Professor de la UPF. Director de l'OPA

Els darrers dies s’han donat a conèixer noves dades que mostren la dependència enorme de les productores audiovisuals catalanes respecte  als encàrrecs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (Crònica Global, de 15 de desembre). Malgrat que es tracta d’una informació limitada a l’import del volum de contractació de la CCMA, és prou conegut que moltes de les productores tenen en l’operador públic el client principal,  i de vegades l’únic. Afortunadament, el sector compta també amb empreses que han obert el ventall i produeixen per a altres televisions o corporacions audiovisuals, però també és cert que són pràcticament inexistents les productores catalanes que han entrat al ball de fusions i integracions en grups empresarials d’escala europea o amb projecció internacional. Les que ho van fer, com Gestmusic o Diagonal TV entre les més destacades, ja fa temps que van fer el pas. I aquesta situació és preocupant a la vista del que està passant en la dinàmica del mercat internacional, de la perspectiva dels efectes de la política de Mercat Únic Digital que empeny la Comissió Europea, i de la situació del mercat audiovisual català i espanyol.  Aquest article persegueix situar i contextualitzar els esdeveniments recents des de la perspectiva del “nou ordre audiovisual mundial” que s’està configurant.

Una de les batalles més importants en l’establiment d’aquest nou ordre audiovisual l’estan duent a terme des dels Estats Units aparentment Netflix i Amazon, però té més jugadors en dansa. Si a primers de 2016 Netflix destapava una carta amb l’anunci de proposar el seu servei de VOD per subscripció a la pràctica totalitat del món, l’any es tanca amb l’expansió del servei equivalent d’Amazon per 200 països. Una i altra semblen seguir el mateix objectiu: construir uns catàlegs nacionals/estatals inicialment pobres, molt pobres, amb la promesa d’anar-los ampliant amb un assortit de continguts reciclats sobretot del mercat local i de les produccions  de circuit internacional de què tenen drets, i sobretot basant  el màrqueting en la proposta de producció original d’unes quantes sèries, i aviat també programes.

 Aquesta segona és, de fet, la raó tractora de l’expansió internacional, i explica també l’interès per entrar en la producció als diferents països amb comptagotes: necessiten introduir economies d’escala per a poder fer viables comercialment les inversions que estan fent en la producció audiovisual original, distintiva i que ha de justificar la consolidació del servei de vídeo per subscripció com a alternativa i/o complement de la televisió tradicional. Només escalant en el mercat internacional poden amortitzar pressupostos de producció de sèries made in USA més elevats que els de les empreses televisives vinculades a les majors (que ja fa anys que venen la seva producció per tot el món), ja que el mercat de SVOD dels Estats Units comença a mostrar signes que està arribant a la saturació. Injectar alguns milions de dòlars a la producció en alguns –no tots- països amb socis locals i sovint amb acord amb televisions locals (el cas d’aquí), sense cap pla de continuïtat signat i rubricat que garanteixi la bondat de la seva acció cap a l’audiovisual nacional, si a més busquen esquivar les regulacions dels països més proteccionistes, com França, no facilita que modifiquem els temors. Encara que el ciutadà es beneficia de l’augment de l’oferta i la producció ha vist arribar nous possibles clients. El que hem de veure és si això va en detriment dels diners que aquest ciutadà fins ara invertia en altres serveis d’accés a l’audiovisual (sales, televisió de pagament, VOD autòcton) o de debò augmenta la seva despesa de cinema i televisió.

Descarrega el post complet en pdf