Vés enrere ENTREVISTA

ENTREVISTA

ENTREVISTA A SERGI SCHAAFF

DIRECTOR, REALITZADOR I PRODUCTOR DE TELEVISIÓ

 

Per Aurora Corominas i Joan M. Corbella

 

Descarrega en pdf

09.12.2019

 

SERGI SCHAAFF, 60 anys ininterromputs de televisió

Sergi Schaaff (Barcelona, 1937) ens deixa diversos títols possibles durant l’entrevista, com per exemple la darrera frase que la clou. Finalment ens hem decantat pel que llegiu al capdamunt, per posar en valor una trajectòria única, que abasta sis dècades i en la que segueix en actiu al plató de televisió. Ha conegut el mitjà des de baix i des de dalt, des de dins i des de fora, i l’ha estudiat a fons. Actualment segueix mantenint en antena un dels concursos més veterans (“Saber y ganar”) a TVE. Per tot això, les seves apreciacions  i comentaris sobre l’evolució de la televisió cal llegir-les amb l’atenció que es presta als savis amb anys d’experiència.

 

Aurora Corominas: Voldríem començar preguntant-li quan va començar a treballar a la televisió?

 

Oficialment vaig entrar l’any 1963 però un parell d’anys abans ja hi feia coses.

 

A.C.: I què hi feia el 1961 doncs? Sospito que va fer tots els papers de l’auca?

 

Tots no. Al 1961 jo era funcionari a Ràdio Nacional de España, amb una plaça de muntador musical, i signava com a Germán Artés -Germán pel meu cunyat i Artés pel nom d’uns arxivadors que hi havia-. Ho vaig improvisar. I amb els divuit anys de llavors vaig pensar que allò que volia fer era cinema, i no n’havia fet mai. Vaig anar a parlar amb el director, Luís Ezcurra, i en certa manera em va animar, tot i que allà feia més feines, era força útil. Va ser molt generós.

En arribar a casa em van dir que tornés a la ràdio perquè m’havien trucat, vaig pensar que hi hauria algun impediment, però a la porta m’esperava una carta perquè em presentés a Televisió Espanyola, amb una feina d’ajudant de realització.

 

Joan M. Corbella: Quina era la seva formació en cinema?

 

Jo feia cinema amateur, rodava, empalmava, muntava, de manera precària, però feia tots els processos. Llegia molt, era autodidacta. Havia tingut la intenció d’anar a l’Escuela de Cine a Madrid, però en quedar-me a la televisió ja no ho vaig estudiar. I és que la televisió té aquest atractiu, i ja m’hi vaig quedar. A la televisió, quan vaig preguntar què era el que havia de fer un ajudant de realització, en Federico Gallo em va contestar: “Tot el que mani el realitzador però que no atempti l’honor”. I de fet, he fet de tot, fins i tot escombrar platós! Però vaig començar per un bon lloc.

 

A.C.: Més enllà d’aquesta etapa d’autoformació inicial, sempre ha continuat comprant llibres, llegint, compartint, discutint amb companys i alumnes...

 

Això va en l’ADN. Quan vaig entrar a la televisió ja era periodista perquè havia estudiat a l’Escuela Oficial de Periodismo de Barcelona.

 

A.C.: Hi ha algun mestratge, tant de Madrid com de Barcelona, alguna companyonia? Companys sí... Hi havia un nucli amb la Mercè Vilaret, perquè tots dos érem ajudants de realització, i al cap dels anys va entrar en Lluís Maria Güell, i entre els tres vam fer molta pinya. En quan al mestratge, tots tres erem molt autodidactes, però potser jo, que era el més veterà, exercia un mestratge en tant que ofici.

 

A.C.: I amb els realitzadors que començaven a Madrid?

 

Al començament no vaig tenir gaire relació amb ningú, però després sí que va haver-hi un sector més progressista, com Pedro Mario López...  I la Josefina Molina, també va ser molt especial.

 

A.C.: Ha parlat de la Mercè Vilaret, i coneixem la seva importància i la seva aportació. Què destacaria d’ella?

 

Era com una germana per a mi. Abans de morir em va dir que se’n volia anar de la televisió i fer com una mini productora, amb un càmera, en Lluís Vidal, algú de so i fer un petit equip amb ella com a realitzadora i fer reportatges o documentals i vendre’ls pel món. Si ho hagués fet, hagués entrat en el circuit estranger. La tecnologia ha avançat tant que es quasi impossible recuperar i veure els principis de la televisió. I això és el que passa amb ella,  que en certa manera queda perdut el treball que ha fet. I la Vilaret té coses molt bones.

 

J.M.C.: Amb Vilaret, junt amb en Lluís M. Güell, vau acabar sent referència en el món de la televisió. Se us ha reconegut que vau fer escola, com deia Baget Herms.

 

Teníem matisos... Cadascú amb el seu estil.

 

A.C.: I va acabar sent Cap de Programes de TVE Sant Cugat...

 

Com a Cap de Programes de TVE Sant Cugat tenia molt de poder, pràcticament era el director de la fàbrica i de creació de programes. També vaig fer de cap de producció d’alguns programes.

 

A.C.: Vostè ha estat sempre molt de televisió pública.

 

Sí, i la Mercè Vilaret encara més que jo. Però ara tampoc ho tinc tan clar. A Espanya la privada és tan dura que s’ha de ser de la pública, obligatòriament, però una vegada alliberats de la limitació del nombre de canals, com abans, jo no sé si la televisió ha de ser pública.

 

J.M.C.: En un moment de tanta oferta ja no té tant de sentit?

A.C.: Si jo l’he sentit durant anys defensar el contrari!

 

Els dramàtics, l’entreteniment, no sé si actualment els ha de fer l’estat. La informació segurament sí. Ara el canal que es pot considerar “públic” és TVE2, però mires l’audiència i et preguntes si val la pena. Actualment una pública hauria d’emetre cultura intensament, com per exemple el teatre. Però, és clar, perdria diners. A més, amb la lluita per la publicitat... no tinc tan clar ara el paper de la televisió pública.

 

J.M.C.: El sector ha canviat radicalment...

 

En el transcurs de la meva generació la televisió va néixer, va viure i ha mort. Han estat seixanta anys ininterromputs de televisió. Jo crec que la televisió està morta, en el sentit de televisió amb graelles de programes, amb un cap de programació. Tot això no té sentit.

Em pregunto quants nois i noies que estudien a la UPF veuen la televisió.

 

J.M.C.: Els menors de trenta anys no veuen molt contingut televisiu. Veuen algun programa, sèries de plataformes...

 

La televisió com la coneixíem s’ha acabat.

 

A.C.: Però l’essència de la televisió continuarà amb el directe pur i dur, la realització per estratègia, la multicàmera... Com a mínim mentre hi hagi esports, esdeveniments mediàtics i notícies ...

 

Sobretot la part informativa, la dramàtica, com a Miramar, on era un pes fort, ara ja no es fa, la ficció ha quedat en mans de les plataformes. Abans es feien circuits de cinema i recordàvem pel·lícules, directors... Ara tanta informació atabala...

 

J.M.C.: L’abundància i la immediatesa han fet que es perdi valor en l’audiovisual, ja no hi ha ficcions a la televisió que acabin sent referència com abans. Això m’ho deia una alumna. Què en pensa?

 

És així. I també amb la narració. Abans en el cinema, amb l’ús de l’el·lipsi s’anaven concentrant les coses, s’anava explicant la història, buscant els punt importants. Però ara, com que s’ha de produir, tot està muntat perquè duri, s’allarguen els tempos. No pot ser que les sèries tinguin 12 temporades!!!

 

A.C.: Les sèries són les enemigues de l’el·lipsi! i de la concentració narrativa.

 

Ara, l’Abigail Schaaff està fent una sèrie per a Telecinco sobre dones, i estan obligats a treballar amb dos unitats de rodatge cada dia, en paral·lel i a la vegada.  És clar, això condiciona la història! Ara la metodologia mana tot: els protagonistes, els guions, els decorats... Si un protagonista està rodant a un set, no pot estar a l’altre.

 

J.M.C.: Ara és el moment de les productores més que de les televisions?

 

En ficció, segur! Amb distància, però tornem a estar com amb les productores de Hollywood. Abans eren Universal, Fox, etc., i ara són Netflix, Amazon, HBO.

 

A.C.: Anem cap a aquesta massificació audiovisual a marxes forçades.

Ja hi som.  Per exemple, jo faig un pica-pica de sèries.

 

J.M.C.: Fem pica-pica com en un aperitiu, i es devalua el valor de la sèrie.

 

I la seriació, la gent la vol veure tota seguida.

 

A.C.: No vol veure amb periodicitat, el capítol setmanal, prefereix l’empatx.

Clar... també és com una novel·la, no? Amb més o menys capítols.

 

J.M.C.: Vostè està especialitzat en l’entreteniment cultural, de plató. Aquí hi ha futur?

 

També està de baixa.  Ara l’entreteniment s’ha de fer massiu, però no es pot fer cultural, elitista, per a uns pocs, veig difícil combinar-ho. Els concursos, tot i que he fet més ficció que concursos, crec que també van de baixa.

 

A.C.: I aquesta crida a la participació des de casa que sempre ha estat llaminera pel televident...

J.M.C.: I la incertesa de la competició?

 

Crec que va a més pel cantó de posar-se en el lloc del concursant, la identificació. A Madrid estem preparant un programa, que no sé si es farà, amb altres països, que va de la supervivència portada a l’extrem. El concursant estarà sol, aïllat i es filma ell mateix. Potser el telespectador voldrà veure-ho d’aquesta forma vicària, per empatia.

 

A.C.: Ara recordo un programa, “Naked and Afraid”, on van despullats i han de sobreviure en condicions extremes, però tot i que també es graven a si mateixos, també hi ha un equip d’enregistrament. En el cas que dius, no podran ni trucar en cas de malaltia?

 

Hi ha un control... però es porta a l’extrem. Però jo ho explicava en el sentit que l’espectador -més o menys- pot intuïr el resultat, però es pensa “que ho fa ell”, i aquesta confluència i identificació entre espectador i concursant és, pot ser, el que fa que funcioni.

 

A.C.: De fet és un reality amb un concurs, un híbrid. Pel que fa als realities, quan va sorgir “Gran Hermano” es va entusiasmar, fins i tot deia que havíem d’ensenyar als alumnes de Comunicació Audiovisual a fer realities.

 

Crec que “Gran Hermano” ha estat el gènere televisiu per excel·lència. El gènere que ho resumeix tot.

 

J.M.C.: Canviant de tema: en un país petit com Catalunya, té sentit la televisió pròpia en el context audiovisual  actual?

 

Pot tenir sentit en la proximitat. El pais és petit i minoritari, així que necessites televisió de proximitat.

 

J.M.C.: Creu que aquesta finestra de proximitat pot desaparèixer?

 

No. Però després hi ha el tema de la rendibilitat, és clar. De tota manera, la televisió pública s’ha de mantenir, per a la gent. Però és clar que no es pot tenir una BBC sense pagar una taxa. Si vols la BBC s’ha de finançar i ha d’haver una  taxa.

 

J.M.C.: Quan va néixer TV3 va tenir possibilitats d’entrar a treballar-hi?

 

Propostes no en vaig tenir cap.

 

A.C.: Però va col·laborar com a free lance?

 

Sí, hi vaig fer algunes coses, però poc. Quan va néixer TV3 vaig participar a l’ombra, diguem-ho així, mantenint converses amb els que manaven.

 

A.C.: Potser s’havia significat com a Cap de Programes de TVE a Sant Cugat?

 

Jo ja sabia que no aniria a TV3. Amb els plantejaments que hi havia, les mentalitats... jo ja ho sabia. A Madrid em deien que era una televisió molt antropològica, però clar, si l’haguessin fet ells no ho hagués estat?

 

J.M.C.: Potser és el que deia de la televisió de proximitat... Haurà acabat tenint la raó el senyor Calviño?

 

El senyor Calviño no tenia raó. TV3 no ha estat mai una televisió antropològica. És una televisió atenta al que passa al voltant nostre.

 

A.C.: Ha comentat que ara és el moment de les productores, i vostè té productora a Barcelona i a Madrid. Aquesta visió seva de tenir un peu a cada lloc és una visió diferent del mercat.

 

Sí, la idea era que la productora de Barcelona fes coses pròpies. I la de Madrid volíem dedicar-la a adaptar produccions de fora. És a dir, a cada una d’elles tenir un tipus de producció. Això és un acord amb els socis, no és una idea purament meva. La meva sòcia de Madrid, Isabel Raventós, ha tingut sempre molta perspectiva de fora, de conèixer gent de fora, d’anar a buscar formats. I Barcelona ve a ser més la fàbrica.

 

J.M.C.: Ara les productores s’afilien a les televisions i passen a ser els seus satèl·lits, i altres s’uneixen a grans grups europeus. Ser independent té futur?

 

Sí, pots sobreviure, jo visc bé. Queda el valor que tens com a persona i com a professional, el talent i l’experiència que pots aportar.

 

J.M.C.: On se sent més còmode, amb càrrec de gestió o com a creador?

 

La gestió no és el meu ideal, només per tenir les eines a la mà per poder fer programes.

 

A.C.: Diu que se sent millor com a realitzador, com a creador de programes però no obstant ha gestionat sempre molt bé l’audiovisual, d’una manera molt empresarial i, a la vegada, sense perdre l’afecte per l’audiovisual.

 

Bé, depèn del costat de la taula on t’asseus. La realitat pesa molt, i tenir un pressupost marca molt. I vaig fer molta gestió perquè volia fer la televisió dels realitzadors, que “tallessim el bacallà”. Però no és possible, els realitzadors moltes vegades no tenen clar què suposa la gestió.

 

A.C.: Ha fet competir molt a la gent que ha tingut al seu càrrec, hi ha dedicat molta energia.

 

Tot i que no sóc molt conscient d’haver fet això, penso que la competència és molt necessària, la gent ha de voler arribar a dalt.

 

A.C.: Ha sigut professor i Vicedegà a la UAB, ha estat a la UPF des de l’inici, intervenint en la confecció del pla d’estudis de Comunicació Audiovisual, va ser professor, Cap d’Àrea de Direcció i Realització, i Degà dels Estudis. Tot això a banda de la seva tasca a la televisió pública, de la productora privada i de la creativitat com a realitzador. Des de la vessant de formador, la seva trajectòria té un valor incalculable, i més vist en perspectiva.

 

Home sí, però això ja ha passat Per a mi són les relacions personals, el cabal de gent que vas coneixent... A totes les reunions que havia d’anar amb els degans, vicedegans de tots els estudis, amb el rector de la UPF, jo aprenia d’allà, anava amb una actitud d’aprendre de tot allò que m’explicaven. Tinc molt clar, al nivell de la docència, que una part del professors ha de ser acadèmics i l’altra ha de ser professionals. Crec que el càrrec de Degà que vaig ocupar va ser una mena de fenomen miraculós, però també crec que una persona no acadèmica, sense interès en aquest sentit, va anar molt bé per poder gestionar.

 

J.M.C.: Ara molts alumnes que comencen la carrera de Comunicació Audiovisual venen amb un background impressionant, molts han produït per als seus canals de Youtube. És important per a vostè la formació reglada?

 

Sí, per a mi sí, per descomptat. Però també trobo que el talent no s’aprèn, es té.

 

A.C.: Quan un alumne acaba la carrera sol preguntar-se: ”I ara, què?” Crec que encara no ens hem refet del tot de la batacada de l’audiovisual, tot i el volum de sèries i produccions.

 

Això passa a totes les carreres, sentir un buit quan acabes. Però la resposta en el fons és: “Doncs sigues bo”.

 

A.C.: Sovint se li diu que es mogui aquí i a fora...

 

Sí, mou-te aquí, i a Madrid i també a l’estranger! La vida és dura! També hem de tenir en compte el nombre de graduats que cada any surten, i que resulta excessiu. El mercat no dóna per a tots, però la clau és ser bo i insistir, persistir.

 

J.M.C.: Què li agrada més, formar a joves estudiants o a realitzadors?

 

Doncs les dues coses. Ensenyar m’agrada molt, i aprendre d’ells. En la meva època de professor és on he aprés més. Quan estava a la UPF estava sempre atent als llibres, i en comprava moltíssims, i ara ja no en compro... no tinc aquell estímul. Ser mestre és molt gratificador.

 

A.C.: Ensenyant tens temps de pensar i repensar les coses, i quan treballes estàs dins de la voràgine, només penses en el projecte que tens entre les mans i no amb perspectiva. I això és important. Sempre ha tingut el cap barrinant en algun programa. En quin programa barrina ara?

 

Doncs ara en el reality que us he comentat, a Madrid, on als concursants se’ls facilita unes pistes durant la setmana i han d’arribar a un punt i en unes condicions determinades. Concurs d’entreteniment, directe... També estic amb una sèrie per TVE amb interactius on tries la pantalla que vols veure per descobrir certes coses. I altres projectes... i el “Saber y Ganar”, on cada dia invento coses.

 

J.M.C.: Com s’aconsegueix que un programa duri tants anys? És un nínxol ben trobat.

 

Està ben programat, ben treballat i, tot i que no deixa de ser un programa de preguntes i respostes, s’ha donat molta visibilitat als concursants, abans es canviaven cada dos per tres. Hem aconseguit l’empatia de l’espectador. També amb costos raonables.

 

A.C.: Sobre l’audiovisual i sostenibilitat, quina és la seva opinió?

 

Conec el corrent però no massa, però s’ha de fer factible. És com la sèrie que us comentava de dues unitats de rodatge, s’ha de saber fer-ho, superar els condicionants i que el resultat sigui bo. Em sembla que la televisió ha de ser sostenible. S’ha de treballar amb costos i pressupostos raonables. És com l’ús dels telèfons com a càmeres, i de tots els artefactes...

 

J.M.C.: Abans per anar a gravar una notícia és necessitava un equip de cinc persones, després van venir els ENG i ara amb una motxilleta ja te’n pots anar a gravar. O un altre exemple, la il·luminació led en un plató, que ha de suposar l’abaratiment d’energia i un estalvi...

 

És que això ha d’anar per aquí.

 

A.C.: Si li preguntés a la gent que treballa amb vostè “En Sergi Schaaff us dóna llibertat per treballar?”, què creu que ens contestarien?

 

Que poca, molt poca, però això és un defecte.

 

A.C.: Però si ja sap com treballa la gent i pot confiar-hi, tot i així no delega?

 

És que és una mica de pedanteria, un creu que ho pot fer millor! (Riures)

 

J.M.C.: En el fons pot ser que consideri el seu treball, la televisió, com a obra d’autor?

A.C.: Cert, i hi ha una autoria fins i tot en la producció.

 

Però ara sí que delego! “Per imperativos!” (Riures)

 

A.C.: Sempre s’ha envoltat d’equips femenins. Ha estat atzarós, o bé ho ha buscat?

 

Crec que hi ha més complicitat entre els diferents sexes, però tampoc ho he buscat, s’ha donat així.

 

A.C.: Les seves sòcies, les seves filles, a les productores, els equips a la universitat... majoritàriament són dones...

 

Ha anat així...però també hi ha homes! Pot ser que retinc més les dones que els homes...Segurament, però és casual. Però sí diré que he rebut més ensenyament de dones que d’homes, això és així.

 

A.C.: Què diria sobre la “pinta i la paciència”? Quan la seva paciència arribava al límit recordo que treia la pinta i es pentinava amb energia...

 

Ara ja tinc més paciència. També mossegava un mocador... però no li dono més importància, tot i així ja hi pensaré... (Riures) De tota manera, jo amb la gent sempre he estat de conviure, d’anar a dinar, a sopar... Això d’ara de “s’ha acabat un projecte i au, fins la propera” no m’agrada.

 

A.C.: Recordo que fa temps va comentar que treballaria de dilluns a dijous, però, coneixent-lo, ja en el seu moment semblava un propòsit difícil d’acometre per vosté.

 

Ja, és que sóc addicte a la feina... Però és que no és factible, pots deixar d’anar a treballar un dia, però no habitualment, perquè és una feina de dinàmiques. Ho has de deixar o no. Un creador no es jubila mai!

 

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact