La Milka, la gosseta de l’Esther Celma, borda i interromp la nostra conversa. L’Esther la tranquil·litza i, un cop torna el silenci, reprèn el que estava explicant exactament allà on el lladruc l’ha tallada. Es nota que parla del que més l’apassiona, perquè mai perd el fil de la conversa. “M’encanta, i quan començo a parlar-ne no paro, perquè tinc tanta informació, tantes coses maques que m’han passat”, diu amb un somriure.

Fa molts anys que va llançar-se a descobrir uns espais que, per a molta gent, poden semblar impactants: els cementiris. Ho fa, però, des d’una perspectiva patrimonial, lluny de tota visió tètrica o fosca. “M’agrada buscar-ne la història i el perquè, els personatges, la simbologia, l’arquitectura…”, explica, orgullosa de la seva recerca, que va començar l’any 2007. Des d’aleshores, no ha parat de recórrer el patrimoni funerari nacional i internacional.

“M’agrada buscar-ne la història i el perquè, els personatges, la simbologia, l’arquitectura…”

Quan va començar, feia ja alguns anys que treballava a la UPF com a cap de secretaria de la Facultat d’Humanitats. Després de disset anys en aquell càrrec, va passar a  l’Oficina Tècnica de Qualitat, d’on ja en fa tres que n’és la responsable. Des de l’edifici Mercè, porten “tot el tema de seguiment i acreditacions de les titulacions de grau, màster i doctorat i fem informes en l’àmbit de la Universitat. Busquem la qualitat, passar processos d’avaluació externs; fem informes sobre el sistema intern de garantia de qualitat, tant de les Unitats de Coordinació Acadèmica (UCA), com dels centres i la Universitat”, resumeix la seva feina.

Li pregunto com ho fa per analitzar la qualitat, i m’explica que, en general, els responsables de les titulacions fan un informe, que ells prèviament han preparat, i els doten d’una sèrie de dades i d’indicadors. En funció de com estiguin aquests indicadors, cal prendre accions de millora. “Quan una titulació té assignatures que reben una baixa qualificació per part dels estudiants, es detecta a través d’aquests informes, i busquem solucions perquè aquestes assignatures millorin”, diu, a tall d’exemple.

“Quan una titulació té assignatures que reben una baixa qualificació per part dels estudiants, es detecta a través d’aquests informes, i busquem solucions perquè aquestes assignatures millorin”

Quan va acabar la llicenciatura en Filosofia i Lletres, amb especialització en Filologia Clàssica, tenia molt clar que no es volia dedicar a la docència. “Vaig decidir que volia estudiar clàssiques gràcies a un professor que vaig tenir quan feia el BUP. M’agradaven el llatí, el grec, la història antiga…”, recorda. I tot i que va estar fent classes en un institut, aviat va passar a treballar en una escola de negocis, organitzant-ne i coordinant-ne els cursos. Es va adonar que era un món que li agradava i des d’on continuava vinculada a l’ensenyament, però des de l’altra banda. Treballar amb les titulacions i amb els estudiants li permet viure molt de prop la Universitat. I, tot i que l’obliga a estar sempre al dia perquè és un món molt viu amb noves titulacions i canvis constants, és el que més li agrada de la seva feina.

Mirar la mort des d’una altra perspectiva

Malgrat que l’Esther decidís no dedicar-se a l’ensenyament, gràcies a tot el que sap sobre el patrimoni funerari, s’ha convertit en una de les referències en aquest àmbit i ha ajudat molta gent a descobrir-lo. “Col·laboro amb qualsevol persona i institució que m’escrigui. He col·laborat amb productores de cinema que m’han demanat localitzacions, amb un important director de teatre de Dinamarca que volia saber on estava enterrada Margarida Xirgu i si tenia una fotografia de la tomba...”, explica.

"Col·laboro amb qualsevol persona i institució que m’escrigui. He col·laborat amb productores de cinema que m’han demanat localitzacions..."

Tot va començar amb la fotografia. Després d’haver fet diversos cursos, es va adonar que les tombes i, particularment, les escultures, eren un motiu fotogràfic que li agradava molt per les seves ombres i textures. “Sempre feia la broma que les escultures no es mouen i que les fotografies no em sortien borroses”, diu rient. Amb el temps, però, es va adonar que, a banda de les fotografies, també li agradava el silenci i el paisatge del cementiri, i va començar a visitar-ne i a documentar-los. Els seus primers passos en aquest món estan recollits en les primeres entrades del blog Imatges de pedra i silenci. “La cosa va evolucionar i les entrades es van complicar. Vaig començar a buscar molta informació sobre els cementiris i les tombes i també a anar a arxius on documentar-me i on trobava, per exemple, plànols o expedients de construcció”, explica.

