La Laura Borràs té una manera diferent de parlar i d’observar el món que l’envolta. Tot i que transmet molta tranquil·litat, quan la conversa se centra en la il·lustració alguna cosa se li encén dins els ulls. A la sala de PAS i PDI del pis més alt del campus del Poblenou parlem de la seva feina i de tota la resta de coses que l’ajuden a mirar la vida d’una manera especial.

La Laura fa gairebé 26 anys que va començar a treballar a la Universitat, al Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge. Va entrar-hi com a ajudant de professorat i hi va cursar el doctorat. Actualment és professora associada i imparteix diverses assignatures –Llengua Espanyola, espanyol per a estudiants erasmus dels nivells intermedi, superior i avançat, Textos Específics (una assignatura per a estudiants d’intercanvi, també) i traducció entre les llengües castellana i catalana. Malgrat la seva llarga trajectòria a la Universitat i, concretament, en l’àmbit de la docència, no sempre s’ha dedicat a aquest món.

El seu pare era pintor i ella havia dibuixat tota la vida de manera no professional

L’any 1986, va iniciar el grau en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, però el va deixar un any més tard. “Jo el que volia era escriure i dibuixar”, afirma. Llavors, va començar el grau en Filologia Espanyola a la mateixa universitat, i mentre estava acabant el grau es dedicava a fer classes d’espanyol per a estrangers. La Laura explica que no només impartia classes de gramàtica, sinó que se centrava també en l’expressió oral. A més, acompanyava els nouvinguts a llocs emblemàtics de Barcelona. Després d’això va començar a treballar en una empresa fent il·lustracions i dissenyant les caretes dels blísters, que són unes làmines opaques que contenen informació sobre un determinat producte, com ara el logotip o les instruccions d’ús. Malgrat haver estudiat Filologia, va acabar fent feines diverses, sobretot com a dibuixant, com a maquetadora o com a dissenyadora. El seu pare era pintor i ella havia dibuixat tota la vida de manera no professional. Quan es va iniciar professionalment en aquest camp, però, va haver de posar fil a l’agulla. “Vaig haver d’aprendre a il·lustrar pel meu compte. Em comprava manuals per saber com funcionaven els programes d’il·lustració i de maquetació, i a la tarda, quan arribava a casa, m’hi posava”, explica.

Tot i això, l’exigència que comportava la feina a l’empresa va fer que es decantés per una via més estable. “Just llavors vaig veure un anunci al diari que deia que la Universitat Pompeu Fabra buscava un professor d’espanyol”. I, dit i fet, va començar a treballar com a ajudant de professorat. Paral·lelament, va iniciar el seu doctorat a la Universitat, que tractava sobre les definicions dels animals als diccionaris de llengua. Quan va acabar la tesi, la seva tutora, Paz Battaner, li va preguntar per què no la publicava en diverses revistes i donava continuïtat a la seva carrera acadèmica. “Jo li vaig dir que no, que en aquell moment només volia tocar la guitarra!”, exclama entre rialles.

Quan va acabar la tesi, la seva tutora, Paz Battaner, li va preguntar per què no la publicava en diverses revistes i donava continuïtat a la seva carrera acadèmica. “Jo li vaig dir que no, que en aquell moment només volia tocar la guitarra!”

Al final no es va aficionar a la guitarra, sinó que va escollir el dibuix. Dibuixar es va convertir en una necessitat personal: “va ser com si haguessin contingut un riu durant molt temps i, de sobte, l’alliberessin”. Va estar quatre anys seguint cursos d’il·lustració a Barcelona, a l’Escola de la Dona. I, un cop adquirida la base, va començar a formar-se a Itàlia. Hi va estar anant durant quatre anys, els estius. S’hi estava una o dues setmanes i feia cursos intensius a l’Escola Internacional d’Il·lustració de Sarmede i a l’Escola Ars In Fabula de Macerata. “Fèiem vuit hores cada dia i era molt intens tot, però vaig aprendre moltíssim”, assegura. A partir d’allà va començar a desenvolupar els seus projectes personals i a fer el que li agradava: cartells, cobertes de llibre i, sobretot, àlbums il·lustrats. A Itàlia la Laura va aprendre una manera diferent d’entendre l’art. “La part artística de les persones es tracta com el que és, i s’assumeix que hi ha èpoques en què la treballes més i èpoques en què la treballes menys”, diu. “Aquí, en canvi, entenem l’artista com una persona superior a la resta o bé com un bohemi”.

Dibuixar es va convertir en una necessitat personal: “va ser com si haguessin contingut un riu durant molt temps i, de sobte, l’alliberessin”

Va ser gràcies a aquesta formació que cada cop va anar millorant més en les diferents tècniques d’il·lustració, fet que l’ha portat a guanyar dos premis de prestigi. En primer lloc, l’any 2015 va guanyar el premi Nami “Encouragement” de Corea del Sud, i en segon lloc el 2017 va obtenir una menció d’honor a la Fira de Bolonya pel llibre El camí de Marwan. Però aquest no és l’únic llibre que la Laura ha il·lustrat. “Tinc onze llibres publicats, formo part d’una agència literària; però encara no puc viure de la il·lustració”, explica.

La Laura afirma que per a ella la il·lustració és un tipus més de llenguatge. És a través d’aquest llenguatge que reivindica la ingenuïtat, entre altres aspectes humans. “Hi crec i la reivindico, perquè em sembla molt valuós fer un projecte que no tingui por de mostrar-te com si fossis un nen”, afirma. Considera que el seu estil transmet tendresa i vulnerabilitat. A més, també es basa en la sintetització i l’estilització.

És a través d’aquest llenguatge que reivindica la ingenuïtat, entre altres aspectes humans. “Hi crec i la reivindico, perquè em sembla molt valuós fer un projecte que no tingui por de mostrar-te com si fossis un nen”

Durant el temps que va estar formant-se en l’àmbit de la il·lustració, la Laura va continuar treballant a la Universitat, tot i que amb algunes aturades. Quan feia setze anys que hi treballava va arribar la crisi econòmica i, amb ella, les retallades. “Els associats vam ser els més perjudicats per les mesures que es van prendre”, explica. Va decidir abandonar temporalment la part docent i acadèmica de la seva vida i dedicar-se exclusivament a la il·lustració. Això comportava un risc i molta feina, perquè s’havia d’anar enginyant “tot tipus de coses perquè alguna d’elles acabés sent rendible”.

Al final, però, va acabar tornant a la vida acadèmica. “La feina de la Universitat és molt més estructurada i pautada”, assegura la Laura. A dia d’avui no es planteja treballar únicament en el món de la il·lustració, perquè això faria que no pogués dedicar esforços als seus projectes personals. “Si em plantegés viure de la il·lustració hauria de fer moltes coses sense ànima”, diu. I la Laura no es planteja en cap cas l’opció de no dedicar-se plenament, en cos i ànima, a totes les seves creacions.