Realitzar gestos en parlar és una cosa que tots fem i que forma part de la comunicació humana, ja sigui de manera conscient o inconscient. Solem utilitzar les mans, moure el cap, aixecar les celles, assenyalar amb els dits, descriure formes amb les mans i els braços, i fins i tot girar el nostre cos. Són molts i variats i tenen un rol molt important en l'aprenentatge d'una llengua i en la creació del coneixement.

Investigadors del Grup d'Estudis de Prosòdia (GrEP) del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra, juntament amb el Departament de Didàctiques Específiques de la Universitat de Girona, han publicat a la revista Frontiers in Pyschology un estudi sobre com els nens utilitzen els gestos per marcar l'estructura informativa (el terme en anglès és Information Structure) al discurs narratiu.

L'estructura informativa fa referència a com un parlant empaqueta la informació perquè els receptors del missatge tinguin un coneixement compartit i com el parlant actualitza aquest coneixement afegint nova informació que fa que el discurs avanci. Aquest empaquetament es pot fer simplement de forma verbal (l'ús de noms vs pronoms), però també amb l'entonació (emfatitzar un element nou) o amb el gest.

Els resultats demostren que a les edats més avançades els gestos no referencials, els que no visualitzen la definició d'algun aspecte del discurs, eren molt més nombrosos que els referencials.

Quan parlem produïm gestos, que es poden classificar en dos grans grups. Els gestos referencials són els que visualment representen allò que estem explicant, o aquells que serveixen per definir una paraula o un concepte clau per al discurs que s'està elaborant. Els altres són els gestos no referencials els quals no representen visualment el contingut del que diem, però que igualment es fan servir per remarcar informació important i estructurar el discurs.

Per exemple, un gest referencial seria dibuixar amb les mans una pilota en esmentar la paraula “pilota”, o en dir que anava conduint un cotxe moure les mans com si girés el volant d'un cotxe. Un gest no referencial seria simplement moure les mans amunt i avall de manera rítmica o aixecar les celles i moure el cap, moviments que no expressen el significat específic del contingut verbal. Els solen fer els polítics durant els seus discursos per emfatitzar punts importants.

Els autors, juntament amb la investigadora ICREA Pilar Prieto, de la UPF (Investigadora principal del GrEP i directora del projecte), i Ingrid Vilà-Giménez, de la Universitat de Girona, van utilitzar el Corpus Audiovisual del Desenvolupament de Discurs Narratiu de Nens Catalans (recollida per Vilà -Giménez) que conté 332 narratives entrevistant 83 nens de diverses escoles a Girona en dues etapes de la seva vida: quan tenien entre 5 i 6 anys i quan tenien entre 7 i 9 anys.

Amb aquesta base van analitzar l'estructura informativa dels discursos dels infants a tres nivells fent servir la guia d'anotació lingüística de l'estructura informativa (LISA), tot destacant els elements que actualitzen el coneixement compartit:

- el focus, o el segment general que ensenya la informació nova que fa avançar el discurs

- el comentari, o el segment que afegeix informació sobre un tema establert

- els referents, que poden ser entitats noves o inferibles pel context.

Els resultats demostren que a les edats més avançades els gestos no referencials, els que no visualitzen la definició d'algun aspecte del discurs, eren molt més nombrosos que els referencials. “Quan són més petits ja fan servir aquests gestos per marcar els referents nous” explica Júlia Florit-Pons, coautora principal de l'article. “L'ús de molts més gestos no referencials indica que els nens de 7 a 9 anys saben estructurar el discurs de manera molt similar a com ho fa un adult. El que canvia és l'ús que donen als gestos: mentre que de petits usen gestos que representen el que ells estan dient, de més grans els usen per emfatitzar allò que estan dient i marcar els elements que fan avançar el discurs”.

Els resultats d'aquest estudi reforcen la idea que la comunicació és multimodal i no purament verbal, ja que la prosòdia i els gestos contribueixen al sentit del discurs, tant semàntics com pragmàtics.

Patrick Louis Rohrer, també coautor principal de l'estudi, explica que l'objectiu principal era comprendre el rol dels gestos no referencials en la creació de l'estructura informativa a mesura que els nens creixien, entendre quin paper juguen en el desenvolupament lingüístic dels nens. Fins aleshores només hi havia estudis que miraven com es marcaven aquests elements de manera textual o en la prosòdia (l'entonació, l'accent, el to, etc.) però no tant d'una manera multimodal incloent-hi els gestos. Els nostres resultats suggereixen que en aquesta edat, els nens utilitzen els gestos de manera més abstracta, indicant un avenç en el desenvolupament cognitiu”.

Florit-Pons treballa amb nens i el desenvolupament multimodal dels gestos i la seva relació amb el llenguatge mentre que Rohrer treballa amb dades d’adults buscant les formes de com etiquetar (anotar) els gestos. “No hi ha un sistema únic d'anotació que serveixi a les principals teories de gestualitat tal com les expliquen McNeill o Kendon. Per això unim forces per obtenir-ne un que tingués en compte no només els gestos sinó també tots els aspectes de la comunicació, com són la sintaxi, el lèxic i la prosòdia”.

Els resultats d'aquest estudi reforcen la idea que la comunicació és multimodal i no purament verbal, ja que la prosòdia i els gestos contribueixen al sentit del discurs, tant semàntics com pragmàtics.

Article de referència:

Patrick Louis Rohrer, Júlia Florit-Pons, Ingrid Vilà-Giménez, Pilar Prieto. Children Use Non-referential Gestures in Narrative Speech to Mark Discourse Elements Which Update Common Ground. Frontiers of Psychology, January 2022. https://doi.org/10.3389/fpsyg.2021.661339