Josep Maria Aragonès i Gaya, Barcelona, 1951, és una figura inabastable: muntador, empresari, artista d’efectes visuals... Però també és innovador, pensador i investigador de la imatge.

“El paradigma de l'adquisició s'està traslladant al paradigma del processament, que és on s'està concentrant la creativitat de tot el conjunt”

Josep Maria Aragonès ens rep a Antaviana Films, la seva darrera aventura professional. Volem centrar les nostres preguntes en el present, en l’actualitat i canvi tecnològic constant de les imatges que domina amb rellevància i pedagogia.

Aurora Corominas: Uns dies abans d’aquest darrer Nadal, Netflix li va entregar el segell de qualitat, més concretament el Netflix Post Partner Program (NP3), en la categoria Silver, amb la qual cosa se li obren les portes a treballar en la postproducció no només de Netflix, sinó a HBO i en altres plataformes. Què significa això per a Antaviana Films?

Josep M. Aragonés: Aquest reconeixement és molt important per a nosaltres i és el resultat d’una exigència tecnològica i una certa manera de fer les coses. De fet, hauríem qualificat per la categoria màxima si no fos que no complíem algun dels requisits de metres quadrats i de quantitat d’espais. En el fons, som una empresa relativament petita. De fet, no volem ser de cap altra manera.

En aquestes coses sempre s’ha de mirar qui ho atorga, des d’on ho atorga i la finalitat amb què ho fa. Són multinacionals que miren pels seus interessos i s’ha de vigilar amb les condicions que t’exigeixen. A tots ens interessa produir, però no a qualsevol preu ni deixant de banda allò que considerem necessari. Els criteris ecològics, per exemple, ells no els mencionen enlloc. El que vull dir és que en el fons ens hem de regir pels nostres criteris i reivindicar les nostres pròpies solucions si les considerem més oportunes.

“A mi el que m’agrada és el llenguatge, i si el puc expressar amb imatges és com em sento més còmode, per això m’agrada la postproducció”, explica.

AC: Quin és el futur de la postproducció? Quines són les noves tendències?

JMA: He viscut la transició del fotoquímic al digital en primera línia i he tingut l’honor de participar en moltes reunions pel món defensant que la tecnologia estigui al servei de la creativitat i no a la inversa.

Considero que el 2015 vam completar un cicle que es va allargar uns 30 anys i en el qual tots els processos de la cadena de valor audiovisual –des del rodatge fina a la distribució i l’exhibició – han passat a fer-se completament amb les tecnologies de la informació. Això ha suposat una transformació absoluta.

Quan vaig començar a principis de la dècada dels ’70, treballàvem amb suport fotoquímic i la productora arribava amb tots els negatius de la pel·lícula ja rodada i llavors començàvem la feina de postproducció, gairebé sense haver viscut res de el projecte fins aquell moment. Actualment ens involucrem en els projectes molt abans, des de la fase de guió normalment, per tal d’aportar solucions a la llum dels recursos tècnics i creatius de la postproducció digital.

Ja no es tracta només de la creació d’aquells efectes impossibles de dur a terme de manera física davant de la càmera, sinó també d’allò que pugui suposar una aportació creativa ouna estalvi per a la producció.I no em refereixo només a la possibilitat d’integrar diferents imatges mitjançant un croma, això ja fa molts anys que ho fem, sinó a la possibilitat d’escanejar un espai, un vehicle, un actor o simular una tempesta. En les sèries, per exemple, escanejem decorats per reviure’ls en qualsevol gir de guió imprevisible que pugui esdevenir-se en temporades posteriors afegint-hi només els actors.

Tot això es pot fer amb les tècniques actuals, i l’evolució d’això ens portarà molt més enllà del que la gent s’imagina. T’imagines decidir la posició de la càmera, l’òptica, el focus o la il·luminació després d’haver rodat?

AC: Llavors no hi haurà cap error!

JMA: El que succeirà és que tot l'equip d’especialistes podrà prendre decisions creatives en diferit i fins a l'últim moment, com passa actualment en una pel·lícula d'Imatge de Síntesi. No es tracta de menystenir el rodatge com a moment clau en el procés de creació, però estem passant del paradigma on l’important és el moment de l'adquisició de la imatge, al paradigma on la creativitat de tot el conjunt es concentra en el seu processament.

