BLOG

No hi ha guerra de plataformes audiovisuals: és més complicat

 

Per Joan M. Corbella

 

Descarregar en pdf

25.03.2020

 

Arriba la plataforma de vídeo a la carta de Disney a un bon nombre de països europeus, i s’ha generat un volum enorme d’articles, comentaris i fins i tot estudis que no fan sinó parlar de “guerra de l’streaming” (streaming war), molt superior a la que van despertar Amazon o Apple, o HBO (ara a ATT-Warner) i Comcast-NBC-Universal  quan van anunciar la seva entrada a aquesta activitat. És lògic que això passi, perquè Disney és la gran supervivent de la vella indústria audiovisual i les altres venen de la tecnologia o han quedat atrapades a l’interior dels grups  de telecomunicacions.

Però Disney fa ja uns anys que va apostar pel camí invers i va adquirir una empresa tecnològica per a poder actuar en un perímetre audiovisual equiparable –a més d’armar l’imperi audiovisual amb la compra de productores i empreses vinculades als continguts i la propietat intel·lectual-. I ara podrà començar a recollir els fruits d’una estratègia gens improvisada, de tal manera que fàcilment es farà un lloc en els esquemes mentals i operatius de l’audiovisual de moltes llars, amb nens, joves i adults.

Per això, no es pot qualificar de guerra contra ningú, ja que ocuparà un espai que li és “natural”, i en el qual podrà conviure i competir per l’atenció de la gent –tot alhora- amb altres iniciatives de vídeo a la carta, totes elles diferents. O no és compatible compartir el pagament de la subscripció de Disney amb el pagament de la de Netflix, tenir contractat el servei d’Amazon (i accedir a la seva oferta audiovisual), la Dazn per als esports, i entrar a Filmin per accedir a unes obres que representen una proposta molt diferent? I si cal, pagar alhora per Spotify i fins i tot un diari per internet. De la mateixa manera que els qui tenim una certa edat recordem que compràvem revistes, diaris, discos, pagàvem per un sol canal de televisió (Canal+) abans de pagar per un paquet de canals, i fins i tot pagàvem per veure partits de futbol o pel·lícules “quasi a la carta” al televisor, llogàvem o compràvem vídeos (VHS, després DVD) i abonàvem el cost de l’entrada del cinema.

Plantejar l’escenari de l’oferta de vídeo a la carta en termes de confrontació per a assolir l’exclusivitat és un immens error. Fins i tot l’escenari de la televisió en obert ha mostrat que tothom hi cap, a l’ecosistema audiovisual, però cadascú ocupa l’espai que ha aconseguit guanyar-se. Com a la televisió, el primer que arriba té avantatge, però sap que cada cop hi haurà més alternatives que busquen l’atenció dels usuaris i usuàries, i se la disputaran entre totes, i  de fet en un ecosistema més obert encara: el de l’ocupació del temps (d’oci, però també  d’estudi o d’obligacions personals de tot tipus). Així ho va fer la televisió forçant l’allargament de la programació i el consum fins a la matinada, i així va recollir Netflix la pràctica de les maratons de veure episodis de sèries per part dels joves, per a proposar el seu servei.

Es tracta d’una competència dins l’ecosistema molt menys cruenta que la de les cadenes de televisió de l’era tradicional. Les cadenes batallaven per cada minut d’atenció de cada persona en un temps limitat, i amb uns moments estel·lars: el migdia i, sobretot, el vespre-nit. Avui, l’escenari en què conviuen i competeixen les propostes televisives, les para-televisives i la resta de serveis audiovisuals es caracteritza per la ubiqüitat: en qualsevol lloc, en qualsevol moment i des de qualsevol dispositiu d’accés. Això comporta una flexibilitat enorme per a les estratègies d’utilització dels serveis per part del públic, però també per a les formes de proveïment dels serveis per part dels seus propietaris: sobre les formes de pagament, l’empaquetament amb altres serveis o no, les estratègies de promoció i de persecució de l’accés il·legítim, i un llarg etcètera.

Per això, no pot sobtar que vagin passant coses inadvertides mentre molta gent observa una “guerra de l’streaming”, que és un concepte molt mediàtic i llaminer i en el qual caiem tots –del primer a l´’últim-,  i discuteix si  Disney podrà competir, si Netflix se’n ressentirà en el seu tron absolut, si Amazon podrà algun dia estar a l’alçada dels seus competidors (spoiler: no, està en un altre joc de més volada, que integra l’audiovisual com una activitat més), si HBO o Apple arribaran a fer-se un nínxol o un espai més gran, i si les propostes modestes en dimensió però no en propòsit editorial com Filmin podran mantenir el seu racó dins l’ecosistema.

Entre les coses que passen inadvertides per a molta gent, per acabar, en vull destacar una, que pot ser que acabi tenint un llarg recorregut, i transcendent per a tot el sistema: la proliferació de serveis de vídeo a la carta finançats amb publicitat, més enllà del model confús de Youtube. El servei audiovisual de Google es reinventa un i altre cop a la recerca de viabilitat amb ingressos més enllà dels publicitaris per l’albergament de vídeos de tothom –inclosos els qui rivalitzen amb Youtube per l’atenció del públic-, i proposa alternatives de continguts de pagament, paquets de canals de pagament. Alhora, als Estats Units han reinventat la televisió de pagament –Youtube i Amazon  inclosos- per mitjà de plataformes “virtuals” (nota: volen dir reals, però a internet) amb menys canals i més barates que les subscripcions tradicionals a la televisió per cable i satèl·lit.

I ara estem als inicis d’un altre pas per a la transformació de tot l’escenari: les plataformes de vídeo a la carta gratuïtes, finançades amb publicitat. És a dir, s’està reinventant la televisió de tota la vida, per adaptar-la a l’era de la connectivitat: ubiqüitat i gratuïtat, on abans hi havia rigidesa i pobresa  de programacions però també gratuïtat. I de la mateixa manera que la televisió va viure molts anys de la publicitat, el VOD potser també troba la manera de viure’n, ja que és en l’audiovisual on la publicitat troba els volums de públic que necessita.

No és una guerra per l’streaming, és una reorganització del sistema, i hi ha lloc –gran o petit- per a molts, sinó tots. Cal, però, que els operadors tradicionals, les telecomunicacions, el comerç-e, i de manera destacada les productores, trobin en cada moment les fórmules per relacionar-se amb la resta, fugint de tradicions i esquemes mentals rígids, ancorats en allò que un dia fou. Però no hi ha fórmules màgiques, i caldrà anar provant i errant.

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact