BLOG

Ser productora de cinema

 

Per Sandra Forn

 

Descarregar en pdf

 

Nota de la redacció: Aquest article va ser publicat originalment en castellà al web nosolocine.net el dia 24 d’abril de 2018, i el reproduïm traduït per gentilesa de l’autora i del editors de nosolocine.net. Per a accedir a l’article original: http://www.nosolocine.net/ser-productora-de-cine-por-sandra-forn/

19.06.2019

 

Fotografia de Daniel Escalé  www.danielescale.net

 

Què és ser productora? A banda del que tothom jas'imagina, que és portar una producció al llarg de tot el seu cicle de vida, ser productora és ser moltes coses diferents i totes alhora. És tenir un perfil molt versàtil en el qual tenen cabuda destreses dispars com ser bona gestora, tenir sentit comú, ser empàtica o saber redactar una sinopsi.

Per a mi, ser productora és un estat mental que l'impregna tot i em defineix. La meva vida gira entorn a la producció. Jo veig un lloc i penso en una localització, llegeixo una novel·la o descobreixo una notícia, i no puc evitar pensar que podria ser una pel·lícula, una sèrie o un documental que produiria, si pogués.


Em meravella la immensa creativitat dels autors, quan poden treballar sense pressió. Jo vull apoderar als meus i donar-los tots els recursos per a experimentar i crear sense limitacions. Lamentablement això és bastant utòpic, però com a desideràtum em val. Si sempre penséssim que les coses no són possibles, viure seria molt avorrit i crear, una cosa inviable.


El pressupost ens limita moltes vegades, és cert, però a vegades som nosaltres mateixos que no sabem veure-hi més enllà, i no encertem a trobar el camí perquè una producció vegi la llum. La creativitat és la nostra arma i és necessari entendre que fer cinema i audiovisual no va de tenir molts  diners (que ajuda moltíssim, per descomptat), sinó de tenir bones idees i de saber portar-les a la pràctica.


Crec en la funció social de l'audiovisual, en despertar consciències i en fomentar l'esperit crític. Qui diu que el cinema és només entreteniment? Quan tenia 12 o 13 anys, recordo vívidament l'experiència de veure a la televisió dues pel·lícules que em van marcar. Sempre he pensat que em van fer decidir-me a estudiar Psicologia, però no obstant això, ara penso que ja m'estaven preparant per a ser productora, un treball al qual vaig arribar per accident i que ara m'encanta. “L'enigma de Kaspar Hauser” de Werner Herzog i “L’infant salvatge” de François Truffaut, em van deixar imatges que ja formen part de mi mateixa per sempre. Les recordo com a experiències reveladores, i així és com m'agradaria produir, retornant alguna cosa, mostrant noves mirades i, en definitiva, aportant.


La meva productora (Films de L´Orient) sempre té les portes obertes i una bona part de la meva activitat és tractar amb projectes que, si alguna cosa tenen en comú, és que els seus autors o impulsors porten temps amb ells, i no han pogut, o no han sabut, com portar-los a bon port. No han fracassat per no tenir de talent, ni per falta de bones idees, és senzillament perquè els han llançat sense estar madurs. Manquen d'una mirada externa, i aquesta és la meva, la de productora, la d'algú que és capaç d'abstreure's i veure quines coses necessita aquest projecte per a créixer, per a arribar a les pantalles o per a aconseguir el seu públic.


Algú que llegeixi això podria creure erròniament que només produeixo èxits, o que sóc capaç de descobrir or on uns altres no ho van fer. Tant de bo! Senzillament em definiria més com l'última que tira la tovallola, algú que no es rendeix amb facilitat i que lluitarà amb totes les forces amb el seu equip creatiu per fer realitat aquest projecte.


De vegades ho fem tot bé i estem molt segurs d'una proposta, però no aconseguim produir-la, i és perquè en la decisió final també incideixen altres variables de les quals habitualment no es parla, simplement perquè són difícils d'objectivar. En l'audiovisual, com en tants altres sectors, no sempre arriben els millors, arriben els que són viables, els que semblen possibles o, senzillament, aquells projectes que tenen els padrins adequats en el moment precís. I això ha passat i passarà sempre, perquè vivim en una societat on la meritocràcia no existeix. No és infreqüent que els qui puguin, facin servir a favor seu determinats mecanismes, encara a costa de pervertir una mica el sistema. Tot val? Potser, encara no he esbrinat la resposta, tendeixo a creure que no, però la realitat em demostra que amb freqüència sóc massa ingènua. Amb tot, prefereixo continuar pensant que encara és possible aconseguir els objectius fent les coses bé, dedicant esforços i treballant amb coherència. En la vida sempre cal prendre decisions que posen en joc la nostra integritat i està a la nostra mà prendre la decisió correcta, o almenys intentar-ho.


Sóc dona i productora. Em nego a perpetuar una manera de fer les coses en la qual no crec. No estic disposada a treballar amb la prepotència i l'ego desmesurat d'alguns, ni amb la necessitat que tenen molts de menystenir o de menysprear uns altres. Col·laborar sempre és millor que competir. Si tots hi guanyem, aquesta és una bona solució. Produir alguna cosa requereix del compromís de moltíssima gent que ha de saber treballar en equip i remar en tot moment en la mateixa direcció. Així s'aconsegueixen coses increïbles, com fer una pel·lícula. Una producció ben feta permet créixer a les persones que hi participen i ajudar-les perquè facin el seu camí. Ser l'instrument perquè uns altres triomfin és un dels valors del meu treball i aconseguir-lo és un assoliment que sentiré sempre com a propi, encara que no es vegi i només ho sapiguem els implicats.


La meva filosofia de la producció és clara i potser estic destinada a fer només produccions petitones, no m'importa, sempre que pugui continuar fent-les com crec que hauria de fer-les.


Ser productora és conviure de manera constant amb la frustració, amb la decepció de descobrir que gairebé estàs arribant, però mai arribes. Reps moltes, moltíssimes negatives, més de les que a vegades pots suportar. Bregues diàriament amb el descoratjament, plores de vegades per les oportunitats perdudes, però segueixes endavant. Almenys jo ho faig, perquè sóc molt tossuda i perquè tinc clar que la meva és una carrera de fons amb mil obstacles que cal esquivar. Nedar a contra corrent com els salmons, és l'única opció per a resistir. Hi ha infinitat de bones històries per explicar i tantes coses per fer que no intentar-ho seria un crim. Així que jo em proposo resistir els embats del corrent, mentre pugui.

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact