El passat 16 de maig es va celebrar la Unirun, la cursa de les universitat. La Unirun, per qui no hi ha participat mai, és una competició popular que enguany ha estat de 5.000 metres (abans era de 6.779 metres, emulant la regata de rem entre les universitats d’Oxford i Cambridge) amb 12 universitats implicades d’arreu de Catalunya, entre les quals, la Universitat Pompeu Fabra. En aquesta cursa hi ha un professor de la UPF que no se n’ha saltat mai cap edició: en Lluís Mas. La setmana passada, va quedar 18è de la fase general, quart de la seva sèrie i segon de la UPF. “Bé, no estic en la millor forma però vaig fent”, ens diu amb modèstia.

Neus Mas, la germana d’en Lluís, que estava vinculada a la UPF com a simpatitzant, es va proclamar campiona absoluta de la categoria femenina en l’edició del 2020. I Manuel Mas, la parella de la Neus, va ser el primer corredor de la UPF, i va ocupar la 21a posició absoluta també en l’edició de l’any passat. “Som una família d’atletes”, ens explica. “Cada vegada que baixem a Alacant gaudeixo molt, és genial tenir companys amb qui córrer. Una de de les meves motivacions és agafar una mica de forma només per poder entrenar amb el meu cunyat”, diu rient.

Una vida lligada a la Pompeu

En Lluís és professor de Fonaments de la Publicitat, una assignatura que es fa el primer trimestre del primer curs del grau en Publicitat i Relacions Públiques. “És el primer contacte que tenen els alumnes amb la universitat”, ens explica. El Lluís va néixer a Crevillent, un poble al costat d’Elx — “el palmeral més gran que hi ha fora del Sàhara, amb mig milió de palmeres i patrimoni de la humanitat”, explica orgullós. Es va doctorar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) l’any 2011, i va aterrar a la UPF el 2013, de la mà d’Emma Rodero, que li va trucar “perquè compartíem línies de recerca específiques, el so i la ràdio en la publicitat i l’anàlisi de la veu”. “He tingut oportunitats de marxar, però per una raó o per una altra, sempre he acabat decidint quedar-me”, expressa. Explica que ho ha fet “per l’ambient de treball, la part humana i la part professional/acadèmica, i la quantitat de coses que fem”.

Va aterrar a la UPF el 2013, de la mà d’Emma Rodero, amb qui compartia línies de recerca específiques: “el so i la ràdio en la publicitat i l’anàlisi de la veu”

També ha participat com a docent en màsters del departament. Sobretot ho ha fet en màsters en anglès, com el M.U. en Gestió Estratègica de la Comunicació i les Relacions Públiques, que és un programa conjunt amb la Universitat d’Stirling. “Comencen a Stirling, i al gener aterren a Barcelona. Passen d’un poblet fosc, amb neu i boira, a Barcelona, que és un impacte cultural molt gran”, explica. “Amb dos d’aquests alumnes vaig córrer La Unirun fa un any. Just abans de la pandèmia”.

“La meva vida ara mateix és la meva família. Tinc dos nens, i això per mi té més mèrit que la part acadèmica i la part d’atleta”, expressa amb els ulls brillants. Per ell la seva família és el millor que li ha passat en els últims anys. Però al llarg de la seva vida, la seva part d’atleta -que ara conviu amb la professional, la familiar, i la de l’oci- en va ser la protagonista. “Fins als 18 anys jo era de l’elit nacional, estava entre els millors d’Espanya”, diu. “Guanyava amb certa regularitat els campionats autonòmics, del País Valencià, i a nivell nacional vaig a arribar a ser segon”. Algunes de les principals fites de la seva carrera són les marques d’1 minut i 23 segons amb 16 anys en els 600 metres, quarta marca del rànquing espanyol en el seu moment -amb només atletes que ara mateix competeixen a les olimpíades per davant-, i 1 minut i 55 segons en els 800, amb 17 anys.

“Guanyava amb certa regularitat els campionats autonòmics, del País Valencià, i a nivell nacional vaig a arribar a ser segon”

Malauradament, un cop va entrar a la Universitat va deixar l’atletisme. “Quan arribes als 18 anys t’adones que la motivació vital és guanyar-te la vida, tenir uns diners per fer el que t’agrada. Però en l’atletisme, que és un esport molt dur, quan perds la motivació ho perds tot”. Cap als 30 anys, hi va tornar. “Sense grans pressions, perquè la motivació és fonamental. Poc a poc vaig anar tornant, i ara, que tinc 39 anys, ja porto 6 o 7 anys amb clubs”, matisa. “La meva tornada a l’atletisme va coincidir amb la meva arribada a la Pompeu, el 2013. A Glòries, tinc el passeig marítim, la pista de la platja de la Mar Bella… Em vaig posar en contacte amb els clubs d’aquí i vaig tornar-hi”.

Un atleta amb totes les de la llei

Els decatletes són aquells que realitzen les deu proves principals de l’atletisme -100 metres, 100 tanques, llançament de javelina, salt de longitud, 400 metres, etc.- en una mateixa macro-prova. En Lluís està orgullós perquè afirma que sense posar-se “molta pressió”, ha aconseguit sentir-se “com un decatleta”. “He tingut bones marques des dels 800 fins a la mitja marató”. Quant a la seva fisonomia, defineix la seves fibres com unes “fibres mixtes”, amb les quals té molta resistència i velocitat. “Però no aguanto tant com els corredors de fons, ni vaig tan ràpid com els velocistes”, per això ell sempre ha sigut de mig fons, que va dels 800 fins als 3000 metres.

En Lluís està orgullós perquè afirma que sense posar-se “molta pressió”, ha aconseguit sentir-se “com un decatleta”

Amb tot això, podem considerar en Lluís Mas un atleta amb totes les de la llei. Ell ho reafirma: “em considero totalment atleta”. Però matisa, “jo no sóc fonamentalista de res, ni tan sols de la paella. Tot i ser valencià i tenir criteri, a mi m’agraden totes les paelles, cada poble en té una. Tot i així, valoro molt la del meu poble”. Amb això ens vol dir que no li molesta res del “tema runner”. “Amb 9 mesos ja em vaig posar a córrer i amb 2, corria molt. La gent creia que en tenia 5 o 6 i m’havia quedat petit. Amb 4 anys ja anava a l’escola d’atletisme del meu poble”.

“Em considero totalment atleta”. Però matisa, “jo no sóc fonamentalista de res, ni tan sols de la paella.Tot i ser valencià i tenir criteri, m’agraden totes les paelles”

L’anècdota del Primavera Sound

“He anat trampejant-ho tot com he pogut”, diu respecte la multiplicitat de capes que s’entrelliguen a la seva vida. “N’estic molt orgullós, perquè ho he fet amb una nena de tres anys, un nadó, amb la feina de la Pompeu, i sense descuidar l’oci”. Ens explica una anècdota, que pot semblar poca cosa, però que exemplifica perfectament quina és la seva filosofia, basada en la “gratificació”, com explica. “Els meus amics i jo no ens perdem mai un Primavera Sound”, diu. “El 2019, evidentment, hi vaig anar, i diumenge, just després de l’última nit, tenia el campionat de Catalunya de la categoria Màster, però no hi anava anar. Les tres nits del Primavera Sound són una salvatjada”.

Però finalment, el diumenge, a última hora li va dir a la seva companya que hi volia anar. Va arribar només 10 minuts abans de la prova, amb un calçat equivocat i amb una temperatura molt alta. Però ell anava sense pressió, “jo vaig a fer els 5000 metres i ja està”, es deia a ell mateix. Poc a poc es va anar trobant millor i, tot i començar a la cua, va anar escalant posicions, i es va posar el tercer. “Jo sóc ràpid al final”, diu. Així que va aprofitar això, i a l’esprint dels últims 600 metres, va posar-se el primer. En la foto final, alça el puny esgotat, i llueix la pulsera del Primavera Sound.

A l’esprint dels últims 600 metres, va posar-se el primer. En la foto final, alça el puny esgotat, i llueix la pulsera del Primavera Sound

“Estic orgullós d’això, perquè no em vaig posar pressió, no tenia perquè anar-hi. Però m’ho vaig passar bé al Primavera Sound i vaig complir amb la meva família i amb la feina”. “Si es pot fer, bé, i si no, no passa res”. Aquesta és la seva filosofia.