Com són representats els personatges amb trastorns mentals a les sèries de televisió? Com es pot mostrar la seva manera de veure la seva vida, allò que senten, i com els afecta la nostra realitat? Investigadors del Departament de Comunicació de la UPF han analitzat la coproducció britànico-americana The End of the F***ing World (E4 i Netflix, 2017-2019) i han trobat que les característiques estètiques permeten emmarcar els trastorns dels personatges, i els esdeveniments de la trama "poden actuar com a mitjans expressius a través dels quals es pot representar amb precisió l'experiència de viure amb un trastorn mental". Els resultats de l’estudi s’han publicat a la revista Social Sciences.

Els exemples de personatges amb desordres mentals abunden al cinema, i han servit per crear una consciència cultural sobre aquestes malalties. Pel·lícules com Psycho (1960), Rain Man (1988) o Natural Born Killers (1994) són conegudes a tot el món, i més recentment les sèries de la tercera edat daurada televisiva estan posant-los al centre de les seves narratives, o fan que la narrativa giri al voltant d'un trastorn mental. “No obstant, molts, amb algunes excepcions, dels referents cinematogràfics i televisius els han representat de manera negativa o inexacta respecte a la realitat clínica”, explica Marta Lopera-Mármol, investigadora i doctoranda del Grup de Recerca Communication, Advertising and Society (CAS) de la UPF i coautora de l'estudi amb Manel Jiménez-Morales i Monika Jiménez-Morales, professors del mateix Departament. Aquesta publicació s'emmarca dins la tesi doctoral de Lopera-Màrmol.

"L'estètica ens permet emmarcar una malaltia mental. Tant la música com el color, el comportament i les tècniques d'enregistrament i d'edició, són eines molt valuoses per representar la psique dels personatges"

Parlem de personatges de sèries reeixides com el de Sheldon Cooper de Big Bang Theory (CBS, 2008-2018), Sam d'Atypical (Netflix 2017)) o Sherlock Holmes a Sherlock, BBC 2010). Es mostren tant personatges amb un diagnòstic mèdic legítim conegut per l'audiència (com el Sam) i també personatges que no estan diagnosticats (com el Sheldon) o que s'autodiagnostiquen (com el Sherlock). “Que els diagnòstics a les sèries ens siguin validats de manera explícita fa que es repeteixin estereotips, es creïn disparitats del diagnòstic i es contribueixi a l'estigma”, explica Lopera-Màrmol. “En canvi, si es legitima mèdicament aquesta condició amb una simptomatologia fidedigna pot donar lloc -encara que no sempre- que l'audiència es reconegui, o reconegui algú proper, al personatge i fins i tot arribi a demanar ajuda terapèutica”.

Aquest nou auge de les sèries de televisió reafirma la influència que aquestes poden tenir a la societat, ja que continuen sent una de les fonts d'informació primàries sobre els trastorns mentals que tenen els espectadors. “Escollim analitzar la ‘psicopatia’ a causa de la seva sobrerepresentació als mitjans i la seva confusió sovint errònia amb el trastorn de personalitat antisocial – TPA (ASPD, antisocial personality disorder en anglès)”, continua.

Per fer-ho, van decidir enfocar-se en els aspectes estètics de la sèrie com el llenguatge utilitzat, l'aparença (vestimenta, maquillatge, accessoris), els comportaments, la música, els referents culturals utilitzats (intertextualitat), els dispositius tècnics i els mateixos personatges i esdeveniments de la trama. Cadascun d'aquests trets permet obtenir informació valuosa sobre com es representen els personatges.

"L'estètica ens permet emmarcar una malaltia mental. Tant la música com el color, el comportament i les tècniques d'enregistrament i d'edició, són eines molt valuoses per representar la psique dels personatges"

Sobre el llenguatge, per exemple, van estudiar totes les vegades que es repetia una paraula associada al trastorn mental i qui la deia. Si el personatge que pateix un trastorn mental fa servir aquests termes per referir-se a si mateix, pot actuar com una eina d'apoderament, tal com el fan servir altres minories com el col·lectiu LGBTQ+ o BIPOCS (Black, Indigenous & People of Color). Per contra, pot ser estigmatitzant si ho fa un altre personatge referint-se al personatge que pateix el trastorn. "No obstant, sembla que les sèries televisives comencen fer-se ressò d'aquesta tendència, i per exemple en els casos del trastorn de l'espectre autista es comença a fer servir ‘l'identity-first language’, que anteposa la persona a la discapacitat o a la condició, i emfatitza el valor i la vàlua de l’individu. Per exemple: persona amb autisme vs. Autista”.

L'aparença física també pateix un canvi al llarg de la sèrie. La imatge de James, el personatge principal, es mostra a l'inici com a ordenada, neta, rigorosa, un estereotip molt utilitzat per a la representació de persones amb TPA. Tot i això, al final de la sèrie és acolorida i desenfadada, “la qual cosa permet confirmar que la psique del personatge, que es mostra mitjançant una veu en off, correspon amb la realitat mostrada ja que en moltes sèries postmodernes es juga amb la fiabilitat del narrador (per exemple, a Mr. Robot, USA Network, 2015-2019) per fer servir el trastorn mental a favor del drama visual”.

"La intertextualitat, és a dir, l'ús de referències creuades entre les diferents arts és molt present, particularment entre el cinema i les sèries de televisió", continua. “D'aquesta manera, és normal que l'espectador trobi similituds amb altres sèries o pel·lícules conegudes, com ara el ball de Mia de Pulp Fiction, el viatge fugint de l'autoritat de Bonnie and Clyde, les personalitats introvertides però peculiars dels personatges de Moonrise Kingdom de Wes Anderson, entre d'altres.

La coproducció entre els Estats Units i el Regne Unit permet jugar amb la dualitat territorial, encara que la sèrie manté una clara essència del realisme social britànic, Brit-grit. “Per exemple, la història representa personatges de classe treballadora, és a dir, hi ha part d’una estètica definida que emmarca els trastorns mentals en una realitat social particular i les qüestions mèdiques prenen sentit. A més, com moltes altres sèries postmodernes de l'univers i segell Netflix, hi ha un clar toc nostàlgic en utilitzar colors, vestimentes, música i referències als anys 80 i 90.”

Un altre aspecte que van analitzar va ser l’ús de dispositius tècnics i tècniques cinematogràfiques. Encara que el personatge principal expressa sovint el seu desig de matar mitjançant flash forwards i veu en off, l'ús en determinats moments de contrapicats, canvis de narratives, veu en off o música, entre d'altres, permeten humanitzar el personatge i confirmar que no es tracta d'un psicòpata. “S'ha demostrat que els usos combinats de la ubicació de la càmera, l'aparença, la intertextualitat, el llenguatge, la música i els sons, permeten emmarcar el trastorn en el personatge i fins i tot crear un referent cultural a l'imaginari social.

"La representació dels trastorns mentals encara presenta un biaix de gènere, raça i classe social a la majoria de les sèries televisives”

Lopera-Màrmol afegeix que un factor a criticar de la sèrie és que torna a utilitzar un personatge cis-hetero blanc, “tot i que això, admet, podria estar justificat ja que la història original prové d'una novel·la gràfica. A més, a la segona temporada hi ha un personatge femení amb trets típics del TPA. No obstant això, la representació dels trastorns mentals encara presenta un biaix de gènere, raça i classe social a la majoria de les sèries televisives”.

Tot i això, TEOTFW ha aconseguit allunyar-se dels estereotips anteriors sobre el trastorn de personalitat antisocial a través d'un correcte ús d'aquests elements. En general, conclouen els autors a l'article, “les característiques estètiques, els personatges i els esdeveniments de la trama poden actuar com a mitjans expressius a través dels quals es pot representar amb precisió l'experiència de viure amb un trastorn mental i alhora entretenir els espectadors amb drama i suspens.”