Vés enrere ENTREVISTA

ENTREVISTA

ENTREVISTA A JORDI RUIZ MASÓ

DIRECTOR DE FOTOGRAFIA ALS ESTATS UNITS

 

Per Joan M. Corbella

 

Descarrega en pdf

Jordi Ruiz Masó AEC (Figueres, 1977) va estudiar fotografia, després Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i va completar els estudis amb un màster de direcció de fotografia a l'ESCAC. Va treballar d’ operador de càmera en diverses televisions d'Espanya i en cinema, abans de marxar als Estats Units (Los Angeles) el 2012. Al gener de 2017 va explicar la seva experiència en un article per al portal de l'OPA, i dos anys després ens sembla interessant tractar amb ell dels canvis que ha viscut en el sector i les formes de treballar.

 

01.07.2019

 

Amb prop de set anys de residència als Estats Units, què destaca com a element més important per a un cineasta professional que travessa l'Atlàntic?

 

Destaco que sóc un privilegiat i és un honor per a mi, amb l'incentiu que representa viure diversos anys en un país estranger, i específicament, a la meca del cinema. Em considero molt afortunat. M'estimo molt aquesta professió. Travessar l'Atlàntic és una experiència que mai oblidaré i que recomano a tothom. Tot i que sempre he de tornar a Barcelona –on, a més, tinc moltes ganes de rodar, sento que Los Angeles és una ciutat meravellosa amb gent fantàstica. És una metròpolis, on viure i treballar comporta molta dedicació, passió i esforç. Sempre m'he sentit benvingut als Estats Units, i això és gràcies a totes les persones que conec i que estan al meu costat arreu, tant a una banda com a l'altra del planeta. Tenir suport i recolzament ajuda molt i és molt més del que puc demanar.

 

“Hollywood s'ha tornat més conservador i vol prendre menys riscs en la producció. Es prefereix fer segones parts, seqüeles o preqüeles”

 

Ashly Covington OPA

Fotografia de Ashly Covington           

Quin tret caracteritza millor treballar a Los Angeles?

 

Treballar a Los Angeles amb gent que és molt bona amb el que fan, que té molt talent i el fet de poder estar al rodatge amb un equip entregat a la feina és un plaer I, alhora, una gran font d'aprenentatge. Valoro molt la tasca que fa el meu equip, que sempre m'acull i es deixa la pell quan treballem. La manera de fer i el "savoir faire" d'aquí són espectaculars. Són creatius, intel·ligents, agradables, metòdics, treballadors, entregats, tenen talent, estimen el cinema i fan que la feina sigui molt més fàcil. M'agrada el que faig, m'apassiona el cinema i explicar històries. Cada dia, quan veig el meu nom a la claqueta i miro pel visor de la càmera penso que tinc la millor feina del món.

Fotografia de Ashly Covington

 

“Durant aquesta etapa que vivim, el ritme i la competència és ferotge”

 

Quins canvis has notat en la manera de treballar del sector en aquests anys?

 

La indústria audiovisual s'ha tornat molt més ràpida, competitiva i menys beneficiosa del que ja era. El to de les pel·lícules, la tècnica, i els autors han canviat posicions. L'audiència té moltes finestres d’exhibició on triar entreteniment. S'han ampliat molt més les opcions amb internet, Netflix, Hulu i totes les plataformes digitals, a banda que molts sistemes de televisió domèstic ofereixen una experiència que intenta ser més propera a la de les sales de cinema. Sovint penso que -en certs aspects- el to dels projectes ha canviat arran del desenvolupament de la tecnologia. En general ara les històries tenen un ritme més ràpid, on els efectes generats per ordinador són més extrems, prima el moviment constant de la càmera i sovint els guions estan centrats al voltant dels efectes especials. El digital ha transformat la producció, rodatge i la fase de postproducció. Fins i tot els aparells d'il.luminació, LED i consoles de control DMX obren un gran ventall de possibilitats creatives. Les càmeres han empetitit i s'han fet més accessibles econòmicament. Això afecta a tot el cinema, petit, gran i de pressupost mitjà.

