Jordi Nadal i Oller, amb una trajectòria de més de cinquanta anys com a historiador econòmic, va morir el dimarts, 8 de desembre, a Cassà de la Selva (Girona), als 91 anys d’edat. Deixeble de Jaume Vicens Vives, amb el qual va coincidir a la Universitat de Barcelona, ha estat un dels màxims coneixedors i investigadors de la demografia històrica i de la història industrial.

“Jordi Nadal ha estat l'historiador econòmic català i espanyol més important dels darrers seixanta anys, després de Jaume Vicens Vives".

La UPF el va investir doctor honoris causa el 2 de novembre del 2010 (en reconeixement de tota la seva trajectòria docent i investigadora en el camp de la història econòmica) en el decurs d’una cerimònia acadèmica presidida pel rector Josep Joan Moreso. Jordi Nadal va estar acompanyat pel seu padrí, Jaume Torras, catedràtic del Departament d'Humanitats. Albert Carreras, que ocupava el càrrec de degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, va pronunciar l’elogi del doctorand.

Un mestre d’historiadors econòmics que ha deixat empremta en la historiografia

“Jordi Nadal ha estat l'historiador econòmic català i espanyol més important dels darrers seixanta anys, després de Jaume Vicens Vives. La seva obra va renovar completament els estudis d'història de la població i d'història de la industrialització per a Espanya i per a Catalunya, situant-les, a més, en una perspectiva global”, afirma Albert Carreras, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques del Departament d'Economia i Empresa de la UPF i actualment director d’ESCI-UPF.

El professor Carreras destaca el seu model acadèmic, que va servir de mestratge per a molts historiadors econòmics, entre els quals es compta: “Jordi Nadal ha dirigit la recerca de dues generacions de deixebles, en un ampli espectre de problemàtiques, que inclouen totes les branques de la història econòmica i de l'empresa, moltes de la història demogràfica i social i algunes de la història política”. I afegeix: “Va ser un model de recerca orientada a la resolució de problemes, que va modernitzar i millorar mètodes, criteris i nivells d'exigència. Va ser entusiasta de la docència, com a moment formatiu essencial i com a moment de síntesi problemàtica de la matèria ensenyada”.

 “Jordi Nadal, juntament amb Josep Fontana, han estat els dos historiadors més influents a Espanya, acompanyats de Pierre Vilar".

Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna del Departament d’Humanitats de la UPF, que defineix Nadal com a “honest, exigent, brillant, sempre preocupat per la qualitat de la universitat”, posa èmfasi en la seva tasca d'historiador: “Jordi Nadal ha deixat una forta empremta en la historiografia espanyola de les últimes dècades, tant dels del punt de vista de la història de la població com de la història econòmica. Ha sabut crear un sòlid equip d'experts a la Universitat de Barcelona que han investigat aspectes fonamentals, com la industrialització en diversos sectors productius, la banca, l´electricitat o els ferrocarrils. Va ser, sempre, un apassionat de la industrialització que va forjar la Catalunya contemporània”, explica.

Segons el professor Albareda, “juntament amb Josep Fontana, han estat els dos historiadors més influents a Espanya, acompanyats de Pierre Vilar. Fontana, amb La quiebra de la monarquia absoluta i Nadal, amb El fracaso de la revolución industrial en España, van assenyalar els trets definitoris, les rèmores i els dèficits, del pas de l´Antic Règim a la societat liberal i capitalista”.

Una àmplia i prolífica trajectòria acadèmica 

Jordi Nadal i Oller, nascut a Cassà de la Selva l’any 1929, es va llicenciar en Dret (1952) i en Filosofia i Lletres, secció d'Història (1951) a la Universitat de Barcelona, en la qual va obtenir el grau de doctor (1957) amb una tesi dirigida per Jaume Vicens Vives. Durant els anys cinquanta va fer estades de recerca a Toulouse i a París i a la Università degli Studi de Pavia, i va ser professor lector de català i castellà a la Universitat de Liverpool. Durant tots aquests anys va tenir diversos encàrrecs docents a la Universitat de Barcelona, a la Facultat de Filosofia i Lletres i, sobretot, a la recentment creada Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, com a ajudant de Jaume Vicens Vives, en el marc de la càtedra d'Història Econòmica d'Espanya.

El 1970 Jordi Nadal va ocupar la càtedra d'Història Econòmica de la UAB. Mentre n'era director, va passar el curs 1978-1979 com a investigador resident a l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton (Nova Jersey, EUA). Uns anys més tard, el 1981, es va traslladar la Universitat de Barcelona, en la qual va reorganitzar el Departament d'Història Econòmica, fins a jubilar-se l'any 1999, quan va passar a ser catedràtic emèrit. Posteriorment va impartir diversos cicles de conferències a la UPF sobre història econòmica de Catalunya.

Va ser l'impulsor, el 1972, juntament amb Gabriel Tortella, de la Asociación de Historia Económica, que va presidir entre 1994 i 1997, i va ser també el primer president, entre 1993 i 1997, de la Asociación de Demografía Histórica. Va ser fundador de la Revista de Historia Industrial, creada el 1992 pel Departament d'Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona.

Algunes de les obres més destacades de Jordi Nadal són La population catalane de 1553 à 1717. L'immigration française et les autres facteurs de son développement (1960), amb Emili Giralt i Raventós; La población española (siglos XVI a XX) (1966); El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913 (1975); Historia económica de España (director) (1987); Història Econòmica de la Catalunya contemporània (1988); Atlas de la industrialización de España (2003).

 Al llarg de més de dues dècades, Jordi Nadal va dedicar la seva recerca a intentar explicar la història de la Hispano-Suiza.

Un dels seus últims llibres, publicat aquest any, és La Hipano-Suiza. Esplendor y ruina de una empresa legendaria (Pasado & Presente). Al llarg de més de dues dècades, Jordi Nadal va dedicar la seva recerca a intentar explicar la història d'aquesta empresa catalana, referent mundial en dues indústries, naixents i punteres tecnològicament, com són els vehicles d’automoció i l’aeronàutica. Precisament, el discurs d'acceptació que va fer com a doctor honoris causa per la UPF va versar sobre aquest tema.

Entre els guardons i distincions que ha rebut, destaquen la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic de la Generalitat de Catalunya (1985); la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio (1988); la Creu de Sant Jordi (1997); la Medalla d’or al mèrit científic de l’Ajuntament de Barcelona (1998); el premi col·legiat d'honor del Col·legi d’Economistes de Catalunya (2000); el Commandeur de l'Ordre des Palmes Académiques (2002); el Premio Nacional de Investigación “Pascual Madoz" en Derecho y Ciencias Económicas y Sociales (2004); el premi de la Asociación Española de Historia Económica (AEHE) a la Trajectòria Acadèmica (2009), o la investidura com a doctor honoris causa per les universitats de París XII  (Val-de-Marne) (2001), Girona i Almeria (2013), a més de la UPF (2010).