La vida és plena d’històries, de tot tipus, de tots els gèneres; però les novel·les d’intriga són les seves preferides, i tots els escriptors que n’escriguin, li agraden, especialment l’americà Stephen King. Tot i això, en la vida de la Mireia Vancells, hi ha un gènere que predomina per sobre dels altres: el d’aventura.

No fa ni un any, es va aventurar a deixar l’empresa on treballava a temps parcial per venir a la UPF. “El que més em caracteritza és que em fan molta il·lusió els canvis. M’agrada molt aprendre coses noves i tot el que he après en el passat m’ha ajudat a tenir una actitud molt positiva”, explica. Des del desembre del 2019 treballa com a administrativa a la Secretaria General de la UPF, situada a l’edifici Mercè, donant suport als òrgans de govern. Quan es reuneixen, s’encarrega de preparar i de gestionar tots els papers. També, coordina els representants de la UPF en tercers organismes; coordina i col·labora en la redacció de la memòria del curs, i s’encarrega d’una part dels processos electorals.

“El que més em caracteritza és que em fan molta il·lusió els canvis. M’agrada molt aprendre coses noves i tot el que he après en el passat m’ha ajudat a tenir una actitud molt positiva”

Tot i això, la seva tasca anterior era molt diferent. “Era la secretària de departaments internacionals i allà donava suport al responsable d’exportació en empreses internacionals i feia atenció al client”, diu. Com que parla sis idiomes: català, castellà, anglès, francès, alemany i italià, aquesta feina li venia com anell al dit. L’amor per la llengua li ve de lluny i, a la dècada dels vuitanta, va aventurar-se a estudiar Filologia Anglogermànica a la UAB. “Aleshores, el nostre país encara estava molt tancat pel que fa al contacte amb l’estranger, i aquests estudis em van obrir una finestra per poder viatjar i estar-hi en contacte, cosa que trobava estimulant”, recorda amb un somriure. Durant aquells anys, va fer estades d’idiomes a diversos països; concretament, a Anglaterra, Alemanya i França. “Les recordo amb molt de carinyo. Vaig fer molts amics i vaig aprendre moltes coses, a banda d’idiomes. Va ser una aventura”, explica.

L’amor per la llengua li ve de lluny i, a la dècada dels vuitanta, va aventurar-se a estudiar Filologia Anglogermànica a la UAB

I, malgrat que la seva tasca actual no té res a veure amb els idiomes, i ho troba a faltar, li permet posar en pràctica un altre tret que la caracteritza: la vocació de servei. A la seva pàgina web, hi explica que és una feina que l’omple i que li agrada. Per què?, li pregunto. “Em conforta sentir-me útil, que la meva feina té un sentit i que estic col·laborant en alguna cosa important. M’omple molt”, diu.

Atrevir-se a fer els somnis realitat

Sens dubte, una de les grans aventures que ha viscut, i que encara continua vivint, és l’aventura d’escriure. Des que era petita, i també d’adolescent, era una activitat que li agradava molt fer. L’any 2008, per motius mèdics va haver d’agafar la baixa i, mentre estava a casa, algú li va donar una idea per a un llibre. “Mai no n’havia escrit cap i vaig decidir provar-ho”, recorda. Així, va néixer Negra memòria, la seva primera novel·la, que parlava d’un dels seus motius preferits: el mar. “Un cop acabada, vaig pensar que m’havia agradat molt aquesta experiència i em va agafar el cuquet de continuar escrivint. Ho vaig trobar una experiència molt maca i no tan difícil com em pensava”, explica. Tan bé es va sentir, que a dia d’avui ja ha escrit quatre novel·les i una petita obra de teatre en forma de monòleg.

"Un cop acabada, vaig pensar que m’havia agradat molt aquesta experiència i em va agafar el cuquet de continuar escrivint. Ho vaig trobar una experiència molt maca i no tan difícil com em pensava"

“A mi, el que més m’agrada d’escriure és que em llegeixin. Ser escriptor és una feina molt solitària i, un cop he acabat d’escriure un llibre, tinc ganes que molta gent em llegeixi. La part solitària ja està feta, i ara vull estar acompanyada”, diu. L’objectiu de la Mireia no és guanyar diners amb el que escriu, sinó arribar al màxim de gent possible. Per aquest motiu, té alguns llibres seus penjats a Internet perquè la gent se’ls descarregui gratis. “Em piratejo a mi mateixa. Per a molts autors, això és dolent; però, per a mi, és una manera d'autopromocionar-me, perquè si a una persona li ha agradat el llibre, hi ha més possibilitats que el compri en paper i el regali”, explica orgullosa.

Em piratejo a mi mateixa. Per a molts autors, això és dolent; però, per a mi, és una manera d'autopromocionar-me, perquè si a una persona li ha agradat el llibre, hi ha més possibilitats que el compri en paper i el regali”

Primer va ser El secret de la germandat (2009), inspirada en un succés que havia passat a una parella d’Anglaterra i que la va impactar molt. “La vaig autopublicar, el que s’anomena edició d’autor”, recorda. Tot i això, el que menys li agrada de ser escriptora és haver de pensar com donar a conèixer les novel·les. Sovint, les editorials triguen molt a respondre, si ho fan.

Per això, la Mireia va buscar la seva pròpia estratègia per fer arribar al públic les seves obres: presentar-les a concursos. I sembla que li va funcionar molt bé, perquè les tres darreres novel·les s’han publicat després d’haver estat guardonades. L’any 2013 va publicar, finalment, Negra memòria, l’obra amb la qual va començar la seva passió, després de guanyar el premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall. Al 2016, L’home de Déu va rebre el guardó Narrativa Ribera d’Ebre. Un any després, va guanyar el premi Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall, aquest cop per Aritmètica del crim, una obra que també van reconèixer amb el premi Cubelles Noir 2019 a la millor novel·la negra escrita per una dona publicada el 2018. Finalment, l’any 2018 es va atrevir amb el teatre perquè “mai no ho havia fet i un dia vaig pensar que hauria de fer-ho. Vaig escriure una obra de teatre breu, de quinze minuts, una sola escena i en format monòleg”, i va guanyar el premi de Teatre Breu la Violeta amb Quarto de reixa.

El secret de la germandat i Negra memòria estan incloses, a més, a les rutes literàries de Tiana i el Masnou, respectivament, i quan hi fan rutes turístiques, els mencionen. “És una cosa molt positiva perquè és una manera molt bonica de donar a conèixer les meves obres”, reconeix. A més, personalment forma part, entre d’altres, de la Guia de dones escriptores del Maresme, una iniciativa del Consell Comarcal del Maresme.

També, ha aparegut en mitjans de comunicació. “Això no sé massa com ha sigut possible, perquè sempre han sigut ells qui han contactat amb mi”, diu rient. L’han entrevistat en programes de ràdio, en blogs… I, fins i tot, al Canal 33. “Com que tenia llibres penjats a la xarxa, em van entrevistar per explicar una mica aquesta manera meva de publicar, aquest híbrid entre llibres publicats per editorial, autopublicats i en descàrrega gratuïta”, explica.

L’han entrevistat en programes de ràdio, en blogs… I, fins i tot, al Canal 33. “Com que tenia llibres penjats a la xarxa, em van entrevistar per explicar una mica aquesta manera meva de publicar, aquest híbrid entre llibres publicats per editorial, autopublicats i en descàrrega gratuïta”

Aventurar-se en el futur

Quan la Mireia escriu, el seu món s’atura. “Si tinc alguna pena, se’m passa; si tinc mal de panxa, també. M’encanta i em sento com si fos Déu creant el món: ara tu vas cap aquí, ara tu cap allà, ara dius això…”, comenta. Li pregunto si algun cop ha tingut la síndrome del paper en blanc, molt comú entre els escriptors, i reconeix que no, que mai. Sempre l’acompanya una llibreta on apunta les coses que se li estan acudint. “Actualment, hi tinc una idea que ja va prenent forma i que segurament serà una novel·la d’espionatge. Estic mirant moltes sèries d’espies i llegint sobre espionatge, com ara un llibre sobre la CIA a Espanya que vaig agafar a la biblioteca”, diu. Quan hagi absorbit tota la informació que necessita, seurà davant de l’ordinador i les seves mans es mouran sobre el teclat escrivint la que serà la seva propera novel·la.

Potser amb aquesta aconsegueix fer realitat el seu projecte somiat: que un productor de cinema o de sèries porti una de les seves novel·les a la pantalla. “Jo seria molt feliç si em passés això. Jo no sé com als escriptors que els ha passat es poden queixar d’alguna cosa. Per a mi, és el màxim, i no parlo de guanys econòmics, sinó que em faria molta il·lusió”, reconeix tot imaginant-s’ho.