BLOG

La dificultat d’encertar les actuacions en el paisatge audiovisual basat en internet

 

Per Joan M. Corbella

 

Descarregar en pdf

28.03.2019

 

Fa 14 anys va néixer Youtube i en fa 12 que Netflix va començar a oferir als Estats Units el servei de streaming, i en aquest lapse de temps el paisatge i els hàbits audiovisuals han evolucionat a una velocitat de vertigen, per molt que es reiteri que la televisió segueix ocupant un espai central en la societat. Agradi o no, i encara que algú vulgui posar bastons a les rodes, el món segueix girant sense demanar-nos permís. Igualment, agradi o no, i encara que algú vulgui posar bastons a les rodes, es poden filmar històries i distribuir pel·lícules sense passar per les sales -i guanyar premis-, també es poden fer retransmissions d’esports al marge dels operadors de televisió i qualsevol pot posar en circulació els seus enregistraments audiovisuals sense demanar permís.

Aquest punt de partida sembla que de vegades s’oblida, entestats a encasellar l’audiovisual en els paràmetres del segle XX. O be és nega, sigui per purisme conservador o per altres interessos més prosaics. És molt respectable la campanya de Spielberg a favor del cinema a les sales i contra Netflix, la posició de les sales alemanyes contra l’admissió a concurs del film d’Isabel Coixet al  darrer festival de Berlín i -en general- la defensa numantina de bona part del cinema europeu davant Netflix. També és fàcil d’entendre que hagi costat molt a França -el paradís de les polítiques de suport al cinema propi- arribar a un acord per a fer una reforma per escurçar parcialment la cronologia de finestres d’explotació de les pel·lícules, que entre altres terminis fins ara relegava a 36 mesos després de l’estrena la possibilitat d’integrar-les als catàlegs de serveis SVOD.

Però Netflix existeix –i existeixen ja diversos Netflix-, i mentre creix la preocupació pel poder que està assolint dins la indústria, va teixint una xarxa cada cop més estesa i espessa de complicitats amb els agents veterans del paisatge televisiu i cinematogràfic d’arreu per a instaurar un nou ordre mundial de l’audiovisual. Així, per exemple, al febrer va ser admès a la poderosa Motion Pictures Association of America, que agrupa les majors que controlen encara la producció i distribució.

Alhora, tant si Netflix fracassa en aquest objectiu d’instaurar un nou ordre audiovisual, per l’agressivitat econòmica del seu pla d’acció, com si no fracassa, al seu costat i al seu darrere va creixent dia a dia un munt d’empreses i professionals disposats a agafar el relleu o a disputar-li la supremacia per a treure la televisió i el cinema de la vella indústria del segle XX i situar-los a l’era d’internet. Entre elles Amazon i els  operadors de telecomunicacions, i de forma encara poc clara Apple, que han acceptat que el negoci de futur estarà en la distribució de continguts més que en facturar pel trànsit per les xarxes. Per això deia dies enrere Barry Diller, gat vell i veterà de moltes guerres del sector, que Hollywood ja no pinta res en l’audiovisual[1].

Netflix produeix al voltant de noranta films l’any, instal·la centres de producció a Madrid, Mèxic, Canadà i a poc a poc en més llocs, lentament però sense pausa incrementa el nombre de països en què produeix sèries amb empreses locals per a distribuir-les després arreu del món. Pel seu costat, Amazon anuncia canvis en la seva política de producció i compra de films, però pel cap baix en posarà en circulació una trentena aquest 2010, després de passejar per Sundance amb la cartera plena de bitllets per comprar cinema independent del bo.

Mentrestant, en  la indústria audiovisual de sempre, la dels gegants, ATT obté el llum verd per a comprar, fer i desfer en el grup Warner (HBO, CNN, Turner i un llarg etcètera), i Disney va acomplint els seus passos per a integrar l’imperi Fox després de veure’s obligat a cedir la part europea (Sky) a Comcast-NBC-Universal, i ara apunta no només a muntar el seu SVOD (Disney Plus) i mantenir-se fort en els esports amb ESPN+ sinó també a comprar les parts dels seus socis i fer-se càrrec en solitari del futur de Hulu.

Des d’Europa, les accions davant el tsunami que arrasa el paisatge a l’altra banda de l’Atlàntic són –com a molt- tímides, i sovint mal enfocades o mal explicades, amb excepcions notòries com és Mediapro amb el seu pla d’expansió en la ficció per tot el món amb Mediapro Studios. Mentre cada cop més directors i directores, showrunners  i altres professionals i també empreses accepten les propostes per posar el seu talent a produccions liderades per Netflix, Amazon o HBO, contrasta descobrir les estratègies de les televisions públiques, temps enrere els veritables motors de la indústria audiovisual del vell continent. Exposo dos casos.

Un. France Télévisions va signar al gener un acord amb les associacions de productors per tal que les obres i sèries finançades amb diner públic no passin a engrossir el catàleg a Netflix a les poques setmanes de l’estrena per televisió. A canvi de millorar els encàrrecs i les condicions d’explotació de les productores, FTV es reserva durant dos anys els drets lineals i a la carta[2]. Amb aquesta operació vol tenir continguts per a aportar a la iniciativa conjunta amb els grups privats TF1 i M6, la plataforma de pagament Salto, presentada com la “rèplica francesa a Netflix” a finals de 2018. Paral·lelament, FTV va informar de la nova política de retirar els programes sencers de Youtube.

El dubte radica en si aquesta estratègia, per a la qual no hi ha un pressupost elevat, pot frenar la invasió dels jugadors dels Estats Units. Netflix juntament amb els altres VOD ja és la “cinquena cadena” per volum de consum al vespre a França. No és molt, quantitativament, i delma encara poc l’audiència i te poc impacte en la reducció del preu i ingressos per publicitat, però ja estableix una pauta de com evoluciona el consum.

Dos. La BBC  i ITV volen engegar al Regne Unit el servei de SVOD Britbox, que van estrenar primer als Estats Units. Prèviament, l’autoritat reguladora de l’audiovisual (OfCom) ja els havia pressionat per acordar una col·laboració públic-privada per fer front als nous gegants dels EUA. Deu anys abans, l’autoritat de la competència els va prohibir una iniciativa semblant (Kangaroo Project) en què havien de participar les altres televisions de servei públic i gestió pública o privada, però en el nou escenari ha canviat la mirada sobre la “utilitat d’interès general” d’aquest projecte. BBC i ITV han tornat a convidar els altres operadors de televisió per crear un gran catàleg de continguts, de pagament i amb continguts també originals, que intentarà no anul·lar els respectius serveis de TV a la carta (l’iPlayer de la BBC segueix essent un èxit, i d’accés lliure per als britànics, que ja paguen un cànon per al manteniment de la BBC). Com en el cas francès, caldrà veure si això funciona, ja que tampoc no és un Netflix tampoc sinó un agregador semblant a Hulu dels Estats Units. També al Regne Unit la preocupació per la font de consum audiovisual dels joves és la principal preocupació, ja que les dades indiquen que usen més el VOD que la televisió lineal.

En general, la resta de països europeus comparteixen la inquietud per entendre els canvis profunds de l’audiovisual, tant pel que fa al mapa de jugadors com per la consolidació de nous hàbits del públic i el paper que han de jugar les polítiques públiques: els prestadors públics de serveis, les mesures de foment i l’impacte de tot plegat en el pluralisme. La Unió Europea reforma les directives que han d’harmonitzar l’espai únic en l’era digital, alguns països han engegat reformes del servei públic –de vegades per a retallar-lo, com a Dinamarca- i altres s’han capficat en una revisió total del sistema que els està costant molt més del previst. És el cas  de França, que un cop i un altre van endarrerint la reforma, que ara ja se situa per a avançat el 2020.  Pel seu costat, algunes empreses televisives han apostat decididament per adaptar-se a les noves condicions del joc audiovisual, i entre aquestes cal destacar Atresmedia, que segueix les línies d’altres grups europeus i avança en el terreny de la producció per a tercers.

 

Una mirada des de l’ecologia de l’audiovisual

La inquietud –lògica, d’altra banda- per entendre què està passant en l’audiovisual i actuar en conseqüència s’intenta pal·liar massa sovint amb estudis que aborden només una part de la dinàmica de canvi. Són estudis necessaris sobre l’economia, l’estructura de jugadors, la cadena de valor, la variació dels hàbits de consum o les polítiques de pluralisme, de foment i de servei públic. Però falten sobretot els treballs multidimensionals, que posen en relació dialèctica totes les variables per entendre el pas i la contribució de cada fenomen detectat en la transformació conjunta. Ara bé, és habitual utilitzar l’etiqueta “ecosistema” per parlar del cinema, la televisió, l’audiovisual o la comunicació en conjunt, sense entrar a fons en el significat d’aquesta expressió manllevada a les ciències biològiques, i sense justificar si de debò estem davant una estructura d’ecosistema i revisar amb coherència amb això l’estudi de l’audiovisual.

Més enllà de la moda que s’ha imposat, substituint la idea de sistema audiovisual per la d’ecosistema audiovisual, pot ser molt productiu treballar aquesta perspectiva per a entendre millor les transformacions. N’apunto algunes claus.

El  concepte sistema s’utilitza de forma habitual com a conjunt d’elements interrelacionats i interdependents, que generen una estructura única i identificable, que experimenta alteracions en el seu equilibri a causa dels canvis en qualsevol dels elements que el formen. La intensificació de les relacions entre creadors, productors, editors i distribuïdors de televisió, distribuïdors i  exhibidors de cinema van permetre al seu dia revisar els conceptes tradicionals d’indústria televisiva i indústria cinematogràfica com a integrants d’una única indústria audiovisual amb una estructura de sistema cada cop més enfortida, tot i que al seu interior es pot comprovar de forma nítida que encara perviuen característiques pre-sistèmiques del cinema i de la televisió (hi ha accions al seu interior que no afecten el conjunt ni la resta de components).

Entendre i abordar el cinema i la televisió com a sistema integrat ha estat clau per a poder conduir els canvis que la innovació tecnològica propicia, i per a facilitar el desplegament natural de les empreses i creadors en un tauler de joc més ample i en expansió. Per contra, les polítiques sobre l’audiovisual han estat més renuents a acceptar aquesta perspectiva i han actuat sovint d’aliades conservadores de les velles estructures pres-sistèmiques (cronologia de finestres d’explotació, definicions de film i TVmovie, restriccions a la integració vertical i multimèdia de les empreses, per exemple).

L’ús del concepte ecosistema audiovisual significa –conscientment o per la moda- anar un pas més enllà. Simplificant, és un sistema dinàmic en el qual els organismes o elements vius (biòtics) coexisteixen i s’afecten mútuament i amb els elements (abiòtics) del medi en que es desenvolupen. En els ecosistemes, els canvis que alteren l’equilibri i obliguen els organismes vius a reaccionar, mutar o desaparèixer poden venir els propis organismes o d’elements externs, del medi.

Així, en l’ecosistema audiovisual els elements biòtics (creadors, productores, editors, distribuïdores i altres intermediaris, exhibidors, fins a l’usuari) es desenvolupen afectats pels propis canvis (innovació tecnològica, creativa, narrativa, etc.) però també per l’arribada al medi de nous elements biòtics (operadors de telecomunicació, comerç electrònic, TIC, etc.), per les conjuntures econòmiques i polítiques internacionals que fan més comfortable la subsistència d’uns o altres, de les variacions en els perfils sociodemogràfics o dels hàbits culturals i de temps lliure de parts significatives de la societat. Aquest darrers exemple, sempre que es  vulgui interpretar els usuaris com a agents externs al sistema (tot i ser part activa i fonamental en l’ecosistema).

El canvi més profund que s’ha produït en el sistema/ecosistema és la substitució en un temps molt breu de l’hàbitat analògic-industrial en què se sustentava l’audiovisual per l’internet de banda ampla com a medi en què es desenvolupa -si o si- l’activitat audiovisual i en el qual es despleguen tots els agents. Aquest nou medi ha permès augmentar la biodiversitat de l’ecosistema audiovisual i canviar els mecanismes i possibilitats de reacció dels participants davant qualsevol alteració de l’equilibri.

L’estudi de l’audiovisual com a ecosistema (revisant el concepte d’ecologia dels mitjans, que ja ha complert més de 50 anys) ha de permetre identificar, interrelacionar i integrar millor tots els factors que intervenen en les dinàmiques internes. A partir d’aquí, elaborar explicacions adequades als esdeveniments i tendències, i millorar les actuacions de tots i cadascun dels participants al llarg de la cadena de valor i de les administracions públiques, a la recerca de pluralisme i qualitat en l’audiovisual. A escala nacional, internacional, global i local.

La interpretació com a ecosistema ha de permetre, a més, escapar de les anàlisis basades en l’economia política de l’audiovisual o alternativament en l’economia industrial, que posen tota l’èmfasi en les actuacions dels jugadors del sistema (productores, canals, etc.), els seus resultats, els models de finançament, les audiències o l’ús dels diversos circuits o finestres de distribució. Alhora, aquest plantejament facilita la presa en consideració de les actituds dels ciutadans com a factor clau que explica bona part del que està passant: en relació amb l’aprofitament de la innovació tecnològica per a modificar l’accés als serveis, l’exigència o l’acceptació de nous serveis o models de negoci, o de formes de consum. Una bona mostra la tenim en el fet que han estat els hàbits dels joves en plataformes d’accés il·legítim que han forçat les plataformes de VOD ha oferir tots els capítols d’una sèries d’un sol cop, per comptes d’allargar-ho amb entregues setmanals.

 

 

 

 


[1] Vegeu Hollywood is now irrelevant,” says IAC Chairman Barry Diller”, al web Recode.net.  

 

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact