BLOG

Preocupació pel futur de la producció de cinema i audiovisual… a França

 

Per Joan M. Corbella

Descarrega en pdf

 

23.05.2019

 

Cada any, al mes de maig a França es parla de cinema, de cinema francès, de les bones xifres del cinema francès, de com és el mirall on tots els europeus voldrien mirar-se. El Festival de Cannes és l’excusa per a parlar-ne, just quan els ulls mediàtics de mig món estan clavats sobre la Gàl·lia que resisteix la invasió de l’imperi, per enveja de la resta de les cinematografies de mitja Europa. L’any 2018 Cannes va ocupar molt espai als mitjans -i s’hi van abonar- per la negativa a acceptar films made in Netflix no projectats en sala, i va dividir el món entre els conservacionistes de les essències i els apologetes de la necessitat d’acceptar acríticament les regles que temps actual [Nota: el 2019 s’ha acceptat la presentació, fora de competició, de dos episodis de la sèrie “Too Old to Die Young”, de Nicolas Winding Ref per a Amazon].

En l’edició d’aquest any, el tema ha tornat a ser present, però el debat ha estat més profund, i més inquietant, impregnat de foscor amb motiu: davant un Netflix que per fi ha arrelat a França, que es distancia en nombre de subscriptors dels VOD locals, que enfonsa Canal+ i va erosionant les audiències (per tant, d’aquí un no res els ingressos) de la televisió, els presagis per a la indústria de producció cinematogràfica són poc optimistes. I les batzegades en un sentit i en el contrari dels màxims responsables polítics de l’economia, la cultura i els serveis públics del país, ajornant la reforma de la regulació cada any pel següent no inspiren confiança, tot i que ningú renega de la necessitat de posar-hi diners. Ara bé, no està clar de qui. Per si de cas, l’informe encarregat pel govern al productor Dominique Boutonnat[1] parla clarament de la necessitat de millorar i ampliar els mecanismes que facilitin l’entrada de diners privats al sector, just quan més demanda de producció hi ha per abastir tots els serveis audiovisuals.

L’informe, que va entregar al desembre, l’ha publicat el ministeri de cultura just uns dies abans de la inauguració del festival de Cannes i haurà estat útil per a concentrar els discursos oficials i les mirades en el cinema francès, massa absortes en el debat sobre les grans plataformes dels Estats Units i tots i cadascun dels passos de Netflix, Amazon i companyia per la seu del festival. A més de l’informe per a obrir portes a l’entrada de capital privat, tant el govern com el president de la república han aprofitat per informar de novetats en l’aportació de fons i crèdits públics per a les indústries culturals, i Macron va anunciar la intenció de convocar properament els “estats generals” de les indústries culturals i creatives per parlar de la resposta als reptes que els posen els nous gegants.

L’estructura de suport de la política audiovisual francesa està bastida sobre moltes peces, unes més conegudes que altres, però sense totes i cascuna potser l’edifici s’enfonsaria. Per això la reforma dels sistema de protecció francès –que pràcticament tothom considera que ha quedat obsolet- està tardant molt a aprovar-se, i ho està fent de moment molt tímidament, ja que a més de complexa implica el pacte amb una ingent quantitat d’interlocutors amb interessos sovint contradictoris.

Entre les mesures conegudes d’aquesta política, el primer lloc el te la cronologia de finestres d’explotació del cinema, que obliga els serveis SVOD (tipus Netflix) a estrenar els films 36 mesos després de les sales. Tot i que després de molt negociar s’acaba de pactar amb els implicats la rebaixa dels terminis, els abolicionistes consideren que hauria calgut acceptar l’estrena simultània per tots els circuits, de la mateixa manera que tots els llargmetratges haurien de poder ser a Cannes. Per als preservacionistes, tocar el fràgil equilibri del model francès és la solució pitjor, i és preferible anar-lo adequant i aplicar-lo als nous jugadors i nous circuits que apareixen sense qüestionar-ne l’estructura. Així ha funcionat sempre, i al finançament obligatori per part de les televisions, que se sumava a la taxa sobre les entrades  de sala, s’ha anat afegint amb el temps la taxa sobre els vídeos i ara VOD, de manera que tots els usuaris de cinema francès i dels Estats Units contribueixen de la mateixa manera a omplir la bossa del finançament futur del cinema francès. Des de l’any passat, s’imposa també una taxa als serveis de VOD (Taxa YouTube i Netflix) però les maniobres tributàries i de deslocalització d’aquestes empreses globals han malbaratat l’esforç, ja que amb prou feines es van recaptar 10 milions d’euros el primer any, una xifra insignificant al costat de l’aportació de les televisions.

Però hi ha altres mesures menys conegudes en el sistema francès de suport, que també entren en la controvèrsia. L’informe Boutonnat refresca l’existència i la utilitat de les societats de finançament de l’audiovisual (les Sofica, un instrument veterà, que periòdicament algú redescobreix), i en els debats públics aflora –tot i que amb pocs altaveus- la necessitat o intranscendència a dia d’avui de la prohibició de programar films els vespres dels dimecres i del cap de setmana als canals de televisió generalista, per a protegir l’assistència a les sales, i el manteniment de la prohibició de la publicitat de films a la televisió, per a igualar les possibilitats dels títols amb menys recursos amb els emparats per les grans productores i distribuïdores.

Això no obstant, ja és perceptible que les claus del suport a la indústria cara al futur passen per uns altres paràmetres, a més o en comptes dels anteriors, si s’accepta que estem davant un canvi  radical en el sistema o ecosistema audiovisual i comunicatiu. En coherència, cal plantejar si l’estructura de les polítiques envers el cinema i l’audiovisual encara és eficient i útil, i discutir quin rol hi ha de tenir els serveis com Netflix i què fer amb les televisions.

