Un informe mèdic és un text escrit per un metge sobre el procés assistencial d’un pacient, en el qual es descriuen processos, proves i observacions per tal d’arribar a un diagnòstic i a un tractament adequat. Els informes són fragments de la biografia d’una persona en els quals els metges narren el seu estat de salut. També permeten desenvolupar estudis clínics i epidemiològics, i gestionar i avaluar l’atenció assistencial. Són també documents legals que prenen molta importància en processos judicials. Tot i que a vegades alguns professionals els perceben com una obligació rutinària, els informes mèdics són la columna testimonial del sistema sanitari en el sentit que configuren les traces històriques dels centres.

Rosa Estopà, investigadora de l’Institut de Lingüística Aplicada IULATERM de la Universitat Pompeu Fabra, coordina L’informe mèdic: com millorar-ne la redacció per facilitar-ne la comprensió, un nou Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve que ofereix eines i recursos per redactar uns informes mèdics més entenedors.

El seu objectiu és conscienciar els professionals dels principals aspectes d’ús d’una llengua que poden ser un obstacle per a la comprensió dels informes mèdics. “Si l’horitzó en l’àmbit de la salut és treballar per una medicina col·laborativa que implica diàleg amb el pacient i transmissió de missatges entenedors, cal que la llengua —i els aspectes comunicatius i de redacció— formi part de la formació en medicina”, recalca Estopà.

Es tracta, doncs, d’una mirada lingüística de l’informe mèdic. Si els professionals són conscients dels errors i de l’ús inadequat de la llengua i segueixen unes recomanacions bàsiques d’escriptura clara i diàfana, els informes mèdics poden ser més entenedors, no només pels pacients sinó també per altres professionals i pels programes de tractament i recuperació de la informació.

Amb aquesta premissa, el llibre està estructurat en set capítols. Cadascun d’ells tracta un aspecte clau de la redacció dels informes mèdics. De cada tema s’ofereix una introducció general del fenomen, exemples de fragments d’informes mèdics reals, recomanacions i consells concrets, casos pràctics reals amb les solucions als casos proposats i bibliografia. El llibre ofereix molts exemples i exercicis extrets d’informes mèdics reals de diversos centres hospitalaris que han estat anonimitzats.

Estructura del Quadern

En el primer capítol, Elisabet Llopart-Saumell, de la Universitat d’Alacant, i Iria da Cunha, de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, parlen dels aspectes textuals de l’informe mèdic. En el segon capítol es desenvolupa el tema de la comprensió real dels informes mèdics per part dels pacients. El signen Ona Domènech-Bagaria, de la Universitat Oberta de Catalunya; Laia Vidal-Sabanés, de la Universitat Pompeu Fabra i la pròpia Rosa Estopà. En el tercer capítol, Estopà i M. Amor Montané, de l’Institut d’Estudis Catalans, aborden la terminologia que s’usa en els informes mèdics.

El capítol quart es dedica a les abreviacions, ja siguin abreviatures, sigles o símbols i el desenvolupen Jorge M. Porras-Garzón, de la Universitat Pompeu Fabra, i Vidal-Sabanés. El capítol cinquè, a càrrec de Mercè Lorente, de l’Institut de Lingüística Aplicada, i d’Òscar Pozuelo, investigador del grup IULATERM, focalitza els aspectes sintàctics dels informes. Signat per Elisabet Llopart-Saumell i Yingfeng Xu, del ESIC Business & Marketing School, el sisè capítol aborda els aspectes pragmàtics com ara els connectors i el tractament personal que es fa servir en els informes per referir-se al pacient. Finalment, Jorge Vivaldi, investigador també del IULATERM, s’ocupa en el darrer capítol dels errors ortotipogràfics i les seves conseqüències.

Qualsevol persona il·lustrada pot arribar a tenir dificultats de comprensió quan li parlen de parestèsies, anasarca, sarcopènia, crisi comicial o pol·laciúria

“La sospita que els metges empren un llenguatge críptic, sovint innecessàriament tècnic, no deixa d’estar fonamentada" –afirma en el pròleg del llibre Josep-Eladi Baños, rector de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya-.

Amb freqüència, termes emprats en  el llenguatge comú tenen significats completament diferents, i la utilització de neologismes és una pràctica freqüent. Això té una importància relativa quan l’afectat no participa en les actuacions d’altres professionals, però és un tema completament diferent quan parlem del llenguatge mèdic.

"Així, les inflors dels turmells s’anomenen edemes mal·leolars, a la cremor d’estómac li diuen pirosi i al mal de gola a l’empassar, odinofàgia. Qualsevol persona il·lustrada pot arribar a tenir dificultats de comprensió quan li parlen de parestèsies, anasarca, sarcopènia, crisi comicial o pol·laciúria. Amb l’objectiu de la precisió, la utilització de termes incomprensibles per a la població general és sovint excessiva i, de vegades, clarament innecessària”, conclou Baños.

Obra de referència:

Rosa Estopa (coord.) (2020), L’informe mèdic: com millorar-ne la redacció per facilitar-ne la comprensió, Quaders nº 47, pàgs.: 1-113, Fundació Dr. Antoni Esteve.