El passat dia 15 va morir a Madrid el professor Alberto Gil Novales. Havia nascut a Barcelona, però va viure a Hosca i va estudiar a la Universitat de Saragossa; i tanmateix va mantenir una vinculació personal amb el grup d'intel·lectuals de Barcelona que giraven entorn a la revista Laie, mantenint contacte epistolar, entre d'altres, amb Josep Maria Castellet i Salvador Espriu. En els temps grisos de les universitats espanyoles sota el franquisme es va acabar de formar a Alemanya, Itàlia i Estats Units. De retorn a Espanya l'any 1964 es va vincular momentàniament a la Universitat de Madrid. El 1972 va guanyar una agregaduria d'història a la UAB, en els moments inicials doncs de la nostra Universitat i Departament. Des de llavors fins ara va mantenir relacions de col·laboraió amb diferents professors de la UAB, i particularment amb el Grup d'Història Comparada de l'Europa Moderna. El 1976 va guanyar una càtedra d'història contemporània a la Universitat Complutense, on romadria fins a la jubilació, després d'haver-ne estat professor emèrit. La seva trajectòria intel·lectual i les seves publicacions han estat marcades per la tenacitat en la recuperació dels grans canvis, de les resistències i de les revolucions que han marcat la història d'Espanya des de finals del segle XVIII, y per l'atenció posada en la recuperació dels seus protagonistes. Aquesta memòria recuperada desembocava en l'estudi del republicanisme, de la democràcia i dels valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Aquesta trajectòria arrenca ja en el seu primer llibre (Las pequeñas atlántidas, 1959), i passa pels seus estudis sobre Joaquín Costa, sobre Antonio Machado, Rafael del Riego, Romero Alpuente...

La seva primera gran obra és encara avui un treball clau per al coneixement del Trienni Liberal  (Las Sociedades Patrióticas, 1975). Tot i les seves aportacions en àmbits temàtics diversos, sempre va mantenir una clara trajectòria com investigador, particularment marcada per la redacció de diversos diccionaris biogràfics que culminarien l'any 2010 en una obra monumental, el Diccionario Biográfico de España (1808-1833) (3vols).

La impressionant tasca investigadora i docent d'Alberto Gil Novales s'ha caracteritzat també per la seva gran projecció internacional (com a ponent de congressos,  com a professor convidat o com a organitzador de col·loquis internacionals).

A tot això cal sumar-hi el mèrit de fundar l'any 1983, i de mantenir viva fins al moment actual la revista bianualTrienio. Ilustración y Liberalismo, vertadera tribuna independent que s'ha convertit en un referent imprescindible per als estudiosos dels segles XVIII i XIX.

Com s'explica la infatigable laboriositat científica d'Alberto Gil Novales, mantinguda fins al darrer moment de la seva vida? En bona part l'explicació rau en l'estreta i profunda vinculació de les seves inquietuds intel·lectuals amb la fermesa de les seves conviccions cíviques i socials, constantment reforçades amb el progressiu estudi dels grans moments fundacionals del món contemporani (la Il·lustració, la Revolució francesa i la Revolució liberal). Moments que ens aporten un llegat que, per dir-ho parafrasejant Robespierre, no ens permeten renunciar gratuïtament a la utopia, "convençuts que com a mínim un dia podrem veure brillar l'aurora de la felicitat universal".

​Els que hem tingut la sort de conèixer-lo i especialment d'establir amb ell una relació d'amistat el trobarem a faltar. Trobarem a faltar particularment la seva generositat i disponibilitat, la seva fina ironia, el seu sentit de l' humor, la seva gran erudició, el detallisme en el tracte, així com un savi lligam entre un esperit crític sempre despert i una actitud de diàleg i tolerància.. Fa anys parlant d'ell amb Ernest Lluch, aquest em deia: "no abunden a Madrid les persones amb les que es pugui parlar de Catalunya i de la complexitat d'Espanya sense necessitat d'haver-se de justificar constantment, però Alberto Gil Novales n'és una d'elles."

Lluís Roura