Ha visitat prop de 2.200 cementiris de tot Europa. Ha estat a França, Eslovènia, Itàlia, Bèlgica, Àustria, Portugal, Luxemburg i la República Txeca. I també n’ha visitat d’arreu d’Espanya i de Catalunya. “M’he fet un mapa a Google Maps on vaig senyalant llocs que m’interessaria veure. Aleshores, quan decideixo anar a una zona, miro si allà hi ha algun espai que hagi marcat, m’ho poso al GPS, i hi vaig”, explica. Viatja segons el patrimoni, i entre les properes destinacions hi ha el nord d’Itàlia, concretament Ferrara i Florència; Polònia, particularment Varsòvia; Alemanya i Grècia.

Ha visitat prop de 2.200 cementiris de tot Europa. Ha estat a França, Eslovènia, Itàlia, Bèlgica, Àustria, Portugal, Luxemburg i la República Txeca. I també n’ha visitat d’arreu d’Espanya i de Catalunya.

“El cementiri que més m’ha impactat és el de Cadillac, a França. És ple de creus oxidades de ferro sense noms. Al costat, hi ha un centre mental en el qual van ingressar soldats de la Primera Guerra Mundial que havien embogit de la por o perquè les bombes els havien destrossat la cara. La societat els va oblidar i els van enterrar allà quan van morir”, recorda. Els cementiris militars de les guerres mundials, de fet, són un tema que li agrada molt i s’ha especialitzat en els cementiris de finals del segle XVIII i del XIX.

Preservant el patrimoni funerari català

Tot i que sent una gran debilitat pels monumentals de Gènova i de Milà, també considera que és bonic un cementiri al costat de l’església de la Vall d’Aran. Explica que no cal anar lluny i que aquí, a Catalunya, tenim espais molt bonics. De fet, un dels projectes en els quals també treballa consisteix a inventariar tots els cementiris de Catalunya, tant els que es fan servir com els que no (és a dir, que ja no s’hi enterra ningú, però els familiars hi continuen anant) i els abandonats. “No existeix cap base de dades del patrimoni, només en l’àmbit municipal. En tenim un 50%, però encara no estan penjats tots”, explica. S’anomena Últims Paisatges i està coordinat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya, amb la col·laboració de l’Associació Coemeterium, de la qual ella forma part. “El nostre objectiu és que quedi constància documental i fotogràfica. La majoria de monuments s’acabaran perdent pel mateix pas del temps. La majoria de famílies no poden mantenir els panteons i nosaltres ho arreglem una mica, ho netegem, sempre dins de les nostres possibilitats, i ho documentem perquè almenys en quedi una imatge”, explica. Entre el gran ventall de dades que recullen, n’hi ha de tan boniques com el fet de si al cementiri hi ha silenci o no. A més, des de l’Associació també organitzen activitats i visites guiades.

Paral·lelament, també s’encarrega de la web patrimonifunerari.cat, on es poden trobar fitxes de diversos temes, com ara les obres funeràries, els arquitectes, els escultors…

Quan visita cementiris, l’Esther se sent bé. És un viatge en tranquil·litat i silenci i les hores passen volant. En un dels seus viatges a Gènova, va arribar a passar vuit hores seguides en un cementiri sense quasi adonar-se’n. Al dia següent, n’hi va estar cinc més, sense sortir ni menjar. “Cada tomba té la seva curiositat i és un no parar de fotografiar, de mirar, sempre amb el màxim respecte”, explica. Dins el gran bagul de curiositats que ha anat col·leccionant visita rere visita, recorda el cementiri de Bunyol, a València, on a cada làpida hi ha representacions de l’afició o l’ofici de la persona que hi descansa. “N’hi ha des d’una persona a la qual li agradava collir cargols i té la làpida plena d’aquests animals, fins a un altre que era del PSOE i que hi té la mà amb la rosa del logo del partit. Penses: aquesta és la representació que vol ell o la família? Als cementiris he rigut molt”, diu.