I amb això no vull dir que ja no hi haurà imperfeccions – al contrari, considero que les imperfeccions són una part essencial del llenguatge cinematogràfic i artístic. De fet, és una constant en totes les pel·lícules –tot i treballar amb les més altes resolucions, o precisament per això- el fet de conferir-li una qualitat orgànica, una textura pròpia, un dubte que jugui subtilment amb allò que es veu i allò que només es deixa entreveure i que estimula la imaginació de l’espectador.

No considero la tecnologia un bé en sí mateix, depèn de la seva aplicació. La Intel·ligència Artificial, per exemple, que assistirà de manera positiva en moltes decisions creatives, també transformarà molts processos i tindrà un impacte directe en la pèrdua de molts llocs de treball, de manera que molts professionals s’hauran de redefinir completament.

AC: Pel que fa a la qüestió de la sostenibilitat, la veda es va obrir amb el cinema però ja s’aplica a tot l’audiovisual. En aquest camí, s’està elaborant un discurs però encara hi ha poca concreció, i em consta que vostè té un discurs que va per endavant, tal i com ha demostrat en alguna xerrada que s’ha fet a la Universitat.

JMA: En els rodatges és més evident l’aplicació de mesures respectuoses amb el medi ambient, i hi ha pràctiques que fa uns anys eren generalitzades que ara ens semblarien un autèntic despropòsit. Però en el camp de la postproducció – que és molt distribuït en l’espai i el temps - és més difícil determinar les mesures més eficaces. Jo crec que el fet de passar d’una metodologia seriada a un treball col·laboratiu i iteratiu comporta una millor eficiència energètica. Una infraestructura centralitzada enfocada al processament intel·ligent del media redueix els temps de producció i optimitza recursos humans i components electrònics. A més a més, és la clau per a una gestió remota segura, robusta i eficient. En aquest sentit, considero que el treball remot crea un ecosistema creatiu, ecològic i econòmic molt interessant.

Un altre aspecte molt important és el consum energètic de la distribució de continguts per la xarxa. Quina és la petjada ecològica d’un canal en streaming? Cal una aproximació que tingui en compte totes les parts per tal d’extreure conclusions sobre aquest tema.

AC: Falta una actitud proactiva envers a la sostenibilitat per part de la professió?

JMA: En el nostre sector podem obtenir un millor rendiment tan tecnològic com econòmic. De fet, les dues coses van lligades perquè l’eficiència energètica és el resultat de l’optimització del talent i de l’esforç que hi ha al darrere. Cal que ens impliquem en la recerca de solucions i no quedar-nos de braços creuats. Si la necessitat ens desperta la imaginació per sobreviure, la condescendència ens fan menys imaginatius.

AC: Creu que hem de parlar d’una inflació audiovisual? Hi ha una gran quantitat de sèries, no donem a l’abast per mirar-les i són d’una alta qualitat. Estem al davant d’alta gastronomia i la consumim com fast food? És un gran contrasentit tot aquest esforç i feina, no?

JMA: La globalització dels continguts ha pogut aportar una major exigència tècnica i artística, però al mateix temps ha generat una mediocratització i uniformització dels continguts. L’ús adequat de les noves tecnologies  precisament hauria de servir-nos per no haver de renunciar a la diversitat. És com si només poséssim obres d’art escultòriques en els parcs grans, perquè en un parc petit les miraria poca gent. Hem de poder produir amb qualitat i rendibilitat per a la minoria.

AC: Es pot treballar des de Barcelona? Com és competir contra el gran centre productor, Madrid?

JMA: Nosaltres hem apostat per Barcelona, tot i haver estudiat la possibilitat de traslladar-nos. Actualment estem treballant per Madrid, Estats Units, Mèxic o l’Aràbia Saudita, entre d'altres i ho estem fent des d’aquí. Per sort, tenim professionals que ens han donat la confiança de treballar "a distància", i quan hi ha confiança les distàncies són més curtes.

AC: Resulta una mica contradictori que es pugui treballar amb algú que està a les Canàries, o a l’altra part de món, en un projecte seu i, en canvi, sigui necessari aquest frec a frec, aquest contacte més físic a Madrid per poder tenir segons quines feines...

JMA: Madrid s’ha consolidat com el centre de presa de decisions en el sector audiovisual; en part per una voluntat política, però -cal fer autocrítica- també per una falta de decisió nostra. A Catalunya la producció local està sota mínims. En canvi, hi ha una llarga tradició i molt talent i experiència acumulada. No és un tema de distàncies, sinó de lideratge. Hem de produir sense que això suposi haver de marxar.

La tecnologia ens porta per aquest camí. Als Estats Units ningú no s’ho planteja, els efectes es fan aquí o allà, independentment d’on es faci la producció.

AC: Es deslocalitza totalment.

JMA: En efecte. De fet, això d’alguna manera o altre ho hem anat fent sempre. Hi va haver un moment, fa més de vint anys, en què vam fer diverses postproduccions de pel·lícules americanes de sèrie B que venien a rodar a països de l’Europa oriental perquè no els posaven masses restriccions a l’hora de rodar. Recordo que anàvem al rodatge i després fèiem els efectes digitals a Barcelona. Internet estava encara en els seus inicis i això no va impedir que féssim més de mitja dotzena de produccions.

AC: Canviant de tema, em consta que vostè ha dedicat molts esforços a la distribució i l’exhibició cinematogràfica. En què ha canviat durant aquest temps?

JMA: Sempre m’ha obsessionat cobrir totes les fases tecnològiques fins que l’obra es projecta a la pantalla, perquè és la manera de mantenir la integritat del treball que has fet. En aquest sentit, als anys ’80 estava vinculat a un laboratori fotoquímic on fèiem les còpies de projecció per les sales i les transferències a vídeo per televisió, i avui en dia -amb aquest mateix criteri- a Antaviana tenim un departament de masterització digital, distribució de DCP per a les sales i pujada de continguts a les plataformes digitals.

Aquesta exigència per la integritat de l’obra en la presentació final és el que ens ha portat a col·laborar en molts esdeveniments importants del sector. Fa una dècada vam dissenyar la transició de la projecció fotoquímica a la digital per al Festival de San Sebastian, i ara cada any hi supervisem les projeccions amb els alts estàndards de qualitat que exigeix un festival de classe A.

AC: Aquest vessant seu d’estudiós, juntament amb tota l’experiència i la creativitat que té, el fan sempre estar a l’avantguarda, a la cresta de l’onada.

JMA: Sempre he fet allò que m’ha semblat oportú. L’any 2000 al Teatre Grec volien fer alguna cosa molt innovadora pel canvi de mil·lenni i vam organitzar una de les primeres projeccions de cinema digital públiques a Europa i al món. La tecnologia no es va estandaritzar fins l’any 2004 i la seva implantació va ser molt més lenta.

AC: La suma de tot el seu mestratge és a Antaviana Films?

JMA: Jo diria que sí. He tingut diverses empreses, projectes que anaven creixent i creixent, que rebien un fons d’inversió, o començaven a cotitzar en borsa... Llavors era quan me n’adonava que em convertia en un gestor i de la nit al dia tornava a començar de zero. M’emportava un petit equip amb el que compartia la mateixa motivació i tornava a treballar en el que creia. Això ho he fet més d’una vegada.

AC: Ara entenc millor els seus repetits canvis de projecte empresarial. Un equip petit fa que siguin més lliures i creatius, a més de compromesos en la recerca i l’exigència.

JMA: No dic que sigui dolent tenir una gran empresa, però sí que et condiciona molt. Si vols gaudir pensant en coses noves has de tenir aquesta llibertat. Cada set anys tinc un canvi professional i cada catorze haig de fer alguna cosa nova, un nou projecte.

AC: Sovint, molts joves i d’altres de no tant, ens hem acostat a vostè durant anys per parlar-li dels nostres projectes. Vostè sempre ens escoltava, sempre ens acollia. 

JMA: Possiblement és que hi volia participar amb vosaltres. Jo també soc un inconformista, com molts que ens dediquem a això.