Universitat Pompeu Fabra - Fundació Carles Pi i Sunyer

Barcelona, 14 de gener del 2006

Estimats col·legues i amics,

Per a la Universitat Pompeu Fabra ser l'amfitriona, juntament amb la Fundació Carles Pi i Sunyer, d'aquesta trobada és una gran honor i un gran plaer. En l'actual circumstància històrica, és important que siguem capaços de generar àmbits de debat racional i assossegat.

Inevitablement, la negociació política que s'està duent a terme té molt a veure amb l'acomodació dels interessos dels partits polítics, i el debat en els mitjans de comunicació és massa esclau dels sentiments d'una i altra banda. Per aquest motiu, sembla oportú pensar que l'àmbit acadèmic pot ser un bon lloc perquè les raons es facin sentir per damunt del soroll produït pels interessos i pels sentiments. La universitat, podríem dir, és la casa dels arguments , i en aquest debat, més potser que en cap altre, necessitem contrastar uns amb altres tots els arguments. D'aquesta manera tal vegada aconseguim transferir a l'àmbit públic la força de les raons, aconseguim que imperi la raó pública, que és la raó de tots.

La història de les relacions entre Catalunya i la resta d'Espanya està poblada de trobades i de desacords diversos, i el mateix succeeix amb les relacions entre intel·lectuals de les dues parts. El segle xx es va iniciar a aquest efecte amb la correspondència entre Joan Maragall i Miguel d'Unamuno, de la qual encara podem aprendre algunes coses. A mitjan segle, durant els anys cinquanta i en plena dictadura franquista, van tenir lloc els congressos de poesia de Segòvia, Salamanca i Santiago, en els quals no sols es va posar en comú la millor poesia catalana i castellana del moment, sinó que es va iniciar alhora un profund acostament cultural que prefigurava l'encara llunyana democràcia constitucional. Encara que, com és sabut, procedents d'orígens polítics i culturals allunyats, les figures de Carles Riba i Dionisio Ridruejo exemplifiquen bé el que vull dir. Ens ho recordava fa poc Llorenç Gomis, que va ser protagonista directe d'aquests esdeveniments, que també va ser síndic de Greuges de la nostra universitat durant els últims anys i que ens va deixar, ja per sempre, l'última tarda de l'any passat. Segurament al llarg d'aquesta jornada s'evocaran altres d'aquestes fites que precedeixen la d'avui.

Necessitem, al meu parer, aquest tipus de trobades per conèixer-nos millor, per comprendre'ns millor. Quan parlem uns amb altres no deixa de ser sorprenent quants prejudicis totalment injustificats acumulem els uns i els altres, fins a quin punt sovint és esbiaixada la nostra opinió sobre el que de veritat succeeix en l'altra part. Fins i tot entre nosaltres, els acadèmics, que viatgem i tenim molta relació uns amb altres, les creences injustificades, quan no totalment falses, ennuvolen la nostra visió adequada de les coses. Si ens proposéssim l'aparentment modest objectiu d'eliminar el biaix dels nostres judicis i aconseguíssim el nostre fi, hauríem recorregut ja la meitat del camí.

I el camí consisteix a reconèixer aquelles raons que poden superar els filtres de la racionalitat i de la raonabilitat, que poden convertir-se en raons públiques . La raó pública pressuposa la reciprocitat . Sovint des d'una concepció monolítica d'Espanya s'exigeix una Catalunya plural i, sovint també, des d'una concepció monolítica de Catalunya s'aspira a una Espanya plural. La reciprocitat, com ha de resultar obvi, requereix, però, una Catalunya plural en una Espanya plural.

Confio que la Universitat Pompeu Fabra i l'hospitalària ciutat de Barcelona seran el marc adequat per avançar cap a la meta que els aquí presents compartim. Aquesta iniciativa no hauria estat possible sense l'encert i l'entusiasme amb què l'ha conduït el professor Josep M. Colomer, que ha causat que els presents responguessin de manera tan positiva a la convocatòria. Altres convocatòries futures hauran de servir per sumar més veus a aquest debat.

Servei

en aquest debat, més potser que en cap altre, necessitem contrastar uns amb altres tots els arguments. D'aquesta manera tal vegada aconseguim transferir a l'àmbit públic la força de les raons, aconseguim que imperi la raó pública, que és la raó de tots. La història de les relacions entre Catalunya i la resta d'Espanya està poblada de trobades i de desacords diversos, i el mateix succeeix amb les relacions entre intel·lectuals de les dues parts. El segle xx es va iniciar a aquest efecte amb la correspondència entre Joan Maragall i Miguel d'Unamuno, de la qual encara podem aprendre algunes coses. A mitjan segle, durant els anys cinquanta i en plena dictadura franquista, van tenir lloc els congressos de poesia de Segòvia, Salamanca i Santiago, en els quals no sols es va posar en comú la millor poesia catalana i castellana del moment, sinó que es va iniciar alhora un profund acostament cultural que prefigurava l'encara llunyxin aquestes breus paraules com a missatge de benvinguda a tots.

Moltes gràcies