Al mestre Josep Anton Pérez Giner, sempre en el record, sempre en l’afecte.

 

Aquesta tercera etapa en el viatge pels locals de projecció de pel·lícules dels Països Catalans manté l’estructura que ha regit el desenvolupament del parell d’informes precedents. Una primera secció examina la distribució territorial de l’àmbit geogràfic que pertoqui a cadascuna de les diferents visites efectuades. L’afegiment de les corresponents dades demogràfiques, tot combinant-les amb diverses magnituds de la xarxa local d’exhibició cinematogràfica, permet d’escatir en quin grau d’intensitat els diferents indicadors que resulten de les comparances s’atansen —o bé se n’allunyen— al nivell estàndard que regna en el mercat espanyol de sales de cinema per a cada índex de mesura. L’inventari i el repartiment (tan nominal com quantitatiu) dels locals de projecció fílmica i del nombre de pantalles amb què cadascun contribueix al cens anual de cinemes actius configuren el nucli del segon bloc del treball. La seva part final (particularment fonamentada en el seguiment i en l’anàlisi de la caminada històrica realitzada pel públic que ha sovintejat les platees del territori, ara en nombre d’assistents abocats al còmput de cada exercici, adés en forma de contribució dinerària mitjançant l’adquisició d’entrades a les taquilles dels recintes) s’enfondeix en el detallat sondeig de les qualitats significatives del parc de cinemes a l’àrea geogràfica analitzada.

 

Tal com es féu en el treball precedent, relatiu a les Illes Balears, les dades que es recullen en aquest informe procedeixen de l’organisme autònom públic de l'Administració General de l'Estat espanyol que, dins del Ministerio de Cultura y Deporte, s’encarrega de la cinematografia. Amb les informacions, tan qualitatives com numèriques, emanades del seu control de la taquilla dels cinemes ha estat elaborada (totalment o parcial) la gran majoria de quadres del present document. Tots ells encaixen amb mil·limètrica precisió i sense esquerdes amb les diferents magnituds consignades a les taules estadístiques ministerials. En el cas que es pogués advertir l’absència de sales comercials actives en exercicis dels intervals temporals resseguits en aquests fulls, el seu buit no pot imputar-se a aquest informe sinó que arrela en l’incompliment de l’obligació de declarar per part dels centres exhibidors esmunyedissos en combinació amb la manca de reeixida en l’activitat inspectora de l’organisme encarregat del control.

 

Tot i que està constituïda per peces completament independents, aquesta sèrie d’informes pot ser objecte de contemplació com el conjunt de capítols d’una mateixa obra. Aquest tronc comú planteja una alternativa a resoldre a l’hora d’incorporar noves baules a aquesta petita cadena. A diferència del document que passà revista a la flota de cinemes de la Catalunya Nord, únic territori de parla catalana en terres franceses, els treballs sobre les Illes Balears, el País Valencià, Catalunya i la Franja de Ponent tenen el denominador comú de la seva inserció dins de l’exhibició cinematogràfica espanyola. Per tant, quan a cada article s’analitzi qualsevol de les variables relatives als parcs de sales, es plantejarà una clara disjuntiva. Atès que durant l’acostament al sector balear ja es deixà constància de la normativa legal que incidia sobre aquestes variables i dels seus antecedents històrics o bé hi foren introduïdes explicacions que anaven enllà de l’específic àmbit geogràfic explorat o que detallaven les particularitats de les fonts d’informació emprades, caldrà d’ara endavant el triatge entre dues opcions.

 

D’una banda hom pot considerar que les indicacions addicionals ja han estat subministrades en un altre document i que, en conseqüència, esdevé sobrer fer-ne reiteració en el present informe. D’altre costat, atesa la possibilitat que l’interès de les persones que puguin acostar-se a aquests treballs es focalitzi tan sols en un únic territori, l’absència d’aquests comentaris produiria una discriminació que impel·liria a salvar l’absència dels comentaris aclaridors amb diferents notes que, en relació a cada especificació o ampliació explicativa, adrecessin momentàniament la lectura cap a un altre document, concretament vers el respectiu enclavament de la informació a l’estudi balear. Ben segur que els persistents saltirons cap a un altre text farien força malagradosa i enutjosa la lectura de l’informe; en conseqüència, tan aquest treball com el vinent estudi escullen la via de la repetició.

 

Així doncs, un cop establertes aquestes consideracions inicials i havent raonat el criteri adoptat quant a les notes comunes als diferents treballs, ja resulta avinent la represa de la nostra expedició territorial, tot encarrerant ara les passes vers el País Valencià.

 

1.- L’organització territorial i la població del País Valencià (*)

 

Amb una extensió de 23.255 km², que representen el 4,60% de la superfície espanyola [1], el País Valencià s’escampa per la costa mediterrània de la Península Ibèrica, tot coincidint, llevat d’algunes poques diferències [2], amb el mapa de l’antic Regne de València [3]. La divisió territorial feta per Javier de Burgos l’any 1833 [4] segmentà la seva superfície en les tres províncies [5] que acabarien constituint la comunitat autònoma. Després de la dictadura franquista, els 41 representants del territori que s’aconseguiren a les primeres eleccions democràtiques de l’any 1977 constituïren l’òrgan que rebé el nom de Plenari de Parlamentaris del País Valencià amb la volença d’obtenir l’autogovern [6]. L’any següent, mitjançant el tercer article del Reial Decret-llei 10/1978, de 17 de març, pel qual s’aprova el règim preautonòmic del País Valencià [7], fou instituït el Consell del País Valencià com a òrgan de govern. Quant al seu abast geogràfic, el segon article estipulà que: “El territori del País Valencià comprèn el dels Municipis inclosos dins dels actuals límits administratius de les províncies d’Alacant, Castelló i València”.

 

La voluntat del Plenari no trigà a traslladar-se als partits polítics, que acordaren la signatura del document Compromís Autonòmic, on feren constar la seva solemnial implicació en la tasca conjunta de cerca del màxim grau d'autonomia possible per al País Valencià [8], tal i com s’havia intentat d’aconseguir en el passat [9]. Després de l’intent realitzat per un equip de set professors universitaris (el Grup Francesc Eiximenis), que redactà l’anomenat Estatut de Morella pel gener de 1979, per consens dels partits polítics s’elaborà a Benicàssim en el 1981 el document Projecte d’Estatut d’Autonomia del País Valencià [10]. La convulsa situació social i política de la transició valenciana [11] incidí en la tramitació d’aquell text legislatiu en el Congrés dels Diputats amb una força que es traduí en la introducció en el text de substancials modificacions [12] que derivaren en el document Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, conegut com l’Estatut de Madrid. El nou redactat substituí la denominació País Valencià [13] per Comunitat Valenciana, un concepte sense la més ínfima tradició històrica [14]. L’Estatut, que no aconseguí d’acollir-se a la via de l’article 151 de la Constitució Espanyola, obtingué via lliure a les Corts Espanyoles i mai no ha pogut ser sotmès a un referèndum d’aprovació per part de la ciutadania del País Valencià.

 

L’article tercer de la Llei Orgànica 5/1982, d'1 de juliol, d'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana [15] confirmà la divisió provincial establerta en el règim preautonòmic, que tornà a ser estipulada, en aquesta avinentesa en el segon article, per la Llei Orgànica 1/2006, de 10 d'abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, d'1 de juliol, d'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana [16] tot disposant que “El territori de la Comunitat Valenciana comprèn el dels municipis integrats en les províncies d'Alacant, Castelló i València”. A l’hora de cercar fragmentacions del territori amb superior nivell de desagregació ve a tomb la Llei 8/2010, de 23 de juny, de la Generalitat, de Règim Local de la Comunitat Valenciana [17]. Segons el seu article 1.1, “La Comunitat Valenciana s'organitza en municipis, comarques i províncies als quals es garanteix l'autonomia per a la gestió dels interessos respectius”.

 

En el moment actual el País Valencià està format per 542 municipis, dels quals, en la distribució provincial, 141 pertanyen a Alacant, 135 tenen el seu enclavament a Castelló i els altres 266 estan escampats per València; en realitzar la comparança amb els 8.131 municipis comptabilitzats a tot Espanya [18] el territori que aquests fulls analitzen en representa una quota del 6,67%. La voluntat d’endinsament en l’àmbit supramunicipal ens hauria de menar vers entitats locals tals com les àrees metropolitanes o les mancomunitats de municipis [19], parella d’alternatives d’agrupació territorial consignada a la Llei 8/2010 en el seu article 1.2, però en el duet de casos no pas tots els municipis del País Valencià hi estan integrats, de manera que necessàriament caldrà orientar-se vers una altra opció de divisió del territori.

 

L’alternativa, òbviament, és la comarca, puix que, de les tres modalitats d’organització territorial previstes a l’article 1.1 de l’esmentada llei, és l’opció que ens resta pendent d’aprofundir. De fet ja havia estat contemplada per l’Estatut del 2006, que en el seu article 65.1 establí que “Una llei de Les Corts, en el marc de la legislació de l'Estat, que haurà de ser aprovada per majoria de dos terços, podrà determinar la divisió comarcal, després de ser consultades les entitats locals afectades”, condició recordada per l’article 53.2 de la Llei 8/2010. Amb el seu redactat es perllongava el text de l’article 46.1 de l’Estatut de 1982, per bé que amb la introducció de dues modificacions no gens irrellevants. D’un costat es procedia a l’augment de l’exigència en el nivell de consens, car la redacció inaugural es conformava amb l’aprovació per la majoria absoluta dels membres de les Corts Valencianes. Per acabar-ho d’adobar, d’altre costat, l’article 65.1, amb un facultatiu “podrà determinar la divisió comarcal”, s’allunyava de l’imperatiu “determinarà la divisió comarcal” de l’article 46.1 de l’Estatut predecessor, que encara conservava el caràcter obligatori de l’article d’idèntica numeració del projecte d’Estatut nat a Benicàssim.

 

Havent ultrapassat els nou quadriennis després del primer Estatut, ni el coercitiu “determinarà” ni l’opcional “podrà determinar” han acabat fent quallar una llei sobre organització comarcal en el País Valencià. No es podrà pas adduir que la pertinaç inacció hagi estat per causa de la mancança de propostes inherents a la seva divisió territorial, car, deixant de banda diverses parcel·lacions elaborades per geògrafs de segles anteriors, entre 1933 i 1983 brostà un variat pomell de propostes d’estructuració comarcal. No és matèria d’aquest estudi l’acurada descripció i l’anàlisi de les diverses proposicions de compartimentar el país, però no pas per això es deixarà de fer el recull d’aquelles més significatives [20] en les notes annexes, alhora que un petit aplec dels diferents treballs que han aprofundit en l’examen de les característiques d’aquest inventari de propostes [21].   

 

Pel juny de 1985 fou creada, dins de la Generalitat Valenciana, la Conselleria d’Administració Pública, encapçalada per l’economista Vicent Soler i Marco, ferm defensor de la comarcalització, que fou succeït durant el mes de juliol de 1987 per l’historiador Joaquín Azagra Ros. Les tasques realitzades durant els seus mandats desembocaren, a l’empara de l’únic article del Decret 170/1985, de 28 de octubre, del Consell de la Generalitat Valenciana, sobre procediment en la creació de demarcacions funcionals amb incidencia territorial [22], en la publicació l’any 1988 de la Proposta de demarcacions territorials homologades [23]. El document estructurà el territori en tres nivells de DTH (Demarcacions Territorials Homologades); les comarques, malgrat que no es gosà a emprar-ne la denominació, correspongueren, en nombre de 34, a les DTH de primer nivell, mentre que el tercer nivell de DTH encaixà amb exactitud amb les províncies [24]; les vuit primeres demarcacions formen la província de Castelló, mentre que València està constituïda per les DTH 09 a 25 i les nou darreres integren Alacant. Atès que, ara com ara, no existeix divisió oficial en comarques del País Valencià, aquest estudi s’acull, als efectes de la presentació de les dades estadístiques, a la segmentació en DTH, tot oferint-ne en els quadres vinents la respectiva denominació i les magnituds numèriques corresponents.

 

 

Tot i la manca d’oficialitat de la distribució comarcal, cal recordar que l’any posterior a la publicació de la proposta aquella distribució territorial ja figurava a l’annex de l’ordre que dictava les normes reguladores de l'elaboració dels pressupostos de la Generalitat Valenciana [25] i que també ha estat adjuntada —de manera significativa, tal com es comentarà paràgrafs més endavant— a la Llei 21/2018, de 16 d'octubre, de la Generalitat, de mancomunitats de la Comunitat Valenciana, amb l’eliminació de la DTH l’Horta Oest, que aboca vuit dels seus nou municipis a l’Horta Sud i l’altre a l’Horta Nord. No pot bandejar-se tampoc el fet que, pel maig del 2016, l’ICV (Institut Cartogràfic Valencià) publicà el Mapa de Comarques de la Comunitat Valenciana [26], que recollia les 34 DTH però que ho efectuava sota la denominació de comarques.

 

També ha de ser convocada en aquests fulls la Proposició de llei sobre delimitació territorial comarcal, presentada pel Grup Parlamentari Compromís, elaborada amb la volença de fixar la divisió territorial comarcal de la Generalitat Valenciana a partir de la proposta de demarcacions territorials homologades de 1988. Aquesta iniciativa, publicada en el BOCV (Butlletí Oficial de les Corts Valencianes), de 10 maig de 2017 [27], ha esperat, durant llargs mesos i sense succés, el seu torn per ser debatuda en el si del parlament valencià. En data recent i en paral·lel al redactat del present estudi, Ximo Puig i Ferrer, president de la Generalitat Valenciana, dissolgué les Corts i convocà eleccions autonòmiques [28], actuació que afillà, com a seqüela col·lateral i tal com recullen les Corts Valencianes [29], l’automàtica caducitat de la proposició.

 

Caldrà esperar els esdeveniments posteriors a la celebració dels comicis per tal d’esbrinar quin grau de reviscolança podrà tenir la proposició de llei del Grup Parlamentari Compromís. En qualsevol cas, sempre resta oberta la via que ofereix la Llei 21/2018 de mancomunitats de la Comunitat Valenciana. Segons que estableix el seu article 2.3: “Les mancomunitats de la Comunitat Valenciana podran sol·licitar ser qualificades d’àmbit comarcal, sempre que el seu àmbit territorial s’inscrigui dins d’una de les demarcacions territorials contingudes en l’annex d’aquesta llei, o la que determini la legislació sobre delimitació comarcal, si és el cas, que les reguli, complint la resta de requisits i procediments previstos”. En absència d’una llei de delimitació territorial comarcal aprovada, la primera part del redactat d’aquest article permet un procés des de la base cap amunt en què, per acordança de tots els municipis implicats, la mancomunitat pugui assolir la qualificació d’àmbit comarcal. D’acord amb l’annex de la llei, podria arribar-se a 33 àmbits, però no pas als 34 de les DTH o de la proposició de compromís, per acusa de la redistribució plantejada en les poblacions de l’Horta.

 

Després de dur a terme l’examen del marc geogràfic sobre el qual s’esparpallaran les sèries estadístiques recollides en aquest estudi, ja podem introduir-nos en l’anàlisi de la seva demografia. Segons que establí el quinzè article de la Llei 4/1996, de 10 de gener, per la qual es modifica la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local, en relació amb el Padró municipal [30], “El conjunt de persones inscrites en el Padró municipal constitueix la població del municipi” i una mica després l’article 17 estipulà que “La formació, manteniment, revisió i custòdia del Padró municipal correspon a l’Ajuntament”. L’INE (Instituto Nacional de Estadística) és l’organisme autònom (depenent de la Secretaría de Estado de Economía y Apoyo a la Empresa, del Ministerio de Economía y Empresa) que periòdicament rep dels ajuntaments les variacions mensuals esdevingudes a les dades dels seus padrons municipals. Després de realitzar les comprovacions escaients, l’Institut procedeix a obtenir la dada de població per a cadascun dels municipis i a elevar al Govern cada any la proposta de xifres oficials referides al primer dia de gener de cada exercici [31]. Tan bon punt són aprovades, es publiquen en el BOE i es poden consultar i capturar a diferents nivells territorials, que van des de les xifres de tot Espanya fins a les informacions individuals per municipi, a la pàgina web de l’INE [32].

