“Al final totes les presentacions són una història, per això hi ha d’haver un storytelling al darrere”
“Al final totes les presentacions són una història, per això hi ha d’haver un storytelling al darrere”
“Al final totes les presentacions són una història, per això hi ha d’haver un storytelling al darrere”
Parlem amb Marina Álvarez guanyadora de la sisena edició de la competició Rin4', en la qual estudiants de doctorat han d'explicar la seva recerca en quatre minuts davant un públic no especialitzat.
Marina Álvarez està fent la seva tesi doctoral al grup de recerca Comparative Genomics, liderat per Tomàs Marquès-Bonet al Departament de Ciències Experimentals i de la Salut (DCEXS) i l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF). El 25 de maig va guanyar el primer premi de la competició Rin4' (Research in 4 minutes) amb una presentació titulada "Salvem els nostres cosins evolutius".
—Què ha significat per a tu guanyar la competició?
Estic molt contenta, crec que explicar un projecte de tesi en quatre minuts és molt complex però també molt necessari. Penso que és important acostar la investigació que fem d’una manera fàcil, ja que si no sabem explicar-ho a la gent de carrer ningú voldrà finançar la ciència.
—Com vas preparar la teva presentació?
Al final totes les presentacions són una història, per això hi ha d’haver un storytelling al darrera. En primer lloc vaig buscar, no només el que és més important per a mi, sinó què era el que la gent troba interessant del meu projecte, el que els crida l’atenció. En aquest cas estudiem un ésser que s’assembla molt a nosaltres, i m’he volgut centrar en això perquè crec que és una part atractiva de la meva recerca. També hi ha coses divertides: no rebo una mostra de sang, rebo mostres fecals, és la part no tan bonica de la feina però alhora em sembla molt curiós que puguem estudiar l’ADN d’una espècie que està a l’Àfrica aquí a Barcelona amb una mostra fecal. D’altra banda, crec que s’han de fer unes quantes preguntes i seleccionar molt bé els missatges claus que es volen transmetre.
Penso que és important acostar la investigació que fem d’una manera fàcil, ja que si no sabem explicar-ho a la gent de carrer ningú voldrà finançar la ciència.
—Per què creus que la comunicació de la ciència és important?
Crec que tothom ha de tenir la possibilitat de saber què fem i perquè. Al final, allò que estudiem no ho fem per nosaltres mateixos, sinó per la societat. El coneixement ha de ser per tothom. Si acostem els nostres projectes a tothom, això ajudarà a que hi hagi encara més interès en la ciència i més progrés.
—Has realitzat altres activitats de divulgació?
Sempre m’ha agradat molt ensenyar i també m’agrada molt el disseny. Sempre que puc m’agrada fer il·lustracions per a articles dels companys de grup o ajudar-los amb les seves presentacions. El meu projecte de TFG va ser generar contingut didàctic per als pacients de consultes d’assessorament genètic, explicant de manera molt visual on es troba l’ADN o què és un cromosoma amb paral·lelismes i analogies. M’ho passo molt bé fent aquest tipus d’activitats.Amb una companya vaig participar en una activitat a través de La Ciència al Teu Món, explicant temes d’evolució al canal de Youtube de les Biblioteques de Barcelona. També hem participat a l’Open Day del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i estem organitzant una activitat amb el Zoo, el PRBB i el Teatre Nacional de Catalunya. Crec que en aquest sentit tinc sort perquè m’agrada molt la divulgació i el nostre àmbit de recerca és atractiu i alhora de molta actualitat.
—Pots explicar-nos breument en què consisteix la teva recerca?
Treballem amb mostres fecals perquè són no invasives però també perquè són les més fàcils d’obtenir, no tenim tanta burocràcia ni permisos al darrera com amb altres tipus de mostres. El nostre objectiu és aconseguir-ne tantes com puguem per a que representin al màxim de goril·les i poblacions diferents. El problema és que és molt difícil treballar amb aquestes mostres. Per a seqüenciar l’ADN d’una mostra fecal, hem de fer un enriquiment de la mostra al laboratori i “pescar” l’ADN del goril·la per separar-lo de l’ADN bacterià. Amb els resultats, per exemple, podriem veure que una població de la perifèria té més consanguinitat i els individus tenen menys variabilitat. Doncs en aquest cas hauriem d’intentar que s’implementessin mesures de protecció d’aquella població i d’aquells corredors que puguin permetre que aquesta població no es quedi desconnectada d’altres i els grups de goril·les es puguin trobar entre ells.
Ara s’està veient que hi ha moltes poblacions de goril·les que viuen en parcs naturals, en unes zones molt restringides. Estan augmentant els números de goril·les, la qual cosa d’entrada és molt positiva, però com que l’àrea és limitada hi ha més trobaments entre grups de goril·les, amb més trobades violentes, i moren més cries en baralles entre grups. Per tant, està molt bé que conservem l’espècie i que augmentin el nombre de goril·les, però a la vegada també hem d’intentar connectar els seus hàbitats, i monitoritzar les poblacions per saber quin és el seu estat.
La genètica i la genòmica contribueixen a la conservació però és un àmbit molt ampli. La conservació implica tants aspectes diferents que és com un pont que encara s’està construint. Passar de la recerca científica a la seva aplicació en ecologia és molt difícil perquè els recursos són limitats i cal la implicació dels governs. S’està fent molta feina i encara en queda molta per fer.
La primera part del projecte és feina al laboratori: extreure l’ADN de les mostres, preparar-lo i enviar-lo a seqüenciar. Un cop rebem les dades vindrà la segona part de la tesi, en la que mitjançant la bioinformàtica analitzaré les dades genètiques.
Passar de la recerca científica a la seva aplicació en ecologia és molt difícil perquè els recursos són limitats i cal la implicació dels governs. S’està fent molta feina i encara en queda molta per fer.
—Tenies clar que volies començar un doctorat?
Vaig acabar el grau de genètica al 2015, després vaig venir al grup de Genètica del DCEXS a fer pràctiques durant un any i vaig fer el Màster de Recerca Biomèdica de la UPF. Aleshores vaig començar a treballar com a tècnic al grup on sóc ara i em van oferir començar el doctorat. Vaig escollir aquest projecte perquè lliga una part al laboratori, amb tasques experimentals que jo ja feia com a tècnic, amb una altra d’anàlisi i visualització de dades, que és un tema que m’interessa molt. Per tant uneix molt bé el que ja sé amb el que vull aprendre.
—Quins són els teus plans per al futur?
A vegades em qüestiono si fer el doctorat ha estat una bona elecció. Però crec que m’està aportant moltes coses, tant a nivell personal com a nivell professional. La meva idea és acabar-lo i després estic pensant cap a on anar. Potser alguna cosa relacionada amb la comunicació, el disseny gràfic i la visualització de dades; en definitiva acostar la ciència de manera visual.
—Quin consell donaries a les persones que estan començant el seu doctorat ara?
Primer que es plantegin què els pot aportar el doctorat, doncs és una pregunta molt important. Si és perquè realment vols seguir a la ciència endavant. Però en els casos de les persones que no ho tenen clar i continuen una mica el camí marcat de fer un grau, un màster... aleshores crec que no cal. Per fer un doctorat calen molts anys, absorbeix molta energia i el sou no és massa bo. Per això has d’estar molt segur de que realment és el que vols fer.