Vés enrere

ENTREVISTA

ENTREVISTA

ENTREVISTA A MIREIA VILANOVA

Productora de cinema

 

“Les dones productores estan creixent molt, i amb molts perfils similars al meu”

“Sempre he volgut fer pel·lícules amb un costat artístic, una vessant social i que econòmicament tinguessin sentit.”

 

Per Aurora Corominas

 

Descarregar en pdf

17.05.2021

 

Mireia Vilanova Broto (Barcelona, 1995) resideix a Los Angeles des del 2018. Va acabar els estudis de Grau en Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra l’any 2017. Va fer una estada d'intercanvi durant la carrera, un conveni bilateral amb l'UCLA (University of California Los Angeles) de dos trimestres estudiant cinema i televisió. Un cop llicenciada va fer un Màster de Producció de Cinema i Televisió a la USC (University of Southern of California) de dos anys gràcies a una beca de la Fundació La Caixa. Es va quedar a viure a Estats Units i al cap de dos anys, el 2020, va ser escollida per formar part del Bafta Newcomers Program, impulsat per l'Academia Britànica de les Arts Cinematogràfiques i de la Televisió. Aquest 2021 ha estat acceptada -una de les trenta persones de tot el món- al Film Independent Project Involve, una de les residències artístiques més importants de Hollywood per a cineastes establerts a Los Angeles.

Mireia Vilanova és productora d'una llarga llista d’obres audiovisuals de tots els gèneres, llarga... molt llarga, si la relacionem amb l'edat que té. Al seu IMDB destaca el curmetratge Tiro Dominical, estrenat al Festival de St. Louis i premi al millor curmetratge a la darrera edició del festival de Sevilla i el documental First, we eat, produit i codirigit per ella.

 

           

"El que em feia més pena a Espanya, i per això no volia quedar-m’hi, és que els èxits al final eren comèdies bastant banals, tot i que tenen un públic. Però al final, per a qui es dedica a explicar històries, a banda de ser un privilegi, és també una responsabilitat molt gran. És construir la realitat, perquè pots influir en el que la gent pensa, i per això m’agrada triar els meus projectes."

 

 

A.C.- Una productora neix o es fa?

M.V.- Una mica de les dues coses, perquè per ser productora necessites unes qualitats, que evidentment es poden treballar, però n’hi ha d’altres innates, com ser molt organitzada i conèixer les teves fortaleses i debilitats per crear el millor equip possible. Ser productor també és molt esclau, de vegades una mica indigne, i hi ha molta gent que s’oblida de tu. Tot i que per a mi és la feina més gratificant de totes.

 

A.C.- Esclau, puc estar d’acord. Però indigne, perquè?

M.V.- De vegades no se’l tracta del tot bé, tot i que al final sense aquesta figura no hi ha projecte.

 

A.C.- Jo pensava que el productor es feia, però la seva trajectòria ha estat una línia directa vers aquest horitzó.

M- V.- Sí, sense descans, perquè encara tinc 25 anys.

 

A.C.- És directora de producció, ja exerceix com a productora executiva?

M.V.- Majoritàriament faig de productora executiva, en tots els meus curts ja ho he fet. S’ha de tenir en compte la conversió dels títols de crèdit a EEUU i a Europa, que pot comportar alguna confusió.

 

A.C.- I d’on surt el finançament dels seus projectes?

M.V.- Alguns petits autofinançats, d’altres amb micromecenatge, i d’altres amb finançament privat.

 

A.C.- On  posa la seva meta?

M.V.- En fer pel·lícules o sèries de les quals em pugui sentir orgullosa. Sempre he volgut fer pel·lícules amb un costat artístic, una vessant social i que econòmicament tinguessin sentit. Però ara, en viure als Estats Units i ser immigrant, també poso èmfasi en la multidiversitat, les veus poc escoltades, i el meu objectiu és donar veu a aquest tipus de projectes.

 

A.C.- Molt interessant i enriquidor ser a l’altre costat... Com es pot produir un nombre tan elevat de pel·lícules, com les que figuren a IMDB al seu nom i en tan poc temps?

M.V.- Això ha estat en part gràcies a la pandèmia. Fins ara treballava de dia a Entertaintment One i estudiava a la Universitat de nit. Amb la pandèmia m’estalvio les dues hores de desplaçament i em graduo, amb la qual cosa ja no he d’invertir aquestes hores de més, i de cop i volta em trobo amb molt temps lliure. La pandèmia em va afectar molt, amb la meva família a Barcelona. I tens dues opcions, o enfonsar-te o fer el que vaig fer jo, tirar endavant més projectes que mai.

 

A.C.- La seva formació de Comunicació Audiovisual a la UPF, què li ha aportat de cara a la seva vocació de productora?

M.V.- De fet només hi ha una assignatura de producció a quart de la carrera, que és la d’en Paco Poch i en Pío Lluís Vernis, amb qui després vaig acabar treballant prop d’un any. És una llàstima que només hi hagi una assignatura de producció i a més a quart. Tot i això la UPF em va ajudar molt en la meva capacitat d’anàlisi, que és molt útil quan ets productor, per saber triar projectes, desenvolupes una gran capacitat analítica i crítica.

 

A.C.- Acaba la carrera al 2017 i aconsegueix una beca per a fer un màster a la University of Southern California (USC). Què li aporta aquest màster?

M. V.- Es tracta d’un màster únicament de producció executiva, de desenvolupament de projectes, adreçat tant a les àrees més creatives com al business que constitueix Hollywood i el seu ecosistema. Fins que no vaig arribar aquí no vaig saber com influeixen les decisions que es prenen aquí. També m’ha ajudat a conèixer totes les eines de finançament, de producció i de distribució. També per entendre l’univers on vivim, les decisions que es prenen, i perquè es prenen.

 

A. C.- Ja porta més de dos anys a L.A., i mentre hi ha la pandèmia la seleccionen per entrar a formar part del Bafta Newcomers Program.

M.V.- Va ser molt inesperat, ja que Bafta és l’Acadèmia del Cinema britànic i jo sóc catalana, i seria molt maco que passés amb l’Acadèmia del Cinema Català o del cinema espanyol, tot i que no hi ha diners. En certa manera va ser el reconeixement a la feina que segueixes fent, i a nivell personal i professional, m’està servint per conèixer molts professionals guanyadors d’Oscars o nominats, i a artistes com jo, de tots els àmbits, productors, directors, guionistes… que estan en el mateix punt que jo de la seva carrera. Tot és per internet, i ens hem hagut d’acostumar a aquesta realitat.

 

A.C.- Aquest programa és per quatre anys. Tot el que està aprenent és d’una gran rellevància per continuar estant a primera fila.

M.V.- Aquest programa va adreçat a artistes una mica com jo, que no faci molt de temps que som aquí, i el focus és ajudar al que seria el networking, molt important. També hi ha molts mentorships, moltes masterclasses, però al final no em requereix tot el temps del dia. Hi ha moltes iniciatives molt interessants, com per exemple, ara que som a temporada de premis i s’organitzen moltes entrevistes, he pogut entrevistar la Vanessa Kirby, enguany nominada als Oscars, o sigui que molt inesperat i molt interessant!

 

A.C.- És al rovell de l’ou de l’intercanvi d’idees. Alguna que li hagi obert una nova dimensió?

M.V.- La indústria està canviat molt, però ha trigat a fer-ho, i des de la meva perspectiva no ho entenc. Per exemple, ara està molt al dia i es posa molt èmfasi en la multidiversitat, sobretot en la representació de la comunitat africana, asiàtica, però anem molt enrere amb la comunitat  hispana i llatina, que suposa un públic molt gran, i molts diners. És un públic que estem deixant “de servir”! i no ho entenc... Està demostrat que quan fas una pel·lícula representant una comunitat aquella comunitat l’anirà a veure. La llengua espanyola és la segona o tercera més parlada al món i encara a Hollywood no s’ha decidit apostar per aquest tipus de representació.

 

 

" ... ara està molt al dia i es posa molt èmfasi en la multidiversitat, sobretot en la representació de la comunitat africana, asiàtica, però anem molt enrere amb la comunitat  hispana i llatina, que suposa un públic molt gran, i molts diners. És un públic que estem deixant “de servir”! i no ho entenc... està demostrat que quan fas una pel·lícula representant una comunitat aquella comunitat l’anirà a veure."

 

 

A.C.- Imagino que amb aquest intens programa d'activitats és difícil guanyar-se la vida... Com obté els diners per viure a Hollywood?

M.V.- Ara estic a Entertaintment One, que té una filial a Espanya, i faig la distribució per llatinoamèrica i EEUU de parla hispana, i ho combino amb la meva feina de productora executiva en els meus projectes.

 

A.C.- Com pot combinar tantes coses: feina, formació, produccions…

M.V.- És organització, i el fet que amb la pandèmia no haig d’assistir presencialment als llocs.

 

A.C.- Som d’un país en què, com bé sap, els productors són homes, blancs, de certa edat i arrelats al país pel tema de les subvencions. El seu perfil trenca amb tots els esquemes, per la joventut, la formació internacional...si torna, com s’hi veu en aquest panorama?

M. V.- No se sap mai, la vida dóna moltes voltes… Però aquesta generació ja ha fet un canvi. A l'assignatura de producció de la UPF, de vuitanta alumnes la majoria érem dones, com quan he estudiat aquí, i al programa de Bafta hem entrat un 78% de dones… Després s’ha de donar la circumstància de poder produir, i no com a Espanya, que sempre reben les subvencions els mateixos. Però les dones productores estan creixent molt, i amb molts perfils similars al meu, com la Marta Cruañas, que va produir Julia ist a la UPF. Som moltes les productores joves amb un perfil similar.

 

A. C.- Quins són els seus referents en quant a producció?

M.V.- Bé, des de que he arribat aquí els meus referents han canviat perquè quan mires darrera de la cortina se’t desmonta una mica tot. Dels clàssics Robert Evans, que portava la Paramount, o David O. Selznick, del que en Paco Poch ja ens parlava. Dels més moderns Christine Vachon, productora executiva a Killer Films, o l’Adele Romanski, que va fer Moonlight… Al final hi ha molts joves ara que podrien ser referents, i també hi ha moltes dones i això fa molta il·lusió, perquè fins ara havia estat tot marcat pel rol masculí.

 

A.C.- Recentment ha estat escollida per participar al programa Film Independent Project Involve, un projecte de nou mesos de durada i dels més prestigiosos de Hollywood. En què consisteix?

M.V.- Són els que fan els Spirit Awards, els premis del cinema independent. Hi ha gent molt establerta, et proporcionen mentors de la indústria, els mentorships, però el que em sembla més interessant, i aquí és on es nota la inversió de diners, és que es tracta de produir cinc o sis curtmetratges. Com que es produeixen en parelles en fem dos cadascú i ens els financen, amb una quantitat aproximada de deu mil dòlars. Els guionistes fan el guió, els productors produeixen, els directors dirigeixen… es creen aquests grups on cadascú desenvolupa la seva tasca per portar endavant els curtmetratges. Al final són curtmetratges que estan molt bé perquè els artistes involucrats són d’un alt nivell i sensibilitat.

 

A.C.- On s’han projectat els projectes de les edicions anteriors?

M.V.- A Sundance, Berlin, Southpays on west… I crec que ara n'hi ha un a HBO.

 

A.C.- Aquests projectes tenen algun cert esperit de provocar un canvi? Un sentit crític?

M.V.- Sí, clarament, perquè Film Independent Project Involve s’involucra en promoure la diversitat de comunitats poc representades, com afroamericans, llatins, dones… D’això va el programa en general.

 

A.C.- I els mentors els acompanyen en el procés.

M.V.- Sí, ara hem de fer una llista de cinc mentors que ens agradaria que ens acompanyessin i estic esperant qui em tocarà. Aquí a Hollywood és relativament fàcil trobar persones que vulguin dedicar-te una mica de temps, i més si ets Film Independent Project Involve, ja que és una organització molt important aquí, i molts cineastes als que admiro hi estan connectats.

 

A.C.- Aquest esperit crític de què hem parlat sobre les comunitats, contempla algun altre aspecte més enllà del gènere o l'origen?

M.V.- El que em feia més pena a Espanya, i per això no volia quedar-m’hi, és que els èxits al final eren comèdies bastant banals, tot i que tenen un públic. Però al final, per a qui es dedica a explicar històries, a banda de ser un privilegi, és també una responsabilitat molt gran. És construir la realitat, perquè pots influir en el que la gent pensa, i per això m’agrada triar els meus projectes. Per tant has de saber utilitzar el mitjà amb responsabilitat.

 

A.C.- D’aquesta indústria que veu evolucionar, que és el que ha canviat més des de que va arribar als EEUU?

M.V.- Principalment, que hi ha hagut un esforç molt gran vers la diversitat, i amb el #metoo també moltíssim, tot i que va començar el 2017, un any abans que jo vingués. I aquest és un canvi que m’interpela profundament i que Catalunya encara ha de viure. Ara es veuen els artistes des d’una perspectiva més crítica. Aquí ara hi ha una perspectiva més crítica, s’anomena la “cancel culture”, que ve a dir “aquesta persona està cancel·lada”. Aquí hi ha preocupació de amb qui treballes i quin missatge dones a la gent. Crec que aquests són els canvis que he vist els darrers anys: la multidiversitat, la dona i veure d’una manera crítica els artistes i no justificar-los simplement pel seu art.

 

 

"Aquí hi ha preocupació de amb qui treballes i quin missatge dones a la gent. Crec que aquests són els canvis que he vist els darrers anys: la multidiversitat, la dona i veure d’una manera crítica els artistes i no justificar-los simplement pel seu art."

 

 

A.C.- Cap a on creu que anirà la indústria?

M.V.- A nivell social s’està convertint en més inclusiva, no tan sols en contractacions sinó també en contingut, només cal veure que aquest any hi havia dues dones directores nominades als Oscars, em sembla espectacular! I després ja en les categories de millor pel·lícula, on s’ofereixen visions i perspectives molt diverses. Espero que es segueixi cap a aquest camí molt més inclusiu. Després, a nivell de business, amb la pandèmia ha canviat bastant, els cinemes han estat un any tancats i s’ha declinat tot a l’streaming. Ara moltes pel·lícules s’estrenen abans en plataformes que en cinemes, i ja no hi haurà marxa enrere, tot i que no hi hagi pandèmia. Aquesta circumstància ho ha accelerat més. Ara la gent consumeix molt més cinema i sèries gràcies a les plataformes, i això tampoc canviarà. I més encara, la indústria va cap a les sèries, perquè he anat a fer pitchings amb un projecte de pel·lícula on m’han dit “si fos una sèrie..”.

 

 

"(la indústria) A nivell social s’està convertint en més inclusiva, no tan sols amb contractacions sinó també en contingut... Després a nivell de business, amb la pandèmia, ha canviat bastant, els cinemes han estat un any tancats i s’ha declinat tot a l’streaming. Ara moltes pel·lícules s’estrenen abans en plataformes que en cinemes, i ja no hi haurà marxa enrere, tot i que no hi hagi pandèmia."

 

 

A.C.- El Greenshooting entra en la seva formació i en el seu plantejament professional?

M.V.- Jo ja estava en aquesta línia abans de la pandèmia, però amb la pandèmia tot és més complicat, perquè ho encareix molt amb els productes d’un sol ús. Quan s’acabi serà més fàcil, però em sembla molt hipòcrita reciclar a casa i després amb tot el rebuig que es crea en un sol dia de rodatge no poder fer-hi res. Jo porto la meva pròpia cantimplora perquè odio veure les ampolles d’aigua a mitges… però és cert que els Estats Units sempre van a la cua en l’ecologia i el reciclatge.

 

A.C.- Va a la cua en el reciclatge, comenta...

M.V.- Sí, crec que és un dels països que més contamina. A més, la gent no recicla. Aquí tot el plàstic, vidre, paper, va a la mateixa bossa, diuen que després ho separen, però no sé si creure-m’ho… I aquí tothom condueix, no hi ha una bona xarxa de transport públic.

 

A.C.- On es veu treballant en el futur, als Estats Units, a Europa?

M. V.- On surti una oportunitat que sigui interessant. Ara tiro endavant projectes aquí, però també a Espanya, on estic en la postproducció d’un documental que es diu Els 14 del portal, sobre el cas Can Vies, amb Albert Raga, també alumni de la UPF. També treballo en un projecte en fase de preproducció que rodarem a Múrcia. Estaré on hi hagi feina, doncs vaig marxar perquè tècnicament no hi havia feina per a tothom. Estar a casa és imbatible, però treballaré on surtin les oportunitats.

 

A. C.- La seva meteòrica carrera és exportable a d’altres estudiants?

M. V.- Crec que sí, tot i que he estat una privilegiada ja que quan estudiava no havia de treballar per pagar-me la carrera i per sort tenia els recursos per fer-ho. I sense la beca de La Caixa no hagués anat als EEUU, i per tant ara no estaria aquí. Hi ha més alumni de la UPF que ha fet un recorregut similar al meu: David Moragas, Marta Cruañas, Víctor Alonso Belbel, la Irene Gil…

 

A.C.- Com és la col·laboració amb excompanys?

M.V.- És una relació molt maca perquè són companys que no coneixia a la Pompeu Fabra perquè ens vam graduar en diferents anys. Tots tenim sensibilitats similars, compartim referents culturals similars, hem fet el mateix viatge d’un costat de la indústria a l’altre costat de la indústria… És molt gratificant, és preciós poder treballat amb gent de casa siguis on siguis.

 

A.C.- Què és el que li agradaria produir? Ficció, sèrie, documental...? O està disposada a tot?

M. V.- Estic disposada a tot. Principalment he fet ficció, però també documental, com el que he comentat de Can Vies, o First We eat, un documental sobre l’impacte del coronavirus en la comunitat xinesa, a través d’un restaurant d’aquí a L.A., que vaig codirigir. Però a llarg termini m’agradaria fer ficció, sobretot pel·lícules, però no estic tancada a res, ja que es fan coses quasi més interessants ara en televisió que en cinema, o documentals… Em passo el dia mirant docusèries a Netflix, no se sap mai! Al final qualsevol format és vàlid si el contingut és bo.

 

Multimèdia

Multimedia

Multimedia

Categories: