Del Líban a Ucraïna amb Solidaritat. Carmen Geha
Del Líban a Ucraïna amb Solidaritat. Carmen Geha
Com tanta gent arreu del món, llegeixo les notícies sobre la guerra russa a Ucraïna amb incredulitat. Primer, algunes famílies que fugen, després centenars i, avui, més de tres milions d’ucraïnesos són refugiats que escapen del conflicte i de les atrocitats massives. Aquesta és la crisi de refugiats que creix més de pressa a Europa des de la Segona Guerra Mundial.
Una crisi que pot ser nova per a alguns estats de la Unió Europea però no pas per a mi. Els meus avis eren refugiats palestins que van fugir al Líban i després van tornar a fugir del Líban quan va començar la guerra civil. La meva àvia, que va quedar vídua poc després del seu segon desplaçament forçat, es va quedar amb set fills, sense passaport i sense sostre. Amb molt d’esforç –i amb una mica de sort celestial– van sobreviure i es van assegurar un futur, millor que la majoria. Jo vaig créixer al Líban, un país polaritzat per la causa palestina que va deixar al voltant de 300.000 refugiats palestins confinats en campaments fins avui, més de set dècades després. Quan va començar la crisi dels refugiats sirians, vaig ser una de les primeres persones partidàries de demanar protecció i polítiques inclusives. Per descomptat, l’estat libanès, que no figura entre els signataris de la convenció de refugiats de 1951, no ha fet res per atendre els refugiats sirians, i ha deixat el seu destí en mans de l’ACNUR, una inepta agència de l’ONU que va acceptar deixar de registrar els nounats sirians des del 2015, per esmentar només una de les maneres en què s’està marginant un milió de refugiats. Jo mateixa no sóc una refugiada, però després dels últims tres anys al Líban, vivint una de les explosions no nuclears més gran dels últims segles i els pitjors col·lapses econòmics del món, em veig obligada a abandonar el meu país si vull mantenir-me segura, surant i productiva. Sóc una privilegiada, una migrant altament qualificada, que m’incorporo a una prestigiosa universitat de Barcelona per dedicar-me a la recerca i a la docència sobre migracions. Avui, però, em veig obligada a escriure com a acadèmica però també com a supervivent de tantes coses, amb una veu activista tan profundament emocionada per l’onada de migració massiva sense precedents d’Ucraïna. Més de tres milions de persones en menys de tres setmanes de guerra.
Arribar a un país d’acollida: roba i una clau de casa
Sovint el cicle de notícies sembla acabar amb l’arribada de refugiats a un país d’acollida, ja sigui un país acollidor o no. Sabem que hi ha refugiats sirians atrapats a les zones frontereres de Grècia i de França, però sabem poques coses sobre com han estat vivint els darrers anys. Sabem que hi ha migrants libis poden haver mort al mar, però gairebé no sabem res sobre les seves noves vides. Per tant, disminuirà també el frenesí mediàtic quan els estats de la UE hagin acollit refugiats ucraïnesos? Tanmateix, el món desconeix el que implica fugir amb només la roba posada i amb la clau de casa “en un collaret al coll”, com em va mostrar una vegada la meva àvia palestina (que encara conservava la clau als 90 anys). Els refugiats ucraïnesos poden estalviar-se el conflicte violent, però els seus camins vitals s’han vist completament alterats. Durant els darrers tres anys els meus amics i jo hem estat intentant recompondre les peces de les nostres vides, les nostres carreres, les nostres amistats i les nostres relacions romàntiques. Les xarxes de suport es trenquen quan els amics i els éssers estimats es dispersen a través de les fronteres. Un sentiment de culpa com a supervivents ens persegueix a aquells de nosaltres que tenim la sort d’aventurar-nos en un altre lloc segur, “en qualsevol lloc menys aquí”, com dirien molts. Per tant, una paraula d’advertència als joves investigadors i periodistes: la història del patiment no acaba amb l’arribada a una costa segura. A més, els refugiats no són una entitat monolítica i no han de ser tractats com un mateix bloc d’éssers humans. En les guerres i els desplaçaments les interseccionalitats s’agreugen, i la raça, el gènere, la classe social, els antecedents educatius i la riquesa influeixen en com i on els refugiats poden, o no, adaptar-se. Escolteu, matiseu les vostres anàlisis, i entengueu que la pèrdua de la llar és una pèrdua de dignitat. No expresseu pietat sinó empatia, solidaritat i no caritat, i suport, mai menyspreu. Aquesta gent no va triar despertar-se i marxar només amb la roba posada.
Una narrativa de guerra i desplaçament forçat
En una guerra, els actors geopolítics són els qui tenen la paraula més forta. Les experiències de la gent amb prou feines surten a la superfície, i l’acadèmia, i especialment la ciència política, acaben preocupant-se pels actors estatals. Si sou un acadèmic o un investigador jove, podeu utilitzar la vostra posició per ajudar els ucraïnesos a explicar la seva història. La gent voldrà parlar en situacions de marginació, però només si senten que parlant poden explicar la seva pròpia narració. Utilitzeu la documentació, mantingueu registres de tot i obtingueu testimonis, però respectant la confidencialitat, la posició i la dignitat de les persones. Podeu incorporar altres investigadors ucraïnesos al treball, dissenyar les preguntes conjuntament amb ells, fer l’anàlisi plegats i fer-ne difusió més enllà dels límits de l’acadèmia. Aquesta primera fase de la guerra serà el pitjor moment de la vida dels refugiats, però serà el temps que necessitaran per gravar-ho mentalment; ajudar-los a fer-ho, i veuran la publicació com un mitjà per explicar la seva pròpia narrativa. Ho sé perquè quan Beirut va explotar, amb tones de nitrat d’amoni al port, cadascú va fer el que sabem fer millor, protestar, fer treballs de socors, recaptar fons i, finalment, documentar les nostres històries i veus. Ara, fins i tot sense que s’hagi fet justícia a causa de l’estat de corrupció del senyor de la guerra del Líban, tornem al nostre diari d’aquells dies per desafiar les narratives dominants de l’estat i de les organitzacions intergovernamentals que ens volen silenciar. He vist dones fer això a l’Afganistan, al Iemen, a Síria i a l’Índia, per citar alguns llocs on hi tinc amics que estimo. Els ucraïnesos també ho faran, i la vostra posició en una universitat, fins i tot com a estudiants, els pot oferir aquesta plataforma. Utilitzeu la vostra posició amb precaució, sempre amb l’empatia, mai amb llàstima, i solidàriament, perquè les persones no són casos de caritat i se’ls ha de donar el dret a l’autodeterminació, si no políticament sí a través d’identitats que es trenquen però que es poden reconstruir lentament de manera que els beneficiï a ells i als seus països d’origen... fins i tot aquells que no hi tornaran mai (com la meva àvia).