L'article analitza les caràtules dels 80 videojocs per consola més venuts de 2010 a 2014, amb l'objectiu d'identificar quins valors vehiculen. L'article s'afegeix a la tendència actual de l'anàlisi dels paratextos, és a dir, l'anàlisi dels textos que acompanyen (i condicionen la lectura de) altres textos, en aquest cas les caràtules dels videojocs. 

La rellevància de l'anàlisi d'aquest tipus de paratext és que les caràtules dels videojocs tenen com a objectiu modelar les expectatives dels jugadors no només sobre un joc en particular, sinó també sobre què és un videojoc "bo" o "divertit". Així, en l'article observem que, indepententment del gènere del videojoc, les caràtules tendeixen a destacar sempre el smateixos elements del joc: la novetat, la llibertat d'elecció, la personalització, l'acumulació de béns i l'auto-perfeccionament. D'aquesta manera, en l'article concloem que aquests paratextos connecten i legitimen certs valors neoliberals:

• L'èmfasi en la lliure elecció i la construcció de l'avatar, cosa que connecta amb la noció del "subjecte emprenedor", el model del ciutadà ideal promogut dins el neoliberalisme (aquell ciutadà que cuida d'ell mateix per tal d'estar sa, ser feliç, tenir feina, diners...): en moltes de les caràtules analitzades la construcció i millora estretègica i progressiva de l'avatar és presentat com un dels plaers que ofereix el joc. 
• L'evocació de plaers consumistes com ara acumular monedes, personatges, armes... 
• L'èmfasi en la competitivitat i la meritocràcia (que en el context del neoliberalisme serveix per explicar i legitimar les desigualtats socieconòmiques)
• La societat del risc: situant el videojoc en móns post-apocalíptics s'evoca a la possibilitat d'una catàstrofe que aparentment pot afectar a tothom i desfer les jerarquies socials. Tot i això, aquestes catàstrofes es lliguen a la prescripció de la necessitat de sovreviure a qualsevol preu, a partir d'accions individuals.

Finalment, com a conclusió, l'article apunta a una interessant paradoxa:

D'una banda, el to de les caràtules analitzades és positiu, optimista i entusiasta. Això és consistent amb la idea que el neoliberalisme anima els ciutadans a actuar d'acord amb els seus principis no per coacció, sinó per la promesa de felicitat i realització personal. De l'altra, alguns dels videojocs més venuts se situen en mons post-apocalíptics, com The Last of Us, Fall Out: New Vegas, Left 4 Dead 2 o Call of Duty: Black Ops II. 

Aquesta aparent contradicció entre la felicitat i la por té sentit quan es té en compte el context polític, social i econòmic dels països occidentals, marcat per la crisi econòmica. Així, les portades dels 80 videojocs de consola més venuts en els darrers cinc anys fan referència a les ansietats d'una societat que viu en un ambient hostil a causa de la crisi, crisi que sovint s'ha explicat amb la metàfora de "catàstrofe" i, per tant, apel·la a les pors de la societat de risc. En aquest context de la Gran Recessió, s'ha produït un aprofundiment dels discursos neoliberals que han prescrit solucions individuals basades en l'esperit emprenedor i l'autoajuda. Per tant, els paratextos representen les pors lligades al nou entorn creat per la crisi, al mateix temps que legitimen el "jo emprenedor" com a model ideal per enfrontar aquest ambient hostil.

Si no teniu accés a la revista (donat que és de pagament), aquí podeu llegir-ne una versió gratuïta (Author's accepted manuscript).