Aquesta operació estadística de recollida, validació i elaboració de les xifres oficials de població gràcies a la revisió del Padró Municipal [33] ens permet de presentar la seva sèrie històrica dels set darrers triennis (quadre 1). L’evolució temporal revela que, en el transcurs del període 1998-2018 [34], el País Valencià augmentà el seu nombre d’habitants en un 23,37%, ritme que el col·loca un xic pel damunt de la meitat de la fogosa embranzida balear (41,74%), però ben clarament per sobre de la intensitat mitjana registrada en el conjunt d’Espanya (17,24%). Quan es transiten els itineraris provincials, la velocitat s’accelera a Alacant (32,39%) i Castelló (24,95%) i, tot adequant-la al nivell general espanyol, es modera a València (17,27%). Si fragmentem el territori en DTH, les sèries de població (quadres 2 i 3) delaten el contrast entre la puixança demogràfica de les demarcacions del Camp de Túria, del Baix Segura i de la Marina Baixa i el retrocés poblacional experimentat a 7 dels 34 àmbits geogràfics (el Racó d’Ademús, l’Alt Maestrat, els Ports, l’Alt Millars, els Serrans, la Vall de Cofrents-Aiora i la Canal de Navarrés, per ordre decreixent d’intensitat de la retallada).

 

 

Quant a la distribució de la població, l’Institut Cartogràfic Valencià ha assenyalat, dins de la secció Demografia de la Comunitat Valenciana del seu web [35], el contrast entre la part occidental del seu territori, amb aflaquides densitats de població (de l’ordre de 25 habitants/km²), i la banda occidental, amb vigorosos nivells en aquests indicadors, que oscil·len entre 200 i 400 habitants/km². En el variat ventall d’estrats de densitat de població que ofereixen les 34 DTH, s’acaren clamorosament les deu demarcacions que no arriben a 25 habitants/km² (els set àmbits que han estat inventariats com a zones perdedores de població amb l’afegiment de l’Alcalatén, l’Alt Palància i la Plana d’Utiel-Requena) amb les exorbitants xifres del nucli constituït per València (5.878,52 habitants/km²) i pels terrenys circumdants de l’Horta (Nord: 1.611,86; Oest: 1.959,62; Sud: 1.057,61). En termes mitjans, la densitat poblacional del País Valencià (231,45 habitants/km²) multiplica per una mica més de dues vegades i mitja l’estàndard espanyol (92,34 habitants/km²).

 

Segons la font de l’ICV que s’acaba de consignar, poc més del 4% de la població del territori habita zones rurals (fins a 2.000 habitants) i a les localitats semi-rurals (entre 2.000 i 10.000 persones) la quota d’aportació no arriba al 14%, mentre que l’elevada concentració en zones urbanes (més de 10.000 habitants) hi col·loca un xic més del 82% del cens. Pel que fa al repartiment territorial de la població, considerat en termes relatius (quadre 4), al llarg dels anys la ciutat de València ha concentrat pels volts de la sisena part (el 15,94% amb xifres de 2018) de la població del país. La proporció, quan es contempla el conjunt de les tres capitals de província, assoleix el quart (exactament el 26,07%) del volum demogràfic del territori, mentre que la cobertura, si hom para atenció a les deu ciutats més populoses, s’enlaira fins a abastar-ne les dues cinquenes parts (el 39,80%, en estricte mesurament). Per l’altre costat, en fer l’aplec dels 271 municipis de menor nombre d’habitants (i això representa exactament la meitat del cens municipal), l’aportació es limita a un desnerit 2,89% de la població total del País Valencià.

 

 

2.- Sales d’exhibició cinematogràfica i pantalles

 

Més d’un quart de segle enrere, en un article publicat a la “Revista de Catalunya“ [36], Joaquim Romaguera i Ramió, en el seu tenaç coresforç orientat a enriquir la saviesa obtinguda gràcies a l’aplicació d’una àvida mirada polièdrica a l’hora de realitzar l’anàlisi de les diferents qüestions relatives al setè art, insistí en la necessitat del coneixement de la realitat cinematogràfica més propera per tal de copsar de forma completa i entenedora els fenòmens globals. L’estudi de la història local [37] constituí, dins de les variades línies de recerca que recorregué, una de les seves rutes més preuades [38] i, entre les nombroses consideracions que plantejà, deixà escrit [39] que “interessa moltíssim saber com s’ha desenvolupat, o a força municipis ha retrocedit, el cinema a les ciutats principals del país com un dels components de la història local amb tots els seus plecs i replecs”. D’aquest concret corrent d’interès és plenament deutora la sèrie de treballs de la qual aquest escrit forma part.

 

En conseqüència, aquesta secció de l’estudi pararà preferent atenció als centres de projecció cinematogràfica del País Valencià i a les sales que en formen part integrant, mentre que el posterior segment tindrà com a principal objectiu la recopilació de les sèries estadístiques que recullen l’evolució temporal de les magnituds més rellevants vinculades a l’exhibició de pel·lícules al territori objecte de la nostra atenció en aquesta avinentesa i la seva subsegüent anàlisi. Aquest bloc, però, acull només les sales actives en els tres quadriennis més propers, sense enfonsar-se en el temps per tal de reconstruir el cens íntegre del territori, empresa que implicaria una tasca gegantina. N’hi ha prou de capbussar en els fulls d’un llibre cinquantenari —Estudio del mercado cinematográfico español (1964-1967). Control de taquilla [40], de la Dirección General de Cultura Popular y Espectáculos— per fer-se cabal de la impressionant enormitat de la comesa. La seva lectura ens assabenta que l’any 1966 el Ministerio de Información y Turismo tenia censats 9.523 establiments cinematogràfics, que en aquella època òbviament implicaven idèntic nombre de pantalles; d’aquesta xifra d’embalum força considerable, 8.193 locals efectuaren projeccions en aquell exercici. Pel  que fa al País Valencià, aquell inventari ministerial acumulà 1.340 cinemes en el seu cens (459 a la província d’Alacant, 179 a Castelló i 702 a València) dels quals es detectà activitat exhibidora durant l’any en 1.100 (el repartiment provincial computà, respectivament, 369, 143 i 588 sales operatives).

 

No es detura, però, en aquestes quantitats la dimensió íntegra del cens, car les magnituds han de ser engreixades amb els locals comercials que havien funcionat en aquelles terres abans de la implantació del control de taquilla, però que ja havien desaparegut quan fou instaurat, i el càlcul final també ha de comptar amb l’addició de tots els cinemes inaugurats del 1967 ençà. La colossal dimensió de l’exèrcit de punts de projecció fílmica que han funcionat des de l’arribada del cinema a Espanya hauria de convidar les institucions —tant en els àmbits municipal, comarcal i autonòmic com en els dominis de l’Administració Central— a inventariar i a historiar (o, com a mínim, a col·laborar decididament en aquesta línia de recerca) les sales de cinema de qualsevol indret i període dels respectius territoris, amb total independència que els establiments hagin desaparegut, que els locals hagin mutat la seva activitat o que els recintes romanguin encara tancats amb el grau de deteriorament que mostri cada cas. Per fortuna, des de la iniciativa privada o des de les universitats, han sovintejat en els darrers anys encomiables recerques entestades a afegir amb perseverança petites, però valuoses, peces que contribueixin a anar completant en tota la seva vastitud l’acolorit retaule històric dels comerços exhibidors de pel·lícules. Tot i que (almenys pel que fa a la present avinentesa) aquesta atractívola tasca ultrapassa de bon tros els rigorosos límits que emmarquen aquesta sèrie d’estudis, no hem volgut deixar de confegir, a l’annex que serà consignat més endavant, una rastellera de documents que contribueixin, en la mesura que sigui, a rescatar de l’oblit la història dels cinemes del País Valencià tot abocant i estructurant noms, dates i esdeveniments en treballs que, mercès a la paciència i a l’obstinació de les persones que els han elaborats, il·luminen el nostre passat i alhora esdevenen un punt de partença o de recolzament per a la realització de noves investigacions.

 

El primer recull de documents cerca una mirada d’ample abast geogràfic dins del territori i, per tant, congrega recerques que s’acosten a l’exhibició cinematogràfica des de la perspectiva del conjunt de la comunitat autònoma, d’una província, d’una comarca o de qualsevol mena de demarcació que ultrapassi els límits municipals [41]. La seva recopilació guanya potència quan és flanquejada per aportacions proveïdes per la base de dades del propi sector [42] i pels estudis més estrictament locals que recullen esdeveniments i dades que estan lligats a la xarxa de cinemes d’un municipi o a la trajectòria d’un local concret d’una vila del territori. Segons que ha estat avançat fa unes frases, als efectes d’aquest informe s’ha procedit, fins allà on ho han permès el nostre grau d’aptesa per a la recerca i la imprevisible participació de l’atzarosa fortuna, a efectuar la cerca d’aquestes lloables aportacions, tot regirant principalment llibres i revistes que s’han editat en el marc geogràfic objecte d’investigació. El resultat ha quallat en la tirallonga bibliogràfica que recull l’Annex que figura a continuació del present treball.

 

L’aplec d’informació sobre les sales de cinema del País Valencià no fineix amb la investigació autòctona, car cal addicionar-hi diverses fonts de dades que brosten a d’altres indrets d’Espanya. Entre aquest segment d’obres (tot acomplint el nostre desig d’implicació de les institucions en la reconstrucció dels censos de cinemes) fulgeix amb espurnejant llum pròpia la recerca que, en execució de l’encàrrec rebut de l’IPCE (Instituto del Patrimonio Cultural de España) [43], realitzaren Jesús Ángel Sánchez García i Irene Calvo Mosquera. Fruit del seu titànic coresforç són l’informe Inventario y selección de salas cinematográficas para elaboración del Plan Nacional de Patrimonio del Siglo XX [44] i l’inventari Listado de salas cinematográficas [45], obres a les que no pot fer-se escàpol cap estudiós de la història dels locals de cinema a qualsevol de les províncies espanyoles. De cara al futur cal afegir que, venturosament, tant l’IPCE com les persones que han realitzat el treball, tenen la volença de seguir ampliant i actualitzant les dades. En aquesta línia de recerca també resulten útils a l’hora d’excavar en temps pretèrits la publicació Listado de cines por provincias [46], de l’Instituto Nacional de Cinematografía, i la Guía de la industria y el comercio cinematográfico en España e industrias relacionadas con el mismo (en les seves quatre edicions de 1925, 1927, 1929 i 1933-1934) [47], editada per “Arte y Cinematografía”.

 

Alhora esdevenen profitoses, ateses la convivència o l’alternança de representacions d’obres teatrals i de sessions de projecció de llargmetratges que hi han estat celebrades, les publicacions sobre història dels teatres o, en un altre terreny, les revistes tècniques dedicades a l’arquitectura o a la construcció [48]. Finalment, no s’ha de bandejar l’opció d’apel·lar a la generositat de l’ICAA (Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales) per tal que faciliti a persones que investiguen diferents parcel·les de la història o de l’economia del cinema l’accés al devessall d’informació entaforada en el cor dels seus ordinadors o bé esbarriada pels lligalls d’expedients que s’ordenen a les seves prestatgeries des de la instauració del control de taquilla [49].

 

Si dels documents escrits (en paper o digitals) ens desplacem cap al món de les imatges, en els dominis d’Internet trobarem reculls de fotografies de sales de projecció de pel·lícules, entre els quals ressurt, als efectes del present treball, la tasca efectuada pel fotògraf documentalista valencià Juan Manuel Plasencia García. El seu treball congrega fotografies de 43 cinemes espanyols de sala única i de gestió privada; en aquest grup hi ha sis locals pertanyents al País Valencià (l’Alfàs del Pi, Bunyol, Llíria, Sant Vicent del Raspeig, Vinaròs i Xàbia). L’obra ha estat exposada en un bon feix de municipis i l’autor recull aquest projecte, anomenat Fila siete, en el seu web personal [50]. En els dominis d’Internet trobarem d’altres reculls de fotografies de sales de projecció de pel·lícules, entre els quals ressurten, als efectes del present treball, les seccions dedicades a cadascuna de les tres províncies del País Valencià en el web del biscaí Iñaki Malanda Ortiz [51]. Ben abundós resulta el memorial de locals de projecció cinematogràfica que Paco Moncho Pascual ha edificat a Prospectos de cine [52], on acull una considerable representació de locals enclavats en el territori que estem examinant. Pel que fa a webs d’altres indrets d’Espanya, la presència del País Valencià a Cines olvidados [53] abasta catorze cinemes espargits per deu municipis (Ador, Alboraig, Alcoi, Alzira, Castelló de la Plana, Gandia, Silla, València, Vinaròs i Xàbia).

 

Després de visitar les diferents fons d’on brollen les informacions que permeten l’elaboració del cens de cinemes del País Valencià i abans d’endinsar-nos en l’examen de l’activitat dels establiments de projecció en els anys més propers, caldrà deixar constància que aquest treball es concentra en exclusiva en els locals sotmesos al control de taquilla de l’ICAA. Per tant, en aquests fulls resten excloses de la nostra mirada (llevat dels establiments concrets de les categories que tot seguit seran esmentades i que hagin estat explícitament recollits a les estadístiques ministerials) les qüestions connectades amb les projeccions no comercials celebrades a les sales municipals o amb les iniciatives no venals per fomentar la cultura, amb les sessions de cinema a l’aire lliure [54], amb els autocines [55], amb el seguiment de la trajectòria històrica de les sales de cinema de les institucions i dels locals parroquials o amb l’encomiable tasca de dinamització i de difusió cultural històricament exercida pels cineclubs del territori [56]. No es deixarà, però, de fer esment de la notòria contribució —molt important qualitativament, però destacada també en termes quantitatius— procedent de la Filmoteca de la Generalitat Valenciana [57]. Malgrat un arronsament de l’assistència en el transcurs de la darrera dècada (quadre 5), que en el 2016 (últimes dades fetes públiques) delatava una pèrdua del 58,02% respecte al còmput iniciat el 1998, la filmoteca ha afegit d’aleshores ençà un total de 2,60 milions de persones al volum de públic subministrat per les sales comercials.

 

 

Les dades que en endavant utilitzarà aquest treball procedeixen del control de taquilla [58] ministerial i bàsicament han estat extretes del Boletín informativo. Películas. Recaudaciones. Espectadores [59]. Les diverses sèries estadístiques han estat reconstruïdes per a tots aquells anys dels quals l’organisme emissor forneix informació. Hom observarà per tant diferències d’amplitud temporal entre els quadres, allargaments i escurçades que no són pas fruit del voluble caprici de l’autor d’aquest treball sinó de l’any per al qual començà a brollar la font de dades corresponent a cada concepte examinat. La replega de xifres d’una variable concreta s’ha bandejat quan tan sols són subministrades per al conjunt d’Espanya, però no se’n procura desagregació ni a escala autonòmica ni a nivell provincial [60]. Tampoc no s’han traduït en quadres, malgrat haver-les congregades, aquelles informacions que, tot i ser ofertes en aquest tipus de segmentació, deixaren de publicar-se fa un manat considerable d’anys [61]. En un exercici paral·lel també han estat recollides, però no pas traslladades a taules estadístiques en el present estudi, les xifres pertanyents al Censo de salas de cine, de l’AIMC (Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación) [62] i les rastelleres numèriques que emanen dels exemplars anuals de l’Anuario SGAE de las artes escénicas, musicales y audiovisuales, publicat per la Fundación SGAE (Sociedad General de Autores y Editores) [63]. Hom ha optat per les dades de l’ICAA, puix que, a banda del seu caràcter oficial [64], són més completes i detallades.

 

En el transcurs dels 53 exercicis que mostren les sèries estadístiques sobre pantalles actives (quadre 6) és ben palesa la tònica d’encongiment regnant, per bé que, fins arribar a forjar el saldo final, s’ha transitat un camí ondulat. La primera fase d’aquest trajecte, que es perllonga fins a 1993, conclou a Espanya amb la reducció del 77,73% en el nombre de llenços de projecció fílmica actius, una caiguda superada en empenta per l’escurçada del 81,85% que es produí en el País Valencià. A l’entorn d’aquesta magnitud es mogueren Alacant i València (els daltabaixos respectius foren del 80,71% i del 83,94%), mentre que la relativa moderança del capteniment castellonenc (retrocés del 76,82%) obeí el fet que la seva xarxa provincial de cinemes ja havia tocat fons un lustre abans (l’arrauliment en el 1988 era del 86,75%). Aquestes pèrdues dels tres quarts de l’exèrcit de sales a Espanya i dels quatre cinquens en el País Valencià —arronsaments que s’inseriren, amb la diferent velocitat de reculada que pertocà a cada país, en el corrent regnant a Europa en aquella època— ens parlen de la dimensió de la davallada experimentada en el cens dels cinemes que acolliren aquestes pantalles, una furient torrentada de la qual els salons de cinema dels municipis menys populosos i els establiments de les barriades de les ciutats foren víctimes predilectes, tot i que cal remembrar també la defunció a les grans urbs d’un maç de temples exhibidors de considerable aforament.

 

La resposta del sector a l’huracà anihilador fou la construcció de multicines o la segmentació dels locals existents, acompanyades de la modernització dels establiments. Havent perdut la possibilitat de mantenir vius els recintes exterminats, la reconversió del sector s’orientà a una selectiva creixença de la xarxa exhibidora, tot bandejant el vell model de les monosales i recolzant-se en la variada oferta de les multisales, ben sovint allotjades en centres comercials. Els canvis en el consum i la competència plantejada per d’altres alternatives de contemplació de produccions audiovisuals alteraren el rumb, de manera tal que el reviscolament que imperà a la dècada final del passat segle s’estroncà en concloure el segon quadrienni de la present centúria i les dades tornaren a circular pel canal descendent en el qual les troben ubicades les darreres estadístiques que s’han esbombat.

 

El llegat dels tretze quadriennis que menen des de 1965 fins a 2017 és l’evaporació de més de la meitat del nombre de pantalles que l’exhibició cinematogràfica espanyola havia ofert al públic a començ d’aquest mig segle i escaig. El seu escapçament del 55,01% guanyà virulència en el País Valencià on la mortaldat enxampà tres de cada cinc pantalles actives en el moment de partença (una minva del 60,14%, per bé que l’encrueliment del carnatge adquirí un grau diferent d’energia a cadascuna de les tres províncies). La destrossa menys inclement es visqué a Alacant, amb la desaparició de la meitat (el 50,76%, a tall d’exactitud) del catàleg de pantalles a disposició dels seus habitants, mentre que València (davallament del 63,90%) no s’allunyava gaire de la mitjana de la comunitat autònoma i Castelló patia el puniment més rigorós, amb l’extinció de les set desenes parts dels seus projectors de cinema (disminució del 70,20%). El seu superior ritme de descens ha reduït la contribució del País Valencià a la flota exhibidora espanyola (quadre 7), en passar d’abocar-hi quasi una de cada set sales (13,98% en el 1965) a subministrar-ne una de cada vuit (12,38% en el 2017). Aquesta demolició generalitzada que ha endurat la xarxa de cinemes del territori i l’encorralament de l’oferta en un nombre progressivament reduït de punts de contemplació pública de pel·lícules connecten amb un aspecte que es va repetint en aquesta sèrie d’estudis i que no és un altre sinó el procés de concentració que, des de fa un bon feix d’anys, està afectant el sector de l’exhibició cinematogràfica.

 

 

 

La desertificació cinematogràfica experimentada pel territori torna a manifestar-se en les sèries estadístiques dedicades al nombre de cinemes actius en cada exercici, tirallonga de xifres que les publicacions ministerials permeten reconstruir només des de 1993. Atès, però, que pel 1965 coincidien els nombres de cinemes i de pantalles, car tots els locals eren monosales [65], aquesta circumstància ens faculta el còmput de la disminució suportada des d’aleshores ençà. El càlcul revela que pel 2017 Espanya només disposava de 9,19 cinemes (amb independència del nombre de pantalles congregades a cada establiment) per cada centenar de locals comercials de projecció fílmica que tenia l’any 1965. En el País Valencià la massacre només exceptuà el 8,90% dels establiments, proporció desigualment repartida a escala provincial (10,41% a Alacant, 6,62% a Castelló i 8,46% a València). Aquest radical enxiquiment del nombre de punts d’assistència a sessions de projecció fílmica està convertint les diferents geografies en inhòspits erms des del punt de vista del comerç cinematogràfic.

 

Els anys coberts per informació de l’ICAA quant a nombre de sales es corresponen a l’etapa d’envol (i de posterior retracció) del parc de pantalles, puix que l’ascensió no impedí la catastròfica prossecució de l’extermini de cinemes. Les taules estadístiques provincials i autonòmica (quadres 8 a 11) i espanyola (quadre 12), en fornir-nos la distribució dels cinemes actius en funció del seu respectiu nombre de pantalles, ens permeten de començar a endinsar-nos en una anàlisi més acurada d’aquestes evolucions. A Espanya, la floració de sales ha provocat en els quatre sexennis que transiten des de 1993 fins a 2017 el patent antagonisme entre l’esprimatxament sofert pel parc de sales (retallada del 37,90%) i la duplicació de l’exèrcit de pantalles (creixença del 102,01%). Pels volts d’aquests nivells s’ha mogut el País Valencià, amb percentatges respectius del -38,27% i del 119,61%, tot transitant una sendera caracteritzada pel contrast provincial. En aquest llarg itinerari la vivor alacantina en pantalles (els percentatges homòlegs a l’espanyol i a l’autonòmic són, en aquest cas, -36,92% i 155,26%) i la  resiliència una mica superior de València a l’hora de cloure cinemes (-25,76% i 124,73%) s’acaren amb el notable esfondrament de l’exhibició castellonenca amb impetuós tancament d’establiments i ben modesta brostada de pantalles (destrossa del 67,74% en els primers i creixement del 28,57% en les segones).

 

 

La fragmentació dels cinemes en funció del nombre de sales que posseeixen permet d’examinar l’evolució temporal de cada tram alhora que de detectar les mutacions experimentades en els pes específic que cada interval exerceix sobre el conjunt. La parcel·lació mostra que l’ensulsiada més fragorosa ha correspost a les monosales. La matadissa de sales úniques ha provocat, en el període 1993-2017, una retrocessió que en termes percentuals fa camí de duplicar la xifra corresponent al conjunt de cinemes (-65,51% enfront -37,90 a tot Espanya; -62,50% contra -38,27% en el País Valencià). Més espectacular esdevé la comparança en efectuar-la amb les dades de 1965, quan tots els cinemes disposaven només d’una solitària pantalla. La confrontació ens fa sabedors que, per cada centenar de locals d’aquesta mena actius en aquell exercici, cinquanta-dos anys més tard només se’n poden comptabilitzar 4,09. A l’àmbit geogràfic que estem examinant les xifres provincials van de les 5,01 monosales valencianes a les 3,97 alacantines, tot passant per Castelló, que ultrapassa només en dues centèsimes la mitjana de 4,80 locals que assoleix el conjunt del País Valencià.

 

La vertiginosa pèrdua de domini dels establiments de pantalla única —a Espanya, en el període estudiat, la quota de penetració de les monosales ha caigut des del 80,17% fins al 44,52%, proporcions superades en el País Valencià on el trànsit ha anat del 88,89% al 54%— ha afavorit guanys de quota a la resta de trams. Aquest aparent eixoriviment, motivat per l’enorme diferència en els ritmes evolutius, es dissol quan resseguim les sèries i hi constatem l’arronsada en l’equip de cinemes de dues sales (caiguda del 55,95% a Espanya i del 44,44% en el País Valencià) i en el tram de tres a cinc pantalles, on la fràgil estabilitat del País Valencià es contraposa a la pèrdua espanyola de gairebé un terç (32,50%) dels locals d’aquesta mena durant l’interval de temps investigat. A l’altre plateret de la balança, la formidable cursa realitzada pels multicines ha forallançat els irrisoris percentatges de partença i ha conduït la parcel·la d’establiments dotats d’un mínim de sis pantalles a comandar el 39,51% de la xarxa exhibidora a Espanya i el 35,00% en el País Valencià.

 

La transició dels cinemes a les pantalles (quadres 13 a 17) subratlla l’esquifida significació exercida pels llenços de les monosales, que escurcen amb contundència el nivell de potestat sobre el mercat que lluïen a l’hora de censar el nombre d’establiments actius, de manera que la quota espanyola del 44,52% del parc de sales s’ha transformat en un modest 9,09% en calcular el pes específic de la seva esquadrilla de pantalles; pel seu costat, la transmutació en el País Valencià ha convertit el 70,59% en un 12,47%. La cessió d’aquest espai de control del mercat ha estat aprofitada pels centres de superior tonatge, de manera tal que els cinemes de la comunitat autònoma amb més de cinc sales subministren el 81,03% de les pantalles, una proporció no gens allunyada del pes específic que aquest concret conglomerat de locals a Espanya representa sobre el parc de sales total (80,49%). Quant a la significació relativa respecte al conjunt d’Espanya (quadre 18) —del qual, en el 2017, es responsabilitza del 13,53,% dels cinemes i del 12,38% de les pantalles —, el País Valencià, malgrat la desfeta generalitzada de les monosales, ha mostrat una quota d’aportació més intensa en aquest bloc. Paral·lelament, la frèvola presència dels locals de parcel·lació mitjana ha estat equilibrada pel superior pes específic dels establiments amb més elevada divisió en sales.

 

 

En el si d’aquests esglaons superiors mereixen especial mirada els multiplex i els megaplex, això vol dir aquells multicines que, pel cap baix, tenen 8 i 16 sales respectivament [66]. Per dissort, a l’hora de trossejar el nombre de cinemes i de pantalles de cada territori en funció del nombre de sales que posseeix cada establiment, la partició proporcionada per l’ICAA no s’adiu amb aquestes definicions, car en els seus quadres numèrics els centres de vuit sales bolquen les seves xifres en el tram on també desemboquen les dades dels cinemes de 6 i de 7 pantalles. Per tant, als efectes de la definició tot just consignada, caldrà detraure les quantitats inherents al límit superior d’aquest interval i afegir-les a l’esglaó immediatament superior. Tocant als megaplex, s’haurà de garbellar el segment de cinemes de més de vuit sales i destriar-ne aquells que, pel cap baix, dupliquen aquesta oferta. Havent dut a terme les operacions, el recompte revela que l’any 2017 Espanya disposava de 230 complexos amb un mínim de quatre parells de pantalles a cadascun. D’aquest esquadró de cinemes, 210 eren multiplex i els altres 20, megaplex. Quant a les 2.534 pantalles que lluïa tot el conjunt d’establiments, resultaven de l’aplec dels 2.146 llenços subministrats pels primers i dels 388 procedents dels segons.

 

L’any 2017 el País Valencià contribuí amb 28 centres de projecció a la dimensió de l’esquadra espanyola de locals amb un mínim de vuit sales, de manera que el territori objecte d’examen en aquest fulls controlava quasi la vuitena part d’aquesta específica parcel·la del parc total de cinemes. La proporció conqueria una miqueta més de terreny (quota del 13,47%) en traslladar el càlcul a l’àrea de les pantalles. Dins d’aquest batalló d’establiments, ressurten els quatre megaplex —tres complexos de setze sales (un a Alacant i dos a València) i un conglomerat de vint-i-quatre llenços de projecció cinematogràfica a Paterna— que representen la cinquena part de l’oferta espanyola d’aquesta modalitat, una participació que recula un xic (al 18,56%) en acarar els respectius nombres de pantalles. Per causa de la seva significació, doncs, els multiplex del territori superen amb escreix els pesos específics que tant el nombre de cinemes (13,53%) com la quantitat de sales (12,38%) llueixen en el darrer any de les sèries temporals mostrades.

 

Després de l’examen dels establiments d’exhibició cinematogràfica des d’una perspectiva conjunta, pertoca ara d’adreçar-hi una mirada específica tot detallant les individualitats que han contribuït a la gestació de les xifres globals. En aquesta avinentesa també comptem amb l’auxili del Boletín informativo. Películas. Recaudaciones. Espectadores, de l’ICAA, però el seu suport se circumscriu al període 2006-2017, car en els volums anteriors no es féu constar la relació nominal, per província i per municipi, dels cinemes actius i del seu nombre de sales operadores. Per fortuna, tot i que les dades de les dues fonts grinyolen quan s’intenta de fer-les engalzar, les informacions que forneix el Censo de sales de cine, d’AIMC, ens permeten de recuperar la identitat de sales que tingueren activitat des de l’any 1998. No xerricarien, però, gens ni mica les dades si fos possible de capbussar a la fondària dels ordinadors ministerials i, gràcies a la informació tresorejada des que fou implantat el control de taquilla, reconstruir amb puntós detall l’historial de cadascun dels integrants actius de la xarxa de cinemes d’Espanya, tant a tota la seva superfície com en la porció del seu territori que sigui triada, en el decurs de les sis darreres dècades.

 

 

Durant els dotze anys que gaudeixen d’informació de l’ICAA sobre la qüestió, l’evolució experimentada en el mapa de punts de contemplació de cinema en el País Valencià, al ritme de les incorporacions i de les desaparicions d’establiments, pot ser establerta amb integritat i estudiada amb detall mitjançant l’elaboració de l’inventari de centres de projecció fílmica que s’han revelat actius  com a mínim en un dels exercicis de l’interval temporal 2006-2017. Als particulars efectes del present estudi l’agrupació s’ha efectuat, en primer lloc, per províncies (quadres 19 a 23); al seu torn, en el si de cadascuna d’aquestes taules numèriques, els cinemes apareixen tot seguint la numeració de les demarcacions territorials homologades i obeint, dins de totes elles, l’ordre alfabètic de municipis (67). En disposar del cens de cinemes actius resulta senzill d’agrupar-los per població dins de cada província (quadres 24 a 26) i tot seguit quantificar la distribució del parc de sales del País Valencià en funcionament per les demarcacions territorials homologades (quadre 27). La realització d’idèntic exercici amb el nombre de pantalles actives per establiment ens en subministra el repartiment per cinemes (quadres 28 a 32), per viles (quadres 33 a 35) i per DTH’s (quadre 36).

 

 

Abans d’endinsar-nos en els comentaris relatius a aquest escamot de divuit quadres, caldrà parar atenció al criteri adoptat a l’hora de comptabilitzar la quantitat d’establiments que acull cada segment quan es parcel·len els cinemes en funció del nombre de pantalles que posseeixen. L’ICAA classifica els centres de projecció en funció del total de sales que té en el moment de la seva creació o amb el que posteriorment resulti del seu augment o reducció. Com a conseqüència, en el cas que un cinema, per causa d’obres de millora o de remodelació d’alguns dels seus recintes o per qualsevol altre motiu, tingui sales del seu complex closes durant un exercici, l’ICAA continuarà comptabilitzant el local a l’interval que consta en el seu registre. En canvi, en alguns casos i en funció del nombre de sales inactives, el recompte cinema a cinema pot comportar la ubicació dels establiments en trams diferents [68]. Si alguna de les persones que, en llegir aquest estudi, s’acosta als quadres 19 a 23 i amb inextingible paciència n’efectua la tabulació, hi descobrirà algunes discrepàncies respecte a les compartimentacions recollides en els quadres 8 a 11. Val a dir que són poc significatives i que no alteren el dibuix que proporcionen de la distribució del parc de sales ni les conclusions derivades de la seva anàlisi. Per tant aquest treball s’ha inclinat per mantenir la coincidència amb les xifres oficials de l’ICAA per comptes de fer cap a la comptabilització pròpia.

 

 

El recorregut d’aquest seguit de quadres ens revela que, en el període 2006-2017, el control de taquilla ministerial detectà 166 cinemes (61 a la província d’Alacant, 21 a Castelló i 84 a València) que com a mínim havien mostrat activitat en un d’aquests dotze exercicis. A l’acabament d’aquesta etapa, el nombre de cinemes que continuaven obrint les seves portes a la clientela es limitava a un centenar d’establiments (41, 10 i 49 en l’homòleg repartiment provincial). Així doncs, han naufragat dos de cada cinc centres d’exhibició amb alguna presència en les cartelleres durant el parell de sexennis recollits en aquest bloc de quadres. Val a dir, però, que —atès que han conviscut  inauguracions amb defuncions de cinemes i que cada establiment s’ha combinat amb diferents quantitats d’altres locals i també en diferent nombre d’anys— la variació és força més amorosida, però també descendent, en passar de 118 a 100 cinemes. Aquesta caiguda del 15,25% (un de cada set cinemes d’onze anys enrere) és més suau que l’estimbada espanyola (escurçament del 21,05%); les proporcions es tornen a assuaujar en passar dels cinemes a les pantalles, on la defalcació patida pel País Valencià (-11,64%) és menys fogosa que la regressió experimentada pel conjunt de comunitats autònomes (-15,84%).

 

La benignitat comparativa de les variacions no amaga el fet que es tracta de retrogradacions i que a més són minvades que es produeixen en el tram més contemporani del mig segle que exploren molts quadres d’aquest estudi. Afrontem una defallença del sector que afavoreix el desenvolupament del seu procés de concentració en un nombre progressivament exigu de punts d’exhibició i que per tant enardeix el ritme de desertificació cinematogràfica del territori. En aquest sentit no es pot bandejar el fet que nou de les 34 demarcacions territorials homologades pateixen total fretura de cinemes, car ni un sol local comercial de projecció fílmica feineja dins de les seves fronteres.

 

Pel que fa a l’evolució dels establiments, quan incorporem la demografia a l’anàlisi advertim que en el darrer any de la sèrie històrica d’aquests percentatges un terç dels habitants del territori no té cinema en el seu municipi, proporció una mica més favorable que el buit de centres de projecció fílmica que afecta quasi dos de cada cinc espanyols (el 37,62% de la població, si volem ser precisos) i que es detecta en el darrer Censo de salas de cine, de l’AIMC. Per províncies, València es col·loca pels volts de la mitjana de la comunitat autònoma mentre que Castelló té quasi la meitat de les seves persones empadronades desproveïdes de locals exhibidors i Alacant tempera el conjunt amb una privació de cinemes a tres de cada deu residents de la província. Cal matisar, tot relativitzant-lo, aquesta mena de càlcul, atesa la gran influència que hi exerceixen les urbs més populoses; en el cas que ens ocupa, n’hi hauria prou que es mantingués una monosala  a cada capital de província com a únics membres del parc exhibidor per tal de poder asserir que un quart del cens del País Valencià tindria accés al cinema comercial. Una dimensió acceptable (atès l’escarransit grupet de cinemes que la genera), però que no encobriria gens ni mica la desolació cinematogràfica que s’hauria apropiat del territori.

 

Hauria estat força interessant remuntar l’historial d’aquestes proporcions fins a la inauguració del control de taquilla [69], quan la maltempsada que destruí legions de locals de projecció encara no havia deixat òrfenes de cinema les poblacions d’un considerable nombre de viles petites i mitjanes: Els censos de sales actives que lluïen les estadístiques d’aquella època conviden a inferir que els índexs regnants en aquella època gaudien d’una robustesa admirable. Així ho corroborava el cas balear per al qual, en el nostre precedent estudi, recollíem els càlculs de l’investigador Cristòfol Miquel Sbert, que fixaven en un esquifit 1,46% la proporció de la ciutadania balear que, pel 1965, no disposava de cinema actiu en el seu municipi.

 

D’altra banda, les dificultats en l’accés a temps previs a l’orfandat en matèria de salons de cinema que impera en un munt de petits pobles i d’urbs de dimensió mitjana constitueixen un sòlid barratge contra la reconstrucció de l’historial global dels municipis en matèria d’exhibició de pel·lícules. Una davallada ben segur considerable ens ha menat en la darrera dotzena d’anys (quadres 37 a 40) a una situació de certa estabilitat, dins la qual la continuïtat en el degotim de defuncions s’equilibra amb el broll de nous centres multipantalla. En el darrer exercici de la sèrie, 63 municipis del País Valencià oferiren al seu veïnat projeccions de films en sales comercials, nivell que representa un 11,62% del seu cens d’aquestes unitats de població. La quota de presència de cinemes ultrapassa de manera folgada la mitjana de tot Espanya, que, d’acord amb els càlculs més recents de l’AIMC, es detura en el 5,59%. Per províncies, una proporció valenciana (11,65%) gairebé coincident amb la mitjana de la comunitat autònoma i l’animós 17,73% aconseguit en terres alacantines van enllà de duplicar i de triplicar, respectivament un percentatge castellonenc (5,19%) col·locat dessota l’estàndard espanyol.

 

 

La limitació temporal a l’hora de retrocedir en els anys, que tot just ha estat enfrontada en els paràgrafs precedents, s’esberla quan la comparança entre demografia i sales operatives de cinema és efectuada mitjançant el càlcul de l’índex de pantalles per cada deu mil habitants (quadres 41 i 42).  Pel 1965 el País Valencià oferia quatre cinemes (4,09, a tall d’exactitud) a cada desena de milers dels seus pobladors, una magnitud que ha anat rodolant a la baixa fins a assolir el seu mínim en el 1990 (0,46), recuperar-se parcialment (1,11) fins al 2004 i tornar a davallar, tot i que amb evident ablaniment del ritme, per col·locar-se a l’estrat de 0,91 tretze quadriennis després de l’any d’arrencada. Les equivalents fluctuacions en el conjunt d’Espanya no manifesten dissemblances amb la trajectòria que s’acaba d’exposar; les 2,52 pantalles de partença, havent circulat per paral·leles ondulacions d’alts i baixos, que l’han fet caure a 0,44 i remuntar fins a 1,02, han baratat la seva dimensió pel coeficient de 0,78 que clogué l’any 2017. Les diferents combinacions entre les velocitats d’evolució del parc de sales i de la demografia del País Valencià i d’Espanya han derivat en el progressiu atansament d’ambdós nivells, de manera tal que la inqüestionable superioritat de la comunitat autònoma a inici d’etapa ha anat cedint pas a una diferència que es limita a mostrar el seu tímid avantatge sobre el corresponent índex espanyol.

 

 

Aquesta tònica descendent ha estretejat les distàncies provincials en nombre de sales per cada deu mil habitants. Tot i conservar les seves posicions dins de l’ordenació per estatura de l’índex, les províncies a poc a poc s’han concentrat a l’entorn de la mitjana del territori, de manera que els seus respectius nivells de 1965 (4,90 a Alacant; 4,17 a Castelló; 3,67 a València) ofereixen major similitud a final de període (respectivament, 1,06, 0,78 i 0,82). La dispersió, com és lògic, s’accentua força en recórrer els índexs de les DTH’s dotades de cinema (quadre 43). En fer el salt als països del Vell Continent, hom observa que, d’acord amb les darreres dades de l’Annuario statistico del cinema europeo esbombades per MEDIA Salles i corresponents a l’any 2016 [70], l’índex del País Valencià el situaria en la tercera posició (Espanya es col·locaria a la sisena) en una classificació de dinou països europeus en què els nivells més enlairats corresponen a Islàndia (1,20), Irlanda (1,06), França (0,88) i Noruega (0,84) mentre que en el furgó de cua trobem instal·lats Grècia (0,45), Bèlgica (0,46), Lituània (0,53) i Portugal (0,54).

 

 

Les sèries de dades que s’han analitzat apunten a una condensació de cinemes, pantalles, municipis i comarques que, en acció conjunta, desemboca en una altra mena de concentració, car amb el tancament d’establiments de projecció comercial de pel·lícules (i la desaparició, entre ells, dels cinemes de poble o dels locals de barriada a les ciutats, gestionats per una minifundista diversitat de petits empresaris) el sector s’encarrera vers l’oligopoli, en repartir entre un petit pomell de grups el control de l’exhibició cinematogràfica. Per tal d’apreuar el grau de domini exercit en el territori per les cadenes d’exhibició comercial de pel·lícules, els diferents grups operatius en el País Valencià (amb independència de la posició que hagin obtingut en la ordenació dins del parc de locals de tot Espanya) han estat ordenats en funció del nombre de sales actives que tingueren en el territori en el darrer dels exercicis de les sèries que aquest estudi conté. Havent efectuat aquesta catalogació de les dades de 2017, s’ha obtingut la relació d’entitats que tot seguit es detalla.

 

Tot abocant la novena part de la xarxa de llenços de projecció fílmica del País Valencià, l’empresa Excin [71] amb les 53 sales de la seva marca Cines ABC, repartides per Elx, Gandia, València i Xirivella, guanya el dret de pujar al pòdium més alt en la cursa de les cadenes exhibidores que operen a la comunitat autònoma. A ben curta distància, amb mig centenar de pantalles repartides pels seus establiments d’Alacant, Alzira i Paterna, la multinacional Kinepolis [72] li disputa la supremacia. A continuació, amb 42 sales disseminades per Alacant, Alcoi, Benicarló, Oriola, Santa Pola i Xàtiva, la marca Cines Axión [73] completa el trio de grups que governa pràcticament el terç (un 32,37%) de les pantalles del territori. La incorporació del següent parell d’empreses, format pels dos grans adalils de les cadenes exhibidores espanyoles, el quintet resultant s’apropa al control de la meitat (un 46,88%, amb exactitud) del mercat que examinem. D’un costat es tracta de Yelmo Cines [74], amb 39 sales procedents dels seus tres centres de projecció (Alacant, Petrer i València); la pròxima revisió d’aquest rànquing, amb la inauguració del multicine de set pantalles Yelmo VidaNova Parc a Sagunt en el 2018, descobrirà que el grup hi haurà pujat un graó. D’altra banda, els nuclis de Cinesa [75] a Aldaia i a Castelló de la Plana eixamplen en 26 unitats el cens de pantalles actives.

 

Si continuem avançant per la classificació, topem amb Cines IMF [76], que aporta 24 sales entre  Finestrat, Ondara i Torrevella, amb les 18 pantalles dels Cines Colci [77] esteses per Benidorm, Finestrat i la Vila Joiosa i amb el megaplex de 16 recintes Cines MNA [78] d’Alfafar. En arribar a aquest nivell, el segment de mercat ocupat pels vuit primers grups n’ateny les tres cinquenes parts (59,82%). La llista prossegueix amb Odeon Multicines [79] i el seu multiplex de 15 pantalles a Sant Vicent del Raspeig i amb el conglomerat de 14 sales dels Cines Lys [80] a la ciutat de València. Amb la seva incorporació, l’aplec dels deu primers classificats revela el seu regnat sobre els dos terços de les pantalles del territori (66,29%). Si l’examen de la dominància es vol eixamplar fins als tres quarts de la flota de pantalles, caldrà afegir a la relació que hem anat esgranant tant Cines Aana [81], amb una dotzena de salons repartits entre Alacant i Sant Joan d’Alacant, com tres multiplex de deu sales. Aquests resulten de les aportacions fetes per Cines Panoramis [82], Cines Max [83] i OCINE [84]  i estan ubicats, respectivament, a Alacant, Petrer i València.

 

Els darrers multiplex a inventariar, de nou sales en els dos casos, corresponen a l’establiment de Multicines Sucre [85] a Vila-real i al complex de Neocine [86] en el Grau de Castelló. Resta encara addicionar les set pantalles del Cines Alucine [87], de Sagunt, el sextet de recintes de projecció dels Cineápolis [88], d’Ontinyent, i les cinc sales dels Cines Babel [89], de València. L’agrupament de tots el agents de l’exhibició de pel·lícules que han estat consignats ens fa sabedors que només roman fora de la seva òrbita conjunta una de cada sis pantalles del País Valencià (un 16,29% del cens actiu, si filem prim). Aquest bloc està fonamentalment integrat per monosales, que en un bon feix  de casos constitueixen la solitària oferta cinematogràfica de la seva vila i que en un nombre tampoc escàs de locals són de gestió municipal. Abans de relinquir aquests paràgrafs dedicats a les cadenes d’exhibició cal lamentar que la manca d’accés a les dades individuals de cada sala de cinema impedeixi de dur a terme una anàlisi de la concentració del negoci exhibidor en un pomell de grups, no pas basada en el nombre d’edificacions posseïdes o gestionades per cadascun d’ells, sinó en la dimensió de la resposta del públic a la programació que s’hi ofereix.

 

Abans de cloure aquesta secció i atesa la importància que adquireix en la seva transformació i en la seva adaptació al nou entorn tecnològic, cal parar atenció al procés de digitalització del sector i a la  particular evolució experimentada en el País Valencià. A l’hora d’estudiar-la, s’ha de fer cap a la publicació Censo de salas de cine, de l’AIMC, amb dades de maig de cada any, car l’ICAA no publica estadístiques tocant a aquesta qüestió. D’altra banda, les dades de l’Anuario SGAE de las artes escénicas, musicales y audiovisuales no ens auxilien gens, puix que reprodueixen, des l’exemplar que publicà en la seva sortida de l’any 2010, les xifres de MEDIA Salles [90], que recullen les situacions en els diferents països europeus, però no en subministren cap mena de desagregació dins de les seves fronteres. Malgrat que els successius censos de pantalles actives elaborats per l’AIMC (i el mateix entrebanc es presenta amb l’SGAE) no acaben de coincidir amb les sèries de l’ICAA, han estat utilitzades les seves dades en la mesura en què no s’està tractant amb xifres absolutes sinó amb percentatges de sales dotades de digitalització sobre el parc exhibidor total. Atès que les discrepàncies observades entre les llistes de locals actius publicades pels dos organismes són ben modestes, es lícit inferir des del punt de vista estadístic que els graus de digitalització derivats de les informacions de l’SGAE no haurien de diferir de manera substancial de les quotes que destil·larien les corresponents xifres de l’ICAA en el supòsit que es fessin conèixer.

 

En relació a l’historial de la seva transformació, val a constatar que, tot i la seva tardana arrencada [91], el parc espanyol de sales de cinema —que pel maig del 2009 només oferia tecnologia digital en el 10,72% dels establiments, el 3,03% de les pantalles i el 4,25% dels seients (quadre 44)— ja ha bandejat quasi completament les projeccions analògiques. Tres triennis més tard, el recull de les corresponents proporcions (95,98%; 98,61%; i 98,35%) confirma la digitalització generalitzada. En observar aquest trànsit pot sorprendre la distància entre la quota de cinemes i els percentatges encara més enfonsats que assoliren llenços i aforament en l’exercici de partença i que el decalatge s’hagi esfumat amb el transcurs dels anys. La causa ha de ser cercada en el fet que AIMC computa aquells establiments que, com a mínim, tenen una pantalla digital. En conseqüència, quan un multicine digitalitza la seva primera pantalla, AIMC afegeix una unitat a la comptabilització de cinemes i de pantalles i addiciona l’aforament del recinte al volum de seients; en prosseguir l’adequació de les altres sales a la nova tecnologia, pantalles i butaques seran sumades al recompte, però no serà el cas de l’establiment car ja era inclòs en la llista de cinemes digitalitzats.

 

El País Valencià, mitjançant CulturArts Generalitat, dedicà particular vigilància i anàlisi al trànsit del seu parc de locals d’exhibició cinematogràfica pel raseret que el conduïa a la necessària adaptació dels seus equipaments al nou suport tecnològic. Amb aquesta finalitat, elaborats per Alicia Guijarro Estellés i l’empresa Estudios de Mercado y de Opinión Empymer, foren publicats, amb periodicitat biennal, tres successius informes [92] que examinaren i avaluaren el desenvolupament dels canvis en els cinemes del territori durant la primera etapa de la reconversió. La cursa detectada per les xifres de l’AIMC evidencia, per al País Valencià i a cada any del període, una embranzida una mica apaivagada en relació al ritme espanyol d’avançament. En concloure l’interval que el quadre alberga, les corresponents taxes de digitalització de les tres variables estudiades se situen en els nivells de 92,13%, 97,95% i 96,50%. En qualsevol cas, es tracta d’una digitalització gairebé universal, que assoleix a Alacant els percentatges provincials de major gruixària, tant en sales com en pantalles.

 

Descarregar NOTES I ANNEX