 

El pes creixent de Netflix en la producció audiovisual, es reflecteix d'alguna manera en el volum de treball al sector, i en les maneres de treballar (pressupostos, temps de rodatge, etc.)?

 

Netflix està deixant una petjada molt gran. Tot i que inicialment va començar amb llicències de pel·lícules i sèries fetes per altres estudis, al darrer any el pressupost ha augmentat molt. Cert que el panorama ha canviat molt darrerament. El cinema és d'una bellesa que no tenen les altres coses, és art en moviment. És inigualable. Però ens hem d'adaptar als temps i a cada pressupost. Durant aquesta etapa que vivim, el ritme i la competència és ferotge. Els cinemes tenen més pel·lícules per exhibir que abans i com a conseqüència el circuit de distribució s'ha escurçat. Abans una pel·lícula podia passar més d'un mes al cinema, ara en menys de dos mesos està disponible al VOD o a les plataformes digitals com Netflix.

D'altra banda, el creixement del contingut audiovisual i el canvi al format digital com a sistema 

d'enregistrament han difós la línia entre cinema i televisió, i ho ha fet tant en la part de creació com en la de distribució. La fortalesa d' això és que hi ha una necessitat més gran de generar continguts per tal de poder alimentar totes aquestes noves fonts d'exhibició. La part dèbil és que amb Netflix i les altres plataformes, els beneficis per a la pantalla gran han disminuït. Hollywood s'ha tornat més conservador i vol prendre menys riscs en la producció. Es prefereix fer segones parts, seqüeles o preqüeles per maximitzar els beneficis o simplement arriscar menys en la creació de la ficció.

En l'àmbit creatiu, molt cinema ara es fa a televisió o Netflix i crec que no és cap exageració. Va començar amb "El Soprano", "True Detective", "Sexe a NY" i actualment amb "Game of Trones". Són programes revolucionaris que han impulsat el sector i que han creat un ventall de canals com AMC, FX, Netflix, Hulu o HBO que, a més a més, ofereixen el producte d'una forma diferent. Als Estats Units ja és normal que alguns dels millors directors passin a la televisió en streaming, com David Fincher, Martin Scorsese, Steve Soderbergh o Alfonso Cuarón.

 

I els canvis en la dinàmica empresarial, amb les megafusions de ATT-Warner i de Disney-Fox, han generat algun impacte? 

 

L'streaming ha augmentat molt. Es treballa més que abans en la part de xarxes socials amb diferents formats, com promocions pel mòbil, Instagram, Igtv, Snapchat, Facebook o YouTube. M'imagino que el canvi amb la fusió de Disney i Fox es notarà més a l'estudi, en l'àmbit de gestió o en la divisió de la tele, igual que a ATT-Warner, tot i que honestament ho desconec, ja que això són aspectes mes de gestió i producció que de direcció de fotografia. Puc parlar per amics; per exemple, un company meu tenia un projecte aprovat amb Warner però a l'entrar la fusió li ha caigut. També precisament aquest mes he visitat un bon amic que treballa als estudis de Disney i m'ha comentat que el canvi Disney-Fox s'acaba de fer efectiu fa just unes setmanes. En l'àmbit econòmic, s'ha de tenir l'aprovació de Disney per tirar endavant els projectes i segur que hi ha estratègies des de dalt. Disney és un grup gegant, tenen ABC, ESPN, Disney animació, televisió, parcs temàtics... així que cada divisió treballa de forma independent però han de seguir una estratègia general marcada per la direcció del grup, que entre altres coses cotitza a borsa i tenen inversors als quals mantenir contents amb els tancaments trimestrals. La meva idea és que no es deu notar el canvi en el dia a dia dins de Disney animació, potser mes en l'àmbit d'estudi, series i pel·lícules.

Fotografia de Ashly Covington

El procés d'entrada laboral al sector audiovisual els Estats Units va ser molt difícil per a vostè? 

Recordo que vaig venir aquí per a aprendre anglès, amb un pressupost molt petit pel que comporta viure als Estats Units. Ha estat dur. Bé, ha estat un petit miracle! Com a persona que no sóc originari d' Estats Units, tinc una altra perspectiva a l'hora de veure les coses. Només fa set anys no parlava l'idioma, i no coneixia ningú a Los Angeles. En realitat va ser la meva primera vegada als Estats Units. Vaig aterrar a Califòrnia i aquí estic. No tenia cotxe, anava amb bicicleta amunt i avall. Durant més d'un any només menjava llenties i arròs i ara treballo de director de fotografia. A l'acabar el postgrau que vaig estudiar aquí, l'escola m'oferia la possibilitat de tramitar un permís de treball d'un any per poder entrar al món laboral. La meva sort és que abans havia fet projectes fora d' Estats Units i que posteriorment vaig tenir diverses propostes de rodatges de diferents productores. Això em va servir per poder ampliar la meva situació de treball al país.

 

És fàcil per als professionals europeus poder entrar en la indústria del cinema o la televisió als Estats Units?

No, la veritat és que no és fàcil. Buscar feina als EUA sense permís de treball és il·legal. La política americana diu que per poder treballar cal tenir un espònsor i demostrar que estàs extraqualificat per fer la feina que fas. Primer has de trobar l'empresa o el projecte que estigui disposat a contractar-te i esponsoritzar el teu visat. Hi ha diferents tipus de visats de treball, en funció del tipus de carrera professional. Els processos de visats són força complexos i llargs. Em pregunto com he sigut tan afortunat. Vaig venir a Los Angeles per quatre mesos i s'han convertit en set anys. Sempre dic que el millor que he fet és perquè he patit molt, perquè m’ he arriscat, perqué aquesta és una professió on un s’ hi deixa la pell, i a cada pel·lícula una mica del meu cor. Per això s'ha de treballar de valent.

 

 

“Aquesta és una professió on un s’ hi deixa la pell, i a cada pel·lícula una mica del meu cor. Per això s'ha de treballar de valent”

 

 

Com valora la seva evolució professional als Estats Units? 

Som molts lluitant per un somni i no hi ha lloc per a tots. Sempre podria estar millor però és genial estar fent el que somiava d'ençà que era un adolescent. Visc amb moltes ganes de mirar endavant, de reinventar-me cada dia, a cada projecte, cada minut i de fer la meva feina el millor possible. Intento treure el millor de mi mateix en cada moment. Em prenc la feina molt seriosament. No vull fer gèneres o estils, vull fer bones històries, bones pel·lícules, històries amb un guió sòlid, de bons personatges. I també tinc moltes ganes de rodar a Catalunya. Em sento realment afortunat de poder dedicar-me a allò que he treballat i estudiat tota la vida. Vull continuar canviant, continuar creixent, aprendre noves formes de fer i compartir. Ser cineasta és tot un procés. Estic amb moltes ganes d'aprendre i em dóna la sensació que el trajecte de la meva carrera acaba de començar.

 

És fàcil progressar laboralment allà? Hi ha alguna "fórmula màgica" per entrar a les agendes que et poden contractar?

Tothom té fantasies de tenir una feina de somni, però només alguns poden trobar-la. Per progressar laboralment cal prendre decisions, sortir de la zona de confort i arriscar-se. Estic content quan m'arrisco, quan prenc decisions diferents del que jo faria normalment i per això em qüestiono i reinvento. I són aquestes les decisions de les quals estic més content a la meva vida, si m'arrisco. I és això el que vull fer. Progressar, cada dia. És excitant, és un repte. He de fer-ho. I després sóc de les persones més felices, em fa sentir viu, em fa sentir la passió que tinc, i és bo sentir això. Les oportunitats passen com un tren per sobre el nostre cap, i cada vegada que les veiem cal saltar molt alt per agafar-se al tren i no deixar-les passar.

Malauradament no hi ha una fórmula màgica. Tots hem d'esculpir la nostra trajectòria professional. No existeix un camí. N'hi ha molts. Tothom ha de trobar la seva manera i fer-la vàlida. Aquí la vida és molt rapida, molt exigent i es treballa molt. Passió, direcció i compromís són importants per a mi, i per a la gent que es vol dedicar a això, perquè això farà que aconseguir el nostre propòsit sigui més possible. Tenir un objectiu és molt important, però al camí per aconseguir-lo encara ho és molt més, perquè aquest és el que dóna tot el coneixement, experiència i bagatge per esculpir les decisions. També crec que hi ha d'haver una combinació important de talent, sort i contactes. La sort és molt important, junt amb les ganes de fer, de no aturar-se davant de les adversitats, de perseguir els somnis costi el que costi. Treballar molt, molt i molt, dia a dia. No és un esprint, és una marató, una carrera de fons.

 

“També crec que hi ha d'haver una combinació important de talent, sort i contactes”

 

En quins oficis de l'audiovisual hi ha més dificultats per trobar feina, a l'actualitat?

Crec que buscar pis i trobar feina són de les tasques més estressants que tenim a la vida. Si tenim en compte això i el desig d'aconseguir ser empleats a l'audiovisual, les opcions de tenir èxit disminueixen cada cop més. Treballem en una indústria imprevisible i on la inestabilitat forma part del dia a dia. L'audiovisual és un sector molt gran, i engloba moltes professions i àrees diferents: televisió, internet, xarxes socials, vídeo, publicitat, videoclips o cinema, per anomenar-ne algunes. Dins de tots aquests sectors podem trobar una gran diversitat de professions i oficis. Recordo el primer dia de la carrera, quan el Degà de la Universitat, en aquell temps el senyor Domènec Font, va sondejar els estudiants de la promoció preguntant a què volíem dedicar-nos. La majoria va aixecar el braç per a dir: "director". Ara, molt pocs ho són. Ser director és un treball molt difícil i potser un dels més complexos. Dirigir no és fàcil, i fer el salt del curtmetratge al llargmetratge encara menys. Però igual o més dura és la vida de l'actor o actriu. La competència és de les més ferotges i  treballen gratuïtament anant a audicions, una rere l'altra i invertint molt temps, esforç, energia i talent per intentar sobresortir.

 

“Treballem en una indústria imprevisible i on la inestabilitat forma part del dia a dia”

 

Què exigeixen les empreses del cinema i l'audiovisual dels Estats Units a un professional com vostè per a contractar-lo? Prima el coneixement tècnic de l'ofici, les habilitats artítistiques, la capacitat de relacionar-se amb l'equip....?

 

El talent ve de tot arreu. Tothom té talent, en una cosa o en una altra, però tenir quelcom a dir és quelcom que marca la diferència. S'ha de treballar de valent, cal posar més del normal. Les empreses de cinema dels Estats Units exigeixen molt. Quan penso en la meva feina, les meves responsabilitats, crec que el meu punt fort és que jo m'encarrego de treballar de pressa de forma eficient. Dono al director i als actors la llibertat d'aportar la millor interpretació a la pantalla mentre entreguem una feina de molta qualitat, dins del pressupost dels productors i sense perdre la visió del director (amb tot el que això implica). En altres paraules, com a director de fotografia també sóc la persona de rodatge que s'encarrega de planificar, posar la càmera i il·luminar.

Sóc la mà dreta del director i l'encarregat de la part visual de la pel·lícula. Però sobretot el que sóc és un solucionador de problemes, el que en diem en anglès "problem solve". En altres paraules, que s’ ha de fer el que es pot i el que no es pot per donar opcions, solucionar i avançar. La meva feina és plena de nervis, pressió, responsabilitats i decisions. A plató l'engranatge arranca i hi ha un nombre de pàgines a rodar, molt a fer, una jornada de treball que passa molt ràpidament i amb molts factors que afecten el desenvolupament del dia i la planificació. La veritat és que per això es valora molt poder estalviar passos; en altres paraules, estalviar temps. El temps són diners. Per tot això, per descomptat que també la capacitat de treballar amb altres persones és bàsica. Aquest és un treball en equip i com molt bé dius, per a fer la meva feina cal ser una mica tècnic, una mica artista i una mica líder (o ser molt de tot això).

 

Des de la perspectiva dels any i la llunyania, quin records guarda de la seva època treballant per a televisions espanyoles? Què en destaca en positiu i en negatiu?

Tinc molt bons records d'aquella etapa, sobretot de les grans persones, amics i companys amb qui vaig treballar sense els quals no seria qui sóc ara. Vaig aprendre com utilitzar una càmera, com utilitzar òptiques, com fer-ho per gravar so, i a poc a poc vaig adonar-me que les coses que havia après eren errònies, i que el que de veritat em va ensenyar la televisió va ser a treballar molt. L'oportunitat de produir contingut que sortia cada dia en antena, i el procés de fer això centenars de vegades; entrevistar a molta gent, rodar b-roll, veure diferents maneres d'apropar-se a les persones, cobrir molts espectacles, rodar documentals, programes i treballar per tota mena de rodatges va fer que aprengués el que funciona i el que no funciona. Aprens a millorar, i això em va ajudar molt.

 

“El que de veritat em va ensenyar la televisió va ser a treballar molt. L'oportunitat de produir contingut que sortia cada dia en antena, i el procés de fer això centenars de vegades”

 

 

La formació que va rebre a Catalunya, va ser suficient per a treballar als Estats Units? Quins són els punts forts i les mancances que va trobar?

 

Vaig ser molt afortunat d'estudiar a la UPF. Recordo veure la facultat molt lluny, i quan m'hi van obrir les portes, va ser com escalar una muntanya i sentir-me al cim. En aquell temps la nota de tall de l'escola era la més alta de totes les carreres. De fet va ser el segon any que vaig aplicar per entrar, amb la sort que la nota de tall va disminuir unes centèsimes i això em va permetre guanyar la plaça. Quan vaig anar a estudiar a la Universitat, honestament no era la persona més creativa i amb més talent de la facultat, però sempre vaig treballar de valent. Tenia una actitud molt apassionada cap a la meva feina, i crec que això compta molt per aconseguir els teus objectius.

He après que fer cinema té una meravellosa part que és misteriosa i màgica, que no pot ser ensenyada a classe. La veritat és que he descobert més sobre cinema al set que amb quatre anys de carrera i l' ESCAC. M'he adonat que sovint treballo escoltant el meu cor i que seguir els instints creatius és més important que tota la teoria. És cert que els meus estudis em van obrir molt la ment, va ser una experiència meravellosa. Em van ajudar molt a tenir un pensament crític, a parlar en públic, a desenvolupar la meva visió i la meva part artística. Em van donar una gran font de recursos. Alguns dels meus grans cineastes són Hitchcock, Andrei Tarkovski o Lynch i els vaig conèixer sobretot a la universitat. Wong Kar-wai em va captivar des de llavors amb el seu viatge emocional amb Christopher Doyle a "In the Mood for Love". Quan vaig arribar a la llicenciatura vaig descobrir "Blue Velvet" i "The Cabinet of Dr. Caligari". Tinc molt bons records de les hores que passava veient i analitzant cinema, directors, i cineastes alhora que rodant i preparant les pràctiques de rodatge. Crec que és una part molt important per aprendre l'ofici. Veure cinema. Em recordo treballant frec a frec amb alguns dels millors professors i professionals com Isaki Lacuesta, Marc Recha o Joaquim Oristrell. Directors de fotografia com Marc Gómez del Moral, Arnau Valls, Isaac Vila, Jaume Peracaula o Tomàs Pladevall i directors de fotografia amb els que treballava a rodatge en pel·lícules i publicitat. Professionals de gran talent que admiro molt i als qui mai podré expressar amb paraules tot el meu agraïment.

La meva opinió és que a la formació seria genial afegir més sinergies de networking i de col·laboració amb alumnes d'altres promocions i empreses del sector. L'ampliació de workshops on professionals i exalumnes en actiu fessin xerrades als estudiants crec que poden ser de molta ajuda als futurs professionals de l'audiovisual. Podríem tenir una especialització més marcada pel que fa als dos darrers anys de carrera, on l'itinerari a seguir fos únic i exclusivament d'oficis de caps de departament de l' audiovisual (per exemple direcció, fotografia, muntatge o guió) i així acabar d'aproximar els estudis al màxim a la realitat professional. Per sort, la Pompeu Fabra està creant una onada de nous talents amb molt a dir, com Carlos Marqués-Marcet, Meritxell Colell, Lluis Galter, les directores de la pel·lícula codirigida "Les amigues de l'Àgata" o el recent premiat Oliver Laxe a Cannes, amb els que m'encantaria poder rodar aviat.

 

 

Si segueix l'actualitat del cinema català i/o espanyol, com valora el pes que tenen les grans televisions en les decisions sobre què es roda, com i amb quin pressupost?

Com he dit anteriorment en la pregunta sobre l'evolució en les formes de treball dels darrers anys, el to de les pel·lícules i els autors han canviat posicions. Cada vegada veiem més projectes en els quals la veu del productor té més pes que la del director. Per això també molts directors es fan productors, per tenir control del producte. Les empreses productores són les que creen i busquen finançament. Evidentment les televisions són un objectiu temptador, i necessari per a aquest finançament. És important que les televisions continuïn aportant part del seu pressupost a fer cinema, ara un 5% obligat i seria millor que fos més ampli I, a poder ser, que no repercutís en certes decisions, ja que el cinema té un compromís de llibertat.

El que m'agradaria és que a més del finançament de les televisions existís una xarxa forta de distribució que permetés internacionalitzar més els projectes, creant una indústria que amortitzi (considerant que si parlem de llengua espanyola, el mercat es pot fer molt ampli si s'arriba a Amèrica Llatina) i que després es pot exportar a la resta d'Europa i als Estats Units. Desafortunadament, a Espanya encara li manca per a ser un país de cine, ha tingut i té figures molt bones, però lliures. No té una història, tenim cineastes illa, com Almodóvar, Amenabar, Javier Fresnel, les superproduccions de Bayona, Julio Medem, molt bons narradors, genis de la pantalla, però que de ben segur troben a faltar el pes d'una indústria consolidada com a França, Alemanya, Itàlia o els Estats Units.

 

“Cada vegada veiem més projectes en els quals la veu del productor té més pes que la del director. Per això també molts directors es fan productors, per tenir control del producte”

 

El cinema espanyol s'exporta poc, i el català menys. Quina valoració pot fer d'aquest fet des de la seva visió professional als Estats Units?

Crec que en part és molt positiu que plataformes com Netflix apropin tota mena de cinema a altres països. Per exemple, m'ha fet sentir molt orgullós veure que a Netflix Nord Amèrica hi ha produccions que vénen del meu país d'origen com "Benvingut a la familia" (Welcome to the family), "Polseres vermelles", "Spanish affair 2" (Ocho apellidos catalanes), "Between Two Waters", Isa Campo i Isaki Lacuesta,"Tu hijo", Miguel Angel Vivas, entre d'altres que formen part d'una llista que cada cop es fa més gran. Ara Netflix compra els drets de "Cien años de soledad' per a fer una sèrie. Per això la meva opinió és que cal una indústria forta catalana i espanyola. Cal pensar més en la distribució des del principi, abans de rodar, i aportar més inversió a aquesta partida. Plantejar els projectes de forma sòlida. Fer un esforç per cercar finançament. Continuar fent productes de qualitat, perquè està vist que la producció de Barcelona i Madrid té un nivell molt alt i bo. Cal pensar en el mercat nacional i en l'internacional. Pensar a diversificar cap a les noves finestres de distribució i les tradicionals, ja que hi ha una gran necessitat de contingut. Tot i que podem tornar a veure pel·lícules i series que fa temps han estat rodades, el producte passa i se'n necessita de nou. Les plataformes tenen una necessitat gran de continuar produint, d'oferir temps de pantalla, d'omplir les graelles i si ho fem amb qualitat, com s' està demostrant, i pensant a oferir el producte al mercat exterior, podrem alimentar la nostra producció d'una manera més ferma i així fer augmentar l'oferta i alhora la demanda.

 

 

 

 

 

 

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact