En Josep Lluís fa 28 anys que treballa a la Pompeu, dedicats al món del so i les ones. Però quan se'n va de la feina, deixa de parar l'oïda per començar a parar els ulls. Quan pot, i sempre armat amb una càmera, s'aventura pels barris de Barcelona per aconseguir captar la bellesa de l'instant i il·lustrar la creativitat amagada de la ciutat.

La seva relació amb la Pompeu va començar l'any 1994, i fins avui s'ha dedicat a donar suport tècnic a alumnes i docents dels estudis de la Facultat de Comunicació. Controla l'enregistrament de les peces de ràdio, forma als estudiants en l'ús del programa DALET, a més d’altres tasques de suport audiovisuals, com vídeo i rodatges. Però el seu amor per la fotografia és una relació fins i tot més ferma que data de molt abans, de la seva joventut durant els anys vuitanta, en què ja sabia que l'art formaria part de la seva vida. Amb dinou anys estava decidit a fer la carrera de Belles Arts, i demostrava les seves aptituds artístiques pintant quadres, que encara avui dia són a casa de la seva mare en forma de gran exposició monogràfica. Amb tot, al final el seu interès per estudiar Belles Arts va canviar pel d'estudiar Telecomunicacions, que finalment va acabar sent formació professional en Imatge i So, seguint així els passos del seu pare qui havia estat tècnic de so per EMI Odeon.

"Si hagués descobert la fotografia més aviat, potser hauria tingut una evolució diferent i no seria com sóc ara"

No obstant això, tot i introduir-se precoçment en la fotografia analògica, la seva plena fascinació amb la càmera va ser un pèl erràtica i no va arribar fins més tard. Primer ho va deixar l'any 86 per després reprendre-ho l'any 2000, ja en plena hegemonia de les noves tècniques digitals. Aquesta interrupció, però se la pren amb filosofia: "Si hagués descobert la fotografia més aviat, potser hauria tingut una evolució diferent i no seria com sóc ara", reflexiona.

Amb tot, la pulsió fotogràfica ha estat present en la seva família, fins i tot abans del seu naixement. El seu besavi tenia un estudi de fotografia a Santander, on es dedicava a retratar clients. "A casa tinc algunes fotos seves de fa més de 100 anys", comenta en Josep; "El meu besavi havia de fer que els seus clients estiguessin quiets durant quatre minuts, perquè els mètodes encara eren molt rudimentaris", afegeix mentre riu. En morir el seu besavi, però, la botiga malauradament va acabar en mans d'una altra branca de la família, i finalment va acabar tancant als anys 50. "Havien d'evolucionar o tancar i van acabar tancant", conclou.

Ara, com a salvaguarda de la tradició fotogràfica de la família, per fer el seu treball i donar-lo a conèixer utilitza uns mètodes força més moderns que els del besavi: càmera digital, flaix, a vegades rebotadors de llum i programes d'edició com Lightroom i Photoshop. A més, per exposar la seva feina fa servir plataformes virtuals com Wix, Behance, Flickr o Instagram, encara que ocasionalment recorre a mitjans més clàssics com llibres i concursos de fotografia. Però per ell la fotografia està lluny de les concepcions que emanen de les xarxes socials, una cultura audiovisual consumista, massiva, i frenètica a totes hores: "El consum és molt ràpid i instantani, i jo no faig fotografia així"; "Ara, si tu no publiques amb certa regularitat, no tens a ningú mirant, ergo no existeixes", indica. Defensa que la creació de les seves fotografies l'ha de fer des de la meditació i la reflexió, podent passar un grapat de dies o mesos fins que decideix què fa amb les seves fotos. De totes maneres, ell tampoc sent tant aquesta pressió, en definir-se com un fotògraf aficionat que es dedica més per amor a l'art que pels diners.

Pel que fa a la seva faceta fotogràfica la defineix com més documental que no pas artística, amb la qual cosa se centra a il·lustrar extensament els seus temes preferits. L'objectiu de la seva càmera busca, en les seves paraules, "coses al carrer": arquitectures, trens i ferrocarrils, persones o festes populars com els correfocs o el temps de flors de Girona. Amb tot, per sobre de qualsevol altra cosa, el que més atrau la seva mirada són els grafits, pels quals té molt interès. D'aquests li fascina el seu dibuix, el disseny, el color, la cal·ligrafia i la seva aparent simplicitat: "Les tècniques del grafiti són mil"; "A vegades enganxo als artistes al principi de l'obra, i així pots veure des de l'esbós inicial fins a l'obra acabada. Quan els veus treballar és brutal" comenta. Normalment, quan surt a la caça d'art urbà fins i tot té un recorregut-mapa per tota Barcelona que va repetint a l'espera de més grafitis, i amb el que no ha d'esperar molt de temps perquè hi hagi una novetat a fotografiar. "És un art molt volàtil. Fas la foto avui, i l'endemà ja tens una altra cosa" declara. De fet, per explicar la seva faceta fotografica va escollir un entorn ideal per aquest tipus d'art de carrer, la Nau Bostik a tocar de la Sagrera. En aquest indret, hi ha una galeria au plein air de grafitis coloristes de gran format, que cobreixen portes i parets, embellint l'espai i captivant la mirada dels passavolants.

"El fotògraf s'aboca completament en les seves fotos encara que a l'espectador li sembli una cosa fàcil i instantània"

De tots els projectes fotogràfics que ha fet, encara no n'hi ha un que potser escolliria com el seu testament artístic, però el que el fa sentir més orgullós són les sèries amb artistes en residència. Aquesta proposta presenta de manera reportatjada el món visual de quatre artistes especialitzats en pintura que treballen a Barcelona, però de diversa procedència. "Em centro en un punt concret del treball de la persona i ho repeteixo amb diversos. En el moment que conec l'artista només el conec en un punt concret del què està fent". D'aquesta manera fa un seguiment del procés de creació dels pintors; "Al final tot ha de girar entorn la creativitat", conclou en Josep.

"Al principi no observava, només mirava, perquè l'ull no el tenia educat"

I és que precisament la fotografia per a ell és un compromís absolut amb la creativitat, ja que segons precisa, una fotografia té un lligam irreductible amb aquell qui la fa: "El fotògraf s'aboca completament en les seves fotos encara que a l'espectador li sembli una cosa fàcil i instantània". La seva concepció de la fotografia és que aquesta és una síntesi pròpia i personal de la realitat, de la qual no hi ha possibilitat de còpia. En aquest sentit, les cites d'alguns personatges famosos li van marcar en la formulació de la seva concepció personal d'aquest art. De totes elles, però en vol destacar dues: "La perspectiva només depèn del punt de vista" del filòsof xinès Lao Tse, i "a vegades veus, però no observes" de Sir Arthur Conan Doyle. Aquestes sintetitzen tot un camí d'aprenentatge que l'han acabat convertint en el fotògraf que és avui: "Al principi no observava, només mirava, perquè l'ull no el tenia educat". Ara comenta que s'adona de moltes coses que abans no havia vist; i això és un consol per tots aquells que encara no hagin educat la mirada, perquè gràcies a les fotografies d'en Josep Lluís, ara podem parar atenció en moltes coses que només un ull instruït com el seu, pot percebre en el seu dia a dia.