Si vas passejar durant el mes de març per la sala d’exposicions del campus de la Ciutadella probablement et vas trobar amb un retrat molt característic de Michael Jackson. Aquest quadre es troba dins de la iniciativa d’UPF Cultura, “Exposa les teves obres a la Universitat”, adreçada a potenciar i donar a conèixer el talent artístic de les persones que integren la comunitat universitària de la UPF.

Amb un traçat molt realista i pintat a pastel, qualsevol persona pot ràpidament reconeixer el rei del pop i compositor de discs tan emblemàtics com Thriller o Off the Wall. L’autora d’aquest retrat és Teresa Perich, administrativa de la Unitat de Gestió Acadèmica d’Economia i Empresa.

“Des de petita m’encanta dibuixar”, explica la Teresa. “Els reis mags em van portar la primera capsa de pintures al pastel i un cavallet de pintura”. “Llavors va ser quan em vaig apuntar a diversos cursos i acadèmies, i allà vaig començar a dedicar-hi més hores i a practicar més”.

El que ha interessat des de sempre la Teresa és la figura humana. Explica que no sap ben bé el motiu, però quan va a un museu, els seus ulls sempre se’n van “cap als retrats”. Li agrada molt dibuixar persones famoses,  “per l’impacte que produeixen”: “Funcionen molt bé, perquè m’agraden a mi i a altra gent, i tothom els pot reconeixer”.

Li agrada molt dibuixar persones famoses “per l’impacte que produeixen”: “Funcionen molt bé, perquè m’agraden a mi i a altra gent, i tothom els pot reconeixer”.

“Pinto famosos que m’agraden o em cauen bé”, diu. “De fet, el meu proper projecte serà Chiquito de la Calzada”, exclama rient, “que no és un president ni un premi nobel, però ha sigut una persona important”.

El seu ídol és Michael Jackson: “sempre he sigut fan del Michael Jackson, des de Thriller”. D’ell, n’ha fet cinc retrats, però ha pintat molts altres famosos, com Stevie Wonder, Steve Urkel, Bruce Willis, Kim Bassinger, Jean Claude Van-Damme o Conan el Bàrbar.

^{D’esquerra a dreta, Stevie Wonder, Steve Urkel i Conan el Bàrbar.}

Una altra font d’inspiració per ella són “les fotografies que faig quan vaig de viatge o passejant per Barcelona”, on retrata persones que troba interessants i la inspiren.

^{A l’esquerra, un retrat fet a la Rambla de Barcelona i a la dreta, un fet a partir d’una fotografia de Teresa en un viatge a Japó.}

A part, també fa retrats per encàrrec, de particulars que li demanen. “Quan vaig començar, algú que va veure el que pintava i em va demanar de fer-li un retrat de la seva mare”, relata, “i a partir d’aquest boca a orella vaig començar a fer encàrrecs”. “Quan vaig començar a veure que la cosa es posava seria, quan jo devia tenir uns 25 anys, vaig intentar dedicar-m’hi professionalment”, explica, “però tot i que no és engrescador dir-ho, viure només d'això és molt difícil”. “Jo ho vaig intentar durant un any, just abans d’entrar a la Pompeu, però viure de la pintura si has de pagar una hipoteca…complicat, no surten els números i a l’art no li pots posar pressió”. “Llavors”, segueix, “vaig entendre que l’ideal va ser el que em va passar quan vaig aconseguir la feina, aquí a la Pompeu, que l’horari que tenim, em permet dedicar-me a la pintura a les tardes. Llavors és tot molt més tranquil perquè ja tens una estabilitat”.

A més, la feina de Teresa li dona una “disciplina” que és essencial a l’hora de fer els encàrrecs. “Són coses molt diferents, perquè la feina d’administrativa és feina força monòtona, i la pintura és molt creativa. Però, com a la feina, el resultat dels encàrrecs ha de ser molt bo”.

Per a la Teresa, els encàrrecs que impliquen una càrrega emocional són els més complicats, perquè “provoquen més tensió”. “Ho has de fer molt bé”, diu, “perquè saps que per aquella persona, a qui li estàs fent el seu gos, que se l'ha estimat molt i ha mort, o el seu fill que acaba de néixer o el seu avi…, és una imatge molt especial”

Per a la Teresa, els encàrrecs que impliquen una càrrega emocional són els més complicats, perquè “provoquen més tensió”. “Ho has de fer molt bé”, diu, “perquè saps que per aquella persona, a qui li estàs fent el seu gos, que se l'ha estimat molt i ha mort, o el seu fill que acaba de néixer o el seu avi…, és una imatge molt especial”. Però explica, també, que els encàrrecs són el que la motiven a seguir pintant: “és molt bonic quan la gent s’emociona quan li dones el retrat”. “Hi ha gent que ha arribat a plorar d’emoció”, explica commoguda, “i això és una de les coses que em motiven a seguir pintant”.

La pintura al pastel, més ràpida i pràctica

“La pintura al pastel és ràpida de fer”, explica Teresa, “i jo la trobo més pràctica que la pintura a l’oli”. “En ser barretes de guix de color i llapissos de pastel, pots treballar ràpid i amb un resultat molt bo”. “I a més, ho pots transportar fàcilment a tots els llocs”, afegeix.

“Amb la pintura pastel, com que no has d’esperar que s’assequi i no has d’anar agregant capes, pots fer els quadres ràpid”, explica Perich. “Depèn de l’obra, però jo acostumo a trigar uns quinze dies en fer un quadre”. “A vegades, hi ha moments que t’encalles amb una obra i decideixes guardar-la uns dies, i llavors es pot allargar més en el temps”, segueix. “Llavors quan torno a mirar el llenç veig detalls a millorar i em desencallo, fins i tot a vegades em llevo a mitja nit a fer retocs d’aquelles obres que m’estan suposant un repte”, exclama rient.

“El pastel ha sigut un material una mica marginat respecte la pintura a l’oli, però jo trobo que amb aquest material s'aconsegueixen uns resultats tan dignes com amb altres tècniques”

“El pastel ha sigut un material una mica marginat respecte la pintura a l’oli, però jo trobo que amb aquest material s'aconsegueixen uns resultats tan dignes com amb altres tècniques”. I afegeix, “Leonardo da Vinci va ser dels primers en fer servir el pastel”. “El meu pintor pastelista preferit és Quentin de la Tour”, pintor retratista francès del període rococó conegut per haver retratat a Voltaire, Lluís XV o Madame de Pompadour. “Els seus retrats són d’una qualitat enorme, els tons i la textura de la pell són increibles”, explica, “les seves obres s’exposen al Louvre i vaig passar tot un matí admirant-les”.

Per la Teresa, el principal repte a l’hora de fer un retrat és la boca, com explica: “La gent es pensa que l'ull és el més complicat i en canvi la boca, no sé per què, és molt complicada. És molt difícil captar l'expressió de la boca, i si la fas malament, una miqueta a dalt o una miqueta a baix, el retrat no funciona”.

Pintar per a la gent i com a exercici personal

La Teresa ha participat en diverses exposicions individuals i col·lectives, “sobretot en centres cívics, que són els que ho posen més fàcil”. Ha exposat al Centre Cívic Matas i Ramis  o al centre de Guinardó. A més, ha participat en algunes exposicions col·lectives, com a la sala Esart o al Cercle Artístic Sant Lluc, o la de la Universitat Pompeu Fabra, juntament amb altres treballadors i estudiants.

L’any 2008, va guanyar el primer premi del concurs de pintura d’Horta, organitzat pel Centre Cívic Matas i Ramis. “Volia presentar una pintura que fos impactant, i vaig trobar la foto d’aquesta nena a la web d’un fotògraf i la vaig pintar”, explica. “Volia fer alguna cosa que fos visualment impactant per tenir opcions de guanyar el concurs, és a dir, vaig anar de cara a impressionar al màxim al jurat”, diu.

“Per mi pintar és una estona per a mi mateixa, com qui fa meditació, en què estic super concentrada, em desconecto del que passa al voltant i no penso en res”, explica.

“Per mi pintar és una estona per a mi mateixa, com qui fa meditació, en què estic super concentrada, em desconecto del que passa al voltant i no penso en res”, explica. “En aquell moment només penso en la pintura, en conseguir un color, una textura, punts de llum…”. “Pinto les tardes que puc”, segueix, “dues a la setmana, o els diumenges a la tarda, que són un dia una mica tonto”. “Em poso la música que m’agrada, i m’hi poso unes dues hores, i desconnecto de tot”.