Des del començament del conflicte armat entre Rússia i Ucraïna al febrer de 2022, tots dos bàndols fan referència al suposat caràcter feixista de l'enemic, esforçant-se per emmarcar les accions del contrincant com a manifestacions de l'esperit destructor i despietat demostrat durant la Segona Guerra Mundial. Tot i això, en molts respectes la guerra que presenciem a Ucraïna recorda més els conflictes bèl·lics del llarg segle XIX.

Fixar la nostra mirada en algunes d'aquestes guerres pot ajudar a entendre millor què està passant ara. Igual que moltes conteses vuitcentistes, el conflicte actual està marcat per qüestions relacionades amb la independència estatal, la identitat nacional i la rivalitat entre els grans poders (i no tant per les ideologies extremes i els sistemes totalitaris que van determinar el context de la Segona Guerra Mundial).

Al món vuitcentista, la disposició d'emprar força militar per assolir objectius estratègics i tàctics formava part del repertori polític de qualsevol govern europeu i nord-americà. El seu ampli ús podia observar-se tant als conflictes internacionals com als conflictes interns. La unificació italiana a mitjans del segle XIX es va dur a terme a través d'una successió d'aixecaments armats, revolucions locals i guerres interestatals, en què a banda dels mateixos italians van participar l'Imperi francès de Napoleó III i l'Imperi austríac dels Habsburg.

D'una manera similar, la creació de l'Imperi alemany va ser el resultat del complicat joc diplomàtic i militar encapçalat per Otto von Bismarck en la seva funció com a cap del govern del Regne de Prússia. El seu credo polític, conegut com a Realpolitik, es basava en el càlcul fred dels interessos estatals i l'ús deliberat de la força armada. Les victòries prussianes contra els Habsburg el 1866 i Napoleó III el 1870 van obrir el camí a la fundació d'una Alemanya governada des de Berlín. Així mateix, van crear un embolic de tensions interestatals que va ser propici per al començament de la Primera Guerra Mundial.

Més a l'est, la rivalitat russo-turca va portar a nombroses guerres entre els dos imperis. Entre 1853 i 1856 l'Imperi otomà, aliat amb França, el Regne Unit i el Regne de Sardenya, va derrotar els russos a la Guerra de Crimea. Un quart de segle després, el modernitzat Imperi rus va realitzar una àmplia i reeixida campanya militar, que va obligar a l'Imperi otomà reconèixer Romania, Bulgària, Sèrbia i Montenegro com a Estats independents.

A principis del segle XXI molts europeus han oblidat en quina mesura la història del seu propi continent està marcada per conflictes armats. Precisament per això, la guerra entre Rússia i Ucraïna produeix un efecte psicològic tan devastador 

Al mateix Imperi rus, el govern tsarista va haver d'enfrontar-se a dues insurreccions poloneses (1830 i 1863), que en part van transcórrer als territoris de l'actual Bielorússia i la Ucraïna occidental. Aquí les complexes qüestions identitàries van xocar amb les desavinences sobre l'autogovern regional, i van acabar en demandes secessionistes dels polonesos, que volien restablir el seu propi Estat independent. En ambdós casos, l'Imperi rus va aconseguir derrotar els insurrectes, si bé amb moltes dificultats i ús estès de la força militar.

Les elits russes no eren les úniques que havien d'enfrontar-se als desafiaments secessionistes i les irresoltes qüestions identitàries. Als EUA, les contradiccions socioeconòmiques entre el Nord i el Sud van portar a una sanguinària guerra civil (1861-1865). Al seu torn, l'Imperi britànic no va aconseguir acomodar els interessos dels irlandesos dins del seu sistema constitucional. Quan després de vàries dècades d'intents infructífers es feu palès que l'autogovern no s'aconseguiria per via pacífica, els irlandesos van iniciar una sagnant guerra de guerrilles contra els britànics (1919-1921), que va acabar amb la divisió de la Illa Verda i va comportar brots violents fins al 1997.

A principis del segle XXI molts europeus han oblidat en quina mesura la història del seu propi continent està marcada per conflictes armats. Precisament per això, la guerra entre Rússia i Ucraïna, que conté diversos elements dels conflictes aquí esmentats, produeix un efecte psicològic tan devastador. Avui dia, l'existència d'amplis arsenals nuclears converteix una nova guerra mundial en un esdeveniment amb un cost prohibitiu i conseqüències desoladores. Conflictes armats a escala més petita són, tanmateix, no sols possibles, sinó probables. Ho saben les elits als EUA, Rússia i la Xina. Ja és temps que també s'entengui a Europa.

La sortida d'aquest atzucac passa, com sempre, per llargues i àrdues negociacions amb compromisos difícils, que deixaran comparativament insatisfets tots els involucrats. Però davant de la possibilitat de guerres contínues, un ordre que tingui en compte les preocupacions de tots els països del continent, inclosos Rússia i Turquia, és sens dubte l'alternativa preferible.