Quan l’Anna Sahun va comentar als pares que volia ser actriu, la decisió no els va acabar de convèncer. “Llavors em van dir: ‘Per què no fas una carrera primer i et treus una llicenciatura? I després, si encara tens ganes, ja faràs el que vulguis’”, recorda la intèrpret. Sahun va acceptar el pacte, però el mateix dia que es va matricular a la llicenciatura en Humanitats, també va apuntar-se a l’Aula de Teatre de la UPF. Ho va fer motivada per un anunci penjat en un plafó informatiu que animava els futurs alumnes a fer teatre a la Universitat. Ja feia anys que es movia entre bambolines com a actriu amateur, però aquella va ser la seva primera experiència amb joves de la seva edat i amb professionals del sector. “M'encantava, i esperava els divendres a la tarda amb il·lusió; per mi era com un club social”, confessa.

Anna Sahun, actriu: “M'encantava (l’Aula de Teatre de la UPF), i esperava els divendres a la tarda amb il·lusió; per mi era com un club social”

Durant aquella etapa, a mitjans dels anys noranta, Sahun va coincidir amb en Julio Manrique, llicenciat en Dret per la UPF i actual director del Teatre Lliure. “Em passava la setmana esperant que arribés divendres a la tarda per fer les quatre hores a l’Aula de Teatre”, explica. El Zitzània, el local que va acollir els primers cursos d’interpretació de l’Aula i que actualment és el Teatre Lliure de Gràcia, es va convertir en el bressol de les seves carreres escèniques. “Va ser un lloc per experimentar i per descobrir la meva vocació”, afegeix.

Una exposició per commemorar els 35 anys de l’Aula de Teatre al campus de la Ciutadella

Com ella i ell, una cinquantena d’integrants i exintegrants de l’Aula de Teatre, així com diversos membres de la comunitat universitària, es van reunir el passat dilluns 31 de març al pati de l’edifici Roger de Llúria del campus de la Ciutadella per inaugurar l’exposició que commemora els 35 anys de l’Aula de Teatre de la UPF. La mostra, que es podrà visitar fins al 30 d’abril i que es traslladarà al campus del Poblenou del 5 al 20 maig i posteriorment al campus Mar, reivindica i demostra l’èxit d’una iniciativa que ha servit de trampolí per a més de 600 estudiants i alumni, molts dels quals han fet carrera d’actors, directors, dramaturgs i escenògrafs.

Al capdavant de les primeres generacions hi va haver Guillem-Jordi Graells, impulsor de l’Aula de Teatre el curs 1990-1991 i director fins al 1995, any en què va ser substituït pel director teatral Josep Maria Mestres, que en va assumir la direcció fins al 1999. Graells, que va obrir el torn de parlaments, va rememorar el procés fundacional de l’Aula: “Fa 35 anys, l’Alfred Font i Barrot, ponent de Cultura de la UPF, va venir al Teatre Lliure a demanar-nos si podíem ajudar-los a posar en marxa una Aula de Teatre. Ens en vam fer càrrec de manera modesta, a través del Zitzània, en el qual jo participava”.

En aquest sentit, va destacar que aquell inici, aparentment anecdòtic, que vinculava la UPF amb el Teatre Lliure, es clou ara “com si fos obra del destí” amb un alumni, Julio Manrique, com a director, i un catedràtic de la Universitat, Guillem López Casasnovas, com a president.

La nostàlgia i els agraïments van marcar la tònica general de l’acte. L’actual director de l’Aula de Teatre, Pep Anton Gómez, que també n’havia estat professor des dels inicis, va subratllar el suport constant de la UPF a aquesta iniciativa. “No és habitual que una universitat doni tanta importància a la cultura, i això és d’agrair”, va remarcar.

Pep Anton Gómez, director de l’Aula de Teatre: “No és habitual que una universitat doni tanta importància a la cultura, i això és d’agrair”

Tot seguit, Anna Sahun es va adreçar al públic (format majoritàriament per antics i actuals alumnes de l’Aula) amb un missatge d’esperança: “Tant de bo pugueu continuar gaudint d’aquest punt de trobada entre joves i professionals, i que continueu il·lusionant-vos amb les arts escèniques”. Per la seva banda, Julio Manrique va reivindicar “el paper de l’art i la cultura, més necessari que mai per fer front a discursos que semblaven enterrats”, mentre recordava el seu pas per la Universitat. “Quan estudiava Dret, pressentia que no acabaria sent advocat”, va bromejar.

La rectora de la UPF, Laia de Nadal, va cloure l’acte amb una darrera intervenció realçant el vincle de la Universitat amb l’Aula de Teatre com a “prova irrefutable que aquest projecte forma part de l’ADN” de la Pompeu. A parer seu, aquesta iniciativa és un exemple de la importància en l’educació humanista de la Universitat “com una formació que va més enllà de les aules i que ofereix espais perquè els estudiants puguin explorar les seves inquietuds, amb independència de si venen del camp del dret, la biomedicina o les enginyeries”.

Els alumnes, la raó de ser-hi

Al llarg d’aquestes tres dècades i mitja, l’Aula de Teatre ha construït una sòlida trajectòria amb l’estrena de 68 espectacles, nombroses col·laboracions en actes institucionals de la UPF i una implicació continuada amb la Biennal de Teatre Universitari de la Xarxa Vives d’Universitats.

L’Aula de Teatre ha construït una sòlida trajectòria amb l’estrena de 68 espectacles, nombroses col·laboracions en actes institucionals de la UPF i la participació en la Biennal de Teatre Universitari de la Xarxa Vives d’Universitats

Per formar-ne part, cal superar un procés de selecció. “Amb els anys, l’Aula s’ha professionalitzat”, destaca l’actual director, Pep Anton Gómez. El programa es divideix en dos nivells, començant per un curs d’iniciació centrat en aspectes bàsics de la posada en escena, com el desbloqueig a l’escenari, la consciència corporal i el treball de la veu. Els alumnes d’aquest primer nivell participen en diversos actes institucionals de la Universitat i reben formació de mans dels professors Lluís Villanueva i Susanna Garachana.

El segon nivell, de perfeccionament, se centra en el procés de creació d’un muntatge teatral. “De l’Aula n’han sortit ja uns quants actors i actrius, directors, escriptors... Diria que entre 40 i 50 professionals en actiu hi han passat, però sempre insisteixo que no ho plantejo com una activitat professional: és una experiència vital per a la comunitat universitària”, conclou Gómez.

Enguany, els estudiants d’aquest nivell estan preparant una obra a partir de textos de Mercè Rodoreda. “Cada any es produeix un fenomen curiós. Tinc alguns alumnes veterans, d’altres que pugen del primer nivell i, de vegades, algun que entra directament al grup de perfeccionament. Però només els veterans coneixen l’última fase del procés, que és la més enlluernadora”. Gómez es refereix a l’etapa final del curs, en què l’Aula es transforma per oferir una experiència teatral completa: es lloga un equip tècnic, es fan proves de vestuaris i es poleixen els detalls de les interpretacions de cada actor i actriu.

“Quan vaig assumir la direcció de l’Aula, vam passar de fer una o dues funcions a fer-ne vuit. Enguany, n’estan previstes set, però sempre ens movem entre set i vuit funcions”. Aquesta repetició forma part del procés pedagògic: ”A la primera funció estan nerviosos, a la segona s’equivoquen, a la tercera ja agafen el to... i a la setena tenen aquella sensació d’haver fet un camí. Això també és aprendre a fer teatre”.

La Marimar Ramon compagina els seus estudis en Humanitats amb els assaigs per preparar l’obra. Apassionada de la cultura i el teatre, va entrar directament al segon nivell després d’excel·lir en les proves de selecció. “Aquest any hem volgut anar un pas més enllà i estem preparant una part cantada que es vol fer amb el Cor de la UPF”. Com ella, en Pau López, estudiant de tercer curs del grau en Comunicació Audiovisual, també ha participat en l'Aula, però, aquest any, per l’Erasmus no ha pogut repetir l’experiència. “El curs que ve em torno a presentar”, matisa, després de reconèixer que va gaudir molt la primera estada.

Una bona fornada

En aquell local de Gràcia, el Zitzània, l’Anna Sahun recorda els seus primers passos com a alumna del nivell d’iniciació, quan treballaven amb petits esquetxos. “Compartíem l’espai amb el Rigola, el Sánchez i el Joel”, evoca. Aquell primer contacte va donar peu a una oportunitat inesperada: “Després vaig coincidir amb el segon cicle. Aquell any es feia Les Troianes, i em van proposar fer una substitució. Faltava una Andròmaca i em van dir: ‘Escolta, vols venir a fer-la? Ens ha fallat l’actriu que la feia’”.

Aquella entrada sobtada la va situar en un grup més veterà que el seu, amb noms que amb el temps també destacarien en el panorama teatral. “Allà vaig coincidir amb el Julio Manrique, l’Helena Fortuny, l’Alaia Martí... tots ells després van anar a l’Institut del Teatre”, recorda Sahun amb un somriure.

Per al Julio Manrique, l’Aula de Teatre no només és un viver de talent, sinó també un espai de resistència i de sentit. “La universitat ha de ser un lloc de formació de persones”, defensa. En un món que corre cap a la digitalització accelerada i l’individualisme, reivindica el valor del teatre com a experiència col·lectiva i transformadora: “Compartir una mateixa vivència amb altres persones, fer-se preguntes sobre qui som, sobre les ferides que no acaben de cicatritzar… Això no passarà mai de moda”. Per a ell, la cultura i les arts escèniques no només són expressions creatives, sinó maneres de construir discursos humanistes en temps incerts. I l’Aula de Teatre, amb més de trenta-cinc anys d’història, en continua sent una excel·lent trinxera.

> Àlbum de fotos de la inauguració de la mostra