la LGCA confirmaren aquestes funcions. D’altra banda, l’apartat c) de la disposició addicional segona del Reglament de 2004 fixà les condicions de presentació dels informes anuals de compliment de l’obligació inversora; de cara al futur, el Reial Decret de 2015 que l’ha reemplaçat recull les regles a l’apartat b) de la disposició addicional tercera.

 

El cas de Catalunya

La Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya[18] en l’article 121.2.4 dictaminà que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) “mitjançant una instrucció, ha de determinar les condicions d’aplicació del percentatge de finançament d’obra europea”. El CAC —que des del començ del còmput del compliment de l’obligació inversora s’havia fonamentat en l’Acord 5/2001, de 31 d’octubre, adreçada als operadors de televisió per tal definir un procediment que permeti verificar el compliment de les obligacions que estableixen els articles 5, 6 i 7 de la Llei 25/1994, de 12 de juliol, per la qual s’incorpora a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva 89/552/CEE[19]— derogà la disposició inicial i la substituí per l’Acord 103/2008, de 18 de juny, pel qual s’aprova la Instrucció general del CAC sobre les obligacions de difusió i finançament d’obres audiovisuals europees i en matèria de reserva d’espai a programadors independents[20]. En darrer terme cal afegir que l’article 24  de la Llei 11/2007, d’11 d’octubre, de la CCMA[21] es dedica a l’obligació de finançament de pel·lícules i sèries d’animació europees i catalanes i hi consigna l’exigència de destinar-hi, com a mínim, un sis per cent de la xifra total dels ingressos obtinguts en l’exercici anterior, alhora que estipula que el contracte programa ha de concretar la proporció que s’adreci a obres catalanes i el percentatge dedicat a la producció catalana independent.

 

La inversió en cinema dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva

Com a conseqüència de l’aplicació del marc legislatiu descrit a la secció precedent i des que la normativa fou activada, un considerable flux dinerari ha estat injectat a la producció cinematogràfica espanyola per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva. El recurs als diferents informes anuals sobre el compliment de les disposicions inherents a l’obligació d’inversió en producció europea ens ha permès de reconstruir les sèries que s’ofereixen en aquest informe. El període resseguit, per bé que no pas en tots els casos, abasta els disset exercicis que transiten des de 1999 fins a 2015, ambdós inclosos. Les dades dels tretze anys inicials han estat pouades dels informes que en el seu moment elaborà la SETSI[22] i les estadístiques relatives al quadrienni que clou l’interval analitzat s’han obtingut de la CNMC[23].

El primer aplec elaborat abasta totes les modalitats d’inversió utilitzades pels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva de cobertura estatal (quadre 1), tot especificant-ne la modalitat pertinent (cinema, tv movies i altres produccions), alhora que segregant en cada cas les quanties invertides. Cal indicar que el primer informe que publicà la SETSI correspongué a l’exercici 2003 (però s’elaborà i publicà quan ja havia entrat en vigor el Reglament de l’any 2004). En el document aparegueren les xifres totals de finançament computat des de l’any 1999, però no se n’indicà la distribució en acordança amb la tipologia i amb la procedència geogràfica de les obres. L’excepció fou la inversió en cinema espanyol, del qual es recolliren, a banda de les dades del 2004, les magnituds de finançament computat en el període 1999-2003; la diferència entre la xifra dedicada a cinema espanyol respecte al total s’indica també en el quadre sense assignar-la a cap modalitat específica.

Quadre 1. Finançament de l'audiovisual europeu per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva de cobertura estatal, 1999-2015

Font: Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información (SETSI) i Comisión Nacional de los Mercados y de la Competencia (CNMC).

 

Dins dels 2.527,26 milions d’euros invertits al llarg dels disset primers exercicis de vigència de la normativa, en el període 2003-2015 els prestadors del servei de cobertura estatal canalitzaren 2.078,92 milions d’euros cap al finançament de la producció audiovisual europea tot concentrant les quatre cinquenes parts d’aquesta quantitat en obres espanyoles. Per modalitats, el cinema s’emportà quasi els dos terços (el 64,12%) dels cabals totals mentre que les tv movies es responsabilitzaren de l’onzena part de la magnitud (el 9,08%) i la resta d’obres convocà un xic més del quart dels recursos (el 26,80%). Quatre de cada cinc euros destinats al cinema foren encaminats cap a pel·lícules espanyoles, de manera que aquest capítol tingué cura d’una contribució que ultrà lleument la meitat (el 51,56%) de la inversió en audiovisual d’aquests tretze anys. Puix que, tal com ha estat indicat tocant a aquest concret epígraf, hom disposa de la informació relativa a tots i cadascun dels disset exercicis posteriors a l’entrada en vigor de l’obligació inversora, l’afluència dels respectius volums monetaris desemboca en una inversió en cinema espanyol de 1.407,67 milions d’euros (el 55,70% de la dedicació total a l’audiovisual) per part dels prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiva de cobertura estatal en el període 1999-2015.

En el transcurs dels disset anys s’ha comptabilitzat un total de 22 prestadors del servei[24], dels quals divuit figuren a la llista de subjectes obligats l’any 2015, darrer exercici, ara com ara, que ha vist publicat l’informe sobre les inversions efectuades en producció audiovisual europea i la seva adequació a la normativa vigent. Les dades de finançament computat en el conjunt de modalitats s’ofereixen (quadre 2) en funció de les contribucions individuals de cadascuna de les entitats que en el transcurs del temps han estat destinatàries de la normativa. En els casos de canvi de nom de les empreses o bé de compra o d’absorció per una altra companyia, totes les dades de la seva sèrie històrica s’adjudiquen a l’entitat més recent, tot esmentant també les denominacions prèvies[25]. Dins de les xifres d’inversió hom detecta una fortíssima concentració. El triumvirat constituït per Mediaset España Comunicación, S.A./Gestevisión Telecinco, S.A, Corporación RTVE, S.A. i Atresmedia Corporación de Medios de Comunicación, S.A./Antena 3 de Televisión, S.A./Gestora de Inversiones Audiovisuales La Sexta, S.A. inoculà una mica més de les set desenes parts de la inversió dels prestadors espanyols en audiovisual europeu del període 1999-2015. En afegir-hi DTS, Distribuidora de Televisión Digital, S.A.U./Sogecable, S.A., hom constata que tretze de cada quinze euros invertits han emanat d’aquest quartet capdavanter d’entitats.

Quadre 2. Finançament total per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva de cobertura estatal (1999-2015)

Xifres en euros

 

Font: SETSI i CNMC.

 

Quan el nostre examen encercla només el finançament del cinema efectuat pels prestadors de serveis de cobertura estatal, les xifres acumulades en el transcurs dels anys (quadre 3) ens fan sabedors que, en el període 2003-2015, l’obligació contreta per vint entitats[26] es traduí en la conducció cap a la cinematografia europea de 1.333,09 milions d’euros, quantitat que, tal com abans ha estat indicat, vorejava els dos terços de la inversió total en audiovisual. L’aclaparador pes dels prestadors del servei que conformen el trio que acabdilla la llista d’entitats provoca que persisteixi, fins i tot enrobustit, el seu domini incontestable del finançament. RTVE, Atresmedia i Mediaset són presents a les tres quartes parts de les inversions en cinema dels tretze anys i la inclusió de DTS aferma encara més aquesta dinàmica, car catorze de cada quinze euros del finançament de la cinematografia pels prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiva tenen el seu origen a la tresoreria d’aquest quartet de societats.

 

Quadre 3. Finançament del cinema per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva de cobertura estatal (1999-2015)

Xifres en euros

n.d.: Dades no disponibles.

Font: SETSI i CNMC.

 

Minses resulten les diferències amb l’escenari que revela la mirada sobre els diners adreçats al cinema espanyol (quadre 4). En aquesta avinentesa les estadístiques tornen a recórrer en la seva integritat el període 1999-2015[27] i es comprova que els 1.407,67 milions d’euros que ajudaren a finançar pel·lícules de nacionalitat espanyola cobriren el 55,70% de la destinació dinerària a l’audiovisual. Entre les entitats sotmeses a l’obligació, les principals finançadores del cinema espanyol continuen essent RTVE (440,92 milions d’euros), Mediaset (301,99), Atresmedia (283,96) i DTS (213,35).

Quadre 4. Finançament del cinema espanyol per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva de cobertura estatal (1999-2015)

Xifres en euros

Nota: La xifra negativa de Mediaset España / Telecinco el 2009 arrela a l'article 7.2. del Reial Decret de 2004, que estipulà que del finançament efectuat s'havien de descomptar els ajuts públics rebuts, en la quantia que pertoqués en funció del seu percentatge  de participació a la producció de l'obra. En aquest cas, subvencions obtingudes d'altres anys minoraren la inversió feta aquell any, deixant-la en negatiu.

Font: SETSI i CNMC.

 

Els informes anuals d’acompliment permeten l’accés a la composició del finançament de les pel·lícules espanyoles pels prestadors del servei de cobertura estatal. L’aplec de les dades del període 2004-2015 ens revela que el 42,84% dels diners vehiculats cap a les pel·lícules ho han fet per la via del finançament directe, mentre que l’altre 57,16% ha nodrit els pressupostos dels films triats mitjançant l’adquisició dels seus drets d’explotació. Aquests percentatges no han mantingut cap mena de constància en els diferents exercicis en el transcurs de l’interval temporal. Ans al contrari, s’ha viscut una considerable oscil·lació de les proporcions, que enlairà el pes de la participació mitjançant coproducció des d’un nivell discretament superior al quart del total fins a les tres cinquenes parts aconseguides en el bienni 2007-2008, un enlairament que fou seguit per la immersió sota la quota de 2004 i per la posterior i fluctuant recuperació en el quinquenni 2010-2014. En el 2015 s’ha viscut una reculada en el pes de la coproducció fins al nivell més pregon de la sèrie estadística. La seva reduïda incidència, amb una contribució que representa poc més de la sisena part dels recursos, s’ha produït a benefici de la compra de drets d’antena, que en aquest any ha suposat el 82,82% del finançament del cinema espanyol rebut de les arques dels prestadors de cobertura estatal.

Dins de l’historial de l’adquisició de drets d’antena convé deixar constància (en aquest cas les dades corresponen a l’etapa 2009-2015) del paper jugat (atesa la seva significació com a principal aportador de recursos al cinema espanyol dins del grup que estem considerant) per la Corporación RTVE, que en el període ha dedicat la integritat dels recursos dedicats al finançament del cinema espanyol a l’adquisició de drets d’explotació[28].

 

La inversió dels prestadors d’àmbit autonòmic

La indagació tocant al paper jugat per les comunitats autònomes ajuda a completar la dimensió del finançament de l’audiovisual, en general, i del cinema espanyol, en particular, alhora que conclou la recerca. El primer informe de la SETSI en aquest àmbit correspongué a l’exercici 2006 i aparegué en publicació separada del document relatiu als prestadors de cobertura estatal. El format es mantingué durant el quinquenni següent, i quan l’elaboració de l’informe fou encomanada a la CNMC els textos referents als prestadors de cobertura estatal i autonòmica s’han anat recollint en un sol volum des de 2012 fins a hores d’ara[29].

Segons que ha estat explicat a la secció precedent, el Reglament de 2004 regulà la presentació dels informes anuals de les comunitats autònomes tocant a l’acompliment de l’obligació inversora, aspecte que actualment es regeix pel Reial Decret de 2015. En acordança amb les disposicions, abans del primer dia d’octubre de cada any les autoritats audiovisuals autonòmiques o, quan escaigui, els òrgans competents de les comunitats autònomes han de trametre, abans a la SETSI i ara a la CNMC, un informe sobre el compliment de l’obligació de finançament durant l’any immediat anterior per part dels prestadors del servei de comunicació audiovisual, públics o privats, que tinguin sota la seva competència. L’informe ha de recollir, desglossats per prestador, els ingressos d’explotació computats i el finançament total realitzat. La informació ha de distingir les quantitats adreçades a produccions en qualsevol de les llengües oficials d’Espanya i a la resta de les produccions europees. D’altra banda, dins de les dues modalitats, cal detallar les xifres destinades a films cinematogràfics, a pel·lícules i sèries per a televisió i a d’altres obres, tals com documentals i produccions d’animació.

En diferents informes anuals de l’organisme de control han aparegut planys sobre comunitats autònomes que no li han fet arribar la informació o que l’han presentada incompleta o bé de manera inadequada. En aquest sentit el darrer document de la CNMC lamentava haver d’assenyalar que “moltes d’aquestes comunitats autònomes no han seguit el model proposat per aquesta Comissió per a la confecció de l’informe, raó per la qual en nombroses ocasions no s’han aportat les dades necessàries per a la correcta elaboració d’aquest informe, fet que redunda en l’empitjorament de la seva qualitat”. Als efectes d’aquest treball hem fet cap també —tot i que ja són recollides en els informes SETSI / CNMC— a les certificacions del CAC[30] sobre el compliment de l’obligació per part de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals / TVC. Les cerques efectuades per tal d’accedir a les fons originals de recollida i subministrament de dades a d’altres territoris, per dissort, s’han revelat eixorques[31], de manera que la informació aplegada en els vinents quadres procedeix únicament de la documentació SETSI / CNMC.

L’estructura de les xifres (quadre 5) de la dècada 2006-2015 ens assabenta que les inversions dels prestadors de serveis d’àmbit autonòmic concentraren el finançament de manera gairebé absoluta (99,74%) en obres audiovisuals de producció espanyola. Per modalitats, el cinema no arribà a representar la meitat del volum total (47,80%, que contrasta amb el 64,12% dels prestadors d’abast estatal). Aquesta inferioritat, afegida a una significació una mica menor en el bloc d’altres produccions (23,29% enfront 26,80%) es traduí en la clara superioritat de la dedicació de recursos a finançar tv movies, on la quota dels prestadors autonòmics triplicà el pes específic aconseguit pels estatals en aquest tipus de producte (28,91% versus 9,08%).

Quadre 5. Finançament de l'audiovisual europeu per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva a Espanya de cobertura autonòmica (2006-2015)

Xifres en euros

Font: SETSI i CNMC.

 

El repartiment de les xifres per comunitats autònomes —del finançament total (quadre 6), de les inversions en pel·lícules de tot Europa (quadre 7) i de l’aplicació de recursos en el marc exclusiu de la cinematografia espanyola (quadre 8)— revela que Cantàbria, Castella-Lleó, La Rioja i Navarra durant els dos quinquennis no intervingueren en el finançament. Quant a pes específic, Catalunya lidera la classificació de contribuïdors en abocar una proporció tènuement superior al terç dels recursos totals de l’àmbit autonòmic. Pel que fa al cinema espanyol, si afegim Euskadi a Catalunya, advertirem que entre ambdues comunitats es responsabilitzen de les tres cinquenes parts de la xifra esmerçada pel bloc autonòmic en aquestes produccions. La inclusió de les inversions d’Andalusia i de Madrid annexiona un quart del volum total i l’afegidura dels finançaments procedents de Galícia i del País Valencià atorga a les sis comunitats capdavanteres el 96,13% de la magnitud dedicada a aquest producte, tot palesant l’escassa rellevància en aquest terreny concret de les altres set comunitats actives.

Quadre 6. Distribució per Comunitats Autònomes del finançament total per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva de cobertura autonòmica (2006-2015)

Xifres en euros

Font: SETSI i CNMC.

 

Quadre 7. Finançament del cinema per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva de cobertura autonòmica (2006-2015)

Xifres en euros

Font: SETSI i CNMC.

 

Quadre 8. Finançament del cinema espanyol per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva de cobertura autonòmica (2006-2015)

Xifres en euros

Font: SETSI i CNMC.

 

Volum global del finançament de l’audiovisual europeu per part dels prestadors espanyols de serveis de comunicació audiovisual televisiva

 

L’aplec de les dades de les inversions procedents dels prestadors de serveis estatals i autonòmics ens il·lustra (quadre 9) —per bé que les informacions no abastin la mateixa dimensió temporal ni en aquestes dues vies ni en les tres modalitats de finançament analitzades— quant a la repercussió econòmica de la normativa espanyola en el finançament de la producció audiovisual europea i ben en particular en la cobertura dels pressupostos de les seves pel·lícules. Seria interessant poder establir quin percentatge del cost dels films objecte d’inversió per part dels prestadors de serveis ha estat assegurada per la seva aportació dinerària i calcular, en darrer terme, quin segment de la inversió anual en cinema espanyol ha estat finançat per aquest canal. Malaventuradament, els informes de la SETSI i de la CNMC no recullen les dades individuals esmerçades en cada obra audiovisual triada pels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva.

 

Quadre 9. Finançament de l'audiovisual europeu per part dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual televisiva de cobertura estatal i autonòmica (1999-2015)

Xifres en milions d’euros

n.d.: Dades no disponibles.

Font: SETSI i CNMC.

 

Aquesta absència, derivada de la confidencialitat[32] de les dades que els prestadors de serveis obligats per la normativa lliuren a l’organisme de control, impedeix d’acarar les inversions efectuades en cada llargmetratge específic amb el seu cost i d’establir el grau de dependència del conjunt de films afectats respecte a aquesta via de finançament. Val a dir que la interpretació de la confidencialitat ha estat molt estricta car, a banda de la lògica ocultació dels imports bolcats a cada producció audiovisual, no s’han inventariat els títols de les obres participades. Per fortuna aquesta tradició de secretisme s’ha trencat per causa d’imperatiu legal en el recent informe sobre l’exercici 2015, de manera que, d’ara endavant, la CNMC s’alinearà amb la transparència del CAC, que des del seu primer informe ha subministrat, per modalitats, la relació dels títols beneficiaris de les inversions realitzades a través de la via que aquestes pàgines analitzen[33].

Puix que el camí individual està tancat i barrat, el procediment a aplicar ha de fonamentar-se en el còmput col·lectiu, tot calculant la incidència de la inversió anual dels prestadors de serveis sobre el cost de la producció fílmica de cada exercici. El problema d’aquest procediment és obvi, perquè quan parlem d’inversió anual dels prestadors ens referim a l’exercici en el qual s’efectua la signatura del contracte[34], quan la pel·lícula encara és un projecte. Per contra el còmput de cost total del catàleg cinematogràfic anual —això vol dir el conjunt de llargmetratges qualificats en el transcurs dels dotze mesos— afecta a obres enllestides, de manera que esdevé improcedent la comparança de la inversió dels prestadors en cinema en un exercici determinat amb el cost del catàleg fílmic d’aquell any. No és freqüent que el projecte escollit per un prestador de serveis de comunicació audiovisual als efectes del seu finançament estigui conclòs i qualificat en el mateix exercici de la firma del contracte. Les situacions habituals indiquen una trigança d’un any o dos entre el seu còmput a l’obligació inversora i la seva aparició en el catàleg de l’Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales. Així doncs, les obres recollides en un informe del SETSI o de la CNMC tornarem a trobar-les en els anuaris “Cine Español” de l’ICAA en els anys immediatament posteriors, però amb repartiment desigual entre les diferents edicions, de manera que les comparacions de tot un exercici d’inversió dels prestadors tampoc no són factibles amb el catàleg sencer de l’ICAA d’un any posterior.

En aquest treball hem intentat d’aproximar-nos a la realitat amb mecanismes indirectes que apunten a una participació dels prestadors de serveis de comunicació audiovisual en una quota inversora que es pot moure entre la cinquena i la quarta part del cost total del cinema espanyol del període que aquests fulls contemplen, per bé que la quota es consigna amb tota la cautela i amb totes les reserves a l’espera de poder obtenir algun dia les dades individuals que facultaran un càlcul de fiabilitat força superior.