Netflix no jugarà mai al cinema francès com ho han fet les televisions històricament, i per moltes paraules boniques que expressi, el seu compromís es conjuga amb la deslocalització de l’empresa dels països segons les obligacions que l’imposen. Però les televisions ja tampoc hi poden jugar com abans, per més que se’ls obligui: la seva facturació cau, i el percentatge que se’ls obliga a invertir en cinema francès rendeix menys. Per això, és possible que ja no es puguin tornar a rodar els 300 títols de l’any 2018.  En aquests moments, les plataformes destinen aproximadament 35 milions anuals a la creació dins el cinema francès, davant els mil milions que hi posaven entre els quatre grans grups de televisió: el terrabastall pot ser de grans dimensions, si els auguris es compleixen.

Aquest és el punt central de cara al futur, i per al qual no hi ha resposta: els incentius a la iniciativa privada podran cobrir el buit que es pot anar generant  per l’acció de les tres forces en acció? Primera, de la televisió tradicional en hores baixes. Segona,  de l’escàs suport –però amb molt soroll de màrqueting- dels gegants globals/dels Estats Units que tenen capacitat de modelar els paisatges audiovisuals nacionals dels països que decideixin. Tercera, d’uns sistemes de recaptació de fons per al suport a la producció basats en el consum per part dels ciutadans i per tant sotmesos als seus canvis en les pràctiques audiovisuals.

D’aquí que els altres jugadors del sistema audiovisual obrin el ventall d’actuacions possibles, com es posava de manifest la mateixa setmana en un col·loqui convocat a París per la consultora del sector NPA Conseil i el diari Le Figaro) i en un altre organitzat a Cannes per la societat d’autors (SACD) amb un títol ben explícit: “Quin futur per al cinema en el món de les plataformes?”. Recullo algunes idees que em semblen significatives, d’entre les que van circular per un lloc i l’altre i les xarxes socials:

  • Es urgent la creació de grups audiovisuals paneuropeus que tinguin la dimensió suficient per a competir amb els nous gegants globals, especialment en el terreny de la producció (i comercialització de drets televisius).
  • Una línia són les concentracions entre operadors de televisió i productores (ITV, TF1, Mediaset) per a ampliar el perímetre d’activitat i ingressos dels primers.
  • S’ha d’anar a un procés de consolidació i concentració de grups de producció independents, que tot just és als inicis (Banijay comprarà Endemol-Shine?).
  • Les televisions públiques han d’aconseguir trobar el seu espai en el nou terreny de joc de l’audiovisual, tot i que no ho tenen fàcil, en les condicions actuals.
  • Les plataformes a la demanda són una oportunitat per a exportar el cinema nacional a la resta del món, encara que amb les condicions que aquestes imposen.
  • Vendre produccions a Netflix pot ser assequible per a les empreses europees; però crear alternatives a Netflix segur que no ho és.
  • La indústria audiovisual europea necessita 3.000 milions d’inversió en R+D ràpidament per fer front a les plataformes globals.
  • La retenció dels drets és un problema per als productors, i l’economia de les plataformes no és clara; estem davant una revolució dels drets, però maveguem entre les pors i els fantasmes dels diferents actors.
  • Europa porta retard en el màrqueting dels programes. Els productors s’han de posar les piles.
  • La relació amb les plataformes que els financen les obres pot fer perdre l’autonomia dels productors independents, que poden esdevenir purament productors executius.
  • Els gegants de l’audiovisual global tenen també –¿encara?- interrogants: Netflix perd diners cada dia, i ha de fer una despesa en promoció i màrqueting molt elevada per anar penetrant als diferents països, ja que als Estats Units pot estar tocant sostre.
  • Netflix perd 4 milions diaris; hi haurà un moviment de racionalització i concentració, atès el gran nombre de jugadors al SVOD.
  • Malgrat que les fórmules com la taxa Netflix/Youtube tenen poc impacte econòmic, són necessàries per a reforçar el missatge que tothom ha d’acceptar que se li imposin obligacions.
  • La regulació segueix essent un instrument primordial per a protegir la diversitat cultural, tot i la multiplicació de circuits per a la circulació de les obres.
  • Les noves directives europees sobre l’audiovisual i sobre propietat intel·lectual són passos endavant, però encara hi ha feina per implementar-les positivament per al sector, ja que en el procés de transposició a la regulació nacional els gegants globals pressionaran per anar a mínims.

Curiosament, la mateixa setmana que tot això passava a França, en un comitè del parlament britànic sobre el futur del servei públic audiovisual en l’era digital, el director executiu de l’associació de televisions comercials (Commercial Broadcasting Association, CoBA) plantejava que els mitjans de comunicació i els polítics estaven exagerant sobre la importància dels serveis de SVOD.  Però uns dies abans, l’analista francès Pascal Lechevallier recordava al seu blog[2] com els grups audiovisuals francesos l’any 2007 en què Netflix engegava el servei actual van rebutjar la idea d’ocupar l’espai del VOD, ja que no veien clars els models econòmics de la publicitat ni de la subscripció.

Sigui com sigui, no es pot negar que estem davant uns canvis transcendents del mapa audiovisual, amb efectes sobre la televisió i sobre el cinema. Prova d’això són els esforços d’algunes empreses del sector per obrir-s’hi pas i liderar les actuacions reactives, com Mediaset a la recerca de socis entre els operadors europeus, o l’esmentada Banijay i la també francesa Mediawan fent el mateix amb productores. I amb un plantejament encara més obert geogràficament, la catalana Mediapro, que a més apunta en totes les direccions de la indústria (a les tradicionals i conegudes en l’esport, ha sumat la vertebració de Mediapro Studios i l’extensió en el món dels e-sports, entre d’altres).

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact