Abigail Schaaff i Moll, Barcelona, 1975. Directora i productora de ficció.

Llicenciada en la primera promoció de Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra, 1997. En l’actualitat directora creativa de la productora Cliffhanger. Amb una intensa carrera plena de títols d’èxit: Zoo, 2008, 7 episodis, Vent del Pla, 2005-2010, 41 episodis, Kubala, Moreno i Manchón, 2012-2014, 18 episodis, 39+1, 2014, 5 episodis, Ministerio del Tiempo, 2015-2017, 6 episodis. Acaba d’estrenar Madres, 2020, sèrie d’Amazon Prime Vídeo, on ha dirigit tres capítols.

 

Aurora Corominas: En les bases de dades hi figura que va començar fent d’ajudant de direcció –Mirall Trencat, 2002 i De moda, 2004-2005-. Aquesta va ser la seva introducció a la professió?

 

Abigail Schaaff: No exactament. Abans de treballar al departament de direcció vaig fer muntatge i guió. Vaig treballar a Filmtel com ajudant de muntatge i muntadora d’una sèrie d’animació i també vaig ser muntadora del concurs Saber y Ganar, en el qual també vaig fer de guionista.

Dins del departament de direcció, la primera oportunitat que vaig  tenir va ser com auxiliar a la sèrie Mirall Trencat de Diagonal TV, on al final ja vaig fer de segona ajudant. Després, si no recordo malament, vaig fer d’ajudant de direcció en una sèrie molt petita, Él y ella i, en acabar, vaig incorporar-me com a segona de direcció a la sèrie De moda.

 

AC: Es va seguir formant quan va acabar la carrera fins que va començar al món laboral?  

 

AS:  Sí, vaig estudiar el Màster en Documental de Creació de l’Idec, tot i que després no he fet res relacionat amb els documentals.

 

AC: Va començar a treballar a Barcelona i ara treballa molt més a Madrid. Quines diferències troba en la manera de treballar entre una i altra ciutat?

 

AS: A nivell de rodatge en si, no n’hi ha. Les diferències venen més pel nivell de pressupost i per la magnitud de la indústria audiovisual, i també -perquè no- de tarannà.

Els pressupostos a Catalunya, quan es treballa per a TV3, com en qualsevol televisió autonòmica, són molt ajustats. Això vol dir que tot ha d’estar molt pensat, des de l’escriptura a la postproducció, tothom ha de saber què et pots permetre. Això, juntament a la fortalesa de la indústria madrilenya, fa que no es pugui improvitzar a Barcelona tant com a Madrid, on la gent està més acostumada als canvis. Per exemple, no pots decidir a Barcelona, d’un dia per l’altre, que es necessita un material tècnic no contemplat, perquè aquí els suministradors són pocs. En canvi a Madrid és molt més fàcil que ho puguis trobar.

Això enllaça amb el tema del caràcter. Aquí som més analítics i reflexius (suposo que la falta de diners fa que pensem molt més les coses abans de portar-les a terme) i a Madrid tot és més passional, des de la manera de dirigir als actors a la resolució de conflictes, si n’hi ha.

Una altra cosa que sobta molt quan arribes a Madrid des de Barcelona és la gran mobilitat dels professionals. Els equips canvien moltíssim, els tècnics i també professionals d’altres departaments deixen moltes produccions a mitges per anar a altres que els interessen més en aquell moment. Hi ha tanta producció que s’ho poden permetre i ningú s’ho pren malament. En canvi, a Barcelona els equips són estables majoritàriament. Hi ha tan poca feina que la gent intenta mantenir-la i sobretot quedar bé amb la productora que l’ha contractat.

 

AC: Com opera la fortalesa productiva de Madrid amb la creativitat i el talent aliè?

 

AS: Madrid acull tot el que pot, és part del seu poder. En realitat, a Madrid hi ha molt pocs madrilenys, madrilenys-nats, la majoria de gent ve d’altres llocs d’Espanya. Estan acostumants a rebre talent de tot arreu, aprofitar-lo i fer-se’l seu. Senzillament posen a la teva disposició la seva fortalesa productiva perquè desenvolupis la creativitat i poder-ne treure un rendiment conjunt. No tenen problemes amb l’origen del talent, sobretot dins de la indústria audiovisual, que és majoritàriament progressista.

 

AC: Quins aspectes expliquen el fet progressista de la indústria audiovisual de la capital de l’Estat?

 

AS: Bé, la indústria audiovisual sempre ha estat més progressista, a Madrid i a tot arreu. S’ha avançat tractant temàtiques tabú, lluitant per la igualtat o per la visualització d’injustícies socials (sobretot en el cinema, no tant a la televisió, molt més subjecte al que és políticament correcte). I és evident que també ho és a nivell polític. En tot el temps que he estat treballant a Madrid no he sentit gaire gent que fos negativa amb els catalans pel tema del procés. Majoritàriament m’he trobat amb gent empàtica que creien que ens havien de deixar votar i que les càrregues de l’1 d’octubre no tenien justificació. Però també he de dir que un cop passat l’1 d’octubre ningú m’ha tornat a preguntat si jo era indepentista o no. Sospito que és un tema tan controvertit que tampoc volen posar-te en un compromís. Segueixen el lema “vive y deja vivir”.

 

AC: Al seu parer, què podríem aprendre de Madrid per rellançar la molt tocada indústria audiovisual catalana?

 

AS: Sincerament, crec que és més una qüestió d’actitud, de no menystenir-nos.

 

"Sèries com Polseres Vermelles o Merlí han demostrat que podem fer un producte d’èxit i a més amb un pressupost ajustat. Imaginem-nos que podem fer amb un gran pressupost!"

 

 

Hem de ser conscients que la nostra indústria ha de tenir mobilitat, s’ha de poder produir a arreu de l’Estat i no hem de tenir por de proposar a cadenes o actors de fer una sèrie fora de les grans ciutats -tenim una geografia magnífica amb una gran diversitat-. Recordo que fa temps era molt difícil produir una sèrie fora de Madrid pel cost que suposava traslladar als actors. Ara la cosa ha canviat, els actors també saben que han de treballar per tot el territori sense arruinar la productora que els ofereix el paper i això ho hem de jugar a favor. També, des de l’administració s’ha de facilitar al màxim els rodatges amb incentius fiscals -no és el cas de Madrid però sí que ho fan a les Canàries- i el lloguer de localitzacions. Entenc que s’ha d’intentar molestar el mínim als veïns i no sobrecarregar zones amb molts rodatges, però és important que s’exploti tot el potencial del nostre territori.

 

 

"És vital no tancar-nos al món. Les plataformes són les nostres aliades i els seus consumidors cada cop estan més acostumats a les V.O., cosa que ens afavoreix. No cal produir en una llegua parlada per milions i milions de persones, ara es miren sèries en qualsevol idioma si són bones i tenen interès".

 

 

AC: Va ser per l’embalum de treball de la capital que va fundar la seva productora Cliffhanger a Madrid?

 

AS: En realitat Cliffhanger té seu a Barcelona. Encara que ha treballat bàsicament a Madrid, la intenció era poder produir també a Catalunya. De fet, un dels primers projectes que vam desenvolupar era per TV3, però per desgràcia no es va acabar de concretar.

 

AC: Cliffhanger és tota una declaració com a nom d’una productora, proclama de manera indestriable la seva vinculació amb la ficció: deixar l’espectador al límit del penya-segat del suspens i l’emoció és una manera d’atraure’l sense remissió, i amb una tradició molt antiga, des de Xahrazad i els contes de les “Mil i una nits”. Com va sorgir Cliffhanger i quina implicació té amb la seva carrera?

 

AS: La productora Cliffhanger la vam crear el Javier Olivares, l’Anaïs Schaaff i jo mateixa després de coincidir i treballar junts en un parell o tres de sèries a la productora Diagonal Televisió. Tots tres enteniem el treball en la ficció televisiva de forma similiar i volíem traslladar al mercat espanyol la forma de treballar del Estats Units, on hi ha moltes coproduccions entre productores petites creatives de guionistes i grans productores. Cliffhanger va néixer del desig i la voluntat que els guionistes tinguin un paper vital en les decisions creatives de les sèries que han ideat i puguin exercir de showrunners, un perfil molt present als E.E.U.U, que dóna cohesió i sentit a la sèrie en el treball diari.

És important tenir en compte que Cliffhanger va néixer poc després que es diagnostiquès ELA al Pablo Olivares, germà del Javier i amb qui va idear “El Ministerio del Tiempo”. Això va fer que l’empenta per crear Cliffhanger i aconseguir produir la sèrie fos encara més gran.  Després d’un parell d’intents de coproduccions fallides vam acabar aliant-nos amb Onza i TVE va decidir comprar-la.

Per mi va ser un gran salt a nivell laboral. Aquí a Barcelona, majoritàriament, havia dirigit capítols de sèries per TV3 i ara em tocava produir i dirigir capítols en una sèrie de prime time a nivell estatal. Va ser un gran repte que, posteriorment, m’ha obert moltes portes i ha fet que tingui una visió molt més amplia de la indústria audiovisual.

 

AC: Acaba d’estrenar Madres, una sèrie en la que el fons i la forma, juntament amb la voluntat de la producció, ha volgut proclamar el seu nexe femení. Com ha estat treballar en aqueta experiència?

 

AS: Mai havia treballat amb tantes dones directores i caps d’equip femenins i, sincerament, no hi ha gaire diferència entre aquesta i qualsevol altra sèrie que hagi fet. Les dones amb les que he treballat a “Madres” són igual de bones i treballadores que els homes amb els qui he treballat a altres sèries. M’agradaria poder dir que hi ha hagut molta més comunicació i empatia entre les dones d’aquesta sèrie que la que hi ha hagut en altres equips majoritàriament masculins, però no ha estat així. Això en part ho trobo bé perquè és la demostració que no hi ha grans diferències entre homes i dones i que a la feina, tant és el genère, mentre siguis bo en el que fas.

 

 

“Mai havia treballat amb tantes dones directores i caps d’equip femenins i, sincerament, no hi ha gaire diferència entre aquesta i qualsevol altra sèrie que hagi fet... Això en part ho trobo bé perquè és la demostració que no hi ha grans diferències entre homes i dones i que a la feina, tant és el genère, mentre siguis bo en el que fas”

 

 

AC: Quina opinió li mereixen els nous protocols de rodatge per als temps actuals de covid-19?

 

AS: Francament, no estic massa al dia dels protocols, amb el naixement de la meva segona filla. He estat més mare que productora en els últims mesos. Però majoritàriament m’han dit que dificilment es poden complir; s’intenta, però resulta difícil treballar sota aquests protocols.

 

AC: No podem deixar de banda els seus dos progenitors –Sergi Schaaff i Àngels Moll- i la seva influència en la seva carrera. Perquè es va inclinar pels passos del seu pare i no els de la seva mare?

 

AS: Pateixo una timidesa quasi patològica i, a més, sóc molt mala actriu. M’agradaria poder dir que des de petita vaig tenir clar a què em volia dedicar i que és vocacional, però en veritat no ha estat així. Vaig entrar a Comunicació Audiovisual una mica de rebot, quan les notes tall no eren prohibitives. En realitat volia estudiar a l’Institut del Teatre, però no volia fer ni interpretació ni direcció, sinó escenografia. De fet, em vaig preparar per a l’examen d’ingrés, però aquest era després de la data de matriculació a la Universitat Pompeu Fabra. Finalment vaig decidir matricular-me a Comunicació Audiovisual i veure si m’agradava. Ara crec que va ser una decisió encertada.

 

AC: Hem sabut que de petita veia pel·lícules en vídeo sense parar. De quina manera li ha servit aquest empatx de cinema?

 

AS: Per saber-me de memòria els diàlegs i les cançons de Cantando bajo la lluvia! (Riu...)

Ara, seriosament, crec que potser hi havia un bagatge audiovisual que jo ja tenia incorporat i practicava, mentre que molts altres companys encara l’havien de construir. Recordo que em va sorprendre molt que a la classe d’Història del Cinema quan ens van preguntar als alumnes si havíem vist pel·lícules de Hitchcock, un gran nombre va dir que no. Jo venia de que el meu pare m’hagués dit que no podia començar la carrera si no havia vist El Cuirassat Potemkin.

La quantitat de pel·lícules que veia i feia veure una vegada i una altra a la meva família, sense pietat, sospito que han fet que per a mi l’audiovisual sigui un mitjà igual d’important per comunicar-me que el lleguatge oral o escrit. Quan escric qualsevol cosa, la veig amb imatges, són incapaç de destriar-ho. Això és una cosa que les noves generacions ja porten incorporada:  la quantitat d’audiovisual que han arribat a veure fa que tinguin el llenguatge audiovisual totalment interioritzat.

 

“...Crec que potser hi havia un bagatge audiovisual que jo ja tenia incorporat i practicava, mentre que molts altres companys encara l’havien de construir. Recordo que em va sorprendre molt que a la classe d’Història del Cinema quan ens van preguntar als alumnes si havíem vist pel·lícules de Hitchcock, un gran nombre va dir que no. Jo venia de que el meu pare m’hagués dit que no podia començar la carrera si no havia vist El Cuirassat Potemkin”

 

AC: Quins són els mestres què creu que l’han influenciat més?

 

AS: He tingut molts mestres que m’han influenciat. De petita, en Biel Castellví a l’escola Orlandai va ser un gran referent per mi. Després, durant la carrera, van ser molt importants en Jordi Pericot, Marcos Ordoñez, Domènec Font i el Josep Maria Aragonès, que, a més, em va donar la meva primera feina i sempre ha confiat en mi. La Mònica Terribas també em va marcar, no tant per l’assignatura, que no tenia massa veure amb els meus interessos, sinó per la seva personalitat.

Però evidentment, el mestre que més m’ha influenciat i ho segueix fent, és el meu pare, Sergi Schaaff. D’ell ho he après pràcticament tot. A part de ser el meu pare i el meu professor, també he treballat per a ell, i la seva exigència i el no conformar-se han estat algunes de les seves més grans ensenyances.

 

AC: Coincideixo en que el no conformar-se professional d’en Sergi Schaaff és d’una vàlua excepcional. Obliga a replantejar incansablement l’estratègia i la creativitat. A més, posa a l’espectador al centre de l’experiència audiovisual.

 

AS: Així és El meu pare és un treballador incansable. Ara té 83 anys i segueix dirigint i produint el Saber y Ganar i de forma molt activa. Corregeix tots els guions dels programes, crea noves seccions, tot per millorar un programa que porta més de 20 anys en antena i amb un públic fidel. Podria haver optat perquè els engrenatges seguissin funcionant per inercia, però creu que el públic és intel·ligent i es mereix sempre el millor programa que pugui tenir.

 

AC: I dels mestres del setè art, inclosos els autors de les sèries actuals, a quins valora i segueix?

 

AS: Els directors cinematogràfics que m’han interessat més son Rohmer i Ozu, molt allunyats del llenguatge televisiu actual. De l’actualitat m’agrada molt Soderbergh, tant la faceta cinematogràfica com la televisiva. També m’agrada molt la direcció de capítols de Agnieska Holland i em fascina la capacitat de creació i de trobar talent de Ryan Murphy, entre molts d’altres.

 

AC: Va tenir al seu abast des de ben petita una nutrida biblioteca, videoteca i estades amb amics dels seus pares, on llegir, mirar i escoltar. Va poder aportar-li algun ensenyament important els Estudis de Comunicació Audiovisual?

 

AS: Molt bona nota a l’assignatura d’Historia de l’Audiovisual a Catalunya, que impartia el ja desaparegut Baget Herms! 

Evidentment la facilitat d’accés a tot el material em va ajudar en els estudis. No solament perquè no havia d’esperar els horaris de la biblioteca per fer una consulta, sinó perquè en el cas de no entendre alguna cosa, tenia a prop molta gent a qui consultar i que em podia ajudar en tots els meus dubtes.

 

AC: Quins aprenentatges vitals i professionals va fer seus fruit de les converses dels seus pares amb en Terenci Moix, Josep Benet i Jornet, Rosa Maria Sardà i Josep Maria Mainat? Algun d’ells l’ha marcat?

 

AS: M’han marcat tots ells. Sempre diem amb l’Anaïs, la meva germana, que no seríem el que som sense el Terenci, la Rosa, el Papitu o el Mainat. Tots han sigut vitals en la meva vida i a tots els trobo faltar molt sovint. Em sento una privilegiada per haver pogut participar en converses tan brillants com les que tenien aquest grup d’amics. La seva set de cultura, de veure coses noves, i la implicació en la feina són algunes de les coses més importants que m’han ensenyat. Treballar molt i posar passió en el que fas són potser les coses que més transmetien en les seves converses i discussions. Una frase que repetien i m’ha quedat gravada per sempre és “Si es fa bé també agrada”. Doncs això.

 

Fotografies a càrrec de TAMARA ARRANZ.COM